29.9.07

Comentaris a "El momento más alucinante de los últimos 30 años" | Blocomentari

Blog: Una temporada en el infierno

Autor/a: Juan Pedro Quiñonero

Post: “El momento más alucinante de los últimos 30 años..” (Títol d'un article de Fernanado Ónega a La Vanguardia)

Posted in España, Caína, Actualidad, Política, Historia Saturday, September 29th, 2007 Trackback

______________________


"Fernando Ónega fue mi primer jefe radiofónico. Él me envió a El Cairo, antes de convertirme en algo así como corresponsal ¿europeo? ¿diplomático?, lo que me permitió viajar mucho. Gallego fino, hoy describe sin acritud el esperpento cuyas escenas yo describiría con tintes más feroces, quizá intolerables, pero él disecciona con impecable pulcritud ¿informativa? ¿política..?"
[JPQ]

"[ ... ]
La Vanguardia, 29 septiembre 2007.
El momento más alucinante de los últimos 30 años
FERNANDO ÓNEGA


"En este final de septiembre, la socorrida historia imaginada del viajero que
llega a España no tendría precio. Podría mandar este telegrama a su familia:
“Apasionante España. Alcalde pequeño pueblo proclama república. Senadores quitan
Rey jefatura ejército. Pueblos niéganse a poner bandera nación. Iglesia pide
abdicación monarca. Presidente vasco anuncia consulta separarse de España.
Oposición culpa gobierno de deshacer país. Prensa denuncia soledad Juan Carlos.
Príncipe heredero abucheado independentistas vascos. Senador vasco calvo, a la
cabeza movimiento republicano”.
Recibido este telegrama, el periodista de esa familia llamaría a su periódico: “Director, tengo noticias fidedignas de que España está a punto de cambiar de régimen. Es más: es posible que esa nación se escinda en el plazo de un año”. El director, que tiene un viejo amigo conservador en la sucursal de un banco español, le pregunta qué está pasando, y el amigo le cuenta que existe una confabulación de republicanos e independentistas para instaurar un régimen político basado en la confederación de los estados español, catalán y vasco. La masonería no es ajena al proyecto.
El director, intrigado por esos fantásticos sucesos de la lejana España,
reclama un informe verbal de su corresponsal en Madrid: “Es difícil de contar,
director. Y más difícil de entender. Todo es una enorme y continuada
contradicción. La oposición cree que la quema de retratos de los Reyes es
gravísima, pero los incendiarios identificados son puestos en libertad por los
jueces. La crítica más ácida a los miembros de la familia real no se hace en los
periódicos ni en el Parlamento, sino en programas rosas de la televisión.
Alguien dijo que don Juan Carlos es tratado como Paquirrín, hijo de una célebre
cantante de copla. La Corona sigue siendo la institución más valorada y querida;
pero la imagen que más ven los españoles en los noticiarios es la del Rey en
llamas”.
”Es -sigue diciendo- un momento mágico, pero doloroso para la
monarquía donde, si alguien se quiere hacer famoso, no tiene más que proclamarse
republicano o insultar a don Juan Carlos o los Príncipes. Pequeños pueblos
desconocidos están saltando a la fama por esa razón. Es como una locura
colectiva, seguramente episódica, pero con temible riesgo de contagio. Respecto
a los movimientos secesionistas, son una constante, que revela la inestable
convivencia de las regiones y lo mal resuelta que está la llamada cuestión
territorial. Quien gobierne España tendrá que contar con esos desafíos, y la
máxima aspiración es que las tensiones no terminen en confrontación civil”.
”¿Y qué dicen los grandes partidos políticos? ¿Es que no tienen el mismo
proyecto de nación?”, inquirió el director. “Les he preguntado -dijo el
corresponsal- y el Partido Popular (la derecha) me respondió: ´Mientras gobierne
Zapatero, los independentistas seguirán campando a sus anchas y los republicanos
no encontrarán ningún freno´. En el PSOE (actual gobierno) me han dicho: ´Cuando
la derecha está en la oposición, juega con la catástrofe como recurso para
volver al poder´. “¿Y quién tiene razón?”, preguntó el director. Y el
corresponsal se ruborizó: “Es increíble, pero tienen razón los dos”.
[La Vanguardia, 29 septiembre 2007.
El momento más alucinante de los últimos 30 años
FERNANDO ÓNEGA ]

* * * * * * * * * * * * * *

4 Comentarios a ““El momento más alucinante de los últimos 30 años..””
Toni Ibàñez dice: September 29th, 2007 at 11:21 am
Yo me dejaría de humoradas y empezaría a plantearme seriamente El Problema. España es una entelequia que debe ser dilucidada. La Hora ha llegado.


Sani dice: September 29th, 2007 at 12:04 pm
Sí. Mira, coincido con Toni en considerar que el momento no está para chistes fáciles aunque sean agradables de leer.
En tu anterior post sobre Zapatero, Putin y todo lo demás, el alud de buenas preguntas que proponías me han hecho pensar indefectiblemente en la genialidad y donaire de “Juan de Mairena” aconsejando a sus alumnos a preguntar … preguntar siempre … y es una de las estrategias vitales que me va acompañando toda la vida…Lo que pasa es que esa genialidad mairenesca presupone que alguien conteste. Y aquí no contesta casi nadie.
O, mejor dicho sí, unos, como Ónega con “peteneras” y otros a lo delirium tremens populista. Contesta Rajoy, a su manera, sí, diciendo que hay que conseguir que toda España vuelva a votar al PP para que puedan recuperar el poder y el poder de poder imponer, manipular y enriquecerse impunemente a costa de terribles catástrofes de todo tipo, pasadas previamente, eso sí, por el sello de la legalización.
Contesta la Conferencia episcopal y su coro infernal de Libertad Digital con insultos, chillidos, ladridos y aullidos.
¿Así que todo lo que se le ocurre al señor Ónega es decir que alucina y a escribir columnas-monólogos a la Buenafuente …? Apañados vamos.
A mi, mi sentido del humor me da para bastante y también puedo ponerme en el plan de preguntar si los del PP empiezan ya a construir campos de concentración en los páramos mesetarios. Si alguien sabe si Zarkozy ha empezado sigilosamente a dar instrucciones para volver a acomodar las playas de Argelès-sur-Mer y los páramos del Larzac… ¿Si se sabe algo de si Siemens está experimentando con nuevos modelos de hornos ?…
Pero no me hago mucha gracia, la verdad.

Es hora de dar y pedir opiniones serias, propuestas de negociación y de consenso
Es hora de verbalizar cómo impedir que personas como Maty formen parte del consejo redactor el nuevo texto Constitucional …
Cómo conseguir garantías europeas de que la guillotina no va a volver a funcionar, ahora en la plaza del Sol. ¿Cómo evitar nuevos 23F?

La sociedad española tiene el derecho moral de pedir a sus intelectuales un mínimo de compromiso y un mucho de participación activa en la reconstrucción espiritual de todo el país. Eso que tu, Quiño, llevas haciendo desde hace tanto. Seriedad y responsabilidad.
¡Que dejen los chistes para los humoristas de El Jueves!


