El poder dels blogs segons La Vanguardia

Els de La Vanguardia, via lvmailnews, m'envien la carta habitual. Clico i selecciono aquesta notícia...

Domingo, 01 de junio de 2008

El poder del BLOG
La bitácora se consolida como motor de cambio social
MAITE GUTIÉRREZ - Barcelona - 01/06/2008
DEL YO AL NOSOTROS Los blogs dejan de estar aislados y crean una red con poder de influencia.
Con sólo diez años de existencia a sus espaldas, el blog, o bitácora - diario personal electrónico-, está gestando otra nueva revolución en su breve pero intensa historia. Este año, auguran los expertos, las bitácoras culminarán su unión formando grupos de interés, nodos de comunidades que llevarán su influencia y sus propósitos más allá de internet. La blogosfera se ve como un motor de cambio que acabará de consolidarse en los próximos meses y se extenderá, poco a poco, hacia cualquier faceta de la vida, desde el activismo o la política hasta la educación o la economía de empresa. "La blogosfera será testigo del paso definitivo de la cultura del yo, rey, al nosotros, red", explica el tecnólogo y economista David de Ugarte, miembro de la Sociedad de las Indias Electrónicas (SIE), que estudia el estado de la blogosfera y sus
tendencias. ...

Tot això i molt més ... Però em quedo desinflat de seguida.
Dóna per a comentar unes quantes coses aquest article i, sobre tot, per fer unes quantes preguntes... aviam qui ens les contesta !

1. "Este año, auguran los expertos, las bitácoras culminarán su unión formando grupos de interés, nodos de comunidades que llevarán su influencia y sus propósitos más allá de internet."
Experts en què ? Quin experts ?
A quina influència i a quins propòsits es refereix ?

2. "La blogosfera se ve como un motor de cambio ".
Qui ho veu?
De quin canvi parlen?

És molt patètic tot plegat. Sembla redacció de nens de Batxillerat i encara. Veure com el bla bla bla passa per cosa seriosa fa mal a les neurones. Una cosa és la ficció i l'altra la informació o anàlisi periodística. Que n'és de fàcil, sembla, poder omplir pàgines de faramalla, plenes de tòpics inexpressius. Una llàstima!

Algú haurà de dir als de La Vanguardia que s'ho facin mirar i que en el llibre d'estil hi afegeixin una clàusula prohibint les collonades massa evidents, vingui de qui vinguin.

Potser sí que els blogs enterraran més d'un periodista i potser algun diari i tot.

Màquines per a escriure 1/2

Olympus Dictaphone numérique WS-311M

Podria intentar fer allò que s'acostuma a fer per a crear interès en l'interlocutor, que és amagar el tipus de màquina a la qual em refereixo i deixar per al final l'efecte sorpresa ...
Però com que sempre he sentit per aquesta mena d'estratègia una gran aversió, per alguna raó que desconec, i crec que sóc totalment incapaç d'aplicar-la, ara per ara, en cap del àmbits en els que em moc actualment: ni en l'ensenyament ni en l'escriptura ni en la retòrica quotidiana, em veig doncs empès a dir immediatament que no parlo de teclats sinó de gravadores. Parlo molt concretament d'un estri meravellós anomenat gravadora digital de butxaca...

A hores d'ara ja queda poca gent que no tingui i faci servir normalment un aparell mp3 o mp4, o un mòbil amb gravadora de veu incorporada. Els preus raonables d'aquest estris fan possible allò que era impensable només fa uns pocs anys.
Però la gravadora té una característica que el fa un estri ben especial: l'altaveu incorporat ens permet d'escoltar les gravacions immediatament i en qualsevol lloc sense haver de posar-nos cap andòmina a l'orella. Això sol compensa de sobres l'inconvenient que tingui menys capacitat d'emmagatzematge que els mp4 , i que no inclogui cap de les mil i una qualitats meravelloses d'un iPod que, per la seva part, només déu deu saber perquè, no inclou ni el servei de gravació de veu! Un bon telèfon mòbil amb pestacions de gravació incloses resulta encara més car. De manera que, fet i fotut, la "meva" gravadoreta era una bona opció.

Vaig tenir durant moltíssims anys una gravadoreta analògica Sony, amb cintes magnètiques petites, de les que també ens servien per al contestador automàtic. La veritat és que no en vaig fer massa servei, però el fet de tenir-la i de dur-la a sobre em donava molta seguretat. Era com tenir la solució a punt de funcionar.

Ara vaig tornar a desenvolupar una altra dèria que no va havia d'amainar fins que no aconseguís tenir a les mans una Olympus digital per poder gravar urbi et orbi tot el que es posés davant, i després poder-ho editar en un tres i no res en format mp3.

El que havia de ser un tràmit facilísim es va convertir en una epopeia digna de ser explicada en un post, com si fos un conte més, com una història de les moltes que la gent s'empenya en titllar de conte, per a gaudi de lectors amb sentit de l'humor i com a referència d'escarment per a compradors compulsius per via electrònica.

Com que els 105 o 115 euros que me'n demanaven els de Redcoon em semblava massa car, i vaig decidir buscar millor preu o algun model més barat.
NexTag Comparison Shopping presentava diversos distribuïdors amb el mateix producte per menys de 80 dòlars nordamericans! Meitat de preu !... Una ganga !

Vaig triar un distribuidor que em feia fer la compra electrònica via Amazon.com.
Tant per tant- vaig pensar, n'encarrego dos: un per al departament de francès i un altre per al departament d'anglès. Deu professors en traurien, segur, bon profit per a les seves classes. Les aplicacions per a l'ensenyament d'idiomes són incomptables i penso en algunes per a desenvolupar-les a nivell experimental.

Però jo imaginava fer-ho servir també per a molt més, gravar per a escriure...
Cap més idea perduda, totes salvades. Aquí un vers, allà una idea, allà un argument, allà un so, més enllà una conversa, més enllà encara un fragment de notícia a la ràdio o la televisió...
La gravadora al servei de l'escriptura: una màquina per a escriure. La idea em feia feliç.

Vaig començar a neguitejar-me en veure que la comanda tardava a arribar moltíssim més del que ja era de preveure. Tres setmanes i cap notícia!
Quan per fi vaig rebre una trucada del servei de missatgeria DHL va ser per patir una mala notícia:

- Sr. Sadurní Girona? Li truquem de DHL per dir-li que Aduanes ens comunica que tenen retingut un paquet al seu nom. Ens hauria de dir primer quin producte és i després acceptar les despeses d'aduanes perquè li poguem lliurar el paquet !

Se'm van posar els pèls de punta i em vaig encendre una mica !
Com, que no tenen màquines per a saber què és què ? Si poden mirar fins i tot els cervells! Que no estem tots dins de les fronteres de l'Imperi ?
I despeses d'aduanes? Quines despeses d'aduanes? No en deien res sobre despeses d'aduanes, allà on jo ho comprava... Quan puja aquest impost ? Potser uns 70 euros, diu? Que està de broma? Que estan boixos?

Li vaig començar a explicar les meves penes en cascada: (reproducció aproximada)

- Miri, aixo són dues gravadores digitals que van destinades
a un departament de llengües estrangeres d'un cente públic de la Generalitat
de Catalunya. Sap que jo hauria pogut encarregar el producte a una
distribuidora amb seu a Badalona per nomes 110 euros? I que ho vaig comprar
via Internet als EEUU per estalviar diners al contribuent i no perquè surti
més car ?
Escolti, li puc donar el NIF del centre, els noms i els telèfons del director i la Secretària del centre, li puc demostrar que ho farem servir per ...

La senyora, molt professional, va aconseguir calmar una mica el meus nervis primer escoltant de manera impassible tots els meus arguments i després anotant aquelles dades que jo li donava en relació amb el meu centre.

- Miri, el que podem fer és mirar de posar-nos en contacte amb Aduanes i que
ells es posin en contacte amb el distribuïdor americà demanant que canviïn
l'adreça de destí i precisant per tant que com que és un centre públic, no
caldrà aplicar taxa d'aduanes ... però no li ho puc garantir. Això sí, tòt això
tardarà un dies més!

- Bé, sí, faci-ho , sisplau, faci-ho !

Quan vaig penjar, em vaig veure fotut com qui s'adona que ha estat fent el negoci de Robert de les cabres! Em repetia la penitència: El barat surt car ! Cal comprar prop de casa ! Mai més res per Internet ... Em volia fondre ...

Però la història té un final feliç. Per confirmar la regla, suposo!

Al cap d'uns dies vaig rebre des dels EEUU un correu de resposta a la meva queixa, on jo havia detallat fil per randa els ets i uts de la desgràcia , dient que les seves normes els impedien canviar l'adreça del destinatari, però que farien el que estés en les seves mans perquè jo rebés la meva comanda el més aviat possible.

Pocs dies més tard, els de DHL em van trucar per dir que ja tenien el paquel a punt de lliurar ben aviat. Ho vaig rebre el dilluns 9 de maig. Les despeses d'aduanes eren 38,74 €.

Però tres setmanes més tard, vaig rebre una altra vegada la visita de DHL amb un full ben precintat on, contra tot pronòstic, em retornaven els 38,74 euros i un paper on deia : No procede cobro de tasa de aduanas...
El tinc fotografiat i el guardo com un tresor. Al cap i a la fi, m'ha pemet d'escriure aquest conte de fades bones del segle XXI. I a més com a prova que, si no hi ha angelets bufadors al cel, de vegades ho sembla. I ara la gravadora em permetrà d'escriure el meu recull de contes cruels, dels que ja he començat a gravar els arguments i els personatges...

Encara ara em dura el mig somriure agredolç que em va produir la notícia. Ben mirat ... vivim en un món feliç.

Bordeaux, Sant Michel i la detenció de la "cúpula" d'ETA

Una de les visites que tenia programada fer a Bordeus, durant l'estada de realització de l'intercanvi escolar amb el entre alumnes dels nostres instituts de Vilanova i els del Collège Bourran de Mérignac, era la visita, el diumenge al matí, al mercat del brocanters a la Plaça de l'església Saint Michel.

