Suïcidi de tres membres del Tribunal Constitucional (Entre el somni i el malson)

"Tres miembros del Tribunal Constitucional se han suicidado".
Era la portada del diari La Razón.

Seguien diverses conjectures sobre els continguts d'unes suposades cartes escrites pels "interfectes" i deixades al Senyor Jutge. La foto d'una de les cartes, il·legible, i signada amb signatura igualment il·legible no feia sinó aportar més dramatisme a la ja tràgica notícia.
I curiositat! Què li diria un membre del TC suïcida al jutge? Què explicava aquella decisió col·legiada que semblava, allò sí, haver estat degut a alguna mena de "consens" o de "juguesca"? A qui beneficiava el triple suïcidi?

No quedava clar si eren tres homes o si eren dos homes i una dona. L'única dona, es la presidenta del Tribunal, na Excma. Ma. Emilia Casas! No. De seguida van descartar aquell rumor sobre la Presidenta. És ben sabut i és profecia que les dones són molt més llestes i equilibrades que els homes... Ho diu el refrany, oi?

De seguida es va sentir dir que la presidenta havia començat a fer una ronda de trucades al més alt nivell polític i jurídic, sempre sengons els mitjans de cumunicació.
El País, en lletres de 72 px: "El TC se suicida".
Els periodistes amb columna fixa, maldaven per aconseguir el titular més (escabrós, original i ) impactant:

"Miembros del sector de los halcones del TC..."
"Se deshace por fin el entuerto en el que había caído el órgano supremo de ..."
"Llanto y desolación por doquier en el edificio del TC"
"Qué pasará con la sentencia sobre l'Estatut de Catalunya"
"¿El principio de la independència de CataluÑa?"
"Por primera vez en la historia judicial ..."
"El PP pide a Aznar que salve a España de ..."
"Modificación esencial de la correlación de fuerzas en el TC..."
"Tragedia Constitucional" (Intereconomía)
"Commoció general per la notícia" (Regió 7)
"Se suiciden tres membres del Tribunal Constitucional" (Vilaweb)

Una emissora emetia música fúnebre. Una altra feia una anàlisi de la situació anterior, la situació actual i pronosticava la situació futura del TC. Una tercera feia una panoràmica històrica del TC des de a seva creació fins al present.
Catalunya ràdio prometia una entrevista amb els principals líders dels partits polítics per conèixer llur opinió de primera mà.
TV3 anunciava un programa especial en què s’emetria un comunicat del molt honorable José Montilla.
TV1 estava a l'espera de connectar amb la Moncloa i escoltar el comunicat oficial.
Els programes “del cor”, especialment Dónde Estás Corazón i Sálvame de Luxe anunciaven una moratòria d’un mes sencer en senyal de dol.
Mentre que Gran Hermano i La Noria prometien adaptar els seus continguts, també en senyal de dol, evitant els comportaments frívols i les referències morboses habituals.
El programa 59 segundos emetria també un especial en format especial: excepcionalment foren "2 minutos medio"...

Em vaig despertar amarat de suor, assegut a la tassa del vàter. Vaig prèmer el botó de la cisterna. Mentre em rentava les mans me les mirava amb el temor que gotegessin sang.
No. El mirall em va tornar la imatge d'un altre jo una mica espessa i somnolient.
M'hi havia quedat adormit tot llegint Novela de Ajedrez de Stefan Zweig.
Per dinar només havia begut aigua i l'únic medicament que havia pres, de bon matí, era una pastilla de ferro, contra l'anèmia. No estava doncs sota els efectes de cap droga estranya, tret dels efluvis marejadors de les notícies de la vida diària.

De sobte vaig recordar, però, que demà és dimarts, i que al blog Dimarts de sang hi penjarien un nou enigma "negre o criminal" que caldria resoldre.
Ara entenc, - o així m'ho sembla- el perquè de tot plegat -vaig dir-me.

