12.7.08

L' iphone, aquest negre objecte de cobejança

He trobat, via els enllaços de l'amic Munyoki , aquest video que ho explica tot, tot i tot sobre l'iphone , excepte perquè és tan car i perquè no desgrava ... De passada m'he assabentat que existeix un servei que permet de tenir-hi emmagatzemats videos: blip.tv.
Una altra alternativa a YouTube, atès que Vimeo ofereix més qualitat d'imatge.


..................


Aquest obscur -però també pot ser blanc, com veureu- objecte del desig i cobejança, encara no me'l compraré, ara per ara, ans esperaré a veure si, per ser català, un dia d'aquests ens en regalen un! Sí, no era Francesc Pujols que venia a dir una cosa així? ;-)

«Perquè seran catalans, totes les seves despeses, on vagin, els seran pagades [...] i els oferiran l’hotel, el més preuat regal que se li pugui fer a un català quan viatja. Al cap i a la fi, i pensant-hi bé, més valdrà ser català que milionari. »
Francesc Pujols

14 de juliol: països, estats, nacions i pàtries

14 de juliol: països, estats, nacions i pàtries

Fa uns dies vaig rebre de França un mel de ML, de RFI, demanant-me que escrivís alguna cosa pesonal sobre la meva vivència de la francofonia. Era un mel adreçat a un gran nombre de persones relacionades amb el món del francès i la francofonia. L'objectiu era poder recollir testimonis diferents i significatius per difondre-ho en ocasió de la festa nacional francesa del 14 de juliol.
El fet és que aquella sol·licitud m'haurà servit a mi perquè m'expliqui sobre algunes coses més i que, tot reflexionant sobre la millor manera de dir-ho, endreci i afini les definicions en el meu diccionari personal.

La pàtria o les pàtries són patrimoni de l'ànima, i per això cadascú se les pot triar i ningú no podrà canviar-li-ho. Aquí, s'entén, no parlo de DNI i passaport, ni de qüestions administratives ni economiques ni polítiques, s'entén suposo que parlo de identificació personal i íntima amb una entitat barreja de realitat i abstracció. Sóc català perquè a més de ser-ho, ho vull ser.
Per això hi ha gent vinguda d'arreu del món que es pot sentir tant o més catalana que una persona nascuda a Catalunya i perquè, contràriament, hi ha catalans que se senten espanyols i no se senten catalans en absolut.
Per això també, sentint-se catalans o sense sentir-se'n hi ha molts espanyols han fet i estan fent cada dia tantes coses importants per la cultura catalana i per Catalunya.

Alguns il·luminats busquen projectar sistemàticament (i interessada) sobre aquest patriotisme tots els mals del món.

Confonen i manipulen els fets concrets de determinades persones, per oposar-se i atacar el gruix d'un sentiment col·lectiu. No poden o no volen entendre que de la mateixa manera que hi ha Dinamarca, també hi ha Catalunya. Allà hi ha danesos, aquí hi ha catalans.
S'entesten a parlar d'exclusió o de descriminació quan el sentiment prioritari és sempre el d'autodefensa i la defensa d'aquesta identitat, que arreu on és minoritària, es veu sempre encerclada per identitats més majoritàries a qui fan nosa, enveja, competència, i per aquesta raó, si poden, les volen subjugar o reduir a la mínima expressió.

De pàtria, cadascú només en té una, generalment, però no és gens contradictori tenir-ne dues o arribar fins a tres. En són exemples els nombrosos casos de dobles nacionalitats i els d'alguns d'aquest que viuen encara en tercers països d'acollida i que acaben sent més pàtria que les nacionalitats administratives a les que estan adcrits.

Això permet també d'explicar, encara que no justifiqui, el perquè dels moviments de lliberació patriòtica arreu del món i al llarg de la història, que fa veure com alguns dels qui van ser caps d'Estat a Israel, havien estat "terroristes" a ulls dels Govern Britànic en algun moment.
Això explica l'existència d'heroïs deconeguts al costat de molts heroïs mitificats arreu del món.

Això explica alguns casos d'espionatge al llarg del temps, i el fet que sempre hi hagi hagut "traïcions" o "heroïcitats", segons qui pronunciï el terme, gent disposada a fer el que sigui per un ideal patriòtic.

