No anar a votar és també corrompre's una mica

He rebut via un fòrum educatiu un missatge amb unes reflexions interessants que acaben amb una conclusió decebedora i revoltant.

Sense rumb
Kika Rodríguez 02/11/2009 Vistes: 101

La vida professional de Marta és com la de molts professors de Secundària,
d'absoluta resistència. Ella és de les poques del seu institut de Palma que, amb 20 anys d'antiguitat, mai no ha estat de baixa per estrès o depressió i que fins i tot qualque pic a la setmana va a fer feina animada i amb ganes. La setmana passada, quan va saber la proposta del nou ministre "progressista" d'allargar a 18 anys l'ensenyament obligatori, va sentir la desagradable sensació del dejà vu i de la història cíclica que es torna a repetir. A l'institut no es parlava de cap altra cosa. Sembla que els socialistes no hi aprenen: primer fins als 16 i ara fins als 18, la qual cosa significa aguantar repetidors de 20 anys a les aules. El grupet es va fer més gran i els professors es lamentaven i la majoria calculaven els anys de jubilació propis i de Zapatero.
Eren les dues del migdia i Marta tenia la darrera hora de classe, a una aula de tercer d'ESO amb 30 alumnes on més de la meitat ha repetit qualque curs. Marta no va poder donar l'escassíssim temari programat perquè parlar de la festa de Halloween i abusar del nou alumne asiàtic que no sap dir ni bon dia els va semblar, a la gran majoria, més entretingut que aprendre gramàtica castellana. Ella no es va deprimir gens perquè ha après a conviure amb la seva frustració professional i amb el fracàs d'un sistema que obliga a romandre als centres alumnes sense cap tipus de motivació ni ganes per estudiar.
Ni el cas de Marta és especial ni la seva plaça a l'institut és dolenta, sinó més aviat al contrari. Amb els anys de docència es considera afortunada perquè, llevat de la mala educació regnant de l'alumnat i de la incompetència de la Conselleria, no ha tengut seriosos problemes. A l'hora de dinar ella i les seves companyes tornaren a la conversa sobre la darrera del ministre "progre" de torn. El to era cínic i trist perquè, per més inri, totes són votants d'esquerra i a les darreres eleccions amb una gafa ben grossa al nas van votar Zapatero.

En acabar de dinar havien arribat a dues grans conclusions:

La primera era que per ser ministre d'Educació s'hauria d'exigir haver fet classe, amb el guix a la mà i 30 alumnes per aula.
La segona, més plausible, va ser unànime: mai més tornarem a anar a votar. Així, segons va argumentar la de ciències, cada vegada que senti llàstima pels alumnes bons i brillants oblidats i abandonats perl'Administració pensaré que jo no som còmplice de tot aquest despropòsit."

Poso en negreta i en blau aquest final que, com deia en començar, trobo decevedor i revotant.

Insistexo a dir que caure en la trampa de no voler anar a votar és caure en la corrupció intel·lectual i política.
Més que mai cal prendre una opció: Es pot votar a favor del Partit Antitaurí si es vol, o a favor d'un partit d'extrema esquerra. També es pot votar l'extrema dreta o el PP. Es pot canviar l'opció política que hom tenia abans del desencís i el fàstic que ara afecta el país com una pandèmia més.
També es pot optar per anar a estripar la papereta davant la mesa electoral, -prquè cal que tothom sàpiga que pensa tothom; o esperar a cremar-la quan s'acostin les càmeres de televisió. Es pot votar en blanc, o es pot escriure tot el que es vulgui sobre la papereta escollida. Si el que hi diu no és cap bajanada, el missatge us el pot reproduir més tard fins i tot TV3.
Podeu votar un nou partit, perquè la seva virginitat ja és - temporalment- un punt al seu favor. Els caldrà negociar dur per obtenir poder i estaran un llarg període de temps abans no facin com els altres.
Encara es pot acabar triant les tres o quatre paperetes dels tres o quatre partits als qui mai no es votaria i llavors posar-les en sobres i escollir un sobre a l'atzar, acte surrealista quasi-suprem, perquè tothom sap que l'acte surrealista suprem és un altre.

