No anar a votar és també corrompre's una mica

He rebut via un fòrum educatiu un missatge amb unes reflexions interessants que acaben amb una conclusió decebedora i revoltant.

Sense rumb
Kika Rodríguez 02/11/2009 Vistes: 101

La vida professional de Marta és com la de molts professors de Secundària,
d'absoluta resistència. Ella és de les poques del seu institut de Palma que, amb 20 anys d'antiguitat, mai no ha estat de baixa per estrès o depressió i que fins i tot qualque pic a la setmana va a fer feina animada i amb ganes. La setmana passada, quan va saber la proposta del nou ministre "progressista" d'allargar a 18 anys l'ensenyament obligatori, va sentir la desagradable sensació del dejà vu i de la història cíclica que es torna a repetir. A l'institut no es parlava de cap altra cosa. Sembla que els socialistes no hi aprenen: primer fins als 16 i ara fins als 18, la qual cosa significa aguantar repetidors de 20 anys a les aules. El grupet es va fer més gran i els professors es lamentaven i la majoria calculaven els anys de jubilació propis i de Zapatero.
Eren les dues del migdia i Marta tenia la darrera hora de classe, a una aula de tercer d'ESO amb 30 alumnes on més de la meitat ha repetit qualque curs. Marta no va poder donar l'escassíssim temari programat perquè parlar de la festa de Halloween i abusar del nou alumne asiàtic que no sap dir ni bon dia els va semblar, a la gran majoria, més entretingut que aprendre gramàtica castellana. Ella no es va deprimir gens perquè ha après a conviure amb la seva frustració professional i amb el fracàs d'un sistema que obliga a romandre als centres alumnes sense cap tipus de motivació ni ganes per estudiar.
Ni el cas de Marta és especial ni la seva plaça a l'institut és dolenta, sinó més aviat al contrari. Amb els anys de docència es considera afortunada perquè, llevat de la mala educació regnant de l'alumnat i de la incompetència de la Conselleria, no ha tengut seriosos problemes. A l'hora de dinar ella i les seves companyes tornaren a la conversa sobre la darrera del ministre "progre" de torn. El to era cínic i trist perquè, per més inri, totes són votants d'esquerra i a les darreres eleccions amb una gafa ben grossa al nas van votar Zapatero.

En acabar de dinar havien arribat a dues grans conclusions:

La primera era que per ser ministre d'Educació s'hauria d'exigir haver fet classe, amb el guix a la mà i 30 alumnes per aula.
La segona, més plausible, va ser unànime: mai més tornarem a anar a votar. Així, segons va argumentar la de ciències, cada vegada que senti llàstima pels alumnes bons i brillants oblidats i abandonats perl'Administració pensaré que jo no som còmplice de tot aquest despropòsit."

Poso en negreta i en blau aquest final que, com deia en començar, trobo decevedor i revotant.

Insistexo a dir que caure en la trampa de no voler anar a votar és caure en la corrupció intel·lectual i política.
Més que mai cal prendre una opció: Es pot votar a favor del Partit Antitaurí si es vol, o a favor d'un partit d'extrema esquerra. També es pot votar l'extrema dreta o el PP. Es pot canviar l'opció política que hom tenia abans del desencís i el fàstic que ara afecta el país com una pandèmia més.
També es pot optar per anar a estripar la papereta davant la mesa electoral, -prquè cal que tothom sàpiga que pensa tothom; o esperar a cremar-la quan s'acostin les càmeres de televisió. Es pot votar en blanc, o es pot escriure tot el que es vulgui sobre la papereta escollida. Si el que hi diu no és cap bajanada, el missatge us el pot reproduir més tard fins i tot TV3.
Podeu votar un nou partit, perquè la seva virginitat ja és - temporalment- un punt al seu favor. Els caldrà negociar dur per obtenir poder i estaran un llarg període de temps abans no facin com els altres.
Encara es pot acabar triant les tres o quatre paperetes dels tres o quatre partits als qui mai no es votaria i llavors posar-les en sobres i escollir un sobre a l'atzar, acte surrealista quasi-suprem, perquè tothom sap que l'acte surrealista suprem és un altre.

I mentre no arriben les properes eleccions generals, es pot organitzar un moviment ciutadà que exigeixi la reforma en profunditat de la llei electoral i la fi de les llistes tancades .
L'únic que no val , la pitjor de les opcions posibles és "no anar a votar".

Aquests professors fan bé opinant i denunciant la difícil situació que hi ha en els centres d'educació. Però crec que arriben a la pitjor conclusió possible, que equival a un suicidi polític i a un delicte de corrupció per omissió.
Aquesta fóra la millor manera d'assegurar que ens continuarien robant i estafant, però aquesta vegada ho faríen amb el consentiment de tots els absentistes.


______________________

Les eleccions al Parlament europeu del 7 de juny 2009

Foto SGR

El passat diumenge 7 de juny hi havia convocatòria electoral. Vint-i-set països europeus convocaven a les urnes els seus electors.

Nosaltres vam a nar a votar al col·legi habitual, l’IES Lluch i Rafeques. Eren prop de les cinc de la tarda i vaig tenir la sensació estranya d’haver-me equivocat de lloc. Les tres taules de l’aula eren completament buides i a la nostra, l’amiga O*, que hi estava com a interventora, ens va confirmar que la participació no arribava al 25 per cent.


