Contes perfectes. Contes sublims

En una camisa de retalls pendents de lectura guardava un article d' Isabel Coixet al suplement
El Dominical del Periódico de fa uns mesos. Un article que ella va titular Cuentos sublimes

"Acabo de leer dos cuentos que me han parecido sublimes, redondos, bellísimos, crueles, y sí,
no dudaría en calificarlos de perfectos.
El primero es un relato de Edith Wharton titulado Souls belated, en España Almas rezagadas.
(...)
Noche sobre noche, el libro que acaba de publicar el escritor Ignacio Vidal-Folch, contiene dos piezas maestras: Prognosis y Mensaje , (...)

(iDom. MI HERMOSA LAVANDERÍA. Isabel Coixet)

Qualificar uns relats com sublims o obres mestres , ho escrigui qui ho escrigui,

acostuma a fer aixecar les orelles dels lectors...
Sublim? Penses que ni que fos una mica exagerat, com a mínim fóra molt bo, i que sovint

bo ja déu n'hi do, no cal demanar més...
Aquesta és la raó per la qual vaig decidir deixar-me caure a la trampa...aviam què en sortia de tot això.

Per una banda vaig anar a cercar a Google i en un moment vaig poder trobar i descarregar-me sencer el conte d'Edith Wharton, Souls Belated (1899),
Vaig trobar dos enllaços més que em van permetre de conèixer l'essencial de la seva autora i la seva obra i una crítica sobre aquesta narració tan especial.,

Si voleu fer drecera ja us dic on el trobareu, aquí: Souls Belated by Edith Wharton (1862-1937)

Per I'altra banda, avui, de tornada a casa, hem passat per la llibreria i hem trobat i m'han regalat Noche sobre noche, d' Ignasi Vidal-Folch, Editorial Destino. Col. Áncora y Delfín. Nº 1143.

Dotze relats ...

"que son otras tantas variaciones sobre el paso del tiempo, la muerte, la ruptura amorosa, el miedo, el arte de la fotografía como técnica moderna que detiene el tiempo y fija fragmentos de la engañosa realidad" (...)

Com diría en Punset, només amb la contraportada ya començo a ser feliç, a disfrutar-ne abans de començar a llegir-los, amb la idea que com a mínim un dels dotze serà sublim (¿?) o una cosa així, i vull creure que els altres onze, si són del mateix autor, potser no s'allunyaran gaire de la perfecció...

Ja sabem què acostumen a dir les contraportades, oi?, però vull creure que aquest cop, como

en tots els altres, el que hi diuen és la veritat, i no simple propaganda de l'obra ...

"historias que provocan una fascinación hipnótica de la que el lector difícilmente puede evadirse tal vez por el encanto singular de la misma aventura que narran, o tal vez por un estilo de escritura rotundamente logrado (...) que alcanza la excelencia en el apasionante arte de contar."

I si fos exactament així ? In dubio pro reo ;-) ...

Au, comencem, que no estan el temps com per deixar-se perdre contes sublims...

Ah! En el cas -força improbable- que us sentíssiu molt estafats per la narració, recordeu que jo em limito a fer de tornaveu. No mateu el missatger, ans demaneu dret de rèplica al Periódico i canteu-li la canya a la Isabel per hiperbòlica i hiperfeminista.

Imagino la trama d'un conte cruel que emboliqués en una relació d'amor prohibit un escriptor de contes sublims i una directora de cinema a qui li agraden ciutats com Vancouver i Tòkio i la música de Gino Paoli... En tot cas jo sóc capaç d''imaginar-me'n tota una pel·lícula ;-)

Mensaje es un relato demoledor sobre el miedo en el País Vasco (...)

Prefereixo no donar cap més pista que aquesta, segur com estic que excitarà la curiositat d'algú, com em va passar a mi.

Descobrim Souls belated i poseu-li vosaltres els vostres adjectius.
L'altre, el d'Ignasi Vidal-Folch , Mensaje , si us interessa... el podreu trobar en alguna biblioteca o com jo... en alguna llibreria...

______________

Darrers tocs de teoria abans de posar-me a escriure de veritat.

Més val tard que mai, fa uns dies vaig acabar prenent una decisió important, -definitiva?- pel que fa al meu futur com escrividor de ficció literària: contes, relats o novel·les, i de la poca o molta poesia que sigui capaç de rimar consonantment o assonant, poesia en vers o en prosa...
a banda del que segueixi escrivint en els blogs propis i els comentaris que pengi en blogs d'altres blogaires...

