28.1.08

Catosfera 2008. Album de fotos 1/2

Jornades de Granollers, 25, 26 i 27 de gener de 2007. Catosfera 2008.
Aquí trobareu les meves fotos de les Jornades i algunes d'alguns amics i amigues que van acceptar prémer el botó perquè hi sortís jo també en les millors companyies.

Em ve de gust penjar-ne aquí una a una les més significatives per a mi, però per ara, provisionalment deixo a punt de clic l' enllaç a l'àlbum Flickr.



Jordi Ferré, Toni Ibañez, Sani Girona, Jesús Ma Tibau

Jordi Bosch. Generalitat. Marc Vidal, org. Catosfera 2008


Taula Blogs i Literatura 1/3. Toni Ibañez, Jordi Ferré, Laura Borràs.


Taula Blogs i Literatura 2/3. Jesús Ma Tibau i Miquel Bonfill


Taula Blogs i Literatura 3/3. Jordi Ferré i Laura Borràs


Sani Girona i César Calderón. Aprenent i megacrack


CTUG. Zona wifi. Blogaires / Bloguers connectats & Marina Martori


Sani Girona & Júlia Costa . Blog La panxa del bou


Júlia Costa i El veí de dalt

_____________

2/10. Metablogositats. No comentaris, no blog

Els comentaris als posts són, com tothom sap i és profecia, una part essencial de la definició de l'Internet 2.0: sinònims d'interactivitat i d'immediatesa. No són un element secundari o superflu, sinó fonamental.
Des que vaig obrir el primer blog -Dipofilopersiflex- als servidor blocat.com, que després es va reconvertir en bloc.cat -i ara potser haurà de fer-ho com a blog.cat-, vaig tenir amb aquests elements especials, dimoniets divertits, les meves diferències.

Hi havia un corrent que preconitzava els posts curts o amb tendència a la minimalitat, i per això, durant un temps, semblava que escriure més de quatre ratlles exigia demanar disculpes.
"Perdoneu que m'allagui"; "Perdoneu si m'enrotllo"; "Perdoneu que hagi omplert més d'una pantalla"...
Aquesta situació quedava resolta en la secció de comentaris, on el requadre limitava l'extensió del text -no recordo si admetia hipertext- a un nombre relativament raquític de caràcters, nombre que, per cert, no quedava precisat enlloc. De manera que cada comentari a blocat.com era un risc. Risc de perdre el comentari sencer: si el comentari superava el límit estipulat, en validar i enviar es perdia irremisiblement i irrecuperable tot el que s'havia escrit.
L'emprenyada era tal que ningú permetia que li passes gaires vegades. La solució, escriure el comentari en un editor de text i llavors penjar-lo en forma de dos, tres o quatre trossos diferents, penjats un darrera l'altre.

Jo recordo haver-me'n queixat al fòrum, i haver preguntat si era degut al preu de l'espai al servidor o què. Tot era tan nou, que ningú no sabia ben bé com aniria evolucionant l'invent, però tothom olorava que allò no tenia límits i que calia demanar, proposar, "exigir" ...

Els comentaris eren, en comparació a les pàgines web, l'element viu que convertia cada blogaire en "escriptor" amb públic directe capaç d'interactuar amb l'autor i l'autor amb els seus lectors fossin 2 o dos cents. Realment revolucionari. Això no ha variat i és així i així serà, potenciat a més per factors com els de l' "escriptura sensitiva" que posarà en joc tots els sentits, i sempre en clau interactiva.

És per tot això i moltes més raons encara, que difícilment trobareu -i només fent esforços considerables- alguns blogs sense comentaris activats.
Ho anomenen blogs per pura inèrcia, però no perquè s'ajustin a la definició autèntica de blogs.

Argumentaran alguns que si els comentaris són opcionals als blogs, això vol dir que tenen tot el dret a no activar-los, oi?
Caldrà dir sense cridar gaire que cadascú es tria el que vol, però que justament per això se'n fa responsable? I si un tria ser propietari d'un blog sense comentaris, en realitat, velis nolis, tria una pàgina web de l'internet 1.0, és a dir hipertextual, però no interactiva.

No interactiva? Com! Què impedeix que els lectors puguin escriure un mel al "webòfil ainteractiu" i que aquest els contesti el missatge? Res no impedeix res. Tot és permès i tot és lícit, però en triar una opció, cadascú tria la seva comunitat de referència, es posiciona i es defineix...

Què es pot fer amb els blogs sense comentaris? Se m'acudeixen com a mínim tres coses.
Una, la d'intentar, empàticament, entendre la decisió assumida i les raons que l'acompanyen.
La segona, d'una manera Bondiana: viure i "deixar morir", i que no ofengui la metàfora! Deixar que l'obsolescència imposi la seva llei i la lògica s'imposi a la tossuderia...
La tercera, és arma de doble tallant: intentar convèncer els amics "equivocats" ( ja sento els seus crits, insults o brams) perquè deixin dreceres feréstegues i agafin el bon camí.

M'atreveixo a recomanar només les dues primeres, i deixar la tercera únicament per als més atrevits, o millor encara, evitar posar-nos allà no ens ho demanen ;-)

Quines raons poden raonablement fonamentar la decisió de no acceptar comentaris a un blog?
En els temps de la Catosfera 2008? Potser moltes d'altres, però se me n'acudeixen només dues de lògiques i normals.

A. Una raó podria ser el fet que la feina excessiva ja impedeixi implementar més o menys regularment un dietari i que, llavors, el fet d'haver encara de llegir i potser fins i tot contestar comentaris supera el temps valuós i sagrat que l'autor està disposar a sacrificar (?)

