Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris independentisme. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris independentisme. Mostrar tots els missatges

23.8.07

Quina Restauració?

Aquest passat dimecres 21 d’agost em vaig llegir amb molta atenció l’article de Miquel de Palol a l’Avui (pg. 20) “Per la Restauració”. No us el perdeu per res del món.

Hi vaig trobar una declaració de principis important de la qual esperava un munt de reaccions des de l’endemà mateix. Sé segur que n'hi hauràn, tard o d'hora.
Unes pàgines més enllà i en un to i un dir molt allunyats del bon to i saber d’en Miquel, el Salvador Sostres, a la seva columna Vam perdre les formes sostenia una idea paral·lela o convergent… Però en Salvador és només un inocu retòric impenitent, incapaç d’aportar solucions… crèdit zero … Continuem …
Repeteixo que me’l vaig llegir amb molta atenció i me l’he tornat a rellegir encara i he arribat a una triple conclusió:

1. Que tot i el seu gran valor, Miquel, el teu article té un problema d’estructura interna. Podria passar de ser un molt bon article a un article genial, a condició de reestructurar-lo amb uns moviments o reposicionament de frases. Mitjançant el desplaçament d'unes quantes frases i paràgrafs, amén de fer un lleuger retoc necessari a la frase final, aquest article podria llavors ser el discurs guanyador, seductor i decisiu d'un líder màxim d’ERC o de qualsevol líder de CiU que vulgui aspirar seriosament a seure al tron del Palau de la Generalitat. Senyor Montilla, llegeixi-se’l amb atenció, que l’interessa tenir-ho amb compte per contraatacar!


(…)
El català emprenyat ja no fa por ni a la seva ombra (…)
Per tot això, abans que el desànim cualli en una mena de depressió general, si és que no ha cuallat ja, cal fer alguna cosa que proporcioni a la ciutadania la impressió de
ser un conjunt d’individus capaços de prendre decisions pròpies, capaces de
fer-se respectar i que els altres els vegin com alguna cosa més que una passiva,
idiotitzada vaca impunement munyible."

Aquest cos central enllaça amb el darrer paràgraf, que és un doll de crits, llàgrimes i queixes escruixidores que transforma la metàfora de la vaca munyible en tres termes gruixuts però de contorns imprecisos, massa "uncountable" tot plegat : “opressió, espoli i injustícia”.


"Potser ha arribat l’hora de canviar d’estratègia i buscar
camins alternatius als contemplats per une slleis que per més democràtiques
i conensuades que es pretenguin, els fets demostren que acaben sent la
cobertura per a una forma (no per no violenta en sí) molt efectiva d’opressió, d’espoli i d’injustícia.
(…)No cal inventar res perquè els materials necessaris ja hi són. Cal, en el sentit
més amplidle terme, una Restauració”
(…)
“Però ha de ser una restauració basada en valors de cultura, de modernitat
i de presència en el món, i també de tradició pròpia”

2. Segona conclusió: cal anar amb compte amb la precisió i l’exactitud dels números i les quantitats i amb no fer comparacions equivocades, Miquel, que et perden …

Parles de set milions mal comptats… Això és una mostra d’error fonamental de “bulto” .
Això de comptar població censada a Catalunya deixa-ho per als del cens … aquí cal comptar votants, que al cap i a la fi són els qui decideixen qui s’asseu al despatx de la Generalitat.
Som 3 milions molt mal comptats, que s'aixoplguen sotar una munió de partits, alguns amb tendència a la metàstesi permanent (ERC) però això ja comença a cabre als carrers de Barcelona, tres milions en manifestació, demanant la independència, és gairebé factible.
Intento imaginar com es pot aconseguir ...
I tens raó, ni vàries golejades del Madrid al Barça per 5 a 0 no ho aconseguirien… en canvi hi ha una possibilitat o millor dit, una probabilitat elevada que passi: el dia que les obres de l’AVE ensorrin completament la Sagrada Família … això és per ben aviat oi?

El que més falla a l'article és aquesta estranya associació d'idees -tu sabràs per quina raó- és això:


“Fins i tot s’estén el vici de desqualificar el qui assenyala un defecte
negant-li el dret a fer-ho si no és que aporta solucions. Per cert, que si
això hagués d eser així, tota la crítica literària en pes –no nomé sla
catalana- hauria d’estar penjada per les parts nobles del pal de
mesana.”

Miquel, com se t’acut comparar xurres amb merines, noi? Doncs sí, tens raó, pel meu gust, als crítics literaris que no aportin solucions ni matisos interessants, no em faria res que els pengessin tots (metafòricament, per descomptat) pels pebrots al pal de mesana. No es perdria gan cosa.


3. Tercera conclusió. Caus en l’error de titllar de vici una virtud.


(...)“s’estén el vici de desqualificar el qui assenyala un
defecte negant-li el dret a fer-ho si no és que aporta solucions”


Doncs sí, noi, sí, ara i sempre, aquí i a la Xina, demanar i exigir que els analistes, els crítics i els polítics aportin també solucions a més de retòrica i planys, será sempre una virtud i no pas un vici. Jo sóc un dels que demana i exigeix que s'aportin solucions als problemes. De xerraires estrategues de cafè i de crítics de pa sucat amb oli n'hi ha milions... el que cal són creatius a tots els nivells de la societat que resolguin els problemes i que, segonament, millorin tot el que es pugui millorar.


“Un acaba constatant que potser és l’hora de deixar-se de fer el pàmfil i posar-s’hi de debó per no acabar de desaparèixer d’una vegada i per sempre més sense remei. Es urgent configurar un imaginari capaç d’encarrilar i vertebrar una aspiració independentista que ja no és una pulsió sentimental subjectiva i primària, sinó el resultat d’haver fet números amb la fiscalitat i les inversions.”