Toni Ibàñez dice: September 29th, 2007 at 12:19 pm
Me temo, amigo Sani, que intelectuales españoles és un oxímoron. Para muesta un botón: Fernando Savater. Es para echar a correr… que es lo que ya estamos haciendo los vascos y los catalanes: AHÍ TE QUEDAS, ESPAÑA, CON TUS PPs I TUS PSOEs., con tus BORBONES… ADÉU ESPANYA!!!


Sani dice: September 29th, 2007 at 12:19 pm
Otrosí,
@ Maty antes de que replique …
Lo que digo lo digo -”casi sin acritú” - porque te veo excesivamente excitado y nervioso. “Harto”, según tus palabras …
Por eso me alegra pensar que en este país, a diferencia de Estados Unidos, no hay hoy por hoy permiso de armas, porque justamente en el fragor del contexto correríamos el riesgo de que la gente de aquí, de alláy de acullá empezara a disparar … por culpa del exceso de nervios, de la “hartura” total proclamada…
Ergo, si nos prometes que te vas a calmar un poco, o por lo menos todo lo que te deje el cuerpo, estoy dipuesto a proponerte como miembro del sector extremoduro de los redactores constitucionalistas.
Y feliz 12 de Octubre anticipado!


JP Quiñonero dice: September 29th, 2007 at 12:46 pm
Sani, Toni,
… me siento un poco “interpelado” por vuestros comentarios… y me puse a redactaros una respuesta… he consagrado tantos años a esta historia, con tan pocos frutos, que, finalmente, os respondo con una nueva entrada que resumirá siquiera muy parcialmente lo que llevo escrito dentro y fuera de este Infierno.
Q.-
PS. Toni, que tanto diálogo y reflexión sobre España y Cataluña me pide… recibió mi libro De la inexistencia, ¿hace cuantos años?… ayer me felicitaba por la próxima edición catalana… ya veremos: la edición castellana solo mereció un silencio sepulcral. No fue el único. Seguirá Sobre España, el concepto de nación y la destrucción de Cataluña…


maty dice: September 29th, 2007 at 12:50 pm
@ Sani
No estoy especialmente excitado, todo lo contrario. Por suerte o desgracia, soy una persona bastante racional, que no suele tomar decisiones en base a impulsos. Procuro utilizar mi intelecto para afrontar los problemas, dedicando tiempo para estudiarlos debidamente. Con decir que cuando me saqué el carné de conducir visité/visitamos cinco autoescuelas en busca de presupuestos, preguntando y preguntando (a veces soy muy pesado, pero siempre procuro enterarme bien, por ejemplo con las comisiones bancarias y demás, y así he ido acumulando conocimientos varios, útiles, y que comparto con los de mi entorno, buscando siempre la optimización -recientemente comenté aquí lo del aire acondicionado y el ahorro conseguido). Muchos, en cambio, en cuanto dejaron los estudios prescinden de entrenar el intelecto, quedándose estancados.
Otros, sí que son impulsivos, y no dudan en descalificar a los demás, recurriendo a un lenguaje más propio de los periodistas “profesionales” españoles (con excepciones contadas, como las del maestro Ónega, uno de los grandes, admirado por mí hace muchos años, demasiados).
La política nunca me ha interesado en demasía, pero estos últimos años me han obligado a interesarme por ella. Y mucho menos los partidos españoles, donde prima el amiguismo, el “prietas las filas”, la incompetencia, los vividores de la cosa pública…, de ahí mi desilusión con C’s, al remedar los mismos males, que al parecer son propios del carácter hispano, me temo.
Procuro basarme en MIS principios/Ideario, que no escondo. No los impongo, sólo los utilizo para entender la realidad. Y lo fundamental de mi pensamiento “político” se centra en la defensa de la PERSONA. Ello me lleva a chocar inevitablemente con el nacionalismo excluyente catalán, puesto que mi conciencia me impide seguir impasible mientras los derechos de muchos de mis conciudadanos son vulnerados sistemáticamente.
Catalunya, si tiene un valor en sí, es por sus ciudadanos, no por el sistema político en sí. Si los primeros son pisoteados, difícilmente puede hablarse de democracia plena.
“Y feliz 12 de Octubre anticipado!”
Nunca he sentido emoción alguna en dicha fecha, ni con la bandera española, ni con su himno, ni con cualquier otro. Carezco de sentimiento/espíritu gregario. Ni me alegra/entristece que el Nàstic suba a 1ª división o baje a 2ª, pero sí cómo se utilizan los recursos públicos (Ayuntamiento de Tarragona) en un club privado, en vez de emplearlos en las mejoras de las condiciones de vida de mis vecinos tarraconenses. Ahora bien, la Constitución Española la fija como fiesta, así como los símbolos, por los que han de ser respetados, tal es el funcionamiento del Estado de Derecho, que tan difícilmente quieren comprender los nacionalistas excluyentes, “tan democráticos ellos”.
Luego sacas el tema de las armas… ya puestos, podrías decir que “me como crudos a los niños catalanes”.
En su día, cansado de sufrir descalificaciones varias, procedentes de personas incapaces de argumentar debidamente su posicionamiento (habitualmente “hijos de la LOGSE”) escribí un artículo años atrás, que suelo referenciar para estos casos.
Antiguo Nauscopio Soy de extrema derecha, eso dicen


Sani dice: September 29th, 2007 at 1:12 pm
Maty,
En serio, hay en todo lo que escribes y en lo que tienes escrito una argumentación y una coherencia innegables e impecables.
Lo cierto es que ese “je ne sais quoi” que no sé definir me empuja a querer darte un abrazo por más que te sienta entre lejano y contrario… pero quede aquí constancia de mi respeto. Y no hay contradicción en esos términos. Cada cual es como es.
Convendrás, Maty, quizás, en que aplicar la Constitución como pides no sea tan fácil ni tan claro. Sabemos todos perfectamente que la Constitución proclama el derecho de todos los españoles a tener trabajo y casa decente. Y no se cumple. Y no se “aplica” correctivo punitivo alguno. Y nadie va a la cárcel por ello, ni ministros de UCD ni del PP ni del PSOE…
El verbo "aplicar" tiene sinónimos, antónimos y topónimos de infausta memòria.
Habrá que hilar fino para no caer en el error de decir aplicar si se quere decir encarcelar o eliminar .¿Ideas de cómo se aplica la Constitución a los manifestantes de Girona?¡Mañana pueden ser cientos de miles en la Plaza de Catalunya !Ojo con los sinónimos de “aplicar”!… Los hay unos más peligrosos que otros.Y algunos perfectamente inútiles.Sólo eso.