Vaig regalar-me tres llibres de referència en el món de la literatura sobre com escriure ficció, com escriure una novel·la...Una mena de paquet definitiu i final abans de posar-me a escriure de veritat sense més dilació, no sigui cas que, quan vulgui posar-m'hi, ja sigui massa tard.
De fet, ja és massa tard, en sóc conscient, però no tard del tot.
Com a mínim fa més de 20 anys que m'hi hauria d'haver posat, i fa més de vint anys que arrossego la mateixa mandra de posar-mi. Crec que ara ja puc dir que la paraula exacta no és mandra, sinó "incapacitat" d'escriure i de restar en la situació del que somia ser escriptor sense escriure.

Ja em vaig empassar sencers, i vàries vegades dos llibres de John Gardner: The Art Of fiction (1963) i On becoming a novelist (1983) , i un de Mario Vargas Llosa Cartas a un joven novelista (1997), i una altra petita biblia essencial, el llibre de Jean Guenot. Écrire. Guide pratique de l'écrivain avec des exercices. [autopublicat per] Chez Jean Guenot. 85, rue des Tennerolles 92210 Saint Cloud.

A dins hi diu : Paris 26 de febrer de 1990. Va ser pels Carnavals d'aquell any: 527 pàgines de teca fina en 30 capítols que acaben, cada un d'ells, amb tot un seguit de propostes escriptòriques, anomenades exercicis. Mai no sabrem on hagués jo pogut arribar si des del març del 90 m'hagués aplicat a fer tots els exercicis allà proposats i me n'hagués sortit.

El primer capítol, titolat "L'auteur et l'écrivain" comença així:

"On commence à écrire par vanité, on continue par orgueuil ; on arrête lorsqu'on renonce à une certaine image de soi. Tout écrivain est d'abord un auteur, avant même d'écrire ; il le reste parfois après. "(...)

Creia que amb aquest paquet n'hi havia prou i de sobres per posar-me a escriure sense esperar a aprendre res més, però encara m'havia de trobar amb un altre llibre excepcionalment interessant: el vaig comprar a l'aeroport de Barcelona just abans d'agafar un avió per anar al Carib: parlo del llibre d'Elisabeth George Mes secrets d'écrivain, versió francesa de l'original en anglès titolat Write away (Harper and Collings. 2004).

Elizabeth George és al meu parer un llibre fonamental per a tothom que es proposi escriure més allà de l'escriptura iniciàtica de qualsevol taller d'escriptura.

E. George, a més, cita els seus referents fonamentals, que passen a ser, per la mateixa raó, referents afegits al seu propi llibre.

D'aquí ve que, com deia més amunt, em decidís en un rampell estrany, a comprar d'una sola tongada a Amazon.com el paquet definitiu:
El clàssic dels clàssics de James N. Frey How to Write a Damn Goof Novel (Saint Martin' s Press. new York. 1987).
Un manual amb un títol excel·lent, signat per James Scott Bell i titolat Plot & Structure. Techniques and exercises for crafting a plot that grips readers from start to finish .
Finalment, l'original en anglès d'Elizabeth George: Write away. One Novelist's Approach to Fiction and the Writing Life, en l'edició de Perennial Currents Edition (an Imprint of Harper & Collins). 2005.

Els estic devorant tots tres a l'hora, i al temps que llegeixo també una mica de tot. Els diaris, els blogs, el Temps, i fins i tot, articles que guardo per "quant tingui temps".

Així, a l'hora d'escriure aquest blog, he posat sobre la taula la pàgina 9 del Diari de Vilanova del dia 3 de juliol passat. Allà, la Ma Rosa Nogué hi escriví un article preciós titulat "Escriure de nit":

"Però tu, escrius amb un horari fix? Escrius cada dia? I si no en tens ganes?, solen ser preguntes habituals dels meus alumnes dels cursos de narrativa, en un intent gairebé desesperat que els digui que no, que és impossible escriure amb un horari fix, o fins i tot fer-ho cada dia, que val més quedar-se a l'espera de la visita de les muses, fent qualsevol altra cosa.
De fet, l'horari o la regularitat de l'escriptura no té cap importància, no hi té res a veure. L'únic que val és el text resultant. L'únic. Escric sempre que puc, si es de dia, de dia, si és de nit, de nit, els dic, encara que no en tingui ganes. Sempre em sembla que queden una mica decebuts."

He de fer com la Ma Rosa i com tanta altra gent. Cal trobar una estona i imposar-m'ho com una norma que no es pot trencar, passi el que passi. Exactament el que jo ja escrivia fa uns anys que Graham Greene feia dir al en Bendrix a la novel·la The End of the Affair.
Ho repeteixo aquí perquè hi farà bonic i s'hi escau perfectament:

"Graham Greene, en una de les seves grans obres, The End of the Affair, posa en boca del seu personatge Maurice Bendrix aquestes paraules que resumeixen perfectament la condició de l'escriptor:

"When young, one builds up habits of work that one believes will last a lifetime and withstand any catastrophe.

Over twenty years I have probably averaged five hundred words a day for five days a week. I can produce a novel in a year and that allows time for revision and the correction of the typescript. I have been always very methodical and when my quota of work is done, I break off even in the middle of a scene. (...)