Bé, poques hores més tard es va anar confirmant la baixíssima participació electoral a tota Europa i a Catalunya en particular.
La dreta s’imposa i les esquerres, esmicolades, amb prou feines mantenent el no res d’escons que les mantén vives. Tot se’m fa estrany: la campanya electoral vergonyant en la majoria d’aspectes, inclòs el fet que els periodistes de la televisio fessin el seu boicot particular a la campanya per enèsima vegada.
Recordo aquell famós eslògan del programa “Oh Europa” : “me la imaginava més gran” … ara caldria canviar-lo per “me la imaginava més sana” … i li podriem demanar a l’Espriu que composés un altre poema on el desencís no fos amb la pobra “bruta i dissortada” pàtria, sinó amb l’Europa sencera.

Hi ha qui recorda l’exemple de països com Brasil on el vot és obligatori. I qui recorda amb ironia que ens calia una Europa ben domocràtica per poder exercir el dret de “no votar” com a única opció vàlida i digna per expressar el rebuig contra l’actual classe política!

Es va fer didícil fer comentaris coherents sobre aquesta situació després de veure la manera esperpèntica -i tanmateix acurada- que els còmics de “Polònia” van triar per retratar la jornada electoral: un "sense sostre" entrant en un collegi electoral confonent-lo amb un Seu de Càrites! I la reacció criminal de la presidenta de la mesa electoral, obligant-lo a votar “tant si vols com si no vols”… Una cosa així havia experimentat jo el diumenge a la tarda.

El darrer blog de vergonya el vaig veure fa uns dies, mirant les intervencions en directe d’alguns des nostres representants polítics als Congrés dels Diputats: el representant de UPN , el del PSOE i en Ridau d’ERC... Nul·la auticrítica i cap proposta creativa.

No he aconseguit escoltar ni una sola proposta d’aplicar estratègies que serveixin per augmentar la participació per properes escomeses ni tan sols per racionalitzar la despesa indecent d'aquest tipus d'elecions. Horror!

Jo sóc dels que ja tinc assumit des de molt jove que acceptat el joc de les urnes i els votants, n’hi ha prou amb el 10% de votants per donar validesa a les votacions, i amb el 5% o menys i tot, també. A la taula del Bernat qui no hi vol ser no hi és comptat.

Però una cosa no treu l'altra: cal aprofitar els temps de crisi per ser imaginatius i trobar noves maneres de votar.
Entre el vot obligatori i l’abstenció de més del seixanta per cent, a mi sí que se me n’acut una solució intermèdia: que qui volgués votar hagués de demanar-ho explícitament amb una certa antel·lació, obtenint així una cartolina que permetés l’accés a la mesa electoral del dia de l’elecció.
Així s’evitaria malbaratar diners públics en quantitats substancials: es podria estalviar en meses, urnes i paperetes i, sobre tot, en les extraordinàries despeses per dietes al personal de transport, neteja, seguretat, i presidents i vocals de meses i urnes.
Potser, això comportaria, de retruc, poder estalviar, per innecessària, una publicitat electoral indecent, fastigosa i ridícula, que costa milers de milions d’euros als contribuents.
Que se'n podrien fer de coses importants en comptes d'enganxar cartells patètics que embruten el paisatge urbà i el paisatge rural, tot fent befa a la intel·ligència dels ciutadans!

Potser algú trobarà algun petit inconveient a la meva proposta... El món és ple de de gent que dedica més temps a trobar problemes que a cercar solucions. Us proposo que us estalvieu crítiques inútils -a les que jo no dedicaré gaire temps, aviso- i dediqueu tota la vostra intel·ligècia -oi?- a polir la meva proposta o a fer-ne d'altres de semblants o de molt millors. Segur que n'hi ha una munió per inventari implementar. Això sí, ho haurem de fer nosaltres. No ho deixeu en mans dels polítics que tenen a bastament demostrat que no saben què fer o sabent què cal fer no ho volen aplicar. És molt difícil treure el picarol al gat, però encara ho és més treure-li la merda !

_____________

Enllaços

JPQ. Una temporada en el infierno. Las elecciones vistas por 26 periodistas
Hiperpolis. Desafecció
Entrellum. Europa moribunda
Francesc Puigcarbó. Ja he anat a votar

Eleccions municipals al Brasil: sense adverbis ni adjectius

De les mil coses importants que han passat en aquests dies n'he anat apuntant mentalment unes quantes, sempre a punt de mirar de fer el meu comentari personal, però he tornat a constatar com tantes altres vegades que les obligacions són sovint enemigues de les devocions i gairebé sempre acaben vencent-les.

Guardava un Le Monde del 25 de setembre amb un article del corresponsal del diari a sudamèrica Jean-Pierre Langellier, on vaig llegir i assabentar-me que, al Brasil, anar a votar a les eleccions és obligatori per als majors de 18 anys i voluntari per als electors entre 16 i 18 anys; que el no anar-hi és castigat amb pena de multa; que dels 190 milions d'habitants del país hi ha censats 130 milions d'electors, i que en aquestes darreres eleccions municipals, el diumenge 28 de setembre escollient uns 5.500 alcaldes i un nombre no precisat de regidors entre uns 350.000 postulants als càrrecs...

Aquest detalls i xifres estadístiques anaven acompanyades de complements d'informació força divertits, com ara el fet que els alcaldes es puguin presentar amb el pseudònim, malnom o patronímic que vulguin, i que això ha donat com a resultat que enguany hi hagi hagut nogensmenys que 8 Barak Obames presentant-se per alcaldes al Brasil ...

