19.1.08

A tres quarts de quinze, tot es barreja en una boira espessa

Hi ha coses que cal escriure-les a l'hora que toca, en el moment precís, quan venen al cap boiroses o melangioses, a hores estranyes en què huríem de ser a dormir o hauríem d'haver sortit a veure el mar.
Després, aquella idea o aquell punt de vista, aquell to, aquell matís desapareixen i ni que els volguem repredre, ja ens resulta impossible: ja hem perdut l'essència volàtil d'allò que en tal moment se'ns aparegué... L'idea ja és una altra, amb tons i matisos diferents.
Potser per això, ara que ho tenim a l'abast paga la pena engegar l'mp3 i gravar-ho tal com raja, per escriure-ho després.
Això ve a tomb perquè avui, més enllà de mitjanit m'ha vingut al cap tota una barreja de temes sobre els quals em venia de gust escriure si fos capaç de fixar com a paquests sencers tots i cadascun dels continguts i dels matisos que acompanyaven les idees.

La de mort del poeta Àngel González, que vaig conèixer llegint-ho a El País (13.1.2008. pg. 46-49) una persona de qui ho desconeixia absolutament tot, fins i tot la seva existència, m'ha fet pensar una vegada més en la immensa desgràcia que va ser per aquest país la Guerra Civil. El meu pare és només un any més jove que ell.

Es lógico que la guerra civil y la iterminable posguerra no sólo se haya dejado ver en el carácter de Ángel González, sino que también sea su marca distintiva de su poesía, tan abiertamente confesional.

La seva familia va patir molt durament estar en el cantó de les víctimes dels assassins.

2.Després, llegint el dossier especial de Yasmina Reza sobre Sarkozy se m'ha acudit pensar que aixì com per a les vivències personals podem tenir idees i to propis, per a d'altres qüestions, tot el que podem dir està totalment condicionat pel llenguage i els tòpics i les intencions de les que estan fetes les opinions sobre la gent i els fets de la vida que llegim o escoltems als media.
Jo no tinc cap idea pròpia sobre Sarkozy. Tinc el Sarko que em trobo als media inclosa la xarxa.
I de toto plegat en trec un retrat que ve a ser una mena de mitjana de punts dels pocs punts de vista positius i les muntanyes de crítiques que mereix el seu perfil i les seves actuacions.

Em pregunto a qui li pot semblar negatiu o malament de veritat el fet que aparegui un home amb poder que intenti mentre pugui implementar tot un reguitzell de reformes que ja tenia pensades i promeses des de feia temps, que actui de manera gaiebé espontànea, com ho faria un Dupont qualsevol...
Un perfil que imposa el moviment perpetu, un desfici per canviar, renovar, fixar allò que val la pena... posar-se referents i referències i actuar...
Caldrà veure com evoluciona França amb aquesta nova situació, que sembla ser afecta la manera de fer i d'actuar de tot el govern actual. Agadi o no, novament França torna a innovar i ho fa en un camp que semblava exclòs d'hipotètics salts mortals.

3. Tinc pendent d'acabar de redactar un post sobre el llibre d'Isabel Coixet i dos més per acabar de donar la meva visió sobre La muerte lenta de Luciana...
He vist que ja han estrenat Els crims d'Oxford, i que la fan a totes hores als Lauren de Vilanova.
Però primer aniré a veure l'adaptació de El amor en los tiempos del cólera. Veure Colombia, recordar Cartagena.

4. Per fi ja he encetat Voyage au bout de la nuit. Me l'han portat de Sant Pere de Ribes.
Me'l llegiré sistemàticament fins acabar-me'l ben aviat, però em sembla que no és una lectura fàcil.
Per a tot hi ha una primera vegada, que sovint té lloc a destemps. Recordo que l'any 78 o 79 en parlàvem amb l'amic Manolo Prieto, que es confessava seduit per aquell lenguatge de Céline.
Jo sempre li vaig tenir mania, i no l'he volgut llegit mai ... perquè em negava acceptar que un autor intel·ligent s'hagués pogut posar intel·lectualment en el bàndol de l'antisemistisme dels nazis i ni després de la guerra mai no se n'hagués retractat...