When I was young not even a love affair would alter my schedule. (...)

I was keen only for my desk, my sheet of paper, that quota of words dripping slowly, methodically, from the pen."

(The End of the Affair. Book One. Chapter 6)

No cal ser gaire perspicaç per imaginar que Maurice Bendrix, que és novel·lista en la novel·la, és el mateix Greene explicant el gran "truc" del seu ofici d'escriptor:
no deixar que res ni ningú (ni tan sols un asumpte amorós, deia ell) li trenqués el ritme de treball que s'havia autoimposat!

Si l'escriptor potencial és la persona que decideix escriure un conte o una història com el fruit d'una lectura, d'un estat d'ànim, d'una situació personal d'eufòria o de depressió ... - i sembla ser un cas molt freqüent -, tard o d'hora ho acaba deixant ...
Com a molt en surten fulls esporàdics sense conseqüència i només en casos molt especials alguna obreta d'èxit.

De fet, l'escriptura és, en metàfora d'en Vargas LLosa, una tènia o solitària amb la qui hom se sent condemnat a conviure cada moment del dia. L'escriptura, o és una "malaltia crònica" o no és."

He escapat una mica del tema voluntàriament. El tema és que se m'està acabant trobar excuses per no posar-me a fer el meu fet, valgui el que valgui, ni que valgui ben poc.

Aviat -és un dir- ho sabrem. Ja us ho faria saber ;-)

Descobrint Baltasar Porcel a la revista El Temps

Al setmanari El Temps Nº 1308, del 7 de juliol de 2009 descobreixo una part del que calia saber de Baltasar Porcel.

Per una banda, un extens article signat per Lluís Bonada, amb els grans trets del personatge i per altre, un recull de delcaraions del l'autor al stmanari des de l'any 2000.

"Jo he transformat la meva vida en literatura. Disfruto més escrivint que gairebé vivint. Això no ho havia dit mai. I mireu, m'alegro que hàgiu vist això. I si sabéssiu el que he corregit us en farieu creus. I sabeu qè he corregit [de le novel·la Olimpia a mitjanit] (...)
vaig treballar les paginades de cap a cap tres vegades"

El Temps. Nº 1308. 7.07.2009. Cultura. pg. 76-82

M'omple de satisfacció haver descober aquest raferent que em servirà per composar la meva imatge del personatge i de la seva obra.

Isabel Allende al C33

Tard, molt tard, sempre massa tard, els grans programes estan exilats a altes hores de la nit, - per fotre'ns, potser?- avui el canal 33 -el nostre de la nostra, Francesc ;-)- ens ha ofert un programa extraordinari sobre Isabel Allende: la seva vida i la seva obra.
Quin luxe de llengua, de creativitat, de ploma, de persona compromesa i honesta. Si té alguns defectes, els dissimula tots. Només hi apareix una dona amb tot l'amor de mare ferida pel dolor de perdre una filla de 28 anys. Una dona crítica amb els EEUU on resideix. Una dona conscient de poder de la paraula.

"Si hay algun tipo de magia, esa es la magia de la palabra"
Isabel Allende

Aquestes són , per dir-ho així, algunes de les darreres paraules de l'entrevista que clou el programa. Gràcies. Mireu si és possible fer com a França i desvincular completament el C33 de la servitud de l'audiència i fer una programació lliure. Continueu avançant en el camí de ser el referent de televisió que Catalunya necessita i es mereix.

Per poder gaudir del teu text antològic, Biel, pagava la pena ... | Blocomentari

Blog : __ Plagueta de bord
Autor : _Biel Mesquida
Post : __TEXT PER A LA CATOSFERA
EL BLOG COM ESPAI-TEMPS D’ESCRIPTURA PROVISIONAL
bielmamengual dissabte, 26 de gener de 2008 09:31h


Blocomentari: Per poder gaudir del teu text antològic, Biel, pagava la pena que et posessis malalt ;-)
Sani Girona Adreça electrònica dijous, 31 de gener de 2008 10:03h

Benvolgut Biel,

Deixa'm que ho digui així, per provocar, perquè no sé com dir altrament el molt que ens vas sacsejar a tots els presents a l'acte de Blogs i Literatura el dissabte 26 al matí, a Granollers.
Tot i que en Toni ja ens havia previngut de bon matí, -en un café on vam coïncidir Jordi , Toni , Jesús Ma i jo- , de l'abast del teu missatge, escoltar-lo sencer llegit des de la taula va ser una experiència memorable.

