Continuarem al Dipofilopersiflex III / Baudelairianismes

Per anar-hi, cliqueu aquest enllac  sgironaroig.wordpress.com

                

Continuem fent blog al nostre Baudelairianismes (Dipofilopersiflex III), tercera etapa o tercer capítol de la nostra aventura escriptòrica.

Escriure sobre la pròpia vida

No hi ha res més agradable que trobar escrit i ben dit allò que hom pensa... O potser sí, i és trobar alguna cosa que encar ano has pensat i que encaixa perfectament en allò que estaves pensant... Ve a ser el toc de gràcia que t'encoratja a tirar endavant, i a acostar-te a realitzar efectivament allò que anaves covant com a idea...

"Whatever we call the form -autobiography, memoir, personal history, family history- writing about one's life is a powerful human need. Who doesn't want to leave behind some record of his or her accomplishments and thoughts and emotions? (...)

Writers are the custodians of memory (...)
Whether your memory ever gets published isn't finally the point. There are many good reasons for writing that have nothing to do with getting published. One is the personal satisfaction of coming to terms with your life narrative (...)
All writers are embarked on a quest of some kind, and you're entitle to go on yours. (...)
Along the way in these mini-memoirs I've paused to explain technical decisions I made when I wrote them. They are the same kind of decisions you'll have to make when you write about your life. Mostly they are matters of craft: selection, reduction, organization, unity, voice, tone. But they are also matters of attitude: enjoyment, confidence, curiosity, intention, integrity, courage, grace. Those are the lubricants that keep us going and produce our best work. To write well about your life you only have to be true to yourself. "

William Zinsser. Writing about your life. A Journey into the Past. Da Capo Press 2004. pg. 6-8

Traductor automàtic anglès-català

M'encanta la lleugeresa i, al mateix temps, la profunditat d'aquesta frase que jo subratllo.

Només cal ser honest amb un mateix i amb això n'hi ha prou.

_________________

Enllaços

Taller de escritura autobiográfica

Descobrint Sándor Márai

Fou la Maite qui me'n va parlar recentment. Però ella em va citar concretament La dama justa i Divorcio en Buda. Les dues havien donat bon resultat al club de lectura.

Jo pel meu compte vaig anar a la biblioteca i vaig triar L'última trobada i L'herència d'Eszter que he llegit per aquest ordre.

Sí, realment Márai m'ha enganxat i entenc que gairebé totes les crítiques coïncideixin en assenyalar les qualitats de l'autor per retratar l'ànima humana.

En ambdós llibres es crea una espiral que ens atrapa fins al punt de sentir-nos dins de l'habitació i ser testimonis muts de l'acció. No podem deixar de seguir llegint perquè ens cal què contestarà i com reaccionarà en Konrád en front del setge emocional del seu amic . Necessitem saber quina decisió acabarà prenent l'Eszterenfront del setge emocional que força en Lajos...

A L'última trobada, el final és apoteòsic!

"-Dues preguntes -diu bruscament el Konrád, amb veu sorda. - Has dit que hi havia dues preguntes. Quina és la segona?
- La segona? -respon el general (...)
Nosaltres dos hem sobreviscut a la Krisztina-continua en to confidencial.
(...)
Però potser el significat de les nostres vides i de totes les nostres accions ha estat el lligam que ens unia a algú. El lligam o la passió, digues-ne com vulguis. ¿És aquesta l pregunta? Sí és aquesta. M'agradaia que em digussis quèn en penses tu.
No trobes que el significat de la vida és senzilament la passió que un dia envaeix el nostre cor, la nostra ànima i el nostr cos i que, passi el que passi segueix cremant eternament fina a la mort?
¿I que si experimentem auest passió no haurem viscut inútilment? (...) "

A L'herència d'Eszter, hi ha un moment que em va colpir especialment

"Has de saber que a les persones no les lliguen només les pauraules , els juraments o les promeses, de la mateixa manera que tampoc els sentiments o les simpatries determinen quines són les relacions més autèntiques . Hi ha una altra cosa, una llei més dura i rigorosa que fa que una persona concreta se senti íntimament lligada a una altra...
Com si fossin dos còmplices. Aquesta és la llei que va determinar que jo em relacionés amb tu. Jo sabia que hi havia aquesta llei. Fa vint anys que ho sabia. Quan et vaig conèixer ho vaig entendre tot immediatament.
No té cap sentit, que ara parli amb falsa modèstia: estic convençut, Eszter, que jo tinc un caràcter més fort que no pas tu. Per suposat aquest caràcter no és el mateix que apareix en els tractats d'ètica. Pero he estat jo , l'home de poca fe, el traïdor, el fugitiu, qui s'ha mantingut completament fidel , amb totes les seves forces a aquesta altra llei que no sur a cap llibre, encara que sigui la més autèntica. És una llei cruel... Escolta'm. La llei del món determina que hem d'acabar allò que un dia vam començar. I això no és precisament un motiu d'alegria. En la vida no hi res que arribi quan toca, mai no se'ns dona res en el moment en què estem disposats a rebre-ho. Patim molt per culpa d'aquest desordre, d'aquest retard. Ens pensem que algú es riu de nosaltres. Però un bon dia en adonem que tot estava predeterminat segons un mecanisme perfecte
Sándor Márai. Lúltima trobada (pg. 136)

Havent trobat unes referències sobre Divorcio en Buda:

«La conmoción que produjo en el lector EL ÚLTIMO ENCUENTRO se consolidó con LA HERENCIA DE ESZTER y ahora se prolonga con DIVORCIO EN BUDA, acaso la mejor de las tres, todas muy cerca de la excelencia.» (El País)

«La demorada narración, la maestría para sintetizar en breves líneas el carácter de toda una época y el advenimiento de otra rodeada e incertidumbres, todo ello y la finura psicológica hacen de esta novela una soberbia experiencia estética y humana.» (El Correo)

«Sándor Márai [es] un autor de soledades claustrofóbicas que, con franqueza, me conmueve.» (La Vanguardia) «Una novela desasosegante, turbadora, en la que Márai ha desplegado todo su talento.» (ABC Cultural)

i havent trobat una altra magnífica referència sobre La dama justa,

"Darrera d’una trama aparentment simple, un triangle amorós, s’amaga una història d’amor, de gelosia, de tristesa, de passió i de traïció. Ambientada a Budapest de mitjan segle passat, a través del monòleg dels tres personatges (Marikta, Peter i Judit), anem descobrint les complexes relacions sentimentals entre ells."

... vaig deduir d'aquestes crítiques que no em puc perdre la lectura de cap d'aquelles dues obres, per res del món, i per això m' he fet el regal suplementari de reservar-me-les per quan hagi acabat la lectura de dos Márais més:



El primer de L'estranya, en català:

"VíktorAskenasi, un professor universitari que volta la cinquantena, passa uns dies de vacances en una illa, lluny de casa seva. Ha empès aquest viatge en solitari perquè necessita veure en perspectiva els últims esdeveniments que li han capgirat del tot la vida"

i de La hermana (1946), en castellà:

"Pocas veces, desde La montaña mágica, la enfermedad ha sido narrada con esta formidable y angustiosa precisión" (Vanity Fair).

Ambdues són a tornar el dia 5 de setembre. Però dubto que pugui passar dos dies sense posar-me a llegir L'Estranya...