Ara he decidit que calia enfrontar-m'hi i veure què trobo en el Voyage, D'un château l' autre i Rigodon.
Fer les coses per per decisió i voluntat pròpies, sense obligacions ni imposicions de cap mena, és de les satisfaccions grosses que hi ha. Penso donar-me aquest gust i disfrutar-ne el que pugui trenta anys després del moment en que "tocava" haver-ho fet.

El que hi he trobat només començar ja m'ha agradat força:

"Voyager c'est bien utile, ça fait travailler l'imagination. Tout le reste n'est que déceptions et fatigues. Notre voyage à nous est entièment imaginaire. Voilà sa force."


Sí, és això, la força immensa del nostre viatge vital és deu en part al fet que un viatge imaginari. on tot és permès.
Curiós el contrast de parers amb el que llegia fa poc d'en Gaziel, qui en ocasió dels seu 60è aniversari, escrivia que, posat a triar entre literatura i vida, no dubtava en absolut apostar per la vida. Potser perquè per a ell, malgrat l'exili interior, la vida no li va ser massa decepcions i fatigues. Hi va haver molt pitjor.
Cal apostar per la vida més plena i viure, a més, amb la literatura, el nostre gran viatge imaginari.

La polèmica més gran del món dels llibres | Blocomentari

Blog : Tens un racó dalt del món
Autor : JM Tibau
Post .. : La polèmica més gran del món dels llibres (21 de setembre de 2007)


Blocomentari : Sani Girona Roig ha dit...




Una de les raons que fan que les coses no es moguin d'on són és que la majoria de gent només constati i ningú no protesti ni proposi canviar.Amb això coïncideixo amb Vicent Partal que ho diu ben clar al seu post El valor de protestar
Els comentaris d'aquest post en són una mostra. Si ningú no proposa alguna cosa,- millor si és proposta argumentada-, és probable que aquest caos, metàfora de mil caos molt més greus i importants, es perpetuï indefinidament.

Jo tinc clars els raonaments possibles:
Per al llibre, com per altres coses importants, a més de la posició erecta, hi ha la posició de descans ;-)



Fins a qui, lògica pura, oi? Doncs bé, ja ens hi estem acostant:En posició de descans, el normal és que el llibre el veiem de cara i no de cul, oi? Posem que sí, i continuem amb el raonament: Agafeu un llibre, poseu-lo boca-celosa, -mirant cap al cel, vull dir- de manera que li poguem llegir la portada. Ara gireu-lo mica en mica fins a veure-li el llom... i ja teniu com haurien d'anar les lletres als lloms: Drets, erectes, títol i autor haurien d'anar de dalt cap a baix. Sobre la taula, d'esquerra a dreta. Els que ho fan així són els que hi toquen. I els altres, ens toquen els d'allò que no sonen.
Cal reconèixer, tanmateix, que s'enfronten aquí dues lògiques: la que jo he exposat, que no deixa de ser una mica conservadora, i una de més rebel, jovenívola i provocadora: la que afirma que, a diferència d'allò que passa en el regne animal, la posició normal del llibre no és la de descans, sinó la vertical, l'erecta.
La tria, llavors acaba sent més una qüestió de nostàlgia o de resignació que de no de raó i lògica cartesiana. Per resoldre-ho, potser s'ha d'acabar votant... i matar-ho d'una vegada per sempre.

Feu arribar aquests raonaments al gremi d'editors i llibreters, per si tenen res a dir-hi. Els llibreters, segur que sí. A ells ja els deu anar bé canviar el lloc de la tortícolis, i no tenir-la sempre al mateix costat!
En la propera cimera sobre el canvi climàtic, no costaria res posar aquest esmena a l'ordre del dia, que fóra votada en un tres si no res. I un problema global, no resolt durant segles quedaria resolt en pocs segons i per sempre.
Jo ja us he donat la solució. Només cal treballar per implementar-la.
Ah! Oblidava de dir que jo trio de baix a dalt, en posició erecta, mal que no es llegeixi bé el llom en posició horitzontal!
Ah! Qui dirà el pes de la nostàlgia en les nostres vides!
19 / gener / 2008 14:45