Contra la Ignorància i els tòpics

Una parella amiga ens envia per correu un regal curiós, interessant i útil.

The Book of General Ignorance by John Lloyd & John Mitchinson. Faber and Faber. London 2006.


A la tapa hi han afegit 3 cosetes que equivalen a una mica de propaganda senzilla i d'aquella que ens fa somriure:

El logotip de QI A Quite Interesting Book , que és una col·lecció www.qi.com a tenir en compte.

També una mena de segell estampat que fa així: Over 500,000 copies sold.
I, una precisió-picada d'ullet als entesos: hi ha un pròleg de Stephen Fry i "quatre ratlles" d'Alan Davis.

A una de les pestanyes interiors s'hi pot llegir això:

"Si vostè encara pensa que Enric VIIIè va tenir sis dones, que la terra només té una lluna, que l'Everest és la montanya més alta del món, llavors vostè necessita llegir aquest llibre. Urgentment!"

Una mica més avall, una frase divertida, d'aquelles que couen allà on fa més mal.

"Aquest llibre el farà sentir a vostè molt petit i molt ruc"

A la contraportada hi presenten algunes de les solucions provocadores, pensades per empényer-nos definitivament a començar la lectura del llibre sense esperar ni un minut més:

"Enric VIIIè només va tenir 2 dones
La terra té set llunes
Tots el humans tenim quatre melics
La màquina de vapor es va inventar a l'antiga Grècia
Bangkok no és la capital de Tailàndia
...
La Llum és invisible.

Tot això per acabar amb una nova frase lapidària :

"Everything you think you know is wrong".

O sigui que, a més saber poc, el poc que sabem encara ho sabem malament. Sí decididament, abans de començar la lectura del llibre pròpiament dit ja em sento més petit i més ruc del que em pensava ;-)

Bé, tot el que ens faci riure o somriure és bo per la salut. I en calen bones dosis de bon humor en temps de crisi i de floració de gravissims escàndols sobre corrupció i desgràcies gairebé impensables: 45 persones, treballadors de France Télécom s'han suicidat en poc temps. Països civilitzats?
Per tot això confio que entre dos llibres seriosos, la lectura d'aquesta mena de diccionari de veritats amagades i de precisions contra tòpics m'anirà bé per a la salut mental.

____________________

Diàlegs de políticaficció. Hugo Chávez & Lula da Silva

Hugo Chávez a I. Lula da Silva

- Saludos Lula, aquí Chávez. Amigo, te felicito por el éxito de Rio de Janeiro para el 2016 porque imagino que eso nos va a cambiar el Cono Sur entero de manera que no lo va a conocer ni la madre que lo parió. Sí, me acordé de la "boutade" que hizo el bolivariano Alfonsito Guerra en España. No se equivocó el boludo! Bueno, Inácio, amigo, te llamo también y ante todo para recordarte que en Tegucigalpa tenemos al amigo Manuel Zelaya bien jodido en tu embajada, rodeada por las tropas del golpista Micheletti.
El Presidente sigue ahí pero no sabe si los golpistas se lo van a cargar de un balazo o no…Vaya potra tuvo el tío… si no llega a ser por los Juegos Olímpicos del 2016 y el éxito que has tenido, el golpista Micheletti ya habría ordenado el asalto y ahora estaríamos de luto, llorando sobre la tumba de Manuel y tu reconstruyendo tu embajada!

Horas más tarde

I. Lula da Silva a Hugo Chávez

- No te preocupes, Huguito, bolivariano amigo. Lo primero que hice al enterarme de la noticia de Rio fue llamar al Pentágono para que me pusieran con el abuelo Henry Kissinger.
No me tardaron ni cinco minutos en encontrarlo. Eso sí que es eficacia.

