27.8.09

Meme lingüístic

Un bon amic m'envia un enllaç perquè em llegeixi un article tot curiós del The Guardian, de principis de juliol

The Guardian


Which words make you wince?
Poets have been asked for their most hated words. What are yours?

Una cosa així com: quines paraules trobes realment odioses? et resulten insuportables?/et posen malalt?/ et fan fàstic?

El curiós del cas és que en l'article precisen que van fer la pregunta a uns quants poetes... potser -imagino jo- perquè si ho haguessin preguntat al carrer, les respostes haurien pogut estar massa connotades per la situació política o econòmica a la Gran Bretanya o arreu del món, o pels horrors de les guerres que no acaben i les catàstrofes que no paren d'assolar tots els continents...
Però el fet és que l'article acaba fent la pregunta a tothom, cosa que el tranforma en un "meme" lingüístic, un dels pocs memes que devien quedar encara per fer. (?)

I curiosament els britànics van contestar: entre el 7 i el 24 de juliol el meme lingüístic del Guardian va rebre 1751 respostes , de lectura recomanable a lingüistes, sociòlegs i curiosos de tota mena.

Vaig contestar al meu amic dient-li que en anglès, a mi hi ha paraules que m'encanten, d'altres que "em fan gràcia", d'altres que trobo difícils o estranyes, i d'altres encara que , a tot estirar, trobo una mica ridícules, però que no en tinc cap que em disgusti massa profundament.
Podem arribar a trobar odioses algunes paraules?
Crec que sí. Pensant-hi una mica , la veritat és que se me'n van acudir tot un munt... que aquí redueixo a tres, de manera metonimicosinecdòtica i amable: pound (a hores d'ara haurien de tenir euros i no lliures, aquests quintacolumnistes britànics), fog (perquè té connotacions boiroses i em costa d'evitar d'associar-la a fuck! -aquesta realment divertida!) i torture (que evoca sempre el pitjor de totes les maldats de l'ésser humà i que em posa malalt sempre, en qualsevol idiom que aparegui.)

Aviat vaig pensar què contestaria jo si em fessin la mateixa pregunta en català.

Acostumats com estem a defensar la llengua contra els mil enemics que l'ataquen, més aviat pensem en salvar paraules i no ens queda massa esma per analitzar quines paraules ens provoquen més animadversió... Però de ben segur que cadascú té les seves, oi?

Fent una mica d'esforç he pensat que -hàbilment interrogat- em veuria obligat a confessar que quatre de les paraules que més em treuen de polleguera en català són:
àdhuc, pressumpte , corrupció i popular com a adjectiu associat a la paraula Partit.

La pregunta és si us atreviu vosaltres a dir les vostres en català !
Ah! Pel mateix preu podeu afegir, si voleu, les paraules que menys podeu suportar en castellà, i/o francès, i/o anglès, i/o italià, i/o alemany o qualsevol altre dels molts idiomes que coneixeu.

Us abelleix la paraula "rentrée" a finals d'agost?

_________________

14.8.09

El "burqini", prohibit a una piscina francesa

Yahoo.fr publica una notícia referent a l'incident que va provocar una senyora vestida amb un "banyador islàmic" en una piscina de Val Maubuée, aglomeració municipal del Departament francès de Seine-et-Marne.




"INCIDENT AUTOUR D'UN "MAILLOT ISLAMIQUE" INTERDIT DANS UNE PISCINE EN SEINE-ET-MARNE.
Un gestionnaire de piscines en Seine-et-Marne a réfuté toute forme de
discrimination après l'interdiction de baignade signifiée à une femme qui
portait un « burqini », le maillot de bain islamique. "

L'article sencer



Versió del magazine ELLE
Versió del Nouvel Observateur

Articles relacionats amb el tema
Burqa de conscience
Interdite de logement pour port d'une burqa
Burqa : de plus en plus de Françaises et de converties
Rama Yade n'est pas opposée à la loi interdisant la burqa
Une loi contre la burqa en France ?
Burqa, Bikini ou Burquini ?


L'article explica que:

1. Una francesa de 35 anys,convertida a l'islam, va aconseguir banyar-se una vegada la piscina de l'aglomeració municipal de Val-Maubuée (Seine et Marne, en fer-ho que se'n donnessin compte els responsables de la piscina.
2. La senyora va dir que havia comprat el "burqini" a Dubai i va pensar que a França també el podia fer servir tot respectant les normes islàmiques.
3. Els responsables de la piscina li van dir que estava prohibit banyar-se vestit per raons d'higiene.
4. La diputada Chantal Brunel, secretària nacional del partit UMP (Unió per un Moviment Popular) sosté que recolza la prohibició no només per raons d'higiene sinó per motius de defensa dels valors i les tradicions laiques de la República.