B. La segona, força versemblant tot i que sembli estranya: un autor es té en tan alta consideració i estima, considera tenir tan immensa categoria escriptòrica o literària que el fet d'obrir comentaris als seus escrits ho associa a obrir la porta a la xusma i la massa irresponsable que trucaria a les portes del seu palau per deixar-hi dit qualsevol bajanada insultant, insípida o miserable o, com a mínim, sempre molt allunyada d'un alt grau de "divinitat".

Els pseudoblaires i els webòfils ainteractius ja saben prou bé que els comentaris poden ser moderats per l'autor i donar pas només als que ells considerin vàlids. Però ca! Res no hi fa. Haver de llegir fulleraca, faramalla escriptòrica de qualsevol quidam sense nom o anonimitzat! Quin fàstic, i quina terrible pèrdua de temps! Fuig , fuig, de cap manera!

Sigui A o sigui B, les raons són opcions i, com se sol dir, totes les opcions són respectables (?) Cadascú és lliure de fer el que vol i no li cal donar explicacions de cap mena a ningú.

Això sí, en la nostra modesta opinió, modèstia que mai no hem d'oblidar i que hem d'estimar com una perpètua companya, el fet que un blog no admeti comentaris el transforma una mica en un bloc disminuit, autoinvalidad i desaprofitat, en part desposseït de l'essència del blog de veritat. Una mena de "no blog" vaja, -entre cometes, és clar -, per dir-ho curt i ras.

Així doncs, amic, amiga, tu t'ho tries, tu sabràs!
________________

27.1.08

Catosfera 2008. Blogs i ciberactivisme 2/2

Catosfera 2008. César Calderón.
Ciberactivisme 1/2 / Ciberactivisme 2/2
.

Catosfera 2008. César Calderón.
Ciberactivisme 1/2 / Ciberactivisme 2/2

Sani Girona on Vimeo.
.
Marc Vidal va participar com a ajudant tècnic de César Calderón
passant amb exactitud i precisió les imatges il·lustratives
de la presentació en Power Point

Catosfera 2008. Blogs i ciberactivisme 1/2

Catosfera 2008. César Calderón.
Ciberactivisme 1/2 Ciberactivisme 2/2

Catosfera 2008. César Calderó
Ciberactivisme 1/2
Ciberactivisme 2/2

from Sani Girona on Vimeo.

25.1.08

ABC/10 Post Extraordinari Catosfera 2008. Demanant disculpes públiques a Vicent Partal

Benvolgut Vicent,

No tinc edat per a fer segons quines coses si no em veig abocat a fer-ho necessàriament. I ara i aquí, sento la necessitat de demanar-te disculpes públiques.

Encara no m'ho puc creure ara, perquè jo no me n'he adonat, es veu que he fet una cagada "imperdonable". M'ho ha fet veure un amic dient-me: "T'has carregat en Partal" i llavors m'he adonat que l'havia feta grossa. Un lapsus linguae improbable, m'ha fet dir Vicent Partal allà on jo em referia a Manuel Vicent!

He anat a dir-li al Marc Vidal, seriosament, que sisplau em disculpés quan et veiés, i m'han dit que eres a la taula com a ponent.
Jo havia de tornar cap a Vilanova, però he cregut necessari entrar i anar a demanar-te disculpes quan la sessió ja havia començat. No sé si has notat amb el meu to -espero que sí- que et demanava ben sincerament perdó per la desafortunada "cagada" que ha coïncidit -fixa't bé en el fet que fossis present a la sala, cosa que jo desconeixia! Murphy total !

Com que haurà quedat gravada la meva intervenció, estic segur que a l'hora de visionar-la quedarà clar que jo parlava de la columna barroca però innòcua i inútil, des del punt de vista de l'aportació de propostes de canvis, de Manuel Vicent a El País, que , per altra banda, era ben bé un exemple que m'ha vingut al cap així espontàneament, perquè tot ha estat improvitzat. Jo no tenia previst intervenir... Creu-me!
Fins aquí l'explicació de la desagradable situació que he creat sense voler. Me'n faig creus.

M'he passat tot el viatge de Granollers a Vilanova pensat quina seria la millor manera de demanar-te perdó. No sé si et servirà aquesta, però és la que em demana el cos, i afegiré encara tres cosetes, totes tres interrelacionades.

Primera : una mitja hora abans de començar l'acte d'obertura de les Jornades, parlava amb en Francesc Puigcarbó i un altre parell de blogaires i jo imagina i proposa per a Vilaweb protecció, promoció i potenciació. Insisteixo tinc testimonis. Que diguin ells si no ha anat així la conversa.
I és que per a mi ...
Segona : si repasses la llista de comentaris meus al teu blog/bloc Mails per a Hipàtia , veuràs que absolutament totes les meves intervencions -repassa-ho sisplau, repassa-ho- expressen la més absoluta admiració per la teva tasca.

Tercera: acabo afegint, perquè així és, que no pararé fins que no ens bevem una copa del que vulguis com si ens fuméssim una pipa de la pau, perquè en el meu llistat de gent a qui admiro i aprecio per raons diverses, apareixes a costat de l'Eliseu Climent i el Biel Mesquida, i em dol especialment haver sigut protagonista d'aquest lapsus tan desagradable...
Per una vegada que et podia saludar i adreçar personalment unes paraules, vaig i la faig grossa a més no poder: en públic i davant la càmara!

Després de tot el que he dit, espero que aquest incident et sembli del tot perdonable.

Voilà.
Fins aviat
Ben amistosament
Sani Girona

Vilanova i la Geltrú, divendres 25 de gener de 2008. ( 23:48)
_____________________

24.1.08

Metablogositats. 1/10 El terme també fa el monjo: Blog o Bloc.