I em vaig adonar que tot havia estat un somni. Un malson, vaja, per dir-ho ben dit. "Una pesadilla", "un cauchemar", "una nightmare"... que en realitat havia tingut lloc durant el dia, a s'hora baixa, un capvespre amb cel rogent, amb vent i sense pluja.
I és que aquests dies, les notícies sobre el TC són tan negres, tan "quasi criminals" que fan anar de cul les neurones i les sinèrgies cerebrals de la gent més assenyada.
No m'estranya que algunes es desmadrin i s'alterin de valent tot provocant aquests monstres estranys, malsons incontrolables, barreja de desig i d'impotència.


__________________

Les mil i una cares de la felicitat

En el llarg periple de promoció del seu assaig, el llibre Por qué somos como somos, Eduard Punset es va passejar per un munt d'estudis de televisió. Jo el vaig caçar tres vegades, una que no recordo, la segona al programa d'Andreu Buenafuente i la tercera a la cadena CNN.

Sense haver comprat ni llegit el llibre, per acumulació de repeticions em vaig anar convencent que ja me'n sabia alguns trossos de memòria. De l'allau d'exemples que aportava en cada entrevista, sempre el mateixos o gairebé, n'hi va haver un que em va interessar particularment, i és que el feia referència al tema de la felicitat:

Punset va repetir a cada entrevista, aquesta cançó aproximada:
M'he trobat gent a l'aeroport que m'ha vingut a saludar i a preguntar coses com aquesta: "¿És possible ser feliç de manera permanent?" I jo vaig contestar que, evidentment, no, no era possible. Que tan impossible era estar permanentment feliç com ser permanentment infeliç. Que la felicitat, per definició és un estat provisional.

I va afegir la idea clau: el meu gos, quan més feliç és és quan jo arribo a casa i endevina que li posaré el menjar al plat. Les festes que em fa el gos són la mostra més palpable que és completament feliç en l'espera i en la il·lusió del moment que en què tindrà el menjar.
Ara bé, quan li deixo el plat i es posa a menjar ... tot s'ha acabat. Fi de l'emoció. Fi de la felicitat (?).

Aquesta manera d'explicar la felicitat com a conjunt emocions acumulades en l'espera del moment d'atényer la felicitat és prou ben trobada, tot i que no deixa de ser una idea ja sabuda i tan vella com el cagar ajupit: és el plaer del seductor somiant aconseguir vèncer la voluntat de la seva víctima; el plaer d'imaginar i preparar un viatge, tots els viatges, plaer tan plaent o més que el viatge mateix, que de vegades pot resultar fatal; el plaer fet de barreja de renúncies, d'esforç i de patiment invertits en aconseguir una fita; és la pastanage del ruc; és l'amor dels amants adolescents; l'amor prohibit dels amants adults... "Bonheur des amants, bonheur des intants", diu el poeta...
I per dir-ho tot, mutatis mutandi, la felicitat com a premi final a la virtud... no és també això el que proposen totes les religions ?
Em pregunto finalment si Punset tindrà en compte, per a succesives entrevistes o per a un proper assaig, l'exemple de felicitat i catarsi col·lectiva real de milions d persones viscuda per procuració, per mitjà de la identificació emocional amb un equip de jugadors que s'esforça i guanya.

No em puc estar però d'afegir el que he trobat aquests dies rellegint la primera novel·la de Benedetti Quién de nosotros (1953): una imatge de la felicitat que no té res a veure amb l'anterior. Una imatge de la felicitat muntada sobre la ignorància i sobre la inconsciència. Mens aparatosa que l'anterior, però igualment certa...

