Proposta de canvi substancial en la informació als Mitjans de Comunicació Públics

Carta oberta a Mònica Terribas i Francesc Escribano

Benvolguts i admirats,

Us proposo aquí una fórmula que permetria al periodisme català fer història. Història!
Em refereixo concretament a la Televisió i a la Ràdio com a mitjans de comunicació, i proposo que tant als Telenotícies com a tota la programació de totes les cadenes públiques s'apliqués el vell concepte de quotes.
Concetament també, es tractaria d'aplicar la QPC sigles corresponents al nou concepte Quota de Positivitat i Creativitat i això consistiria exactament a establir per decret que tant la Ràdio com la Televisió nacional catalanes s'autoimposen d'emetre entre un 10% i un 15% de continguts positius que contrarrestiessin la necrologització actual de la informació radiada i televisada, que afegida a la pandèmia de sobresaturació d'informació esportiva y de l'entorn quasimafiós que envolta l'esport, creen un referent i un model mediàtic que no pot portar més que a la malatia mental i a la degeneració cerebral de la ciutadania.
Em nego a creure que sigui un objectiu dels responsables de la comunicació mediàtica d'aquest país, oi que no? ;-)
Però és el que hi ha i cal fer-hi front com si el que és: una greu malaltia vírica.

Aquí s'imposa un petit parèntesi per fer una reflexió quasi filosòfica sobre el concepte d'informació, que evidentment cal modificar en profunditat, ampliant-lo justament per tal que inclogui necessàriament els sememes de positivitat, creativitat, vida i felicitat al costat de les desgràcies i la mort en totes les seves mil i una cares i omnipresents i omnívores a totes les televisions.

Arreu del país, però també arreu de l'Estat, d'Europa i del món, al costat de les desgràcies provocades pels elements naturals, i les morts causades per les guerres, els accidents de trànsit i violències de tot tipus, hi ha fets petits i grans duts a terme per ciutadans normals. Fets que tenen a veure amb la solidaritat, amb la solució de problemes agraris, de comunitats, de barris urbans; amb la invenció de fàrmacs, amb les línies de treballs dels investigadors de tot tipus, la física, la química la biologia, l'etologia i l'etnografia i la paleontologia; amb la participació de ciutadans en festes i celebracions de tot tipus; amb la publicació de nous llibres que apareixen cada dia; amb els intercanvis escolars, amb les amistats i els llaços culturals que es creen amb els estudis universitaris; els joves que ja poden comprar pis i emancipar-se; els joves que troben treball per primera vegada; els aturars de llarga durada que acaben tornant a trobar una feina...
La llista és infinita. Només cal buscar, ravar i filmar i presentar aquestes NOTICIES de QPC i preparar-ne un determinat percentatge a incloure necessàriment al costat d'aquelles notícies d'"antic règim" que són les que patim actualment i que es mantenen vigents sense que ningú les qüestioni.
Tanmateix brollen d'un error de concepció que ja fa temps que s'hauria hagut de revisar: a aquella persona que va dir que notícia era "el fet que un home mossegués un gos" se li hauria de revisar la biografia i declarar-la terrorista comunicatiu i enemic dels pobles.
El mal que va fer a la Humanitat és infinit i inconmensurable, perquè ha impedit justament que la normalitat i la positivitat formin part de la notícia i que els periodistes del món sencer es dediquin gairebé exclusivament a cercar scoops negatius: la infelicitat, la desgràcia i la mort elevades a la categoria de mite i tresor que cal anar a cercar allà on sigui i mirar d'esventar al preu que sigui.