Aquesta vigília de les Jornades de Granollers encara m'han donat un nou element per parlar i posicionar-me en aquest enfrontament terminològic entre BLOG i BLOC per designar allò que arreu del planeta es coneix com a BLOG.

Al reportatge de l'Internauta en què Vicent Partal entrevista a Marc Vidal, aquest, durant l'entrvista que teé lloc a Granollers utilitza diverses vegades el teme blog, i així apareix també sobreimpresionat en els subtítols; però el mateix Marc evita parlar de blogaires i parla de blocaires o de bloggers.
Curiosament mai no apareix enlloc el terme blocosfera, ni sona bloquejar ni blocar ... o molt imperceptiblement: "C'est mauvais signe, signe que le tableau est mauvais".

Alguns pocapenes van riure en llegir que a les Jornades de Granollers es començaria debatent aquest aspecte important, per desgràcia, de la BloGosfera i concretament de la blogosfera catalana.
Dic "per desgràcia" perquè em sembla penós i una mica patètic que una vegada més, en un país petit necessitat sempre del màxim de cohesió, apareguin persones que provoquin efectes separadors, divisors, enfrontadors ... i el pitjor de tot és que aquest factor distorsionador sigui completament innecessari.

He llegit ja el perquè a Catalunya algú va optar per bloc: 1* 2* 3* *4 *5 en comptes de la norma mundial de blog: 1* 2* 3* 4* . Curiós el cas de Niroblog , ja es veu que li passa, com a d'altres, allò de "querer dos palabras a la vez ... y no estar loco". L'explicació és que la pela és la pela i en català opta per bloc, però tot seguix com blog...
És una mica fals que a França funcioni el terme blogue ...Passa com aquí, que cohabiten, malament, les opcions blogue i blog. Blogue va ser un esguerro com aquí ho va ser voler dir-ne dip. Arreu, la norma és blog: Google. Résultats 1 - 10 sur un total d'environ 721 000 000 pour "Blogs" ( 1. 40 de la matinada del 25.1.2008).

Suposo que el divendres a Granollers els que defensen l'opció bloc ho explicaran ben argumentadament. Francament, tinc molta curiositat per veure amb quins arguments seriosos ho argumenten. Això espero escoltar i si puc, entendre, però dubto que em convencin.

El que tinc clar és que el fet que Vilaweb, i que la XTEC hagin optat pel terme "bloc" fa poc menys que impossible que hi hagi una acceptació de canvi cap al terme "blog". De manera que em temo que el debat, envoltat de mil retòriques, acabi servint només per mirar de justificar el perquè d'un error. Error al meu parer, és clar.

Tanmateix, ho vaig dir en algun lloc o a algú, quan es començaven a organitzar les Jornades que en aquest tema em guardava la carta de "rectificar", estratègia i actitutd de savis, sempre i quan em convencessin de veritat que calia aquest terme irregular i no el terme mundialment normalitzat.

Realment hi ha gent que prefereix parlar de blogger abans que dir blogaire.
D'altres prefereixen blocar a bloguejar. Encara com no van esguerrar també "post" i aquest terme no el van tocar.
He llegit molt poques Blocosferes ... potser perquè no n'hi ha cap. Hi ha la BloGosfera universal, com hi ha Internet i no hi ha Interxarxa.

Sap tothom, des de Primària, que en l'evolució de la llengua, la P tendeix a evolucionar cap a la B, de la mateixa manera que la C tendeix a evolucionar cap a la G, i la T cap a la D.
Fins i tot la llei d'economia lingüística -ecologia lingüistica també :-)- jugaria en el sentit d'una normalització mundial que ha estat violada innecessàriament.

Veurem què fa el temps, metàfora de la vida, que tot ho ordena i posa cada cosa al seu lloc, què decideix sobre aquest esguerro. De fet, vull dir els usuaris de l'eina, és a dir els blogaires o blocaires de la BloGosfera catalana, ben anomenada Catosfera.
Veurem què acaben triant i quin terme s'acaba imposant. Perquè seran ells i no Termcat, ni Vilaweb ni la Xtec qui imposaran llur opció, que a mi personalment no m'agrada i que considero equivocada. I greu que em sap no estar-hi d'acord!

Veurem qui acabarà tenint raó. I dic ben clar i català que si algun dia considero que anava equivocat, ho reconeixeré sense embuts i ho diré tan net com ara.
Avui per avui, no és el cas! Veurem si demà canvio de parer o em refermo en la meva opció.

Bones Jornades Catosfera 2008

___________


El fet que canviessin a darrera hora el programa previst i aquest debat quedés ajornat fins diumenge, em va impedir assistir-hi tal com hauria estat la meva intenció. Per sort tot va quedat gravat en diversos formats i assistents o no, en podrem gaudir les vegades que calgui des de casa. No és el mateix, però és el que més s'asssembla a haver pogut ser allà.