Primera parte. Miguel.
Capítulo 19

Hace un momento tuve la intención de registrar la vuelta de Martín [el seu fill]; luego. la de la nena [la seva filla Adela](...)
La carita de mi hija posee una ternura de animalito, una ternura que nunca es calculada, que le brota tan espontáneamente como el llanto o los mocos. (...)
Martín jamás me desconcierta. No es muy inteligente ni sensible y gozará despeocupadamente de la vida; vivirá sin enterarse de su insignificancia, y ésta es un variante, acaso la única posible, de la felicidad. Adelita, en cambio, estará siempre enterada de sus inhibiciones. (...) .
Mario Benedetti. pg 69-70. Quien de nosotros. Punto de lectura. Ed. santillana

Així doncs Benedetti ens recorda, -tampoc no descobreix res- que el saber i la reflexió poden ser fonts d'infelicitat, mentre que la ignorància i la despreocupació poden ser font de felicitat absoluta.

Llàstima doncs que la felicitat, de la qual sabem que forçosament és provisional, temporal i fugissera, a sobre, la venguin tan cara!

________________

Se'n va Mario Benedetti

Tots els qui han llegit La Tregua han gravat el nom de Benedetti en el llibre d'or dels records imborrables.
Jo vaig fer-ho a principis dels vuitanta, i els efectes d'aquella història trista d'amor i mort entre Martín i (Laura) Avellaneda em van arribar molt endins.

Recordo molt clarament que un cap de setmana, potser un any o dos després d'haver llegit la novel·la, em vaig assabentar que a Prats de Lluçanès en projectaven la versió cinematogràfica, i li vaig proposar a la Paqui que l'havíem d'anar a veure.
Sempre m'ha interessat el cinema basat en obres literàries i encuriosit la manera de versionar-les.
Crec que vam marxar de casa ja molt tard al vespre i amb temps que amenaçava neu. I que en arribant a Prats ja va començar a nevar fluixet, erò per inconsciència o despreocupacó no en vam fer mass acas. En sortir, vam decidir que faríem el que calgués per tornar a Vic, amb mig pam de neu a la carretera. Probablement foren els àngels o els arcàngels qui ens van ajudar a no quedar atrapats a mig camí i a no tenir un accident que era el més probable patir en aquella carretera en aquells llavors tan poc transitada com perillosa.

Així, La Tregua constitueix per a mi una doble experiència vital que me la fa del tot inoblidable.

La lògica vital hagués imposat a aquella relació, tan banal per altra banda, la d'un home de cinquanta anys que es veu seduit per la bellesa d'una dona en la plenitud de la seva joventut, una enfermetat del protagonista o una impossibilitat vital o social que hagués calgut vèncer. Benedetti opta pel desenllaç tràgic de la mort de Laura, que tornarà a deixar així en Martín en la situació d'inanitat en la que vivia abans de conèixer-la.

La "treva" del títol és doncs el parèntesi vital que li és regalat en forma d' oportunitat de disfrutar d'un nou impuls vital en forma d'enamorament i d'amor. Petita treva temporal enmig d'una "guerra" vital.
La mestria de Benedetti consisteix a fer viure al lector el crescendo d'aquella relació en l'esperit d'un home mediocre i resignat a esperar una jubilació associada a la idea d'ocàs total.
I potser encara més a fer-li aceptar la tragèdia de la mort de la jove Laura, com a improbailitat possible, com a final de la treva...

Lunes 24 de Febrero

Es evidente que Dios me concedió un destino oscuro. Ni siquiera cruel. Simplemente oscuro. Es evidente que me concedió una tregua. Al principio, me resistí a creer que eso pudiera ser la felicidad. Me resistí con todas mis fuerzas, después me di por vencido y lo creí. Pero no era felicidad, era sólo una tregua. Ahora estoy otra vez metido en mi destino. Y es más oscuro que antes, mucho más.

Benedetti va escriure un clàssic d'una vigència perpètua. Una lliçó extraordinària d'educació sentimental vàlida per a tothom a qualsevol edat de la vida.
No sé si està escrit el poema invers al de Benedetti. La història d'una dona que retrobi en l'amor d'un jove el vertader amor de la seva vida o l'impuls per fer front a les noves etapes que s'obren després de la flor de la joventut. No dubto que la vida diària estigui al a dir que plena d'aquestes d'exemples d'aquest tipus de situacions, amb variant infinites, però val a dir que el relat de Benedetti és d'aquelles ficcions que superen la po`tica de la realitat.