maty dice: September 29th, 2007 at 1:40 pm
¡Mañana pueden ser cientos de miles en la Plaza de Catalunya !
Confundes deseos con realidad. El 11 de Septiembre último, sólo acudieron unos pocos centenares a la manifestación convocada por ERC. Y así muchos españoles, que no tienen ni idea de lo que realmente sucede en la sociedad catalana, pues los medios de (in)comunicación incumplen sistemáticamente con su deber de informar verazmente.
Lo dicho, la tortilla comienza a dar la vuelta. También me dijeron agorero cuando escribía en esta bitácora en enero del 2006 avisando de la crisis económica que se nos iba a venir encima. Hay que informarse y analizar debidamente, algo que desgraciadamente no favorecen los medios españoles. En fin, el tiempo dirá y nos pondrá a todos en nuestro lugar.
Los catalanes están mucho más preocupados por sus hipotecas, por la educación, por el trabajo, por la salud, por el fútbol… que por el desvarío nacionalista, tal como se vió en el pasado referéndum estatutario. Y ese hastío se verá reflejado en la creciente abstención en las generales, me temo.
Yo, como muchos otros catalanes, quiero que las Administraciones Públicas funcionen debidamente y garanticen un correcto funcionamiento de los servicios que gestionan. Con tanto centrarse en el discurso identitatio, han descuidado la buena gestión. Más aún, como los partidos se nutren de sus afiliados para los cargos, resulta que apenas encuentran gente preparada para ocuparlos, pues han huido de los partidos. Y el gobierno, en vez de buscar a profesionales independientes para ocupar ciertos cargos de Dirección General, agrava el problema. Todo por su ciego sectarismo.
No, Sani, los vientos de la historia son otros. Todavía de escasa velocidad, brisa, pero si te fijas bien sentirás como un ligero escalofrío en tu piel nacionalista
PD: esta noche no dormirás


Sani dice: September 29th, 2007 at 5:15 pm
Maty, una última precisión, por alusiones.
Tengo que matizar que yo no deseo ese tipo de manifestaciones ni sueño con ellas.En absoluto. Quería decir lo que decían hace dos días los tertulianos de Josep Cuní en su programa de Radio: Algo así como que donde ayer había 300, una mala gestión del problema pudiera agravarlo en lugar de resolverlo.
Ojalá todo se quede en brisa ambiente en la cara, ligeros escalofríos en la piel y aliento constitucional en el cogote!!! Ojalá.
Intentaré, como cada día, dormir profundamente, como se merece mi tranquila conciencia, pero por si acaso, y para evitar sufrir pesadillas goyescascon imágenes de castigos constitucionales formadas por electrodos, cabras legionarias en la Diagonal, fusilamientos sumarios, o bombardeos de Barcelona con las state-of-the-art bombas rusas…esta noche me tomaré una manzanilla y una dormidina …


maty dice: September 29th, 2007 at 6:03 pm
Para que tengas sueños placenteros, nada mejor que esta extraordinaria colección de fotografías que acabo de reseñar ya mismo en el lateral de Nauscopio.
Bored Night National Park USA Collection - PART 2
Por lo demás, un consejo, no hagas demasiado caso a los tertulianos que son capaces de opinar de cualquier cosa como si fueran una autoridad, y más si son periodistas “profesionales” españoles. La mayoría de ellos tienen una formación muy inferior a la de muchos bitacoreros que reseño. Otro tanto vale con los políticos que nos gobiernan, presidentes incluidos.
PD: por si acaso, yo miraría debajo de la cama, no vaya ser…
_________________

Blogs. Blogs de Lletres guanya el Premi LLetra 2007

Assisteixo gairebé en directe, cap a 2/4 de 2 de la matinada del 29 de setembre, a la rinocerontització del títol del blog guanyador del premi Lletra 2007.

El que fins ahir era Blogs de Lletres, ara, amb el Premi LLetra, passa a ser Blocs de Lletres.
















El premi té, sembla ser, un preu, i és que cal abaixar-se els pantalons i escriure ara Blocs de lletres amb una c en relleu, que es noti, allà on fins fa molt poc s'escrivia blog amb g.


El blog Blocs de lletres ha estat blog fins fa una estona de la nit del divendres 29 de setembre, com ho demostren algunes de les imatges que he caçat al vol de la "mise à jour" per part del seu autor.

També ho observa en M.A. de Saragatona, al seu blog

"Acabo de llegir que Blogs de Lletres (no Blocs al títol i sí a l'adreça d'internet) acaba de guanyar el 7è Premi LLetra.
Felicitats des d'aquí a Josep Porcar i per molts anys i que es vagi incrementant
el volum de blocs. Tant de bo la cosa oral anés pel mateix camí. Llàstima que el
Prudènci Bertrana s'hagi declarat desert."


Miquel, veig que quedem poquets amb això del blog. A la llista hi ha també, que jo sàpiga, en Toni Ibáñez i, també, en Carles, el Llibreter, que, -com a Bérangers -, persisteixen, persistim, en l'error i heretgia de seguir escrivint blog allà on els normalitzadors ja han decretat que calia escriure bloc i ho apliquen arreu amb eficàcia orwelliana.






















Fas bé, Josep Porcar, de "renegar" de la G de Blog. El premi Lletra 2007 bé val una missa de C.

Caure en la rinoceritis és d'allò més humà que hi ha, i "rectificar", no només és cosa de savis, també ho és de "llestos i vius com les raboses" ... mentre que persistir en l'actitud Bérengerosa ... pot acabar sent només una mena de posat, de mania autoafirmativa acapullada i estèril, una opció de perdedors. La meva.

Les imatges que aportem sobre la confrontació bloc vs blog (icones i captures de pantalles) traeixen l'estrip intern, -petit trauma :-?)- que has patit en el procés d'adaptació, Josep Porcar, però que segurament ja estàs superant ràpidament i ben aviat donaràs per vençut, curat i assumit.
[Com llegir si no això d' hyperblok que escrius al text alternatiu ?? Fart i cuit de la dicotomia?]

Sempre queden, quedem, uns quants Bérangers díscols, cada vegada menys nombrosos, amb tendència a desaparèixer, perquè la rinocerontització és més forta que el més fort dels caràcters, i gairebé sempre, fins tots amb les ovelles negres, funciona el vell reflex d'"unir-se a l'enemic que no es pot vèncer". Estem condemnats a haver de *blocatitzar la *blogogefília

Jo mateix no descarto caure un dia a la trampeta d'unir-me als "blocaires"... però no pas ara mateix. Jo penso seguir fent blog fins al final-final, i llavors ja en parlarem.

Malgrat que ara ens separi sentimentalment una "G", Josep Porcar, moltes felicitats! Gaudeix del teu merescut premi! I que segueixis amb aquest teu blog tan gruixut i consistent.

Ben sincerament

Sani

__________________

23.9.07

"Això és el que ens costa el nostre Ajuntament"

La CUP (Candidatura d’Unitat Popular) de Vilanova i la Geltrú ha editat i distribuit per tota la ciutat un fulletó informatiu de dues pàgines a doble cara que conté tot un seguit d’informacions sucoses que mereixen un comentari.

A la portada hi ha la foto tamany natural i a tot color dels membres de l’Ajuntament en ple.
PSC-10, CiU-9, PP-2, ICV-2, ERC-1, CUP-1.
Les dades que aporten i posen en coneixement de tots els ciutadans de VNG són aquestes:

Títol del fulletó:

"AIXÒ ÉS EL QUE ENS COSTA EL NOSTRE AJUNTAMENT
Els sous dels regidors, càrrecs de confiança, grups municipals i altres"

Sous

Alcalde 57.320€ fins al 7/07. A partir del 8/07, increment del 4,7%. Sou actual 60.000€
5 regidors amb dedicació plena. Increment de l’1,8%. Sou actual 52.500€
4 regidors amb dedicació del 75%. Increment del 7,8%. Sou actual 39.375€
2 regidors amb dedicació del 50%. Increment del 8,2%. Sou actual 26.250€
1 regidor amb dedicació mínima. Increment de l' 11%. Sou actual 7.990€
12 regidors de l’oposició. ..............Increment de l ‘11%. Sou actual 7.990€

Càrrecs de confiança i càrrecs directius

Després de les darreres eleccions del maig 2007, s’ha establert que, a compte del pressupost de l’Ajuntament, hi ha la figura de 3 càrrecs de confiança exclusius de l’equip de govern, és a dir, un per cada partit del tripartit del govern, amb el sou de 3.306,74€ mensuals, dos càrrecs de confiança per a CiU amb els sous de 2006,74 i 890,81 respectivament i un càrrec de confiança per al PP, amb sou de 1300€ i 1 càrrec de confiança per la CUP amb el sou de 758,66€ al qual la CUP renuncia.