I mentre no arriben les properes eleccions generals, es pot organitzar un moviment ciutadà que exigeixi la reforma en profunditat de la llei electoral i la fi de les llistes tancades .
L'únic que no val , la pitjor de les opcions posibles és "no anar a votar".

Aquests professors fan bé opinant i denunciant la difícil situació que hi ha en els centres d'educació. Però crec que arriben a la pitjor conclusió possible, que equival a un suicidi polític i a un delicte de corrupció per omissió.
Aquesta fóra la millor manera d'assegurar que ens continuarien robant i estafant, però aquesta vegada ho faríen amb el consentiment de tots els absentistes.


______________________

Els SMS dels polítics. Joan Saura i Daniel Sirera

L’assumpte dels SMS del Parlament, enviats per mòbil per Joan Saura i Daniel Sirera respectivament ha tingut força ressò mediàtic, però em temo que no ha estat objecte encara d’una análisi acurada i alternativa, que és la que jo proposo aquí, amb tota modèstia.

Més d’un recordarà que en el món acadèmic es demana introduir el tema, tocar el tema i acabar concloent dient que s’ha tocat el tema… QED…
Donc bé, el que jo proposo és una anàlisi que sosté una tesi més que versemblant per a cada cas, i complementàriament una proposta al senyor Sirera perquè a més de trobar una sortida digna a la crisi provocada, col•labori decisivament amb la ciència neurològica mundial.
Som-hi!
Primer punt: el missatge d’en Joan Saura, perfectament caçat per algun fotògraf de premsa no deixa de ser un muntatge polític. No hi ha ningú amb tres dits de front que es pugui empassar que els Serveis d’ Intel•ligència Catalans (SIC) són tan incompetents com per no haver aconsellat el seu Cap que evités enviar cap SMS si no els volia veure publicat a la premsa. Ells ja li havien fotografiat algun missatge a la seva senyora i saben perfectament que les reflex actuals gairebé fan análisis de sang. Sisplau, un respecte als nostres SIC i al seu cap senyor Saura.

No, en escriure el que va escriure, i en el moment en que ho va escriure, en Joan Saura feia una feina política conscient i li enviava al seu amic Montilla un missatge clar: “pixo el meu territori”, amb l’excusa de trobar pegues al discurs del seu company:

“ Ha començat bé el primer minut, després un rollo. I poc sensible amb la
gent amb dificultat.
Kin 'toston ', oi?”

Justament el que volia el Joan Saura és que poques hores després, el molt honorable José Montilla sapigués que per a l’horitzó de les properes elecccions, el NeoTripartit hauria de cedir a ICVerts més carteres, més poder i més pes específic.
Naturalment no ho puc demostrar, però sé que en les seves Memòries, el ministre de l’Interior senyor Joan Saura em donarà la raó. Calia marcar distàncies, i les va marcar.

El cas Daniel Sirera, en canvi, és a anys llum del cas anterior. Només a la premsa tradicional se li acut posat al mateix sac ambdós afers. Quina poca imaginació! I quina poca capacitat d’anàlisi políticomediàtica! Decevedor..
Amdós afers només tenen en comú la falsa “pillada” (que en diuen ara els media en llenguatge pseudocoloquial) que com sabem no és tal: no menystinguem tontament la intel•ligència dels nostres polítics!
D’entrada, jo no descartaria que també fos un muntatge mediàtic, però en aquest cas de tipus econòmic: el senyor Sirera conxorxat amb la firma Gillette, fabricant de gel per a la barba i de fulles d’afaitar en línia per deixar un cutis fi com el culet d’un nadó…

-“Vostè faci’n una de grossa… de ben grossa, de tal manera que surti a tots els diaris i mitjans de comunicació la seva cara mal afeitada i peluda de tres dies com la que portava abans en Felip Puig i nosaltres ja ens encarregarem de la resta. Al cap de pocs dies, això sí, haurà de sortir explicant que la seva nova imatge es deu a Gillette: gel i no pas escuma i Flash 5…”lo mejor para el hombre”, i això li reportarà un milió d’euros. Què li sembla? I a més lligarà molt més, dins i fora del Partit.“.