He llegit que en el comiat de l'autor, ha nascut une lema precís i adequat que la gent s'ha inventat com a homenatge a l'escriptor: " ¡Gràcias, Mario !" així de curt i de substancial.
Gràcies per deixar-nos tanta bona poesia i tanta bona prosa, per deixar.-nos també un exemple de vida compromesa amb les idees d'honestedad i de justícia social.
Descansa doncs, amic i mestre, allà a l'olimp on resideixen tots aquells que foren a la terra homes bons, i que quan ens deixen es converteixen en els únics déus que mereixen la nostra fe i el nostre respecte.

___________________


L'amiga Mabel, en retorn d'un .pps que vaig enviar, em va enviar tres poemes d'en Mario, un dels quals m'abelleix d'incloure aquí com a homenatge al mestre i proposta vital per a tothom:

Defender la alegría

Defender la alegría como una trinchera

defenderla del escándalo y la rutina

de la miseria y los miserables

de las ausencias transitorias

y las definitivas

defender la alegría como un principio

defenderla del pasmo y las pesadillas

de los neutrales y de los neutrones

de las dulces infamias

y los graves diagnósticos

defender la alegría como una bandera

defenderla del rayo y la melancolía

de los ingenuos y de los canallas

de la retórica y los paros cardiacos

de las endemias y las academias

defender la alegía como un destino

defenderla del fuego y de los bomberos

de los suicidas y los homicidas

de las vacaciones y del agobio

de la obligación de estar alegres

defender la alegría como una certeza

defenderla del óxido y de la roña

de la famosa pátina del tiempo

del relente y del oportunismo

de los proxenetas de la risa

defender la alegría como un derecho

defenderla de dios y del invierno

de las mayúsculas y de la muerte

de los apellidos y las lástimas

del azar

y también de la alegría.

Festa grossa a VNG. Júlia Costa presenta el seu llibre.

Allà seré, Júlia, per fer-te costat i celebrar amb tu aquest èxit escriptòric.
Visca l'escriptura!
L'amic Sani

*********************

Imatges i podcasts de la presentació (SGR)

Podcast @ PodOmatic
Podcast 1 | Podcast 2 | Podcast 3 | Podcast 4 | Podcast 5 | Podcast 6

Llibreria Ma'at (VNG). Foto SGR

Llibreria Ma'at (VNG). Foto SGR

Llibreria Ma'at (VNG). Foto SGR

Júlia Costa (esquerra) & Ma Rosa Nogué (dreta). Foto SGR

Joan Terol & Blanca Deusdat . Foto SGR

Foto de família.

L'escriptora, amb el llibre a la mà i les seves amigues. Foto SGR

Júlia Costa & Sani Girona. Foto SGR

********************************************

Els que fugen ...

La casualitat va fer que despengés d'una prestatgeria el llibre de Simenon, que no m'havia llegit encara, mentre estava llegint el de Kureishi.

En ambdós casos, el protagonista se'n va de casa i deixa la família...

Però mentre que Kureishi explica la seva pròpia història personal, Simenon escriu una novela de ficció no gens autobiogràfica.

He estat temptat de trobar també Los mares del Sur, de Vázquez Montalbán, per veure si hi podria trobar alguna pista que indiqués que ell es va inspirar en la fuga que descriu Simenon.

I també se m'ha acudit que estaria bé fer un tomb per La Modification, de Michel Butor.

La llista deu ser molt llarga. Tot un pany de pared d ela literatura està fet d'aquest material amb variants infinites.

Qui se'n va i no torna. Qui torna canviat. Qui torna sense haver canviat. Qui torna ... però aconsegueix que llavors sigui la parella qui fugi ... !