Fa tres anys, el meu hoste i amic a Mérignac, el director del collège, amb qui m'uneix des de fa anys una bona amistat, m'hi havia acompanyat i m'havia guiat, com qui fa de guia de museu, pels stands del Passatge Sant Michel, antiquités & brocante.

Ell és un entès en brocanteria i antigüetats, pel fet d'haver-se dedicat a fer compravenda d'objectes de manera amateur, no professional i jo sempre he tingut el gust pels objectes de segona mà i els objectes antics. De fet, Bordeus deu ser, des de bon començament del segle XVIII, una de les ciutats del món on el col·leccionisme i l'intercanvi d'objectes anaven de bracet amb el comerç dels esclaus, del vi i de les espècies.

Aquest any, hi anavem sols l'Enrique i jo. Vam agafar el tram a Mérignac després d'haver fet ambdós "une grasse matinée" que ens va portar a sortir de l'aparthotel al voltant de les onze del matí.
Tot va ser arribar a Bordeaux i posar-se a ploure a bots i a barrals ... Vam decidir donc fer temps, baixant a la terminal de Place de Bourgogne i agafant l'altra línia per anar a la marge dreta del Garona per sobre del pont Napoléon. Anar i tornar. Vistes inèdites per a mi sobre el Garona. Va parar de ploure una estona i vam decidir anar al mercat fos com fos. Hi érem a tocar.

De fet la pluja havia espatllat el diumenge, les parades eren xopes i els mercaders anaven recollint i plegant veles mica en mica abans d'hora. Jo em vaig firar dos mussolets d'una parada que en tenia potser un centenar de totes mides i fets de tota mena de materials. Un dels dos me'l guarda l'amiga Delphine. Comme ça tu penseras à moi ... de temps en temps. Bona idea.

Vam entrar al passatge Saint Michel i vam fer-hi una volta més aviat ràpida. Jo em vaig enamorar d'uns quadres que hi havia en un strand que no atenia ningú.
Vaig decidir fer unes fotos, primer amb flash, després sense, per veure quines quedaven millor.
Aviat es va presentar un bon home rondinant ...

- Vostè no demana permís a ningú per fer fotos?
- Miri, no he vist en lloc cap cartell prohibint fer-ne, però si vol que li demani permís li puc demanar permís ... No em costa gaire a mi ... Sap, són per una amiga a qui li encanta Edward Hopper i que la setmana passada em va ensenyar unes còpies que havia passat a uns alumnes i jo veig que aquest quadre és Hopperià i ...

Jo estava disposat a passar mitja hora enrollant-me i explicant-li per quina raó havia fotografiat aquells quadres ... tot pensant per dins que ja feia bé jo aplicant la tàctica de "primer disparar i després preguntar", altrament no en tindria cap, de foto!
L'home es va calmar na mica amb les meves explicacions...





................. Fotos SGR i l'amic del Passatge Saint Michel.

- Miri, és que aquí en veiem de tots els colors, sap? Aquí ve gent que
fotografia objectes per després fer-ne còpies i falsificacions ...

Jo vaig demostrar que estava al seu costat i en contra de les falsificacions...que
jo era només un amateur i un diletant, algú a qui li interessaven aquells
objectes per la seva bellesa i no pas pel seu valor en euros, fossin pocs o molts.

- Oh, i aquella làmpara modernista tan maca que té allà, en aquella
vitrina, quant val?

Ho va anar a mirar, però el preu no era visible.
Calia obrir la vitrina i mirar l'etiqueta, col·locada de manera que no es pogués
veure a simple vista.

- No ho porto jo això, ja. Ara ho porta el meu fill i avui no hi és. No tinc la clau de la vitrina i la meva dona tampoc. Si li interessa, haurà de venir un altre dia ...

- Improbable... No, miri,
només era curiositat. Gràcies de tota manera ...
- Adéu siau !
- Adéu siau ...

Ja no va ploure més. Vam enfilar el camí del mercat des Capucins i caminant caminant vam anar fins l'estació Saint Jean.
És perillós anar amb un amic que s'entrena per fer un tros del camí de Santiago!
El premi a tan llarg pelegrinatge va ser poder calcular el preu del bitllet de Bordeus a Tolosa -33€ anar i 66€ anar i tornar- per amor a la informació per la informació, i després, molt més agrait, un menú de 19,50€ en un restaurant just davant de l'estació, que incloia de primer l'opció de sis ostres d'Arcachon i un onglet al punt amb patatetes i una crema cremada deliciosa. El pichet de vi rosat sempre va a part i amb el vi de la casa mai no t'ofeguen. Per ara, el pichet o l'ampolla d'aigua segeixen sent gratuits arreu: que duri ! ... Perquè no t'escapes gaire dels 25 euros!
El millor del dinar va ser però la llarga sobretaula amb cafè en la que vam parlar del passat, del present i del futur. Confidències entre amics d'aquelles que reguen l'amistat i la fan crèixer.

La tornada a Mérignac va ser més calmada i ben fàcil. Ara, a Bordeus, siguis on siguis, sempre tens a prop una parada de tramvia o de bus per anar a tot arreu. Bordeus és ara més que mai un amor de ciutat.

Dimarts o dimecres al vespre, en tornar a l'aparthotel i engegar la tele, vam assabentar-nos que prop d'allà on havíem passat el diumenge la policia francesa havia detingut una cúpula d'ETA integrada per tres homes i una dona. He de confessar que el tema d'ETA i el país basc supera la meva escassa capacitat d'anàlisi política.
Tot i la sorpresa, vam ser capaços de fer-ne una mica de broma. Aviam si encara tindríem visita de les forces especials confonent la nostra innocent estada a Mérignac amb una cel·lula de refoç o de substitució...! Vam riure la gràcia sense massa intensitat, enmig de la sorpresa que produia una notícia tan significada.

En realitat, aquelles detencions es van realitzar, sembla ser, unes hores després que JLRodríguez Zapatero s'hagués entrevistat a la Moncloa amb el lehendakari Ibarretxe. De manera que ja devia fer molt de temps que els tenien localitzats i sota control. Ens fan veure el que volen, quan volen i com volen. Ens ho ensenyen de lluny i fosc, com si no interessés que ens hi interesséssim gaire. No hi ha un pam de clar !

Hem tornat de Bordeaux amb les sàrries plenes

Hem tornat de Bordeaux amb les sàrries plenes d'emocions, d'experiènces, d'amistad, d'imatges, d'il·lusions, de projectes de futur i de ganes de fer coses i de dir-ne moltes per escrit. També de música nova i de llibres nous. Cada viatge és una renovació que paga la pena fer. Cal vèncer reticències i petites misèries innerents a la gestió dels projectes col·lectius per acabar traient-ne allò que hi ha de molt positiu que sempre supera, amb escreix, els aspectes negatius.

Per on començar? Em decideixo per començar per la visita a can Mollat Libraire, una de les grans llibreries de França i la més emblemàtica de Bordeus.
Vaig entrar-hi per donar-me un bany de llibres i d'escriptura, de referents culturals que mais no tastaré, però que fan bé a l'esprit i són un bàlsam pels sentits.
Em vaig deixar temptar a la zona de novel·la actual i vaig acabar fent fira només de dos reculls de contes, que és el que em venia de ganes llegir.

................................... Fotos SGR


Em vaig deixar temptar per un recull de contes traduits de l'hebreu al francès Etgar Keret. Pipelines, per allò de l'exotisme. I per un altre de Bernard Quiriny: Contes Carnivores.

Pipelines és un recull de 52 contes, alguns dels quans són d'una sola pàgina mal comptada (Houbeza) i alguns de dues o tres pàgines.

Contes carnivores, prologat per Enrique Vila-Matas (que sempre és una garantia) és un recull de 14 contes meravellosos, cada un més apassionant que l'altre, i que per fer honor a la intel·ligència emocional, deixa per al final, el Conte carnivore, apoteòsic, que dona títol al recull.

El Quiriny us el recomano a tots, és clar, perquè m'agrada compartir la felicitat amb els amics, però us diré que aquest cop, per a mi, aquest dos reculls han estat un revulsiu, i ja he començat a gravar en el meu dictàfon els apunts del que serà un recull de contes del Sani. Ha de passar alguna cosa grossa perquè no ho escrigui i una altra d'inesperada perquè li canviï el títol que ja té el recull des d'ara: Nous contes cruels , que aniran dedicats també, entre a moltes altres persones, als dos companys de viatge a Bordeus i a Villiers de l'Isle Adam. Friso de plaer només de pensar-hi.

Aneu-vos preparant per llegir, el 2009, el primer recull de contes cruels (i genials) del Sani, que sé segur a més que no serà l'últim, si Murphy no decideix el contrari, és clar.

_____________________

Carpe Twitter !

Se'n pot fer algun conte cruel amb la procrastinació de les tasques de la llar.
Poden més les ganes d'escriure i , per tant, ho deixo per quan acabi el post.

Tenia al cap diversos temes però em decanto pel del Twitter, aprofitant l'avinentesa que ahir, a L'Internauta sobre l'antologia LCL en Toni, en Vicent, en Xavier i la Núria en van parlar.

En Toni va dir que una de les eines que podria estar matant els blogs era Twitter, el messenger dels adults, suposo que pensant que no es pot fer tot ... twittejat i bloguejar, estar a la processó i repicant a la vegada ;-) .
En Vicent Partal, amb el que deia, em va semblar poc twittejador i va augurava a Twitter una curta vida... Una discussió interessant que fóra bo ampliar en una altra sessió, oi Toni, Vicent?


Jo vaig descobrir Twitter a les Jornades de la Catosfera 2008, el passat gener, em va interessar força i ho considero un servei molt útil , però li trobo un defecte prou gruixut com és la llibertat.
La cotilla dels 140 caràcters per twitt, tot i que es poden repetir indefinidament, creen una distorsió que m'irrita una mica. Tot i això puc entendre perfectament que molta gent consideri això no pas un defecte, sinó una virtud, i la gràcia de Twitter! Tants caps , tants barrets.