Sí, efectivament, això és un guió inventat, però força força versemblant. Oi?

La segona hipòtesi, més versemblant encara i molt més probable és que hi va haver alguna causa o força desconeguda que va obligar el diputat del PPC a confessar per SMS els seus pensaments més profunds. Bruixeria? Mal d’ull? Vudú?
Sabem, gràcies a en Jaume Barberà i a un científic de Harvard a qui va entrevistar recentment al programa Singulars, que tot i els grans avenços que s’han fet en el coneixement del funcionamernt del cervell, encara no som capaços de saber-ho tot sobre aquest òrgan de textura pastosa que, de vegades, ens gasta males passades...

Per aquesta raó fóra una gran oportunitat per al senyor Sirera i per a la ciència neurològica que acceptés de col•laborar amb la recerca més puntera tot indicant QUÈ (gest, olor, sabor, mirada, soroll, insecte volador, paraula, etc…) o QUI (Montilla i el seu discurs, Iceta i els seu discurs, Puigcercós i el seu discurs, Mas i el seu discurs, ) el van portar a aquella mena de suicidi polític que va ser confessar i posar per escrit allò que un pensa: “Este partido es una mierda”.
Potser li va venir al cap la idea que podria optar a alguna conselleria si es transfugava a ICV o a CIU, o a ERC o al PSC (¿?)
Dolors Montserrat ho tenia clar. Va dir que si li hagués passat a ella, ja hagués dimitit (bé, ho va dir molt però que molt mal dit, em remeto als videos del TV3), però el to fulminant s’entenia perfectament.
.
Conèixer exactament què o qui va provocar la reacció sindròmica del senyor Sirera podria ser un gran pas per a la Humanitat.
Ben mirat i debatut, queda clar que la sortida més digna i més útil per a tothom, llegexi’s : Partit Popiular de Catalunya, ciència neurològica i el propi interessat, vaja, és que el senyor Sirera reconegui que li va venir una “pàjara” estranya, inexplicable però que posa el seu cervell en mans de la ciència perquè els experts ho esbrinin i puguin seguir avançant en el coneixement dels actes reflexos confessionals provocats per estímuls interns o externs indefinits.
De ben segur que a la CIA li interessa el tema, perquè és el que més s’acosta a una “màquina de la veritat” barateta, inòcua...no, perdó, inòcua no, volia dir indolora, i eficaç.

I deixar passar una mica de temps... El PP arreu de l’Estat sap perdonar les ovelles més negres i les més corruptes. Segurament perquè ja saben que la corrupció se'ls suposa. El problema és que cal demostrar-la amb proves, i són mestres en fer-les desaparèixer o no deixar-ne ni una. En aquestes circumstàncies, com no hauria de perdonar una frase innocent i descriptiva, escrita en un moment de "rauxa" per un dels seus il•lustres representants a Catalunya?
Saben que cal perdonar al bon Daniel perquè molt els serà perdonat quan els enxampin a ells, si els enxampen.
Catòlics, apostòlics, econòmics, mafiòsics i vaticànics!

___________________


ENLLAÇOS

• La Vanguardia. Dissabte 3 d’octubre de 2009. ¿Son públicos los SMS de los políticos? Pg. 26-27
  
  

• Sirera demandará al 'Avui' por publicar la fotografía del sms

  
  

Quan ha de resoldre el TC?

Novetats sobre el tema del Tribunal Constitucional: Maragall proposa. Mas s'hi apunta. Tena analitza... D'altres callen...

Jo a qui vull sentir analitzar i proposar és als líders del tripartit: al Saura, al Carod, al Castells, al Nadal, al Zaragoza, a la Tura, a l'Iceta, al molt Honorable President José Montilla...
Com és que no demanen que facin pública ja la resolució? Quants dies, setmanes, mesos o anys més haurem encara d'esperar? No tenim dret -com a mínim- a saber quin és el termini màxim fixat per fer pública la resolució?

Es que hom comença a sentir dir que "alguna cosa comença a fer pudor de podrit", i això no és bo per a la imatge de la Justícia d'aquest país...

