Dipofilo II 302.
Vaig començar a estudiar català, la meva llengua materna, cap a l'edat de 14 o 15 anys, al centre parroquial de Sant Sadurní.
Allà era on teníem el cau primer de llobatons i després de minyons escoltes. Allà és on vaig arribar a ser un as del ping pong i on vaig aprendre a fer teatre, a recitar i muntar poemes de Triadú, d'Espriu, de Salvat-Papasseit a costat d'altres com Federico Garcia-Lorca o León Felipe. Allà on escoltàvem música i allà on de què no em mato conduit un "car" sense saber que tenia marxes. Allà on fèiem les fires de Sant Jordi quan tot just i es començaven a poder comprar alguns llibres en català ...
Allà on vèiem els mundials de futbol a l'estiu, allà on jugàvem a dames o a escacs...
Era l'època en què hi havia encara el meu estimadíssim mossèn Lluís, -per culpa de qui vaig estar a punt d'anar a un Seminari- i que uns anys després aniria a la parròquia de la Bonanova; també l' època daurada de mossèn Salvador ... i les Akeles, Bagheres, Carles, Marcels i cia.
Un bon dia ens van dir que un jove diaca anomenat Miquel Tresserres faria un curset de català.
O m'hi vaig apuntar o m'hi van apuntar. No recordo els detalls de com va anar.
El fet és que una tarda, em vaig trobar a una classe del local de la parròquia amb un llibre a la mà que es deia
Signe. Normes pràctiques de gramàtica catalana [en vint-i-cinq lliçons i 184 pàgines].
De tot el que hi vaig aprendre, una cosa em va quedar profundament gravada al cap. Fou
el text de la lliçó XVII, la lliçó on s'explica nogensmenys que la correcta utilització i col·locació dels pronoms febles, que encara ara no domino del tot...
Crec que ens en va fer un dictat, en Miquel, però no ho podria dir del cert. El que sí sé és que ha resultat ser un dels "textos" de la meva vida. Un text que m'ha revingut al cap mil vegades i en mil ocasions.
És aquell text que fa així:
"Tinc una emissora, però sé que els anglesos en coneixen la longitud d'ona i, quna volen, la pertroben. I si li canvio la longitud d'ona -Franz sap com es fa- llavors, qui l'escoltarà?
Ara l'escolta -si és que realment l'escolta- l'agent ZZ2, que viu a Anglaterra i que és l' únic agent que jo tinc encomanant personalment pels meus caps. "
Sobre el local parroquial hi van instal.lar l'emissora de Ràdio Sant Sadurní, però en aquell temps ningú excepte en Tresserres deia emissora. Tothom pronunciava "emisora". Fou l'estiu en què descrobrirem que la norma era una i que nosaltres parlàvem com parlàvem.
"Ells ens tramet sovint senyals mitjançant la seva emissora. És clandestina, és clar, la seva emissora, però fa molt temps que els anglesos l'han descoberta, sols que només la vigilen, i deixen estar l'agent perquè temen que si el detenien nosaltres els en podríem trametre un altre de pitjor per a ells o almenys no tan conegut. Que no fóra estrany que hi sortissin perdent, aleshores, els anglesos, perquè val a dir que ZZ2 s'ho pren tot molt a la galana. És clar que ell sap que és vigilat. Per tot poc cas faig de les noves que ens envia. Simulem creure'ns-les, això sí, per tal que els anglesos no coneguin que sabem que saben que és el nostre agent. Però jo em penso que ja se n'han adonat. "
Josep A. Baixeras.
Perquè no. Premi Víctor Català 1959. Biblioteca Selecta.
Suposo que aquest final de text, de novel·la d'espies, em va entrar molt al fons perquè és un bon exemple dels molts estira-i-afluixa que ens passen a la vida quotidiana, però també perquè sempre m'he sentit atret pels comportaments associats al món de l'espionatge i els espies.
No sé de què em ve a mi, aquesta dèria, com no sigui que, ja de petit, escoltant meravellat i embadalit les peripècies de
Richard Sorge a la ràdio, o la història de
R. Oppenheimer, em transformés en un admirador de les històries de secrets, d'espies i d'espionatges, fet que m'ha acompanyat tota la vida. I que més tard, amb la lectura de
1984 d'Orwell i l'
Espia que va venir del Fred de John le Carré es va revifar considerablement. Ja de ben petit, els espies eren per a mi els grans herois, i de cap manera els dels tebeos, totalment insignificants.
"Fem veure que ens creiem les dades de ZZ2 perquè els anglesos no s'adonin que sabem que ells ja saben que en ZZ2 és el nostre agent... ".
Quina situació!
En aquest joc, guanya sempre el darrer,
aquell que sap que l'altre no sap que nosaltres sabem que ells saben que sabem alguna cosa.
Segurament, el que em sedueix d'aquesta història és aquest punt d' intel·ligència de segon grau, adornat amb un punt de sofisticació, tot plegat molt intranscendent però a la vegada molt vital per a mi.
Ara que m'ha tornat a cap, he decidit de fer una cerca, trobar el llibre i llegir-me la història sencera. Ho
he trobat aquí i així ho faré.
Ni que sigui al preu d'endur-me una decepció, perquè el mite és per a mi ni més ni menys que aquelles quatre ratlles...
Així són i així van algunes petites coses importants de la vida.