L'article parla també d'altres factors fonamentals en la campanya electoral: la música i la imatge.
Els candidats que s'ho poden permetre fan diferents versions dels seus "clips" musicals, i tots o gairebé tots recorren al Photoshop per embellir la imatge que ha de figurar als cartells electorals.

Amb tot, el punt que més em va copsar l'atenció va ser llegir que el temps del qual disposen els candidats per fer la seva propaganda electoral a la ràdio i a la televisió en els espais electorals gratuits és proporcional a la importància dels partits als quals pertànyen, i que això determina que hi hagi candidats que només disposin de 5 segons d'espai electoral.
Què es pot fer en 5 o 10 segons? : només d´na per llençar un eslògan. I com ha de ser aquest eslògan?

"Candidat à Rio, Paulo Heraclito réussit en 10 secondes à évoquer trois thèmes : les impôts, la santé et l'avortement.
"Il faut -dit-il - apprendre à faire court et à éliminer les adjectifs et les adverbes "

Evidentment, això em va recordar la novoparla orwelliana i vaig pensar que era una llàstima que un sistema electoral tan viu, original i creatiu tingués tanmateix aquest punt tan feble...
Potser sóc jo que m'ho miro malament ... Jo que no no combrego amb la dita que fa : "el que és bo, si és breu, és doblement bo".
Això és un error total, una pseudofilosofia que només pot haver sortit d'una mentalitat masculina primària i ejaculoprecoç.
No, sóc dels que pensen justament el contrari...
Suposo que tu també, oi?

9 de març. Eleccions generals a Espanya

Avui, abans del dinar he anat a buscar la premsa del diumenge i m'he regalat, com faig de tant en tant, un Monde i un Independent, que són luxes cars.

Al Monde d'avui, pàgina 14, hi ha un article amb un títol i un dibuix ambdós ben aparatosos.

El títol fa així : Les "trente glorieuses de l'Espagne s'achèvent". I un dibuix de 18 cm2. signats per un tal Vincent Sardón (ell posa accent sobre la "o", però els del Monde se'l deixen ;-( !

El molt petit salaud de Sardón dibuixa, com veieu, una metàfora escruixidora i, tendenciosa:
Un català i un basc amats amb serres immenses serren en 3 trossos el toro Espanya.
Els escriuré al blog dels correctors per preguntar-li al Vincent com és que no hi ha pintat una vella mamelluda, una mamella Catalunya i l'altra el País basc xuclades les dues per una altra vella igual d'escarransida o més encara ... xisclant "Esto no son tus tetas, que son mis ubres!" o una cosa semblant.

Probable que el Vincent Sardón sigui un il·lustrador a sou dels del PP o de qualsevol potència estrangera ;-) antinacionalista.

Després d'haver vist els resultats electorals, sembla que el PSOE haurà de pactar amb els nacionalistes... De manera que ja li podem demanar al Sardón que demà passat o quan li vagi bé, publiqui el mateix dibuix amb Catalunya i Euskadi vestits de cosidores, recosint els talls a l'esquena del toro... al qual ja li pot pintar, de passada, uns cataplins el doble de grossos ...

El text és una entrevista que fa Cécile Chambraud a Sylvia Desazards de Montgailhard, que amb el títol de Maître de Conférence à Sciences Po dona la seva opinió sobre l'actual situació política espanyola.

Le Monde:
- Les partis nationalistes basque et catalan sont en train de glisser vers un souverainisme déclaré. N'est-ce pas le signe que le modèle établi par la Constitution de 1978 est épuisé ?
- Sylvia D de M.
Ce n'est pas qu'il soit épuisé, mais comme il n'établit pas de limites, il est en quelque sorte ouvert. En 1978, l' Espagne n'a pas choisi un modèle d'état explicite, n'as pas souhaité se definir comme ce qu'elle est en train de devenir, une monarchie fédérale. (...)

Nous en sommes arrivés à un point où, aujourd'hui, tout ce qui se passe en Espagne peut être décrypté avec "la clé " catalane. Par exemple on peut se dire que JLRZ a été élu secretaire général du PSOE grâce à l'appui de socialistes catalans et que, en retour, il a accédé a leur demande de voter un nouveau statut encore plus descentralisé que celui de 1979, pour la Catalogne. (...)"

Tot i que sembla gran cosa, és un altre exemple més d'aquest periodisme patètic que es conforma en constatar quatre cosetes però no té pebrots de proposar res ...
Bé, sí : "le modèle espagnol va devoir être réinventé".
Així que ja ho sabeu ... teniu feina a proposar model d'Estat, perquè per molt catedràtica de Ciencies polítiques que tingui la Sylvia, només arriba fins on arriba... i quan no se'n sap mes ... no se'n sap més !
I queda clar que el llit ens els haurem de fer nosaltres. Així que ja podeu anar proposant...

____________________

Temps de proverbis i reflexions

Temps de proverbis i reflexions:

"Tard o d'hora t'has d'enfrontar al dilema d'haver d'escollir entre un mentider i un enemic. El primer t'enganya, el segon t'ataca. Tens mala peça al teler. Escolta la veu de SunTzu. "

Atribuit al pensador Fum-Li-Thu, autor de Flors de primavera (308 AC)

Leticia de Borbón , Magdalena Álvarez, Manuel Marín i José Bono

Tot volant per sobre de la setmana sense tocar de peus a terra ...i sense fer escala enlloc, se m'acut fer com a mínim una mena de revista de premsa...

