Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris escriure. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris escriure. Mostrar tots els missatges

2.8.09

Escriure sobre la pròpia vida


No hi ha res més agradable que trobar escrit i ben dit allò que hom pensa... O potser sí, i és trobar alguna cosa que encar ano has pensat i que encaixa perfectament en allò que estaves pensant... Ve a ser el toc de gràcia que t'encoratja a tirar endavant, i a acostar-te a realitzar efectivament allò que anaves covant com a idea...



"Whatever we call the form -autobiography, memoir, personal history, family history- writing about one's life is a powerful human need. Who doesn't want to leave behind some record of his or her accomplishments and thoughts and emotions? (...)

Writers are the custodians of memory (...)
Whether your memory ever gets published isn't finally the point. There are many good reasons for writing that have nothing to do with getting published. One is the personal satisfaction of coming to terms with your life narrative (...)
All writers are embarked on a quest of some kind, and you're entitle to go on yours. (...)
Along the way in these mini-memoirs I've paused to explain technical decisions I made when I wrote them. They are the same kind of decisions you'll have to make when you write about your life. Mostly they are matters of craft: selection, reduction, organization, unity, voice, tone. But they are also matters of attitude: enjoyment, confidence, curiosity, intention, integrity, courage, grace. Those are the lubricants that keep us going and produce our best work. To write well about your life you only have to be true to yourself. "

William Zinsser. Writing about your life. A Journey into the Past. Da Capo Press 2004. pg. 6-8

M'encanta la lleugeresa i, al mateix temps, la profunditat d'aquesta frase que jo subratllo.
Només cal ser honest amb un mateix i amb això n'hi ha prou.
_________________

Enllaços

23.7.09

Contes perfectes. Contes sublims

En una camisa de retalls pendents de lectura guardava un article d' Isabel Coixet al suplement
El Dominical del Periódico de fa uns mesos. Un article que ella va titular Cuentos sublimes



"Acabo de leer dos cuentos que me han parecido sublimes, redondos, bellísimos, crueles, y sí,
no dudaría en calificarlos de perfectos.
El primero es un relato de Edith Wharton titulado Souls belated, en España Almas rezagadas.
(...)
Noche sobre noche, el libro que acaba de publicar el escritor Ignacio Vidal-Folch, contiene dos piezas maestras: Prognosis y Mensaje , (...)

(iDom. MI HERMOSA LAVANDERÍA. Isabel Coixet)


Qualificar uns relats com sublims o obres mestres , ho escrigui qui ho escrigui,
acostuma a fer aixecar les orelles dels lectors...
Sublim? Penses que ni que fos una mica exagerat, com a mínim fóra molt bo, i que sovint
bo ja déu n'hi do, no cal demanar més...
Aquesta és la raó per la qual vaig decidir deixar-me caure a la trampa...aviam què en sortia de tot això.

Per una banda vaig anar a cercar a Google i en un moment vaig poder trobar i descarregar-me sencer el conte d'Edith Wharton, Souls Belated (1899),
Vaig trobar dos enllaços més que em van permetre de conèixer l'essencial de la seva autora i la seva obra i una crítica sobre aquesta narració tan especial.,
Si voleu fer drecera ja us dic on el trobareu, aquí: Souls Belated by Edith Wharton (1862-1937)

Per I'altra banda, avui, de tornada a casa, hem passat per la llibreria i hem trobat i m'han regalat Noche sobre noche, d' Ignasi Vidal-Folch, Editorial Destino. Col. Áncora y Delfín. Nº 1143.
Dotze relats ...



"que son otras tantas variaciones sobre el paso del tiempo, la muerte, la ruptura amorosa, el miedo, el arte de la fotografía como técnica moderna que detiene el tiempo y fija fragmentos de la engañosa realidad" (...)


Com diría en Punset, només amb la contraportada ya començo a ser feliç, a disfrutar-ne abans de començar a llegir-los, amb la idea que com a mínim un dels dotze serà sublim (¿?) o una cosa així, i vull creure que els altres onze, si són del mateix autor, potser no s'allunyaran gaire de la perfecció...

Ja sabem què acostumen a dir les contraportades, oi?, però vull creure que aquest cop, como
en tots els altres, el que hi diuen és la veritat, i no simple propaganda de l'obra ...


"historias que provocan una fascinación hipnótica de la que el lector difícilmente puede evadirse tal vez por el encanto singular de la misma aventura que narran, o tal vez por un estilo de escritura rotundamente logrado (...) que alcanza la excelencia en el apasionante arte de contar."


I si fos exactament així ? In dubio pro reo ;-) ...
Au, comencem, que no estan el temps com per deixar-se perdre contes sublims...

Ah! En el cas -força improbable- que us sentíssiu molt estafats per la narració, recordeu que jo em limito a fer de tornaveu. No mateu el missatger, ans demaneu dret de rèplica al Periódico i canteu-li la canya a la Isabel per hiperbòlica i hiperfeminista.
Imagino la trama d'un conte cruel que emboliqués en una relació d'amor prohibit un escriptor de contes sublims i una directora de cinema a qui li agraden ciutats com Vancouver i Tòkio i la música de Gino Paoli... En tot cas jo sóc capaç d''imaginar-me'n tota una pel·lícula ;-)


Mensaje es un relato demoledor sobre el miedo en el País Vasco (...)

Prefereixo no donar cap més pista que aquesta, segur com estic que excitarà la curiositat d'algú, com em va passar a mi.

Descobrim Souls belated i poseu-li vosaltres els vostres adjectius.
L'altre, el d'Ignasi Vidal-Folch , Mensaje , si us interessa... el podreu trobar en alguna biblioteca o com jo... en alguna llibreria...

______________

17.7.09

Darrers tocs de teoria abans de posar-me a escriure de veritat.

Més val tard que mai, fa uns dies vaig acabar prenent una decisió important, -definitiva?- pel que fa al meu futur com escrividor de ficció literària: contes, relats o novel·les, i de la poca o molta poesia que sigui capaç de rimar consonantment o assonant, poesia en vers o en prosa...
a banda del que segueixi escrivint en els blogs propis i els comentaris que pengi en blogs d'altres blogaires...

Vaig regalar-me tres llibres de referència en el món de la literatura sobre com escriure ficció, com escriure una novel·la...Una mena de paquet definitiu i final abans de posar-me a escriure de veritat sense més dilació, no sigui cas que, quan vulgui posar-m'hi, ja sigui massa tard.
De fet, ja és massa tard, en sóc conscient, però no tard del tot.
Com a mínim fa més de 20 anys que m'hi hauria d'haver posat, i fa més de vint anys que arrossego la mateixa mandra de posar-mi. Crec que ara ja puc dir que la paraula exacta no és mandra, sinó "incapacitat" d'escriure i de restar en la situació del que somia ser escriptor sense escriure.

Ja em vaig empassar sencers, i vàries vegades dos llibres de John Gardner: The Art Of fiction (1963) i On becoming a novelist (1983) , i un de Mario Vargas Llosa Cartas a un joven novelista (1997), i una altra petita biblia essencial, el llibre de Jean Guenot. Écrire. Guide pratique de l'écrivain avec des exercices. [autopublicat per] Chez Jean Guenot. 85, rue des Tennerolles 92210 Saint Cloud.

A dins hi diu : Paris 26 de febrer de 1990. Va ser pels Carnavals d'aquell any: 527 pàgines de teca fina en 30 capítols que acaben, cada un d'ells, amb tot un seguit de propostes escriptòriques, anomenades exercicis. Mai no sabrem on hagués jo pogut arribar si des del març del 90 m'hagués aplicat a fer tots els exercicis allà proposats i me n'hagués sortit.

El primer capítol, titolat "L'auteur et l'écrivain" comença així:

"On commence à écrire par vanité, on continue par orgueuil ; on arrête lorsqu'on renonce à une certaine image de soi. Tout écrivain est d'abord un auteur, avant même d'écrire ; il le reste parfois après. "(...)
Creia que amb aquest paquet n'hi havia prou i de sobres per posar-me a escriure sense esperar a aprendre res més, però encara m'havia de trobar amb un altre llibre excepcionalment interessant: el vaig comprar a l'aeroport de Barcelona just abans d'agafar un avió per anar al Carib: parlo del llibre d'Elisabeth George Mes secrets d'écrivain, versió francesa de l'original en anglès titolat Write away (Harper and Collings. 2004).

Elizabeth George és al meu parer un llibre fonamental per a tothom que es proposi escriure més allà de l'escriptura iniciàtica de qualsevol taller d'escriptura.

E. George, a més, cita els seus referents fonamentals, que passen a ser, per la mateixa raó, referents afegits al seu propi llibre.

D'aquí ve que, com deia més amunt, em decidís en un rampell estrany, a comprar d'una sola tongada a Amazon.com el paquet definitiu:
El clàssic dels clàssics de James N. Frey How to Write a Damn Goof Novel (Saint Martin' s Press. new York. 1987).
Un manual amb un títol excel·lent, signat per James Scott Bell i titolat Plot & Structure. Techniques and exercises for crafting a plot that grips readers from start to finish .
Finalment, l'original en anglès d'Elizabeth George: Write away. One Novelist's Approach to Fiction and the Writing Life, en l'edició de Perennial Currents Edition (an Imprint of Harper & Collins). 2005.

