Les mil i una cares de la felicitat

En el llarg periple de promoció del seu assaig, el llibre Por qué somos como somos, Eduard Punset es va passejar per un munt d'estudis de televisió. Jo el vaig caçar tres vegades, una que no recordo, la segona al programa d'Andreu Buenafuente i la tercera a la cadena CNN.

Sense haver comprat ni llegit el llibre, per acumulació de repeticions em vaig anar convencent que ja me'n sabia alguns trossos de memòria. De l'allau d'exemples que aportava en cada entrevista, sempre el mateixos o gairebé, n'hi va haver un que em va interessar particularment, i és que el feia referència al tema de la felicitat:

Punset va repetir a cada entrevista, aquesta cançó aproximada:
M'he trobat gent a l'aeroport que m'ha vingut a saludar i a preguntar coses com aquesta: "¿És possible ser feliç de manera permanent?" I jo vaig contestar que, evidentment, no, no era possible. Que tan impossible era estar permanentment feliç com ser permanentment infeliç. Que la felicitat, per definició és un estat provisional.

I va afegir la idea clau: el meu gos, quan més feliç és és quan jo arribo a casa i endevina que li posaré el menjar al plat. Les festes que em fa el gos són la mostra més palpable que és completament feliç en l'espera i en la il·lusió del moment que en què tindrà el menjar.
Ara bé, quan li deixo el plat i es posa a menjar ... tot s'ha acabat. Fi de l'emoció. Fi de la felicitat (?).

Aquesta manera d'explicar la felicitat com a conjunt emocions acumulades en l'espera del moment d'atényer la felicitat és prou ben trobada, tot i que no deixa de ser una idea ja sabuda i tan vella com el cagar ajupit: és el plaer del seductor somiant aconseguir vèncer la voluntat de la seva víctima; el plaer d'imaginar i preparar un viatge, tots els viatges, plaer tan plaent o més que el viatge mateix, que de vegades pot resultar fatal; el plaer fet de barreja de renúncies, d'esforç i de patiment invertits en aconseguir una fita; és la pastanage del ruc; és l'amor dels amants adolescents; l'amor prohibit dels amants adults... "Bonheur des amants, bonheur des intants", diu el poeta...
I per dir-ho tot, mutatis mutandi, la felicitat com a premi final a la virtud... no és també això el que proposen totes les religions ?
Em pregunto finalment si Punset tindrà en compte, per a succesives entrevistes o per a un proper assaig, l'exemple de felicitat i catarsi col·lectiva real de milions d persones viscuda per procuració, per mitjà de la identificació emocional amb un equip de jugadors que s'esforça i guanya.

No em puc estar però d'afegir el que he trobat aquests dies rellegint la primera novel·la de Benedetti Quién de nosotros (1953): una imatge de la felicitat que no té res a veure amb l'anterior. Una imatge de la felicitat muntada sobre la ignorància i sobre la inconsciència. Mens aparatosa que l'anterior, però igualment certa...

Primera parte. Miguel.
Capítulo 19

Hace un momento tuve la intención de registrar la vuelta de Martín [el seu fill]; luego. la de la nena [la seva filla Adela](...)
La carita de mi hija posee una ternura de animalito, una ternura que nunca es calculada, que le brota tan espontáneamente como el llanto o los mocos. (...)
Martín jamás me desconcierta. No es muy inteligente ni sensible y gozará despeocupadamente de la vida; vivirá sin enterarse de su insignificancia, y ésta es un variante, acaso la única posible, de la felicidad. Adelita, en cambio, estará siempre enterada de sus inhibiciones. (...) .
Mario Benedetti. pg 69-70. Quien de nosotros. Punto de lectura. Ed. santillana

Així doncs Benedetti ens recorda, -tampoc no descobreix res- que el saber i la reflexió poden ser fonts d'infelicitat, mentre que la ignorància i la despreocupació poden ser font de felicitat absoluta.

Llàstima doncs que la felicitat, de la qual sabem que forçosament és provisional, temporal i fugissera, a sobre, la venguin tan cara!

________________

23 de desembre: el dia després

Durant l'any hi ha moltes dates especials, punts de referència que serveixen tant de fita com de punt de sortida, de començament o de recomençament, perquè és ben sabut que l'home ensopega moltes vegades amb la mateixa pedra i cal que ens tornem a aixecar una vegada i una altra.
Una d'aquests dates especials és el 23 de desembre. Quan els bitllets de loteria i participacions diverses, metàfores de somnis ens les que hem posat tantes il·lusions ja només són paperots per estripar i llençar a la bossa de reciclatge, o per cremar.
És el dia de llegir o rellegir el conte de la lletera i dir-nos amb ella: Adéu bous i esquelles, adéu a la granja que havia d'anar-se fent immensa a cops de pollets, ànecs i truges. Adéu a la cadira sota la palmera d'una platja del Carib. Adéu al viatge a Nova York. Adéu a la idea de poder fer botifarra a la hipoteca. Adéu al cotxe nou o a tantes i tantes cosetes que sempre falten o que ja toca canviar. Adéu a tot el fum inventat i guardat al bagul de les il·lusions.
És hora de tornar a tocar de peus a terra i trobar un altre conte igual de bonic o, com a mínim, igual d'intel·ligent. Un referent de sabiduria popular que ens faci de coixí ara que caiem des dels núvols de somni innocent, ingenu, humà...

