30.5.09

La dama del bus. Mérignac-Bordeaux




Fa dos mesos exactament. Era a Mérignac i duia a la mà la càmara fotogràfica. Feia uns dies que havia anat seguint les imatges que el mestre Juan Pedro Quiñonero caçava per París.
"Todo se pega menos la hermosura" sé que hi ha que diu ... I en part és veritat. Vaig voler imitar el mestre. Vaig engegar, apuntar i disparar. Tres fotos. Aquesta és la bona. Les altres ja fa temps que les vaig esborrar.


Així que, Juan Pedro, te la dedico, valgui el que valgui... com a homenatge a la teva gran idea de caçar in situ imatges de les belleses de París, tot eternitzant la fugissera bellesa de moments irrepetibles.
Sí, fou per imitació que vaig pasar uns dies a Bordeus amb la càmara a punt de disparar, i vaig veure com n'és de difícil caçar imatges extraordinàries. Estic girebé convençut que a tu, amic, aquesta image també t'hauria agradar crear-la. Oi? O no?


À Madame,

Madame, j'espère que vous saurez me pardonner d'avoir osé vous prendre en photo dans ce contexte. Remarquez que nous étions tous à bord d'un bus, donc qu'il n'y avait pas de mal à ça.

Or si ça vous arrivait de vous voir sur Internet et que ça vous dérangeât, vraiment, pour une raison quelconque, vous n'avez qu'à me le signaler et l'enlèverais du blog aussitôt.
Par contre, je vous demande de bien vouloir prendre cette photo comme un petit hommage à votre brin de coquetterie qui ne fait que rajouter du charme à votre immense beauté.

Bien amicalement


______________

Foto al bus 50 de la línia Mérignac-Bordeaux. Març 2009.
Autor: Sani Girona. Copyright : tots els drets són de la senyora de la fotografia.

Les mil i una cares de la felicitat

En el llarg periple de promoció del seu assaig, el llibre Por qué somos como somos, Eduard Punset es va passejar per un munt d'estudis de televisió. Jo el vaig caçar tres vegades, una que no recordo, la segona al programa d'Andreu Buenafuente i la tercera a la cadena CNN.

Sense haver comprat ni llegit el llibre, per acumulació de repeticions em vaig anar convencent que ja me'n sabia alguns trossos de memòria. De l'allau d'exemples que aportava en cada entrevista, sempre el mateixos o gairebé, n'hi va haver un que em va interessar particularment, i és que el feia referència al tema de la felicitat:

Punset va repetir a cada entrevista, aquesta cançó aproximada:
M'he trobat gent a l'aeroport que m'ha vingut a saludar i a preguntar coses com aquesta: "¿És possible ser feliç de manera permanent?" I jo vaig contestar que, evidentment, no, no era possible. Que tan impossible era estar permanentment feliç com ser permanentment infeliç. Que la felicitat, per definició és un estat provisional.

I va afegir la idea clau: el meu gos, quan més feliç és és quan jo arribo a casa i endevina que li posaré el menjar al plat. Les festes que em fa el gos són la mostra més palpable que és completament feliç en l'espera i en la il·lusió del moment que en què tindrà el menjar.
Ara bé, quan li deixo el plat i es posa a menjar ... tot s'ha acabat. Fi de l'emoció. Fi de la felicitat (?).

Aquesta manera d'explicar la felicitat com a conjunt emocions acumulades en l'espera del moment d'atényer la felicitat és prou ben trobada, tot i que no deixa de ser una idea ja sabuda i tan vella com el cagar ajupit: és el plaer del seductor somiant aconseguir vèncer la voluntat de la seva víctima; el plaer d'imaginar i preparar un viatge, tots els viatges, plaer tan plaent o més que el viatge mateix, que de vegades pot resultar fatal; el plaer fet de barreja de renúncies, d'esforç i de patiment invertits en aconseguir una fita; és la pastanage del ruc; és l'amor dels amants adolescents; l'amor prohibit dels amants adults... "Bonheur des amants, bonheur des intants", diu el poeta...
I per dir-ho tot, mutatis mutandi, la felicitat com a premi final a la virtud... no és també això el que proposen totes les religions ?
Em pregunto finalment si Punset tindrà en compte, per a succesives entrevistes o per a un proper assaig, l'exemple de felicitat i catarsi col·lectiva real de milions d persones viscuda per procuració, per mitjà de la identificació emocional amb un equip de jugadors que s'esforça i guanya.