Els càrrecs directius són càrrecs amb tasca idèntica als càrrecs de confiança de l’equip de govern. Passen a ser 3 (un més que en l’anterior legislatura).
1 càrrec de direccció per a PSC, amb un sou de 3.428,20€
1 càrrec de direccció per a ICV, amb un sou de 3.077, 04€
1 càrrec de direccció per a ERC, amb un sou de 2.812,05€

“El pacte de govern amb ERC, per reeditar el tripartit
incloïa la invenció d’un nou càrrec per permetre l’entrada a l’Ajuntament del número dos d’ERC, donat que els resultats electorals d’aquesta formació no ho van permetre. (…) Es tracta del Cap de Maneniment de la Ciutat, amb una dedicació de 35 hores setmanals i una retribució de 2.812,05 € mensuals."

Dotació econonòmica per als grups municipals i Dotació extraordinària

Hi ha fixada i aprovada una dotació mensual per a cada grup municipal: 1,231€ per grup més 270,74€ per cada regidor electe.

PSC 10 regidors: 3.939,19€
CiU 9 regidors: 3.668,41€
PP 2 regidors: 1.773, 36€
IC-V 2 regidors: 1.773, 36€
ERC 1 regidor: 1.502,56€
CUP 1 regidor: 1.502,56€

Matar els deutes amb euros

Però a més, [sembla ser que com que calia pagar deutes de les depeses electorals i sempre hi ha més despeses de les que es preveuen en un principi,] es va acordar dotar cada grup municipal amb 6000€ per cada regidor, fet que ha suposat una kermesse orgiàstica generalitzada amb només una excepció : la de la CUP, que hi renuncia i l’emprenyada de la qual explica la publicació d’aquest fulletó amb d’aquestes dades, i amb voluntat de denúncia.


"La Candidatura d'Unitat Popular (CUP), amb aquests breus
línies que teniu ara mateix a les vostres mans, intentem exposar-vos i
alhora denunciar també, alguns fets que segons el nostre entendre mereixen ser coneguts per tots els vilanovins i vilanovines"

PSC. 60.000€
CiU. 54.000€
PP. 12.000€
IC-V. 12000€
ERC. 6000€
CUP. 6000€ , als quals la CUP renuncia.


La meva interpretació i comentaris :

1. Els sous dels càrrecs electes, tant a nivell municipal com a nivell autonòmic o nacional, per més que semblin elevats, sempre són baixos. Hi va el bon funcionament dels municipis i les institucions democràtiques. Són càrrecs als quals tothom té la possibilitat d'accedir, si vol, als quals s'accedeix per votació i és una gestió controlada cada quatre anys... De manera que no hi ha massa a criticar.
El que cal és evitar les corrupcions garantint per tant unes auditories serioses i la transparència informativa en les depeses i els balanços.
Les comissions subterrànies, d'això sempre n'hi ha hagut i sempre n'hi haurà.

2. Caldria preguntar si és normal que la meitat dels regidors no tinguin dedicació plena al seu càrrec, en un municipi d'uns 60.000 habitants.
I també si no és suprimible una regidoria on el regidor o regidora només cal que s’hi dediqui mínimament. Crec detectar-hi una anomalia important que caldria corregir. Qui contesta?

3. És veritat que els càrrecs de confiança i els càrrecs directius, (que sembla que es poden anar incrementant en nombre, arbitràriament) tal com estan designats actualment acaben sent càrrecs de gestió pública no elegits democràticament ni elegits per mèrits en concursos públics i transparents. Això suposa una altra anomalia política que no es veu ben ve qui la resoldrà, si fins i tot els partits d’esquerres són els primers en provocar-la o en perpetuar-la.

4. La jugada dels 6.000 euros suplementaris per barba demostra l'elevat grau de creativitat que demostren els polítics, i el gran sentit de l’humor i de la impunitat de què gaudeixen.
Sempre en tenen una d’amagada per poder resoldre els problemes i les urgències de calers, sobre tot si parlem d’un municipis on les arques del tresor recaptat són penes a vessar…
“Nostre Senyor proveirà” deien els contes del catecisme … Quines metàfores més boniques per dir “Gastem-nos-els que algú pagarà”!
Si això ho fa un govern d'esquerres, mira d'imaginar el que fóra capaç de fer la dreta! Ni t'ho imagines ...

5. M’agradaria saber a quants municipis de Catalunya hi ha hagut algú que hagi editat un full com aquest des del PSC, ERC o IC-V per donar a conèixer a la ciutadania com “s’inverteixen” els diners dels ciutadans contribuents. Cal posar l’única esperança de transparència informativa en les CUP?

Faltaria encara que es publiquessin també, detalladament, les despeses en obres públiques als pobles i a les ciutats de Catalunya i potser així quedaria clar on són els forats negres que engolleixen “quasi delictivament” centenars de milions d’euros i clamen venjança al cel.
Caldrà que els partits d’esquerra, com a mínim ells, es comprometin a fer d’accés públic i universal aquesta mena de dades dins d’aquesta legislatura.

També això contribuiria a democratitzar efectivament el país i evitaria bona part de l’abstenció a les eleccions. Cadascú sabria amb més coneixement de causa qui votar i perquè.

______________

Lector/a...

Tu ja tens les dades del teu Ajuntament? Exigeix que es publiquin!

Serendipity, Veinardise i ... Xurra, Xamba o Serendípia

Acabo de penjar un comentari post al Fòrum Llengua francesa en marcat en el conjunt de fòrums lingüístics de WordReference.com, on explico perquè cal inventar en francès un terme nou , *la veinardise (copirait del Sani), per al terme anglès serendipity.

Ho he penjat en un fil de discussió on algú començava preguntant com caldria pronunciar en francès la paraula sérendipité: és a dir si algú savia si calia pronunciar la segona síl·laba com a nasal o no. Pel mig han aparegut un cert nombre de comentaris interessants que tenien a veure amb la tendència a l'anglicisació del francès i a la dificultat de resoldre de vegades el tema de la pronúncia de determinats préstes lingüístics. Tanmateix jo he tirat pel dret i he proposat un neologisme.

La meva argumentació sencera diu així:


"Chers collègues,

Il me semble qu’on est en train de perdre le fil. Je reviens à vos moutons … pour ajouter ceci : Fi des sérendipes, sérendipités et autres sparadraps ...
Pourquoi faudrait-il aujouter un accent sur le prémier « e » ???
Fi de la francisation ridicule de certains termes anglais ! Fi de l’anglicisation honteuse ! Il faut oser néologismer intelligent.
C'est pas cher, et ça rapporte gros.
En anglais serendipity (
http://www.thefreedictionary.com/serendipity)
c'est bien joli.