Per sort, n'hem acumulat tot un tou, de sabiduria terapèutica, dites, contes i faules tots molt fàcils d'entendre. No tots fàcils d' aplicar.
La Júlia escrivia fa poc que "la millor loteria és el treball i l'economia". Dòmino!
Una dita una mica més sofisticada pretén que la felicitat consisteix a "Tenir una feina per fer, tenir ganes de fer-la, i tenir salut per fer-la". Dificilíssim !
L'amo d'un restaurant que hi ha prop de casa, va penjar ja fa temps a una paret, prop d'allà on surten els plats de la cuina, un pensament profund de permanent actualitat, -de fet, una adaptació casolana de la definició de democràcia - que fa així:
"La felicitat no consiteix a fer el que vols, sinó a estimar allò que fas".
No sé si això ja ho havien dit els xinesos o els grecs fa uns quants milers d'anys. El cert és que a les acaballes del 2008, segueix sent veritat que no hi ha res com viure contents amb allò que tenim, i amb mirar amb bons ulls aquella imatge que cada dia ens retorna el mirall. No cal que ens excitem veient-nos! N'hi ha prou amb dir "Ves fent, noi/noia. Endavant! N'hi ha prou amb donar-hi el vist-i-plau...

Final de vacances. Balanços grans i petits

Torna el primer de setembre, que és per a molta gent com el primer de gener, un punt de trobada amb les il·lusions renovades de canviar de vida, tornar a la feina, portar els fills a l’escola o veure els adolescents engegar un nou curs.
El “jetlag” de tornada a la normalitat pot durar quize dies o tres setmanes, com a mínim el seus efectes psicològics, però la pressió és tan forta, que més val acostumar-s’hi ràpidament per no partir-ne massa les conseqüències.

Per als adults, estan pronosticant que la tornada serà dura a nivell de feina. Ens instal·larem en el context de la crisi per mirar de sobreviure-la de la millor manera possible.

He estat postposant l’escriptura per dedicar-me al màxim a d’altres activitats. I ara que ha arribat l’hora de tornar a treballar seriosament, em venien ganes de fer un petit balanç. Volia ser original llistant el petit munt de coses de les que havia disfrutat durant les vacance d'enguany, però vaig llegir que en JP. Quiñonero ja fa dies que havia fet el seu i també en el balanç d’estiu ens havia passat davant.

Bé, en el meu cas puc dir que ha estat un estiu ple de novetats i d’experiències profitoses.

Enguany, el viatge al Carib em va permetre d’ experimentar amb un petit catamarà i perdre la por a dominar la vela. De fet sempre he temut no pas el navegar amb planxa de surf o amb catamarà de la platja cap al mar, sinó de no ser capaç de tornar a platja! Aquest cop n’he après una mica i la por ja està vençuda. Vint anys a Vilanova i me n’he d’anar a l’altre costat del llac a viure una experiència com aquesta! Hi ha coses que van així!

La via verda d’Olot cap a Girona només la vam encetar: Olot–Les Preses: que ningú no se’n foti que sempre s’ha de comneçar d’alguna manera o altra. N’hi va haver prou amb els 12 o 13 quilòmtres d’anar i tornar per il·lusionar-me amb fer més vies verdes, i no tan verdes, sempre que sigui cami tot pla. Fer de la bicicleta el cavall de Rousseau. Rousseau escriví que només hi havia una cosa més agradable que caminar, i era segons ell anar a cavall. Bé, potser sí, pels que no tenim cavall, la bicicleta fa el fet i, efectivament ens permet gaudir de la natura de manera extraordinària.

Una altra descoberta van ser les cales i platges de l’Ametlla de mar fins a Calafat pel camí de ronda. Guardo dels del 2003 un llibret de la Griselda Guiteras i la Mònica Huguet que proposen les rutes de l’espai “De vacances” de TV3. Aquest any hem començat pre la primera i ara ens hem promès que en farem moltes més.

Com que sóc de bon conformar, m’emociono amb tot i amb ben poca cosa, i així disfruto de miques de felicitat molt sovint.

Un dels pelegrinatges que ja hem convertit en ritual és dedicar el darrer cap de setmana d’agost o el primer de setembre a anar a Port de la Selva a regar una amistat de gairebé tota la vida i aprofitar-ho per anar a pescar i a banyar-nos en aigües clares del cap de Creus nord. Alguns anys la tramuntana o el vent del sud ens ho impedeixen, però he acabat pensant que tinc poders telúrics i celestials que fan que la meva presència a la zona aconseguiexi contradir les prediccions del servei météo francès, espatlli les regates de velers però ens deixi sortir en barco a nosaltres i disfrutar d’un gran dia de sol, una generosa pescada de piules i serrans, un dinar esplèndid i d’una mar com una bassa.

He carregat el disc dur amb images, emocions i projectes de treball com per afrontar amb força els embats negatius que es puguin presentar al setembre i la tardor. Som-hi!