Recordo que en la època del meu primer blog a blocat.com vaig estar donant la tabarra als administradors amb el tema de la limitació del nombre de caràcters per comentari.
De fet , només calia escriure primer el comentari en un fitxer de text i després tallar-lo en tants comentaris com el post ens obligués a tallar-lo... però en la era de l'espai gairebé il·limitat, a mi em molestava el concepte: el fet de limitar el nombre de caràcters per comentari.

La irritació retorna amb Twitter. Cadascú ja és prou grandet com per autolimitar-se a l'hora d'escriure, i la resta ja la fa la capacitat expressiva de cadascú i l'humor de cada moment.

Encara que soni una mica a acudit i a exageració, temo que gaires serveis tipus twitter acabarien fent la funció orwelliana de la novoparla... en què progressivament es van reduint les capacitats expressives.
Així doncs, compte amb les cotilles, siguin del tipus que siguin ...són un perill.

Dit això, no crec que la mort de Twitter sigui per gaire aviat ... ans al contrari, crec que té un gran camp per córrer, sobre tot si els seus responsables saben aplicar-hi fórmules creatives de desenvolupament, com ara el fet d'obrir-ho a diverses opcions que passin per eliminar l'actual reducció a 140 caràcters i ampliar-la, opcionalment, a 200, 300, 400, 500, 600 o 1000, per exemple...

No dubto que allò ja no fóra exactament Twitter, però tampoc no hi faria res... i potser un WiderTwitter, o TTG =TwitterTwiceGood tindria encara més èxit ... fóra cosa de provar-ho.

Mentrestant... allò tan repetit del carpe diem i la versió "fou bonic mentre durà" , ens porta a pensar que paga la pena aprofitar Twitter mentre duri ...

Així doncs, Carpe Twitter ! (copirait SGR).

_____________________


Versió Twitter de la cosa : A twitter va anar així ...

sgironaroig ...ens estalviarà haver de sortir de processó amb sants i verges a resar al cel per demanar aigua per la mort de deu ! Bon capde a tutti menos de 5 segundos ago from web

sgironaroig Bon cap de setmana mullat. Fa una pluja que peta i això és sinònim de bon temps ...> menos de 5 segundos ago from web

sgironaroig Tot això vaig a escriure-ho en un post que anomenaré CARPE TWITTER ;.) que em sembla un títol força original . > menos de 5 segundos ago from web

DonAire Bienvenido el club de sinergia macramental. Loretahur, Alorza and so on... menos de un minuto ago from web

sgironaroig que acabarà matant el servei si no s'obre a d'altres opcions... Dit això, paga la pena disfrutar-ne en la mesura que ens sigui útil ... 2 minutos ago from web

sgironaroig Tinc molt clar que els 140 caràcters actuals són suficients i en sobren encara per a molta gent, però és una cotilla ... 4 minutos ago from web

munyoki bondia a tothom !. @sgironaroig m'agrada el teu fons de pantalla de twitter, i m'agrada llegir-te per aqui també. 6 minutos ago from web

sgironaroig si tingués una opció d'obertura a 400 o 600 caràcters. No fòra Twitter, ´és clar, però fora TwoWrite o TwiceGood ...> 7 minutos ago from web

sgironaroig Ahir, a L'internauta es va parlar de Twitter. Vicent li augurava una curta vida. Jo crec que és una eina interessant però fora millor > ... 10 minutos ago from web
_______________

En l l a ç o s T w i t t e r

Enllaços de Philippe Martin a Del.icio.us

LCL. La catosfera literària 08. Ja és al mercat!

Tenim fotografies que proven el naixement de l'antologia
LCL: La catosfera literària 08




I el bateig laïc serà el divendres 17 de maig al casal de Vallromanes. No deixeu d'assistir-hi per poc que pugueu. Serà una celebració i una experiència molt especial.

Jo tinc previst de ser a França, aquella data, acompanyant un grup d'alumnes de 3er i 4t d'ESO que fan intercanvi amb nois fi noies francesos de la seva edat de Mérignac, ciutat agermanada amb Vilanova i la Geltrú. Estic doncs condemnat a perdre'm físicament aquesta festa tan especial a la qual em tocava ser com a un dels autors de l'antologia i com una de les persones que van estar en l'origen del projecte. Hi seré amb el cor i espero que en el record dels amics i coutors.

Avui hi havia una de les presentacions en societat d'aquest naixement important: Toni Ibáñez ha estat a l'espai l'Internauta, de Vicent Partal i Jordi Ferré, l'editor de Cossetània, s'hi ha connectat via telefònica per donar compte dels principals aspectes del llibre i del que suposa en el marc de la Catosfera. Els acompanyaven Xavier Caballé, autor del post Stanislav Petrov, i Núria Masdeu. Jesús Mª Tibau i jo hi hem estat presents amb l'ànima.

Incloem aquí enllaç al programa l'Internauta perquè pogueu accedir-hi també des d'aquest post del nostre blog.

Envio des d'aquí una abraçada ben amistosa a Marc Vidal, Toni Ibáñez, Jordi Ferré i Jesús Ma. Tibau...

Bona festa i gran èxit per al nostre llibre La catosfera literària 08 !
Auguro més d'una edició, perquè aquesta antologia és una cosa molt especial. Us recomano reservar el vostre exemplar. Tindreu a les mans una joia històrica que paga la pena tenir i llegir.

No hi són tots els que són [blogaires] , però són tots els que hi ha representats.

_______________

Blog Podcast de Transformacions

Hem creat el Podcast Transformacions. Traduccions. És un dir

al servidor Podemus.com per mostrar les diferents traduccions del text de base a d'altres llengües acompnayades de les versions àudio corresponents.

El principi és simple; un blog en Wordpress que inclou, per defecte, la possibilitat de carregar un fitxer d'àudio i que crea simultàniament dos reproductors d' àudio :

El primer és un reproductor estàndard en javacript , que inclou els botons d'avançar, anar enrere, aturar i reporduir, tot permetent d'escoltar l'àudio directament sobre la pàgina sense haver de recòrrer a cap programa instal·lat a l'ordinador.

El segon és un enllaç que , una vegada clicat, obre el repoductor (WMP, RA o QT) que intal·lat a l'ordinador llegeixi per defecte els fitxers d'àudio en format mp3.

El nostre objectiu és penjar-hi tantes traduccions amb les seves versions àudio com siguem capaços d'aplegar.

Per a llengües amb alfabets diferents del nostre, en comptes de text, hi penjarem una imatge que el reprodueixi.

Us convidem doncs a gaudir de la poètica del text i de la paraula de les traduccions del blog, i a deixar-ne constància amb algun comentari.

__________________

"Idéez, idéez, il en restera toujours quelque chose" SGR | Blocomentari

[Blocomentari: n.m.]

Blog : __ Une idée par jour. Walter Lewino
Autor : _ Walter Lewino
Post : __ Script-tease
27 avril, 2008 Posté dans Non classé

"Tous les soirs avant les infos imaginons une série gagesque
qui mette en scène les mêmes personnages ( une famille,
une rue, un lieu de travail ?…). Dans le style loufoque, entre
Charlot et les Monty Python. Rien de bien nouveau…sauf qu’il
y a trois (cinq ?) erreurs de script au cours de la même séquence
: différents vêtements, différents noms de personnage,
différents sens de l’ouverture de la porte, différents tableaux
aux murs, différentes voiture, différentes couleur de cheveux,
moustache ou pas, collier ou pas, pieds nus ou pas etc, etc.
Le jeu consiste, car il s’agit d’un jeu, ou plutôt d’un concours,
à découvrir ces erreurs, avec récompense à la clef.
La scène se passe donc avant les grandes infos, celles de 20 heures.
Les téléspectateurs se jettent sur Internet, leur portable,
au choix pour signaler qu’ils ont découvert les erreurs.
Après les infos on donne les réponses et on désigne
le vainqueur soit parce qu’il a été le plus rapide ou par tirage
au sort des bonnes réponses.Succès garantis auprès des
gosses et des débiles téléphages. "

Thetimeontime [pseudo de WL]

_____________________________

Jo li he deixat el comentari següent:

Sani Girona
27 avril, 2008 17:12

En effet, c’est un principe élémentaire qui marche toujours … Bonne idée, Walter !
Pour parvenir à motiver les gens, il faut réussir à leur faire accepter de jouer le jeu : passer de la passivité à l’action, et, empathiquement, ça consiste à vivre l’histoire … “comme si vous y étiez” …
Je parie qu’une espèce d’adaptation de ce jeu à la politique municipale, genre visionnement en direct de la Séance publique du Conseil Municipal avec des prix à gagner sur le champ, notamment dans les banlieues chaudes, chères à Monsieur Sarkozy, aurait aussi un succès fou, presque révolutionnaire… dans le meilleur sens du mot, bien entendu …Et on aurait tout à gagner !
SLOGAN : La vie politique fait enfin les délices de tout un chacun …
Oui ! On a "Des chiffres et des lettres", "Questions pour un champion" … mais pourquoi n’a-t-on pas encore mis en oeuvre un vrai “jeu politique” grandeur nature… ?

En vue des anniversaires 2008 de Mai 68, pourquoi pas un essai, version beta …histoire de tout tenir sous contrôle, bien entendu …?

“Idéez, Idéez, il en restera toujours quelque chose” (SGR)

__________

Vint -i- set d'abril ..."Santa" Montserrat...

Aquest video és de fa uns dies, val a dir-ho tot. Però em ve de gust penjar-lo aquí, cridant-lo al servidor VIMEO, i dedicar-lo a la mare ... que és una Montserrat i una santa !

Fotografia simetritzada from Sani Girona on Vimeo

Temps d'emocions diverses 4/4. Transformacions. Traduccions. LCL...

Temps de collita de resultats, de noves realitzacions, de nous contactes, de nous projectes ... insignificàncies per a la humanitat però grans passos de gegant per a la nostra petita vida quotidiana que és la nostra.
D'aquí ve que ens vinguin ganes d'escriure'n alguna cosa per dir-nos-ho a nosaltres mateixos abans que no pas a algú mes...