Or, en français, serendipité ou sérendipité, avec ou sans accent, avec « e » nasal ou pas,… c'est moche comme tout !
Alors, après avoir désestimé *le pothasard *la potardise et *la potardité... je crois que ça devrait donner un de ces trois mots: *la veinardise *la veinardité ou *la veinhasardité ;-)

Je serais carrément pour *la veinardise , mot qui n'apparaît pour l'instant ni dans le Grand Larousse Français-Espagnol, Espagnol-Français papier, ni dans le
Dico
multifonctions de TV5
en ligne, ni dans le Grand Dictionnaire
Terminologique
, ni dans le Trésor de la Langue Française informatisé !
Mon dieu ! Est-ce qu'on ne découvre jamais rien par hasard en France ?

En attendant de me renseigner sur la façon de communiquer la trouvaille du bijou à
l'Académie, ou plutôt aux gens du CRTEL (Centre de Ressources Textuelles et Lexicales) ou encore aux gens du CENTAL (Centre de Traitement Automatique du Langage), je vais soumettre ma proposition aux fin nez linguistique des correcteurs du Monde, animateurs du blog Langue Sauce piquante ... histoire de voir ce qu'ils en pensent, ce qu’ils en disent...

Voilà ... Bon courage.

Et, de grâce, néologismez, néologismez, il en restera toujours quelque chose !"


De ben segur hi haurà alguna reacció. Esperem que siguin felicitacions i no pas pedres ;-). Ja ho veurem .

I per associació d'idees m'he dit que no havia vist com ho diuen, això, els diccionaris catalans.
Sorpresa desagradable: no és al GDLC . Sorpresa agradable: ja apareix al DIEC2.
Felicitats!


"f. [LC] Descobriment casual o imprevist fet per un
investigador en el curs d’una recerca orientada a altres objectius i amb
pressupòsits teòrics diferents."


Jo ja estava a punt de queixar-me, pero no puc fer-ho. Ja havia imaginat com dir-ho en català cas que tampoc no ho hagués trobat ni al DIEC2 ni a l 'Alcover Moll
Què en faig ara doncs de la meva paraula? ... No s'hi val llençar les idees a la brossa: potser no estarà de més que hi hagi un sinònim popular per a un terme tan poc econòmic, quasicientífic i infreqüent.
Com que de petit, al meu poble, de la sort en dèiem "xiripa" (del castellà chiripa) o "xurra", tot i que ho pronunciàvem txiripa i txurra... m'he decidit a proposar quetambé se'n digui *xurra ( sinònim curt, precís, bonic i barat) d'allò que d'altres en diuen xamba o serendípia.
En castellà he trobat això : serendipia.

Ho enviarem als de Termcat, que és el nostre Vaticà, i ells potser sabran què fer-ne. Jo ja he fet la meva feina.


_______________

16.9.07

Sobre les veritats | Blocomentari |

Blog: La panxa del bou
Autor/a: Júlia Costa
Post: Sobre la veritat ... relativa
Comentari: Sobre les veritats ...
Blocomentari


Sani Girona Roig ha dit...

Chère Júlia,
Jo també hi tinc la meva fixació amb la idea de "la veritat". Fins al punt que a la pàgina d'entrada de la meva web profesionnal, Pages du FLE, hi tinc tres citacions: Dues de falses i una de vertadera !!!

La bona és la d'en Baudelaire, que ens aconsella que siguem sempre poetes, fins i tot fent prosa... Me la vaig agafar pel meu compte i me la vaig fer "meva" de tant bonica com és.
Les altres dues ... me les vaig inventar jo mateix i les hi tinc escrites com si formessin part d'un poemari (ara confesso aquí que és apòcrif) titulat Poèmes de l'optimisme bleu:

"Bien nommer les choses ajoute au bonheur du monde", n'es una.
"Malheureusement, toute vérité en cache toujours une autre" és l'altra.

Ja ho veus, això diu el molt que m'angoixa que hi hagi massa veritats per a un mateix fet, objecte o idea ... I és aquesta polisèmia de la veritat el que em fa pensar que no hi ha manera d'entendre'ns bé objectivament, només ens podem entendre per aproximació. Per això també, sovint, les veritats dels altres són per a mi mentides o veritats a mitges, que pel cas és el mateix.
Cal tenir-ho present a l'hora de parlar i d'escriure i de llegir les veritats dels altres ... Això sense comptar amb el factor evolutiu de la veritat ... que és el que acaba fent vessar el got: les veritats d'avui poden ben ve ser les mentides de demà, i viceversa. Els darrers grans descobriments en els camps de l'Antropologia, la Física i la Biologia ens tenen acostumats a desconfiar sistemàticament i per sempre més de les Grans Veritats. Senzillament, són falses i no hi ha un pam de veritat enlloc.
Ergo ...cal que ens ho prenguem tot amb una certa calma.
És curiós constatar això que expliques perquè a mi l'edat em perjudica força en el sentit de fer-me més segur de les meves veritats, és a dir més intransigent. =:-(
Jo per caràcter voldria que això anés al revés, que ho relativitzés tot més, i que m'apliqués "de veritat" el consell de la calma ... però el cor va per un camí i el cervell n'agafa un altre.
I m'he de fotre!
Cuida't.
Sani

Cal confiar en J. Montilla | Blocomentari |

Blog: Còc ràpid
Autor/a: Carme Laura Gil
Post: Medalles d'Or: escenificació estratègica?
Comentari: Cal confiar en J. Montilla Sani dissabte, 15 de setembre de 2007 13:30h
Blocomentari


Lamento discrepar amb la majoria dels del post+comentari...
Trobo realment excessives les crítiques a un Honorable President de la Generalitat que per ara no ha fet més que coses ben fetes de paraula, pensament obra i omissió.
Entenc que els qui volien que hagués estat elegit Artur Mas estiguin infinitament dolguts ...però us hi haureu de posar fulles durant quatre anys. I sabem que el temps fuig a una velocitat de TGV de veritat. És a dir d'aquí a quatre dies. Paciència. Una mica de paciència. I d'aquí a quatre dies ja es veurà.
No és acceptable ni s'aguanten per enlloc les desqualificacions i els insults sistemàtics d'alguns sense fonaments seriosos. SE-RI-O-SOS! Altrament només és signe de misèria emotivomental.
Critiquem accions concretes, errades o traïcions, (i els que tenen carnet que comencin pels de casa seva) i no prenent com a referència el miratge l'idílic del país que hauria estat Catalunya amb Artur Mas a la Presidència.
Quant a Carod Rovira, pronostico que veurem com alguns que ara el critiquen, un dia d'aquests, si per error o per necessitat acaba pactant amb CDC, llavors, en faran l'exègesi i l'acabaran santificant ...
D'això arreu del món se'n diu cinisme i està condemnat amb penes infernals.

15.9.07

Blocomentar (Blogomentar). Blocomentari. Producció bloguera global.