Ens dona motius de joia i d'orgull tenir-te com a col·lega blogaire, i amb posts com el teu, també aquí et reconeixem com a mestre insuperable.
Posa't bo aviat i aviat que poguem venjar-nos d'aquella absència i de tot plegat fent una celebració com cal.
"À quelque chose malheur est bon" i perdona'm la boutade, una petita saninada, sé que tu entens què vull dir, oi? ;-)
Aquesta indisposició teva serà recordada per sempre més com la causa i efecte d'un dels textos antològics i més meravellosos de la Catosfera.

Una molt forta abraçada

Sani

____________

Pel·lícula: El amor en los tiempos del cólera

Cada vegada m'atreveixo menys a recomanar res a ningú. Tot i que porto tan posat a sobre el fet de voler compartir allò que m'agrada que, per pura inèrcia, se m'escapa fer-ho encara massa sovint. Però la meva voluntat és la de refrenar-me fins al punt d'acabar dient només m'agrada o no m'agrada. I és que l'entusiasme per les coses, difícilment s'encomana, i allò que a un li sembla sublim, a l'altre/a pot ser que ni tan sols li agradi una mica, encara més que ho apreciï.

Vaig anar a veure El amor en los tiempos del cólera .

En vaig disfrutar fins al punt de no poder retenir unes llàgrimes al final, fruit de l'empatia amb aquella parella de ficció, Florentino Ariza i Fermina Daza, que acabava gaudint d'allò que el destí havia retardat cinquanta tres anys, set mesos i onze dies.

Ja és dir el molt a dins que m'havia entrat la pel·lícula fins a oblidar que era assegut a la fila 7 , butaca 15 de la sala 4 del cinema Lauren.
La ficció de García Márquez adaptada al cinema, amb un meravellós final sobre unes imatges del riu Magdalena atravessant les selves colombianes em va colpir. A casa, no m'he pogut estar d'obrir el llibre i recopiar-ne el darrer paràgraf de l'obra.

- Sigamos derecho, derecho, derecho, otra vez hasta La Dorada.
(...)
El capitán miró a Fermina Daza y vio en sus pestañas los primeros destellos de una escarcha invernal. Luego miró a Florentino Ariza , su dominio invencible, su amor impávido, y lo asustó la sospecha tardía de que es la vida, más que la muerte, la que no tiene límites y no la muerte.
- Y hasta cuándo cree usted que podemos seguir en este ir y venir del carajo? - le preguntó.
Florentino Ariza tenía la respuesta preparada desde hacía cincuenta y tres años, siete meses y once días con sus noches.
-Toda la vida- dijo.
(Gabriel garcía Márquez. El amor en los tiempos del cólera. pg. 502-503)

No sóc capaç de trobar-hi punts a criticar des del punts de vista tècnic. En tot cas, algun aspecte de la interpretació de Bardem. Em sembla una gran pel·lícula per emocionar-se i somiar.

A tres quarts de quinze, tot es barreja en una boira espessa

Hi ha coses que cal escriure-les a l'hora que toca, en el moment precís, quan venen al cap boiroses o melangioses, a hores estranyes en què huríem de ser a dormir o hauríem d'haver sortit a veure el mar.
Després, aquella idea o aquell punt de vista, aquell to, aquell matís desapareixen i ni que els volguem repredre, ja ens resulta impossible: ja hem perdut l'essència volàtil d'allò que en tal moment se'ns aparegué... L'idea ja és una altra, amb tons i matisos diferents.
Potser per això, ara que ho tenim a l'abast paga la pena engegar l'mp3 i gravar-ho tal com raja, per escriure-ho després.
Això ve a tomb perquè avui, més enllà de mitjanit m'ha vingut al cap tota una barreja de temes sobre els quals em venia de gust escriure si fos capaç de fixar com a paquests sencers tots i cadascun dels continguts i dels matisos que acompanyaven les idees.

La de mort del poeta Àngel González, que vaig conèixer llegint-ho a El País (13.1.2008. pg. 46-49) una persona de qui ho desconeixia absolutament tot, fins i tot la seva existència, m'ha fet pensar una vegada més en la immensa desgràcia que va ser per aquest país la Guerra Civil. El meu pare és només un any més jove que ell.

Es lógico que la guerra civil y la iterminable posguerra no sólo se haya dejado ver en el carácter de Ángel González, sino que también sea su marca distintiva de su poesía, tan abiertamente confesional.

La seva familia va patir molt durament estar en el cantó de les víctimes dels assassins.

2.Després, llegint el dossier especial de Yasmina Reza sobre Sarkozy se m'ha acudit pensar que aixì com per a les vivències personals podem tenir idees i to propis, per a d'altres qüestions, tot el que podem dir està totalment condicionat pel llenguage i els tòpics i les intencions de les que estan fetes les opinions sobre la gent i els fets de la vida que llegim o escoltems als media.
Jo no tinc cap idea pròpia sobre Sarkozy. Tinc el Sarko que em trobo als media inclosa la xarxa.
I de toto plegat en trec un retrat que ve a ser una mena de mitjana de punts dels pocs punts de vista positius i les muntanyes de crítiques que mereix el seu perfil i les seves actuacions.