La referència a l'obra de Thomas Mann m'ha dut encara a fer una capbussada en el passat. M'ha fet recordar que fa exactament 18 anys, durant l'estada a la universitat d'estiu de York, en Frank S*, un jove alemany de Münster que formava part del meu grup, em va regalar The Magic Mountain en anglès, en edició Penguin, en retorn del regal que li havia fet jo del llibre de Le Carré A perfect spy assegurant-li que era el millor llibre del món ...

La dedicatòria fa així:

"For my friend 'Sunny',

Our discussions and talks about the facts of life, philosophy, literature and love (of course) were very precious for me (...)
I hope that we can continue on talking about these wonderful topics. Thank you very much.

Frank S*
August 1991. York"

Com passen els anys. Gairebé com a les novel·les de Márai.
Vaig anar deixant la lectura del llibre per més endavant i així han anat passant 18 anys, tota una eternitat. No m'he pogut estar d'imaginar com fóra ara la nostra trobada si ens tornessm a trobar... Si tindríem gaire a dir-nos, si continuaríem parlant d'aquells temes que crearen en aquell temps un punt d'amistat.

He decidit que el posaria a la cua dels llibres que vaig llegint. Crec que ara és el moment. Ara o mai. Són 716 pàgines que em caldria llegir ja amb ulleres! Serà aquest agost del 2009... o mai. No veig gens clar que m'hi atreveixi.

Márai i Mann... Em veig fugint del present per submergir-me en un remot passat atemporal! I no puc treure'm del cap una pregunta: ¿què és més veritat ? ¿ Que "Mai no és tard " o bé que "Hi ha un temps per cada cosa" ?

___________________

Darrers tocs de teoria abans de posar-me a escriure de veritat.

Més val tard que mai, fa uns dies vaig acabar prenent una decisió important, -definitiva?- pel que fa al meu futur com escrividor de ficció literària: contes, relats o novel·les, i de la poca o molta poesia que sigui capaç de rimar consonantment o assonant, poesia en vers o en prosa...
a banda del que segueixi escrivint en els blogs propis i els comentaris que pengi en blogs d'altres blogaires...

Vaig regalar-me tres llibres de referència en el món de la literatura sobre com escriure ficció, com escriure una novel·la...Una mena de paquet definitiu i final abans de posar-me a escriure de veritat sense més dilació, no sigui cas que, quan vulgui posar-m'hi, ja sigui massa tard.
De fet, ja és massa tard, en sóc conscient, però no tard del tot.
Com a mínim fa més de 20 anys que m'hi hauria d'haver posat, i fa més de vint anys que arrossego la mateixa mandra de posar-mi. Crec que ara ja puc dir que la paraula exacta no és mandra, sinó "incapacitat" d'escriure i de restar en la situació del que somia ser escriptor sense escriure.

Ja em vaig empassar sencers, i vàries vegades dos llibres de John Gardner: The Art Of fiction (1963) i On becoming a novelist (1983) , i un de Mario Vargas Llosa Cartas a un joven novelista (1997), i una altra petita biblia essencial, el llibre de Jean Guenot. Écrire. Guide pratique de l'écrivain avec des exercices. [autopublicat per] Chez Jean Guenot. 85, rue des Tennerolles 92210 Saint Cloud.

A dins hi diu : Paris 26 de febrer de 1990. Va ser pels Carnavals d'aquell any: 527 pàgines de teca fina en 30 capítols que acaben, cada un d'ells, amb tot un seguit de propostes escriptòriques, anomenades exercicis. Mai no sabrem on hagués jo pogut arribar si des del març del 90 m'hagués aplicat a fer tots els exercicis allà proposats i me n'hagués sortit.

El primer capítol, titolat "L'auteur et l'écrivain" comença així:

"On commence à écrire par vanité, on continue par orgueuil ; on arrête lorsqu'on renonce à une certaine image de soi. Tout écrivain est d'abord un auteur, avant même d'écrire ; il le reste parfois après. "(...)

Creia que amb aquest paquet n'hi havia prou i de sobres per posar-me a escriure sense esperar a aprendre res més, però encara m'havia de trobar amb un altre llibre excepcionalment interessant: el vaig comprar a l'aeroport de Barcelona just abans d'agafar un avió per anar al Carib: parlo del llibre d'Elisabeth George Mes secrets d'écrivain, versió francesa de l'original en anglès titolat Write away (Harper and Collings. 2004).

Elizabeth George és al meu parer un llibre fonamental per a tothom que es proposi escriure més allà de l'escriptura iniciàtica de qualsevol taller d'escriptura.

E. George, a més, cita els seus referents fonamentals, que passen a ser, per la mateixa raó, referents afegits al seu propi llibre.

D'aquí ve que, com deia més amunt, em decidís en un rampell estrany, a comprar d'una sola tongada a Amazon.com el paquet definitiu:
El clàssic dels clàssics de James N. Frey How to Write a Damn Goof Novel (Saint Martin' s Press. new York. 1987).
Un manual amb un títol excel·lent, signat per James Scott Bell i titolat Plot & Structure. Techniques and exercises for crafting a plot that grips readers from start to finish .
Finalment, l'original en anglès d'Elizabeth George: Write away. One Novelist's Approach to Fiction and the Writing Life, en l'edició de Perennial Currents Edition (an Imprint of Harper & Collins). 2005.

Els estic devorant tots tres a l'hora, i al temps que llegeixo també una mica de tot. Els diaris, els blogs, el Temps, i fins i tot, articles que guardo per "quant tingui temps".

Així, a l'hora d'escriure aquest blog, he posat sobre la taula la pàgina 9 del Diari de Vilanova del dia 3 de juliol passat. Allà, la Ma Rosa Nogué hi escriví un article preciós titulat "Escriure de nit":

"Però tu, escrius amb un horari fix? Escrius cada dia? I si no en tens ganes?, solen ser preguntes habituals dels meus alumnes dels cursos de narrativa, en un intent gairebé desesperat que els digui que no, que és impossible escriure amb un horari fix, o fins i tot fer-ho cada dia, que val més quedar-se a l'espera de la visita de les muses, fent qualsevol altra cosa.
De fet, l'horari o la regularitat de l'escriptura no té cap importància, no hi té res a veure. L'únic que val és el text resultant. L'únic. Escric sempre que puc, si es de dia, de dia, si és de nit, de nit, els dic, encara que no en tingui ganes. Sempre em sembla que queden una mica decebuts."

He de fer com la Ma Rosa i com tanta altra gent. Cal trobar una estona i imposar-m'ho com una norma que no es pot trencar, passi el que passi. Exactament el que jo ja escrivia fa uns anys que Graham Greene feia dir al en Bendrix a la novel·la The End of the Affair.
Ho repeteixo aquí perquè hi farà bonic i s'hi escau perfectament:

"Graham Greene, en una de les seves grans obres, The End of the Affair, posa en boca del seu personatge Maurice Bendrix aquestes paraules que resumeixen perfectament la condició de l'escriptor:

"When young, one builds up habits of work that one believes will last a lifetime and withstand any catastrophe.

Over twenty years I have probably averaged five hundred words a day for five days a week. I can produce a novel in a year and that allows time for revision and the correction of the typescript. I have been always very methodical and when my quota of work is done, I break off even in the middle of a scene. (...)

When I was young not even a love affair would alter my schedule. (...)

I was keen only for my desk, my sheet of paper, that quota of words dripping slowly, methodically, from the pen."

(The End of the Affair. Book One. Chapter 6)

No cal ser gaire perspicaç per imaginar que Maurice Bendrix, que és novel·lista en la novel·la, és el mateix Greene explicant el gran "truc" del seu ofici d'escriptor:
no deixar que res ni ningú (ni tan sols un asumpte amorós, deia ell) li trenqués el ritme de treball que s'havia autoimposat!