Veurem com continua a França aquest assumpte i veurem què passa al nostre país, on no hi ha República, quan comencin a arribar els burquinis a les piscines i els burques a les aules. Perquè jo no dubto que aviat arribaran...
Desconec si Catalunya ja té legislació sobre el tema. Miraré d'assabentar-me'n.

Dit això, cal ser seriosos: l'argument que dur molta roba a la piscina pot ser antihigiènic no és el millo argument possible. Es pot anar molt vestit i anar perfectament desinfectat i , en canvi, anar molt despullat però dur molta ronya a sobre i molt de dol a les mans i a les ungles.

En funció de l'agressivitat dels raigs altravioletes podria ser que ens l'haguéssim de posar tots, el burquini o el pijamini amb gorra incorporada.
El fet que el disseny del "burqini" sigui d'una autraliana fa pensar que allà a Austràlia ho tenen clar com acabarem tots: a la piscina i al mar hi haurem d'anar protegits.
Esperem, això sí, que passin encara moltes décades abans d'haver de passar pel tub, i que sigui per culpa del malvat sol i no sigui mai per imposició de cap religió.

____________________



11.8.09

Proposta de canvi substancial en la informació als Mitjans de Comunicació Públics

Carta oberta a Mònica Terribas i Francesc Escribano

Benvolguts i admirats,

Us proposo aquí una fórmula que permetria al periodisme català fer història. Història!
Em refereixo concretament a la Televisió i a la Ràdio com a mitjans de comunicació, i proposo que tant als Telenotícies com a tota la programació de totes les cadenes públiques s'apliqués el vell concepte de quotes.
Concetament també, es tractaria d'aplicar la QPC sigles corresponents al nou concepte Quota de Positivitat i Creativitat i això consistiria exactament a establir per decret que tant la Ràdio com la Televisió nacional catalanes s'autoimposen d'emetre entre un 10% i un 15% de continguts positius que contrarrestiessin la necrologització actual de la informació radiada i televisada, que afegida a la pandèmia de sobresaturació d'informació esportiva y de l'entorn quasimafiós que envolta l'esport, creen un referent i un model mediàtic que no pot portar més que a la malatia mental i a la degeneració cerebral de la ciutadania.
Em nego a creure que sigui un objectiu dels responsables de la comunicació mediàtica d'aquest país, oi que no? ;-)
Però és el que hi ha i cal fer-hi front com si el que és: una greu malaltia vírica.

Aquí s'imposa un petit parèntesi per fer una reflexió quasi filosòfica sobre el concepte d'informació, que evidentment cal modificar en profunditat, ampliant-lo justament per tal que inclogui necessàriament els sememes de positivitat, creativitat, vida i felicitat al costat de les desgràcies i la mort en totes les seves mil i una cares i omnipresents i omnívores a totes les televisions.

Arreu del país, però també arreu de l'Estat, d'Europa i del món, al costat de les desgràcies provocades pels elements naturals, i les morts causades per les guerres, els accidents de trànsit i violències de tot tipus, hi ha fets petits i grans duts a terme per ciutadans normals. Fets que tenen a veure amb la solidaritat, amb la solució de problemes agraris, de comunitats, de barris urbans; amb la invenció de fàrmacs, amb les línies de treballs dels investigadors de tot tipus, la física, la química la biologia, l'etologia i l'etnografia i la paleontologia; amb la participació de ciutadans en festes i celebracions de tot tipus; amb la publicació de nous llibres que apareixen cada dia; amb els intercanvis escolars, amb les amistats i els llaços culturals que es creen amb els estudis universitaris; els joves que ja poden comprar pis i emancipar-se; els joves que troben treball per primera vegada; els aturars de llarga durada que acaben tornant a trobar una feina...
La llista és infinita. Només cal buscar, ravar i filmar i presentar aquestes NOTICIES de QPC i preparar-ne un determinat percentatge a incloure necessàriment al costat d'aquelles notícies d'"antic règim" que són les que patim actualment i que es mantenen vigents sense que ningú les qüestioni.
Tanmateix brollen d'un error de concepció que ja fa temps que s'hauria hagut de revisar: a aquella persona que va dir que notícia era "el fet que un home mossegués un gos" se li hauria de revisar la biografia i declarar-la terrorista comunicatiu i enemic dels pobles.
El mal que va fer a la Humanitat és infinit i inconmensurable, perquè ha impedit justament que la normalitat i la positivitat formin part de la notícia i que els periodistes del món sencer es dediquin gairebé exclusivament a cercar scoops negatius: la infelicitat, la desgràcia i la mort elevades a la categoria de mite i tresor que cal anar a cercar allà on sigui i mirar d'esventar al preu que sigui.