Així, la francofonia és per a mi la meva manera de sentir-me també francès, a més de català i d'espanyol. Una pàtria feta de llengua, de cultura i de vivències personals que m'han acompanyat al llarg de tota la meva vida des l'adolescència. Un patriotisme fet de satisfaccions, de gratituds i de treball en relació a la llengua, la cultura i un cercle d'amistats i coneguts. No em calen passaports. En tinc prou amb el sentiment íntim.

Per res del món no voldria haver de renunciar a cap de les identitats que em conformen, i encara menys trobar-me en situació d'haver d'enfrontar entre elles les identitats que coexisteixen pacíficament en el meu món. Fora una situació dramàtica i tràgica, equivalent al fet d'escollir entre pare i mare, o per a uns pares, haver d'escollir entre els seus fills i renunciant als altres.
Paga la pena lluitar per preservar la calma i fer el que calgui per evitar la confrontació d'identitats, de patriotismes.

Per sort, encara ningú no ha trobat la manera de destruir aquest poder interior que permet que cadascú es triï la pàtria o les pàtries que vulgui tenir, independentment del país, estat, nació al que estigui adscrit administrativament.
Només George. Orwell va imaginar com aconseguir-ho, perversament, a la seva novel·la 1984.
I, per sort només és ficció. Que els déus ens ens guardin...

Jordi Llavina i "Nada es mezquino"

La Vanguardia del dia XYZ incloia un article de Jordi Llavina, a prop d'un altre de Pilar Rahola i de la columna de Baltasar Porcel (pg. 17) i just a sota d'un article de Salvador Cardús, La independencia del mensajero . Tot un regal de diari, el del dimecres. Gràcies.

L'article, Nada es mezquino, informant-nos que s'acaba de publicar recentment una traducció al castellà de l'obra completa de Salvat-Papaseït, em produeix una excitació especial, equivalent a la que em va proporcionar saber que Llovet havia traduit Baudelaire al català.

"He escrito qe releí a Salvat. No es del todo cierto. Lo he leído por primera
vez íntegramente en castellano, gracias a la traducción de su Poesía completa
que acaba de publicar el también poeta Jordi Virallonga (editorial la Poesía).
(...)
Al volver a Salvat, convivimos con una pandilla de personajes que forman parte de nuestro álbum de familia lector. (...)
Nada es mezquino para Salvat (...)
Su poesía hace que creamos en la belleza de la vida, en su intensidad, incluso cuando nos golpea el dolor o el tiempo se nos agota porque "cada minuto cae como agua de nieve".
(Jordi Llavina. Nada es mezquino. La Vanguardia 9.08.2008. pg. 20)

Confesso, Jordi, que m'ha emocionat aquest article, i que m'ha despertat més d'un desig.

El primer, el de donar-te un premi per aquesta frase tan preciosa: "Nada es mezquino para Salvat". Només se li pot acudir escriure una frase com aquesta a un gran lector, escriptor i poeta.

Després la de devorar voraçment aquesta traducció al castellà.

Més enllà en venen d'altres de més feréstegues, però també vàlides: em vaig preguntar si trobaria gaires exemples d'utilització de l'adjectiu isarda a Internet.
Vaig fer una cerca a Google i vaig descobrir que, mentre que per a esquerpa apareixen un 4280 resultats, per a "isarda -hora", és a dir resultats que no citin el vers de Salvat-Papaseït només hi va aparèixer un únic resultat.
L'expressió, única a Internet, a hores d'ara és, -ep, em sembla!- és aquesta: "L'aproximació és isarda i a opinió personal de les més boniques del Pirineu."

(16/06/07), Busquets, un excursionista poeta, explica això:

"Ansabere.
Les agulles d'Ansabere s'alçen majestuoses damunt les fagedes i apunten com una sageta que estripa el blau estrident de l'alba. Nosaltres marxem carregats de ferralla i de dubtes cap a la seva màgia calcarea i escalem dues joies del pirineisme:la cara Est de la Gran Agulla i l'emblemàtic Espígolo.
La cara est de la Gran Agulla recorre una evident fisura que ratlla bona part de la paret. L'aproximació és isarda i a opinió
personal de les més boniques del Pirineu."