Molta psicologia a costat de fets banals. Hi hauria tot un exercici a fer conssitent justament a llegir aquests llibres en diagonal, buscant i trobant l'estricta análisi psicològica, allò que en podríeme dir la reflexió filosòfica i psicològica de la novel·la.

Agafant-ne mitja dotzena potser se'n podria fer tot un "nou" tractat, destinat a l'educació sentimental dels joves solters en edat d'establir-se en parella.

És només una idea d'aquelles que flueixen incontrolables, com els actes reflexes ...

"I am living this woman alone with two young children. She will have to care for them, predominantly, herself. My presence, however baleful, has perhaps reassured her. Now she will work, buy their clothes, feed them, tend them when they are sick.
I am sure she will ask herself, if she hasn't already, what men are for."
H.K. (pg. 115)

"But I could only think hat there are some fucks for wich a person would have
their partner and children drown in a freezng sea. My kingdom for a come. Women,
I've noticed, are particularly tenacious in this respect. When they want
someone, there's no stopping them.
HK (pg. 120)

[Asif]"All of us yearn for more. We are never satisfied. Wisdom is to know
the value of what we have. Every day, if there is some little good fortune, and
our children smile at us or for once do what we say, we should consider ourselves
lucky . (...)
Yes it makes me feel unique for loving the same person continuously
for a number of years and not covertly planning an escape. But I do love it
here. Every day something is built upon."
HK (pg. 131)

"Lying I don't recommend. Except in certain circumstancies. (...)
Lying protects all of us. (...) A world without lying wuld be impossible. A
world in which lying wasn't desprecated is also impossible. (...) Truth telling
therefore has to be an ultimate value , until it clashes with another ultimate
value, pleasure, at wich point, to state the obvious, there is conflict
HK (pg 136)

Standing up, I scribbed a note. 'Dear Susan, I have left this house and
won't be coming back. I'm sorry to say that I don't think we can make one
another happy. I will speak to you tomorrow.' That is it. (...)
HK ( pg. 151)

Quan el protagonista ha deixat definitivament casa, dona i fills, i va a instal·lar-se per uns dies a casa d'un amic seu, aquest li diu que la seva amant, Nina, l'ha trucat, sabent que ell la buscava.

I l'autor fa acabar la novel·la en el punt àlgid del retrobament dels dos amants.

"Then you moved closer, stroked my hair anf took my hand. (...)
Suddenly I had the feeling that eveerything was asit should be and nothing
culd add to that happiness or contentment. This was all that there
was, and all that could be. The best of everything has acmlated in this
mment. It could only have been love."
HK (pg. 155)

Punt final.

Per ser realment consequent, no hauria d'haver posat aquest tros al costat dels altres. Aquest no hi va... Això és novel·la, i no psicologia ni filosofia ...

Aquí hi hauria d'anar la reflexió sobre la reacció de la dona i els fills quan s'assabenten de la seva fugida de casa. De la seva reacció a la de la seva ex-família. També hi podria anar l'anàlisi i el balanç, positius o negatius - que en fa el protagonista al cap d'uns anys ...

Però és clar, això ja fóra una altra història, i aquesta fi que ell ha decidit d'escriure, és el que més s'assembla a un final cinematogràfic feliç, que compensa el sabor agredolç que deixa a les neurones pensar que potser sí que la recerca del plaer i la il·lusió de la felicitat té dret a vèncer la covardia i la irresponsabilitat. Només vèncer, sense convèncer!

Ah! Novel.les!

La muerte lenta de Luciana B., de Guillermo Martínez 4/X

Deu anys són molts anys, digui el que digui el tango.
La bellesa de Luciana ha desaparegut totalment. També la seva pau interior.
Ara és una dona demacrada i turmentada fins a extrems inimaginables.
Hi ha 18 línies de descripció forçada per insistir en la desgràcia, per pintar un retrat que faci visible l’horror de la transformació soferta per aquella ànima càndida que era un referent de bellesa clàssica.

