M'en vaig pel món de la mà de Kapuscisnki i Heròdot

Reconec que amb la lectura d'en Kapuscinscki em cau la baba. Primer amb Eben i ara amb Viatges amb Heròdot, me'n vaig de viatge per móns antics i contemporanis i per immensos territoris d'arreu del món.

A la portada del llibre en l'edició catalana de l'obra d'Empúries/Anagrama hi ha la llebre més famosa de totes les llebres mai pintades al món: la llebre d'Albrecht Dürer.

I és curiós adonar-se que fins als voltants de la meitat del llibre no apareix l'explicació del perquè d'aquella portada.

El capítol XIV de l'obra (ni l'autor ni l'editor no especifica el número del capítol, pero ho faig jo) té per títol La llebre. S'hi explica l'intent fallit de Darios, rei de Pèrsia, per controlar els escites, poble situat al nord del seu reialme que s'estenia pels confins dels actuals Ucraïna i Polònia.

Kapuscinski es fa un fart de citar el tercer llibre d'Heròdot on s'hi explic aquesta campanya. Els Escites van decidir que no espodien enfrontar a un exèrcit tan poten com el Darios i van optar per fer com en Mao Tsé Dong molt més tard, només que els escites ho feien a cavall.

Quan els escites ja no es van poder o voler amagar més i van decidir fer front als perses, Heròdot descriu l'escena:

"Quan els escites estaven formats, hi va passat entremig una llebra i, a mesura que la veien, es posaven tots a empaitar-la. Tans avalotaven i vociferaven que Darios va preguntar a què venia aquell xivarri dels enemics; i en assabentar-se que empaitaven la llebre, va dir als companys habituals de confiança:'Molt en ens menyspreen aquests homes (...) ens cal un bon pla per retirar-nos amb seguretat' ."

Kapuscinski citant textualment Heròdot . Viatges amb Heròdot (pg. 135)

Continua ell dient :

"Una llebre amb un paper clau en la història? Els historiadors estan d'acord que els escites van deturar el progrés de Darios cap a Europa. Si no hagués estat així, el món podria haver canviat. I el que va decidir la retirada de Darios va ser la cacera plàcida d'una llebre (...) Aquell mensyspreu ia quella humiliació van significar per al rei dels perses un cop més terrible que si hagués perdut una gran batalla."
Kapuscinski . Viatges amb Heròdot (pg. 135)

No m'he pogut estar d'anar a buscar a la Vikipedia una imatge de la llebre d'Albrecht Dürer; una imatge d'Heròdot i una de Kapuscinski; els mapes convenient sper situar els món d'Heròdot, els Perses de Darios i els Escites de la llebre. M'he quedat ben descansat trobant-t'ho tot amb un tres i no res!

I he pensat en el destí de les obres de referència que hi ha a casa: els diccionaris de tota mena, una enciclopedia Sopena, una enciclopèdia Universalis, en francès, que va costar una fortuna fa 15 o 20 anys, encara una altra enciclopèdia juvenil, i fins i tot l'Atles universal de l'Enciclopèdia catalana!

Es una mervella saltar del Congo dels 60 a l'Iran de l'aiatol·là Khomeini, revistar la construccio de Persèpolis (330 a.C.) i veure com Alexandre el magne s'acosta Pèrsia amb els seus exèrcits...

Visitem Etiòpia i tornem per veure com Xerxes, substituteix Darios al capdevant de l'imperi persa...

La seducció que Kapuscincski sent per Heròdot en la transmet sencera i augmentada. Li dedica el capítol XVIII amb el títol Les tècniques del Grec on analitza la manera d'escriure i de gestionar la informació que reb Heròdot.
Com a periodista que és, aquelles tècniques de rocollir informació i abocar-la als seus llibres el fascinen, perquè el grec demostra en els seus escrits que fa tots els possibles per ser honest, comprovar i contrastar les informacions, i ser conscient que hi ha una realitat incerta que no té ganes d'inventar ni resoldre falsament, sinó mostrar la complexitat i justificar les pròpies deficiències...