Els estic devorant tots tres a l'hora, i al temps que llegeixo també una mica de tot. Els diaris, els blogs, el Temps, i fins i tot, articles que guardo per "quant tingui temps".

Així, a l'hora d'escriure aquest blog, he posat sobre la taula la pàgina 9 del Diari de Vilanova del dia 3 de juliol passat. Allà, la Ma Rosa Nogué hi escriví un article preciós titulat "Escriure de nit":



"Però tu, escrius amb un horari fix? Escrius cada dia? I si no en tens ganes?, solen ser preguntes habituals dels meus alumnes dels cursos de narrativa, en un intent gairebé desesperat que els digui que no, que és impossible escriure amb un horari fix, o fins i tot fer-ho cada dia, que val més quedar-se a l'espera de la visita de les muses, fent qualsevol altra cosa.
De fet, l'horari o la regularitat de l'escriptura no té cap importància, no hi té res a veure. L'únic que val és el text resultant. L'únic. Escric sempre que puc, si es de dia, de dia, si és de nit, de nit, els dic, encara que no en tingui ganes. Sempre em sembla que queden una mica decebuts."



He de fer com la Ma Rosa i com tanta altra gent. Cal trobar una estona i imposar-m'ho com una norma que no es pot trencar, passi el que passi. Exactament el que jo ja escrivia fa uns anys que Graham Greene feia dir al en Bendrix a la novel·la The End of the Affair.
Ho repeteixo aquí perquè hi farà bonic i s'hi escau perfectament:



"Graham Greene, en una de les seves grans obres, The End of the Affair, posa en boca del seu personatge Maurice Bendrix aquestes paraules que resumeixen perfectament la condició de l'escriptor:

"When young, one builds up habits of work that one believes will last a lifetime and withstand any catastrophe.

Over twenty years I have probably averaged five hundred words a day for five days a week. I can produce a novel in a year and that allows time for revision and the correction of the typescript. I have been always very methodical and when my quota of work is done, I break off even in the middle of a scene. (...)

When I was young not even a love affair would alter my schedule. (...)

I was keen only for my desk, my sheet of paper, that quota of words dripping slowly, methodically, from the pen."

(The End of the Affair. Book One. Chapter 6)

No cal ser gaire perspicaç per imaginar que Maurice Bendrix, que és novel·lista en la novel·la, és el mateix Greene explicant el gran "truc" del seu ofici d'escriptor:
no deixar que res ni ningú (ni tan sols un asumpte amorós, deia ell) li trenqués el ritme de treball que s'havia autoimposat!

Si l'escriptor potencial és la persona que decideix escriure un conte o una història com el fruit d'una lectura, d'un estat d'ànim, d'una situació personal d'eufòria o de depressió ... - i sembla ser un cas molt freqüent -, tard o d'hora ho acaba deixant ...
Com a molt en surten fulls esporàdics sense conseqüència i només en casos molt especials alguna obreta d'èxit.

De fet, l'escriptura és, en metàfora d'en Vargas LLosa, una tènia o solitària amb la qui hom se sent condemnat a conviure cada moment del dia. L'escriptura, o és una "malaltia crònica" o no és."



He escapat una mica del tema voluntàriament. El tema és que se m'està acabant trobar excuses per no posar-me a fer el meu fet, valgui el que valgui, ni que valgui ben poc.

Aviat -és un dir- ho sabrem. Ja us ho faria saber ;-)

15.3.09

Mem del catau escriptòric

Per començar, dic que m'ha vingut al cap allò de "Un soneto me manda hacer Violante"...
La Violant és avui en "Pere", de Saragatona.

Hi ha tot allò que fem per imitació, i que al costat dels diners i la pasió, és la tercera força que mou el món, o així m'ho sembla.
Després hi ha allò que fem per iniciativa pròpia i original que acostuma a ser menys que tot allò altre que fem que ens ho manen o demanen.

En aquest post, m'he deixat temptar per la proposta de l'amic *Pere que al seu blog llença una de les seves ja nombroses i sempre creatives propostes: El mem del vostre lloc de treball.

Li he deixat escrit això:

Bon dia, *Pere,

Com que tot el que és creatiu em deixa espatarrat, excitat, delitós i gelós, et felicito per tan creativa iniciativa i per l'alfabetització que suposa per a mi tot això que llegeixo sobre els "mems".

Quant a la proposta concreta que ens fas, t'he de dir que m'agrada tant com m'estranya, venint de tu, perquè em trenca la imatge de discreció infinita a la que et tinc associat, i en canvi veig que no només et despulles aquí tan llibertinament sinó que convides a la promiscuïtat .
Hi ha res més íntim que el taller íntim?
Dit això, afegeixo que em sembla bé aquesta invitació a transgredir el pudor.

M'agradaria que la teva proposta tingués un èxit apoteòsic, però no sé si la gran majoria dels *catogaires (sgr) o *catocaires (sgr) acceptaran d'endreçar una mica l'habitació, trobar el punt de fuga adequat, el punt de llum ideal, i sobre tot acceptaran de superar l'instint irracional que a tu et fa amagar la cara davant la càmara i a d'altres els fa venir basarda de mostrar el catau on couen les seves escriptositats.

Com que a mi ja m'agraden els reptes raonables... agafo el guant i accepto de memejar el teu mem al meu blog.
Cuida't i que tinguis molts dissabtes tan inspirats com aquest.
___________


Només em queden per fer doncs dues coses. Penjar executar el " mem". Aquí va:


La segona és lamentar el desgavell universal que trobo al voltant de la definició del "mem".
Tal com ho demostren els resultats de la meva cerca "¿Què es un meme?" i la definició que en fa el Termcat, entre inintel·ligible i patètica... una pífia més a la llarga llista que té en el seu haver.
I és que una cosa el l'origen del terme i el concepte en sí, quasi filosòfic, i una altra cosa és la descripció casolana del joc que no llegeixo enlloc de manera precisa i ben dita.
He buscat també si algú s'havia edicat a fer una "tipologia de mems" en català i després ho he buscar en castellà... Res de res. Molta faramalla i molt de poti-poti, això sí. Anem malament.

També aquí està tot per fer i hi ha molt de camp per córrer ;-)
Endavant !

__________________

Enllaços

22.1.09

Històries veïnals (HV): Unes gotes de "venjança"

Després d'haver-me perdut alguna edició anterior, aquest cop em vaig decidir a participar en aquest exercici d'escriptura col·lectiva, altrament dit joc escriptòric maginíficament animat i coordinat per en Pep, de can Malerudeveure't que són les Històries Veïnals.
Em va tocar anar a viure a l'escala C i ens van adjudicar "la venjança".

Vam ser quatre, que com les tres filles d'Elena, "cap no era bona" : Zel, Carles, Smiley i Violette però la barreja va donar un bon resultat.

Aquí poso l'enllaç per accedir al text sencer de la historia, on es pot veure com quatre persones, reprenent cada una d'elles el tros que li envià el personatge anterior van anar lligant una història força original.

"HV 5/5: Record d'estiu : la venjança

La venjança és un plat que es serveix fred, diuen. El Malerianisme proclama la venjança com un pecat capital. No està bé ser venjatiu. Tot i que moltla gent es mereix rebre un correccional de tant en tant.... Però vés per on, que els companys de l'Escala C han trobat una manera de donr una llicó a algú, que el passat, sí que va ser venjatiu sense motiu. La Zel, en Carles, l'Smiley i la Violette en són els autors d'aquest sopar fred que us porten en safata de plata.

Que no us agafi despullats! [El veí de dalt]"


A mi només en resta afegir la meva felicitació als meus companys d'escala i manifestar que pagava la pena ser uns dels veïns que hi van participar.

Fins a una altra trobada. Bona lectura i bona escriptura,

22.12.08

Regals molt especials ...

Pendent del que caigui encara d'aquí fins el dia 6 de gener, ja tinc al sac i ben lligats un munt de regals fabulosos que he anat rebent aquest darrers dos mesos... Tot de regals molt especials que m'omplen de satisfacció.

De Reus em vaig endur amistat de la bona. Un paquet de DVDs on hi havia Mon meilleur ami, una pel·lícula deliciosa i emotiva. Promeses de projectes i treball col·laboratiu.

De Santiago em vaig endur amistat de la bona, imatges de la ciutat i ganes de tornar-hi. Emilio Castro em va ensenyar el Museo Pedagóxico de Galicia, que és obra seva en bona part, i va ser un excel·lent amfitrió d'un sojorn curt però intens. Jo hi vaig deixar una mica de "know-how" tecnològic i l'esperança d'haver il·lusionat un bon grup de col·legues. La llavor està plantada, sé segur que una part ha anat a parar a terreny fèrtil, i ja ha començat a germinar.