Bé, fixeu-vos que la implementació de la QPC no costaria gaires diners al Govern de Catalunya, només caldria susbtituir o -si fos necessari- allargar una mica els Telenotícies, de manera que de cada 10 morts es parlés del naixement d'algun nadó en algun lloc de Catalunya. Que de cada 10 desgràcies acumulades s'hagués d'aportar una notícia positiva que fes nèixer i créixer entre els ciutadans valors i ondes positives: models a imitar, conductes a canviar per millorar. Que de cada deu desgràcies ocorregudes als hospitals, s'anés a filmar la bona feina de les infermeres i els equips mèdics i la salut recuperada de milers de malalts arreu del país...
Que al costat de la filmació de camps de conreu devastats per pluges i pedregades o pestes, es filmés de tant en tant un camp o un hort esplendorós, ple de cereals o de fuita i de verdures a punt de collir i d'arrivar al mercat. Que al costat de la mort i la desgràcia es filmés també la vida i la felicitat, l'esperança i la il·lusió d'un món millor i d'una vida millor.

Tan senzill de fer i tan revolucionari! Tan senzill d'entendre però tan difícil de fer entendre al tot un pany de paret de periodisme tarat i obsolet centrat en la negativitat.
Penseu-hi! Feu que analitzin aquesta proposta a les facultats de periodisme del país i que entre tots els intel·lectuals i els bons gestors del país introdeixin en aquest temps de crisi un factor que capgiri totes les tendències negatives.
Mónica, Francesc, estudieu-vos la meva porposta, poliu-la tant com calgui, però aconseguiu fer-la implementar d'alguna manera. La societat catalana us ho agrairà i contribuireu més del que ens poguem pensar ara a canviar l'imaginari collectiu d'aquesta nostra petita però -diguin el que diguin- rica, plena, neta, feliç i molt estimada pàtria.


Sani Girona
______________

10.8.09

Quan ha de resoldre el TC?

Novetats sobre el tema del Tribunal Constitucional: Maragall proposa. Mas s'hi apunta. Tena analitza... D'altres callen...

Jo a qui vull sentir analitzar i proposar és als líders del tripartit: al Saura, al Carod, al Castells, al Nadal, al Zaragoza, a la Tura, a l'Iceta, al molt Honorable President José Montilla...
Com és que no demanen que facin pública ja la resolució? Quants dies, setmanes, mesos o anys més haurem encara d'esperar? No tenim dret -com a mínim- a saber quin és el termini màxim fixat per fer pública la resolució?

Es que hom comença a sentir dir que "alguna cosa comença a fer pudor de podrit", i això no és bo per a la imatge de la Justícia d'aquest país...

Algú sap si tenim dret a demanar que resolguin immediatament la sentència o hem d'esperar la setmana dels tres dijous?
Crec que estaria bé exigir que es resolgui o bé pel dia 11 de Setembre o bé pel 12 d'Octubre.

__________


A La Vanguardia del diumenge 9 d'agost de 2009 es pot llegir això:

En portada: "El Estatut en manos de un TC dividido y de vacaciones"
"El TC cierra en agosto y deja el Estatut empantanado (pg. 14).


Pg. 15. 3 de abril de 2009 : El ministro de Justicia Francisco Caamaño apremia (sic) al TC para que dicte sentencia".
(...)
Francisco Caamaño es discípulo de otro catedrático de la materia, Manuel Aragón, magistrado del TC y posible presidente de la instittución cuando se renueve. Pero Aragón y caamaño han seguidievolucuiones distintas. Al primero se le estima poco alejado de la tradici´ñon jacobina, tan apreciada en amplios sectores del PSOE. El segundo, en cambio, ayudó decisvamente en la negociación del Estatut en las Cortes. Esa labor supuso un empleo cuidadoso de la lima. (...)


Al diari El País una cerca sobre TC i Estatut dóna un munt de resultats que paga la pena descobrir o rellegir.