Le pregunté por su estado de salud y me dijo que estaba hecho un toro, “como un chaval de favela”, me dijo, que humor se gasta el abuelo Henry, ¿eh? …

Le pedí por favor que si no quería seguir ensuciando su biografía con Guatemala 2009, después de lo que mandó hacer en Chile, Argentina, El Salvador, Nicaragua... y la lista es muy larga, que mandara dar un toque a Micheletti y a sus muchachos para que cambiaran de actitud. Que no empezaran a empañar Rio de Janeiro con un golpe de estado, el allanamiento de mi embajada y la muerte del amigo Zelaya …que había que guardar las formas! ¡Que ahora no tocaba!
Se lo dije muy en serio y creo que se lo tomó en serio.

Me prometió que mandaría hacer las gestiones oportunas …y que "pronto veríamos los resultados" …

Horas más tarde

“Radio Trinchera . HONDURAS: Micheletti da marcha atras

Octubre 6, 2009 by Narud . Filed under Noticias

Micheletti restaura libertades y admite posibilidad de restituir a Zelaya

TEGUCIGALPA (AFP)
El gobernante de facto de Honduras, Roberto Micheletti, admitió el lunes por primera vez la posibilidad de una restitución del presidente Manuel Zelaya y restableció las libertades civiles, abriendo el camino a un diálogo que busca el fin de la crisis política.

Cediendo a demandas dentro y fuera del país, Micheletti derogó el decreto con que restringió el 27 de septiembre las libertades de reunión, asociación y prensa, en vísperas de una negociación que bajo verificación de la OEA busca superar la crisis desatada por el golpe de Estado, que derrocó a Zelaya hace 100 días.”

24 horas más tarde

Lula da Silva a Hugo Chávez

- Ves amigo Chávez lo que vale tener buenos amigos en el Pentágono!

Bastó un ukase del abuelo Henry para que nos respetaran la Embajada. Ahora que somos amigos de Obama no me iban a ensuciar la hacienda ni a hacer la marrana.

Además ya habrás leído lo poco que cuesta al Micheletti decir Diego donde dijo Digo…Si es que hay cosas que son de un fácil!

Y es que donde está el patrón Kissinger no manda Micheletti. ¡La mano del abuelo es larga y de hierro!

Cumplió su promesa.

Bueno, cuando veas a Manuel Zelaya cuéntale mis gestiones y dile que recuerde que nos debe una…

Y tu, Huguito, ahora, me hacés un favor: no me le toques las pelotas al amigo Barak, ni mucho ni poco, por lo menos durante una buena temporada, que el pobre ya tiene lo suyo con su Health Care Policy en la que se ha metido, y haberle hecho un feo a su Chicago. Así, que favor, no me lo excites nada, Hugo, que el pobre necesita un descanso…

Ah! Y Mándale una postal de Maracaibo a Henry, que lo cortés nunca quita lo valiente.

Yo le mandé ya una foto de las playa de Copacabana junto con una invitación para el 2016.

Con sus 93 añitos estará hecho un chaval, y seguro que viene!
Ese nos entierra a todos, ¡sin metáfora!

¡Salud y Bolívar!

_________________

El poder de la paraula x/1000

Que la paraula té un poder infinit és ben sabut i de proves en recollim cada dia per tot arreu.
Sense anar més lluny avui n'he trobar tres exemples ben dispars, i tots tres força interessants i antològics.


1. Al Catalonia Today, Miquel Pairolí publica un article amb el títol The rise of the politician psychologist.

(...)
"Politicians are expected to do everything nowadays. Tha have to enthuse, haggle,
satisfy, console, laugh and generally pander to the will of people. Yet now
they have another role, which is to act as psychologists for the masses
(...)
"For the moment, this makes the mission of politicians that of the
psychologist.
This mission is to ensure that the public not panic, that fear does not spread like wildfire , that savers through their actions do not complete what speculators began. "
(...)
Miquel Pairolí. Catalonia Today. (October 9, 2008). Commentary. pg. 31

Bé, a dia d'avui tothom entén que on diu psicòlegs, podem posar-hi psiquiatres però també comediants o bufons, fariseus, mentiders o estafadors ... Això sí, mitjans patètics per a una fi decent (justificada?) ... evitar el pànic i que la gent salti des dels balcons dels pisos sobrehipotecats...