Rodoníssim i intel·ligentíssim l'article de la cntraportada de l'Avui del dimarts 20 de novembre 07 fent referència ben explícita a l'evocació de Dimarts i 13 :

(...)"Sopo amb una amiga que em pegunta el matexi que em pregunten, que què faig callada des de fa tant de temps. Doncs escriure un diari, on m'ho apunto tot. Si arribo a reina, me'l guardaré en un calaix. I si no, serà el millor reportatge de la meva vida."

L'Albert Hom acaba la frase allà on els de El jueves van imaginar una historieta. I a mi me'n venen ganes, d'escriure coses, però només afegiré això: si s'apunta tot el que passa, ja té més feina de la que pot fer.

2. La ministra de Foment, Magdalena Álvarez, entre el que va exclamar l' altre dia al Congrés "ante' partía que doblá" i el que va replicar ahir dimecres al portaveu d'IC-V al Congrés, Joan Herrera, ja s'ha fet un lloc a la història dels famosos amb frases famoses, per divertides, per sucoses, per cromàtiques i expressives: "em necessiten per mirar de tornar a guanyar les eleccions"...

3. Trist, força trist que Manuel Marín, president del Congrés dels Diputats, home que generalment cau mitjanament bé a gairebé tothom , se n'hagi d'anar emprenyat.
"perquè el PSOE pretén rellevar-lo per Bono" (Avui 16.11.pg.9)
Tothom acaba trobant-li el gust a tron i al poder ...
Si ho deixa és perquè l'han fet emprenyar. Necessiten un Pepe Bono al seu lloc per mirar de tornar a guanyar les properes eleccions. Marín és massa sec i independent. I per a grans mals, calen grans remeis. A la guerra com a la guerra, cal un actor polític mediàtic capaç de generar, també ell, llenya per al foc.
Anem-nos preparant per tornar a escoltar frases inspirades en la gràcia i el "donaire" de la de Magdalena, però passades pel foc roent i l'espasa afilada de J. Bono.

Coses com "ante' muerto' que verlo' andá suerto' por ahí" ... i d'altres de les que fan tremolar les haurem de tornar a entomar.
Amb la seva retòrica mesetària, quasi pepeïsta, José Bono fará entrar vots pel PSOE a cabassos plens...

Aviam si m'equivocaré o no.

La *ciubigüitat de CiU, amb o sense Unió DC, i amb Artur Mas al capdevant, mereix post a part. __________________________

Prou de dir que "ja n'hi ha prou". Proposeu alguna cosa.

Toni Ibáñez, apuntava al seu blog que Vicent Partal, al seu mail obert (Vilaweb. Divendres 5/10) "Ja n'hi ha prou" estava inspirat ...

Canya per als dos!

Al Toni per ser el primer en insultar descaradament tot el partit ERC sense matisos i demanar després que votin junts, vagin de bracet a no sé on, i que junts salvin el país ...
Això en quin corrent filosòfic s'incriu?

Al Vicent per fer etzagaiades com la del seu article a Vilaweb, perquè queda només en una queixa emprenyada (una més) !
Això del català "emprenyat" ja fa riure. Qui no està emprenyat? Tots ho estem, d' emprenyats! ;-)

Caldria prohibir la queixa inútil i caldria imposar l'obligatorietat de fer propostes concretes.
Aquesta és la meva obsessió des de fa anys: denunciar totes les retòriques inútils, vinguin d'on vinguin, i les digui qui les digui, i fer veure la necessitat d'un nou comportament cívic que vagi un pas enllà.

Crec que el que cal és insistir ara mateix en el perill que suposa la nova ofensiva del PP per intentar guanyar vots a tota Espanya i a Catalunya, per recuperar el Govern de l'Estat.
Ho fa i ho farà utilitzant totes les tàctiques, totes les estratègies i naturalment totes les mangarrufes que calgui, en les que són especialistes, milions d'euros " à l'appui" ...
I mentrestant, tots els partits polítics catalans estan com el tonto, mirant el dit en comptes de mirar la lluna , incapaços d' organitzar cap contraofensiva clara i neta que aconsegueixi vèncer el perill (sic)?

Ens cal la creativitat política que tenen els creatius publicitaris catalans.
Cal mirar i remirar la pel·lícula 300. No sé si calen espartans. Crec que no. Esperem que no. Vulguem que no.
Però sé que cal que tots llegim i rellegim també nosaltres Sun Tzu i Maquiavel... perquè el PP no només ho té llegit i memoritzat, sinó que ho implementa dia a dia i té tots els màsters en aquestes disciplines ... i si badeu, recordeu-ho bé, Toni, Vicent, PSC, ERC, CiU i ICV ... aquells "perses" ens fotran! Els déus no ho vulguin ;-)

O sigui que ... com abans us poseu a concretar i a organitzar, a actuar i a negociar, a i proposar i a signar acords i acabeu de cantar els "Ja n'hi ha prou" ... millor ens anirà!

Mireu els polítics als ulls i digueu-los què haurien de fer per evitar el desastre... I exigiu que us diguin què penser fer per evitar-lo.

Una abraçada amistosa Toni i Vicent.
I bon cap de setmana.


_____________________

"Això és el que ens costa el nostre Ajuntament"

La CUP (Candidatura d’Unitat Popular) de Vilanova i la Geltrú ha editat i distribuit per tota la ciutat un fulletó informatiu de dues pàgines a doble cara que conté tot un seguit d’informacions sucoses que mereixen un comentari.