Bé, fixeu-vos que la implementació de la QPC no costaria gaires diners al Govern de Catalunya, només caldria susbtituir o -si fos necessari- allargar una mica els Telenotícies, de manera que de cada 10 morts es parlés del naixement d'algun nadó en algun lloc de Catalunya. Que de cada 10 desgràcies acumulades s'hagués d'aportar una notícia positiva que fes nèixer i créixer entre els ciutadans valors i ondes positives: models a imitar, conductes a canviar per millorar. Que de cada deu desgràcies ocorregudes als hospitals, s'anés a filmar la bona feina de les infermeres i els equips mèdics i la salut recuperada de milers de malalts arreu del país...
Que al costat de la filmació de camps de conreu devastats per pluges i pedregades o pestes, es filmés de tant en tant un camp o un hort esplendorós, ple de cereals o de fuita i de verdures a punt de collir i d'arrivar al mercat. Que al costat de la mort i la desgràcia es filmés també la vida i la felicitat, l'esperança i la il·lusió d'un món millor i d'una vida millor.

Tan senzill de fer i tan revolucionari! Tan senzill d'entendre però tan difícil de fer entendre al tot un pany de paret de periodisme tarat i obsolet centrat en la negativitat.
Penseu-hi! Feu que analitzin aquesta proposta a les facultats de periodisme del país i que entre tots els intel·lectuals i els bons gestors del país introdeixin en aquest temps de crisi un factor que capgiri totes les tendències negatives.
Mónica, Francesc, estudieu-vos la meva porposta, poliu-la tant com calgui, però aconseguiu fer-la implementar d'alguna manera. La societat catalana us ho agrairà i contribuireu més del que ens poguem pensar ara a canviar l'imaginari collectiu d'aquesta nostra petita però -diguin el que diguin- rica, plena, neta, feliç i molt estimada pàtria.


Sani Girona
______________

Isabel Allende al C33

Tard, molt tard, sempre massa tard, els grans programes estan exilats a altes hores de la nit, - per fotre'ns, potser?- avui el canal 33 -el nostre de la nostra, Francesc ;-)- ens ha ofert un programa extraordinari sobre Isabel Allende: la seva vida i la seva obra.
Quin luxe de llengua, de creativitat, de ploma, de persona compromesa i honesta. Si té alguns defectes, els dissimula tots. Només hi apareix una dona amb tot l'amor de mare ferida pel dolor de perdre una filla de 28 anys. Una dona crítica amb els EEUU on resideix. Una dona conscient de poder de la paraula.

"Si hay algun tipo de magia, esa es la magia de la palabra"
Isabel Allende

Aquestes són , per dir-ho així, algunes de les darreres paraules de l'entrevista que clou el programa. Gràcies. Mireu si és possible fer com a França i desvincular completament el C33 de la servitud de l'audiència i fer una programació lliure. Continueu avançant en el camí de ser el referent de televisió que Catalunya necessita i es mereix.

Reflexions per a moments de crisi

Fa molt de temps, no mesos sinó anys, que tot porta a una doble conclusió terrible...
Per una banda que calen sancions més dures per a fets greus, tant si es tracta de l'escola com si es tracta de vandalismes com el cas de l’agressió a una noia equatoriana gravada per càmeres de seguretat, com si es tracta de grans delictes comesos per màfies de tota mena.

Calen radars i multes, i més multes, per evitar morts suicides a les carreteres i morts provocades per homicides.
Caldran penes serioses per evitar conductes racistes.
Caldrien solucions realistes però efectives, i algunes sancions serioses, per evitar la degradació de l’educació pública. La sensació d’impunitat provoca desastres i més desastres.

Segona, que costa molt de posar ordre i concert en societats nombroses i complexes com les nostres.
Són difícils d’aturar les tendències cap a la violència, l'agressivitat, la irresponsabilitat ...

L'escola i els instituts?
Només aturen el cop, perquè les coses no empitjorin massa més...
Fa molt de temps que la televisió ha robat la llicència d’educar a tots els educadors No hi ha valors ni referents clars, i els que ella transmet són perversos.
No hi ha cap educador sensat que s'atreveixi a contradir els pseudovalors i els pseudoreferents que dibuixen els programes televisius de gran audiència.
Una societat que demana set anys seguits de “Gran Hermano” , de programes dedicats a les baixes passions, dosis cada vegada més fortes de futbol i més futbol, i d'un munt de misèries semblants ... i els imposa en les hores de màxima audiència, desplaçant els programes culturals a hores impossibles, això quan no impedeix la seva mera existència ...és indubtablement una societat tarada, irremisiblement condemnada, que recull el que sembra, com una plaga bíblica!