2. Al Diari de Vilanova, un article de Conrad Rovira fa referència a un passatge d' [Alícia] A l'altra banda de l'espill de Lewis Carroll (1872).

El llibre diu això:

'When I use a word, Humpty Dumpty said in rather a scornful tone, ' it means just what I choose it to mean - neither more nor less.'
The questions is, ' said Alice, ' whether you can make words mean different things.'
The question is, ' said Humpty Dumpty, which is to be master- that's all.'
Lewis Carroll. Through the Looking-Glass. The Folio Society. 1962. pg. 75

Pero al Conrad li interessa llegir-ho no com una persona que fa dir a la mateixa paraula coses diferents sinó que s'inventa dues persones ...

(...)
"Alícia, estranyada, pregunta : ... "I què passa quan dues persones volen donar un significat diferent a la mateixa paraula? "...
Molt senzill -respon en Humpty Dumpty, només cal saber quina de les dues mana més. "
(...)
Diari de VNG. 10 d'octubre 2008. Conrad Rovira. Des del campanar. El significat de les paraules. pg. 11

Tot i que en Conrad ens fa passar una mica gat per llebre, té raó quan dóna a entendre que Carroll fa dir a Humpty Dumpty que el que realment compta és saber qui mana, qui té el poder, i qui decideix en darrera instància el que sigui ...

L'amic Mark em fa arribar una traducció al francès que ha trobada en una web de la Universitat de Québec:

" - Quand j'emploie un mot, dit Humpty Dumpty avec un certain mépris, il signifie ce que je veux qu'il signifie, ni plus ni moins.
- La question est de savoir, dit Alice, si vous pouvez faire que les mêmes mots signifient tant de choses différentes.
- La question est de savoir, dit Humpty Dumpty, qui est le maître - c'est tout. »

Cadascú escombra cap a casa seva ...

3. Al videoblog d'Eduardo Collado, un clip d'un programa d'humor es presenta com la millor manera d'entendre el desgavell econòmic actual arreu del món.

Allò que no entendríem ni explicat per Solbes ni per Castells, ni llegit al Financial Times o al The Economist, ni molt menys encara per tertulians falsament experts debatent en programes de minories il·lustrades, programats per quan s'acaben els programes de futbol ho tenim aquí condensat en unes imatges perfectament entenedores i en menys de 5 minuts:
La mejor explicación de las crisis: The Last Laugh - George Parr
... que hauria de ser de visió obligada per als estudians d'Economia, de Ciències empresarials, de Ciències polítiques, dels polítics psicocomediants dels qui parla en Pairolí i de periodistes d'investigació....

La paraula com a bàlsam i poesia, la paraula com a arma de plàstic o com a arma letal, la paraula i l'humor com a solució ... Visca la paraula!

11 de Setembre 2008. Diada nacional de Catalunya.

Transformació per a ser inclosa en el Blog Transformacions

Era l'onze de Setembre. Tots anàvem darrera. Ells anaven davant, com a la cançó d'en Brassens. Eren 100.000 segons la guàrdia urbana i un milió segons els partits organitzadors. Caminaven a poc a poc cap a l'estàtua de Rafael Casanova per fer l'ofrena floral, l'homenatge anual. Aquest any havien canviat el protocol i era per això que el President caminava acompanyat del cap de l'oposició i just al seu darrera, davant nostre, hi havia les autoritats del Tripartit i fins i tot l'Alícia i altre personal.

José Montilla duia trajo fosc i corbata clara i feia cara de salut. Lluïa un moreno suau que el feia –diguem-ho sense embuts- sí, que el feia ben guapo. Una senyora li llençà "Montilla, t'estimo" però ell ni es va immutar.