El responsable, segons ella, és Kloster, que s’està venjant d’ella aplicant un càstig bíblic, un càstig set vegades més gran.

En setanta pàgines, un intent de bes, el gest de l’escriptor Kloster sobre Luciana s’ha transformat en una màquina infernal:
De la demanda judicial, la mort de la filla de Kloster, la separació irreparable de la seva dona, passem al testimoni de la mort del novio i dels pares de Luciana i després la del seu germà…

"-Dios mío, ¿no te das cuenta? Se está cumpliendo paso a paso. Y si nadie
se entera, si nadie lo detiene, seguirá y seguirá. "

La germaneta de Luciana, convertida ara en una noieta que estudia en un institut d’educació secundària, estudia literatura i la professora els ha encarregat la lectura d’un llibre.
Podia ser d'una altra manera? No pas: ella ha triat una obra de Kloster, que l’ha seduïda fins al punt que el vol fer anar a l’institut a fer una xerrada i compta fer-li una entrevista… per a la revista del centre.

Si van 4 morts de “venjança”, vol dir que encara en falten tres. Ai!
Anem per la pàgina 86.
No pots parar, impossible anar a dormir, o sortir a comprar. No, cal continuar llegint …
Comença el capítol 4.

La muerte lenta de Luciana B. , de Guillermo Martínez 3/X

Com en una bona pel·lícula de suspens, la novel·la comença amb una trucada angoixada.

Aquest any, després d’haver vist i sentit a l’spot de la Marató de TV3 que una trucada pot salvar una vida, - vàries vegades al dia durant molts dies - els lector que llegeixin el llibre no podran evitar d’associar les dues idees. I efectivament, la trucada de Luciana al narrador, que és també escriptor, és la trucada d’una persona desesperada.

El capítol 1 és tot sencer un flash-back cap al passat, per recrear una situació que havia ocorregut deu anys abans.
Allà ja hi apareixen tots els principals protagonistes de l’obra. L’escriptor consagrat Kloster, de qui mai no sabrem el nom ; l’escriptor aspirant, el narrador de la història ; i Luciana B., de qui mai no sabrem el cognom, mecanógrafa hipereficient al servei de Kloster, a qui ell dicta les seves novel·les i ella les passa a l’ordinador.
El retall de fotografia de la portada del llibre-edició Destino- ens obliga a imaginar l’extremada bellesa de Luciana, de qui només veiem un coll llarguíssim i una pell finíssima, una fina cueta trenada i lligada que penja per sobre de l’espatlla dreta. N’hi ha prou, i de sobres, per imaginar la resta. Sensualitat extrema, erotisme pur.

Per “casualitat”, el narrador coneix algú que li recomana contactar amb Luciana, ara que Kloster fóra un temps de viatge i ella estaria lliure de feina durant unes setmanes.

“Le conté por teléfono lo que me había contado Campari al darme su teléfono, que debía devolverla intacta, y agregué que a mi pesar había cumplido.”

A la pàgina 29, que té només 5 línies, el capítol acaba ensenyant-nos una mà que toca el timbre de la casa de Luciana mentre es pregunta això:

“mientras miraba al bajar, en el espejo del ascensor, mi cara excavada por los años, no podía evitar preguntarme qué encontraria de ella al abrir la puerta.”

En aquestes condicions... es fa del tot impossible no tombar pàgina ràpidament i automàtica per començar a llegir l’inici del capítol 2. Així ho vaig fer...
_________________________

La muerte lenta de Luciana B., de Guillermo Martínez 2/X

Sentir dir que hi ha un llibre d'aquells que et llegiràs d'una tirada, o en només dos dies perquè no podràs parar de llegir, és com sentir que et donen la combinació d'una caixa forta. La temptació per veure què hi ha dins és massa forta com per poder resistir-s'hi.