Per coherència amb el que acabem de dir, no estaria malament que en un proper article miressis d’aportar alguna solució o com a mínim alguna idea concreta i precisa al “cal fer alguna cosa”. Quina et sembla?
Això de "configurar un imaginari " ... Quin? És factible?
I també alguna precisió o proposta concreta al com implementar això de “Però ha de ser una restauració basada en valors de cultura, de modernitat i de presència en el món, i també de tradició pròpia”
I alguna precisió i concreció al que significa per a tu això de “posar-hi de debò”.
Vols dir declarar-nos tots obertament independentistes per acabar amb l’opressió,
l’espoli i l’injustícia? (?)
Potser podria ser un bon eslògan electoral per alguna facció grupuscular d’ERC en una propera campanya!
A mi aquests tres termes em sonen una mica a cantarella d'aquesta que no fa por ni sobta ningú del Govern de l'Estat. Continuen sense publicar els balanços fiscals de les autonomies. Això sí que ho canviaria tot de tot i per a tot! Canviaria fins i tot l'imaginari dels espanyols!

Miquel, no t’emprenyis amb mi, o no te m’emprenyis massa.
Jo, en la meva *“noresitat” de ciutadà català “ impunement munyible- oprimit- expoliat- cornut- i- pagador-del- beure resignat ”, ja he dit la meva, que és una manera de dir-te el meu interès i respecte.
Crec que aquesta declaració que tu fas i on dius tantes coses tan sucoses és prou important com perquè hi hagi reaccions serioses dels intel·lectuals i els polítics del país que –ells sí- han d’aportar concrecions i solucions! On són?
I fixa’t-hi: no es vici que els ho demanem … sinó que la nostra obligació és exigir-els-ho. No t'ho sembla a tu també?

_____________

Enllaços

17.8.07

Lluís Maria Xirinacs.

Hem tornat d’una curta estada a les Gorges du Tarn on hem fet "canoë", on el mòbil no tenia cobertura i on gairebé era difícil trobar diaris. De manera que sense diaris, ni telèfon ni Internet, només veient riu d’aigua clara i neta, truites i canoes, poblets medievals i els paisatges del Causse Méjean, tornar a casa, obrir el correu i assabentar-me de la mort de Lluís Ma. Xirinacs ha estat una gran sorpresa i un sotrac sentimental.

Vaig anar a visitar de seguida alguns blogs del meu llistat i vaig quedar encara més sorprès.
Tot va fent la seva via fins que algun cop de realitat fa trontollar la normalitat, i aquests esdeveniments tenen la virtut de retratar i fer retratar la gent de manera decisiva, sense maquillatge ni cremes, sense les màscares que cadascú es posa i es treu de tant en tant.

A en Ramon Aladern i en Biel Mesquida se’ls entén perfectament tot el que diuen i el que volen dir.
Carme Laura Gil em posa una mica nerviós quan parla de dol oficial, assenyala en José Montilla i no diu res del que no diuen l’Artur Mas o el Durán Lleida i demés gent de CiU. Francament, noia, en aquests casos el que cal és dir o callar. A banda de dir que estàs dolguda i indignada, tu què proposes exactament?
Dir o callar. Callar com fa en Vincent Partal, encara que em costi entendre com és que no digui res? Tard o d'hora ho explicarà. Però queda clar que callar encara és infinitament més intel·ligent que no pas dir bestieses grosses.
M’ha fet patir una mica llegir la polèmica expressada en els comentaris als posts de Toni Ibáñez i Juan Pedro Quiñonero.

Juan Pedro, francament, crec que té raó en Toni quan et retreu el contingut i el to del teu post sobre Xirinacs. Comets pecat o bé per tendenciositat o bé per omissió.
Només es pot entendre el que escrius, fent un esforç empàtic, per la teva repel·lència respecte a ETA i tot el mal que suposa, que és la mateixa que sentim molts, per no dir tothom. Però no pot ser que de l’acte a Santa Maria del Mar, tot el que et quedi a la retina sigui una pintada o unes sigles rascades per algú una porta, i que el gruix del que escrius sigui una mena d’associació del nom de Xirinacs amb les sigles d’ETA!
Crec que és això el que Toni Ibáñez diu o el que jo entenc que vol expressar i retreure en els seus comentaris al teu post.
Que tots els que hi havia allà es van retratar? Evidentment. Tots devien ser nacionalistes i/o independentistes. Però això no deu pas ser cap pecat, sinó una opció molt lícita, oi?
Deu ser molt difícil dir què sentien, perquè no devia pas ser un sentiment perfectament homogeni. Tanmateix, posats a elucubrar, podem imaginar que no hi havia ningú que anés a retre homenatge a una persona que un dia va dir (quants anys fa d’allò?) que se sentia amic d’ETA. Segurament tots anaven, en diferets graus, a retre homenatge a un home que ha encarnat el símbol de l’independentisme democràtic per via pacífica!
Als antinacionalistes i antiindependentistes els ensorra que hi hagi Xirinacs, perquè invaliden definitivament tots els arguments falsaris i els desmunten les retòriques farisaiques o malèvoles.

Si hi ha algú i alguna cosa que es pugui contraposar a ETA, no n'és Lluís Ma Xirinacs un exemple? No ho ha demostrat durant tota una vida i també amb la seva mort?

A mi no m’agrada el suïcidi i em desagraden tots els suïcides. Però he de confessar que si hagués de fer algunes excepcions i mostrar algun respecte, aquestes fóren les de suïcides com Xirinacs, per suïcidis comesos en la calma reflexiva, la dignitat, el respecte a tot i a tothom i en l’aposta per un ideal trascendent, una de les manifestacions de la Llibertat com és -agradi o no- l’independentisme.

_____________

Enllaços


+++