Artur Mas duia trajo clar i corbata fosca a joc, lluïa el magnífic pentinat de sempre, adnínic, innat. Somreia amb un somriure cofoi i franc de guanyador en algunes batalles i bon perdedor en les grans guerres. Aquell canvi de protocol era un gran regal que li permetia gaudir de la satisfacció de saber què se sentia encapçalant la marxa del milió un dia de Diada.

De tant en tant es miraven fit a fit i es passaven la mà per la cara com si comprovessin que tot allò era veritat..

- Artur, a la vida no hi ha temps per tot, però ben mirat, déu n'hi do: Riure, plorar, governar, estudiar català –sí acabaré parlant-lo millor que tu Artur, ja ho veuràs- refredar les tensions PSC –PSOE, aguantar en Saura i en Carod, cantar-li la canya al camarada Zapatero, reclamar el compliment l'Estatut per fer la feina ben feta, demostrar que porto Catalunya al cor... Divertir-me? Avorrir-me? Jo no sé què és això! Disfrutar del poder una miqueta i en el punt que ja començo a trobar-li el "tranquillo" ve la "crisi" i em diuen que ja m'he de preparar per a cedir-te el tron a tu … Déu no ho vulgui! Ho sento, noi, ja saps que aquest és un carrèc cobejat però ara ens toca a nosaltres governar durant vint anys...

T'has fixat que darrerament els infants de bolquers ja no ploren, sinó que riuen ?

És perquè la senten …!

- Ja senten què, President?

- L'olor d'independència i sobiranisme que hi ha escampada arreu. Olor de núvols, de miratges, de somnis que mai no es fan realitat … però mica en mica s'hi van avesant … Ja no ploren, somriuen i continuen olorant …

____________

.

Publicitat

* D'altres transformacions del mateix autor al Blog Transformacions

* Transformació desmitificadora per a una Diada poc abrandada Júlia Costa

_______________________

.

Enllaços

1. Juan Pedro Quiñonero.
Catalunya y la Diada, en este Infierno

2. Xavier Bru de Sala.
Èpica a palades (El Temps Nº 1265. 11.09.2008)

3. Francesc Puigcarbó. 11 de setembre de 2008

4. Saragatona. Ballem, si podem

5. LVanguardia 12.09.2008. Galeries de fotos de la Diada

Reprenent el teclat. Per començar ... Humor del gros

Tot i que tinc la taula plena de fulls i l'agenda plena de posts en cua de publicació, per reprendre el ritme blogaire res millor que començar per una referència a unes paraules de Gabriel Jaraba que en el seu post "Los mosquitos , las moscas, lo limpio y lo sucio" del seu blog escriu això:

"Los progres de antaño creíamos que cuando desapareciese el franquismo disminuiría la pasión por el fútbol y desaparecería la prostitución en aras de la libertad sexual. Inocentes criaturas, hoy hay fútbol todo el año, día sí y día no, y las carreteras están llenas de putas, puticlubs y macarras de cien nacionalidades distintas. "

Ahora veo en la tele unos anuncios que parecen sustituir paulatinamente a los comerciales de jabones y detergentes: productos que pueden paliar el estreñimiento femenino. Decididamente, los hados del destino tienen un cruel sentido del humor. Cuando ya hemos limpiado nuestra existencia hasta la cuasi esterilización, resulta que nuestro mayor deseo es poder cagar."


Bé, jo he començat a riure i no he pogut parar ... la càrrega humorìstica de les reflexions del Gabriel té qualitats terapèutiques, segur.
No hi ha massa res a comentar. Només constatar amb una ganyota als llavis, quantíssima raó té en proclamar la seva innocència, ingenuitat i equivocació, que és també la meva i de moltíssima gent. No, Gabriel, no era cosa de progres, sinó cosa de tota persona normal i sensata.
Amb el temps vas veient que els grans mecanismes d'alienació de masses són indestructibles i gairebé necessaris.
Segueixo pensant que és una indecència la presència del fultbol a tots els mitjans de comunicació pel fet de suplantar el temps que caldria dedicar a la informació de milers de temes importants per a la societat, però com que sóc conscient de la inutilitat de la meva queixa, em sento una mica com un Winston passat per l'habitació 101: ja estic en disposició de començar a estimar la Lliga 2008-2009 que ens ajudarà a oblidar la realitat. Sí, l'opi futbolístic és baratet i legal... Tonto el qui no se n'aprofiti.

