L’assumpte dels SMS del Parlament, enviats per mòbil per Joan Saura i Daniel Sirera respectivament ha tingut força ressò mediàtic, però em temo que no ha estat objecte encara d’una análisi acurada i alternativa, que és la que jo proposo aquí, amb tota modèstia.
Més d’un recordarà que en el món acadèmic es demana introduir el tema, tocar el tema i acabar concloent dient que s’ha tocat el tema… QED…
Donc bé, el que jo proposo és una anàlisi que sosté una tesi més que versemblant per a cada cas, i complementàriament una proposta al senyor Sirera perquè a més de trobar una sortida digna a la crisi provocada, col•labori decisivament amb la ciència neurològica mundial.
Som-hi!
Primer punt: el missatge d’en Joan Saura, perfectament caçat per algun fotògraf de premsa no deixa de ser un muntatge polític. No hi ha ningú amb tres dits de front que es pugui empassar que els Serveis d’ Intel•ligència Catalans (SIC) són tan incompetents com per no haver aconsellat el seu Cap que evités enviar cap SMS si no els volia veure publicat a la premsa. Ells ja li havien fotografiat algun missatge a la seva senyora i saben perfectament que les reflex actuals gairebé fan análisis de sang. Sisplau, un respecte als nostres SIC i al seu cap senyor Saura.
No, en escriure el que va escriure, i en el moment en que ho va escriure, en Joan Saura feia una feina política conscient i li enviava al seu amic Montilla un missatge clar: “pixo el meu territori”, amb l’excusa de trobar pegues al discurs del seu company:
“ Ha començat bé el primer minut, després un rollo. I poc sensible amb la
gent amb dificultat.
Kin 'toston ', oi?”
Justament el que volia el Joan Saura és que poques hores després, el molt honorable José Montilla sapigués que per a l’horitzó de les properes elecccions, el NeoTripartit hauria de cedir a ICVerts més carteres, més poder i més pes específic.
Naturalment no ho puc demostrar, però sé que en les seves Memòries, el ministre de l’Interior senyor Joan Saura em donarà la raó. Calia marcar distàncies, i les va marcar.
El cas Daniel Sirera, en canvi, és a anys llum del cas anterior. Només a la premsa tradicional se li acut posat al mateix sac ambdós afers. Quina poca imaginació! I quina poca capacitat d’anàlisi políticomediàtica! Decevedor..
Amdós afers només tenen en comú la falsa “pillada” (que en diuen ara els media en llenguatge pseudocoloquial) que com sabem no és tal: no menystinguem tontament la intel•ligència dels nostres polítics!
D’entrada, jo no descartaria que també fos un muntatge mediàtic, però en aquest cas de tipus econòmic: el senyor Sirera conxorxat amb la firma
Gillette, fabricant de gel per a la barba i de fulles d’afaitar en línia per deixar un cutis fi com el culet d’un nadó…
-“Vostè faci’n una de grossa… de ben grossa, de tal manera que surti a tots els diaris i mitjans de comunicació la seva cara mal afeitada i peluda de tres dies com la que portava abans en Felip Puig i nosaltres ja ens encarregarem de la resta. Al cap de pocs dies, això sí, haurà de sortir explicant que la seva nova imatge es deu a Gillette: gel i no pas escuma i Flash 5…”lo mejor para el hombre”, i això li reportarà un milió d’euros. Què li sembla? I a més lligarà molt més, dins i fora del Partit.“.
Sí, efectivament, això és un guió inventat, però força força versemblant. Oi?
La segona hipòtesi, més versemblant encara i molt més probable és que hi va haver alguna causa o força desconeguda que va obligar el diputat del PPC a confessar per SMS els seus pensaments més profunds. Bruixeria? Mal d’ull? Vudú?
Sabem, gràcies a en Jaume Barberà i a un científic de Harvard a qui va entrevistar recentment al programa Singulars, que tot i els grans avenços que s’han fet en el coneixement del funcionamernt del cervell, encara no som capaços de saber-ho tot sobre aquest òrgan de textura pastosa que, de vegades, ens gasta males passades...
Per aquesta raó fóra una gran oportunitat per al senyor Sirera i per a la ciència neurològica que acceptés de col•laborar amb la recerca més puntera tot indicant QUÈ (gest, olor, sabor, mirada, soroll, insecte volador, paraula, etc…) o QUI (Montilla i el seu discurs, Iceta i els seu discurs, Puigcercós i el seu discurs, Mas i el seu discurs, ) el van portar a aquella mena de suicidi polític que va ser confessar i posar per escrit allò que un pensa: “Este partido es una mierda”.
Potser li va venir al cap la idea que podria optar a alguna conselleria si es transfugava a ICV o a CIU, o a ERC o al PSC (¿?)
Dolors Montserrat ho tenia clar. Va dir que si li hagués passat a ella, ja hagués dimitit (bé, ho va dir molt però que molt mal dit, em remeto als videos del TV3), però el to fulminant s’entenia perfectament.
.
Conèixer exactament què o qui va provocar la reacció sindròmica del senyor Sirera podria ser un gran pas per a la Humanitat.
Ben mirat i debatut, queda clar que la sortida més digna i més útil per a tothom, llegexi’s : Partit Popiular de Catalunya, ciència neurològica i el propi interessat, vaja, és que el senyor Sirera reconegui que li va venir una “pàjara” estranya, inexplicable però que posa el seu cervell en mans de la ciència perquè els experts ho esbrinin i puguin seguir avançant en el coneixement dels actes reflexos confessionals provocats per estímuls interns o externs indefinits.
De ben segur que a la CIA li interessa el tema, perquè és el que més s’acosta a una “màquina de la veritat” barateta, inòcua...no, perdó, inòcua no, volia dir indolora, i eficaç.
I deixar passar una mica de temps... El PP arreu de l’Estat sap perdonar les ovelles més negres i les més corruptes. Segurament perquè ja saben que la corrupció se'ls suposa. El problema és que cal demostrar-la amb proves, i són mestres en fer-les desaparèixer o no deixar-ne ni una. En aquestes circumstàncies, com no hauria de perdonar una frase innocent i descriptiva, escrita en un moment de "rauxa" per un dels seus il•lustres representants a Catalunya?
Saben que cal perdonar al bon Daniel perquè molt els serà perdonat quan els enxampin a ells, si els enxampen.
Catòlics, apostòlics, econòmics, mafiòsics i vaticànics!
___________________
ENLLAÇOS
- La Vanguardia. Dissabte 3 d’octubre de 2009. ¿Son públicos los SMS de los políticos? Pg. 26-27