Si l'escriptor potencial és la persona que decideix escriure un conte o una història com el fruit d'una lectura, d'un estat d'ànim, d'una situació personal d'eufòria o de depressió ... - i sembla ser un cas molt freqüent -, tard o d'hora ho acaba deixant ...
Com a molt en surten fulls esporàdics sense conseqüència i només en casos molt especials alguna obreta d'èxit.

De fet, l'escriptura és, en metàfora d'en Vargas LLosa, una tènia o solitària amb la qui hom se sent condemnat a conviure cada moment del dia. L'escriptura, o és una "malaltia crònica" o no és."

He escapat una mica del tema voluntàriament. El tema és que se m'està acabant trobar excuses per no posar-me a fer el meu fet, valgui el que valgui, ni que valgui ben poc.

Aviat -és un dir- ho sabrem. Ja us ho faria saber ;-)

Descobrint Baltasar Porcel a la revista El Temps

Al setmanari El Temps Nº 1308, del 7 de juliol de 2009 descobreixo una part del que calia saber de Baltasar Porcel.

Per una banda, un extens article signat per Lluís Bonada, amb els grans trets del personatge i per altre, un recull de delcaraions del l'autor al stmanari des de l'any 2000.

"Jo he transformat la meva vida en literatura. Disfruto més escrivint que gairebé vivint. Això no ho havia dit mai. I mireu, m'alegro que hàgiu vist això. I si sabéssiu el que he corregit us en farieu creus. I sabeu qè he corregit [de le novel·la Olimpia a mitjanit] (...)
vaig treballar les paginades de cap a cap tres vegades"

El Temps. Nº 1308. 7.07.2009. Cultura. pg. 76-82

M'omple de satisfacció haver descober aquest raferent que em servirà per composar la meva imatge del personatge i de la seva obra.

116è joc literari . @ Tens un racó dalt del món.

Proposta del Sani per al 116è joc literari d'en J.M. Tibau @ Tens un racó dalt del món

Algun dia tornaré als teus braços

En obrir el bagul, aparegué una capsa que contenia postals de l'àvia i algunes de les fotos escadusseres que, per raons desconegudes, mai no foren enganxades a cap dels àlbums familiars que eren a les prestatgeries del menjador i que havíem mirat mil vegades.

Totes les cares eren noves per mi i tots els paisatges m'eren exòtics o estranys. Només algunes postals reproduïen capitals del món properes: Madrid, Roma i Amsterdam, també Lisboa i París mostraven monuments que ja ens eren familiars.
Enmig del paquetet aparegué una postal diferent de totes les altres: el retrat del cap d'una nina rossa, amb uns ulls d'un blau vert encisador que llençaven una mirada perduda. No portava vestits ni anava pintada. La seva boqueta de pinyó era tancada i no era fàcil d'endevinar si preguntava res o si era a punt de contestar-me.

Vaig tombar la postal i em vaig trobar amb només tres dades: un segell francès matasegellat a Bordeus el 30 de juliol del 1936 i una frase que era tot un poema:

El tic tac dels teus ulls em farà voltar el món, però algun dia tornaré als teus braços.

Ho signava , amb una lletra amatent i aplicada, un Albert que, evidentment, no era pas el meu avi.

Per això, aquell vespre vaig esperar amb neguit que tothom acabés el sopar i cadascú se n'anés a la seva cambra per pujar a demanar a l'avia que m'expliqués la història amagada en el missatge de la postal.

Quan l'àvia em mirà fit a fit, em va semblar descobrir el seu esguard per primera vegada: tenia també ella, com la nina, una mirada perduda i clara, i uns ulls d'un blau verd maragda.

Va esperar una estona abans no es va decidir a començar el relat, com si prengués el temps que li calia per reconstruir tot un pany de paret del seu passat. Amb els ulls humits i la veu trencada va fer així:

- L'Albert, nena, fou l'home que més vaig estimar. La guerra me'l va manllevar... Van passar els mesos i els anys, m'escriví des de diversos països d'Amèrica, però mai més no tornà als meus braços...

I així em va continuar explicant el seu drama. El relat d'aquella història acabà de matinada, quan fora, al carrer, ja apuntava l'alba...

________________

Taller d'escriptura creativa virtual. Mercè Rey. VNG

No em puc estar de fer una mica de publicitat d'aquest Taller d'escriptura creativa virtual que anima Mercè Rey a través de la Biblioteca Joan Oliva de Vilanova i la Geltrú, i que es publica a través del bibliobloc Fora del prestatge.

El Diari de Vilanova del 3 de juliol 2009 inclou un llarg article on es parla d'aquesta iniciativa.

"No hi ha límit d'inscripcions ni horaris, no cal començar-lo el primer dia o acabar-lo l'ultim, i poden entrar-hi tant els qui participen com els qui no"
(Cultura. pg. 65)

La Mercè comença proposant uns exercicis de "desbloqueig" escriptòric. :

1.Escriptura automàtica ; 2.Binomis o conjunts de paraules ; 3.Conjeturar.

4.Creació d’esbossos ; 5.Escriure els somnis.

Suposo que pot interessar a més d'un jove escriptor amateur i a algun de més granadet amb ganes de participar a un taller d'aquest tipus. No em fa res Així que

No m'he pogut estar tampoc d'anar a visitar el blog d'en Jesús Mª Tibau Tens un racó dalt del món que, ho dic amb una mica de vergonya, he tingut molt descuidat des de fa temps.
Espero Jesús Ma que no m'ho tindràs en compte! : faré un "exàmen de consciència i dolor dels pecats" i miraré de participar en els propers jocs...

Celebro la inicitiva de la mercè Rey i li desitjo un gran èxit des de tots els punt de vista. Ho seguirem de ben a prop.

____________________


9.07.2009


Afegeixo unes línies del llibre d'Amélie Nothomb Biographie de la faim

C'est en 1989 que je me suis mis à écire àplein régime
Rtrouver le sol japonais m'en donna l'énergie.
C'est là que j'adoptai ce qui est devenu mon rythme :
consacrer un minimum de quatre heures par jour à l'écriture.
Écrire n'avait plus rien à voir avec l'extraction hasardeuse
du début : c'était désormais ce que c'est aujourd'hui -
la grande poussée, la peur juissive, le désir dans cesse ressourcé,
la nécessité voluptueuse"
Biographie de la Faim. Albin Michel. 2004. Le livre d epoche. Pag. 185

Si hi ha un lloc on aquesta citació té sentit, crec que és en un loc com aquest, on es parla d'escriptura a lletraferits de totes les condicions barrejades.

Hi ha uns principis que han d'acabar -quana sigui, quan pugui ser- amb la cadira enganxada al cul , tal com recomanen tant Amélie Nothomb com Elisabeth George Mes secrets d'écrivain.
Escriure com un escriptor té aquest preu.

Se'n va Mario Benedetti

Tots els qui han llegit La Tregua han gravat el nom de Benedetti en el llibre d'or dels records imborrables.
Jo vaig fer-ho a principis dels vuitanta, i els efectes d'aquella història trista d'amor i mort entre Martín i (Laura) Avellaneda em van arribar molt endins.