Fa uns dies m'havia autoregalat el darrer John Le Carré A Most wanted Man i la seva versió àudio sencera, amb 10 CDs. Només somnio amb posar-m'hi d'un cop tot dedicant-m'hi intensament, exclusivament. Cada Le Carré - us els recomano tots- és un tresor.

El meu germà estimat m 'ha fet una regal sorpresa que m'ha fet feliç de veritat, perquè no sabia ni que existís una versió de Léo Ferré en castellà. Sí, resulta que Amancio Prada ha enregistrat recentment un CD que porta per títol Vida de Artista, on hi cantant entre d'altres les cançons

Con el tiempo
Veinte años cantada juntament amb Charo Domínguez i Agnès Jaoui
Vida de artista
El Tiempo del tango
Canción de Otoño
La Memoria i el Mar
Fa uns dies vaig tornar a passar per davant de la llibreria on m'havia firat ja dues plomes i aquest cop encara en vaig trobar una altra que em va fer molta il·lusió. La prova que no anem bé és que aquestes plomes, restes d'una antiga promoció d'aquelles que venen als quioscs, només costen 3 euros i no han desaparegut totes sinó que encara en queden vàries dotzenes!
Fa uns dies vaig descobrir amb alegria que no hi havia en tota Vilanova cap botiga xinesa que vengués tinta per a plomes estilogràfiques. Si els xinesos no en venen deu ser senyal que probablement ja no en fabricaran.
Així que va ser en una papereria on vaig comprar un bon paquet de cartoixos de tinta que vaig pagar a 60 cèntims la capsa de 6 unitats. Em va tranquilitzar saber que continuen venent tinters i, per tant, que no em quedaré sense amb tinta per escriure a mà en aquells moments en què em converteixo en escriptor de mà tancada.

_________________________________

11.10.08

Blog Transformacions: Transformació 275. Epíleg

Coïncidint exactament, o aproximada, amb el 10 d'octubre, data del Centenari de Mercè Rodoreda, el Blog Transformacions publicava la transformació número 275 que en Pere i na Xurri titulen Transformació 275. Epíleg.

(...)
- Vols dir? Segur que el tanquem i comencen a arribar-ne de noves. Perquè no el deixem obert, per si algú més vol col·laborar... però a un altre ritme. Ja saps que la vida i la mort, per molt que ens hi encaparrem, porten el seu temps particular.

- Jo el tancaria directament, que si no estarem patint,
pendents de si n’arriben de noves, si no n'arriben, què fem, etc.

- No, no, jo el deixaria obert; que sempre hi ha espai per una més, sempre hi ha una nova idea sorprenent, un nou col.laborador, un nou punt de vista... Sempre hi ha temps per morir.

- Va, tens raó... si semblava que no en faríem 50, ni 100, ni 150... i ja són 273! Tu t'ho pensaves, tot això, quan vam triar el text per primer cop?

- La veritat: no. I ha estat bé, oi? Inesperadament divertit i estimulant! Hi tornem?

- Va, va, passa. Si de cas fem alguna altra cosa, no sé, ja ho pensarem. De moment, una cerveseta?

- Fet! Un brindis: Per la vida i per la mort!


Això és el que més s'assembla a un "s'ha acabat" provisionalment definitiu, però en qualsevol cas, final d'etapa. I és bo que sigui així. Tot té una fi ...

I jo ja tinc alguna idea per proposar-vos ...
No sé si us estarà bé o no, però jo us la faré conèixer i ja em direu què.
Mentrestant jo us suggeriria que us anessiu apuntant a les Històries veïnals del Veí de dalt, i a tot el que serveixi per seguir en plena forma retòricoestilística. Cal mantenir el teclat ben esmolat, l'estil en moviment, l'arc ben tensat.

Jo que vaig estar present en l'acte de la fecundació in vitro de la criatura, en el part, en l'adolescència, en el casament, en els problemes matrimonials i en diversos actes d'ilungació del blog; també present, però una mica menys, en el moment de la menopausa i la tercera edat i quarta edat transformadora, vull ser també present a l'acte de certificació de defunció i enterrament de l'obra.
Transformacions, trobarem a faltar el teu somriure, però com sabem, hom a tot s'avesa ...
Voleu dir de deixar la caixa oberta?

A falta de redactar-la de veritat, imagino vagament una esquela una mica especial per a un personatge literari tan especial. Una esquela on no es parla dels desconsolats familiars ... sinó dels feliços transformadors, amics tots del difunt, i de la festa que caldria muntar per celebrar-ho ...
Com deia en Leó Ferré ... una mort on no hi haurien danses macabres ni imatges de dalles ni de llençols ... sinó molt de cava, i cervesa, i coca de forner i canapés dels fins, música de jazz i abraçades, riures i somriures, joia i kermesse ben merescudes...

No hi ha temps per tot però cal aprofitar el temps per a celebrar esdeveniments històrics!
Si acabem sent capaços d'organitzar-la aquesta festa, ja ho farem saber, oi?
A tots els transformadors: Una abraçada amistosa. A tothom, gràcies i ... felicitats, sou uns cracks!
Fins aviat!

Doumenge 12 d'Octubre de 2008
Sani

21.9.08

Dèiem abans d'ahir ...

Si no pedales caus de la bici, va dir algú … Una cosa així passa amb el blog. Unes setmanes “sine linea” i sembla que ja ets fora de joc. Sembla…

De fet, el que passa en realitat és ben diferent. Pares de pedalar i t’asseus davant del riu i veus passar riu avall, flotant, miríades d’esdeveniments que semblen de ficció…
Vaig veure la invasió rusa de Geòrgia i llegir els comentaris sobre aquest fet a la premsa catalana, espanyola, francesa i anglesa

Vaig veure el terrible accident de l’avió incendiat a l’aeroport de Madrid.

Encara llegeixo ara els cops de cua que dona la investigació i recordo haver llegit en alguna revista com un dels pocs inspectors d’aeroports explicava que la seva feina l’havia portat a patir tota mena d’amenaces i que explicava que la segurtat en l’aviació és més precària del que pensem.

Hem vist com s’ha extès i oficialitzar la utilització de la paraula crisi per parlar de la crisi que ja era previsible imaginar quan els preus de les vivendes es va triplicar en pocs anys.

Hem vist que la crisi és una crisi a nivelle mundial.

Vaig veure també l’inici, la zona intermèdia i el final de les olimpiades de Beijín. Òndia, tota la vida pensant que la capital de la immensa Xina era Pekín i ara resulta que és Beijín. Sorpreses et dona la vida canten a la cançó.

Hem vist com n’est d’immens el Tibet que es vol independitzar de la Xina.

He vist com en són de petits els estats d’Ossètia i d’Abkhàzia al qui Rússia reconeix com a estats independents.

He vist com els estats rics de Bolívia es volen independitzar dels estats pobres de Bolívia que voten democràticament Evo Morales com a president de la república.

Hem vist com arribava el dia 11 de setembre i que enguany la memòria de Salvador Allende era molt menys present als media.

Hem vist com de la zona 0 de Nova York sortien dos eixos de llum blava potentíssimes, metàfora de les dues torres que van fer caure dos avions.

Hem vits que de Bin Laden la no se’n parla ni poc ni gaire: gens ni mica. I no s’especula res de res sobre ell.
He llegit i vist imatges dels terribles atemptats a l’Afganistan i a l’ïndia. Hem constatat una vegada més la nostra impotència i la veritat d’aquella idea que una vegada vam apuntar: que no podem plorar per totes les morts ni per totes les degràcies. Una mort ens fa plorar. Milers de morts arreu ens deixen deixondits, incrèduls, tristos, revoltats per dins però muts i impotents pe fora.

Enmig de tant d’esdeveniment feridor… avistem petites illes d’il ·lusió on imaginem naufragar-hi … i quedar-nos-hi a viure per sempre més o per un temps indefinit, com havia fet en Robinson … Adéu, Realitat ! Bon dia, Il·lusions !…

El començament d’un nou curs escolar ; els projectes que volem endegar ;

aquells ens que volem continuar i desenvolupar ; la lectura de la crítica de la trilogia de Larsson, promesa de lectura satisfactòria o euforitzant ; la Scarlett Johansson a les portades de revistes de casa nostra després que fes les portades del magaznes francesos (L’Express i Le Figaro) al mes de maig , ja fa sis mesos, promesa de pel·lícules que ens agradaran; les obres de teatre que ens fan venir salivera ; els llocs que volem visitar, promesa de viatges petits i grans que ens omplen el cap de somnis i d’imatges ; les trobades amb amic d’aquí i d’allà que comencem a lligar per tot l’any que comença cada setembre, promesa de renovació d’amistat i de plaers de conversa, de taula i de vida – just ara que sé algun gran amic està malalt però que sé també que es curarà aviat- que podem imaginar …

No m’atreveixo a correr corrent avall per veure si els cadàvers encara suren o si ja s’han enfonsat …

Penso qu hi haurà més riuades que continuaran fent baixar el riu ple d’esdeveniments desgraciats … És per això, que instintivament tombo la mirada cap al cantó de la vida …i miro de convèncer-me que és cap on em cal mirar…

Reprenc el blog amb ganes de mirar endavant

6.7.08

Meme d'estiu © SGR

Se m'acut proposar "un meme" que encara ningú no ha llençat a la catosfera, que jo sàpiga.
Meme d'estiu : "Consistiria en fotografiar la taula on teniu l'ordinador portàtil o PC mamotrètic. Sense donar explicacions de la resta ni sobre l'estat de la taula, caldria només comentar per quin dels objectes que hi ha allà sobre sentiu algun tipus d'amor o carinyo especial.
Alternativament pot ser també el contrari. Per quin objecte de la vostra taula sentiu algun tipus d'aversió determinada "...
Fins aquí la descripció acurada del meme. Ara bé, el que importa és jugar-hi, participar a la kermesse col·lectiva ni que sigui de manera aproximada.