A la portada hi ha la foto tamany natural i a tot color dels membres de l’Ajuntament en ple.
PSC-10, CiU-9, PP-2, ICV-2, ERC-1, CUP-1.
Les dades que aporten i posen en coneixement de tots els ciutadans de VNG són aquestes:

Títol del fulletó:

"AIXÒ ÉS EL QUE ENS COSTA EL NOSTRE AJUNTAMENT
Els sous dels regidors, càrrecs de confiança, grups municipals i altres"

Sous

Alcalde 57.320€ fins al 7/07. A partir del 8/07, increment del 4,7%. Sou actual 60.000€
5 regidors amb dedicació plena. Increment de l’1,8%. Sou actual 52.500€
4 regidors amb dedicació del 75%. Increment del 7,8%. Sou actual 39.375€
2 regidors amb dedicació del 50%. Increment del 8,2%. Sou actual 26.250€
1 regidor amb dedicació mínima. Increment de l' 11%. Sou actual 7.990€
12 regidors de l’oposició. ..............Increment de l ‘11%. Sou actual 7.990€

Càrrecs de confiança i càrrecs directius

Després de les darreres eleccions del maig 2007, s’ha establert que, a compte del pressupost de l’Ajuntament, hi ha la figura de 3 càrrecs de confiança exclusius de l’equip de govern, és a dir, un per cada partit del tripartit del govern, amb el sou de 3.306,74€ mensuals, dos càrrecs de confiança per a CiU amb els sous de 2006,74 i 890,81 respectivament i un càrrec de confiança per al PP, amb sou de 1300€ i 1 càrrec de confiança per la CUP amb el sou de 758,66€ al qual la CUP renuncia.

Els càrrecs directius són càrrecs amb tasca idèntica als càrrecs de confiança de l’equip de govern. Passen a ser 3 (un més que en l’anterior legislatura).
1 càrrec de direccció per a PSC, amb un sou de 3.428,20€
1 càrrec de direccció per a ICV, amb un sou de 3.077, 04€
1 càrrec de direccció per a ERC, amb un sou de 2.812,05€

“El pacte de govern amb ERC, per reeditar el tripartit
incloïa la invenció d’un nou càrrec per permetre l’entrada a l’Ajuntament del número dos d’ERC, donat que els resultats electorals d’aquesta formació no ho van permetre. (…) Es tracta del Cap de Maneniment de la Ciutat, amb una dedicació de 35 hores setmanals i una retribució de 2.812,05 € mensuals."

Dotació econonòmica per als grups municipals i Dotació extraordinària

Hi ha fixada i aprovada una dotació mensual per a cada grup municipal: 1,231€ per grup més 270,74€ per cada regidor electe.

PSC 10 regidors: 3.939,19€
CiU 9 regidors: 3.668,41€
PP 2 regidors: 1.773, 36€
IC-V 2 regidors: 1.773, 36€
ERC 1 regidor: 1.502,56€
CUP 1 regidor: 1.502,56€

Matar els deutes amb euros

Però a més, [sembla ser que com que calia pagar deutes de les depeses electorals i sempre hi ha més despeses de les que es preveuen en un principi,] es va acordar dotar cada grup municipal amb 6000€ per cada regidor, fet que ha suposat una kermesse orgiàstica generalitzada amb només una excepció : la de la CUP, que hi renuncia i l’emprenyada de la qual explica la publicació d’aquest fulletó amb d’aquestes dades, i amb voluntat de denúncia.

"La Candidatura d'Unitat Popular (CUP), amb aquests breus
línies que teniu ara mateix a les vostres mans, intentem exposar-vos i
alhora denunciar també, alguns fets que segons el nostre entendre mereixen ser coneguts per tots els vilanovins i vilanovines"

PSC. 60.000€
CiU. 54.000€
PP. 12.000€
IC-V. 12000€
ERC. 6000€
CUP. 6000€ , als quals la CUP renuncia.


La meva interpretació i comentaris :

1. Els sous dels càrrecs electes, tant a nivell municipal com a nivell autonòmic o nacional, per més que semblin elevats, sempre són baixos. Hi va el bon funcionament dels municipis i les institucions democràtiques. Són càrrecs als quals tothom té la possibilitat d'accedir, si vol, als quals s'accedeix per votació i és una gestió controlada cada quatre anys... De manera que no hi ha massa a criticar.
El que cal és evitar les corrupcions garantint per tant unes auditories serioses i la transparència informativa en les depeses i els balanços.
Les comissions subterrànies, d'això sempre n'hi ha hagut i sempre n'hi haurà.

2. Caldria preguntar si és normal que la meitat dels regidors no tinguin dedicació plena al seu càrrec, en un municipi d'uns 60.000 habitants.
I també si no és suprimible una regidoria on el regidor o regidora només cal que s’hi dediqui mínimament. Crec detectar-hi una anomalia important que caldria corregir. Qui contesta?

3. És veritat que els càrrecs de confiança i els càrrecs directius, (que sembla que es poden anar incrementant en nombre, arbitràriament) tal com estan designats actualment acaben sent càrrecs de gestió pública no elegits democràticament ni elegits per mèrits en concursos públics i transparents. Això suposa una altra anomalia política que no es veu ben ve qui la resoldrà, si fins i tot els partits d’esquerres són els primers en provocar-la o en perpetuar-la.

