Un gran nombre de factors contribueixen a fer de la Diada d’enguany un nou 11 de setembre molt especial.
La recent democràtica i pacífica “sortida de l’armari polític” dels independentistes escocesos a la Gran Bretanya i dels flamencs a Bèlgica, semblen aportar llenya seca a la particular situació política catalana, més calenta que mai.
Un estudi acurat de la premsa del 2007 mostraria, pel que fa a la llengua, que els termes sobirania i independència, amb contorns clars i afilats, s’han generalitzat i semblen arrabassar extensament el lloc al terme nacionalisme, que apareix des d’ara i potser per sempre més com un eufemisme amb contorns difuminats. Fraga, Aznar, Rajoy, Zaplana i Acebes també ho són de nacionalistes!
Eencara que cadascú pugui seguir fent la viu viu, sembla que el que ara toca -o tocaria, per anar bé- és posicionar-se com a sobiranista o com antisobiranista, com a proindependentista o com antiindependentista.
Enllaços : 1* 2* 3* 4* 5* 6* ...
Duran Lleida es va retratar recentment dient « això se me’n refot » , en comptes de dir « ara no toca » i això, a la curta o a la llarga, li costarà haver d’anar a afiliar-se al PP de Catalunya si vol seguir en la carrera política com a etern potencial ministrable d’Espanya.
ERC ha agafat embranzida i lidera la sortida de l’armari de Catalunya amb una força tal que sembla arrossegar aquells qui a CDC veuen com es compleix per enèsima vegada la dita de “renovar-se o morir”. Sabem però que alguns saben que cal que tot canviï perquè la confusió segueixi igual, i res no canviï. Per sort, hi ha qui té memòria històrica i no és segur que tothom caigui en el parany.
Miquel de Palol escrivia fa poc que calia una Restauració i nosaltres li preguntàvem què volia dir exactament i amb quines idees comptava per posar en pràctica els canvis als que es referia.
MdP va contestar fa uns dies amb un article contundent, titulat « La Independència » on argumentava que hi havia una relacio directa, de causa a efecte, en el fet que una part dels que se sentien independentistes ho fessin amb arguments estrictaments econòmics, en veure que en molts àmbits, Catalunya era lluny dels llocs de capçalera de l’Estat i que s’està emprobrint en relació a d’altres zones del territori espanyol, receptores dels ajuts “comunitaris”.
Salvador Sostres, tan poc presentable habitualment, per al meu gust, aquest cop en la seva columna parla un català clar i net tot recordant-nos que les paraules no són neutres“In-de-pen-dèn-ci-a”. Pagarà la pena seguir les reaccions a la seva idea.
Ahir 10, tard al vespre, TV3 també va fer una declaració de principis en programar el darrer concert de Lluís Llach. No crec que pronunciés cap vegada la paraula sobirania i encara menys independència, -els processos judicials impedeixen tota mena de creativitat artística- però igual que els núvols de formació vertical, aquelles paraules no dites es formaven virtualment en l’aire de l'envelat i omplien l’atmosfera i les cares i els ulls dels presents, segurament també els de molts catalans a les seves cases, cada cop que tornin a escoltar aquell concert, ja mític, i a recordar els símbols creats per en Llach.
El dilluns 10 de setembre, la portada de l’Avui va tenir la pensada d’incloure en lletres mitjanament grosses una frase com aquesta: "La majoria veu inevitable el camí cap a la independència".
Com si es tractés d’un joc, calia buscar i trobar la solució entre la lletra petita, i veure que no es referia a Catalunya, sinó a Escòcia! Està vist que inventen ells, segueixen inventant ells, sempre algú nord enllà… perquè serà. Digues-me què vols i et dirè què somies. Digues-me què somies i et diré què vols.
Avui 11 de setembre de 2007 he sentit la necessitat de retrobar-me amb la meva estimada Gisèlia, musa i bàlsam d’amor i poesia …
Mentre jo em posava a parlar-li d’una de les cançons més meravelloses del món, tot un himne nacional, Amor particular , de Lluís Llach, que escoltava ahir, tard al vespre, prop de la frontera entre el deu i l’onze de setembre, ella ha reconduit el tema i amb posat seriós s’ha posat a insistir molt convençuda que ara és l’hora dels matemàtics, dels físics i, sobre tot, dels químics, que ja som al cap del carrer, i que ara cal que surtin els experts en estadístiques, en càlculs de combinatòria i probabilitats, en núvols de punts i en física quàntica, els físics experts en forces, tensions, resistències, mal·leabilitats i superconduccions, per veure com quadrar un immens garbuix de nombres, xifres i forces, però que seran els químics i els alquimistes qui acabaran resolent la més difícil de les equacions i quadraran el cercle.
Gisèlia pretén que fins i tot una minoria consistent i potent pot ser majoritària, que la força i la voluntat d’uns quants poden vèncer milers de resistències, que un David pot vèncer un Goliat, que no cal raonar només amb termes de xifres i percentatges, sinó que cal medir graus de consciència, pesar nivells de convenciment, potenciar voluntats, convèncer els descreguts … Jo feia sí amb el cap, i m'ha vingut un somriure als llavis.
Gisèlia, Gisèlia, avui, per ser la Diada, estic disposat a somiar, com tu, tota mena de somnis i a fondre’m una estona en els somieig de la teva matemàtica poètica.
____________