Recordo molt clarament que un cap de setmana, potser un any o dos després d'haver llegit la novel·la, em vaig assabentar que a Prats de Lluçanès en projectaven la versió cinematogràfica, i li vaig proposar a la Paqui que l'havíem d'anar a veure.
Sempre m'ha interessat el cinema basat en obres literàries i encuriosit la manera de versionar-les.
Crec que vam marxar de casa ja molt tard al vespre i amb temps que amenaçava neu. I que en arribant a Prats ja va començar a nevar fluixet, erò per inconsciència o despreocupacó no en vam fer mass acas. En sortir, vam decidir que faríem el que calgués per tornar a Vic, amb mig pam de neu a la carretera. Probablement foren els àngels o els arcàngels qui ens van ajudar a no quedar atrapats a mig camí i a no tenir un accident que era el més probable patir en aquella carretera en aquells llavors tan poc transitada com perillosa.

Així, La Tregua constitueix per a mi una doble experiència vital que me la fa del tot inoblidable.

La lògica vital hagués imposat a aquella relació, tan banal per altra banda, la d'un home de cinquanta anys que es veu seduit per la bellesa d'una dona en la plenitud de la seva joventut, una enfermetat del protagonista o una impossibilitat vital o social que hagués calgut vèncer. Benedetti opta pel desenllaç tràgic de la mort de Laura, que tornarà a deixar així en Martín en la situació d'inanitat en la que vivia abans de conèixer-la.

La "treva" del títol és doncs el parèntesi vital que li és regalat en forma d' oportunitat de disfrutar d'un nou impuls vital en forma d'enamorament i d'amor. Petita treva temporal enmig d'una "guerra" vital.
La mestria de Benedetti consisteix a fer viure al lector el crescendo d'aquella relació en l'esperit d'un home mediocre i resignat a esperar una jubilació associada a la idea d'ocàs total.
I potser encara més a fer-li aceptar la tragèdia de la mort de la jove Laura, com a improbailitat possible, com a final de la treva...

Lunes 24 de Febrero

Es evidente que Dios me concedió un destino oscuro. Ni siquiera cruel. Simplemente oscuro. Es evidente que me concedió una tregua. Al principio, me resistí a creer que eso pudiera ser la felicidad. Me resistí con todas mis fuerzas, después me di por vencido y lo creí. Pero no era felicidad, era sólo una tregua. Ahora estoy otra vez metido en mi destino. Y es más oscuro que antes, mucho más.

Benedetti va escriure un clàssic d'una vigència perpètua. Una lliçó extraordinària d'educació sentimental vàlida per a tothom a qualsevol edat de la vida.
No sé si està escrit el poema invers al de Benedetti. La història d'una dona que retrobi en l'amor d'un jove el vertader amor de la seva vida o l'impuls per fer front a les noves etapes que s'obren després de la flor de la joventut. No dubto que la vida diària estigui al a dir que plena d'aquestes d'exemples d'aquest tipus de situacions, amb variant infinites, però val a dir que el relat de Benedetti és d'aquelles ficcions que superen la po`tica de la realitat.

He llegit que en el comiat de l'autor, ha nascut une lema precís i adequat que la gent s'ha inventat com a homenatge a l'escriptor: " ¡Gràcias, Mario !" així de curt i de substancial.
Gràcies per deixar-nos tanta bona poesia i tanta bona prosa, per deixar.-nos també un exemple de vida compromesa amb les idees d'honestedad i de justícia social.
Descansa doncs, amic i mestre, allà a l'olimp on resideixen tots aquells que foren a la terra homes bons, i que quan ens deixen es converteixen en els únics déus que mereixen la nostra fe i el nostre respecte.

___________________


L'amiga Mabel, en retorn d'un .pps que vaig enviar, em va enviar tres poemes d'en Mario, un dels quals m'abelleix d'incloure aquí com a homenatge al mestre i proposta vital per a tothom:

Defender la alegría

Defender la alegría como una trinchera

defenderla del escándalo y la rutina

de la miseria y los miserables

de las ausencias transitorias

y las definitivas

defender la alegría como un principio

defenderla del pasmo y las pesadillas

de los neutrales y de los neutrones

de las dulces infamias

y los graves diagnósticos

defender la alegría como una bandera

defenderla del rayo y la melancolía

de los ingenuos y de los canallas

de la retórica y los paros cardiacos

de las endemias y las academias

defender la alegía como un destino

defenderla del fuego y de los bomberos

de los suicidas y los homicidas

de las vacaciones y del agobio

de la obligación de estar alegres

defender la alegría como una certeza

defenderla del óxido y de la roña

de la famosa pátina del tiempo

del relente y del oportunismo

de los proxenetas de la risa

defender la alegría como un derecho

defenderla de dios y del invierno

de las mayúsculas y de la muerte

de los apellidos y las lástimas

del azar

y también de la alegría.

Festa grossa a VNG. Júlia Costa presenta el seu llibre.

Allà seré, Júlia, per fer-te costat i celebrar amb tu aquest èxit escriptòric.
Visca l'escriptura!
L'amic Sani

*********************

Imatges i podcasts de la presentació (SGR)

Podcast @ PodOmatic
Podcast 1 | Podcast 2 | Podcast 3 | Podcast 4 | Podcast 5 | Podcast 6

Llibreria Ma'at (VNG). Foto SGR

Llibreria Ma'at (VNG). Foto SGR

Llibreria Ma'at (VNG). Foto SGR

Júlia Costa (esquerra) & Ma Rosa Nogué (dreta). Foto SGR

Joan Terol & Blanca Deusdat . Foto SGR

Foto de família.

L'escriptora, amb el llibre a la mà i les seves amigues. Foto SGR

Júlia Costa & Sani Girona. Foto SGR

********************************************

Com una carícia, gairebé com l'amor

A L.V.

Menys escriure al blog, porto dies fent molt de tot, i tot força interessant, i em quedo curt en l'adjectiu. El que passa és que s'acompleix per enèsima vegada allò que apareix en uns versos de Jacques Prévert. "Je suis OÙ je ne suis pas" ... que juga amb el dubte hamletià del ser o no ser i amb la constatació de "fer altra cosa que el que hauria d'estar fent", i de "ser aquí quan potser més valdria ser allà"...

Vaig llegir entre dos vols d'anar i tornar Los girasoles ciegos, d'Alberto Méndez, en l'edició de l'editorial Anagrama. I hi he trobat, enmig d'unes històries punyents i escrites amb prosa antològica i d'una extraordinària perfecció, un paràgraf que m'ha robat el cor. Tant li fa que el tregui de context, perquè es deixa manipular per tots aquells que estimen la paraula...

".... Intuía que disponía de más tiempo y encontró de repente cierto parecido entre la escritura y las caricias, entre las palabra y el afecto, entre la memoria y la complicidad." (Los girasoles ciegos. Pg. 78)

I m'ha fet pensar que en l'explicar-nos a algú estimat, en les confidències que fem a qui ens pot entendre, en el fet de remoure la memòria i narrar-la, en el fet de forçar una complicitat que es mantindrà ja per sempre més, es produeixen uns afectes i unes carícies reals, que sense ser-ho, són el que més s'assembla a l'amor.

El post s'hauria pogut titolar tmbé " Efectes col·laterals d'un divendres 13".

Històries veïnals (HV): Unes gotes de "venjança"

Després d'haver-me perdut alguna edició anterior, aquest cop em vaig decidir a participar en aquest exercici d'escriptura col·lectiva, altrament dit joc escriptòric maginíficament animat i coordinat per en Pep, de can Malerudeveure't que són les Històries Veïnals.
Em va tocar anar a viure a l'escala C i ens van adjudicar "la venjança".

Vam ser quatre, que com les tres filles d'Elena, "cap no era bona" : Zel, Carles, Smiley i Violette però la barreja va donar un bon resultat.