Em pregunto a qui li pot semblar negatiu o malament de veritat el fet que aparegui un home amb poder que intenti mentre pugui implementar tot un reguitzell de reformes que ja tenia pensades i promeses des de feia temps, que actui de manera gaiebé espontànea, com ho faria un Dupont qualsevol...
Un perfil que imposa el moviment perpetu, un desfici per canviar, renovar, fixar allò que val la pena... posar-se referents i referències i actuar...
Caldrà veure com evoluciona França amb aquesta nova situació, que sembla ser afecta la manera de fer i d'actuar de tot el govern actual. Agadi o no, novament França torna a innovar i ho fa en un camp que semblava exclòs d'hipotètics salts mortals.

3. Tinc pendent d'acabar de redactar un post sobre el llibre d'Isabel Coixet i dos més per acabar de donar la meva visió sobre La muerte lenta de Luciana...
He vist que ja han estrenat Els crims d'Oxford, i que la fan a totes hores als Lauren de Vilanova.
Però primer aniré a veure l'adaptació de El amor en los tiempos del cólera. Veure Colombia, recordar Cartagena.

4. Per fi ja he encetat Voyage au bout de la nuit. Me l'han portat de Sant Pere de Ribes.
Me'l llegiré sistemàticament fins acabar-me'l ben aviat, però em sembla que no és una lectura fàcil.
Per a tot hi ha una primera vegada, que sovint té lloc a destemps. Recordo que l'any 78 o 79 en parlàvem amb l'amic Manolo Prieto, que es confessava seduit per aquell lenguatge de Céline.
Jo sempre li vaig tenir mania, i no l'he volgut llegit mai ... perquè em negava acceptar que un autor intel·ligent s'hagués pogut posar intel·lectualment en el bàndol de l'antisemistisme dels nazis i ni després de la guerra mai no se n'hagués retractat...

Ara he decidit que calia enfrontar-m'hi i veure què trobo en el Voyage, D'un château l' autre i Rigodon.
Fer les coses per per decisió i voluntat pròpies, sense obligacions ni imposicions de cap mena, és de les satisfaccions grosses que hi ha. Penso donar-me aquest gust i disfrutar-ne el que pugui trenta anys després del moment en que "tocava" haver-ho fet.

El que hi he trobat només començar ja m'ha agradat força:

"Voyager c'est bien utile, ça fait travailler l'imagination. Tout le reste n'est que déceptions et fatigues. Notre voyage à nous est entièment imaginaire. Voilà sa force."

Sí, és això, la força immensa del nostre viatge vital és deu en part al fet que un viatge imaginari. on tot és permès.
Curiós el contrast de parers amb el que llegia fa poc d'en Gaziel, qui en ocasió dels seu 60è aniversari, escrivia que, posat a triar entre literatura i vida, no dubtava en absolut apostar per la vida. Potser perquè per a ell, malgrat l'exili interior, la vida no li va ser massa decepcions i fatigues. Hi va haver molt pitjor.
Cal apostar per la vida més plena i viure, a més, amb la literatura, el nostre gran viatge imaginari.

J. A. Baixeras. Recull de contes Perquè no (1959)

Han pasat potser més de quaranta anys des que vaig llegir per primera vegada el text d'en J. A. Baixeres a la gramàtica Signe.
Des que vaig escriure el post "... perquè no coneguin que sabem que saben... " (4 de maig de 2007) fins ara han passat dies, setmanes i mesos...
Per fi, després d'una darrera petita espera -el temps d'un curt viatge d'una biblioteca a una altra- , m'han portat el llibre des de Cornellà. Realment és tota una litúrgia el fet e cercar el llibre al catàleg, veure on és disponible, encarregar-lo, pagar 1, 20 €, esperar una setmana, anar-lo a buscar ... Obrir-lo, aquest, més que d'altres, és un plaer immens.

MZ 833.4 BAI
Josep A. Baixeras. Perquè no . Premi Víctor Català 1959. Editorial Selecta. Barcelona 1960

Índex
Pròleg
Perquè no
L'alcavot malgré lui
Germana petita
L'al·lèrgia
Història de Josep
La interrupció (Conte de Nadal)
El "collage"
Lacrymosa
Zu

Tot un menú que fa somiar ...

Primera sorpresa: el magnífic pròleg de Joan Triadú, que ens precisa que el premi Víctor Català 1959 va ser atorgat per unanimitat i que situa en Baixeres dins de la genealogia d'alguns dels grans contistes catalans. Ho diu així:

"és bo que al conte català hi hagi entrat aquest aire "pavesià"
"(...)
és bo que al costat de la consagració d'un Calders, d'un Espriu, d'un Sarsanedas,
Baixeras ens ajudi a definir el nostre conte [català] (...)."