4. La jugada dels 6.000 euros suplementaris per barba demostra l'elevat grau de creativitat que demostren els polítics, i el gran sentit de l’humor i de la impunitat de què gaudeixen.
Sempre en tenen una d’amagada per poder resoldre els problemes i les urgències de calers, sobre tot si parlem d’un municipis on les arques del tresor recaptat són penes a vessar…
“Nostre Senyor proveirà” deien els contes del catecisme … Quines metàfores més boniques per dir “Gastem-nos-els que algú pagarà”!
Si això ho fa un govern d'esquerres, mira d'imaginar el que fóra capaç de fer la dreta! Ni t'ho imagines ...

5. M’agradaria saber a quants municipis de Catalunya hi ha hagut algú que hagi editat un full com aquest des del PSC, ERC o IC-V per donar a conèixer a la ciutadania com “s’inverteixen” els diners dels ciutadans contribuents. Cal posar l’única esperança de transparència informativa en les CUP?

Faltaria encara que es publiquessin també, detalladament, les despeses en obres públiques als pobles i a les ciutats de Catalunya i potser així quedaria clar on són els forats negres que engolleixen “quasi delictivament” centenars de milions d’euros i clamen venjança al cel.
Caldrà que els partits d’esquerra, com a mínim ells, es comprometin a fer d’accés públic i universal aquesta mena de dades dins d’aquesta legislatura.

També això contribuiria a democratitzar efectivament el país i evitaria bona part de l’abstenció a les eleccions. Cadascú sabria amb més coneixement de causa qui votar i perquè.

______________

Lector/a...

Tu ja tens les dades del teu Ajuntament? Exigeix que es publiquin!

Eleccions municipals 2007 a Catalunya. Balanç.

Dipofilo II / 314

La nostra pseudoanàlisi política de les Municipals 2007 a Catalunya.

L'única manera d'analitzar el que ha pasat en aquestes eleccions és imaginar un punt de vista que s'escapi un mica del que prenen els polítics implicats i els periodistes de sempre.


-Els partits tradicionals.

*Tots han guanyat, tots han vençut. Com sempre.
El que perden regidors, vots o percentatges: "resisteixen", "aguanten" o milloren respecte el no res ... Tots tenen il·lusió amb els pactes que es faran o amb el que vindrà a les eleccions generals. Retòrica inútil que no enganya ningú.

* Quan els nombres objectius baixen, es llegeixen en clau relativa ...
Per això el PP sempre guanya o arrasa: perquè cada vot del PP val per 20 dels de IC, que és l'equivalència de sou, de fortuna i patrimoni personal.

* CiU. Haurà de triar entre el curt termini i el llarg termini. En el curt termini només pot abaixar-se els pantalons i pactar amb PP. Apostant de cara al futur li cal mantenir honor i "la virginitat" i apostar per un pacte amb ERC quan entre els seus dirigents no hi hagi l' "odi"
atàvic que els separa i les ganes de venjança (comprensibles i justes) per les putades i ferides sofertes per part d'ERC. Ah! Qui dirà el sabor exquisit de la venjança?

* IC-Verds s'ho haurà de fer mirar i tenen els temps just per reciclar-se (sic) també ells en una altra cosa que no sigui el glamourós look anti-sistema de la Imma Mayol.

* Les esquerres han d'aixecar el to i clavar algun cop de puny sobre la taula per demostrar que tenen la paella de l'ordre pel mànec.
Generalment, les esquerres perden les eleccions a favor de les dretes, quan obliden que la gent sempre, sempre, sempre posa per davant de tot "la seguretat" i "l'ordre". Quan ho obliden, les dretes exploten les pors i alimenten el somni i les ànsies dels ciutadans per l'ordre.
Tenen poc temps, abans de les eleccions generals, per resoldre-ho, si no, Rajoy anirà segur a la Moncloa.
Amb la flor a la mà faran la fila del "con" , del "capullo", que cantava Brassens a la cançó de la Marinette, impotents per no haver sigut capaços de reaccionar. Per por de reclamar i implementar la idea de l'ordre i del concert.
A França, Sarkozy haurà guanyat desenes de milers de vots del professors i de les famílies a qui prometia implementar a l'escola i als instituts un nou referent de respecte que es projecti sobre tot el sistema educatiu.
Com és que l'esquerra no ho sap fer això? Li falta aquest gen i per això sempre perd davant de les dretes.
No és que la dreta ho pugui resoldre! Però ho sap explotar perfectament per aconseguir el poder !!!
Mentre que les esquerres insisteixen en relativitzar les coses, en no implementar ni disciplina, ni l'ordre ni el concert.

* Patètica manca de creativitat de tots els partits. Així com a França hi va haver un moviment de blogs, d'utilització d'Internet, de la televisió, amb un altre tipus de relació entre els polítics i els ciutadans (Ségolène Royal), aquí pràcticament no se n'ha fet res que no fos crear un blog "despersonalitzat" per a alguns candidats a alcalde. Però darrera no hi ha res o poca cosa. I en tot cas, res que demostri complicitat real, ganes de servei i de resolució de problemes. La maquinària dels partits esclafa la creativitat política.

* Us felicito a tots, perquè sé que tots heu guanyat! Celebreu tant com pugueu que encara hi hagi el 40% d'electors, perquè al pas que aneu potser us durarà poc. I com diuen els argenetins "os van a Botar"!


-Els nous partits

* Les CUP. Nacionalistes a l'esquerra d'ERC. Tot una llarga carrera per davant.
* PxC. Els que creuen que cal aturar i regular el flux de la immigració.
* Ciutadans. On no n'hi ha, no en raja. On eren durant la campanya i on són els Boadella, Tubau, Carreras i tots els que van promoure aquell grupúscul?