Al diari La Vanguardia del diumenge 9 d'agost (pg. 14-15)
"El TC cierra en agosto y deja el Estatut empantanado"

"3 d'abril de 2009. El ministro Francisco Caamaño apremia al TC para que dicte sentencia"
____________________


Dijous 13 d'agost de 2009. Diari Avui +
Jordi Pujol. Expresident de la Generalitat.
Es parla d’una manifestació per quan surti la sentència del Tribunal Constitucional. I per diversos conductes se’m demana si estic disposat a encapçalar-la junt amb els presidents Pasqual Maragall, Heribert Barrera i Joan Rigol. Personalment no tinc cap confiança en l’objectivitat del Tribunal Constitucional i sóc molt crític sobre tot el que ens arriba del mateix tribunal, del Partit Popular i del govern espanyol sobre el tema del recurs i la previsible sentència.


9.8.09

La cara del fotògraf Aremac

Composició de SGR.

Un dels meus fotògrafs preferits és una persona que es diu Aremac.
Aremac, -no sé si és el seu nom o un pseudònim- és un alemany tan simpàtic que fins i tot em va donar permís per utilitzar le seves fotos per il·lustrar uns apartats de la meva web.
Ara fa poc, he aconseguit associar el seu nom a una cara... D'aquí ve que li pengi aquesta petita composició com a homenatge.
Thank you, Sir, for your pictures !

Cucut (ejant ) als blogs amics

* Juan Pedro Quiñonero. Una temporada en el infierno

Comentari

* Juan Pedro Quiñonero. Una temporada en el infierno
Post: Amor, periodismo y filosofía. agosto 8, 2009 | 5 Comentarios

* Francesc Puigcarbó. Blog d'en Francesc Puigcarbó




* Salvador Macip. bloGuejat

* Veí de Dalt. El Veí de Dalt
Post: dimecres, juny 10, 2009. A la barana dels teus dits...
Comentari

______________________

7.8.09

Grafits, amb missatge o sense

Quan hom té temps per badar, acostuma a descobrir un munt de detalls que li passen desapercebuts en la frenesia del dia a dia.

Darrerament m’he tornat a fixar en alguns dels grafits que embruten les parets de Vilanova i m’interpel·len sovint, algun, cada dia des de fa més d’un any…

Per això, ara que em vaga, fins i tot m’he entretingut a fotografiar-ne uns quants exemples. Curiosament són grafits amb missatge, perpetrats per alguns exemplars de porcus grafiticus, subespècie del porcus porcus, mamífer vertebrat, sense perill d'extinció.

Fotos SGR juliol 2009. VNG


Després de veure què passa arreu del món i des de quan passa… cal pensar que aquesta tendència a embrutar les parets forma part del genoma humà, i que empastifar és –probablement- una necessitat fisiològica semblant al fet respirar o haver d’evacuar els líquids i els aliments ingerits.

Ho avala el fet que a tots els continents hi ha mostres de grafits d’èpoques prehistòriques que nosaltres en diem pintures i que hem elevat a la categoria d’art. Però el fet és que es van descobrir recentement a Sudàfrica unes pintures rupestres que il·lustraven una cerimònia ancestral en la qual s’atorgava el dret de rupestrar només als millors pintors de la tribu, i com es punien les marranades fetes pels jovenets preadoelscents i adolescents que sentien a la sang la necessitat d’embrutar les parets de les coves.

Bé, aquesta és almenys la interpretació que fa l’etnòloga i etòloga Joan Paintless d’una escena on tot un grup d’arquers llença fletxes al cul d’uns “joves” que embruten unes parets amb “signes i ninots” al costat d’unes pintures policromes de cavalls, bisons, elefants i girafes.

“La gran diferència entre ser un artista, porcus pictoricus, o ser un malparit porcus grafiticus només a veure amb el lloc i el suport on el porcus “s’expressa” –dit en terminologia conservadora- o “ataca i perjudica” dit en terminologia de progrés.”

Aixó és el que va afitmar contundentment en el seu dia l’etnòloga i etòloga canadenca.


Aquest testimoni, únic al món, és el que el ha permès als italians declarar la guerra a l’enemic: Vegeu aquest video recent Guerra a l'enemic (BBC Cultura i societat)


I tanmateix (alg)una solució existeix, o així cal creure-ho, i batallar-hi per trobar-la i aplicar-la. Com més aviat millor, potser.

Cal educar els petits, des de l’escola Primària, amb el principi que els guixots només es poden fer a les llibretes, inculcant-los ja des dels primers anys de vida la idea que aquelles marranadetes, tal qual o llegureament retocades- poden acabar sent pintures de museu, ben valorades i admirades.