Joan Triadú, pròleg a Perquè no. pg. 8-9


Després ve una afirmació de l'autor força sorprenent:

"Així com he escrit coses que no sabia
què eren, "Perquè no", si que
ho sé: és un anticonte. Com hi ha
-és un dir- antimatèria, hi ha anticontes,
i aquest n'és un."
(J.A.B.)

Tercera sorpresa: Perquè no, l'anticonte doncs que enceta la sèrie d'anticontes del llibre és el diari d'un agent alemany destinat com a espia a una zona deserta de les platges de la costa normanda, prop de Cherbourg, des d'on es comunica per ràdio amb un altre agent a Angleterra, poc abans del desembarcament aliat el juny del 1944...

"dimecres 3

Posseeixo moltes raons poderoses per a començar aquestes notes. La
principal, que potser em serviran de descàrrec, demà, un dia enque sigui cridat a donar compte dels meus actes. Perquè seré cridat, n'estic segur. Pels uns o pels altres."

Caldria mirar un calendari perpetu per veure si en Baixeras va respectar la cronologia i aquell dimarts 13 correspon exactament a una setmana exacta després del 6 de juny de 1944 , dia D, data del desembarcament aliat a Normandia.

Un dels punts clau era veure què hi havia darrera d'aquell joc del jo sé que tu no saps...

"Ells ens tramet sovint senyals mitjançant la seva emissora. És clandestina, és clar, la seva emissora, però fa molt temps que els anglesos l'han descoberta, sols que només la vigilen, i deixen estar l'agent perquè temen que si el detenien nosaltres els en podríem trametre un altre de pitjor per a ells o almenys no tan conegut. Que no fóra estrany que hi sortissin perdent, aleshores, els anglesos, perquè val a dir que ZZ2 s'ho pren tot molt a la galana. És clar que ell sap que és vigilat. Per tot poc cas faig de les noves que ens envia. Simulem creure'ns-les, això sí, per tal que els anglesos no coneguin que sabem que saben que és el nostre agent. Però jo em penso que ja se n'han adonat. "

Aquest fragment té alguns punts de continuïtat sense conformar de cap manera un conte de lladres i serenos. És un conte d'espies que no deixa de ser un conte filosòfic.

Philippe de la Tricherie (Baixeras ja li ho fa dit tot al cognom) és un desertor francès, de bona família que viu en una mansió propera al lloc on viuen que, curiosament ja no é seva, perquè els tribunals l'han adjudicada a una corrua de creditors. És el veí del protagonista que representa un univers simètric i complementari a la vegada.

"dijous 18
Ja sé més coses, Philippe dilluns va ser a París, i al "marché aux puces" va comprar un aparell de ràdio espatllat, que és el fòtil que li vam veure sota el braç. Dius Franz, que ara l'espia tot el dia, que Philippe es vol fer una emissora clandestina per a ell tot sol."

(...)

Ja he fet radiar per la nostra, d'emissora, que hom vigili molt aquests paratges on la Resistència treballava i preparava quelcom, a fi que els anglesos ho sentin i estiguin alerta, i no sàpiguen que coneixem l'existència de la nova emissora."

(...)

El dia queia, l'aire restava diàfan i les transmissions cada vegada esdevenien més clares i intenses.
Tot seguit ens havem adonat que els anglesos han conegut que també érem nosaltres els qui usàvem la ràdio de Philippe. Ara ells segueixen fent veure que ens creuen, per tal d'enganyar-nos. (...)

El conte acaba així

"A DINS DEL BUNKER DIT "DER TOD"
dimarts 13, (ironia de l'autor?)

Ací en aquest cavorca artificial abandonada, il·luminant-me amb la meva llanterna, escric aquesta pàgina de dietari que serà l'última. Surti com ne surti, viu o mort, no seguiré cap més diari.
(...) Bruela a fora la guerra.
(...) Fet això me n'he tornat cap a dins a amagar-me. (...) Ah! M'oblidava de dir que mentre corria cap ací per la platja evitant la metralla, he vist l'incendi fastuós de la meva casa i també una mica més enllà, de casa Philippe.
(...) Jo em creia que Philippe, sempre al defora amb els gossos , s'hauria salvat, però he tingut el disgust de trobar-los tots tres, cadàvers. Era ell, l'he conegut pels gossos, no per la cara. No sé si ha mort rient o plorant: quan jo l'he vist no tenia cara."

Pagava la pena fer-ne tot un ritual, gairebé una missa sencera i llegir-ho i rellegir-ho ... disfrutar d'un català d'una riquesa impagable, d'una història ben trenada...
Conte o anticonte, és una història ben especial.

Calia enfrontar-me a la meva petita obsessió de tota una vida: saber si aquell text formava part d'una obra interessant o no. Aquest cop ha resultat ser que sí.