Tot molt inútil, com veieu, amb l'únic propòsit de fer-vos escriure quatre o quatre-centes ratlles.
Si acceptessiu el repte de memar el meme i m'envieu l'adreça del vostre blog, àlbum Flickr o àlbum Picasa on l' implementeu o semi-implementeu ... em comprometo a fer una llista d'enllaços a totes les produccions...
Sé que és improbable que la proposta properi gaire perquè afecta la vostra intimitat ... però res no us impedeix fer una mica de trampa i photoshopar una mica la foto, endreçar una mica el caos, netejar una mica la ronya que hi hagueu acumulat ... o, al revés, fer veure que sou una mica desendreçats i recol·locar algun objecte on no és normalment, crear una mica de desordre, perquè ja sabem que massa ordre fa fàstic i podria ser senyal d'algun tipus de frustració sexual o d'algun altre tipus encara més greu ... ;-)

Jo ja aviso que no el faré, el meme, perquè no confongueu "bones idees" amb "passarellisme", bé, vull dir implicació necessària...
Però vosaltres... sempre hi ha qui no té vergonya, ni sentit del ridícul i també qui té ganes de donar exemple, o de mostrar el punt d'excel·lència on ha arribat ... És per això que m'atreveixo a proposar-vos-ho, esperant que sigui veritat allò que "hi ha de tot a la vinya del déus" i ... que algú memi el meme.

Desitjo que, tot *memant, disfruteu del plaer d'escriure sobre vosaltres mateixos, de millorar la vostra tècnica fotogràfica, d'endreçar el despatx o desendreçar-lo una mica i de reflexionar si hi ha res que cal canviar de lloc a la vostra taula/vida. Amén.

"Divises" personals

Quan estava a punt d'afegir un enllaç a un comentari que aportava a un post de l'Efecte Jauss 2.0 m'he adonat que em faltava un post on recollís les meves grans "divises" personals. Aquelles que sobresurten per sobre de la maror d'altres divises: diguem-ne eslògans, frases fetes, aforismes, màximes, proverbis o sentències ...

És per això que, veient que no ho havia fet a la web Dicofilopersiflex, sinó només plantat a la portada, em decideixo a fer-ho ara i aquí.

La llista, sense ser infinita, és llarga. M'encanta la que va triar en Pere Marquès: "L'optimisme ho és tot en tot". Una bona referència filosofica per anar bé per la vida. També m'agrada la definició de Cultura que va fer Malraux, o la frase mítica de Casablanca lleugerament retocada: "Sempre ens quedarà el sentit de l'humor" [si ho arribessim a perdre tot]...
Cal tenir a mà aquesta sabiduria popular per sobreviure en la selva de la vida i les seves crisis cícliques.

Per ordre invers d'obsessió obsessiva, reprodueixo aquí a sota tres de les divises que en dic "meves" perquè em tenen el cor robat, i que sempre tinc presents en els meus pensaments, com si fossin fars que guien el vaixell a port o, com a mínim, eviten que s' encastri contra els esculls més afilats...

"The way to being natural is sometimes quite artificial"
Involuntary piece of Philosophy by a Californian advertiser

"Encara escric amb una certa por, o potser, més exactament caldria parlar d'un cert pudor elemental que, per sort meva, mai no m'abandona (...) Estimo molt també, allò que escric. Ho estimo tendrament, profundament, no amb un amor egoista i pedant sinó amb un amor clar, que posa accents de llibertat damunt cada paraula"
Miquel Martí i Pol. Les Clares paraules (Obra poètica IV)

"Sois toujours poète, même en prose"
Charles Baudelaire. Mon Coeur mis à nu (66)

Avui, l'amic de l'Efecte Jauss m'ha ajudat indirectament a imaginar-ne una de nova, de la qual em declaro creador:
"Més val penedir-nos del que hem escrit que d'allò que no hem escrit". SGR.

Sí, ja sé que és una variació d'una màxima més general vella com l'anar a peu... però justament en això rau la gràcia.
Conscients que ja està tot dit o gairebé tot dit, ens queda el recurs del matís, perquè en el matís hi ha el moll del significat, de la creativitat i, sovint, també el de la poesia.

______________

21.6.08

La necessitat d'escriure i l'art de viure

Hanif Kureishi, a Intimacy *2 fa escriure això al seu personatge:

"I will be needing pens and paper on my journey. I won't want to forfeit any important emotion. I will pursue my feelings like a detective, looking for clues
to the crime, writing as I read myself within. I want an obsolute honesty that
doesn't merely involve saying how awful one is. How do I like to write? With a soft pencil and a hard dick -not the other way round. (?)
I like paper of all kinds: creamy, white, yellow, thick , thin lined, plain. In my cupbord I have at least fifty notebooks, each of which, at the time of purchase, filled me with the excitement of what might be said, of news thoughts discovered. Each has a sheet of white blotting paper between the leaves, and all are blank apart from he first page., on wihich I have usually written something like "In this notebook I will write whatever come to my mind , and after a time I will see a picture of myself emerge, made up of significant fragments ..." And then, nothing. I freeze, as one does when things are getting illegitimately interesting.
I have tried devoting each notebook to a diferent subject: books I'm reading, thoughts on politics, problems I have with Mother, Susan, present lovers, etc. But as I begin I become busy washing my weeping fountain pens, refilling them, testing the nibs and wondering why the flow isn't regular.
There are few more exquisite instruments that a fountain pen as it glides over good paper, like a finger over young skin.
But somehow I am made for ferocious, uncontrolled scribbling on scrap paper with old Biros ans stubby pencils. (...)

If living is an art, it is a strange one, an art of everything, and particularly of spirited pleasure. Its developed form would involve a number of qualities sewn toghether: intelligence, charm, good fortune, unforced virtue, along with wisdom, taste, knowledge, understanding and the recognition of anguish and conflict as part of life. "(...)


Hanif Kureishi. Intimacy (pg. 62-63)
[L'interrogant i totes les paraules en negreta són meves]

Aquest passatge a mi m'ha fet l'"efecte magdalena" i m'ha retornat a l'època del meu diari personal en què de jovenet escrivia amb ploma en una vella i gruixuda llibreta de comptes del meu avi, i on jo hi anotava allò que matisava el que ja havia escrit una setmana abans, en una espiral matisadora de mai no acabar.

De fet, mentre llegia aquest passatge i decidia posar aquesta citació al blog, ho feia pensant en una mena de proposta de "meme". Saber com escriuren els altres escriptors és per a mi una curiositat perpètua, que molt rarament aconsegueixo fer-me passar. No parlo d'agendes, sinó de quaderns ...

És veritat que hi ha un plaer infinit en el fet d'encetar una pàgina blanca amb una ploma, un llapis o un bolígraf estimats, instruments màgics que estimem perquè se'ns amotllen als dits i perquè amb ells tenim la sensació de fixar millor la reflexió, la idea idea, redactar una carta que enviarem a algú estimat...
Val a dir però que tot i que la mitificació d'aquests instruments d'escriptura la mantinc intacta, ja fa segles que no sé escriure si no és amb el teclat ... i amb la idea de poder tornar sobre l'escrit una i vàries vegades per corregir les errades, polir l'expressió sabent que és possible canviar a voluntat l'ordre de frases i paràgrafs sencers.
M'admira en Josep Ma Espinàs que confessa escriure a màquina tot el molt i bo que escriu. A mi se'm fa difícil d'imaginar i em fóra impossible de fer el mateix.

Si Kureshi hagués escrit el llibre ara al 2008, en comptes de fer-ho el 1998, probablement faria parlar al seu personatge en temes de blog, i probablement diria que es plantejava d'escriure tot allò al seu blog i no en algun dels cinquanta quaderns que guarda a l'armari...tots verges excepte la primera pàgina de cada un d'ells, on ha encetat el tema i on suposa que hi escriurà tot allò que li vindrà al cap ...

Sí, el que costa més sempre és omplir la segona pàgina, o passar de l'esquema al flux permanent, de la sensació al poema sencer. Benventurats els qui ho aconsegueixen.

He acabat la citació allà on el protagonista reconeix la seva lluita permanent entre el voler i el poder, entre l'ideal i la realitat, confessant les seves contradiccions.