Una de les meves dèries blogueres permanents ha estat, des del començament de l'era blog, trobar una manera eficaç de conformar una Obra completa virtual qui sigui realment global i que inclogui, per tant, els comentaris deixats en els nius d'altres ocells bloguers ( o blogaires), petites aus rapinyaires o voltors.

La mala solució que vaig imaginar una vegada consistia a anotar sistemàticament, amb els enllaços corresponents, tots els comentaris escrits en una sèrie de posts del blog. Però per recuperar-los caldria anar al blog on el vam deixar si és que encara era viu i ningú no l'havia esborrat.
Això suposava un malbaratament d'energies fora de tota mida i, per tant, estava condemnat al fracàs des de bon començament, com així va ser.
Vaig assabentar-me, simultàniament, que hi havia un servei que ho resolia... però per mandra o per malfiança no ho ho vaig ni provar. I ho vaig deixar córrer. Suposo que m'ho hauria de tornar a mirar...

El fet és que avui, en deixar un comentari a can Ya me gustaría per donar-li les gràcies d'haver recopiat ell l'article de Félix de Azúa que m'ha servit de base per al meu Joc politicolingüístic número 10, m'ha vingut al cap novament la idea del reciclatge i recuperació dels comentaris i del seu aprofitament integral.

Li he donat dues o tres voltes i he decidit que d'ara en endavant, recopiaria al meu blog tots els comentaris mínimament significatius deixats a can altri.

Sí, amb tot un munt d'avantatges importants:

1. S'aconsegueix així fer Obra completa concentrada i no dispersa.
2. Dóna als lectors una idea més tridimensional del perfil del bloguer (blogaire), justament pel fet de la concentració de tot plegat.
3. És també una manera d'homentatjar una mica o, com a mínim, donar relleu als posts, blog sencer i autor o autora que han aconseguit interpel·lar l'atenció d'aquella persona que li deixa un comentari.
4. D'això en direm *blocomentar o *blogcomentar *blogomentar. Blocomentar serà doncs un verb regular i transitiu que significa reproduir en el propi blog els comentaris que hem escrit en d'altres blogs (blogs, no blocs, és a dir... BoDeGa, no PeTaCa !=;-).
Un *blocomentari o *blogomentari ... serà doncs un comentari transformat en un post al propi blog.

5. Addenda: amb data de 31.01.2008 vam publicar un post on fèiem una petita precisió al respecte i acabàvem de polir la definició de *blocomentari amb els termes següents:

Què és un *blocomentari? (Sani Girona. Properament a la Vikipèdia )
Reprenc aquí la definició antiga i li afegeixo un aspecte important.
1. Per dir-ho curt i ras, un blocomentari és la represa -en el blog propi - d'un comentari deixat en un post d'un blog aliè.
2. La definició es completa encara amb un punt més: la creació en el propi blog del comentari que voldries fer a un post d'un blog que no admet comentaris.

En ambdós casos, la inclusió de la paraula blocomentari en el títol del post, indica que no és un pots nou sinó un comentari.
L'avantatge principal és la possibilitat d'editar aquell comentari quan sigui en el temps, al cap de poca estona o al cap d'uns mesos o algun any. I per edició entenc la modificació que s'escaigui, des de la corecció d'alguna errada ortogràfica fins a la modificació d'una idea principal o secundària. La substitució si cal d'una idea per la seva contrària.
L'avantatge secundari -principal potser per segons qui- és el fet d'incloure sistemàticament en le propi blog tots els comentaris escampats en els blogs amics -o adversaris-, de manera que el blog contingui el gruix de tot allò que cadascú ha escrit i ho reflecteixi com a obra completa.Tothom ha experimentat alguna vegada la sensació d'haver deixat escrit un comentari important a casa d'un altre blogaire; més important que algun dels propis posts...
Res no ens impedeix convertir aquell comentari en blocomentari, per tenir-lo a mà, recordar-lo i si ens sembla, modificar-lo.
La idea em va venir fruit de la meva necessitat de corregir gairebé sempre després d'haver postejat, allò que la maoria de gent fa en un editor o sobre un esborrany provisional. Després d'haver penjat cada post, ja començo a corregir-lo.Vaig insistir en la idea en veure que en cap servidor de blogs no era permès d'editar els propis comentaris una vegada penjats.Per això per a mi va ser una gran satisfacció veure que Blogger.com, com si em fes cas i veiés que això era un aspecte necessari, va posar sota cada comentari enviat en un altre blog a Blloger una icona de paperera, que permet esborrar un comentari propi si al cap d'una estona hom es penedeix d'haver-lo penjat.
Efectivament el podem esborrar i posar-n'hi un altre, modificat a voluntat, o no deixar-ne cap.La meva pregunta, des que vaig imaginar el blocomentari fins ara mateix és aquesta:¿Què suposaria tècnicament establir una mena de miniformulari automàtic que permetés afegir al nostre post el comentari que volem deixar a casa d'altri i que el blogaire destinatari del nostre comentari rebés per correu el tros de codi empaquetat corresponent al nostre comentari.
Caldria establir un petit "javascript" o "plug-in" per dir-ho d'alguna manera que en rebre-ho i validar-ho afegís aquell codi (amb estils inclosos, vull dir) al seu blog ?
En esquema, la cosa fóra una cosa així:
1. Veig un post que m'interessa i decideixo comentar-lo
2. Escric el comentari al meu blog tractant-lo com a blocomentari (tècnicament el blog ho processa automàticament mitjançant un "formulari" i llavors ho envia al destinatari)
3. El destinatari reb el comentari-codi que li enviem; ell ho valida i en fer-ho, queda automàticament penjat en el seu blog, en la zona de comentaris del post en qüestió.
4. L'autor del comentari conserva en forma d'obra completa tot el que posteja i tot el que comenta en altres blogs.

Tot són ventatges i pocs inconvenients o jo no en sé veure gaires. I suposo que des d'un punt de vista tècnic no és gaire difícil de resoldre i fer-ho possible.Jo ja he fet la meva feina creativa d'imaginar una modificació que ara per ara no existeix a la blogosfera... ara és l'hora dels tècnics.
Així doncs, aviam quin servei de blogs caça primer la idea, la fa seva i l'ofereix modificada i millorada urbi et orbi.
Potser podrem dir: "vindran nous blogs que ens faran més feliços..."Amén.

Voilà i that's it. Déu n'hi do ...


Ho enviarem (informacio@termcat.cat ) als del Termcat per a la seva aprovació si s'escau. I si no, nosaltres ho tirarem endavant igualment, of course!
5. Hi ha un avantatge suplementari molt significatiu: és la possibilitat d'editar el propi comentari, modificant si cal el que s'ha escrit i fent-ho amb "honestedad", atès que el comentari original es queda al niu-blog on el vam deixar escrit. i per tant no s manipula res, qui vulgui comparar ho pot fer i pot veure les diferents versions cas que s'hagin produit modificacions.
Jo he demanat vàries vegades a entesos diversos com és que els blogs no ofereixen encara la possibilitat que el propietari del blog pugui editar els seus propis comentaris.
Els pocs que contesten, argumentent que això no queda gaire "políticament correcte", però jo replico que una cosa no treu l'altra, i que em sembla que s'hauria de poder fer.
Continuarem per tant demanant als tècnics dels serveis de blogs que ho implementin, ells que poden fer-ho.