I més encara perquè al final de tot del llibre, hi ha una "torna" extraordinària: l'anticonte Zu.
Són nou pàgines que es deixen dividir en una introducció prescindible i en cinc pàgines de poema en prosa essencials, la història de de dos germans: Szi i Zu.

"Zu era esguerrat de naixença"

Una història per a la qual tots els adjectius són pocs i injustos per sota de perfecte, excels i total, euforitzant i terapèutic ...
I no ho exagero gens ni mica.

__________________

La muerte lenta de Luciana B., de Guillermo Martínez 1/X

La muerte lenta de Luciana B., de Guillermo Martínez . Ed. Destino. Col. Áncora y Delfín. Vol. 1100. Barcelona. 2007

Fa un munt de dies que volia començar a parlar-ne, a explicar-m'ho a mi mateix per escrit. però ja sabem que el treballar fa perdre l'escriure i fa una temporada que anem de cul. ;-(

Tot va començar ara fa un mes o mes i mig, el temps fuig tan de pressa! Anava cap a Sant Saduní a veure la família, de manera que devia ser prop de la una de migdia. Per la ràdio parlaven d'aquest llibre i del seu autor, Guillermo Martínez.
En deien meravelles així com de l'èxit d'una altra novel·la de G.M. Los crímenes de Ofxord, que va ser Premi Planeta a Argentina el 2003, i de la qual, pel que sembalva ja s'estava fent o s'havia fet una adptació al cinema, que s'ha d'estrenar ben aviat, però ja al 2008.

La gràcia consistia a que hi havia un final prou ben aconseguit -totalment obert- com perquè tothom es fes la pregunta de qui és el culpable.
L'autor parlava amb una naturalitat exquisida i explicava molt tranquilament tot un munt de coses de les quals vaig retenir espacialement això:
a. Qque malgrat ser doctor en matemàtiques, ell es considerava escriptor per sobre de tot.
b.Va posar émfasi en els seus primers llibres de contes

c. Va reconèixer una influència literària directa d'Henry James.
d. Explicà amb prou força de seducció que en el seu llibre s'hi tractava el tema de la proporció del càstig pel mal comès.
e. Que alguns lectors li havien reconegut que se l'havien llegit d'una tirada. Força irresistible, sinònim d'èxit total via boc a orella.


Per tot allò explícit que vaig sentir i sutileses que vaig endevinar, però que ja no recordo, sé que en vaig treure la idea que calia córrer a comprar-lo i llegir-lo. I així va ser.

Creació & crítica literària: enllaços

Creació & crítica literària


Escuela de escritores
Taller d'escriptura. Ateneu de Barcelona
Novembre 1970
Literatura peruana
Premis literaris Cat
Premis literaris Proa
Poets.org
Anthology of British Poetry
Steven Wu's Book Reviews
Bookninja
Cabrasola
Poetry Break
Premis literaris Cat
DisExNarCat
Stalker. Dissection...
Antoni Albalat
Cap de 7mana
Cien palabras
Lletra. Literatura catalana
Paper de vidre
Sel. Poesia catalana
Revista Literària
Badosa.com
Joescric.com
Baleig és poesia
Poesia d'arreu del món
Autors catalans Mag Poesia
Bonnes nouvelles

Creació literària: enllaços

Creació & crítica literària


Escuela de escritores
Taller d'escriptura. Ateneu de Barcelona
Novembre 1970
Literatura peruana
Premis literaris Cat
Premis literaris Proa
Poets.org
Anthology of British Poetry
Steven Wu's Book Reviews
Bookninja
Cabrasola
Poetry Break
Premis literaris Cat
DisExNarCat
Stalker. Dissection...
Antoni Albalat
Relats en català. C. Cabús
Relats en català. S. Yagüe
Verbàlia
Cap de 7mana
Cien palabras
Lletra. Literatura catalana
Paper de vidre
Sel. Poesia catalana
Revista Literària
Badosa.com
Joescric.com
Baleig és poesia
Poesia d'arreu del món
Autors catalans Mag Poesia
Bonnes nouvelles

Contrastos: online vs paper ... Pobres arbres!

Dipofilo II | 310

El dia 8 de maig, a mitja tarda, a l'andana tres de l'estació de VNG, esperant el tren de les 17h50, en direcció a Barcelona, vaig trobar dues amigues que feien el mateix que jo. Jo me n'anava als Jocs Florals i elles dues a la presentació del llibre de Laura Vicente Teresa Claramunt. Pionera del feminismo obrerista anarquista. Madrid. Fundación Anselmo Lorenzo, 2006.

Dalt del tren la Laura Vicente em va explicar detalls interessants de la publicació del llibre, fruit d'una beca obtinguda a través de l'Ajuntament de Sabadell allà per l'any 2001 o 2002.
Mil exemplar editats, si no ho vaig entendre malament.