Algunes de les reaccions al
debat o combat blog/vs/blog,
moderat per Víctor Pàmies, les trobem justament en el seu blog Raons que rimen

_________________

23.1.08

Metablogositats. Catosfera 2008

Projecte de desenvolupament de la sèrie *metablogositats (*© del Sani).
.
.
1/10 El terme també fa el monjo: Blog o Bloc.
2/10 No comentaris, no blog
3/10 Edició de comentaris en blogs aliens i els blocomentaris
4/10 Punt de vista sobre la revolució blogaire
5/10 L'eina més important que cal implementar

Impressions de les Jornades de Granollers catosfera 2008
6/10 Blogs i educació
7/10 Blogs i literatura. Taula & Llibre dels blogaires
8/10 Blogs i política
9/10 Desvirtualitzant blogaires
10/10 Balanç provisonalment definitiu


___________


Enllaços

* Manifest Catosfèric de Granollers

*
Dos gurus d'internet impulsen un codi ètic en els blocs

* Videos de les sessions de les Jornades: gairebé tots allà i alguns de meus, aquí

21.1.08

Pel·lícula: El amor en los tiempos del cólera

Cada vegada m'atreveixo menys a recomanar res a ningú. Tot i que porto tan posat a sobre el fet de voler compartir allò que m'agrada que, per pura inèrcia, se m'escapa fer-ho encara massa sovint. Però la meva voluntat és la de refrenar-me fins al punt d'acabar dient només m'agrada o no m'agrada. I és que l'entusiasme per les coses, difícilment s'encomana, i allò que a un li sembla sublim, a l'altre/a pot ser que ni tan sols li agradi una mica, encara més que ho apreciï.

Vaig anar a veure El amor en los tiempos del cólera .

En vaig disfrutar fins al punt de no poder retenir unes llàgrimes al final, fruit de l'empatia amb aquella parella de ficció, Florentino Ariza i Fermina Daza, que acabava gaudint d'allò que el destí havia retardat cinquanta tres anys, set mesos i onze dies.

Ja és dir el molt a dins que m'havia entrat la pel·lícula fins a oblidar que era assegut a la fila 7 , butaca 15 de la sala 4 del cinema Lauren.
La ficció de García Márquez adaptada al cinema, amb un meravellós final sobre unes imatges del riu Magdalena atravessant les selves colombianes em va colpir. A casa, no m'he pogut estar d'obrir el llibre i recopiar-ne el darrer paràgraf de l'obra.

- Sigamos derecho, derecho, derecho, otra vez hasta La Dorada.
(...)
El capitán miró a Fermina Daza y vio en sus pestañas los primeros destellos de una escarcha invernal. Luego miró a Florentino Ariza , su dominio invencible, su amor impávido, y lo asustó la sospecha tardía de que es la vida, más que la muerte, la que no tiene límites y no la muerte.
- Y hasta cuándo cree usted que podemos seguir en este ir y venir del carajo? - le preguntó.
Florentino Ariza tenía la respuesta preparada desde hacía cincuenta y tres años, siete meses y once días con sus noches.
-Toda la vida- dijo.
(Gabriel garcía Márquez. El amor en los tiempos del cólera. pg. 502-503)

No sóc capaç de trobar-hi punts a criticar des del punts de vista tècnic. En tot cas, algun aspecte de la interpretació de Bardem. Em sembla una gran pel·lícula per emocionar-se i somiar.


19.1.08

A tres quarts de quinze, tot es barreja en una boira espessa

Hi ha coses que cal escriure-les a l'hora que toca, en el moment precís, quan venen al cap boiroses o melangioses, a hores estranyes en què huríem de ser a dormir o hauríem d'haver sortit a veure el mar.
Després, aquella idea o aquell punt de vista, aquell to, aquell matís desapareixen i ni que els volguem repredre, ja ens resulta impossible: ja hem perdut l'essència volàtil d'allò que en tal moment se'ns aparegué... L'idea ja és una altra, amb tons i matisos diferents.
Potser per això, ara que ho tenim a l'abast paga la pena engegar l'mp3 i gravar-ho tal com raja, per escriure-ho després.
Això ve a tomb perquè avui, més enllà de mitjanit m'ha vingut al cap tota una barreja de temes sobre els quals em venia de gust escriure si fos capaç de fixar com a paquests sencers tots i cadascun dels continguts i dels matisos que acompanyaven les idees.

La de mort del poeta Àngel González, que vaig conèixer llegint-ho a El País (13.1.2008. pg. 46-49) una persona de qui ho desconeixia absolutament tot, fins i tot la seva existència, m'ha fet pensar una vegada més en la immensa desgràcia que va ser per aquest país la Guerra Civil. El meu pare és només un any més jove que ell.

Es lógico que la guerra civil y la iterminable posguerra no sólo se haya dejado ver en el carácter de Ángel González, sino que también sea su marca distintiva de su poesía, tan abiertamente confesional.

La seva familia va patir molt durament estar en el cantó de les víctimes dels assassins.

2.Després, llegint el dossier especial de Yasmina Reza sobre Sarkozy se m'ha acudit pensar que aixì com per a les vivències personals podem tenir idees i to propis, per a d'altres qüestions, tot el que podem dir està totalment condicionat pel llenguage i els tòpics i les intencions de les que estan fetes les opinions sobre la gent i els fets de la vida que llegim o escoltems als media.
Jo no tinc cap idea pròpia sobre Sarkozy. Tinc el Sarko que em trobo als media inclosa la xarxa.
I de toto plegat en trec un retrat que ve a ser una mena de mitjana de punts dels pocs punts de vista positius i les muntanyes de crítiques que mereix el seu perfil i les seves actuacions.

Em pregunto a qui li pot semblar negatiu o malament de veritat el fet que aparegui un home amb poder que intenti mentre pugui implementar tot un reguitzell de reformes que ja tenia pensades i promeses des de feia temps, que actui de manera gaiebé espontànea, com ho faria un Dupont qualsevol...
Un perfil que imposa el moviment perpetu, un desfici per canviar, renovar, fixar allò que val la pena... posar-se referents i referències i actuar...
Caldrà veure com evoluciona França amb aquesta nova situació, que sembla ser afecta la manera de fer i d'actuar de tot el govern actual. Agadi o no, novament França torna a innovar i ho fa en un camp que semblava exclòs d'hipotètics salts mortals.