No em puc estar però d'afegir el que he trobat aquests dies rellegint la primera novel·la de Benedetti Quién de nosotros (1953): una imatge de la felicitat que no té res a veure amb l'anterior. Una imatge de la felicitat muntada sobre la ignorància i sobre la inconsciència. Mens aparatosa que l'anterior, però igualment certa...

Primera parte. Miguel.
Capítulo 19

Hace un momento tuve la intención de registrar la vuelta de Martín [el seu fill]; luego. la de la nena [la seva filla Adela](...)
La carita de mi hija posee una ternura de animalito, una ternura que nunca es calculada, que le brota tan espontáneamente como el llanto o los mocos. (...)
Martín jamás me desconcierta. No es muy inteligente ni sensible y gozará despeocupadamente de la vida; vivirá sin enterarse de su insignificancia, y ésta es un variante, acaso la única posible, de la felicidad. Adelita, en cambio, estará siempre enterada de sus inhibiciones. (...) .
Mario Benedetti. pg 69-70. Quien de nosotros. Punto de lectura. Ed. santillana

Així doncs Benedetti ens recorda, -tampoc no descobreix res- que el saber i la reflexió poden ser fonts d'infelicitat, mentre que la ignorància i la despreocupació poden ser font de felicitat absoluta.

Llàstima doncs que la felicitat, de la qual sabem que forçosament és provisional, temporal i fugissera, a sobre, la venguin tan cara!

________________


20è aniversari de Tian'anmen. Pequín 1989

Ja fa dies que sento a parlar d'aquest aniversari. Tot i que la famosa foto de l'heroi que s'enfronta al tancs és del dia 5 de juny. Bé, com al maig del 68... la revolta xinesa té la seva capvuitada per davant i per darrere.

De fet, aquella foto, que vaig treure d'un vell número de la revista National Geographic, tot i que té data precisa de naixement, es pot dir que és atemporal i universal, car des del primer dia en què fou publicada es va transformar en una icona del poder i la força de l'individu enfrontat al que sigui i a qui sigui quan lluita a cos descobert sense por a la por a la mort i sense més armes que coratge i la convicció. Per sort aquesta és l'actitud positiva dels herois del món. Per desgràcia aquesta és també la posició dels terroristes suicides.







D'aquí ve que, ara que s'acosta el 20è aniversari d'aquella foto històrica, decideixo incorporar-la com a post al blog i canviar-ne la imarge-icona de l'encapçalament . La foto la deixo tal qual la vaig manipular quan vaig decidir de fer-la una mica meva i convertir-la en icona del meu blog.

Per a tot el que queda de primavera i potser fins a principis d'estiu, he triat per il·lustrar el blog una de les fotos favorites d'Aremac, un dels meus fotògrafs admirats, que té penjades a flickr i que em va permís explícit per utilitzar les seves fotos. Danke schön, Aremac !

___________________


Enllaços


Viquipèdia.

1. Protestes de la Plaça de Tian'anmen de 1989

2. Los Angeles Times.
Tiananmen anniversary unimportant to China's youth.
Many are happy with the government and the country's direction and don't want to learn about the brutal crackdown in 1989.


3. La Chine crispée à l'approche des 20 ans de Tian'anmen

I'll follow the sun


I'll follow the sun, première mise en ligne par aremac.

Je la prends pour illustrer mon blog jusqu'au début de l'été.Merci !