Després de lloar i de recrear-se en la voluptuositat de la ploma sobre el paper verge, acaba però reconeixent que, en realitat, ell està fet per escriure de manera barroera i incontrolada, i no en quaderns sinó en trossos de paper, i fent-ho amb qualsevol mena de bolìgraf ordinari o amb un tros de llapis qualsevol... (passo de comentar el mal acudit repecte a llapis tou i polla dura, que sembla més aviat quelcom massa forçat i fora de lloc).

És per això que em sembla extraordinàriament encertada la definició que fa de l'art de viure, especialment quan afirma que l'acceptació de l'angoixa i el conflicte formen també part del nombre de qualitats que conformen aquell art en el seu grau més elevat.

_________________

14.6.08

Homonimografies

Sí, un nou concepte i com a tal, digne d'estudi i d'admiració.
Ho vaig trobar al llibre de Bernard Quiriny Contes Carnivores *2 *3 *4

El quart dels quatorze contes que conté el recull porta per títol Quelques écrivains, tous morts.
Clicant l'enllaç podreu escoltar el conte llegit pel seu autor que ofereix el servei audiovideo LibéLabo Libération !

Es dóna per suposat que, a més de morts, tots són apòcrifs, i descriu l'últim escriptor de la llista, Bertrand Sombrelieu (1915-1984) com un escriptor d'homonimografies, és a dir, de biografies de persones que ténen el mateix nom que personatges famosos sense tenir-hi però res a veure en absolut.
Així, la seva Vie de Théophile Gautier no té res a veure amb el Théophile Gautier a qui Charles Baudelaire dedica nogensmenys que el seu llibre Les Fleurs du Mal amb aquestes paraules (en traducció de Jordi Llovet)

Al poeta impecable
Al màgic perfecte de les lletres franceses,
Al meu molt estimat i venerat
Mestre i amic
Théophile Gautier
amb el sentiment
de la més profunda humilitat
dedico
aquestes Flors malaltisses

C.B.

No! El Théophile Gautier de Bertrand Sombrelieu ... és un sabater del poble de Lattes, al departament de l'Hérault.

El seu llibre Commentaires sur la vie de Rancé tampoc no té res a veure amb l'obra de Chateaubriand, sinó amb dos centenars d'aforismes d'un industrial alsacià que es deia Maurice Rancé.

La Vie de Lénine està consagrada a en realitat a un tal Clément Lénine , un ferroviari belga, membre del partit comunista de Liège.

I el darrer llibre, Bertrand Sombrelieu par Bertrand Sombrelieu , en comptes de ser la seva pròpia biografia, és en realitat la vida del propietari de l'hotel on l'estiu acostumava ell a passar les seves vacances pirinenques.

Aquest conte val per si sol tot un imperi, no només per la immensa gràcia que té, sinó perquè, a més, ens convida indefugiblement a pensar en personatges famosos i en possibles homònims, és a dir, funciona com a font d'inspiració *escriptèrica (escriptura histèrica) ...

Quina homonimografia faríem per a Aznar, Pujol, Maragall, i Ratzinguer, per citar-ne només alguns dels més propers i molt característics ?...
De fet, jo conec un M. Aznar, una A. Pujol , un P. Maragall et un B. Ratzinguer, aquests darrer, Bernardo Ratzinguer,
si encara és viu, feia de guardaespatlles d'un signore sicilià, i era tiet d'un amic meu italià que vaig conèixer a París allà pels anys 80...

Als lletraferits escriptòfils no se'ls escaparà que aquí hi ha matèria de sobra per escriure,
com a mínim, un conte cruel ... que jo ja m'he apuntat a una llista que ja tinc gairebé enllestida i a punt de tancar ...

Això si, m'hauria d'afanyar a escriure-ho, abans no es posi a escriure'l , a acabar-lo i a fer-ne un best-seller l'Enrique Vila-Matas. No m'estranyaria gens que ja hi estés treballant ...

2.6.08

Màquines per a escriure 2/2

Què en fem dels fitxers de so gravats amb el dictàfon?

A banda de poder-ho escoltar tantes vegades com vulguem amb l'altaveu incorporat el reproductor de l'aparell o bé per altaveu d'orella, aquests fitxers, emmagatzemats en format .wma es poden abocar al PC.
Un cop abocats al PC, els fitxers es poden escoltar amb el Windows Media Player o amb Real Player.

Ara bé com que generalment ens interessarà poder editar-los, per guardar només allò que ens interessa i esborrar parts de gravació brossa, ens caldrà exportar-los a mp3 i editar-ho amb Audacity o programa similar.


DSCF4546

Un dels programes conversors de formats d'àudio de fàcil utilització és el Free WMA mp3 Converter, un altre de semblant és el Switch Sound File Converter ...



Així es veu la interfície del Free Mp3 Wma Converter


freemp3converter


La primera cosa que cal fer és configurar els paràmetres de sortida:

En quina carpeta voldrem guardar els fitxers convertits a mp3
El format del fitxer: que serà mp3 excepte que volguem fer experiments d'àudio
Qualitat escollida: la millor opció és 44.100 kHz i 128 kbps.

Segona operació:
Clicant la icona Fitxers a convertir , a dalt a la dreta amb la fletxeta versda. Llavors es nageva per l'ordinador o per la memòria USB fins trobar el fitxer o fitxers que volguem convertir en format mp3.

Tercera operació i final:
Els fitxers .wma triats apareixen en forma de llista a la finestra. Ja només caldrà prémer el botó Converteix. La conversió és gairebé immediata, o en molt pocs segons - exagero molt poc ... Una meravellla! I això és tot.
Ja només cal escoltar-ho o reescoltar-ho, i editar-ho si s'escau, per exemple per tallar-ho en fitxers -d'uns 10 mb- que puguin ser enviats per correu electrònic als amics amb qui vulguem compartir la informació ...

Tot plegat "amb quina finalitat?" potser es preguntarà algú ...
Jo ho tinc clar: per posar-me a escriure, que per això ho vaig gravar!

1.6.08

Màquines per a escriure 1/2

Olympus Dictaphone numérique WS-311M

Podria intentar fer allò que s'acostuma a fer per a crear interès en l'interlocutor, que és amagar el tipus de màquina a la qual em refereixo i deixar per al final l'efecte sorpresa ...
Però com que sempre he sentit per aquesta mena d'estratègia una gran aversió, per alguna raó que desconec, i crec que sóc totalment incapaç d'aplicar-la, ara per ara, en cap del àmbits en els que em moc actualment: ni en l'ensenyament ni en l'escriptura ni en la retòrica quotidiana, em veig doncs empès a dir immediatament que no parlo de teclats sinó de gravadores. Parlo molt concretament d'un estri meravellós anomenat gravadora digital de butxaca...

A hores d'ara ja queda poca gent que no tingui i faci servir normalment un aparell mp3 o mp4, o un mòbil amb gravadora de veu incorporada. Els preus raonables d'aquest estris fan possible allò que era impensable només fa uns pocs anys.
Però la gravadora té una característica que el fa un estri ben especial: l'altaveu incorporat ens permet d'escoltar les gravacions immediatament i en qualsevol lloc sense haver de posar-nos cap andòmina a l'orella. Això sol compensa de sobres l'inconvenient que tingui menys capacitat d'emmagatzematge que els mp4 , i que no inclogui cap de les mil i una qualitats meravelloses d'un iPod que, per la seva part, només déu deu saber perquè, no inclou ni el servei de gravació de veu! Un bon telèfon mòbil amb pestacions de gravació incloses resulta encara més car. De manera que, fet i fotut, la "meva" gravadoreta era una bona opció.

Vaig tenir durant moltíssims anys una gravadoreta analògica Sony, amb cintes magnètiques petites, de les que també ens servien per al contestador automàtic. La veritat és que no en vaig fer massa servei, però el fet de tenir-la i de dur-la a sobre em donava molta seguretat. Era com tenir la solució a punt de funcionar.

Ara vaig tornar a desenvolupar una altra dèria que no va havia d'amainar fins que no aconseguís tenir a les mans una Olympus digital per poder gravar urbi et orbi tot el que es posés davant, i després poder-ho editar en un tres i no res en format mp3.

El que havia de ser un tràmit facilísim es va convertir en una epopeia digna de ser explicada en un post, com si fos un conte més, com una història de les moltes que la gent s'empenya en titllar de conte, per a gaudi de lectors amb sentit de l'humor i com a referència d'escarment per a compradors compulsius per via electrònica.

Com que els 105 o 115 euros que me'n demanaven els de Redcoon em semblava massa car, i vaig decidir buscar millor preu o algun model més barat.
NexTag Comparison Shopping presentava diversos distribuïdors amb el mateix producte per menys de 80 dòlars nordamericans! Meitat de preu !... Una ganga !

Vaig triar un distribuidor que em feia fer la compra electrònica via Amazon.com.
Tant per tant- vaig pensar, n'encarrego dos: un per al departament de francès i un altre per al departament d'anglès. Deu professors en traurien, segur, bon profit per a les seves classes. Les aplicacions per a l'ensenyament d'idiomes són incomptables i penso en algunes per a desenvolupar-les a nivell experimental.