La idea de blocomentar, notable, arribaria a nivell d'excel·lent si els gestors de Blogspot, Blocat, WordPress o el servei TIC de la XTEC incloguessin i implementessin una mena de javascript complementari -suposo que és tècnicament possible- que gestioni això per a tothom i de manera senzilla, semiautomàtica i eficaç, per exemple, acumulant tots aquest comentaris en una part del blog on no interfereixin amb els post habituals ...

Per tot això, i pel fet d'imaginar fins i tot el palabro neològic que descriu aquesta activitat, em sembla que aquesta és una molt bona idea, que hauria de merèixer un petit premi: per exemple, cinc minuts amb la Mònica Terribas. Mònica, vull dir exactament ... amb tu al teu plató de La Nit al dia!, tu ja m'entens, Mònica! :-).
Però si la idea encara no us sembla prou bona, seguiré acumulant punts, com a les rifes de Festes Majors, fins aconseguir algun dia un premi gros.

Reprodueixo aquí el comentari pare de la idea, enviat al Lynx de Ya me gustaría. Diu així:

Sani Girona Roig dijo...
Dear Lince,
He aprovechado la copia del artículo de FdA en El País que hay en tu blog para crear mi juego número 10. Jocs políticolingüistics es, como su nombre esconde, un blog creativo, educativo y concienciante.
He visto tu lista de blogs por los que te paseas y veo con dolor que no hay rastro de mi blogs personales!
De manera que me veo en la obligación moral de informarte, no sea que te pierdas algo muy valioso y tú sin enterarte!
Dipofilopersiflex II: http://dipofilopersiflex.blogspot.com/
Jocs politicolingüístics: http://politicolinguistics.blogspot.com/
Dicofilopersiflex: http://dicofilopersiflex.blogspot.com/

¡Salud y suerte!
Y ¡Gracias!
sábado, septiembre 15, 2007 10:52:00 AM

_____________

Això, salut i força i bon cap de setmana.
Avui, jo ... "J'ai déjà donné".

13.9.07

La tele, el fracàs escolar i el rànquing d’universitats

Vaig llegir recentment al diari , i després ho vaig escoltar a la tele, una notícia de les de la branca d’estadístiques que, per enèsima vegada, ens col·loca lluny de la vanguàrdia i l’excel·lència.

En el rànquing d’universitats de prestigi mundial, la UB, Universitat de Barcelona figura en el lloc 190 i desplaça a la Universitat de Madrid …

(…) The real gap in Europe’s Higher Education seems to be in
southern Europe.Italy’s only entrant, La Sapienza University, appears in 197th
place, down 72 places.
Spain manages one new entrant, Barcelona, at 190,
replacing the relegated Madrid. These results reemphasise the severe challenges
higher education faces in both countries (…)

[Font: The Times Higher Education]

La Viquipèdia ofereix d’altres dades, però tot sembla indicar que alguna cosa no va bé del tot.

Sempre espero, inútilment, que algú expliqui o intenti explicar una mica el perquè de les coses.
La incomunicació és justament la suma de milers de notícies assèptiques, orwellianes, que tant poden ser veritat com mentida, però que en cap cas aporten gaire res a la millora dels problemes o de les situacions greus. No expliquen res ni proposen res.De la televisió no cal esperar mai res en absolut pel que fa a les anàlisis. Gairebé per definició, televisió és sinònim de manipulació i de desinformació, amb molt poques excepcions.

A la premsa s’hi pot trobar alguna cosa: la notícia que jo vaig llegir anava signada per una periodista que sí que donava algun tipus d’explicació: segons ella, tenia molt a veure amb l’antic sistema, corrupte, d’accés a la docència i a la investigació universitàries, un sistema disfressat d’oposicions, manipulades d’antuvi, on les places presentades a concurs no eren sempre per als més vàlids, sinó per a les amistats més consolidades, de manera que només calia esperar torn…amb paciència i devoció a la causa.
No puc entrar a analitzar res de tot això perquè no en sé res ni mica, i estic a galàxies llum dels lobbies universitaris. Però hi deu haver molta gent que sí que ens en podria explicar de l’alçada d’un campanar i no acabar. Dubto que ho faci ningú.

Tanmateix, a mi m’agradaria que algú encetés una nova línia d’investigació que mirés d’esbrinar si hi ha relació directa –jo em temo molt que sí- entre la programació de les cadenes de televisió d’aquest país i l’excessiu fracàs escolar i el relatiu fracàs universitari, i amb la persistència d’una mena de tuf de podrit que envolta la cultura de la societat espanyola.
La meva tesi fóra que el grau de gravetat del delicte augmenta de les públiques a les privades i de la perifèria al centre. Excepció Canal 9 Valencià, que potser (¿?)arriba a la categoria de “crim” (¿?)

Just abans o just després de la notícia que anunciava per televisió aquelles dades sobre el rànquing de les universiatats arreu del món, s’informava urbi et orbi el llençament de la novena temporada de Gran Hermano GH9! I apareixia publicada a la premsa el triomf de sèries com “Escenas de matrimonio”, on en clau d’humor, les tres parelles s’insulten i menyspreen a cor què vols … “Humor espanyol” (¿?)El Periódico publicava recentment unes estadístiques de seguiment d’aquests programes per part de diversos sectors de la població, i els joves adolescents apareixien com a consumidors habituals d’aquests models d’antivalors. És un cas d’alienació col·lectiva digne d’estudi.
Les cadenes d’àmbit nacional van plenes de programes anomenats “del cor”, l’extensió pestífera dels quals només s’explica per l’èxit immens que aconsegueixen a nivell d’audiència. No hi ha assignatura d’ Educació per la ciutadania que es pugui enfrontar amb èxit
a l’eficàcia aplastant d’aquella font de contravalors i contraeducació que són tots aquests programes. La tasca educativa de milers de professors queda annulada cada dia de cada dia per una televisió perversa que desfà per la tarda i per la nit allò que els educadors han intentant teixir de dia. Pena perduda nois, preneu-vos-ho amb filosofia. És una batalla entre forces desiguals i esteu condemnats al fracàs.

Val a dir que les cadenes catalanes, TV3 i C33, s’allunyen força del model espanyol, i en podem estar ben orgullosos, però també a casa nostra la televisió s’ha convertit en un duplicat patètic d’aquell patètic diari de la postguerra , anomenat El Caso, “el periódico que chorrrrea sangre” , n’hi deien, i s’acostumava a aconsellar els petits que d’ El Caso no en miressin ni les portades, tot i que eren penjades a la botiga-basar del meu poble.


[3] Francisco Umbral ha escrito al respecto que El Caso "era una
manera de dar España real, contra la España oficial de la dictadura. Los sucesos
fueron una tercera vía para dar la verdad del país (como el "Pascual Duarte" de
Cela, en muy diferente y altísimo nivel literario). Franco permitió El Caso
porque pensaba que la gente, distraída con el crimen de la portera, la gata con
alas o el hongo milagroso, se iba a despolitizar, como así fue". (Francisco
Umbral, "Los sucesos", en El Mundo, 16.3.93, p. 7).