Algú sap si tenim dret a demanar que resolguin immediatament la sentència o hem d'esperar la setmana dels tres dijous?
Crec que estaria bé exigir que es resolgui o bé pel dia 11 de Setembre o bé pel 12 d'Octubre.

__________


A La Vanguardia del diumenge 9 d'agost de 2009 es pot llegir això:

En portada: "El Estatut en manos de un TC dividido y de vacaciones"
"El TC cierra en agosto y deja el Estatut empantanado (pg. 14).


Pg. 15. 3 de abril de 2009 : El ministro de Justicia Francisco Caamaño apremia (sic) al TC para que dicte sentencia".
(...)
Francisco Caamaño es discípulo de otro catedrático de la materia, Manuel Aragón, magistrado del TC y posible presidente de la instittución cuando se renueve. Pero Aragón y caamaño han seguidievolucuiones distintas. Al primero se le estima poco alejado de la tradici´ñon jacobina, tan apreciada en amplios sectores del PSOE. El segundo, en cambio, ayudó decisvamente en la negociación del Estatut en las Cortes. Esa labor supuso un empleo cuidadoso de la lima. (...)


Al diari El País una cerca sobre TC i Estatut dóna un munt de resultats que paga la pena descobrir o rellegir.

Al diari La Vanguardia del diumenge 9 d'agost (pg. 14-15)

"El TC cierra en agosto y deja el Estatut empantanado"

"3 d'abril de 2009. El ministro Francisco Caamaño apremia al TC para que dicte sentencia"

____________________

Dijous 13 d'agost de 2009. Diari Avui +

Jordi Pujol. Expresident de la Generalitat.

La manifestació.

Es parla d’una manifestació per quan surti la sentència del Tribunal Constitucional. I per diversos conductes se’m demana si estic disposat a encapçalar-la junt amb els presidents Pasqual Maragall, Heribert Barrera i Joan Rigol. Personalment no tinc cap confiança en l’objectivitat del Tribunal Constitucional i sóc molt crític sobre tot el que ens arriba del mateix tribunal, del Partit Popular i del govern espanyol sobre el tema del recurs i la previsible sentència.

Partits Corruptes, Partits Podrits

El Diccionari de la Real Academia Española ho defineix així:

"podrido, da.

(Del part. de podrir).

1. adj. Dicho de una persona o de una institución: Corrompida o dominada por la inmoralidad.

estar ~ de.

1. loc. verb. coloq. Tener en gran abundancia dinero u otros bienes materiales. Están podridos de dinero. "

Hi ha partits polítics als qui la corrupció i la podridura se'ls suposa i els són caraterístiques innates.

El difícil és trobar les proves que ho demostrin. I ara, tot d'una, de proves de corrupció sembla que n'apareixen. La justícia, amb algun ull envenat i algun altre desenvenat descobreix immenses bosses de corrupció i de podridura amagada darrera aparences d'honorabilitat.

Cauen les caretes i apareix un iceberg de merda fètida que permet de predir que més del 90 per cent del tot és encara a sota, pendent de descobrir, amagat...

Apareixen també els que ho relativitzen dient que els "altres també" i els mal nascuts que es volen justificar amb "i tu més".

Malhauradament, no hi ha càstig... només dimissions, i copets a l'esquena. Ho sentim molt, així n'aprendreu per la propera vegada... I així mica en mica i sense massa sotracts millora l'espècie de les hienes i els voltors carronyers.

"Si per ruc t'han "pillat" t'apanyes ... Ja et buscarem un altre lloc quan passi la tormenta. Ara surt, ves, i si pot ser desapareix una temporada... al Carib és temporada baixa ...
Ves-te a gastar una part dels diners estafats, guanyats amb tràfics pseudolegals, il·legals o corruptes. No perjudiqueu la imatge del partit, la nostra tasca ha de continuar. "

Aquest és un exemple de consigna que ressona i comença a eixordar des de les Balears fins a Madrid passant per València... Això és almenys el que els diaris difonen dia a dia. Els ciutadans podem fer poca cosa més que badar i preguntar-nos fins on arriba la magnitud de la tragèdia o millor dit, la magnitud dels delictes i el crims.