Quant als problemes per poder cagar regularment, no n'he tingut mai massa i em costa posar-me empàticament a la panxa dels qui en pateixen. Però segur que hi ha infinitat de remeis que no passen per menjar iogurt. Prunes i prou.

Els publicitaris són una raça de gent que em cau bé, malgrat que el resultat del seu treball em reboti sovint a la cara com un cop de punt i al cap com un cop de pal. Tot sigui per la creativitat.

Falta fer encara la publicitat d'un producte que permeti pixar també regularment, i que no sigui aigua -massa fàcil- , potser algun tipus de pasta, formatge o gaspatxo, vi o cava ...
Els de Don Simón, per ejemple, o un cava català, prometent que, a més de la regularitat, "t'hi podràs pixar de gust" insistint en la imprecisió perquè cadascú imagini el "HI" que vulgui ... fóra un gran anunci amb promesa de vendes milionàries. I encara està per crear i treure'n pela! Segur que ja no tardarem massa a sofrir-lo a la TV entre desgràcia i desgràcia.

Creativitat, humor i ironia a la blogosfera francòfona

Una de les moltes raons que expliquen la meva irregular contribució a la marxa del meu blog és la meva petita participació, igualment irregular, però real, al blog de Walter Lewino, que va decidir d'obrir un blog a principis de mars.
Tal com promet el títol-subtítol del blog "Une idée par jour concoctée par un noble vieillard facétieux", Walter Lewino aporta idees originals per fer front a problemes de tota la vida; suggereix guions per a telesèries o línies argumentals per a pel·lícules i , recentment, des de fa unes setmanes, encara té esma per proposar un joc d'enginy basat en una imatge: Qu'est-ce ? [Com interpreteu vosaltres aquesta imatge?]
Ell dóna exemple proposant d'entrada, per a cada imatge, quatre possibles interpretacions en clau d'humor i sàtira ... A nosaltres ens convida a participar al seu joc aportant tantes lectures com siguem capaços de proposar.

La manca de participació de blogaires francòfons en una proposta tan creativa i singular em fa pensar que, amb una *Francosfera com la que tenen, França i la seva cultura no només ja no són el que eren, sinó que van per molt mal camí ;-).

Estic segur que algú s'apuntarà la idea i mirarà d''adaptarla i proposar-la com a joc als blogaires de la Catosfera. Fóra una bona idea. Algú s'anima a implementar-ho en clau catalana o hispanosa?

Afegitó:

Al darrer "billet" publicat per al 10 de juny, titolat Conneriescope , en Walter, fa tot una declaració de principis en dues línies tot contestant un comentari:

"... Faut pas m’en vouloir, une seule chose me convient : secouer le cocotier
des idées reçues, des fausses évidences, en un mot foutre la merde. "

Segurament ho hauria pogut dir més bonic, però difícilment hagués estat més directe i clar ...
Així doncs, a les idees d'humor, ironia, creativitat i intel·ligència crec que cal afegir també la d'una actitud de permanent revolta contra la passivitat i aborregament.

_____________

Pasqual Maragall, Català de l'Any 2007

He de confessar que mentre vaig anar seguint la llista de candidats i de finalistes al premi de Català de l'Any no les tenia totes ...
Vaig pensar que si el país optava per elegir un futbolista, Catalunya cauria en el pitjor de les formes de ridícul que pot fer un país sencer... Per sort, sembla ser que el seny o la manipulació assenyada del responsables finals, es va imposar i va triomfar la virtud per sobre de les tendències al suicidi surrealista, a la síndrome de la *chiquiliquatrositat espanyolista.