Després, sabent que la passió per embrutar -digueu-ne si voleu expressar-se rupèstricament,- és gairebé irrefrenable, cal que cada Ajuntament prevegui un espai ad hoc el el seu terme municipal, un Mur de les Expressions psicoartístiques i linguosociosexuals, de manera que es puguin preservar totes les parets de tots els municipis i totes les portes dels lavabos del món, tot permetent que tothom pugui projectar els seus fantasmes i necessitats artístiques o pseudoartístiques en l’espai del Mur que tindrà reservat del del moment de nèixer i quedat censat.

Se sap que la pandèmia és gairebé universal i per això, l’OMS ha donat ordres de dedicar fons, un 0,7/1000 el PIB a la recerca del “cromosoma grafitós” , responsable de la malaltia, i ja detectat, per tal que abans del 2020 es pugui aillar, tractar adequadament i en els casos més greus, “extirpar”.


_________________



Enllaços


Grafitis Graffitis Graffiti cerca a Google (Resultados de 81 a 90 en aproximadamente 272,000 de Grafitis Graffitis Graffiti)


Graffiti: Rinpa Eshidan, maestro japonés del graffiti. Video del mejor grafitero.


QUIMFOR. Graffitis Limpieza y Protección Antigraffitis


Graffiti: Arte o disidència

2.8.09

Escriure sobre la pròpia vida


No hi ha res més agradable que trobar escrit i ben dit allò que hom pensa... O potser sí, i és trobar alguna cosa que encar ano has pensat i que encaixa perfectament en allò que estaves pensant... Ve a ser el toc de gràcia que t'encoratja a tirar endavant, i a acostar-te a realitzar efectivament allò que anaves covant com a idea...



"Whatever we call the form -autobiography, memoir, personal history, family history- writing about one's life is a powerful human need. Who doesn't want to leave behind some record of his or her accomplishments and thoughts and emotions? (...)

Writers are the custodians of memory (...)
Whether your memory ever gets published isn't finally the point. There are many good reasons for writing that have nothing to do with getting published. One is the personal satisfaction of coming to terms with your life narrative (...)
All writers are embarked on a quest of some kind, and you're entitle to go on yours. (...)
Along the way in these mini-memoirs I've paused to explain technical decisions I made when I wrote them. They are the same kind of decisions you'll have to make when you write about your life. Mostly they are matters of craft: selection, reduction, organization, unity, voice, tone. But they are also matters of attitude: enjoyment, confidence, curiosity, intention, integrity, courage, grace. Those are the lubricants that keep us going and produce our best work. To write well about your life you only have to be true to yourself. "

William Zinsser. Writing about your life. A Journey into the Past. Da Capo Press 2004. pg. 6-8

M'encanta la lleugeresa i, al mateix temps, la profunditat d'aquesta frase que jo subratllo.
Només cal ser honest amb un mateix i amb això n'hi ha prou.
_________________

Enllaços

Descobrint Sándor Márai



Fou la Maite qui me'n va parlar recentment. Però ella em va citar concretament La dama justa i Divorcio en Buda. Les dues havien donat bon resultat al club de lectura.

Jo pel meu compte vaig anar a la biblioteca i vaig triar L'última trobada i L'herència d'Eszter que he llegit per aquest ordre.

Sí, realment Márai m'ha enganxat i entenc que gairebé totes les crítiques coïncideixin en assenyalar les qualitats de l'autor per retratar l'ànima humana.
En ambdós llibres es crea una espiral que ens atrapa fins al punt de sentir-nos dins de l'habitació i ser testimonis muts de l'acció. No podem deixar de seguir llegint perquè ens cal què contestarà i com reaccionarà en Konrád en front del setge emocional del seu amic . Necessitem saber quina decisió acabarà prenent l'Eszterenfront del setge emocional que força en Lajos...


A L'última trobada, el final és apoteòsic!




"-Dues preguntes -diu bruscament el Konrád, amb veu sorda. - Has dit que hi havia dues preguntes. Quina és la segona?
- La segona? -respon el general (...)
Nosaltres dos hem sobreviscut a la Krisztina-continua en to confidencial.
(...)
Però potser el significat de les nostres vides i de totes les nostres accions ha estat el lligam que ens unia a algú. El lligam o la passió, digues-ne com vulguis. ¿És aquesta l pregunta? Sí és aquesta. M'agradaia que em digussis quèn en penses tu.
No trobes que el significat de la vida és senzilament la passió que un dia envaeix el nostre cor, la nostra ànima i el nostr cos i que, passi el que passi segueix cremant eternament fina a la mort?
¿I que si experimentem auest passió no haurem viscut inútilment? (...) "