Aquí poso l'enllaç per accedir al text sencer de la historia, on es pot veure com quatre persones, reprenent cada una d'elles el tros que li envià el personatge anterior van anar lligant una història força original.

"HV 5/5: Record d'estiu : la venjança

La venjança és un plat que es serveix fred, diuen. El Malerianisme proclama la venjança com un pecat capital. No està bé ser venjatiu. Tot i que moltla gent es mereix rebre un correccional de tant en tant.... Però vés per on, que els companys de l'Escala C han trobat una manera de donr una llicó a algú, que el passat, sí que va ser venjatiu sense motiu. La Zel, en Carles, l'Smiley i la Violette en són els autors d'aquest sopar fred que us porten en safata de plata.

Que no us agafi despullats! [El veí de dalt]"


A mi només en resta afegir la meva felicitació als meus companys d'escala i manifestar que pagava la pena ser uns dels veïns que hi van participar.

Fins a una altra trobada. Bona lectura i bona escriptura,

Isabel Allende al C33

Tard, molt tard, sempre massa tard, els grans programes estan exilats a altes hores de la nit, - per fotre'ns, potser?- avui el canal 33 -el nostre de la nostra, Francesc ;-)- ens ha ofert un programa extraordinari sobre Isabel Allende: la seva vida i la seva obra.
Quin luxe de llengua, de creativitat, de ploma, de persona compromesa i honesta. Si té alguns defectes, els dissimula tots. Només hi apareix una dona amb tot l'amor de mare ferida pel dolor de perdre una filla de 28 anys. Una dona crítica amb els EEUU on resideix. Una dona conscient de poder de la paraula.

"Si hay algun tipo de magia, esa es la magia de la palabra"
Isabel Allende

Aquestes són , per dir-ho així, algunes de les darreres paraules de l'entrevista que clou el programa. Gràcies. Mireu si és possible fer com a França i desvincular completament el C33 de la servitud de l'audiència i fer una programació lliure. Continueu avançant en el camí de ser el referent de televisió que Catalunya necessita i es mereix.

Escriptors : dèries i costums escriptòrics

Per celebrar la rentrée literària francesa d'enguany, la revista Le Magazine littéraire va demanar a un seguit d'autors dels que poublicaven llibre al setembre que acceptessin de participar en unes entrevistes curtetes que anirien a la web de la revista.

Així a la pàgina Rentrée Littéraire n'hi ha més de vint, que es poden escoltar i descarregar.
Ho han editat de tal manera que no hi apareixen les preguntes de la revista, tot i que s'endevinen fàcilment, i el resultat és un continuum ininterromput d'explicacions, opinions i matisos de cada escriptor durant 5 o 6 minuts.

Cada autor presenta la seva nova obra i fa un resum dels punts esencials.
Cada autor manifesta també què és escriure per a ell o ella i precisa, per acabar, de quina manera escriu, la tècnica escriptòrica personal, horaris d'escriptura i costums particulars o maniàtics si en té cap.

A banda de l'interès que suposa conèixer de primera mà o,si més no, per boca de l'autor, què hi ha al darrera de cada un d'aquests llibres nous que hi va haver a les llibreries el passat setembre, i d'on neix en cada cas cada una de les novel·les, vaig trobar interessant també poder conèixer uns detalls que sovint el lector ignora i que són les mil maneres que hi ha de crear una obra. Detalls secundaris, si es vol, però que els lectors curiosos de la feina de l'escriptor i de les gènesis de l'obra, "*voyeurs literaris ", com ara jo, disfruten coneixent...

Així, em va sorprendre força llegir que Catherine Lépront confessa escriure al primer raig, i que rarament modifica allò que va escrivint. Assegura que va escrivint tal com li raja la inspiració i no es preocupa massa de trobar temps extra per dedicar-se a corregir-ho o a escriure més. Que escriu aprofitant el temps que li deixen la seva feina i les seves obligacions d'intendència familiar. Aquí en diríem que és una "marujona" que escriu ...


En un altre extrem, o en un extrem determinat, l'escriptora Nina Bouraoui confessa que abans de posar-se a escriure, necessita tenir un esquema molt detallat tant de l'evolució de la novel·la com de l'evolució dels personatges. I amb això vaig recordar tot el que diu Elisabeth George en el seu llibre Mes secrets d'écrivain sobre la manera de construir una novel·la, i que és per a mi un dels millors llibres escrits sobre com abordar la redacció d'una novel·la i els elements que hi ha en joc en l'escriptura.

Pascal Quignard, que viu "a províncies", diguem al camp , allunyat de les convencions socials, explica que es lleva cada dia a les quatre del matí !
- qui en dona més? - per tornar-se a posar a escriure al llit durant cinc o six hores ... de manera, que als voltants de les onze del matí, diu que ja ha acabat la seva jornada de treball, i que llavors es posa a fer música per esperar -afamat- l'hora de dinar ...


Vint- i- tres caps, vint-i -tres barrets, vint-i tres plomes que s'expliquen i ens expliquen el què i el com i el perquè de la seva escriptura.





___________

Blog Transformacions: Transformació 275. Epíleg

Coïncidint exactament, o aproximada, amb el 10 d'octubre, data del Centenari de Mercè Rodoreda, el Blog Transformacions publicava la transformació número 275 que en Pere i na Xurri titulen Transformació 275. Epíleg.

(...)
- Vols dir? Segur que el tanquem i comencen a arribar-ne de noves. Perquè no el deixem obert, per si algú més vol col·laborar... però a un altre ritme. Ja saps que la vida i la mort, per molt que ens hi encaparrem, porten el seu temps particular.

- Jo el tancaria directament, que si no estarem patint,
pendents de si n’arriben de noves, si no n'arriben, què fem, etc.

- No, no, jo el deixaria obert; que sempre hi ha espai per una més, sempre hi ha una nova idea sorprenent, un nou col.laborador, un nou punt de vista... Sempre hi ha temps per morir.

- Va, tens raó... si semblava que no en faríem 50, ni 100, ni 150... i ja són 273! Tu t'ho pensaves, tot això, quan vam triar el text per primer cop?

- La veritat: no. I ha estat bé, oi? Inesperadament divertit i estimulant! Hi tornem?

- Va, va, passa. Si de cas fem alguna altra cosa, no sé, ja ho pensarem. De moment, una cerveseta?

- Fet! Un brindis: Per la vida i per la mort!

Això és el que més s'assembla a un "s'ha acabat" provisionalment definitiu, però en qualsevol cas, final d'etapa. I és bo que sigui així. Tot té una fi ...

I jo ja tinc alguna idea per proposar-vos ...
No sé si us estarà bé o no, però jo us la faré conèixer i ja em direu què.
Mentrestant jo us suggeriria que us anessiu apuntant a les Històries veïnals del Veí de dalt, i a tot el que serveixi per seguir en plena forma retòricoestilística. Cal mantenir el teclat ben esmolat, l'estil en moviment, l'arc ben tensat.

Jo que vaig estar present en l'acte de la fecundació in vitro de la criatura, en el part, en l'adolescència, en el casament, en els problemes matrimonials i en diversos actes d'ilungació del blog; també present, però una mica menys, en el moment de la menopausa i la tercera edat i quarta edat transformadora, vull ser també present a l'acte de certificació de defunció i enterrament de l'obra.
Transformacions, trobarem a faltar el teu somriure, però com sabem, hom a tot s'avesa ...
Voleu dir de deixar la caixa oberta?