Jo que sóc molt crític amb la televisió i el seu paper en la formació cultural i ètica de la nostra societat, i que massa sovint no tinc res més que retrets a fer, he de reconèixer que el programa que van muntar TV3 i El Periódico per a homenatjar el Català de l'Any, el divendres 28 de març del 2008, va ser un gran èxit i un gran encert en tots els sentits.

La barreja de grans dosis d'intel·ligència i creativitat, d'humor de tots colors i d'emoció il·limitada, projectada en i despresa des de la figura d'alguns asssitents, com Neus Català, i dels finalistes i les seves especials circumstàncies, va donar un resultat extraordinàriament positiu.



L'elecció de Pasqual Maragall , en la meva opinió va ser encertada, i el seu discurs final va saber afegir una dolça cirera a un pastís ja fabulós: va saber dir les paraules justes i precises per plantar un arbre d'il·lusió i d'utopia positiva de cara al futur, per a la curació de la malaltia d'Alzheimer.

La gala de l'elecció del Català de l'Any 2007 no es va limitar a ser un programa televisiu més sinó que es va convertir en un acte d'afirmació de la nostra catalanitat i de manifestació de voluntat ètica que em va emocionar profundament.

Bona notícia. El blog de Walter Lewino

Espero que quan retoquin la Constitució, se li acudeixi a algú fixar les bases d'un nou concepte i una nova definició del que és Informació, i els drets que tenim els ciutadans a no patir-ne sinó a gaudir-ne.
Com la mateixa Constitució, encara vigent, el concepte actual d'Informació està exhaurit, és patètic, tendenciós, inútil, faceciós i sovint menyspreable.
Think Tanks del PSOE-PSC, PP, CiU i grupúscols varis ... us toca anar pensat en una actualització vàlida per a la nova situació en la que viu la ciutat global a l'era d'Internet 2.0. Ja estem al 2008 i no als anys 70!
Avui, després d'empassar-me la dosi diària de desgràcies que venen com a informació i que ens fabriquen les teles oficials TV3 i TV1, les teles que pixen sang i fetge, com feia El Caso als anys 60, i talment com si visquessim a l'orweilliana Euràsia descrita a 1984, i encara gràcies que ens estalvien el que passa a Darfour, Iran i Afganistan, i una hora més de declaracions dels jugadors de futbol sobre els partits jugats els diumenge, i tots els homes que han mossegat algun gos ...
Cada dia hi ha programada l'hora de la ràbia contra algú o contra alguna cosa. L'hora de de la joia col·lectiva, per mitjà de l'esport o la competició de torn: Fòrmula 1, tennis, bàsquet o futbol.
L'hora de les estadítiques banals, falses, inútils per al 95% de la ciutadania: l'increment del l'Índex de Preus mensuals; el PIB; el preu del barril de petroli; les dades de la Borsa; les estadístiques rutinàries per a mantenir la moral de les tropes entre dues eleccions; la banalitat del embussos permanents de trànsit a toto el cinturó de Barcelona! Vergonya fa que cap dels responsables polítics ni cap intel·lectual, que ningú no denunciï les fal·làcies.

TV3 s'ha de fer propaganda del grau de credibilitat que té entre el ciutadans perquè s'olora que alguna cosa passa i que cal anar prenent posició. Això ha de canviar!
No cal esperar que d'Espanya vingui cap innovació, potser per això, Catalunya té una possibilitat de crear una nova manera d'informar, però hi ha d'haver voluntad de canviar i desfer-se de màscares i les disfresses .

Avui, Internet m'ha donat una alegria. M'he assabentat que Walter Lewino ha obert un blog que subtitula "Une idée par jour concoctée par un noble vieillard facétieux". RSS
Això, als 83 anys, té el seu mèrit!
Un talent supercreatiu de qui tots podem treure'n grans idees. Cal seguir de prop les seves propostes que van sempre amb garantia d' intel·ligència.