Després vaig intentar imaginar com s'ho hauria fet el traductor per traduir el vers sencer. Com ho hauria resolt.

Res no és mesquí ni cap hora és isarda

Nada es mezquino ni hay hora escabrosa
Nada es mezquino y no hay hora indomable
Nada es mezquino y hora alguna es salvaje
Nada es mezquino y ninguna hora es agreste

Quines altres variacions hi podríem afegir? Què haurà triat el traductor? Quina triaria jo? Quines altres variacions fóren acceptables? Quina triaries tu?
Em caldrà anar a trobar al resposta a la llibreria, o la demanaré al Llibreter.
No em podré estar de posar també al costat del Poema de la Flor als llavis, la traducció al castellà, com dos tresors d'aquells que no són de mera decoració, sinó dels que duem posats a sobre, encastrats al cervell i a l'ànima.

Un del plaers més plaents entre els grans plaers que ni estan prohibits ni engreixen és el de gaudir d'aquests jocs de transposició i creació de sentit que són les traduccions.
Cada matís, cada variació aportada per una traducció és un petit tresor. Cada cop que es resolt una dificultat lingüística, moltes de les quals s'amaguen sota una aparença de facilitat, d'un "ça va de soi" enganyós - i, de vegades, n'hi ha més d'una en una sola línia o en un sol vers-, equival a un fogot d'eufòria mental, un calfred neuronal, un orgasme mental que va més enllà de les paraules...

Navegant per aquesta costa, he trobat una perla complementària:

Salvat-Papasseit o los goces y alegrías del amor
por Miguel Arnas Coronado

"Salvat representó para muchos de nosotros, o al menos para mí, esas palabras de amor, el lenguaje que se susurra a la oreja para seducir, para confirmar lo que ya es ostensible pero hay que decirlo porque ¿qué sería de nosotros sin palabras?
No es el uso de diminutivos, ni siquiera el uso de versos de arte menor o la rima en asonante, más populares.
No, es ese no sé qué que queda en no sé dónde, que hace de la poesía el trono de las palabras, la única vía posible para lo inefable. Cuando dice: "Si et veia la sina/ veia dos fitons", (Si te veo el seno/ veo dos dianas), en su poema "Arquer d´amor" (Arquero de amor) utiliza la palabra como dardo a su vez; fitó es diana pero suena muy semejante a la palabra castellana pezón, aunque en catalán sea mugró; mugró suena brusco en tanto fitó es dulce, por el sonido, como la misma leche que alimentaba a sus hijas (algunos traducen fitó por blanco, y diciendo "veía dos blancos" no sé qué puede entender uno). En otros versos asegura: "Ulls clucs/ l´amor/ sap que la vida sempre és una festa" (Ojos cerrados/ el amor/ sabe que la vida siempre es una fiesta, o al menos así lo traduce Xavier Ribalta en un disco en el cual pone música a poemas de Salvat). A ulls clucs quiere decir a pies juntillas, saber a ciencia cierta, y eso es lo que sabe el amor respecto a la calidad festiva de la vida, pero en efecto, ulls clucs es a ojos cerrados, situación normal de los ojos cuando se besa y se sueña. Esas dos palabras, ulls clucs, pueden susurrarse en los temblorosos oídos de la amada. Porque el catalán, como el portugués o el alemán, es lengua consonántica, y la sonoridad de ella está basada en esa vibración de los sonidos duros que se hacen suaves.
Esa es la dulzura a la que hago referencia, la dulzura que construye la gran poesía y la convierte en expresión de lo inexpresable."

Vet aquí, doncs, un altre tocat de versos i de poesia. Una altra víctima del verí poètic de Salvat-Papaseït. Gràcies, Miguel, per dir-nos aquestes paraules tan boniques i dir-ho tan ben dit.

I gràcies a tu, Jordi, per despertar-me a mi el neguit de voler accedir, com tu, a tot un nou món de paraula i poesia que endevino hi ha en la traducció de Virallonga. Ja t'en diré alguna cosa quan l'hagi llegit.

Salut!

__________