A L'herència d'Eszter, hi ha un moment que em va colpir especialment


"Has de saber que a les persones no les lliguen només les pauraules , els juraments o les promeses, de la mateixa manera que tampoc els sentiments o les simpatries determinen quines són les relacions més autèntiques . Hi ha una altra cosa, una llei més dura i rigorosa que fa que una persona concreta se senti íntimament lligada a una altra...
Com si fossin dos còmplices. Aquesta és la llei que va determinar que jo em relacionés amb tu. Jo sabia que hi havia aquesta llei. Fa vint anys que ho sabia. Quan et vaig conèixer ho vaig entendre tot immediatament.
No té cap sentit, que ara parli amb falsa modèstia: estic convençut, Eszter, que jo tinc un caràcter més fort que no pas tu. Per suposat aquest caràcter no és el mateix que apareix en els tractats d'ètica. Pero he estat jo , l'home de poca fe, el traïdor, el fugitiu, qui s'ha mantingut completament fidel , amb totes les seves forces a aquesta altra llei que no sur a cap llibre, encara que sigui la més autèntica. És una llei cruel... Escolta'm. La llei del món determina que hem d'acabar allò que un dia vam començar. I això no és precisament un motiu d'alegria. En la vida no hi res que arribi quan toca, mai no se'ns dona res en el moment en què estem disposats a rebre-ho. Patim molt per culpa d'aquest desordre, d'aquest retard. Ens pensem que algú es riu de nosaltres. Però un bon dia en adonem que tot estava predeterminat segons un mecanisme perfecte
Sándor Márai. Lúltima trobada (pg. 136)




Havent trobat unes referències sobre Divorcio en Buda:

«La conmoción que produjo en el lector EL ÚLTIMO ENCUENTRO se consolidó con LA HERENCIA DE ESZTER y ahora se prolonga con DIVORCIO EN BUDA,
acaso la mejor de las tres, todas muy cerca de la excelencia.» (El País)

«La demorada narración, la maestría para sintetizar en breves líneas el carácter de toda una época y el advenimiento de otra rodeada e incertidumbres, todo ello y la finura psicológica hacen de esta novela una soberbia experiencia estética y humana.» (El Correo)

«Sándor Márai [es] un autor de soledades claustrofóbicas que, con franqueza, me conmueve.» (La Vanguardia)
«Una novela
desasosegante, turbadora, en la que Márai ha desplegado todo su talento.» (ABC Cultural)

i havent trobat una altra magnífica referència sobre La dama justa,

"Darrera d’una trama aparentment simple, un triangle amorós, s’amaga una història d’amor, de gelosia, de tristesa, de passió i de traïció. Ambientada a Budapest de mitjan segle passat, a través del monòleg dels tres personatges (Marikta, Peter i Judit), anem descobrint les complexes relacions sentimentals entre ells."

... vaig deduir d'aquestes crítiques que no em puc perdre la lectura de cap d'aquelles dues obres, per res del món, i per això m' he fet el regal suplementari de reservar-me-les per quan hagi acabat la lectura de dos Márais més:



El primer de L'estranya, en català:
"VíktorAskenasi, un professor universitari que volta la cinquantena, passa uns dies de vacances en una illa, lluny de casa seva. Ha empès aquest viatge en solitari perquè necessita veure en perspectiva els últims esdeveniments que li han capgirat del tot la vida"

i de La hermana (1946), en castellà:

"Pocas veces, desde La montaña mágica, la enfermedad ha sido narrada con esta formidable y angustiosa precisión" (Vanity Fair).

Ambdues són a tornar el dia 5 de setembre. Però dubto que pugui passar dos dies sense posar-me a llegir L'Estranya...

La referència a l'obra de Thomas Mann m'ha dut encara a fer una capbussada en el passat. M'ha fet recordar que fa exactament 18 anys, durant l'estada a la universitat d'estiu de York, en Frank S*, un jove alemany de Münster que formava part del meu grup, em va regalar The Magic Mountain en anglès, en edició Penguin, en retorn del regal que li havia fet jo del llibre de Le Carré A perfect spy assegurant-li que era el millor llibre del món ...