Però jo imaginava fer-ho servir també per a molt més, gravar per a escriure...
Cap més idea perduda, totes salvades. Aquí un vers, allà una idea, allà un argument, allà un so, més enllà una conversa, més enllà encara un fragment de notícia a la ràdio o la televisió...
La gravadora al servei de l'escriptura: una màquina per a escriure. La idea em feia feliç.

Vaig començar a neguitejar-me en veure que la comanda tardava a arribar moltíssim més del que ja era de preveure. Tres setmanes i cap notícia!
Quan per fi vaig rebre una trucada del servei de missatgeria DHL va ser per patir una mala notícia:

- Sr. Sadurní Girona? Li truquem de DHL per dir-li que Aduanes ens comunica que tenen retingut un paquet al seu nom. Ens hauria de dir primer quin producte és i després acceptar les despeses d'aduanes perquè li poguem lliurar el paquet !

Se'm van posar els pèls de punta i em vaig encendre una mica !
Com, que no tenen màquines per a saber què és què ? Si poden mirar fins i tot els cervells! Que no estem tots dins de les fronteres de l'Imperi ?
I despeses d'aduanes? Quines despeses d'aduanes? No en deien res sobre despeses d'aduanes, allà on jo ho comprava... Quan puja aquest impost ? Potser uns 70 euros, diu? Que està de broma? Que estan boixos?

Li vaig començar a explicar les meves penes en cascada: (reproducció aproximada)

- Miri, aixo són dues gravadores digitals que van destinades
a un departament de llengües estrangeres d'un cente públic de la Generalitat
de Catalunya. Sap que jo hauria pogut encarregar el producte a una
distribuidora amb seu a Badalona per nomes 110 euros? I que ho vaig comprar
via Internet als EEUU per estalviar diners al contribuent i no perquè surti
més car ?
Escolti, li puc donar el NIF del centre, els noms i els telèfons del director i la Secretària del centre, li puc demostrar que ho farem servir per ...

La senyora, molt professional, va aconseguir calmar una mica el meus nervis primer escoltant de manera impassible tots els meus arguments i després anotant aquelles dades que jo li donava en relació amb el meu centre.


- Miri, el que podem fer és mirar de posar-nos en contacte amb Aduanes i que
ells es posin en contacte amb el distribuïdor americà demanant que canviïn
l'adreça de destí i precisant per tant que com que és un centre públic, no
caldrà aplicar taxa d'aduanes ... però no li ho puc garantir. Això sí, tòt això
tardarà un dies més!

- Bé, sí, faci-ho , sisplau, faci-ho !

Quan vaig penjar, em vaig veure fotut com qui s'adona que ha estat fent el negoci de Robert de les cabres! Em repetia la penitència: El barat surt car ! Cal comprar prop de casa ! Mai més res per Internet ... Em volia fondre ...

Però la història té un final feliç. Per confirmar la regla, suposo!

Al cap d'uns dies vaig rebre des dels EEUU un correu de resposta a la meva queixa, on jo havia detallat fil per randa els ets i uts de la desgràcia , dient que les seves normes els impedien canviar l'adreça del destinatari, però que farien el que estés en les seves mans perquè jo rebés la meva comanda el més aviat possible.

Pocs dies més tard, els de DHL em van trucar per dir que ja tenien el paquel a punt de lliurar ben aviat. Ho vaig rebre el dilluns 9 de maig. Les despeses d'aduanes eren 38,74 €.

Però tres setmanes més tard, vaig rebre una altra vegada la visita de DHL amb un full ben precintat on, contra tot pronòstic, em retornaven els 38,74 euros i un paper on deia : No procede cobro de tasa de aduanas...
El tinc fotografiat i el guardo com un tresor. Al cap i a la fi, m'ha pemet d'escriure aquest conte de fades bones del segle XXI. I a més com a prova que, si no hi ha angelets bufadors al cel, de vegades ho sembla. I ara la gravadora em permetrà d'escriure el meu recull de contes cruels, dels que ja he començat a gravar els arguments i els personatges...

Encara ara em dura el mig somriure agredolç que em va produir la notícia. Ben mirat ... vivim en un món feliç.

26.4.08

Temps d'emocions diverses 4/4. Transformacions. Traduccions. LCL...

Temps de collita de resultats, de noves realitzacions, de nous contactes, de nous projectes ... insignificàncies per a la humanitat però grans passos de gegant per a la nostra petita vida quotidiana que és la nostra.
D'aquí ve que ens vinguin ganes d'escriure'n alguna cosa per dir-nos-ho a nosaltres mateixos abans que no pas a algú mes...

Fa temps que tot bull com en una caldera gegant i tot són bombolles i més bombolles.
Un dels projectes que més feliç em fa és el projecte de Transformacions: crec tenir dret a sentir-me moderadament orgullós d'estar en l´orígen de la idea que l'amic Miquel i l'amiga Cari van decidir tirar endavant. S'ha anat covertint no ja en una viva realitat sinó en tota una font de creativitat no exclusivament literària, en la qual em fa molta il·lusió participar. L'emoció consisteix realment en anar veient com evoluciona l'experiència escriptòrica fins on arriba, què en surt. Idees no en falten ...

Les Traduccions són també una font de satisfacció. Imaginades inicialment com a tres variacions exòtiques que prodríem proposar a la llista de Transformacions, va nèixer la idea de trobar i recollir em màxim nombre de traduccions possibles del text de base de la Mercè Rodoreda. El fet de poder disposar d'aquestes noves versions-treduccions, permetria encara, de manera hipotètica però real, que gent d'arreu del món proposés, en altres idiomes, d'altres transformacions del text de base.

El que que Farriol Macip, mitjançant els seus contactes via llistes esperantistes d'abast mundial, aconseguís que en pocs dies ens arribessin versions en gal·lès, polonès, eslovac, eslovè, occità, etc... va determinar imaginar un pany de pared destinat "ad hoc" a les traduccions.
Jo proposo crear un podcast que substitueixi el blog actuals, de manera que a nivell tècnic, permeti associar a cada text escrit -alguns hauran de ser imatge- el corresponent fitxer d'àudio. Així, tothom podra gaudir no només de la poètica de l'escrit sinó també de la poètica de la paraula.

És un motor d'il·lusió prou potent com per anar mirant de vèncer els molts obstacles que es presenten, i a la vegada imaginar per a aquest projecte global un futur cultural i artístic grandiós. En això estem.

Em fa molta il·lusió també reprendre el projecte dels Questionaris temàtics per desenvolupar-los al màxim dins d'un projecte de recerca seriós, tutelat per la Universitat Pompeu Fabra. Hi tinc posades moltes esperances i estic convençut que en sortirà una feina útil.

Haver estat uns dels coorganitzadors del Llibre de la Catosfera Literària juntament amb en Toni Ibáñez, Jesús Ma Tibau, l'editor Jordi Ferré, de Cossetània, és un del fets que està a punt de donar el seu fruit.
El proper 17 de maig és previst que es faci la presentació del llibre a Vallromanes, territori Toni. No hi ha res com una fe i una empenta com la seva per aconseguir els seus propòsits...
Havent de ser a Bordeus, jo no podré ser a la festa, però hi seré amb l'esperit, i feliç també de saber-me un dels cervells dissenyadors de la idea, uns dels qautre membres de l'equip que va participar en la selecció dels blogs , i un dels quatre membres que, durant les Jornades de la Catosfera a Granollers, van acabar de fixar els detalls de com havia d'anar la publicació defnitiva que ara veurà la llum.

Glòria eterna , al cel , als 100 blogaires que han participat en aquesta obra magna i creativa, i a la Terra de Vallromanes, kermesse de la grossa a tots els participants de bona voluntat que puguin anar-hi per celebrar l'esdeveniment! Amén.

4.3.08

Els fons i la forma. La forma i el fons.

El podcasting i els podcasts fan furor arreu, i em fa content formar part del grup dels que van seguint el ritme de l'evolució de les tecnologies associades a l'Internet 2.0.
Ho faig per plaer i seguint una inèrcia vella de vint anys, i allò, tot i ésser un ens inanimat, m'ho retorna acaronant-me l'ego: "Vas bé Sani,vas per bon camí ... no ho deixis" ...
Mentrestant, l'angelet bufador plora desconsolat per mi en un racó, pensant que cada hora "perduda" en el "keeping up with tecnology" és una hora manllevades a l'escriptura, que és el més important, l'únic realment important ...

Vaig caure als podcasts de France Culture on Fréderic Mitterand entrevistava Laurent Pelly, un dramaturg i creatiu de qui no en sabia res. Vaig decidir fer la transcripció d'una part de l'entrevista. Una magnífica entrevista on el creador parlava de les seves dèries i les seva manera de treballar. De creativitat, de treball en equip, de curiositat, de felicitat en el treball creatiu ...
Al final en va sortir la decisió de crear un podcast destinat al FLE, a can Podemus.com : Les pages du FLE.