3. Tinc pendent d'acabar de redactar un post sobre el llibre d'Isabel Coixet i dos més per acabar de donar la meva visió sobre La muerte lenta de Luciana...
He vist que ja han estrenat Els crims d'Oxford, i que la fan a totes hores als Lauren de Vilanova.
Però primer aniré a veure l'adaptació de El amor en los tiempos del cólera. Veure Colombia, recordar Cartagena.

4. Per fi ja he encetat Voyage au bout de la nuit. Me l'han portat de Sant Pere de Ribes.
Me'l llegiré sistemàticament fins acabar-me'l ben aviat, però em sembla que no és una lectura fàcil.
Per a tot hi ha una primera vegada, que sovint té lloc a destemps. Recordo que l'any 78 o 79 en parlàvem amb l'amic Manolo Prieto, que es confessava seduit per aquell lenguatge de Céline.
Jo sempre li vaig tenir mania, i no l'he volgut llegit mai ... perquè em negava acceptar que un autor intel·ligent s'hagués pogut posar intel·lectualment en el bàndol de l'antisemistisme dels nazis i ni després de la guerra mai no se n'hagués retractat...

Ara he decidit que calia enfrontar-m'hi i veure què trobo en el Voyage, D'un château l' autre i Rigodon.
Fer les coses per per decisió i voluntat pròpies, sense obligacions ni imposicions de cap mena, és de les satisfaccions grosses que hi ha. Penso donar-me aquest gust i disfrutar-ne el que pugui trenta anys després del moment en que "tocava" haver-ho fet.

El que hi he trobat només començar ja m'ha agradat força:

"Voyager c'est bien utile, ça fait travailler l'imagination. Tout le reste n'est que déceptions et fatigues. Notre voyage à nous est entièment imaginaire. Voilà sa force."


Sí, és això, la força immensa del nostre viatge vital és deu en part al fet que un viatge imaginari. on tot és permès.
Curiós el contrast de parers amb el que llegia fa poc d'en Gaziel, qui en ocasió dels seu 60è aniversari, escrivia que, posat a triar entre literatura i vida, no dubtava en absolut apostar per la vida. Potser perquè per a ell, malgrat l'exili interior, la vida no li va ser massa decepcions i fatigues. Hi va haver molt pitjor.
Cal apostar per la vida més plena i viure, a més, amb la literatura, el nostre gran viatge imaginari.

La polèmica més gran del món dels llibres | Blocomentari

Blog : Tens un racó dalt del món
Autor : JM Tibau
Post .. : La polèmica més gran del món dels llibres (21 de setembre de 2007)


Blocomentari : Sani Girona Roig ha dit...




Una de les raons que fan que les coses no es moguin d'on són és que la majoria de gent només constati i ningú no protesti ni proposi canviar.Amb això coïncideixo amb Vicent Partal que ho diu ben clar al seu post El valor de protestar
Els comentaris d'aquest post en són una mostra. Si ningú no proposa alguna cosa,- millor si és proposta argumentada-, és probable que aquest caos, metàfora de mil caos molt més greus i importants, es perpetuï indefinidament.

Jo tinc clars els raonaments possibles:
Per al llibre, com per altres coses importants, a més de la posició erecta, hi ha la posició de descans ;-)



Fins a qui, lògica pura, oi? Doncs bé, ja ens hi estem acostant:En posició de descans, el normal és que el llibre el veiem de cara i no de cul, oi? Posem que sí, i continuem amb el raonament: Agafeu un llibre, poseu-lo boca-celosa, -mirant cap al cel, vull dir- de manera que li poguem llegir la portada. Ara gireu-lo mica en mica fins a veure-li el llom... i ja teniu com haurien d'anar les lletres als lloms: Drets, erectes, títol i autor haurien d'anar de dalt cap a baix. Sobre la taula, d'esquerra a dreta. Els que ho fan així són els que hi toquen. I els altres, ens toquen els d'allò que no sonen.
Cal reconèixer, tanmateix, que s'enfronten aquí dues lògiques: la que jo he exposat, que no deixa de ser una mica conservadora, i una de més rebel, jovenívola i provocadora: la que afirma que, a diferència d'allò que passa en el regne animal, la posició normal del llibre no és la de descans, sinó la vertical, l'erecta.
La tria, llavors acaba sent més una qüestió de nostàlgia o de resignació que de no de raó i lògica cartesiana. Per resoldre-ho, potser s'ha d'acabar votant... i matar-ho d'una vegada per sempre.

Feu arribar aquests raonaments al gremi d'editors i llibreters, per si tenen res a dir-hi. Els llibreters, segur que sí. A ells ja els deu anar bé canviar el lloc de la tortícolis, i no tenir-la sempre al mateix costat!
En la propera cimera sobre el canvi climàtic, no costaria res posar aquest esmena a l'ordre del dia, que fóra votada en un tres si no res. I un problema global, no resolt durant segles quedaria resolt en pocs segons i per sempre.
Jo ja us he donat la solució. Només cal treballar per implementar-la.
Ah! Oblidava de dir que jo trio de baix a dalt, en posició erecta, mal que no es llegeixi bé el llom en posició horitzontal!
Ah! Qui dirà el pes de la nostàlgia en les nostres vides!
19 / gener / 2008 14:45

13.1.08

J. A. Baixeras. Recull de contes Perquè no (1959)

Han pasat potser més de quaranta anys des que vaig llegir per primera vegada el text d'en J. A. Baixeres a la gramàtica Signe.
Des que vaig escriure el post "... perquè no coneguin que sabem que saben... " (4 de maig de 2007) fins ara han passat dies, setmanes i mesos...
Per fi, després d'una darrera petita espera -el temps d'un curt viatge d'una biblioteca a una altra- , m'han portat el llibre des de Cornellà. Realment és tota una litúrgia el fet e cercar el llibre al catàleg, veure on és disponible, encarregar-lo, pagar 1, 20 €, esperar una setmana, anar-lo a buscar ... Obrir-lo, aquest, més que d'altres, és un plaer immens.