Fa temps que tot bull com en una caldera gegant i tot són bombolles i més bombolles.
Un dels projectes que més feliç em fa és el projecte de Transformacions: crec tenir dret a sentir-me moderadament orgullós d'estar en l´orígen de la idea que l'amic Miquel i l'amiga Cari van decidir tirar endavant. S'ha anat covertint no ja en una viva realitat sinó en tota una font de creativitat no exclusivament literària, en la qual em fa molta il·lusió participar. L'emoció consisteix realment en anar veient com evoluciona l'experiència escriptòrica fins on arriba, què en surt. Idees no en falten ...

Les Traduccions són també una font de satisfacció. Imaginades inicialment com a tres variacions exòtiques que prodríem proposar a la llista de Transformacions, va nèixer la idea de trobar i recollir em màxim nombre de traduccions possibles del text de base de la Mercè Rodoreda. El fet de poder disposar d'aquestes noves versions-treduccions, permetria encara, de manera hipotètica però real, que gent d'arreu del món proposés, en altres idiomes, d'altres transformacions del text de base.

El que que Farriol Macip, mitjançant els seus contactes via llistes esperantistes d'abast mundial, aconseguís que en pocs dies ens arribessin versions en gal·lès, polonès, eslovac, eslovè, occità, etc... va determinar imaginar un pany de pared destinat "ad hoc" a les traduccions.
Jo proposo crear un podcast que substitueixi el blog actuals, de manera que a nivell tècnic, permeti associar a cada text escrit -alguns hauran de ser imatge- el corresponent fitxer d'àudio. Així, tothom podra gaudir no només de la poètica de l'escrit sinó també de la poètica de la paraula.

És un motor d'il·lusió prou potent com per anar mirant de vèncer els molts obstacles que es presenten, i a la vegada imaginar per a aquest projecte global un futur cultural i artístic grandiós. En això estem.

Em fa molta il·lusió també reprendre el projecte dels Questionaris temàtics per desenvolupar-los al màxim dins d'un projecte de recerca seriós, tutelat per la Universitat Pompeu Fabra. Hi tinc posades moltes esperances i estic convençut que en sortirà una feina útil.

Haver estat uns dels coorganitzadors del Llibre de la Catosfera Literària juntament amb en Toni Ibáñez, Jesús Ma Tibau, l'editor Jordi Ferré, de Cossetània, és un del fets que està a punt de donar el seu fruit.
El proper 17 de maig és previst que es faci la presentació del llibre a Vallromanes, territori Toni. No hi ha res com una fe i una empenta com la seva per aconseguir els seus propòsits...
Havent de ser a Bordeus, jo no podré ser a la festa, però hi seré amb l'esperit, i feliç també de saber-me un dels cervells dissenyadors de la idea, uns dels qautre membres de l'equip que va participar en la selecció dels blogs , i un dels quatre membres que, durant les Jornades de la Catosfera a Granollers, van acabar de fixar els detalls de com havia d'anar la publicació defnitiva que ara veurà la llum.

Glòria eterna , al cel , als 100 blogaires que han participat en aquesta obra magna i creativa, i a la Terra de Vallromanes, kermesse de la grossa a tots els participants de bona voluntat que puguin anar-hi per celebrar l'esdeveniment! Amén.

Temps d'emocions diverses 3/4. Sant Jordi 2008

Cada Sant Jordi, des de fa potser 40 anys, sento una sensació especial pel fet de celebrar la festa del llibre.
Recordo vagament les circumstàncies que envolaren aquell Sant Jordi dels meus 14 o 15 anys, en què a la parròquia de Sant Sadurní vaig comprar el llibre L'esperit i la carn.

L'aventura que se'n va desprendre la vaig explicar en un escrit que incloïa a l'apartat "El que hem llegit" en la primera versió del meu Diccionari Filosòfic Personal i Flexible.

Enguany, un any més de vaques grasses lectòriques, m'he firat tot un lot de llibres que em fa feliç només de pensar en el plaer que en trauré i compto encara firar-me'n uns quants més dins de la capvuitada de la Diada.
Per més que sempre acabo prometent-me que ja no en compraré cap més i que aprofitaré la sort de tenir la biblioteca i el servei de biblioteques a 200 metres de casa... el vici pot més.
Vici i fetitxisme ... Com anomenar si no els tres llibres de Walter Lewino que em vaig sentir empès a comprar-me per Internet, i que han arribat de França, en només quatre dies, via compra electrònica a can Chapitre.com ?

Vaig encarregar
Fucking Fernand : novel·la picaresco-vodevil·lera situada en el context de l'ocupació de França l'any 1940.
"Fucking Fernand est un livre triste et drôle à la manière dels films de Charlot"
Une femme par jour: trenta contes curts "du Woody Allen façon parisienne" segons la contraportada. Tots genials, afegiria jo... Cada un fa venir ganes de llegir de seguida el següent.
Pardon, pardon mon père : llibre de memòries on l'autor ens explica "un demi-siècle à vau-l'eau, en un récit haletant , bidonnant et irrespectueux". Just el que a mi m'agrada descobrir...

Aquest llibre ja m'ha produit una emoció especial immediata. A la pàgina tres, hi ha la dedicatòria manuscrita del propi autor a Bernard Frank, de qui Juan Pedro Quiñonero va escriure, un post-obituari al seu blog, allà pel 6 de novembre del 2006, tres dies després de la mort de l'escriptor i crític.

La dedicatòria manuscrita de Lewino fa així :

Cher Bernard Frank
l'hommage est
en page 92
avec l'amitie (sense accent ;-)
PARDON,
PARDON MON PÈRE

de Walter Lewino

En realitat, la referència comença a la pàgina 91- Fa així:

"Roland Topor appochait d'assez près l'idée que je me fais
du génie, ce qui n'est pas difficile à définir, est-ce parce qu'il y a dans ses
dessins mme dans ses écrits un vagabondage imaginaire, un mépris pour ce qui
tient à la raison ou à la logique, des poussées inantiles vers l'impossible et
le dérisoire, une soumissions à des fantasmes qui lui tiennent lieu de culture,
en un mot le grand air de la liberté , le tout servi par un trait à la va-vite
et un style qui se moque des élégances, le contraire même d'un Bernard Frank,
pour lequel je n'irai pas jusqu'à prler de génie, mais dont le grand talent, les
bonheurs d'expression, l'art d'utiliser les mots en léger décalage - je parle de
ses livres, ses chroniques qui sentent parfois le poussif m'inspirant de moins
en moins- m'enchantent et aident à pardonner le manque d'imagination et les
références lttéraires qui se bousculent cmme dans un Lagarde et Michard en
folie, oui, comment peut-on aimer également un Topor et un Frank aussi
différents, aussi éloignés , l'un issu des ghettos polono-littuaniens et l'autre
des ghettos dde Neuilly ... (...)"

És gairebé de pel·lícula que aquest llibre que va pertànyer a Bernard Frank, be fos comprat o bé li hagués estat regalat per en Walter, hagi anat a parar, per aquestes casualitats de la vida , a les meves mans i als meus ulls, que el cuidaran ara com ningú més el podria cuidar i llegir...
Tan poca cosa i tanmaeix un esdeveniment que ha estat capaç d'humitejar-me els ulls i no m'he pogut estar d'escriure tant al Walter con al Juan Pedro ... per fer-los partíceps de la meva emoció.
Sí, ja sé que pensareu que ... ;-)
Però no em fa cap vergonya reconèixer que tinc un costat una mica bleda ...
["Everybody 's a little bleda" (SGR) ] ... allò que alguns, més pomposament i ridícula anomenen "romanticisme"...

Part de l'obra de Walter Lewino. Photo SGR

Temps d'emocions diverses 2/4. El llibre de Carles Querol

El dia 15 d'abril, en Carles Querol presentava a la biblioteca de Sant Sadurní les dues seves darreres obres. Una, la guia de Subirats, profusament il·lustrada, que quedarà probablement com una obra de referència durant molts anys i segurament dècades.

L'obra grossa, Ves-ten amb el cos, queda't amb el cor, (video de l'acte) és un obra magna en tots els sentits i molt important per a la cultura del nostre país. Van assegurar que estaia llesta per Sant Jordi i em prometre que me la regalaria.

Vaig tenir l'encert de pensar a endur-me la càmara, però no vaig arribar a afinar prou com per pensar que calia buidar-ne les fotos que hi havia, de manera que només hi van cabre set minuts de video i unes quantes fotos de l'acte.


Carles Querol. Ves-te'n amb el cos, queda't amb el cor from Sani Girona on Vimeo.


Tot i que es van fer un munt de fotografies, de l'acte de presentació el llibre del Carles, només hi haurà , ja ho sé del cert, els meu set minuts de video, gairebé una ofensa a un historiador que s'ha encarregat , durant tota la vida, de recollir, classificar i donar a conèixer memòria històrica del tot el Penedès i de Sant Sadurní en particular.



Això em va fer pensar que calia , defintivament, que poses a punt el redactat d'un projecte per enviar a la Conselleria de Cultura de la Generalitat de Catalunya perquè siguin ells qui posin a punt una campanya per acabar aconseguint que a tot Catalunya hi hagi , en cada poble i en cada ciutat uns equips de voluntaris i professionals que enregistrin en àudio i en video els principals actes culturals que es produeixin.

Ho porto al cap des de fa uns anys, des que a la Pedrera, l'acte que va reunir els traductors de Gil de Biedma no va ser enregistrat ni en àudio ni en video...

En vaig parlar a l'amic Toni Arrufat i em va dir que recollia la idea i que la proposaria com a element de programa d'acció de les CUP a nivell de Catalunya.
Estaria bé que d'això se'n cuidessin a cada municipi persones no necesàriament afiliades a cap partit polític ni amb finalitats propagandístiques, sinó comités culturals formats per joves, adults i avis de totes les tendències, en una mena de pacte polític global al servei de la Cultura del país.