- L'abstenció.

Maleïda abstenció : *1 JPQ *2 SG!
El bon desabtencionistador que desabstencionisti, bon desabstencionistador serà. S'imposa proposar un "meme" seriós a tothom mitjanament intel·ligent perquè participi en una Campanya de proposta de mesures eficaces per desabstencionar Catalunya [que proposo jo mateix, tot autopronosticant-me un fracàs apoteòsic] que enceto aquí a sota:

* [Potser encara hi ha temps per] Imaginar un càstig simbòlic per als abstencionistes i verbalitzar-lo. Crec que no fóra massa agoserat associar absentista a "irresponsable perillós".

* Cal preparar un video propagandístic de caràcter institucional a l'estil "T'agrada conduir?" projectant-ho a "T'agrada votar? o qualsevol altre publicitat de moda i reputada eficaç, i adaptada al consell d'exercir el dret i deure de votar.

* Imaginar uns premis que es sortejaran entre els votants per correu, finançats a costa dels cartells electorals i el correu electoral que caldria eliminar de manera proporcional.

* Promesa de llistes obertes o semi-obertes tan aviat com pugui ser. Apunteu-vos bé qui és són els primers partits que en parlin i ho prometen. Serà un punt al seu favor. Però no us els cregueu fins que no ho implementin.

* PROPOSTA CREATIVA (SIC).
Fer prometre als alcaldables i els seus equips que se sotmetran a un mínim d'una trobada anual amb els joves dels centres de Secundària de les ciutats amb les seves famílies o no.
"Hem de fer un esforç ..." dieu? Sí? Doncs feu-lo!
Res de limitar-vos a fer quatre mítings envoltats de claca incondicional.
Aneu a convèncer els joves futurs votants explicant els vostres programes a ells i a les seves famílies. Això si que fóra tocar de peus a terra i estar disposats a contestar preguntes i a escoltar crítiques dels joves ciutadans.

______________

Jornada de reflexió i altres activitats

Dipofilo II 313

El dissabte 26 de maig ha estat per a mi un dia una mica especial. Jornada de reflexió electoral, em vaig acabar el que em quedava per llegir del llibre Esperaré el dia i la nit, de Vidal Vidal.
Quan el vaig triar no m'esperava trobar aquell retrat tan perfecte i versemblant d'un polític professional, un ex parlamentari de CiU, que potser també ho hagués pogut ser del PSC...

Hi ha llibres que es deixen llegir bé, però n'hi ha que enganxen i que consoliden i augmenten el seu valor a mida que s'avança en la lectura. Jo he descobert Vidal Vidal amb aquest llibre i me'n sento molt satisfet. Aquests retrats psicològics són extraordinariament acurats m'han tocat la fibra i vaig anar al la biblioteca a renovar el temini per poder rellegir-me'l sencer i assaborir-lo encara molt més.

M'agrada trobar als llibres, a la part interior de la coberta una foto de l'autor de l'obra, i agraeixo una portada interessant. Fa pocs anys que vaig descobrir Edward Hopper, i la seva em va semblar una obra interessant. La tria del quadre Nighthawks em sembla força intel·ligent.




I la manipulació feta a la portada del llibre, retallant tota la llum i el barman, i deixant-hi només la vidrera del fons i els tres personatges asseguts ... és,com a mínim, imaginativa.

"Apparently, there was a period when every college dormitory
in the country had on its walls a poster of Hopper's Nighthawks; it had become an icon. It is easy to understand its appeal. This is not just an image of big-city loneliness, but of existentia loneliness: the sense that we have (perhaps overwhelmingly in late adolescence) of being on our own in the human condition. When we look at that dark New York street, we would expect the fluorescent-lit cafe to be welcoming, but it is not. There is no way to enter it, no door. The extreme brightness means that the people inside are held, exposed and vulnerable." (...)
"

Coïncidències: la nit, tres personatges, dos homes i una dona. La solitud existencial, la vulnerabilitat, el bar ... En alguns pasatges em va semblar que llegia el que deien i feien, fil per randa, tot un munt de polítics dels que demà seran portada als diaris. Hi apareixien els interessos de partit, les picabaralles i odis entre uns i altres, els "morts i ferits polítics" com a vístimes equivalents als dans col·laterals de les guerres de veritat. No vaig perdre en absolut les ganes d'anar a votar, ans als contrari.

Bé vull rellegir-lo i treure'n tot el suc, assaborir-lo una altra vegada.
Vaig aprofitar la visita a la biblioteca per endur-me més matèria lectúrica.
Bartleby y compañía de Vila-Matas, i l'edició bilingüe de Seix Barral dels poemes de Gabriel Ferrater Les dones i els dies (1960-1966). Demà mateix els enceto...

Per la tarda, a Barcelona vaig tenir temps d'entrar a l'Ateneu i disgustar-me una mica veient com les noves normes impedeixen l'entrada als no socis (molt lògicament), a no ser que vagin acompanyats d'algun soci. Potser sempre havia estat així, però la normativa era laxa, i jo em sentia amb el dret d'entrar-hi. I em vaig pensar que allò era d'aquella manera sempre.
Crec que hi havia anat a mitjan octubre per última vegada. Bé acabaven d'obrir el bar després de les reformes. Al jardí s'hi estava meravellosament bé.
Ara, m'hauré de plantejar si em rasco la butxaca i si tot plegat dóna per pagar una nova quota.