Mestre, la meva admiració, la meva estimació i el meu respecte renovades (sic, femení plural).
Teniu aquí un lector fidel que compta aprendre encara molt del vostre mestratge, del vostre extraordinari sentit de l'humor de la vostra insuperable intel·ligència.



Una abraçada ara i sempre d'un dels vostres admiradors indefallibles des de fa més de trenta anys!

Sani Girona

Bon any 2008!

Aniria bé que tal dia com avui, un 31 de desembre d'any 2007, poguéssim ser força originals, però és la ocasió en que més es perdona que tothom ho sigui ben poc i es limiti a repetir el mateix de cada any: desitjar als altres i a un mateix tot un bon any, que volem forçosament encara millor que el que deixem enrere.

La lletania de les bones intencions també es perdona a tothom qui intenta escriure-les. És com l'encostipat de cada cap d'any.
M'ha fet gràcia veure que han actualitzat per al 2008 el generador interactiu bons propòsits, màquina virtual plena de bon humor.
Pel mateix preu ens proposen també viure una experiència "zen" de retorn a la vida cel·lular aquàtica ...
Jugar una estona amb aquestes dues joguines, per cap any o per reis no és la pitjor manera de començar l'any.

Encara bo si podem seguir fent una llista més i no hem de fer la llista de pressa i corrent com feia la protagonista de la pel·lícula de la Isabel Coixet La meva vida sense mi, que tothom hauria de tornar a veure una vegada a l'any.

Amb l'edat, ens ve un somriure als llavis que equival a un "tu ves dient, innocent", però això no hi fa res. Cadascú ha d'experimentar la seva al·lucinació, el seu miratge.
Cal fer-ho, cal ensopegar cada any en la mateixa pedra, perquè a tot estirar només són cent vegades. La fe en la vida, molt millor que cap altra.

Un amic estimat ha contestat a la meva felicitació sincera i d'injecció d'ànims pel 2008 amb aquestes paraules:
"Gràcies maco, per les teves paraules d'ànims. Faré els
possibles per assolir els impossibles: si no som una mica
idealistes, on anem? Una abraçada per tu i tota la família "

Això sol val un imperi! Efectivament, cal viure positivament, amb ànims fets d'ideals i d'il·lusions, i d'idealisme raonable, perquè de realisme en sobra, i massa que s'imposa cada dia sobre les nostres vides sense demanar permís.

De l'acudit a la pseudopolítica, passant per la llengua

Avui m'han enviat un acudit força divertit que fa així:

"A Spanish teacher was explaining to her class that in Spanish,
unlike English, nouns are designated as either masculine or feminine."House", for instance, is feminine: "la casa."
"Pencil", however, is masculine: "el lápiz."
A student asked: "What gender is 'computer'?".
Instead of giving the answer, the teacher split the class into two groups, male and female, and asked them to decide for themselves whether "computer" should be a masculine or a feminine noun.
Each group was asked to give four reasons for its recommendation. The men's group decided that "computer" should definitely be of the feminine gender ("la ordenadora"), because:
1. No one but their creator understands their internal logic;
2. The native language they use to communicate with other computers is incomprehensible to everyone else;
3. Even the smallest mistakes are stored in long term memory for
possiblelater retrieval;
and
4. As soon as you make a commitment to one, you find yourself spending halfyour paycheck on accessories for it.

The women's group, however, concluded that computers should be
Masculine ("el ordenador"), because:
1. In order to do anything with them, you have to turn them on;
2. They have a lot of data but still can't think for themselves;
3. They are supposed to help you solve problems, but half the time they ARE the problem;
and4. As soon as you commit to one, you realize that if you had waited a little longer, you could have gotten a better model...

...This is why in Spanish Spanish -women won! - you say "el ordenador". But in Bolivarian Spanish -men won, los muy boludos !- you say "la computadora", "la computación"...

______________

Fins aquí l'acudit, on la darrera part, en negreta, és la meva personal aportació al text "original", que com veureu és força insípid:

"The women won... (but only because it is "el ordenador" in
Spanish)"

M'ha semblat que aquest final era fracament millorable i que amb poca cosa n'hi hauria prou per fer-ho més divertit.