Veurem si ho aconseguim abans no passin 40 anys ... una mica com va passar amb la idea del "bicing" a Paris, que ja havia proposada fil per randa per en Walter Lewino l'any 1962 !

Temps d'emocions diverses 1/4. Sant Sadurní enterra el doctor Nin

A Sant Sadurní, la mare m'ensenya una esquela i em diu ... mira, l'altre dia (dimecres de Sant Jordi) vam enterrar el doctor Nin.

Antoni Nin Fernández, que morí per Sant Jordi de 2008 , a l'edat de 87 anys, va ser el metge de tot Sant Sadurní durant tota una vida. Hi era tot el poble, al seu enterrament, i hi haguessim sigut tots els que faltàvem si ens n'hagussim assabentat a temps de ser a la darrera cita.

La mare em deia ... Sempre et veia a veure quan el cridaves , i tu, vas estar malalt moltes vegdes , de petit. Jo de quan petit no me'n recordo de gaires coses, però molt de la senyora que posava injeccions i del doctorn Nin, que a més va ser qui em va curar el peu mig esclafat entre un car i una paret ... perquè vaig voler conduir-lo sense saber canviar de marxes i confondre el fre amb l'accelerador.

Un dels seus fills, en Toni, va ser durant ns quants anys un del meus amics de colla i la família sencera és tota una institució a Sant Sadurní.

Curiosament, -la vida és plena de casualitats- el dia 15 , una setmana abans, havia estat parlant amb la Pepi Albiol i en Lluís Ràfols en sortir de l'acte de presentació del Llibre del Carles Querol.

La Pepi ens deia que tenia feta una entrevista amb el doctor Nin però que no havia aconseguit que ningú la li publiqués.... "perquè és de Convergència" -va afegir ...
Va ser llavors quan jo li vaig parlar d'utilitzar el servei d'ISSUU versió beta - que jo mateix havia descobert feia pocs dies- per autopublicar-se immediatament i a cap preu i no haver de dependre ni del vist i plau ni de les censures de ningú.

Així doncs, Pepi, ara és l'hora, més que mai de fer al doctor Nin un homenatge important.
Sigues valenta i atrevida i decideix-te a publicar el teu treball. Sant Sadurní s'ho mereix. Si vols m'ofereixo per ajudar-te a fer-ho.

A la família Nin: Xavier, Adolf, Toni, Ignasi , i a tots els demés, el meu condol i el meu pèsam.
Records del Sani Girona i de tota la meva família, profundament agraïts al vostre pare.

Comèdia francesa d'èxit: "Demandez la permission aux enfants"

Per Sant Jordi 2008 em regalo ...

Aquest Sant Jordi em regalo, per llegir-me amb calma i delit, ... un paquetet que em fa molta il·lusió:
El manuscrit de Virgili i Cera, ambdós de Miquel Pairolí
Acrollam de Biel Mesquida i
Vés-te'n amb el cos, queda't amb el cor de Carles Querol

Probablement hi afegiré encara un o dos llibres dels que aconsegueixi bescanviar a la Fira d'intercanvi de llibres de Sant Jordi 2008 a l'IES MdC.
Jo n'he aportat una desena ... espero poder treure'n almenys un o un parell que m'interessin mínimament.

Juntament amb la lectura en profunditat de la traducció de Jordi Llovet de l'obra de Baudelaire Les flor del mal ... arribaré al dia de la relectura del La Catosfera literària , aquesta vegada en format llibre i sense haver de decidir res... només fruint de la lectura.
Punxarem alguns dels 100 blogs dels 100 blogaires per veure per on passen i així anirem fent lectura ...

Deixarem el nou llibre d'en Carlos Ruiz Zafón, El juego del ángel, per una mica més endavant , quan baixi una mica la febre mediàtica i probablement comprarem un dels 100.000 exemplars en català ...
I anirem pensant (com a mínim somiant) la manera d'escriure una "ombra" un "joc" d'alguna cosa que ens meni o bé a qualsevol premi dels que nodreixen l'ego escriptòric ... o bé a best-seller ben pagat ;-)

Bon Sant Jordi 2008 a tothom.

__________________

Manual d'autodefensa per sobreviure a Barcelona...

Manual d'autodefensa ... per sobreviure a Barcelona en els temps de la sequera i l'estafa generalitzada

En el marc d'un intercanvi escolar entre un grup nois francesos del Collège Bourran de Mérignac i els nostres alumnes de l' IES MdCabanyes de Vilanova i la Geltrú van realitzar una visita a turística a Barcelona.
Havíem parlat de fer com d'altres anys i programar el dinar dels joves francesoso a la zona Maremagnum després d'haver passat per Montjuïc i la catedral, però algú va suggerir que potser fóra millor fer el pícnic al Parc Güell per evitar possibles robatoris.
Al final, fent cas al guia que ens encompanyava, un vilanoví veí del nostre centre, ho vam muntar al revés: Vam anar de la catedral al Parc Güell i després vam fer el tomb de la Sagrada Família per anar a petar finalment al Maremagnum.
Segons la seva experiència, actualment hi ha més robatoris al Parc Güell que al Maremagnum! Tot i que segons sembla robatoris n'hi ha un munt arreu.

No em va estranyar la seva afirmació en veure els allaus de turistes que es movien pel Parc. No era que hi hagués molta gent, sinó que em va semblar un nombre del tot excessiu. "Riuades" de visitants de Barcelona que fan encara més necessària la política d'emergència de l'aigua que consumeix la capital. Potser caldrà fer pagar un cànon per anar a c**** a la capital.

El fet és que en Joan, el guia, ens explicava com cada dia hi havia robatoris als turistes als qui guiava. Des de les "carpeteres" de la Sagrada Familia, majoritàriament noies de paisos de l'Est europeum fins als lladres professionals que es colen en els grups de turistes com uns turistes més i roben en l'interior dels autocars quan el grup baixa, i ells, amb alguna excusa, es queden.
També ens va explicar una anècdota curiosa: el cas d'un lladregots que van tenir la mala sort de robar el mòbil a un conseller que estava esmorzant en el bar que fa cantonada Via Laietana i l'avinguda de la catedral. Els agents secrets que es cuiden de la vigilància dels alts càrrecs polñitics van adonar-se del robatori... aquest cop.

Els 6 professors responsables del grup vam anar doncs a dinar al Maremagnum i vam triar un dels grans restaurants del complex.
Ens va mosquejar no veure cap menú clar decentment posat als llocs d'informació. Hi havia, això sí, el grupet de persones de costum, com els que hi havia hagut tota la vida a la Barceloneta, i el que hi ha al Barri llatí de París, de joves que gairbé t'estien perquè entris i seguis al seu restaurant.

De seguida vam quedar estranyants del nombre de "cambrers" que posaven a la nostra disposició: tants o més que nosaltres. I de seguida va quedar clar que no aniria bé del tot el dinar quan vam llegir que el menú costava 13€91, sense IVA.

Un menú de 13€91 sense IVA , al qual calia afegir 1€40 del pa és com per fugir pitant.
Vam estar a punt d'aixecar-nos quan en demanar el vi, ens van dir que no tenien primer una i després una altra de dues ampolles de la llista, una de les quals era un vi del Penedès.
Jo vaig dir que hauríem de demanar els fulls de reclamació perquè no només no tenien marcada la no disponibilitat dels vins sinó que a més no esn oferien alternativa vàlida i ens ho volien fer pagar a preu de restaurant de categoria.

En pocs minuts va aparèixer una ampolla de rosat Marquès de Monistrol que vam pagar entre 4 i cinc vegades el preu normal a una botiga.
Encara vam haver de fer venir al capo suprem a l'hora de pagar perquè ens fessin dues factures separades ...

Això era un dilluns. El dissabte de la ateixa setmana jo vaig ser a fer un curset al campus de la vall d'Herbron però havia d'anar a recollir una cosa al centre. S'havia fet l'hora de dinar i vaig entrar en un bar del final de Rabla Catalunya, entre Gran Via i Ronda. Mentre seia a la barra, una senyora s'estava queixant a un cambrer que li havien cobrat no sé que ...i que no pensava pagar 15 euros per ... Va venir el capo de la troupe i després de mirar-se el tiquet, com no podia
ser d'una altra manera es va dispucpar dient que hi ha via hagut un error en ...
Una mica esgarrifat ... jo em vaig mirar bé els preus ... per si de cas ...
A dos pams del nas hi havia una pissarreta que marcava amb el preu de 4€50 tres tapetes i precisava IVA inclòs.
Amb la canya i el cafè, passava dels 8€ . Em vaig adonar que a la suma, m'havien cobrat l'IVA sobre els 4€50. Vaig reclamar i em van portar un altre tiquet que, per art de màgia, pujava a 7 euros rodons.

Mentre anava baixant al pàrking, pel quan encara vaig haver d'abonar més de 4 euros més, anava pensant en aquell famós Manual d'autodefensa que allà pels anys 80 havia escrit l'amic Sunyol i al qual jo ja hi tenia àmplia referència al meu Dicofilopersiflex. Pensava sobre tot que era urgent fer-ne una nova edició actualitzada i adequada als temps de la sequera i l'estafa i el robatori organitzats.
Vaig anar apuntant mentalment els capítols que caldria escriure de bell nou i em preguntava si l'hauria d'escriure jo tot sol o si trobaria algun amic que volgués escriure'l amb mi, a quatre mans, com una sonata de Vinteuil, que unís la bona escriptura a la utilitat més imperiosa, tàctiques i estratègies per aconseguir sobreviure sense massa ferides ni ferides mortals en la perillosa jungla de Barcelona, tan bonica per fora com podrida per dins.

Amics barcelonins: Joan, Miquel, Júlia, Cari, Mark ... qui s'anima primer? Jo estic preparat i ben disposat a treballar-hi. I potser podríem fer-ne un best-seller com en Zafón i fins i tot superar-lo. El públic teòric són 8 milions, sense comptar els turistes pels quals fariem traduccions ...

Titol i subtítol aproximats i provisionals:
Manual d'autodefensa per sobrevieure a Barcelona en temps de la sequera i l'estafa.
L'ombra dels perills és allargada
Editorial: Autodefensa catalana SL.