MZ 833.4 BAI
Josep A. Baixeras. Perquè no . Premi Víctor Català 1959. Editorial Selecta. Barcelona 1960



Índex
Pròleg
Perquè no
L'alcavot malgré lui
Germana petita
L'al·lèrgia
Història de Josep
La interrupció (Conte de Nadal)
El "collage"
Lacrymosa
Zu

Tot un menú que fa somiar ...

Primera sorpresa: el magnífic pròleg de Joan Triadú, que ens precisa que el premi Víctor Català 1959 va ser atorgat per unanimitat i que situa en Baixeres dins de la genealogia d'alguns dels grans contistes catalans. Ho diu així:
"és bo que al conte català hi hagi entrat aquest aire "pavesià"
"(...)
és bo que al costat de la consagració d'un Calders, d'un Espriu, d'un Sarsanedas,
Baixeras ens ajudi a definir el nostre conte [català] (...)."
Joan Triadú, pròleg a Perquè no. pg. 8-9


Després ve una afirmació de l'autor força sorprenent:


"Així com he escrit coses que no sabia
què eren, "Perquè no", si que
ho sé: és un anticonte. Com hi ha
-és un dir- antimatèria, hi ha anticontes,
i aquest n'és un."
(J.A.B.)

Tercera sorpresa: Perquè no, l'anticonte doncs que enceta la sèrie d'anticontes del llibre és el diari d'un agent alemany destinat com a espia a una zona deserta de les platges de la costa normanda, prop de Cherbourg, des d'on es comunica per ràdio amb un altre agent a Angleterra, poc abans del desembarcament aliat el juny del 1944...

"dimecres 3

Posseeixo moltes raons poderoses per a començar aquestes notes. La
principal, que potser em serviran de descàrrec, demà, un dia enque sigui cridat a donar compte dels meus actes. Perquè seré cridat, n'estic segur. Pels uns o pels altres."


Caldria mirar un calendari perpetu per veure si en Baixeras va respectar la cronologia i aquell dimarts 13 correspon exactament a una setmana exacta després del 6 de juny de 1944 , dia D, data del desembarcament aliat a Normandia.

Un dels punts clau era veure què hi havia darrera d'aquell joc del jo sé que tu no saps...

"Ells ens tramet sovint senyals mitjançant la seva emissora. És clandestina, és clar, la seva emissora, però fa molt temps que els anglesos l'han descoberta, sols que només la vigilen, i deixen estar l'agent perquè temen que si el detenien nosaltres els en podríem trametre un altre de pitjor per a ells o almenys no tan conegut. Que no fóra estrany que hi sortissin perdent, aleshores, els anglesos, perquè val a dir que ZZ2 s'ho pren tot molt a la galana. És clar que ell sap que és vigilat. Per tot poc cas faig de les noves que ens envia. Simulem creure'ns-les, això sí, per tal que els anglesos no coneguin que sabem que saben que és el nostre agent. Però jo em penso que ja se n'han adonat. "

Aquest fragment té alguns punts de continuïtat sense conformar de cap manera un conte de lladres i serenos. És un conte d'espies que no deixa de ser un conte filosòfic.

Philippe de la Tricherie (Baixeras ja li ho fa dit tot al cognom) és un desertor francès, de bona família que viu en una mansió propera al lloc on viuen que, curiosament ja no é seva, perquè els tribunals l'han adjudicada a una corrua de creditors. És el veí del protagonista que representa un univers simètric i complementari a la vegada.

"dijous 18
Ja sé més coses, Philippe dilluns va ser a París, i al "marché aux puces" va comprar un aparell de ràdio espatllat, que és el fòtil que li vam veure sota el braç. Dius Franz, que ara l'espia tot el dia, que Philippe es vol fer una emissora clandestina per a ell tot sol."

(...)

Ja he fet radiar per la nostra, d'emissora, que hom vigili molt aquests paratges on la Resistència treballava i preparava quelcom, a fi que els anglesos ho sentin i estiguin alerta, i no sàpiguen que coneixem l'existència de la nova emissora."

(...)

El dia queia, l'aire restava diàfan i les transmissions cada vegada esdevenien més clares i intenses.
Tot seguit ens havem adonat que els anglesos han conegut que també érem nosaltres els qui usàvem la ràdio de Philippe. Ara ells segueixen fent veure que ens creuen, per tal d'enganyar-nos. (...)

El conte acaba així

"A DINS DEL BUNKER DIT "DER TOD"
dimarts 13, (ironia de l'autor?)

Ací en aquest cavorca artificial abandonada, il·luminant-me amb la meva llanterna, escric aquesta pàgina de dietari que serà l'última. Surti com ne surti, viu o mort, no seguiré cap més diari.
(...) Bruela a fora la guerra.
(...) Fet això me n'he tornat cap a dins a amagar-me. (...) Ah! M'oblidava de dir que mentre corria cap ací per la platja evitant la metralla, he vist l'incendi fastuós de la meva casa i també una mica més enllà, de casa Philippe.
(...) Jo em creia que Philippe, sempre al defora amb els gossos , s'hauria salvat, però he tingut el disgust de trobar-los tots tres, cadàvers. Era ell, l'he conegut pels gossos, no per la cara. No sé si ha mort rient o plorant: quan jo l'he vist no tenia cara."