A falta de redactar-la de veritat, imagino vagament una esquela una mica especial per a un personatge literari tan especial. Una esquela on no es parla dels desconsolats familiars ... sinó dels feliços transformadors, amics tots del difunt, i de la festa que caldria muntar per celebrar-ho ...
Com deia en Leó Ferré ... una mort on no hi haurien danses macabres ni imatges de dalles ni de llençols ... sinó molt de cava, i cervesa, i coca de forner i canapés dels fins, música de jazz i abraçades, riures i somriures, joia i kermesse ben merescudes...

No hi ha temps per tot però cal aprofitar el temps per a celebrar esdeveniments històrics!
Si acabem sent capaços d'organitzar-la aquesta festa, ja ho farem saber, oi?
A tots els transformadors: Una abraçada amistosa. A tothom, gràcies i ... felicitats, sou uns cracks!
Fins aviat!
Doumenge 12 d'Octubre de 2008
Sani

Les fitxes de Roland Barthes

Retrobo Roland Barthes al número 455, especial de juliol-agost del 2006, del Magazine littéraire que em deixa l'amiga C*.
Un número que fa venir salivera lectòrica, "llegiguera" en termes de Biel Mesquida, des de la portada:

Roland Barthes au fil de ses fiches (pg. 96-97)
Le désir : de Platon à Gilles Deleuze
Les livres d'artistes
Entretien avec Jared Diamond, penseur de l'évolution

El dossier sobre el concepte de "desig", des dels grecs a l'actualitat, dóna per a uns quants posts, però si els fem ja els farem. Els segons plats van després dels entrants. Comencem pel nostre començament...

L'article sobre Roland Barthes em descobreix un Barthes que s'assembla molt a un blogaire compulsiu, pioner, un blogaire "avant la lettre", escriptor de miniposts-fitxa o fitxes-miniposts, un per a cada idea, i tantes fitxes o "posts barthians" com calguin, classificats per "paraules clau" o descriptors, tal com ho fa ara, trenta o quarant anys més tard Gmail amb el seu sistema de classificació i arxiu per etiquetes, de manera que una mateixa fitxa pugui ser etiquetada, per ser trobada més tard, per criteris de cerca diferents.

Així l'article en repodueix quatre (pàgines 96-97), tres de les quals són datades del 4 de gener del 1980, i la quarta, del 22 de gener.
Una fitxa-post del 4 de gener diu:

"Souvent je regarde l'heure parce
que je trouve que "ça" ne vas pas assez vite.
_ Imprudent qui souhaite (sic) hâter ta mort. " (hauria de dir souhaites)

L'altra, del mateix 4 de gener, és a dir tres mesos abans de la seva mort,
el dia 26 de març del 1980:

_ Idée facilitante de faire l'oeuvre vraiment pur moi, sans le corset imaginaire
de la publication.
_Mais alors, je serai désormais sans publier ?
_ Je peux faire à côté de l'oeuvre un livre bref (Fragments, Aphorismes)
peut être autour du Neutre (cf. Plaisir du Texte)." (sic)

Sorprenent reflexió en un home que ja havia publicat de tot i amb èxit, i llavors, després de tants anys es preocupava per la "veritat" del text, oposada a la "hipotètica submissió" -aquesta és la lectura que en faig- que l' edició-publicació pot comportar de vegades ...

Segons Éric Marty, autor de Roland Barthes. le métier d'écrire, Ed. du Seuil, (crec que paga la pena llegir-lo, però ja veurem si ens hi acabem decidint) hi ha dos grans tipus de fitxes: un grup de fitxes de lectura, amb anotacions i referències de tipus crítica literària, enciclopèdiques, o universitàries, per a les seves classes al Collège de France; i un altre tipus de fitxa més personal, amb reflexions literàries, mini-fragmens, cites que li inspiren comentaris...
Una mena de "reflexió o idea del dia" com la que fa ara mateix Walter Lewino al seu blog.

E. Marty aporta també una curiositat que diu molt de la fal·lera escriptòrica de Barthes: era capaç d'interrompre un sopar o una conversa per apuntar en un blog d'espiral que portava sempre la idea o frase que li venia al cap. Frase o idea que després recopiaria en una fitxa ...

Unes quinze mille fitxes com aquestes ... de 1943 fins a la seva mort composen una aventura escriptòrica ben especial, pròpia dels escriptors vocacionals, tocats pel virus de l'escriptura.

Tot això em fa pensar que Barthes era un creador-reciclador nat que se'ns apareix com un model a seguir. No deixar passar cap oportunitat per salvar qualsevol idea, qualsevol reflexió.
Ara, per sort, a més dels quaderns de sempre o les moleskines, tenim els aparells de gravació digital que ens ho poden facilitar: mp3 i mp4 que permeten guardar i emmagatzemar tot allò que se'ns acudeixi. Millor encara que l'escrit, on tanmateix haurem d'acabar anant a parar, és a dir transcrivint àudio digital o anotació temporal al paper o al post digital, per poder desbrossar, filtrar, polir la idea o reflexió gravada ...i penjar-la al blog en una versió provisionalment defininiva.
Únic problema, -petit i secundari-, que ens prenguin per boig tots aquells que ens sentin parlar sols, sense ni tan sols un mòbil a l'orella...
La solució pal·liativa que se m'acut: portar penjat un pin que digui
"Escriptor gravant el seus esborranys" (idea copirait del Sani)

Si tinc temps d'atrevir-me a provar-ho, encara em posaré a vendre pins d'aquest per la Rambles de Barcelona.
Per poder fer les paus, ja no dic fer negoci, ja us aviso que els hauré de vendre una mica cars... ;-)
Escriptors, filoescriptors, escriptoribles, escriporets i escriptorassos, aneu estalviant!

_______________

11 de Setembre 2008. Diada nacional de Catalunya.

Transformació per a ser inclosa en el Blog Transformacions

Era l'onze de Setembre. Tots anàvem darrera. Ells anaven davant, com a la cançó d'en Brassens. Eren 100.000 segons la guàrdia urbana i un milió segons els partits organitzadors. Caminaven a poc a poc cap a l'estàtua de Rafael Casanova per fer l'ofrena floral, l'homenatge anual. Aquest any havien canviat el protocol i era per això que el President caminava acompanyat del cap de l'oposició i just al seu darrera, davant nostre, hi havia les autoritats del Tripartit i fins i tot l'Alícia i altre personal.

José Montilla duia trajo fosc i corbata clara i feia cara de salut. Lluïa un moreno suau que el feia –diguem-ho sense embuts- sí, que el feia ben guapo. Una senyora li llençà "Montilla, t'estimo" però ell ni es va immutar.

Artur Mas duia trajo clar i corbata fosca a joc, lluïa el magnífic pentinat de sempre, adnínic, innat. Somreia amb un somriure cofoi i franc de guanyador en algunes batalles i bon perdedor en les grans guerres. Aquell canvi de protocol era un gran regal que li permetia gaudir de la satisfacció de saber què se sentia encapçalant la marxa del milió un dia de Diada.

De tant en tant es miraven fit a fit i es passaven la mà per la cara com si comprovessin que tot allò era veritat..