Hauria d'estar prohibit utilitzar l'adjectiu popular amb fins perversos. Espero que tard o d'hora, un país com cal faci adoptar a cada partit l'adjectiu que li pertoca, el que demostra perpetrar.

Coneixeu algun partit que s'hagués de dit Partit Podrit, Partit Corrupte? Més d'un, dieu ? Apa som-hi.
Ja només falten 500.000 vots per aconseguir -per llei - que les paraules recuperin la seva dignitat.

__________________

Joc brut o el realisme polític

La desfeta electoral d’ERC ha estat un cop fort per a molta gent.
A mi, m’ha dolgut constatar una vegada més la cara més fosca i desagradable de la política..

M’ha dolgut constatar que els responsables del partit i els de les fraccions, faccions o corrents d'ERC s’afanyaven a enfrontar-se per veure com arrabassar la successió al tron.
Vaig veure les cares del Ridao, Puigcercós i Carod-Rovira la nit del 9M, vaig veure l’entrevista que Mònica Terribas feia primer a Carod-Rovira i un dies després a J. Carretero. I vaig llegir
els retrets que feia la portaveu Anna Simó, a Carod-Rovira sobre el fet que demanés “joc net” de cara el proper congrés del partit… que era com avisar que hi hauria "joc brut", és clar.
Vaig llegir l’article de Pilar Rahola a La Vanguardia sobre el demembrament periòdic que pateix ERC com una meledicció.
Vaig sentir com quedava ben clar que Puigcercós havia menystingut Carod–Rovira en dimitir i , sense avisar-lo, presentar la seva dimissió com a Conseller, al President de la Generalitat.
Vaig veure i escoltar com Joan Carretero demanava “ joc net” als responsables del partit, sospitant que haguessin començat a utilitzar l’aparell del partit per a organitzar el congrés del mes de juny o manisfestant clarament que no es fiava gens ni mica que els seus companys de l’aparell del partit no fessin joc brut.
Probablement el que ha passat a nivell de partit d’ERC ve del fet que Carod-Rovira s’hagi negat a dimitir tal com una deteminada lógica ens portaria a creure lògic.
Probablement, podem imaginar una altra lògica que és la que mou en J.-LL.C-R.: Perquè dimitir voluntàriament si tenim signat un pacte amb IC-V i PSC que encara no ha vençut? Perquè renunciar al poder voluntàriament amb el difícil que és aconseguir-lo?

Com a simple ciutatà espectador i víctima de la política dels nostres polítics em sap greu veure que la Política funciona així, i que només els molt babaus poden pensar en la politica com en una cosa noble i esplendorosa. Queda novament demostrat per si calia –que no calia- que la política porta implícita les mateixes misèries que defineixen els polítics que la practiquen.
Aquesta situació fóra només patètica i tragicòmica sinó fos perquè també és dramàtica en molts aspectes.

Ens queda molt de “teatru” per veure:
Les volatilitzacions d’ICV i d’IU. Hem de veure les abraçades entre Artur Mas i José Montilla i les d’Artur Mas amb JLRZ. Els canvis de jaqueta i de màscara del PP a Catalunya i a Madrid. El “dicharacherismo” de Rosa Díez fins que la veiem passar-se a les files del redissenyat neoPP del neoRajoy, i els neoCirera i la neoNebrera. La comèdia cara la galeria entre Convergència i Unió. L’autoesquarterament d’ERC, i la fixació del referèndum d’autodeterminació per al nou horitzó de l’any 2314 com a molt aviat.
Tinguem les càmeres, videocàmeres i gravadores a punt. S’està preparant molta gresca política i és per ben aviat.

Prou de dir que "ja n'hi ha prou". Proposeu alguna cosa.

Toni Ibáñez, apuntava al seu blog que Vicent Partal, al seu mail obert (Vilaweb. Divendres 5/10) "Ja n'hi ha prou" estava inspirat ...

Canya per als dos!

Al Toni per ser el primer en insultar descaradament tot el partit ERC sense matisos i demanar després que votin junts, vagin de bracet a no sé on, i que junts salvin el país ...
Això en quin corrent filosòfic s'incriu?