Tot això estava previst haver-ho escrit el dissabte a la tarda, però ja s'ha fet de nit i així comença la cadena de retards. El post sobre les eleccions municipals 2007 haurà d'esperar a dilluns. Ho faré semi-descontaminadament, vull dir, havent mirat només els resultat de TV3, i abans de llegir la premsa escrita. Ja he tingut temps per agafar un altre disgust: constatar que l'abstenció a casa nostra és endèmica. Caldrà una nova llei electoral que obri l'opció de les llistes obertes...
"No hi ha mal que per bé no vingui"... o "Com pitjor, millor" ?
Qui ho diu això?

___________________

Nicolas Sarkozy, nou President de la República francesa

Dipofilo II / 306

A poques hores de conèixer el resultat de les eleccions presidencials franceses, se m'acut posar al blog una imatge que em va enviar un amic de França, d'Alsàcia concretament, fa pocs dies.

Jo ja li havia preguntat ara fa un mes aproximadament com ho veia, i em va contestar dient que li semblava haver de triar entre el dolent i el pitjor.

He anat llegint una mica a tot arreu que, tot i les esperances que podia representar imaginar Ségolène Royal presidenta de la República, massa gent important a tots els àmbits de la cultura i la política francesa l'ha qualificada des de poc apte fins a incompetent per al càrrec. Sempre ha anat per darrere del seu oponent en tots els sondeigs d'opinió.
Ara s'ha confirmat la seva derrota. Segur que tindrà una segona oportunitat, d'aquí a cinc anys. Veurem com continua la seva trajectòria dins del seu partit.

Pel que fa al seu oponent, ara m'enviava, sense cap comentari, aquesta imatge anti-Sarkozy on l'acusen d'excloure més de mitja França: els pobres, els homosexuals, els d'esquerres i els d'extrema esquerra, els estrangers, els que cobren l'RMI sou d'inserció social, els discapacitats, els àrabs, els negres, ni que siguin figures de l'sport com el tennista en Yannich Noah o el futbolista Lilian Thuram. L'acusen d'anar contra l'educació i la cultura... i acaben atacant-lo a nivell de la seva vida privada!


Bé, ara tindrà a la mà les eines i el poder per demostrar que tot això només era un cartell de propaganda amb molta mala bava i amb els arguments equivocats.

Ara ens tocarà estar expectants per veure com comença el nou president de la República a materialitzar el seu programa.
Sembla ser que canviaran moltes coses i per tant, caldrà veure com ens afecta als catalans i als espanyols. Caldrà veure com s'apliquen els canvis i si els remeis no són pitjors que l' enfermetat.
Val a dir que la seva aposta per la cultura de l'esforç i per la creació de riquesa sonen la mar de bé.

Sigui com sigui el que li passi a França, el que a mi em passa és que quedo seduït per l'efecte purificador de gairebé totes les comeses electorals. M'agrada veure que es parla de coses serioses, que reneixen les somortes confrontacions d'idees i les estratègies d'actuació, que la gent ha de prendre posició i s'ha de plantejar com vol les coses.

Estic segur que amb aquesta renovació, una vegada més, França serà una font de beneficis per a tota Europa i de retruc, per a tots nosaltres.

_______________


Pacticipació rècord: 85%

La participation frôle un record: le regain civique des Français confirmé

Débat Ségolène vs Sarkozy 2.04.2007

Dipofilo II || 301.

Enllaços de Yahoo en relació al debat Ségolène vs Sarkozy


Sarkozy-Royal, un duel entre courtoisie et virulence Reuters

Immigration: Ségolène Royal accuse Nicolas Sarkozy de "jouer sur la misère des gens" AP

Nicolas Sarkozy accuse Ségolène Royal de "perdre ses nerfs" Reuters

Impôts: "les baisses" accordées aux "plus riches" par Sarkozy sont "importantes et injustes", selon le PS AP

Royal accuse Sarkozy de se poser en "victime", lui d'être "méprisante" AP

Royal à Sarkozy: "on atteint le summum de l'immoralité politique" AP

Royal et Sarkozy s'affrontent sur la réforme des retraites, d'accord sur les régimes spéciaux AP

Passe d'armes Royal/Sarkozy autour des 35 heures AP

Sarkozy un brin désarçonné par la capacité de Royal à "surfer" d'un sujet à l'autre AP

Passe d'armes Royal-Sarkoy sur la dette et la croissance AP

Ségolène Royal attaque Nicolas Sarkozy sur la sécurité AP

Ségolène Royal attaque d'emblée Nicolas Sarkozy sur son bilan Reuters

Ouverture du débat entre Nicolas Sarkozy et Ségolène Royal AP

Débat Royal/Sarkozy: les deux candidats arrivent au studio AP


_____________


El bonic serà llegir tot això no ara, sinó d'aqui a dos o tres mesos, quan ja tinguem instal·lat o instal·lada el nou president de la República i es comenci a veure o a fitar què hi ha de totes aquestes promeses de canvis.

Quan hagi mirat el debat i llegit tot plegat ja passaré a donar la meva opinió sobre tot plegat. Però d'entrada ja puc dir que m'ha provocat llàstima i fàstic llegir que tot el que si li ha acudit al candidat le Pen és fer una crida a l'abstenció.
És ben bé tocar fons i fer la fi del cagaelàstics.
Adieu, le Pen, adieu !