- Artur, a la vida no hi ha temps per tot, però ben mirat, déu n'hi do: Riure, plorar, governar, estudiar català –sí acabaré parlant-lo millor que tu Artur, ja ho veuràs- refredar les tensions PSC –PSOE, aguantar en Saura i en Carod, cantar-li la canya al camarada Zapatero, reclamar el compliment l'Estatut per fer la feina ben feta, demostrar que porto Catalunya al cor... Divertir-me? Avorrir-me? Jo no sé què és això! Disfrutar del poder una miqueta i en el punt que ja començo a trobar-li el "tranquillo" ve la "crisi" i em diuen que ja m'he de preparar per a cedir-te el tron a tu … Déu no ho vulgui! Ho sento, noi, ja saps que aquest és un carrèc cobejat però ara ens toca a nosaltres governar durant vint anys...

T'has fixat que darrerament els infants de bolquers ja no ploren, sinó que riuen ?

És perquè la senten …!

- Ja senten què, President?

- L'olor d'independència i sobiranisme que hi ha escampada arreu. Olor de núvols, de miratges, de somnis que mai no es fan realitat … però mica en mica s'hi van avesant … Ja no ploren, somriuen i continuen olorant …

____________

.

Publicitat

* D'altres transformacions del mateix autor al Blog Transformacions

* Transformació desmitificadora per a una Diada poc abrandada Júlia Costa

_______________________

.

Enllaços

1. Juan Pedro Quiñonero.
Catalunya y la Diada, en este Infierno

2. Xavier Bru de Sala.
Èpica a palades (El Temps Nº 1265. 11.09.2008)

3. Francesc Puigcarbó. 11 de setembre de 2008

4. Saragatona. Ballem, si podem

5. LVanguardia 12.09.2008. Galeries de fotos de la Diada

Tansformació 242. McCain & Obama

Còpia del post original, que és al Blog Transformacions


Transformació 242: McCain & Obama (Per Sani)

..................



Eren dos. Caminaven a poc a poc, l'un al costat de l'altre, sense mirar-se. Com si ja s'ho tinguessin tot dit. El més vell tenia el cabell blanc i vestia amb elegància, corbata a joc amb la camisa blava, però la seva cara reflectia els estralls del sofriment patit a la guerra de Vietnam, com si estés patint encara una malatia crònica. El més jove era negre, alt i prim com un Sant Pau, tenia una cara resseca amb tets marcats, però sabia somriure a cada instant, fet que li conferia un atractiu especial. Deien d'ell que tenia el do del gest i la paraula, i havia fet fortuna amb una sola frase : "Yes, we can".



Abstrets en la conversa es miraven d'esquitllada, desconfiant l'un de l'altre, sabent què s'hi jugaven comandar el destí l'Imperi, sobre tot el més vell, conscient que aquesta era la seva darrera oportunitat …

- A la vida no hi ha temps per a tot, Barak Hussein, una mica d'Acadèmia naval, una mica de navegació, una mica de Vietnam, una mica de política conservadora , poc riure i molt plorar i, quan vols ser president t'adones que l'arròs gairebé se t'ha passat…
- No t'equivoquis pas, John Sidney, no pesen els els anys sinó la teva actitutd conservadora. Fixa't que jo també he patit des que tenia dos anys … La vida no és fàcil per ningú, i en néixer já t'has de preparar per sofrir. Al món li cal un nou Imperi que ara hem de dissenyar… Jo represento el futur, mentre que tu només encarnes el passat.

- I aquesta remor de negritud que hi ha escampada arreu, que no la sents? No creus que farà plorar els infants blancs?

- Oh! Per això no pateixis, és la remor del futur. Potser costarà una mica al principi, però ben aviat tothom s'hi avesarà.

____________


Enllaços

* Tots els exercicis d'estil que he presentat fins ara a Transformacions
* Blog Podcast Traduccions. És un dir . Transformacions



Análisi Política

* Kriptópolis : Obama + Biden = más de lo mismo

New Statesman. Concurs d'escriptura setmanal

Hi ha coses que només es poden fer a l’estiu, quan hom està de vacances. Coses com la que vaig fer ahir.
A la seu del New Statesman, un dels setmanaris britànics més antics i de més prestigi al món anglosaxó, els arxius electrònics permeten d’accedir gratuitament i de descarregar articles antics de la revista.
A mi, concretament m’interessava accedir al concurs literari més antic que conec i que dura des de fa més de 77 anys.
La Weekend Competition va ara per la proposta de redacció número 4040. Jo en tenia unes dues dotzenes de descarregades, entre l’any 2006 i el 2007, a carpeta English /NS/ però havia aturat les meves cerques, descàrregues i lectures … La vida és dura ...i no hi ha temps per a tot ...
Vet aquí doncs que ahir en un cop de neguit em vaig decidir a fer-ho i vaig esmerçar un munt d’hores descarregant-me totes les versions que em faltaven … I me’n faltaven un munt. Quantes?
Vaig fer un descobriment important: els concursos d’escriptura en format electrònic al New Statesman comencen al No 3552. Impossible de trobar-ne de més antics i descarregar-los. Si mai torno a Londres, ho investigaré: tornaré a anar a la seu del NS, just al costat de Victoria Station i pujaré a preguntar a Ms De Meaner com va anar el pas de la revista NS al format electrònic…




Fa uns deu o dotze anys vaig fer una sessió equivalent a la biblioteca de la Facultat de periodisme de la UAB. Allà em vaig passar una tarda sencera fotocopiant les Weekend Competitions de tots els exemplars de New Statesman que hi havia a l’hemeroteca.
Després no me les vaig llegir pas totes, però sempre he guardat tot aquell plec com un tresor.
L’home és un animal que acostuma a ensopegar sempre en les mateixes pedres, diuen… Mentre anava fent la feina de formigueta: selecciona, copia, enganxa i nomena … anava pensant en aquesta dita mentre -això també- em delia pensant en els immensos plaers lectòrics que m’esperen durant dies i dies de tardor i d'hivern llegint i gaudint de la genialitat escriptòrica d’aquesta mena de llibre de més de 200 concursos que m’he fabricat a cop de descàrrega.

Si ho voleu provar, el mètode no té massa secret:
Seu web New Statesman : http://www.newstatesman.com/
Al cercador intern, a dalt a la dreta, només cal escriure No 3552, el més antic o bé No 4038 , el més recent, i us donarà l’enllaç que cal clicar per llegir la proposta d’escriptura de la setmana : “What not to wear”…
Proveu d'esriure qualsevol número entre el 3552 i 4038 amb la sintaxi de cerca "No 3xyz" o "No 40xy".
Preoveu per exemple aquest enllaç i anireu a parar a la Competition No 3680

"You were asked for a new batch of neologisms - a comp that has to be set every so often as new names rise into the firmament: "tarrant", "widdecombe", etc."

That's it! I disfruteu-ne sense moderació.

Ja vaig somiar amb ser i fer de Ms De Meaner en català, i fins i tot ho vaig ser durant tres mesos allà pels volts de 1993. Per no embogir vaig haver de parar… però els efectes secundaris de la malatia escriptòrica –com tots els fantasmes personals- continuen provocant danys colaterals…
I continuo pensant encara que quan em jubili em dedicaré a fer com en Màrius Serra o en Jesús Ma Tibau, o com El veí de dalt, i coordinaré un Concurs de Redacció Setmanal si ningú abans no agafa la idea que jo ja havia posat sobre la taula fa molts anys i la implementa com cal. Ara, amb els blogs és possible.
Segueixo buscant col·legues que es vulguin apuntar a gestionar el concurs. Algu s'hi animarà, segur, oi? Cal no perdre mai l’optimisme, tant si és vermell com si és groc o blau.