La dedicatòria fa així:

"For my friend 'Sunny',
Our discussions and talks about the facts of life, philosophy, literature and love (of course) were very precious for me (...)
I hope that we can continue on talking about these wonderful topics. Thank you very much.
Frank S*
August 1991. York"

Com passen els anys. Gairebé com a les novel·les de Márai.
Vaig anar deixant la lectura del llibre per més endavant i així han anat passant 18 anys, tota una eternitat. No m'he pogut estar d'imaginar com fóra ara la nostra trobada si ens tornessm a trobar... Si tindríem gaire a dir-nos, si continuaríem parlant d'aquells temes que crearen en aquell temps un punt d'amistat.
He decidit que el posaria a la cua dels llibres que vaig llegint. Crec que ara és el moment. Ara o mai. Són 716 pàgines que em caldria llegir ja amb ulleres! Serà aquest agost del 2009... o mai. No veig gens clar que m'hi atreveixi.

Márai i Mann... Em veig fugint del present per submergir-me en un remot passat atemporal! I no puc treure'm del cap una pregunta: ¿què és més veritat ? ¿ Que "Mai no és tard " o bé que "Hi ha un temps per cada cosa" ?

___________________

La vida passa molt de pressa...

Per no autofrustrar-me, ja no només no em proposo seguir el fil de l'actualitat i mirar d'escriure sobre algun dels temes més roents, sinó que crec que algun dia em vaig proposar de deixar córrer el flux del temps sense voler-lo atrapar, sense voler-lo mirar, sense voler-lo copsar, sense voler-lo analitzar, només deixar-lo córrer...i així ho faig.

Això és, si fa no fa, l'equivalent del "no les vull, estan verdes", però és l'única manera de no posar-nos pedres al fetge voluntàriament, prou que ja se'ns hi fan elles soles, sense la nostra intervenció.

I tanmateix, al cap d'uns dies, no em puc estar de fer una mena de repàs mental de tot el que s'ha endut el vent... Per dir-ho tot, no sé si sóc jo qui conscientment ho penso o és el ressò de les sinèrgies neuronals, -diguem-n'hi inconscient?- que funcionen pel seu compte i ens envien imatges "surrealistes", associacions impossibles i sense control que ens sorprenen per desafiar qualsevol referent ètic o moral, sinèrgies neuronals que fan de cedàs irracional i capriciós de la realitat.

Sí, hi ha una aparent contradicció entre el que vull pensar i el que en realitat penso, entre el que vull oblidar i el que en realitat oblido. Voldria manar jo sobre el meu cap, però és el meu cap qui mana.

D'aquí ve que no em pugui estar de pensar que encara he d'escriure un missatge de condol al Màrius Serra, tal com ho prometía en un comentari que vaig deixar en el blog del Salvador Macip, que és qui donava la notícia de la mort d'en Llullu.
Hi ha tot un ventall de coses i fets que va de la banalitat més estricta a la màxima importància. Cadascú fixa els seus paràmetres. Per a mi, el comportament d'en Màrius en relació amb el seu fill em mereix un gran respecte i una profunda admiració, i no em puc estar de manifestar-ho d'una manera o altra.

Hi ha hagut també l'efemèride de la Semana Tràgica de 1909. Moment de tornar a recordar especialment els anys de l'anarquisme, l'antimilitarisme dels obrers catalans obligats a anar a morir al Marroc, l'anticlericalisme associat al rebuig a les classes dirigents, la crema de convents i la figura de Francisco Ferrer Guardia i la seva mort, cap de turc triat per punir una petita revolució.
A la biblioteca Armand Cardona (VNG) vaig veure que hi havien exposat una sèrie de llibres significatius, entre els que hi havia la summa de la professora Joan Connelly Ullman, i un llibret sobre Ferrer Guardia.
També vam interessar-nos, al canal CNN+ , pel programa en què Francisco Bergasa era entrevistat com a autor del llibre ¿Quién mató a Ferrer y Guardia?, acompanyat
per l' historiador entès en els fets de la Setmana Tràgica, José Álvarez Junco. Entre un i altre ens van donar la majoria de les claus que ens calien per entendre els aspectes essencials d'aquells esdeveniments del 1909.
Com en tants altres aspectes de la vida, unes poques hores de biblioteca i lectura permeten passar de la ignorància absoluta a un coneixement vàlid de fets significatius.
Vaig llegir també el que en deien els blogs de Saragatona, la Júlia a la Panxa del Bou i el Francesc Carbonell.
I per acabar vaig anar a mirar què en deia en Carles Querol . Vaig veure que, com a historiador seriós que és, el 2008 s'havia interessat per la informació sobre un Consell de Guerra celebrat a Vilafranca del penedès el 1909 contra dos ciutadans per la seva participació amb els incidents de la Setmana Tràgica.



querolrovira@hotmail.com Carles Querol Rovira18.09.2008
Señores,

Les ruego que me indiquen cómo contactar con el Archivo Histórico de Capitanía General de Cataluña, para realizar una consulta sobre un Consejo de Guerra celebrado en el cuartel de Vilafranca del Penedès (Barcelona) a finales del mes de marzo de 1909, contra Clemente Raventós y Francisco Rovira por su participación en los incidentes de la Setmana Tràgica.