Continuarà...

Proposta de Récital poétique APFC 2008

El divendres 4 d'abril hi ha via organitzada per l'APFC, Associació de professors de francès de Catalunya, una festa sopar de germanor i d'homenatge a diversos col·legues que s'havien retirat durant els darrers 5 anys ...
Un acte entranyable imaginat des de feia molts anys que finalment es va convertir en realitat.
Hi va haver un petit espectacle i un altre petit recital de cançons per part de Ma del Mar Benavides.
Allà pel mes de novembre, quan s'estava organitzant aquest acte, jo ja havia apuntat que
estaria bé demanar la participació de professors per organitzar un petit recital de poemes
i incloure'l en aquest acte... però per raons diverses, aquesta idea es va quedar en proposta i no es va materialitzar. Tot demana molta feia i molts d'esforços i la participació de molta gent perque pugui sortir bé.

El divedres, a l'hora dels parlaments que van tenir lloc abans del sopar, vaig explicar aquesta idea i vaig llençar la proposta i repte d'organitzar a la tardor d'enguany -finals de setembre o mitjan octubre- una nova festa dedicada a la poesia i a la cançó franceses durant la qual faríem un recital poètic i musical amb tots els professors que hi volguessin participar recitant i cantant.

Hi va haver un grup de professors i professores que es va entusiasmar amb la idea i ja van confirmar que treballarien per organitzar-ho ...
Veient que hi havia hagut una recepció positiva, ni que fos minsa encara, vaig decidir d'enviar la meva proposta per engegar els motors ... via el fòrum APFC :

"Comme (tacitement) convenu hier, lors de notre rencontre dans la Fête des profs
de français de Catalogne, il faut absolument quela fête continue fin septembre
ou début octobre avec un récital poétique où nous allons tous participer.
D'ores et déjà je vous propose de vous servir de ce forum pour suggérer
comment faire pour que cette idée à l'état d'oeuf-brouillon devienne une réalité
mémorable en automne.
Je vous propose, moi...
1. De choisir chacun 2 à trois poèmes à lire ou à réciter, individuellement ou à plusieurs...

2. Pour faire naître chez les collègues l'envie de faire aussi bien ou même mieux et créer ainsi une bonne ambiance, il faudrait que, au fur età mesure que vous décidiez de vos poèmes, vous le communiquiez sur ce forum, en cachant quand même le titre d'un des poèmes afin de créer un "facteur surprise"encore plus excitant :-)

3. Pensez aussi à une chanson et soyez prêts à la chanter individuellement ou en groupe (si vous vous mettez d'accord avec M. Mar Benavides, notre chanteuse officielle APFC, elle se fera un plaisir de vous accompagner à la guitare ... Vous pouvez aussi vous mettre en contact avec un ami pianiste, flûtes, harpes et saxos seraient les bienvenus...
Adressez-vous à Carolina Vicente, présidente de l'APFCpour constituer le groupe des Coordinateurs du Récital poétique APFC 2008.

Nous allons créer une adrelec ad hoc apfc.poesie2008@gmail.com pour que vous puissiez y envoyer ...

a. des chansons et des melodies que vous aimeriez entendre comme musique de fond pendant cette soirée-là...

b. des images que nous allons projecter comme fond d'écran pendant toute cette soirée-là...

c. vos idées pour le décor, et l'intendance et la bonne organisation de notre rencontre poétique... (il faudra penser aussi bien au cava qu'au champagne !)

J'ai encore pas mal de nouvelles petites idées à vous communiquer pour assurer le succès de cette rencontre... Des idées que je compte vous dévoiler petit à petit, tout doucement sans faire de bruit ... ;-)

"Soyez, toujours poètes, même en prose "
comme suggérait Baudelaire
Bien amicalement
Sani Girona "

Fins aquí la proposta. Veurem fins on pot arribar si aconseguim formar un grup de persones amb capacitat d'organitzar-ho.
Si voler és poder i ho volem de veritat ... ja feina ja està mig feta.

Tertúlia: tema "la mort" ...

Tertúlia: tema la mort ... M'hi jugo el que volgueu que acabareu parlant de l'aigua del Segre... Aviam si m'equivocaré! No hi aneu armats ... eh?

Em sembla bé, qualsevol tema pot ser interessant si hi posem el que cal posar-hi. Jo no hi podré ser però m'hauria agradat poder-hi ser i la veritat és que com a viu i afferrat a la vida que sóc.

Ahir al vespre, al C33, en Vicenç Ferrer , el sant varó que ha dedicat mitja o tota la seva vida a ajudar a viure millor la gent de l'India, assegurava que no mor ningú : estèm aquí o allà, però no no morim ...

I darrerament he sentit moltes vegades, dita de diferents maneres, la idea que la manera de dir-ho és la cosa mateixa...
la mateixa cosa dita des d'una perpectiva negativa i en versió negativa ES TRANSFORMA en cosa negativa. I el revés també és veritat. I a més, "dir les coses ben dites" aporta felicitat al món ... Hi ha molt de camp per córrer...

L'altre dia també vaig veure un tros d'un programa sobre cinema a la 2, sobre el guionista Azcona... i tots coïncidien en que no se n'havia anat del tot, que era allà amb ells i que seguira sent allà amb ells ... [No ho van dir però anava així: MENTRE ELLS el recordessin i en parlessin... és a sdir mentre fos viu en el record i en el cor d'uns quantes persones.
Només per apostar per aquesta immortalitat entre els amics ja paga la pena tenir bons amics ... :-)

Azcona, sense ser gaire original en això, va dir -bé, van dir que ell havia dit- que el que el preocupava era la malaltia, no la mort ... és a dir, com a tots, ens fa por la decadència física viscuda conscientment. La resta ... és alliberament i llei de vidaimort.

No tinc massa coses a dir aquí ... només que el tema és del que sempre deixo per demà, si puc, atès que tindré tota l'eternitat per pensar-hi... M'interessa únicament el temps que em queda ... i veig que no puc perdre gaire minuts si vull fer tot el que m'agradaria fer ...
Francament... espero i desitjo que a mi la mort m'agafi actuant, com a Molière: fent classe, bevent café o cava amb amics, o escrivint un post o un missatge com aquest als amics ... Tant de bo ... vingui en format fulminant !

Tinc un col·lega que em va dir que ha ho té tot pensat: ha d'anar a una zona concreta de Núria , i collir una planta que ell coneix, fer una infusió que sap com fer, i posar-la al congelador ...
Segons ell, unes gotes són fulminants ... en menys d'un minut fan el fet...

Jo de seguida vaig pensar en Murphy ... congelat al congelador? Qualsevol dia s'equivocarà i en comptes de fer paella farà brou mortífer ...
Però ell està ben convençut que ho té tot molt ben conrolat i apamat per decidir quan i com en cas de desgràcia ... No hi ha res com tenir la consciència tanquila i uns mica ensinistrada ...

Jo vaig començar a donar voltes a allò que m'havia explicat per fer-ne un conte cruel: s'espatlla la nevera i l'ha de canviar i s'oblida de la pòcima en qui té posada tanta confiança; se suicida fora de temps per equivocació, pensant que es tinta de calamar tot fent arròs negre; està congelat i no és descongela "ni a tiros" de manera que en el moment decidit no hi ha manera de suicidar-se
... Bé whatever ... Ho he de paufiner una mica i ja està el conte roalhdalià servit.

El tema de la mort:
Us envio un poema i cançó preciosos que faig meus:
dubto que hi hagi cap poema més punyent que aquest sobre la Mort:

"La Mort... La Mort...
Je la chante et, dès lors, miracle des voyelles
Il semble que la Mort est la soeur de l'amour
La Mort qui nous attend, l'amour que l'on appelle
Et si lui ne vient pas, elle viendra toujours

La Mort... La Mort...
La mienne n'aura pas, comme dans le Larousse
Un squelette, un linceul, dans la main une faux
Mais, fille de vingt ans à chevelure rousse
En voile de mariée, elle aura ce qu'il faut
La Mort... La Mort...

De grands yeux d'océan, la voix d'une ingénue
Un sourire d'enfant sur des lèvres carmin
Douce, elle apaisera sur sa poitrine nue
Mes paupières brûlées, ma gueule en parchemin
La Mort... La Mort...
Requiem de Mozart et non Danse Macabre
Pauvre valse musette au musée de Saint-Saëns !
La Mort c'est la beauté, c'est l'éclair vif du sabre
C'est le doux penthotal de l'esprit et des sens
La Mort... La Mort...
Et n'allez pas confondre et l'effet et la cause
La Mort est délivrance, elle sait que le Temps
Quotidiennement nous vole quelque
chose La poignée de cheveux et l'ivoire des dents
La Mort... La Mort...
Le Temps, c'est le tic-tac monstrueux de la montre
La Mort, c'est l'infini dans son éternité
Mais qu'advient-il de ceux qui vont à sa rencontre ?
Comme on gagne sa vie, nous faut-il mériter
La Mort... La Mort... La Mort ?...

Crec que fer la llista dels temes que envoltent el concepte és terapèutic, i no pas inútil:
* La mort dels altres: familiars propers i amics ...
* Com imaginar el propi enterrament: cementriri o crematori?
Diuen que l'Azcona va deixar escrit que no volia que es donés a conèixer la seva mort fins que ell no estés ja incinerat ... Un detall de bon gust que l'honora ... Cal apuntar el consell i seguir el bon models.
* Qui epitafi per als que se senten escriptors?
Hi ha dret a no deixar cap epitafi original escrit? No cal aportar una mica de broma de la que sereveixi per descomprimir penes en hores de tristor generalitzada? Forçosament cal salpebrar-ho amb humor ... i , cas de plantejar-s'ho seriosament, deixar-ne un d'escrit.
Fer-ho un dia que un s'hagi vist el cul i totes li hagin post, i s' estigui per tant en estat humor catatònic... No hi deu haver res més trist qu'un epitafi patètic ;-)

Que visqueu eixerits tants anys com us calguin per fer realitat els vostres somnis ...
Bona tertúlia i espero que prengueu nota (mp3 o mp4 sobre la taula).
Ara és temps de reciclatge i d'estalvi. No es pot malbaratar res de res. Una abraçada a tots i a totes.