Pagava la pena fer-ne tot un ritual, gairebé una missa sencera i llegir-ho i rellegir-ho ... disfrutar d'un català d'una riquesa impagable, d'una història ben trenada...
Conte o anticonte, és una història ben especial.

Calia enfrontar-me a la meva petita obsessió de tota una vida: saber si aquell text formava part d'una obra interessant o no. Aquest cop ha resultat ser que sí.

I més encara perquè al final de tot del llibre, hi ha una "torna" extraordinària: l'anticonte Zu.
Són nou pàgines que es deixen dividir en una introducció prescindible i en cinc pàgines de poema en prosa essencials, la història de de dos germans: Szi i Zu.

"Zu era esguerrat de naixença"

Una història per a la qual tots els adjectius són pocs i injustos per sota de perfecte, excels i total, euforitzant i terapèutic ...
I no ho exagero gens ni mica.

__________________








12.1.08

Les Menines fotògrafes, per Saninàzquez


La reunió de Tertùlia era a Barcelona, al Cafè del Centre.
No era al matí, sinó que eren als voltants de les sis d'una tarda freda i humida d'hivern,
també una mica mullada.

Aviat es va fer el caliu de la trobada amb la represa dels comentaris dels darrers posts i les converses creuades...

Sobre el marbre, taula rodona que els esprits agermana, drogues toves, permeses: cervesa, cava i xocolata, i unes boires de fum, per poetitzar l'aire ...
I regals de reis amb capvuitada: música i flors, tintes xineses, grogues i liles, per composar un quadre signat amb el cor.
Llibres: Queneau en anglès, el totxo d'en Little i una primera edició d'Àngel Guimerà.

La disbauxa i l'orgia fou suau... Jo sóc un dels que més hi va sortir guanyant, en poder desvirtualitzar, per fi i de cop, un grapat d'amics i amigues blogaires ...

Tv3 va arribar un pèl tard. Si no, ara tindrien material per a incloure a Sis a traició (erem 8), a 30 minuts (estona de màxima disbauxa tertuliana) o a Thalassa: eren allà Des del meu mar i Aiguamarina.

Una de les coses que vam fer ben fetes va ser pensar a dur les càmeres digitals. L'èxit de les imatges ja són figues d'un altre paner. Una bona resolució per al 2008 serà llegir bé fins a dominar almenys una mica les opcions bàsiques de la màquina, i el què no s'ha de fer!

Tanmateix, qui no es conforma és perquè no vol, la trobada va quedar relativament immortalitzada. I jo m'atorgo la glòria d'haver fet una mica de Velàzquez, fent una foto amb "charme": Caçar les charmantes C* i M*, Menines fotògrafes, fent fotos divergents, mentre per casualitat i al vol, çacava també sobre el mirall del fons, la meva pròpia imatge.


Ni Photoshop no pot arreglar una foto mal ajustada i moguda, però aquesta conté la emoció i la gràcia d'haver estat feta -una vegada entre cent mil- al bon lloc, en el moment adequat copsant un instant màgic.
Decididament, -faig com feia el màgic Andreu-, em penjo una medalla!

I a tots vosaltres, petons!

10.1.08

Poema baudelairià per a Transformacions: La mort des pauvres

M'ha fet molta il·lusió trobar publicat a Transformacions , -amb el número 77!, cada cop som més a prop de les 99 variacions de Queneau als seus Exercices de Style -, la meva transformació baudelairiana aplicada al sonet La mort des pauvres.

Crec que està bé recopiar aquí el poema original, que permetrà veure millor el treball d'adaptació al text de la Mercè Rodoreda, que sempre té la seva dificultat ...


Charles Baudelaire. La mort des pauvres

C'est la Mort qui console, hélas ! et qui fait vivre ;
C'est le but de la vie, et c'est le seul espoir
Qui, comme un élixir, nous monte et nous enivre,
Et nous donne le coeur de marcher jusqu'au soir ;

A travers la tempête, et la neige, et le givre,
C'est la clarté vibrante à notre horizon noir ;
C'est l'auberge fameuse inscrite sur le livre,
Où l'on pourra manger, et dormir, et s'asseoir ;


C'est un Ange qui tient dans ses doigts magnétiques
Le sommeil et le don des rêves extatiques,
Et qui refait le lit des gens pauvres et nus ;

C'est la gloire des Dieux, c'est le grenier mystique,
C'est la bourse du pauvre et sa patrie antique,
C'est le portique ouvert sur les Cieux inconnus !


Ah! Charles, Charles, que gran que ets i seràs sempre !
Perdona'm l'atreviment de potinejar els teus versos ... ja veus que només és un divertiment,
un exercici estilístic. Amén.


Sani Girona. Transformació 77 : La mort des pauvres Dimecres, 9 / gener / 2008


C'est la Mort qui console, et l'Odeur qui fait vivre.
C'est le destin de ces hommes et leur seul espoir ;
L'un malade et malingre, l'autre, très fin bourgeois.
Ils longent un chemin, puis s'arrêtent et discutent

A travers l'orage, la pluie, les nuages et le givre.
Il parlent du Temps qui pointe et qui passe
Sans trève, sans repos, en hurlant : "Je suis Libre,
Et décide de vos rires, vos plaisirs et vos larmes "

Et les nourrissons d'agiter leurs mains toutes petites
Pour se plaindre, en pleurant, de l'odeur exotique
Que très vite ils relient aux images de la Mort ;

C'est vraiment notre fatum quotidien et tragique
Que de transformer cette senteur étrangère
En patrie familière ou en épave utopique !