La part per a mi més sucosa de l'entrevista entre Mitterand i Pelly, va ser l'aportació que feia la seva col·lega, codirectora de l'òpera de Toulouse, Agathe Mélinand. Segons ella, citant Lewis Carroll, calia ocupar-se, sobre tot , del fons ... car la forma ja apareixeria tota sola de manera natural.
En algun lloc del llibre Alícia al país de les meravelles hi ha, segons Mélinand : "Ocupa't del fons, la forma vindrà sola." Ja ho buscaré i ho trobaré si hi és.

Insisteix en aquest punt per dir que ella ho té molt clar malgrat que el seu col·lega Laurent li vol fer creure que, de vegades, pugui sigui al revés i que sigui la forma el que determini el contingut. Ella no es deixa convèncer i insisteix en la seva opció: sempre és el fons qui determina la forma.

Doncs bé, aquesta opinió que també és la nostra, queda matizada per una una altra argumentació, la que proposa Yasmina Reza, dramaturga de pro, que va decidir alternar la seva creació teatral exitosa amb un retrat sobre el poder, il·lustrant-ho en la figura de Nicolas Sarkozy.

Le Nouvel Observateur. Nº 2233. 23 au 29 août 2007. Exclusif : la face cachée de Sarkozy, par Yasmina Reza. Pages 6 à 13 :

Un any abans de la seva elecció com a President de la República francesa, Yasmina Reza va obtenir el seu vist i plau per seguir-lo [ llavors Ministre de l'Interior] durant un any, fins a les eleccions i poder escriure un llibre sobre ell. Un estrany però creatiu exemple de simbiosi.
Segons que confessa Reza, va anar a veure'l personalment i li va dir "textualment" això :

"J'aimerais Monsieur, vous suivre afin de faire votre portrait."
Il a tout de suite accepté. Il a même dit qu'il se sentait honoré. Il a ajouté : "Je n'ai pas l'impression de prendre un très grand risque."
Je lui ai dit qu'il avait tort et qu'il fallait peut-être davantage se méfier des écrivains que des journalistes."
Il m'a alors répondu "Même si vous me démolissez, vous me grandirez."
Tot això, que ja és prou interessantíssim per a mi, com a mínim, va al darrera del que he trobat abans en aquest especial Yasmina Reza & Nicolas Sarkozy : quan els periodistes del Nouvel Observateur li fan la pregunta del milió: "per quina raó una dramaturga com ella, va decidir un bon dia acompanyar un candidat a president de la República durant tot un any per fer-ne un llibre", ella va respondre això :

"Ce que l'on appelle le destin politique me fascine depuis toujours, pas la politique en tant que telle. Non, le destin politique . J'avais envie d'écrire là-dessus, mais je cherchais la forme.
Tant que la forme ne s'impose pas, rien ne s'impose...
Or je savais que ça ne pouvait être ni une pièce de théâtre ni un roman. Et puis il y a eu dans ma vie une rencontre déterminante avec un homme politique qui a créé une concordance entre le sujet que je portais et la forme que je cherchais pour le traiter."
Així va ser doncs com Yasmina Reza va decidir que el protagonista de la seva experiència escriptòrica fóra Sarkozy, i ell va accepetar!

"Il m'offait une véritable dramaturgie. Je l'ai rencontré pour la première fois en juin 2006, et j'étais certaine que ce candidat irait au moins jusqu'au second tour de l'élection présidentielle."

El final d'aquesta història és el llibre L'Aube, le soir ou la nuit. Pagava la pena llegir el Nouvel Obs i assabentar-nos de tot això, lligar-ho amb el dilema entre fons i forma, forma i fons ...

Tinc clar que la paraula clau és "arquitectura de l'obra", que inclou el contingut o continguts i la forma, el to, les claus amagades, l'estructura global de l'obra i la relació entre els personatges... la previsió del començament i la del final, que han de ser apriorístics d'entrada, deixant al destí, a la llei Murphy o a l'atzar els possibles canvis que s'imposin -si s'escau fer-ho- durant el camí que camini l'obra, sobre unes decisions fermes. Flexibilitat, mal·leablitat i resiliència aplicades a un bloc de pedra granítica picada ... ;-)

Com sempre queda clar que la voluntat i la capacitat de portar a terme l'obra, altrament dit, la realització efectiva de l'obra, -com el valor a la mili- , es dona per suposat i pressuposat. Cosa que pot ser molt pressuposar ...

Estem a punt d'arribar al punt de no retorn. Ja falta molt poc. Farem tocar les campanes de la Geltrú.

13.1.08

J. A. Baixeras. Recull de contes Perquè no (1959)

Han pasat potser més de quaranta anys des que vaig llegir per primera vegada el text d'en J. A. Baixeres a la gramàtica Signe.
Des que vaig escriure el post "... perquè no coneguin que sabem que saben... " (4 de maig de 2007) fins ara han passat dies, setmanes i mesos...
Per fi, després d'una darrera petita espera -el temps d'un curt viatge d'una biblioteca a una altra- , m'han portat el llibre des de Cornellà. Realment és tota una litúrgia el fet e cercar el llibre al catàleg, veure on és disponible, encarregar-lo, pagar 1, 20 €, esperar una setmana, anar-lo a buscar ... Obrir-lo, aquest, més que d'altres, és un plaer immens.

MZ 833.4 BAI
Josep A. Baixeras. Perquè no . Premi Víctor Català 1959. Editorial Selecta. Barcelona 1960



Índex
Pròleg
Perquè no
L'alcavot malgré lui
Germana petita
L'al·lèrgia
Història de Josep
La interrupció (Conte de Nadal)
El "collage"
Lacrymosa
Zu

Tot un menú que fa somiar ...

Primera sorpresa: el magnífic pròleg de Joan Triadú, que ens precisa que el premi Víctor Català 1959 va ser atorgat per unanimitat i que situa en Baixeres dins de la genealogia d'alguns dels grans contistes catalans. Ho diu així:
"és bo que al conte català hi hagi entrat aquest aire "pavesià"
"(...)
és bo que al costat de la consagració d'un Calders, d'un Espriu, d'un Sarsanedas,
Baixeras ens ajudi a definir el nostre conte [català] (...)."
Joan Triadú, pròleg a Perquè no. pg. 8-9


Després ve una afirmació de l'autor força sorprenent:


"Així com he escrit coses que no sabia
què eren, "Perquè no", si que
ho sé: és un anticonte. Com hi ha
-és un dir- antimatèria, hi ha anticontes,
i aquest n'és un."
(J.A.B.)

Tercera sorpresa: Perquè no, l'anticonte doncs que enceta la sèrie d'anticontes del llibre és el diari d'un agent alemany destinat com a espia a una zona deserta de les platges de la costa normanda, prop de Cherbourg, des d'on es comunica per ràdio amb un altre agent a Angleterra, poc abans del desembarcament aliat el juny del 1944...

"dimecres 3

Posseeixo moltes raons poderoses per a començar aquestes notes. La
principal, que potser em serviran de descàrrec, demà, un dia enque sigui cridat a donar compte dels meus actes. Perquè seré cridat, n'estic segur. Pels uns o pels altres."


Caldria mirar un calendari perpetu per veure si en Baixeras va respectar la cronologia i aquell dimarts 13 correspon exactament a una setmana exacta després del 6 de juny de 1944 , dia D, data del desembarcament aliat a Normandia.

Un dels punts clau era veure què hi havia darrera d'aquell joc del jo sé que tu no saps...

"Ells ens tramet sovint senyals mitjançant la seva emissora. És clandestina, és clar, la seva emissora, però fa molt temps que els anglesos l'han descoberta, sols que només la vigilen, i deixen estar l'agent perquè temen que si el detenien nosaltres els en podríem trametre un altre de pitjor per a ells o almenys no tan conegut. Que no fóra estrany que hi sortissin perdent, aleshores, els anglesos, perquè val a dir que ZZ2 s'ho pren tot molt a la galana. És clar que ell sap que és vigilat. Per tot poc cas faig de les noves que ens envia. Simulem creure'ns-les, això sí, per tal que els anglesos no coneguin que sabem que saben que és el nostre agent. Però jo em penso que ja se n'han adonat. "

Aquest fragment té alguns punts de continuïtat sense conformar de cap manera un conte de lladres i serenos. És un conte d'espies que no deixa de ser un conte filosòfic.

Philippe de la Tricherie (Baixeras ja li ho fa dit tot al cognom) és un desertor francès, de bona família que viu en una mansió propera al lloc on viuen que, curiosament ja no é seva, perquè els tribunals l'han adjudicada a una corrua de creditors. És el veí del protagonista que representa un univers simètric i complementari a la vegada.

"dijous 18
Ja sé més coses, Philippe dilluns va ser a París, i al "marché aux puces" va comprar un aparell de ràdio espatllat, que és el fòtil que li vam veure sota el braç. Dius Franz, que ara l'espia tot el dia, que Philippe es vol fer una emissora clandestina per a ell tot sol."

(...)

Ja he fet radiar per la nostra, d'emissora, que hom vigili molt aquests paratges on la Resistència treballava i preparava quelcom, a fi que els anglesos ho sentin i estiguin alerta, i no sàpiguen que coneixem l'existència de la nova emissora."