Al Vicent per fer etzagaiades com la del seu article a Vilaweb, perquè queda només en una queixa emprenyada (una més) !
Això del català "emprenyat" ja fa riure. Qui no està emprenyat? Tots ho estem, d' emprenyats! ;-)

Caldria prohibir la queixa inútil i caldria imposar l'obligatorietat de fer propostes concretes.
Aquesta és la meva obsessió des de fa anys: denunciar totes les retòriques inútils, vinguin d'on vinguin, i les digui qui les digui, i fer veure la necessitat d'un nou comportament cívic que vagi un pas enllà.

Crec que el que cal és insistir ara mateix en el perill que suposa la nova ofensiva del PP per intentar guanyar vots a tota Espanya i a Catalunya, per recuperar el Govern de l'Estat.
Ho fa i ho farà utilitzant totes les tàctiques, totes les estratègies i naturalment totes les mangarrufes que calgui, en les que són especialistes, milions d'euros " à l'appui" ...
I mentrestant, tots els partits polítics catalans estan com el tonto, mirant el dit en comptes de mirar la lluna , incapaços d' organitzar cap contraofensiva clara i neta que aconsegueixi vèncer el perill (sic)?

Ens cal la creativitat política que tenen els creatius publicitaris catalans.
Cal mirar i remirar la pel·lícula 300. No sé si calen espartans. Crec que no. Esperem que no. Vulguem que no.
Però sé que cal que tots llegim i rellegim també nosaltres Sun Tzu i Maquiavel... perquè el PP no només ho té llegit i memoritzat, sinó que ho implementa dia a dia i té tots els màsters en aquestes disciplines ... i si badeu, recordeu-ho bé, Toni, Vicent, PSC, ERC, CiU i ICV ... aquells "perses" ens fotran! Els déus no ho vulguin ;-)

O sigui que ... com abans us poseu a concretar i a organitzar, a actuar i a negociar, a i proposar i a signar acords i acabeu de cantar els "Ja n'hi ha prou" ... millor ens anirà!

Mireu els polítics als ulls i digueu-los què haurien de fer per evitar el desastre... I exigiu que us diguin què penser fer per evitar-lo.

Una abraçada amistosa Toni i Vicent.
I bon cap de setmana.


_____________________

Eleccions municipals 2007 a Catalunya. Balanç.

Dipofilo II / 314

La nostra pseudoanàlisi política de les Municipals 2007 a Catalunya.

L'única manera d'analitzar el que ha pasat en aquestes eleccions és imaginar un punt de vista que s'escapi un mica del que prenen els polítics implicats i els periodistes de sempre.


-Els partits tradicionals.

*Tots han guanyat, tots han vençut. Com sempre.
El que perden regidors, vots o percentatges: "resisteixen", "aguanten" o milloren respecte el no res ... Tots tenen il·lusió amb els pactes que es faran o amb el que vindrà a les eleccions generals. Retòrica inútil que no enganya ningú.

* Quan els nombres objectius baixen, es llegeixen en clau relativa ...
Per això el PP sempre guanya o arrasa: perquè cada vot del PP val per 20 dels de IC, que és l'equivalència de sou, de fortuna i patrimoni personal.

* CiU. Haurà de triar entre el curt termini i el llarg termini. En el curt termini només pot abaixar-se els pantalons i pactar amb PP. Apostant de cara al futur li cal mantenir honor i "la virginitat" i apostar per un pacte amb ERC quan entre els seus dirigents no hi hagi l' "odi"
atàvic que els separa i les ganes de venjança (comprensibles i justes) per les putades i ferides sofertes per part d'ERC. Ah! Qui dirà el sabor exquisit de la venjança?

* IC-Verds s'ho haurà de fer mirar i tenen els temps just per reciclar-se (sic) també ells en una altra cosa que no sigui el glamourós look anti-sistema de la Imma Mayol.