I per reblar tots els claus... una impressió real d'impotència davant de l'excessiva impunitat de les malifetes d'uns i altres, des de les més petites a les més greus..

Hi ha molt poca cosa a fer … només una catàstrofe (indesitjable?) podrà crear el context ideal per plantejar-se canviar completament aquest model podrit, fastigós i pervers i tanmateix tan natural …

Que els déus hi facin més que nosaltres...
Amén.

La tele, el fracàs escolar i el rànquing d’universitats

Vaig llegir recentment al diari , i després ho vaig escoltar a la tele, una notícia de les de la branca d’estadístiques que, per enèsima vegada, ens col·loca lluny de la vanguàrdia i l’excel·lència.

En el rànquing d’universitats de prestigi mundial, la UB, Universitat de Barcelona figura en el lloc 190 i desplaça a la Universitat de Madrid …

(…) The real gap in Europe’s Higher Education seems to be in
southern Europe.Italy’s only entrant, La Sapienza University, appears in 197th
place, down 72 places.
Spain manages one new entrant, Barcelona, at 190,
replacing the relegated Madrid. These results reemphasise the severe challenges
higher education faces in both countries (…)

[Font: The Times Higher Education]

La Viquipèdia ofereix d’altres dades, però tot sembla indicar que alguna cosa no va bé del tot.

Sempre espero, inútilment, que algú expliqui o intenti explicar una mica el perquè de les coses.
La incomunicació és justament la suma de milers de notícies assèptiques, orwellianes, que tant poden ser veritat com mentida, però que en cap cas aporten gaire res a la millora dels problemes o de les situacions greus. No expliquen res ni proposen res.De la televisió no cal esperar mai res en absolut pel que fa a les anàlisis. Gairebé per definició, televisió és sinònim de manipulació i de desinformació, amb molt poques excepcions.

A la premsa s’hi pot trobar alguna cosa: la notícia que jo vaig llegir anava signada per una periodista que sí que donava algun tipus d’explicació: segons ella, tenia molt a veure amb l’antic sistema, corrupte, d’accés a la docència i a la investigació universitàries, un sistema disfressat d’oposicions, manipulades d’antuvi, on les places presentades a concurs no eren sempre per als més vàlids, sinó per a les amistats més consolidades, de manera que només calia esperar torn…amb paciència i devoció a la causa.
No puc entrar a analitzar res de tot això perquè no en sé res ni mica, i estic a galàxies llum dels lobbies universitaris. Però hi deu haver molta gent que sí que ens en podria explicar de l’alçada d’un campanar i no acabar. Dubto que ho faci ningú.

Tanmateix, a mi m’agradaria que algú encetés una nova línia d’investigació que mirés d’esbrinar si hi ha relació directa –jo em temo molt que sí- entre la programació de les cadenes de televisió d’aquest país i l’excessiu fracàs escolar i el relatiu fracàs universitari, i amb la persistència d’una mena de tuf de podrit que envolta la cultura de la societat espanyola.
La meva tesi fóra que el grau de gravetat del delicte augmenta de les públiques a les privades i de la perifèria al centre. Excepció Canal 9 Valencià, que potser (¿?)arriba a la categoria de “crim” (¿?)