(...)

El dia queia, l'aire restava diàfan i les transmissions cada vegada esdevenien més clares i intenses.
Tot seguit ens havem adonat que els anglesos han conegut que també érem nosaltres els qui usàvem la ràdio de Philippe. Ara ells segueixen fent veure que ens creuen, per tal d'enganyar-nos. (...)

El conte acaba així

"A DINS DEL BUNKER DIT "DER TOD"
dimarts 13, (ironia de l'autor?)

Ací en aquest cavorca artificial abandonada, il·luminant-me amb la meva llanterna, escric aquesta pàgina de dietari que serà l'última. Surti com ne surti, viu o mort, no seguiré cap més diari.
(...) Bruela a fora la guerra.
(...) Fet això me n'he tornat cap a dins a amagar-me. (...) Ah! M'oblidava de dir que mentre corria cap ací per la platja evitant la metralla, he vist l'incendi fastuós de la meva casa i també una mica més enllà, de casa Philippe.
(...) Jo em creia que Philippe, sempre al defora amb els gossos , s'hauria salvat, però he tingut el disgust de trobar-los tots tres, cadàvers. Era ell, l'he conegut pels gossos, no per la cara. No sé si ha mort rient o plorant: quan jo l'he vist no tenia cara."

Pagava la pena fer-ne tot un ritual, gairebé una missa sencera i llegir-ho i rellegir-ho ... disfrutar d'un català d'una riquesa impagable, d'una història ben trenada...
Conte o anticonte, és una història ben especial.

Calia enfrontar-me a la meva petita obsessió de tota una vida: saber si aquell text formava part d'una obra interessant o no. Aquest cop ha resultat ser que sí.

I més encara perquè al final de tot del llibre, hi ha una "torna" extraordinària: l'anticonte Zu.
Són nou pàgines que es deixen dividir en una introducció prescindible i en cinc pàgines de poema en prosa essencials, la història de de dos germans: Szi i Zu.

"Zu era esguerrat de naixença"

Una història per a la qual tots els adjectius són pocs i injustos per sota de perfecte, excels i total, euforitzant i terapèutic ...
I no ho exagero gens ni mica.

__________________








28.12.07

Publicitat escriptòrica i literària.


CECI N'EST PAS UNE PIPE. ÉS PUBLICITAT.
Si puc aconseguir un any simpàtic, m'hi apuntaré.



PER NADAL, SIGUES ORIGINAL:
REGALA CULTURA
ESCOLA D'ESCRIPTURA
Ateneu Barcelonès

Benvolgudes/Benvolguts,

Us fem arribar, en un arxiu adjunt, l’oferta de Cursos d’hivern i primavera (2n i 3r trimestre) 2007/08 de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès.
A més de la vintena de cursos habituals –entre d’altres, Iniciació a la narrativa, Redacció i millora de textos escrits o El lector profesional–, l’oferta incorpora enguany importants novetats:

- Persiguiendo a Eros: literatura y erotismo
- El oficio de redactor editorial
- L’ofici de llibreter
- La volta al món en 16 obres mestres i més: Camins de la modernitat
- La volta al món en 16 obres mestres i més: Camins de la modernitat
- La volta al món en 16 obres mestres i més: Piedras de toque de la narrativa
universal
- De Edgar Allan Poe a Kurt Wallander. Historia y análisis del género negrocriminal
- Literatura fantàstica: tradició i modernitat
- Escritores ante su oficio II: ¿cómo relacionan los escritores vida y literatura?
- Contar contes
- La paraula amb vida: la poesia a l’escenari

El període de matrícula ja és obert i es tancarà dimecres 9 de gener de 2008 -per als cursos del 2n trimestre -els d'hivern-, els que comencen durant el mes de gener. La secretaria de l'
Escola romandrà tancada del 24 de desembre a l’1 de gener, ambdós dies inclosos.
Escola romandrà tancada del 24 de desembre a l’1 de gener, ambdós dies inclosos.
Us recordem que les places són limitades i que en cap cas es fa reserva de plaça ni cap tipus de preinscripció. La matrícula s'ha de formalitzar a la secretaria de l'Escola i no hi ha possibilitat de matricular-se telefònicament o per correu electrònic.

Així mateix, us recordem els escriptors i escriptores que participaran a les properes sessions del Cicle de conferències-col·loqui Amb veu pròpia: Rosa Regàs, Manuel Rivas, Narcís Comadira, Cristina Fernández Cubas, Alberto Manguel, Maria Antònia Oliver, Enrique Vila-Matas, Sergi Pàmies, Sergi Belbel i Susanna Rafart. També cal inscripció prèvia.


Molt bones festes i un literari 2008.

Ben cordialment,

Escola d’Escriptura
(Ateneu Barcelonès)
C/ de la Canuda, 6
08002-Barcelona
93 317 49 08
escolaescriptura@ateneubcn.org
http://www.escoladescriptura.org/

22.12.07

La muerte lenta de Luciana B. , de Guillermo Martínez 3/X

Com en una bona pel·lícula de suspens, la novel·la comença amb una trucada angoixada.

Aquest any, després d’haver vist i sentit a l’spot de la Marató de TV3 que una trucada pot salvar una vida, - vàries vegades al dia durant molts dies - els lector que llegeixin el llibre no podran evitar d’associar les dues idees. I efectivament, la trucada de Luciana al narrador, que és també escriptor, és la trucada d’una persona desesperada.

El capítol 1 és tot sencer un flash-back cap al passat, per recrear una situació que havia ocorregut deu anys abans.
Allà ja hi apareixen tots els principals protagonistes de l’obra. L’escriptor consagrat Kloster, de qui mai no sabrem el nom ; l’escriptor aspirant, el narrador de la història ; i Luciana B., de qui mai no sabrem el cognom, mecanógrafa hipereficient al servei de Kloster, a qui ell dicta les seves novel·les i ella les passa a l’ordinador.
El retall de fotografia de la portada del llibre-edició Destino- ens obliga a imaginar l’extremada bellesa de Luciana, de qui només veiem un coll llarguíssim i una pell finíssima, una fina cueta trenada i lligada que penja per sobre de l’espatlla dreta. N’hi ha prou, i de sobres, per imaginar la resta. Sensualitat extrema, erotisme pur.

Per “casualitat”, el narrador coneix algú que li recomana contactar amb Luciana, ara que Kloster fóra un temps de viatge i ella estaria lliure de feina durant unes setmanes.

“Le conté por teléfono lo que me había contado Campari al darme su teléfono, que debía devolverla intacta, y agregué que a mi pesar había cumplido.”


A la pàgina 29, que té només 5 línies, el capítol acaba ensenyant-nos una mà que toca el timbre de la casa de Luciana mentre es pregunta això:

“mientras miraba al bajar, en el espejo del ascensor, mi cara excavada por los años, no podía evitar preguntarme qué encontraria de ella al abrir la puerta.”


En aquestes condicions... es fa del tot impossible no tombar pàgina ràpidament i automàtica per començar a llegir l’inici del capítol 2. Així ho vaig fer...
_________________________

29.11.07

La muerte lenta de Luciana B., de Guillermo Martínez 1/X




La muerte lenta de Luciana B., de Guillermo Martínez . Ed. Destino. Col. Áncora y Delfín. Vol. 1100. Barcelona. 2007




Fa un munt de dies que volia començar a parlar-ne, a explicar-m'ho a mi mateix per escrit. però ja sabem que el treballar fa perdre l'escriure i fa una temporada que anem de cul. ;-(


Tot va començar ara fa un mes o mes i mig, el temps fuig tan de pressa! Anava cap a Sant Saduní a veure la família, de manera que devia ser prop de la una de migdia. Per la ràdio parlaven d'aquest llibre i del seu autor, Guillermo Martínez.
En deien meravelles així com de l'èxit d'una altra novel·la de G.M. Los crímenes de Ofxord, que va ser Premi Planeta a Argentina el 2003, i de la qual, pel que sembalva ja s'estava fent o s'havia fet una adptació al cinema, que s'ha d'estrenar ben aviat, però ja al 2008.

La gràcia consistia a que hi havia un final prou ben aconseguit -totalment obert- com perquè tothom es fes la pregunta de qui és el culpable.
L'autor parlava amb una naturalitat exquisida i explicava molt tranquilament tot un munt de coses de les quals vaig retenir espacialement això:
a. Qque malgrat ser doctor en matemàtiques, ell es considerava escriptor per sobre de tot.
b.Va posar émfasi en els seus primers llibres de contes

c. Va reconèixer una influència literària directa d'Henry James.
d. Explicà amb prou força de seducció que en el seu llibre s'hi tractava el tema de la proporció del càstig pel mal comès.
e. Que alguns lectors li havien reconegut que se l'havien llegit d'una tirada. Força irresistible, sinònim d'èxit total via boc a orella.


Per tot allò explícit que vaig sentir i sutileses que vaig endevinar, però que ja no recordo, sé que en vaig treure la idea que calia córrer a comprar-lo i llegir-lo. I així va ser.