Muchas gracias,

Carles Querol
Barcelona


Li preguntaré si va poder consultar el arxius i va esbrinar què va passar en aquell Consell de Guerra.

M'he quedat amb les ganes de tornar a mirar la pel·lícula La ciutat cremada, on recordo molt bé que hi actuava l'Ivan Tubau, encarnant el paper d'un anarquista.
Em ve de gust fer una petita cerca i espero poder trobar-la sens trobar-me amb massa dificultats.

Un dia n'empeny un altre i de la tragèdia del 1909 passem a una altra tragèdia del 2009.
Nova efemèride, els 50 anys de l'ETA.
Atemptats a Burgos i a Mallorca, i assassinat de dos Guardia Civils! Commoció a tota Espanya i a tota Catalunya.
Vaig llegir al blog del Francesc aquella història on es diu que el País Basc ja mig la té la independència !
I a vui llegeixo a BBC Mundo del divendres 31 de juliol un article ben especial:
¿Por qué sigue existiendo ETA? que fa reflexionar i que a la vegada obre un cert nombre d'interrogants fruits d ela curiositat.
Jo que no conec res de res del País Basc, tret d'una curta visita a Bilbao fa dos o tres anys, ho ignoro tot sobre els partits polítics, la relació de forces polítiques i les tensions de la vidacotidiana, no he deixat de preguntar-me des de fa temps si no hi ha alguna cosa nova a fer des del punt de vista informatiu.
Em pregunto si els espanyols no ens mereixem una informació seriosa sobre aquesta història de l'ETA des de la implantació de la democràcia fins l'actualitat. Si no hi ha manera de conèixer una part de la relaitat dels presos d'ETA i si no es possible imaginar -com a mínim imaginar i presentar- diferents hipòtesis que mostrin una utopia possible d'un País Basc ja sense l'ETA.
Amb ex-etarres alliberats, treballant políticament i democràtica als ajuntaments i les institucions basques...
Articles com aquest són poc freqüents i encara ha d'anar signat per la BBC! No ho podria explicar la Televisió espanyola això? No falla alguna cosa en la manera en que es presenta la informació als ciutadans ? No falla alguna cosa en el contingut de la informació que es dona als ciutadans?
Penso que des de fa molts anys la immensa majoria dels ciutadans desitja la fi del terror i l'aposta per la democràcia, que està prou garantida, per això em costa d'entendre que no s'informi amb prou profunditat de tot el que va més enllà dels comunicats de comdemna oficials, els minuts de silenci, el dol de les families, els enterraments...
Tinc la sensació que falta alguna cosa més, no sé exactament què, però em quedo amb un buit que em fa pensar que falta i falla alguna cosa.
No toca ja que tota Espanya conegui a bastament , a fons i seriosament les realitats del País Basc i de Catalunya ? Es pot permetre encara al 2009 que una part important d'espanyols considerein bascos i catalans com a enemics. Em temo que no és només el PP qui en té la culpa !

La noche temática : CIA, guerras secreta presentava ben tard , de tres quars de dotze a tres quats de tres de la matinada, els bons programes sempre els emeten massa tard, -qui dubta que està fet amb tota la mala baba perquè no aribin a la gran massa de ciutadans?- d'una manera clara i ben documentada les actuacions de la CIA , l'FBI , els governs i els grans grups de pressió desl Estats Units "d'una guerra a l'altra": des d'abans de la caiguda del mur i les tensions de la guerra freda fins l'actualitat. Les relacions entre l'Aràbia Saudí i els Estats Units...
La cruesa i aparent sinceritat amb la que grans actors de la política analitzen i critiquen les actuacions de presidents com George Bush, els seus vicepresidents, i màxime responsables econòmics i militars contribueixen a reforçar la idea que no hi ha un pam de net i que les corrupcions i les actuacions contra natura d'uns i altres són el pa de cada dia...

La vida passa molt de pressa i ara ja no cal ni haver d'esperar cinquanta o setanta anys per saber les grans veritats sobre polítiques nefastes, immensos errors històrics...Això sí, conèixer la veritat ens convida drectament a fugir de la primera línia de foc i mirar de trobar un racó de jardí on plantar i conrear una mica de petita felicitat.


_________________________


Enllaços