__________

Gràcies M* i C*, C* i M*, moderadors i coordinadors del blog Transformacions.
M'ha fet molta il·lusió veure'l publicat perquè, entre totes les transformacions
que he fetes, aquesta és una de les meves favorites.

També m'ha animat, Pere, que em diguessis que t'ha agradat! Llavors, el plaer també és meu !
Un poema així fa venir ganes -oi que sí?- de posar-se a fer poemari !

9.1.08

Desmalaconscienciar-se: la supervivència en els temps del caos


Ahir al vespre, en sortir a llençar la brossa als contenidors em vaig trobar amb una postal postnadalenca que em fer tornar a entrar a casa a buscar la càmara per fixar-la per a la reflexió i qui sap si potser també per l'eternitat caducable.

Després de guaitar-la vàries vegades del dret i del revés, no m'he pogut estar de comentar-ho avui amb alguns companys a mig matí, tot esmorzant, i ha sigut així com hem encetat el tema del reciclatge, justament perquè dins del diari El Punt hi havia un article que en lletra grossa constatava Catalunya no recicla.

Això ho hem barrejat amb la pregunta de saber si unes obres de les noves dutxes que fan al centre des de ja fa massa temps i que ningú sap quan les acabaran (van parar durant dues setmanes -a més de les vacances, algú deu saber el perquè (?) ni molt menys encara és clar quan costaran al pobres contribuents ...
Unes obres que es fan ara després que ja fa 20 anys que haurien d'estat fetes!

Del tema de les obres dels vestidors i les dutxes hem passat a parlar de l'aigua ...
E* ha confessat que s'ho passa malament i té molts escrúpols de conciència cada vegada que s'ha de dutxar perquè a la casa unifamiliar on viu gasta cada cop tot un riu d'aigua abans no surt aigua calenta. I que per tranquilitzar la mala consciència, mira d'omplir ara la pica, ara l'aigüera ... Afirma que com que és prima, si l'aigua no és molt calenta, s'ho passa molt malament, no pot suportar l'aigua freda ... Però que això la fa patir. Li crea molt mala consciència ecològica!

I d'allà, en un salt qualitatiu, ens n'hem anat a fer un repàs a les greus contradiccions del sistema:
Que què passa amb els camps de golf i perquè no els prohibeixen directament!
Que perquè no controlen les obres públiques arreu on se'n fan i no exigeixen un nivell de qualitat i uns terminis raonables que evitin que tot es converteixi en una immensa estafa...
Que perquè no es regula per llei l'excessiu consum de paper, cartró i tota mena d'embalatges
Que si està prohibit circular a més de 120 km per hora i ara a moltes zones a 80, que perquè no imposen als constructors uns limitadors de sèrie que impedeixin viure a la població en permanent estat d'infracció ...
Com és que cada vegada amb més frequència cal llençar tota mena d'aparells i màquines caríssimes i sofisticadíssimes: electrodomèstics, mòbils, ordinadors, , televisors, cotxes...
Qui decideix que això sigui així a escala continental i a escala planetària?
Preguntes massa sofisticades i profundes per fer-se a l'hora de l'entrepà... mitja hora molt mal conptada. Això sí, mil vegades millor enfilar-se en distopies que no pas en la bajanada perpètua del futbol ...

Com sempre, quan tot es començava a escalfar s'ha començat a fer l'hora de parar de reflexionar i, per tant, d'acabar de com el rosai de l'aurora amb el doble tòpic etern i previsible:
Tot és una enganyifa i Res no té solució.

... Però avui ha quedat temps per una petita torna ... no tan previsible: hem llençat un missatge terapèutic que pot millorar de qualitat de vida de més d'un : Desmalaconsciència' t

Dutxa't sense patir gens ni mica fins que no vegis que llauren tots els camps de golf.
Fes trampes tanquil fins que no vegis que engarjolen abans tots els grans mafiosos.
Malgasta paper tranquilament fins que no vegis publicar una llei que impedixi malbaratar millions de tones d'embalatges superflus.
Consumeix, escalfa i crema el planeta fins que faci un pet...no es perdrà gran cosa ...Cadascú té el que es mereix.
Els déus reconeixeran els seus.

Autèntic blogaire | Blocomentari

Blog : Saragatona
Autor : *Pere (MA)
Post : celebració extemporània i immodesta
Comentari al post


Benvolgut *Pere,

Abans la Júlia definia el que és un blog: aquest testimoni d'un temps vist des del filtre d'un observador, com ella mateixa o com tu, *M, que permet d'entendre una mica millor cada època a la gent que s'ho mirarà en el futur.

Ara jo, recopiant el que tu escrius és com definiria un autèntic escriptor, un autèntic blogaire :

" ...el nou any m'agafa cansat d'escriure, perquè tinc
la sensació de repetir-me, de dir foteses que més valdria que no sortissin als quatre vents. Em vénen temptacions d'alentir el ritme o de plegar -i no és la primera vegada ni és cap originalitat-; després, però, no em sé estar de passar una estona compartint alguna sensació, alguna idea, algun text, alguna imatge, o tan sols lletres. No hi puc fer res."


Quin doll de plaers el teu blog
ara que és migdia o vespre
i tots els teus amics lectors
en podem gaudir de l'una a l'altre serra
miríades de fans a tota la catosfera...
Quin doll de plaers el teu blog !

Continua fent brollar els teus escrits de la font del qüestionament sistemàtic, les temptacions de l'esperit, els dubtes, modèstia sincera que et fa gran ...
Olis insaturats necessaris, que van bé per a la sang i el cor del poeta.
Són el greix que engrassa l'eix que mou el carro de l'escriptura ...
Bon viatge per tot el 2008 i més enllà!

Sani
_____________