Tracteu aquest tema però acabeu matant-lo i que no se'n parli més. Nosaltres, al "bollo".

Pasqual Maragall, Català de l'Any 2007

He de confessar que mentre vaig anar seguint la llista de candidats i de finalistes al premi de Català de l'Any no les tenia totes ...
Vaig pensar que si el país optava per elegir un futbolista, Catalunya cauria en el pitjor de les formes de ridícul que pot fer un país sencer... Per sort, sembla ser que el seny o la manipulació assenyada del responsables finals, es va imposar i va triomfar la virtud per sobre de les tendències al suicidi surrealista, a la síndrome de la *chiquiliquatrositat espanyolista.



Jo que sóc molt crític amb la televisió i el seu paper en la formació cultural i ètica de la nostra societat, i que massa sovint no tinc res més que retrets a fer, he de reconèixer que el programa que van muntar TV3 i El Periódico per a homenatjar el Català de l'Any, el divendres 28 de març del 2008, va ser un gran èxit i un gran encert en tots els sentits.

La barreja de grans dosis d'intel·ligència i creativitat, d'humor de tots colors i d'emoció il·limitada, projectada en i despresa des de la figura d'alguns asssitents, com Neus Català, i dels finalistes i les seves especials circumstàncies, va donar un resultat extraordinàriament positiu.



L'elecció de Pasqual Maragall , en la meva opinió va ser encertada, i el seu discurs final va saber afegir una dolça cirera a un pastís ja fabulós: va saber dir les paraules justes i precises per plantar un arbre d'il·lusió i d'utopia positiva de cara al futur, per a la curació de la malaltia d'Alzheimer.

La gala de l'elecció del Català de l'Any 2007 no es va limitar a ser un programa televisiu més sinó que es va convertir en un acte d'afirmació de la nostra catalanitat i de manifestació de voluntat ètica que em va emocionar profundament.

Joc brut o el realisme polític

La desfeta electoral d’ERC ha estat un cop fort per a molta gent.
A mi, m’ha dolgut constatar una vegada més la cara més fosca i desagradable de la política..

M’ha dolgut constatar que els responsables del partit i els de les fraccions, faccions o corrents d'ERC s’afanyaven a enfrontar-se per veure com arrabassar la successió al tron.
Vaig veure les cares del Ridao, Puigcercós i Carod-Rovira la nit del 9M, vaig veure l’entrevista que Mònica Terribas feia primer a Carod-Rovira i un dies després a J. Carretero. I vaig llegir
els retrets que feia la portaveu Anna Simó, a Carod-Rovira sobre el fet que demanés “joc net” de cara el proper congrés del partit… que era com avisar que hi hauria "joc brut", és clar.
Vaig llegir l’article de Pilar Rahola a La Vanguardia sobre el demembrament periòdic que pateix ERC com una meledicció.
Vaig sentir com quedava ben clar que Puigcercós havia menystingut Carod–Rovira en dimitir i , sense avisar-lo, presentar la seva dimissió com a Conseller, al President de la Generalitat.
Vaig veure i escoltar com Joan Carretero demanava “ joc net” als responsables del partit, sospitant que haguessin començat a utilitzar l’aparell del partit per a organitzar el congrés del mes de juny o manisfestant clarament que no es fiava gens ni mica que els seus companys de l’aparell del partit no fessin joc brut.
Probablement el que ha passat a nivell de partit d’ERC ve del fet que Carod-Rovira s’hagi negat a dimitir tal com una deteminada lógica ens portaria a creure lògic.
Probablement, podem imaginar una altra lògica que és la que mou en J.-LL.C-R.: Perquè dimitir voluntàriament si tenim signat un pacte amb IC-V i PSC que encara no ha vençut? Perquè renunciar al poder voluntàriament amb el difícil que és aconseguir-lo?

Com a simple ciutatà espectador i víctima de la política dels nostres polítics em sap greu veure que la Política funciona així, i que només els molt babaus poden pensar en la politica com en una cosa noble i esplendorosa. Queda novament demostrat per si calia –que no calia- que la política porta implícita les mateixes misèries que defineixen els polítics que la practiquen.
Aquesta situació fóra només patètica i tragicòmica sinó fos perquè també és dramàtica en molts aspectes.

Ens queda molt de “teatru” per veure:
Les volatilitzacions d’ICV i d’IU. Hem de veure les abraçades entre Artur Mas i José Montilla i les d’Artur Mas amb JLRZ. Els canvis de jaqueta i de màscara del PP a Catalunya i a Madrid. El “dicharacherismo” de Rosa Díez fins que la veiem passar-se a les files del redissenyat neoPP del neoRajoy, i els neoCirera i la neoNebrera. La comèdia cara la galeria entre Convergència i Unió. L’autoesquarterament d’ERC, i la fixació del referèndum d’autodeterminació per al nou horitzó de l’any 2314 com a molt aviat.
Tinguem les càmeres, videocàmeres i gravadores a punt. S’està preparant molta gresca política i és per ben aviat.

Ramon Perera i les lliçons de la Història

Vaig mirar amb atenció i emoció el programa al Canal 33
Ramon Perera, l’home que va salvar Barcelona
sobre el paper d'aquest enginyer anònim en la construcció dels refugis antiaeris que tantes vides van salvar a Barcelona de les bombes feixistes durant la guerra civil, ara que es commemora l’aniversari dels bombardeigs sobre la ciutat màrtir.
No menys esfereidor va ser assabentar-me en aquell mateix documental que el govern de Winston Churchill va rebutjar els consells de Ramon Parera sobre la necessiatat de construir refugis antiaeris subterranis també a Londres, i menspreant les vides de la població civil
va optar per una solució britànica, els refugis Anderson , cadascú per ell mateix que descartava que les diferents classes socials els barregessin en els refugis i es creés així un clima social nou del qual en temien hipotètiques conseqüències:
El documental en fa una lectura clara quan mostra com les preguntes que es van fer a Ramon Perera en relació amb la reacció de la població civil a Barcelona mostren com les prioritats del govern de Churchill no eren tant les de salvar el màxim de vides sinó d’evitar el risc que la població civil, s’acomodés als refugis, s’acovardís i es negués a respondre “patriòticament” a les directrius que calgués prendre en funció dels esdeveniments…

“L'obra de Perera a Barcelona és tan important que a Anglaterra es genera un intens debat polític sobre el model de defensa civil: el "model Barcelona", defensat pels sectors més progressistes, o el que propugna que cadascú tingui el seu propi refugi privat. La composició conservadora del govern va fer que guanyés aquesta segona opció. Segons documents que ara surten a la llum, les autoritats britàniques temien que la construcció de refugis públics tornés la població "covarda i gandula". De res va servir que Cyril Helsby i altres científics diguessin que això no havia passat a Barcelona.”
Ramon Perera, l'home que va salvar Barcelona

Per si no ens feia ja prou fàstic imaginar unes democràcies europees covardes i traïdores que van abandonar l’Espanya republicana a la seva desgràcia i ni tan sols van oferir-li armes per a la seva defensa contra el feixisme de Francisco Franco i l'Església Catòlica i Vaticana que el beneïa, assabentar-me ara de quines van ser les raons que van dur el govern conservador a rebutjar la solució dels refugis antiaereis i optar per la defensa civil individaul només afegeix un immens disgust al profund disgust que ja tenia i que se’m renova i se m’enceta com una ferida mai curada cada vegada que es rememora el tema de la guerra civil.

De la Gran Bretanya com a govern , siguin Laboristes o Conservadors els qui governin, no n’hem pogut esperar mai res de bo. Sempre han anat a la seva i sempre ens han perjudicat.. Entre els amics francesos que sempre ens han volgut dominar i els amics anglesos que ens han menyspreat sistemàticament, no ens calen enemics, ja els tenim!
M’agradaria pensar que avui al 2008 això ja és història passada i que en cas d'una nova desgràcia, la Història no es tornaria a repetir, però ni jo que formo part dels Amics del francès a Catalunya i ser un francòfil declarat, no estic pas del tot convençut que arribat el moment no ens tornessin a apunyalar una vegada més.
Fóra bo que les noves generacions tinguessin ben present el grau d’ignomínia del que han estat capaços d'acumular els governs de França i de Gran Bretanya perquè sàpiguen a què cal atenir-se.

Absurditis. Diccionari de paraules cultes i infreqüents

Tots sabem que la llengua és fonamental i que els diccionaris en són les catedrals.
M'ha fet gràcia trobar a Internet un nou temple del que en desconeixia l'existència.
Absurditis. Vos délires font désordre

Un passeig pels seus passadissos i criptes ens fa adonar aviat de la immensitat del tresor que hi alberga.
La salutació, escrita en lletres d'or diu així:

"Tu entres dans le temple de la grandiloquence, le sanctuaire de la frime verbale, le recueil du savoir rhétorique. Ici sont concentrés les mots qui ont le double avantage d'être peu usités sans pour autant être obscurs ou inutiles. Ici, pas de logomachies, de salmigondis ni de mots sibyllins mais une pléthore de mots irréfragablement intéressants qui te permettront de soliloquer avec grâce devant ton PC ou de faire le matamore devant tes proches."

"Amic, entres [per voluntat pròpia, allà tu! ;-)] en el temple de la grandiloqüència, en el santuari de l'excessivitat verbal, un recull del saber retòric. Aquí es concentren totes les paraules que disfruten del doble avantatge de ser poc usitades sense ser completament abstruses o inútils. Aquí no trobareu pas logomàquies ni salmigòndies ni paraules sibil·lines, sinó una plètora de paraules irrefutablement interessants que us permetran de compondre encantadors soliloquis amb el vostre ordinador o de fer de Senyor Ferrerons amb els vostres amics i familiars "

En poques paraules, és un diccionari de sinònims especials de paraules ja força infreqüents ... i com a tal, -poca broma- una font suc i saba lingüística essencials.
Dosi recomanada: dues o tres paraules al dia, per via tòpica.
Implementació: es recomana inserir-ne a dojo, - sempre que es pugui o forçant el context si cal-, en les futures redaccions blogueres, per tal de salpebrar més eficaçment tots el escrits i fer-los més expressius, més precisos i lluïts i/o divertits.