Passejada lectoblogòrica de diumenge

Avui m'he llevat d'hora amb ganes d'escriure, però com que he començat per obrir La Vanguardia electrònica, he començat una passejada lectòrica que se m'ha endut blogosfera endins i m'he ofegat en mars planes ... abans de tornar, ja cansat, a imposar-me la disciplina de fer anar el teclat ...

M'ha tocat el voraviu llegir com Pilar Rahola diu que se'n va a descansar i a retrobar-se amb la seva intimitat:

(...) Si me permiten, este artículo tiene vocación de pequeña despedida. Agosto
me abduce más allá de lo cotidiano, me exige parar el tiempo, volver a mí misma.
Durante este mes, como tantas otras miles de personas, tomaré las maletas de la
vida, las llenaré de todo lo que no sé gozar, intensamente, durante el resto del
año, y dedicaré las horas a todo lo que deseo y amo. Los libros que me retornan
a las emociones más precisas, quizás más indómitas. La música que me balancea el
cuerpo, como si fuera una vieja mecedora. Las conversaciones pendientes, sin
otro fin que dejar fluir la palabra. Las risas que faltan por reír. Los paisajes
amados. Mi gente, mi red protectora, mi plural querido. Mi plural trabajado.
Quizás dedicaré el tiempo a nada, a esa nada repleta de todo, como una caja de
sorpresas que uno desecha con la mirada, ciego de adivinar la grandeza de su
interior. Las vacaciones deben ser eso, la conquista de la nada, seducidos por
un tiempo que, finalmente, conseguimos controlar nosotros mismos. (...)

Pilar Rahola. La Vanguardia. 3.08.2008

Un text tot ell preciós que comença i tanca amb un record emocionat de Marta Pessarrodona i els seus versos: "Voldria donar-te una rosa".

Després he anat a parar al blog de Jordi Cervera on he descobert un extraordinari poema de Toni Ibáñez: Quan la lluna surti. Toni, mai no és tard... Se m'havia passat llegir-ho al teu blog... però ho he llegit ara. Felicitats per tan alta poesia.

He anat a parar també al web d'un dels meus ídols des de fa 20 anys: John Pilger. I m'he assabentat que el seu documental The war on democracy ha estat guardonat com el millor documental del 2008 als OWMA . Cada un dels seus treballs és una obra rigorosa i un referent ètic i moral.
M'ha fet il·lusió retrobar-me amb el mestre d'aquesta manera. I ja maldo per poder veure aquesta obra tard o d'hora quan arribi a casa nostra ... si arriba.

Quan ja al migdia he retornat de la passejada ... he anat a petar a La panxa del Bou i he pogut apreciar com la Júlia, amb el seu immens torrent de paraula fina, idees sempre interessants i judicis ponderats afegia també el seu personal homenatge a la Pessarrodona: Evocació capmanyiana. Gràcies Júlia!

La meva dosi d'escriptura ha consistit avui a acabar el comentari que havia començat a escriure ahir i que volia deixar al blog del mestre J.P. Quiñonero. Havia d'anar com a comentari al post La crisis vista por Cioran y Le Monde però finalment m'he decidit penjar-lo al nou post Pedro Solbes miente , concretament aquí.

Hi ha diumenges magnífics ... com el d'avui, 3 d'agost de 2008... Esperem que no s'espatlli!

Els que fugen ...

La casualitat va fer que despengés d'una prestatgeria el llibre de Simenon, que no m'havia llegit encara, mentre estava llegint el de Kureishi.

En ambdós casos, el protagonista se'n va de casa i deixa la família...

Però mentre que Kureishi explica la seva pròpia història personal, Simenon escriu una novela de ficció no gens autobiogràfica.

He estat temptat de trobar també Los mares del Sur, de Vázquez Montalbán, per veure si hi podria trobar alguna pista que indiqués que ell es va inspirar en la fuga que descriu Simenon.

I també se m'ha acudit que estaria bé fer un tomb per La Modification, de Michel Butor.

La llista deu ser molt llarga. Tot un pany de pared d ela literatura està fet d'aquest material amb variants infinites.

Qui se'n va i no torna. Qui torna canviat. Qui torna sense haver canviat. Qui torna ... però aconsegueix que llavors sigui la parella qui fugi ... !

Molta psicologia a costat de fets banals. Hi hauria tot un exercici a fer conssitent justament a llegir aquests llibres en diagonal, buscant i trobant l'estricta análisi psicològica, allò que en podríeme dir la reflexió filosòfica i psicològica de la novel·la.

Agafant-ne mitja dotzena potser se'n podria fer tot un "nou" tractat, destinat a l'educació sentimental dels joves solters en edat d'establir-se en parella.

És només una idea d'aquelles que flueixen incontrolables, com els actes reflexes ...

"I am living this woman alone with two young children. She will have to care for them, predominantly, herself. My presence, however baleful, has perhaps reassured her. Now she will work, buy their clothes, feed them, tend them when they are sick.
I am sure she will ask herself, if she hasn't already, what men are for."
H.K. (pg. 115)

"But I could only think hat there are some fucks for wich a person would have
their partner and children drown in a freezng sea. My kingdom for a come. Women,
I've noticed, are particularly tenacious in this respect. When they want
someone, there's no stopping them.
HK (pg. 120)

[Asif]"All of us yearn for more. We are never satisfied. Wisdom is to know
the value of what we have. Every day, if there is some little good fortune, and
our children smile at us or for once do what we say, we should consider ourselves
lucky . (...)
Yes it makes me feel unique for loving the same person continuously
for a number of years and not covertly planning an escape. But I do love it
here. Every day something is built upon."
HK (pg. 131)

"Lying I don't recommend. Except in certain circumstancies. (...)
Lying protects all of us. (...) A world without lying wuld be impossible. A
world in which lying wasn't desprecated is also impossible. (...) Truth telling
therefore has to be an ultimate value , until it clashes with another ultimate
value, pleasure, at wich point, to state the obvious, there is conflict
HK (pg 136)

Standing up, I scribbed a note. 'Dear Susan, I have left this house and
won't be coming back. I'm sorry to say that I don't think we can make one
another happy. I will speak to you tomorrow.' That is it. (...)
HK ( pg. 151)

Quan el protagonista ha deixat definitivament casa, dona i fills, i va a instal·lar-se per uns dies a casa d'un amic seu, aquest li diu que la seva amant, Nina, l'ha trucat, sabent que ell la buscava.

I l'autor fa acabar la novel·la en el punt àlgid del retrobament dels dos amants.

"Then you moved closer, stroked my hair anf took my hand. (...)
Suddenly I had the feeling that eveerything was asit should be and nothing
culd add to that happiness or contentment. This was all that there
was, and all that could be. The best of everything has acmlated in this
mment. It could only have been love."
HK (pg. 155)

Punt final.

Per ser realment consequent, no hauria d'haver posat aquest tros al costat dels altres. Aquest no hi va... Això és novel·la, i no psicologia ni filosofia ...

Aquí hi hauria d'anar la reflexió sobre la reacció de la dona i els fills quan s'assabenten de la seva fugida de casa. De la seva reacció a la de la seva ex-família. També hi podria anar l'anàlisi i el balanç, positius o negatius - que en fa el protagonista al cap d'uns anys ...

Però és clar, això ja fóra una altra història, i aquesta fi que ell ha decidit d'escriure, és el que més s'assembla a un final cinematogràfic feliç, que compensa el sabor agredolç que deixa a les neurones pensar que potser sí que la recerca del plaer i la il·lusió de la felicitat té dret a vèncer la covardia i la irresponsabilitat. Només vèncer, sense convèncer!

Ah! Novel.les!