Just abans o just després de la notícia que anunciava per televisió aquelles dades sobre el rànquing de les universiatats arreu del món, s’informava urbi et orbi el llençament de la novena temporada de Gran Hermano GH9! I apareixia publicada a la premsa el triomf de sèries com “Escenas de matrimonio”, on en clau d’humor, les tres parelles s’insulten i menyspreen a cor què vols … “Humor espanyol” (¿?)El Periódico publicava recentment unes estadístiques de seguiment d’aquests programes per part de diversos sectors de la població, i els joves adolescents apareixien com a consumidors habituals d’aquests models d’antivalors. És un cas d’alienació col·lectiva digne d’estudi.
Les cadenes d’àmbit nacional van plenes de programes anomenats “del cor”, l’extensió pestífera dels quals només s’explica per l’èxit immens que aconsegueixen a nivell d’audiència. No hi ha assignatura d’ Educació per la ciutadania que es pugui enfrontar amb èxit
a l’eficàcia aplastant d’aquella font de contravalors i contraeducació que són tots aquests programes. La tasca educativa de milers de professors queda annulada cada dia de cada dia per una televisió perversa que desfà per la tarda i per la nit allò que els educadors han intentant teixir de dia. Pena perduda nois, preneu-vos-ho amb filosofia. És una batalla entre forces desiguals i esteu condemnats al fracàs.

Val a dir que les cadenes catalanes, TV3 i C33, s’allunyen força del model espanyol, i en podem estar ben orgullosos, però també a casa nostra la televisió s’ha convertit en un duplicat patètic d’aquell patètic diari de la postguerra , anomenat El Caso, “el periódico que chorrrrea sangre” , n’hi deien, i s’acostumava a aconsellar els petits que d’ El Caso no en miressin ni les portades, tot i que eren penjades a la botiga-basar del meu poble.

[3] Francisco Umbral ha escrito al respecto que El Caso "era una
manera de dar España real, contra la España oficial de la dictadura. Los sucesos
fueron una tercera vía para dar la verdad del país (como el "Pascual Duarte" de
Cela, en muy diferente y altísimo nivel literario). Franco permitió El Caso
porque pensaba que la gente, distraída con el crimen de la portera, la gata con
alas o el hongo milagroso, se iba a despolitizar, como así fue". (Francisco
Umbral, "Los sucesos", en El Mundo, 16.3.93, p. 7).

Comunicación y sociedad (Univ. de Navarra. Junio 1994)

Ara anomenen Telediario o Telenotícies a una mena de El Caso televisiu: una llarga llista d’accidents, catàstrofes, morts o assessinats, abans de passar a una tongada d’anuncis publicitaris i continuar per donar la paraula a esportistes que no tenen mai res a dir, i a comentaristes esportius que pasen hores senceres "delinquint" parlant de foteses …
Espero el dia que algun polític català clavi un cop de puny sobre la taula i canviï per llei
els continguts televisius.
Cal una televisió que trobi espai per a progames informatius, pedagògics i culturals que fomentin la intel·ligència i la creativitat en comptes d'entontir tota una societat.
Jo potser no ho veuré, però demano que algú declari delicte el fet omplir espai televisiu amb programes de comentaris sobre esports: només una petita molèstia per a uns quants afeccionats i periodistillos però un gran pas per a la humanitat.

Amb tota modèstia em permeto aventurar que aquesta televisió de mínims culturals i de màxims en hipocresia, cinisme i contravalors és un des factors decisius que expliquen les desgràcies educatives i ens situen invariablement, en algun lloc indefinit, al costat de Grècia i Portugal en els rànquins europeus, i al costat de països africans exòtics en rànquings a nivell mundial.
Evidentment, la degradació actual sempre pot arribar encara molt més lluny, però ja comença a costar d’imaginar en què consistirà tanta desgràcia.

Aquelles persones que siguin capaces de modificar la filosofia i la pràctica que regeixen la televisió podràn ser ben bé considerades com herois nacionals.
El canvi de mentalitat potser haurà de passar, necessàriament, per un moviment popular que amenaci i dugui a terme un boicot efectiu als productes que s’anunciïn en aquelles cadenes que converteixen la televisió en una font d’enfermetats mentals pandèmiques.
El bon organitzador que ho organitzi, bon organitzador serà.

________________

Enllaços

Fr. Puigcarbó. TV3 Notícies? Societat de la desinformació