Ens prometen un final obert i una pregunta capciosa per a la qual no tenim resposta ni ens l'hem plantejat mai abans: "quina és la justa proporció de càstig que cal aplicar sobre algú que ens ho ha pres tot y ens ha causat el màxim dolor possible?".

Vaig trobar una entrevista amb l'autor on ell insisteix en el tema de la venjança, de la proporció entre crim i càstig...

Suposo que és en la mesura en què ens sentim
interpel·lats per la pregunta que ens podem
sentir encara més atrets i seduits per la
idea de llegir el llibre per esbrinar-ho.

En el meu tercer post comentant l'obra, penso parlar una mica de tot plegat inclòs en final de la novel·la. Segurament no caldria -bé, de fet,no cal- però ho faig de tota manera: avisar als qui no els agrada que els expliquin com acaben les pel·lícules ni les novel·les abans d'haver-les anat a veure o abans d'haver-les llegit ells primer... No us llegiu el post, i ja està. El meu blog és casa meva i allà hi faig el que sembla. Quedi tothom avisat.

La muerte lenta de Luciana B., de Guillermo Martínez 1/X

La muerte lenta de Luciana B., de Guillermo Martínez . Ed. Destino. Col. Áncora y Delfín. Vol. 1100. Barcelona. 2007

Fa un munt de dies que volia començar a parlar-ne, a explicar-m'ho a mi mateix per escrit. però ja sabem que el treballar fa perdre l'escriure i fa una temporada que anem de cul. ;-(

Tot va començar ara fa un mes o mes i mig, el temps fuig tan de pressa! Anava cap a Sant Saduní a veure la família, de manera que devia ser prop de la una de migdia. Per la ràdio parlaven d'aquest llibre i del seu autor, Guillermo Martínez.
En deien meravelles així com de l'èxit d'una altra novel·la de G.M. Los crímenes de Ofxord, que va ser Premi Planeta a Argentina el 2003, i de la qual, pel que sembalva ja s'estava fent o s'havia fet una adptació al cinema, que s'ha d'estrenar ben aviat, però ja al 2008.

La gràcia consistia a que hi havia un final prou ben aconseguit -totalment obert- com perquè tothom es fes la pregunta de qui és el culpable.
L'autor parlava amb una naturalitat exquisida i explicava molt tranquilament tot un munt de coses de les quals vaig retenir espacialement això:
a. Qque malgrat ser doctor en matemàtiques, ell es considerava escriptor per sobre de tot.
b.Va posar émfasi en els seus primers llibres de contes

c. Va reconèixer una influència literària directa d'Henry James.
d. Explicà amb prou força de seducció que en el seu llibre s'hi tractava el tema de la proporció del càstig pel mal comès.
e. Que alguns lectors li havien reconegut que se l'havien llegit d'una tirada. Força irresistible, sinònim d'èxit total via boc a orella.


Per tot allò explícit que vaig sentir i sutileses que vaig endevinar, però que ja no recordo, sé que en vaig treure la idea que calia córrer a comprar-lo i llegir-lo. I així va ser.

Francesc Marc Àlvaro i Màrius Serra a la biblioteca Cardona Torrandell de VNG

Fotos: Sani Girona

Biblioteca Cardona Torrandell. VNG.
22.11.2007. 19h

Si tinc una estona també penjaré un comentari de l'acte, i unes pinzellades d'algun moment especial, que com era d'esperar ha sigut molt interessant de principi a fi. N'he sortit ben satisfet i , a la mà, amb un exemplar dedicat de
De com s'escriu una novel.la, tenint ben assumint que no és cap manual per aaprendre a esciure novel·les, sinó la biografia d'una novel·la: verbaliatge d'en Màrius que em venia de gust tastar aprofitant l'avinentesa... Ja en direm alguna cosa ...un dia d'aquests.

Nois, felicitats i gràcies!