Desaconsellat a tota persona amb domini lingüístic encara poc madur o amb sentit de l'humor poc desenvolupat.

Journal d'une dériveuse: Lewino Walter

Journal d'une dériveuse: Lewino Walter

Glenn Gould i les variacions Goldberg

Un dels elements que l'Oficina de la Francophonia ha posat al cistell de regals per a les celebracions de la Jornada Internacional de la francofonia 2008, que es celebra cada any el dia 20 de març, és un concert enregistrat el setembre 2007 en homenatge al pianista canadenc Glenn Gould que, amb les 30 Variacions Goldberg sobre l'obra de J.S. Bach es va convertir en un dels pianistes més admirats de tots els temps.


Seguint els enllaços, al web de la Radio Canadenca he trobat el muntatge de video que van enregistrar per deixar testimoni visual d'aquell homenatge que feren en directe des del Museu canadenc de les civilitzacions de Gatineau en el que van participar sis pianistes que interpretaren en directe diverses variacions Goldberg des de sis ciutats canadenques diferents.
Tot un exemple de saber fer audiovisual i de creativitat cultural.

Em sembla un muntatge d'una gran bellesa que emociona i sacseja tots els sentits. Mireu si us interessa també a vosaltres. I feliç Sant Josep als Joseps que tants n'hi ha per totes les cases.

Bona notícia. El blog de Walter Lewino

Espero que quan retoquin la Constitució, se li acudeixi a algú fixar les bases d'un nou concepte i una nova definició del que és Informació, i els drets que tenim els ciutadans a no patir-ne sinó a gaudir-ne.
Com la mateixa Constitució, encara vigent, el concepte actual d'Informació està exhaurit, és patètic, tendenciós, inútil, faceciós i sovint menyspreable.
Think Tanks del PSOE-PSC, PP, CiU i grupúscols varis ... us toca anar pensat en una actualització vàlida per a la nova situació en la que viu la ciutat global a l'era d'Internet 2.0. Ja estem al 2008 i no als anys 70!
Avui, després d'empassar-me la dosi diària de desgràcies que venen com a informació i que ens fabriquen les teles oficials TV3 i TV1, les teles que pixen sang i fetge, com feia El Caso als anys 60, i talment com si visquessim a l'orweilliana Euràsia descrita a 1984, i encara gràcies que ens estalvien el que passa a Darfour, Iran i Afganistan, i una hora més de declaracions dels jugadors de futbol sobre els partits jugats els diumenge, i tots els homes que han mossegat algun gos ...
Cada dia hi ha programada l'hora de la ràbia contra algú o contra alguna cosa. L'hora de de la joia col·lectiva, per mitjà de l'esport o la competició de torn: Fòrmula 1, tennis, bàsquet o futbol.
L'hora de les estadítiques banals, falses, inútils per al 95% de la ciutadania: l'increment del l'Índex de Preus mensuals; el PIB; el preu del barril de petroli; les dades de la Borsa; les estadístiques rutinàries per a mantenir la moral de les tropes entre dues eleccions; la banalitat del embussos permanents de trànsit a toto el cinturó de Barcelona! Vergonya fa que cap dels responsables polítics ni cap intel·lectual, que ningú no denunciï les fal·làcies.

TV3 s'ha de fer propaganda del grau de credibilitat que té entre el ciutadans perquè s'olora que alguna cosa passa i que cal anar prenent posició. Això ha de canviar!
No cal esperar que d'Espanya vingui cap innovació, potser per això, Catalunya té una possibilitat de crear una nova manera d'informar, però hi ha d'haver voluntad de canviar i desfer-se de màscares i les disfresses .

Avui, Internet m'ha donat una alegria. M'he assabentat que Walter Lewino ha obert un blog que subtitula "Une idée par jour concoctée par un noble vieillard facétieux". RSS
Això, als 83 anys, té el seu mèrit!
Un talent supercreatiu de qui tots podem treure'n grans idees. Cal seguir de prop les seves propostes que van sempre amb garantia d' intel·ligència.

Mestre, la meva admiració, la meva estimació i el meu respecte renovades (sic, femení plural).
Teniu aquí un lector fidel que compta aprendre encara molt del vostre mestratge, del vostre extraordinari sentit de l'humor de la vostra insuperable intel·ligència.



Una abraçada ara i sempre d'un dels vostres admiradors indefallibles des de fa més de trenta anys!

Sani Girona

Traducció de "Le temps du tango" (J.- R. Caussimon)

Passenjant per YouTube he anat a parar a tota una sèrie de cançons de Léo Ferré. Una de les que m'ha fet il·lusió trobar-hi ha estat "Le temps du tango" que és de l'època d'allò que, seguint la discografia de Ferré, anomenen "Les années Odéon" : Léo Férré 1955-1958, música de Léo Ferré, però lletra de Jean-Roger Caussimon (d'altres poèmes de J-RC.)

L'he cantada i recantada vàries vegades i m'he preguntat com sonaria en català. Així que m'he acabat decidint a fer-ne una versió. El resultat crec que és francament millorable però tanmateix acceptable. Si tinc humor, miraré de rimar-la una mica més, i d'afinar tot el que pugui.

Aquí la versió video (espero que no l'esborrin o no massa aviat) i, a sota, la lletra de J-RC. i la meva versió catalana de la cançó per a ser cantada.




Le temps du tango

Moi je suis du temps du tango
Où même les durs étaient dingos
De cette fleur du guinche exotique...
Ils y paumaient leur énergie
Car abuser d' la nostalgie
C'est comme l'opium, ça intoxique...

Costume clair et chemis' blanche
Dans le sous-sol du Mikado
J'en ai passé de beaux dimanches...
Des belles venaient en avalanche
Et vous offraient comme un cadeau
Rondeurs du sein et de la hanche

Pour qu'on leur fasse danser le tango !

Ces mômes là, faut pas vous tromper
C'était d'la belle petit' poupée
Mais pas des filles, ni des mondaines...
Et dame quand on a travaillé
Six jours entiers, on peut s'payer
D'un coeur léger, une fin de semaine...

Si par hasard et sans manières
Le coup de béguin venait bientôt
Elles se donnaient, c'était sincère...
Ah ! ce que les femmes ont pu me plaire
Et ce que j'ai plu !... J'étais si beau !
Faudrait pouvoIr faire marche arrière

Comme on l'fait pour danser le tango !

Des tangos, y'en avait des tas
Mais moi j' préférais « Violetta »
C'est si joli quand on le chante...
Surtout quand la boule' de cristal
Balance aux quatre coins du bal
Tout un manèg' d'étoil's filantes...

Alors, c'était plus Valentine
C'était plus Loulou, ni Margot
Dont je serrais la taille fine
C'était la reine de l'Argentine
Et moi j'étais son hidalgo
Oeil de velours et main câline

Ah, ce que j’aimais danser le tango !

Mais doucement passent les jours
Adieu, la jeunesse et l'amour
Les petites mômes et les « je t'aime »
On laisse la place et c'est normal
Chacun son tour d'aller au bal
Faut pas qu'ça soit toujours aux mêmes...

Le coeur, ça se dit : corazon
En espagnol dans les tangos
Et dans mon coeur, ce mot résonne...
Et sur le boulevard, en automne
En passant près du Mikado
Je n' m'arrête plus, mais je fredonne :

C'était bath, le temps du tango !




El temps del tango
Versió catalana de SGR (primera aproximació)


Jo sóc d’aquell temps del tango
Que fins els més durs embogia
Aquella flor de dansa exotica …
Prou que hi deixaven la pell
Massa nostalgia del temps vell
És com una droga que intoxica.

Trajo ben clar i camisa blanca
A la cava del Mikado
Que en vaig passar de bons diumenges !
Les noies maques, en allaus
Oferien generoses el regal
De llur cos fresc, sines rodones ...

Per ballar amb naltros el tango!

No us equivoqueu pas amb les noies
Eren de porcellana fina
I no pas putes ni submises
Després d’haver treballat dur
Sis dies sencers sense parar
Cal disfrutar el cap de setmana…

Si per atzar i així com cal
Un bon petó queia aviat
Tot el demés després seguia
Que em van arribar agradar les dones!
Que en vaig trencar de cors, seduïa
Ah! Si es pogués fer marxa enrera

Tal com es fa per ballar el tango!

De tangos, n’hi havia molts
Però el meu preferit era « Violeta »
Es tan bonic quan hom el canta
I molt més encara si els miralls
Llencen mil raigs de tots colors
Talment milers d’estels brillants

Llavors ja no era Valentina
Ni la Loulou ni la Margot
A qui jo agafava la cintura
Era a la reina d’Argentina
I jo n’era el seu gran cavaller
Amb ulls d’amor i mà sedosa

Ah! Quin plaer ballar el tango!

Però ja se sap que el temps se’n va
Adéu joventut, adéu amor
Adéu les noies i els “t’estimo”
Cal deixar lloc pel nou jovent
Cadascú ja balla els seus balls
És doncs normal fer lloc per d’altres...

Del cor , en diuen “corazón”
En castellà i en tots els tangos
I en el meu cor el mot batega
I a la tardor quan sol passejo
Tot passant a prop del Mikado
No m’aturo pas, però cantussejo

Que n’era de bo el temps del tango!


__________________


La vella cantarella de tots els que recorden amb nostàlgia llur joventut
repetint -i no calia- que qualsevol temps passat fou millor!
Nostàlgia de la força i la passió de la joventut.
Records de noms d' amors, sempre més d'un...

La música supera la genialitat d'un poema que trobo tan intrascendent com colpidor.
Més llenya i més carbó per devots del Carpe Diem.