A l'altura de Gavà o de Viladecans, se'ns va acostar una noia que repartia uns fulletons, tamany quartilla. Van resultar ser contes que es venien al preu d'un euro. En unes altres circumstàncies potser n'haguéssim comprat un, però aquella interrupció sorpresiva, enmig de la conversa, ens va agafar en fred i no vam fer fira.
Però com que duia la càmara penjada, vaig tenir el reflex de fer dues fotos. I just després de la segona, la bateria va fer figa definitivament.


És per això que puc reproduir aquí aquest tipus de comerç ambulant de material artístic que deu tenir arrels seculars, per no dir mil·lenàries. Contes en format paper venuts al tren. Curiós , oi? No vaig tenir esma de preguntar-li si era ella mateixa qui ho escrivia i imprimia o si eren contes d'algun col·lectiu o ... Després, quan ja no hi era a temps, se'm van anar acudint un munt de preguntes... Vaig retenir que la
idea era encara vendre literatura en format paper, com si es tractés d'un caramel.



Jo mateix visc ara amb la idea d'editar en paper el meu Dipofilo I, potser també amb alguna cosa del Dicofilo ... El fet és que mentre hi ha qui somia amb paper, tota una tendència del "només en línia" va fent camí, imparable.

Ho llegia l'altre dia a un vell The Herald Tribune a punt de ser portat al reciclatge: Secció Business Technology & Media: Divendres 6 d'abril 2007. pg. 11. Online only
Per celebrar el Dia de la Terra, el 22 d'abril, el setmanari The Week muntava la "tirada" d'un número únicament "en línia", iniciativa esbombada arreu amb el padrinatge de la marca Lexus, de cotxes de gamma alta. El projecte es rematava amb un altre acte mediàtic a Los Angeles, sobre temes medioambientals, també apadrinat per Lexus.

L'article explicava també que, properament, diverses revistes del grup Hachette: Elle, Girl i Premiere, ja només seran publicades en format electrònic, el mateix que la revista Child , de l'empresa Meredith i que altres dues Life i Teen People de Time Warner...

Tot això contrasta amb el fet que alguns pobres-de-nosaltres ens obsedim encara pel format paper, mentre la tendència imparable és el "gairebé tot format electrònic".

Fóren bones notícies pels arbres si no fos perquè una altra notícia, aquesta electrònica, a Planète-urgence.org, , que dóna xifres del consum de paper de wc a Suissa ... posa els pèls de punta.

"Une étude du WWF montre que seul le dixième du papier WC et domestique vendu en Suisse est produit à base de vieux papier. Pour fabriquer les 90% restants, à base de cellulose fraîche, ce sont des forêts entières qui disparaissent. A eux seuls, les Suisses consomment plus de 5.000 arbres par jour, soit l’équivalent d’une surface de forêt de 160.000 mètres carrés, ou encore de 22 terrains de football."

Un rouleau par semaine

Des forêts entières sont rasées pour fabriquer un produit qui finira dans les toilettes ou à la poubelle après un usage unique, (...)

En 2004, les Suisses ont consommé 156.000 tonnes de papier hygiénique et de ménage, soit 16,6% de plus qu’en l’an 2000. Semaine après semaine, chaque habitant de notre pays expédie environ un rouleau de papier toilette dans les égouts. Or, le bois utilisé pour fabriquer ce papier toilette provient des forêts d’Amérique latine, d’Asie et de Russie, où l’abattage sauvage est monnaie courante.

Em pregunto quina xifra correspon a Espanya durants els mesos de juliol i agost i a tota Europa tot un any! Anem pensant quines mesures haurem d'acabar adoptant a l'hora d'anar ... de ventre.

Microrelat sanjordià fora de temps

Dipofilo II / 303

Una mica més tard del compte - em passa sovint, massa sovint - he llegit a can Flux
una original convocatòria de microrelats santjordians
així com una selecció de les participacions que va rebre en Jaume Subirana, algunes de les quals prou agoserades com per infringir la norma, que exigia -entre d'altres condicions - no passar de 12 paraules.

Com que cada gota de relat o de poesia és un gran què, no n'hem de malversar cap ni una,
i és per això que, ni que sigui massa tard per entrar a la llista, no em vull estar d'afegir-hi la meva contribució.

Aquí va el meu microrelat, amb títol i tot :

ARMES FLORALS

... Llavors s'adonà que la punta de sa llança era una rosa.

Sani Girona

Jaume, felicitats per aquesta iniciativa tan creativa com divertida, i literàriament profitosa.

Per cert, tot fent el post - i repensant el meu microrelat- he recordat que el dimarts 8 de maig
al Saló de Cent de l'Ajuntament de Barcelona tindrà lloc l'acte de Lliurament del premi
de poesia Jocs Florals de Barcelona 2007.
Enguany no me'l perdré.