De fet jo buscava com dir "en español llatinoamericà o sudamericà", però per alguna associació d'idees automàtica amb en Chávez i el Rei, Veneçuela i España, Espanya i l'espanyol... m'ha vingut al cap, sense poder evitar-ho, "español bolivariano" ... un oxímoron, metàfora forçada, hipèrbole o ironia... com un altre :-)
He anat a Google a buscar què trobava amb aquesta sintaxi "Bolivarian Spanish" i he vist que no sortia res!:

"Les termes de recherche spécifiés - "Bolivarian Spanish" – ne correspondent à aucun document."

Això era veritat a les 0h42 a.m. del 23.11.2007.
Si fos de dia m'entretindria a comprovar quanta estona (hores) tarda Google a xuclar aquesta expressió desafortunada i a presentar-la com a disponible en aquest blog a qualsevol hipotètic curiós que cerqués l'expressió.
Però a aquestes hores renuncio a tot, i més encara als experiments, i me'n vaig a descansar, que demà serà un altre dia.

____________________

Avui ja és l'endamà. Dissabte 24 de noevmbre.
I ja és a Google, és clar ... "Bolivarian Spanish" hi apareix com a única referència associada al nostre blog. Tota una novetat.


Això sí, amb errada inclosa: l'entrada la posa amb data de 26 d'Octubre, no hi ha manera de saber perquè. Fet fefaent que Google, com tots els Grans Germans, pot enganyar qui vulgui, on vulgui i com vulgui. No us en fieu massa de Google... que no és de fiar i quan menys us ho espeseu, us la fotrà.

Rialles i plors

Al seu èxit apoteòsic amb "Polònia", Toni Soler hi afegeix una producció periodística consistent.
L'article Sonrisas i lágrimas del diumenge 10 de juny [ La Vanguardia. Qué hay de los nuestro. . Política. pg. 26 ] em sembla antològic.

Primer perquè fa una defensa consistent de la seva feina com a còmic, davant de les crítiques que, prenent-lo de cap d'esquila, pretenen encolomar-li responsabilitat pel fracàs que suposa l'abstenció a les eleccions municipals.
Sabem que el el riure, l'humor, la sàtira són potents armes d'autodefensa i d'atac, però potser no arriben a la màgia de poder aconseguir que milions de persones no vagin a votar. Anàlisis d'aquesta mena diuen molt del grau de pataterisme d'alguns sociòlegs del nostre país.

Segonament per tenir l'encert d'aportar nogensmenys que una cita d'Horaci (que donem per certa sense comprovar-la, encara que això no s'ha de fer ) que diu que diu ...

"Què ens impedeix poder dir la veritat tot rient?"

Finalment, i més important, perquè acaba l'article fent referència a ETA i dient POCA BROMA!

Efectivament, i d'aquí la meva admiració, reprodueix fil per randa l'estructura política del moment. De tot es pot fer broma menys d'unn cosa tan greu com és una amenaça de mort, una declaració de guerra.

"(...) Hoy se habla , sin embargo de una cuestión que no admite risas. ETA rompe
el alto el fuego y mientras tanto, PSOE y PP son incapaces de pactar una tregua
entre ellos. Terrible y descorazonador panorama" (...)

A mi, l'anunci del final de la treva d'ETA em va entristir molt i em va revoltar per dins. Perquè era dels que creien (imagino que com milions de persones d'aquest país) que al País Basc uns i altres havien començat un camí de no retorn al terror i a la mort. Tots els decebuts una vegada més i per sempre, passen a formar part dels qui desitgen veure ETA desaparèixer com més aviat millor.

La veritat és que no em veia amb massa ganes d'escriure res sense fer primer referència a aquesta mala notícia. Toni Soler ho fa per mi. Ara ja podem continuar. I ho farem tot esperant que l'anunci del trencament de la treva no impliqui necessàriament el retorn de la mort i el terror.