* Les esquerres han d'aixecar el to i clavar algun cop de puny sobre la taula per demostrar que tenen la paella de l'ordre pel mànec.
Generalment, les esquerres perden les eleccions a favor de les dretes, quan obliden que la gent sempre, sempre, sempre posa per davant de tot "la seguretat" i "l'ordre". Quan ho obliden, les dretes exploten les pors i alimenten el somni i les ànsies dels ciutadans per l'ordre.
Tenen poc temps, abans de les eleccions generals, per resoldre-ho, si no, Rajoy anirà segur a la Moncloa.
Amb la flor a la mà faran la fila del "con" , del "capullo", que cantava Brassens a la cançó de la Marinette, impotents per no haver sigut capaços de reaccionar. Per por de reclamar i implementar la idea de l'ordre i del concert.
A França, Sarkozy haurà guanyat desenes de milers de vots del professors i de les famílies a qui prometia implementar a l'escola i als instituts un nou referent de respecte que es projecti sobre tot el sistema educatiu.
Com és que l'esquerra no ho sap fer això? Li falta aquest gen i per això sempre perd davant de les dretes.
No és que la dreta ho pugui resoldre! Però ho sap explotar perfectament per aconseguir el poder !!!
Mentre que les esquerres insisteixen en relativitzar les coses, en no implementar ni disciplina, ni l'ordre ni el concert.

* Patètica manca de creativitat de tots els partits. Així com a França hi va haver un moviment de blogs, d'utilització d'Internet, de la televisió, amb un altre tipus de relació entre els polítics i els ciutadans (Ségolène Royal), aquí pràcticament no se n'ha fet res que no fos crear un blog "despersonalitzat" per a alguns candidats a alcalde. Però darrera no hi ha res o poca cosa. I en tot cas, res que demostri complicitat real, ganes de servei i de resolució de problemes. La maquinària dels partits esclafa la creativitat política.

* Us felicito a tots, perquè sé que tots heu guanyat! Celebreu tant com pugueu que encara hi hagi el 40% d'electors, perquè al pas que aneu potser us durarà poc. I com diuen els argenetins "os van a Botar"!


-Els nous partits

* Les CUP. Nacionalistes a l'esquerra d'ERC. Tot una llarga carrera per davant.
* PxC. Els que creuen que cal aturar i regular el flux de la immigració.
* Ciutadans. On no n'hi ha, no en raja. On eren durant la campanya i on són els Boadella, Tubau, Carreras i tots els que van promoure aquell grupúscul?

- L'abstenció.

Maleïda abstenció : *1 JPQ *2 SG!
El bon desabtencionistador que desabstencionisti, bon desabstencionistador serà. S'imposa proposar un "meme" seriós a tothom mitjanament intel·ligent perquè participi en una Campanya de proposta de mesures eficaces per desabstencionar Catalunya [que proposo jo mateix, tot autopronosticant-me un fracàs apoteòsic] que enceto aquí a sota:

* [Potser encara hi ha temps per] Imaginar un càstig simbòlic per als abstencionistes i verbalitzar-lo. Crec que no fóra massa agoserat associar absentista a "irresponsable perillós".

* Cal preparar un video propagandístic de caràcter institucional a l'estil "T'agrada conduir?" projectant-ho a "T'agrada votar? o qualsevol altre publicitat de moda i reputada eficaç, i adaptada al consell d'exercir el dret i deure de votar.

* Imaginar uns premis que es sortejaran entre els votants per correu, finançats a costa dels cartells electorals i el correu electoral que caldria eliminar de manera proporcional.

* Promesa de llistes obertes o semi-obertes tan aviat com pugui ser. Apunteu-vos bé qui és són els primers partits que en parlin i ho prometen. Serà un punt al seu favor. Però no us els cregueu fins que no ho implementin.

* PROPOSTA CREATIVA (SIC).
Fer prometre als alcaldables i els seus equips que se sotmetran a un mínim d'una trobada anual amb els joves dels centres de Secundària de les ciutats amb les seves famílies o no.
"Hem de fer un esforç ..." dieu? Sí? Doncs feu-lo!
Res de limitar-vos a fer quatre mítings envoltats de claca incondicional.
Aneu a convèncer els joves futurs votants explicant els vostres programes a ells i a les seves famílies. Això si que fóra tocar de peus a terra i estar disposats a contestar preguntes i a escoltar crítiques dels joves ciutadans.

______________