Comunicación y sociedad (Univ. de Navarra. Junio 1994)


Ara anomenen Telediario o Telenotícies a una mena de El Caso televisiu: una llarga llista d’accidents, catàstrofes, morts o assessinats, abans de passar a una tongada d’anuncis publicitaris i continuar per donar la paraula a esportistes que no tenen mai res a dir, i a comentaristes esportius que pasen hores senceres "delinquint" parlant de foteses …
Espero el dia que algun polític català clavi un cop de puny sobre la taula i canviï per llei
els continguts televisius.
Cal una televisió que trobi espai per a progames informatius, pedagògics i culturals que fomentin la intel·ligència i la creativitat en comptes d'entontir tota una societat.
Jo potser no ho veuré, però demano que algú declari delicte el fet omplir espai televisiu amb programes de comentaris sobre esports: només una petita molèstia per a uns quants afeccionats i periodistillos però un gran pas per a la humanitat.

Amb tota modèstia em permeto aventurar que aquesta televisió de mínims culturals i de màxims en hipocresia, cinisme i contravalors és un des factors decisius que expliquen les desgràcies educatives i ens situen invariablement, en algun lloc indefinit, al costat de Grècia i Portugal en els rànquins europeus, i al costat de països africans exòtics en rànquings a nivell mundial.
Evidentment, la degradació actual sempre pot arribar encara molt més lluny, però ja comença a costar d’imaginar en què consistirà tanta desgràcia.

Aquelles persones que siguin capaces de modificar la filosofia i la pràctica que regeixen la televisió podràn ser ben bé considerades com herois nacionals.
El canvi de mentalitat potser haurà de passar, necessàriament, per un moviment popular que amenaci i dugui a terme un boicot efectiu als productes que s’anunciïn en aquelles cadenes que converteixen la televisió en una font d’enfermetats mentals pandèmiques.
El bon organitzador que ho organitzi, bon organitzador serà.

________________

Enllaços

Fr. Puigcarbó. TV3 Notícies? Societat de la desinformació

12.9.07

11 de setembre de 2007. Diada nacional de Catalunya

Un gran nombre de factors contribueixen a fer de la Diada d’enguany un nou 11 de setembre molt especial.
La recent democràtica i pacífica “sortida de l’armari polític” dels independentistes escocesos a la Gran Bretanya i dels flamencs a Bèlgica, semblen aportar llenya seca a la particular situació política catalana, més calenta que mai.

Un estudi acurat de la premsa del 2007 mostraria, pel que fa a la llengua, que els termes sobirania i independència, amb contorns clars i afilats, s’han generalitzat i semblen arrabassar extensament el lloc al terme nacionalisme, que apareix des d’ara i potser per sempre més com un eufemisme amb contorns difuminats. Fraga, Aznar, Rajoy, Zaplana i Acebes també ho són de nacionalistes!
Eencara que cadascú pugui seguir fent la viu viu, sembla que el que ara toca -o tocaria, per anar bé- és posicionar-se com a sobiranista o com antisobiranista, com a proindependentista o com antiindependentista.

Enllaços : 1* 2* 3* 4* 5* 6* ...

Duran Lleida es va retratar recentment dient « això se me’n refot » , en comptes de dir « ara no toca » i això, a la curta o a la llarga, li costarà haver d’anar a afiliar-se al PP de Catalunya si vol seguir en la carrera política com a etern potencial ministrable d’Espanya.
ERC ha agafat embranzida i lidera la sortida de l’armari de Catalunya amb una força tal que sembla arrossegar aquells qui a CDC veuen com es compleix per enèsima vegada la dita de “renovar-se o morir”. Sabem però que alguns saben que cal que tot canviï perquè la confusió segueixi igual, i res no canviï. Per sort, hi ha qui té memòria històrica i no és segur que tothom caigui en el parany.

Miquel de Palol escrivia fa poc que calia una Restauració i nosaltres li preguntàvem què volia dir exactament i amb quines idees comptava per posar en pràctica els canvis als que es referia.

MdP va contestar fa uns dies amb un article contundent, titulat « La Independència » on argumentava que hi havia una relacio directa, de causa a efecte, en el fet que una part dels que se sentien independentistes ho fessin amb arguments estrictaments econòmics, en veure que en molts àmbits, Catalunya era lluny dels llocs de capçalera de l’Estat i que s’està emprobrint en relació a d’altres zones del territori espanyol, receptores dels ajuts “comunitaris”.

Salvador Sostres, tan poc presentable habitualment, per al meu gust, aquest cop en la seva columna parla un català clar i net tot recordant-nos que les paraules no són neutres“In-de-pen-dèn-ci-a”. Pagarà la pena seguir les reaccions a la seva idea.

Ahir 10, tard al vespre, TV3 també va fer una declaració de principis en programar el darrer concert de Lluís Llach. No crec que pronunciés cap vegada la paraula sobirania i encara menys independència, -els processos judicials impedeixen tota mena de creativitat artística- però igual que els núvols de formació vertical, aquelles paraules no dites es formaven virtualment en l’aire de l'envelat i omplien l’atmosfera i les cares i els ulls dels presents, segurament també els de molts catalans a les seves cases, cada cop que tornin a escoltar aquell concert, ja mític, i a recordar els símbols creats per en Llach.
El dilluns 10 de setembre, la portada de l’Avui va tenir la pensada d’incloure en lletres mitjanament grosses una frase com aquesta: "La majoria veu inevitable el camí cap a la independència".
Com si es tractés d’un joc, calia buscar i trobar la solució entre la lletra petita, i veure que no es referia a Catalunya, sinó a Escòcia! Està vist que inventen ells, segueixen inventant ells, sempre algú nord enllà… perquè serà. Digues-me què vols i et dirè què somies. Digues-me què somies i et diré què vols.

Avui 11 de setembre de 2007 he sentit la necessitat de retrobar-me amb la meva estimada Gisèlia, musa i bàlsam d’amor i poesia …

Mentre jo em posava a parlar-li d’una de les cançons més meravelloses del món, tot un himne nacional, Amor particular , de Lluís Llach, que escoltava ahir, tard al vespre, prop de la frontera entre el deu i l’onze de setembre, ella ha reconduit el tema i amb posat seriós s’ha posat a insistir molt convençuda que ara és l’hora dels matemàtics, dels físics i, sobre tot, dels químics, que ja som al cap del carrer, i que ara cal que surtin els experts en estadístiques, en càlculs de combinatòria i probabilitats, en núvols de punts i en física quàntica, els físics experts en forces, tensions, resistències, mal·leabilitats i superconduccions, per veure com quadrar un immens garbuix de nombres, xifres i forces, però que seran els químics i els alquimistes qui acabaran resolent la més difícil de les equacions i quadraran el cercle.

Gisèlia pretén que fins i tot una minoria consistent i potent pot ser majoritària, que la força i la voluntat d’uns quants poden vèncer milers de resistències, que un David pot vèncer un Goliat, que no cal raonar només amb termes de xifres i percentatges, sinó que cal medir graus de consciència, pesar nivells de convenciment, potenciar voluntats, convèncer els descreguts … Jo feia sí amb el cap, i m'ha vingut un somriure als llavis.

Gisèlia, Gisèlia, avui, per ser la Diada, estic disposat a somiar, com tu, tota mena de somnis i a fondre’m una estona en els somieig de la teva matemàtica poètica.
____________