Com més temps passava llegint les històries d'Heròdot méa afecte li agafava. Allò era gairebé una amistat. (pg. 165)

A mi em em resulta doblement plaent llegir el relat de les peripècies que passa durant els seus viatges com a corresponsal a la Xina, l'India, diversos països d'Africa i i a la vegada, recrear-me aquell segle Vè a.C. en que viu Heròdot. És una lectura que no em canso de recomanar a qui no l'hagi disfrutada encara.

______________

Les eleccions al Parlament europeu del 7 de juny 2009

Foto SGR

El passat diumenge 7 de juny hi havia convocatòria electoral. Vint-i-set països europeus convocaven a les urnes els seus electors.

Nosaltres vam a nar a votar al col·legi habitual, l’IES Lluch i Rafeques. Eren prop de les cinc de la tarda i vaig tenir la sensació estranya d’haver-me equivocat de lloc. Les tres taules de l’aula eren completament buides i a la nostra, l’amiga O*, que hi estava com a interventora, ens va confirmar que la participació no arribava al 25 per cent.


Bé, poques hores més tard es va anar confirmant la baixíssima participació electoral a tota Europa i a Catalunya en particular.
La dreta s’imposa i les esquerres, esmicolades, amb prou feines mantenent el no res d’escons que les mantén vives. Tot se’m fa estrany: la campanya electoral vergonyant en la majoria d’aspectes, inclòs el fet que els periodistes de la televisio fessin el seu boicot particular a la campanya per enèsima vegada.
Recordo aquell famós eslògan del programa “Oh Europa” : “me la imaginava més gran” … ara caldria canviar-lo per “me la imaginava més sana” … i li podriem demanar a l’Espriu que composés un altre poema on el desencís no fos amb la pobra “bruta i dissortada” pàtria, sinó amb l’Europa sencera.

Hi ha qui recorda l’exemple de països com Brasil on el vot és obligatori. I qui recorda amb ironia que ens calia una Europa ben domocràtica per poder exercir el dret de “no votar” com a única opció vàlida i digna per expressar el rebuig contra l’actual classe política!

Es va fer didícil fer comentaris coherents sobre aquesta situació després de veure la manera esperpèntica -i tanmateix acurada- que els còmics de “Polònia” van triar per retratar la jornada electoral: un "sense sostre" entrant en un collegi electoral confonent-lo amb un Seu de Càrites! I la reacció criminal de la presidenta de la mesa electoral, obligant-lo a votar “tant si vols com si no vols”… Una cosa així havia experimentat jo el diumenge a la tarda.

El darrer blog de vergonya el vaig veure fa uns dies, mirant les intervencions en directe d’alguns des nostres representants polítics als Congrés dels Diputats: el representant de UPN , el del PSOE i en Ridau d’ERC... Nul·la auticrítica i cap proposta creativa.

No he aconseguit escoltar ni una sola proposta d’aplicar estratègies que serveixin per augmentar la participació per properes escomeses ni tan sols per racionalitzar la despesa indecent d'aquest tipus d'elecions. Horror!

Jo sóc dels que ja tinc assumit des de molt jove que acceptat el joc de les urnes i els votants, n’hi ha prou amb el 10% de votants per donar validesa a les votacions, i amb el 5% o menys i tot, també. A la taula del Bernat qui no hi vol ser no hi és comptat.

Però una cosa no treu l'altra: cal aprofitar els temps de crisi per ser imaginatius i trobar noves maneres de votar.
Entre el vot obligatori i l’abstenció de més del seixanta per cent, a mi sí que se me n’acut una solució intermèdia: que qui volgués votar hagués de demanar-ho explícitament amb una certa antel·lació, obtenint així una cartolina que permetés l’accés a la mesa electoral del dia de l’elecció.
Així s’evitaria malbaratar diners públics en quantitats substancials: es podria estalviar en meses, urnes i paperetes i, sobre tot, en les extraordinàries despeses per dietes al personal de transport, neteja, seguretat, i presidents i vocals de meses i urnes.
Potser, això comportaria, de retruc, poder estalviar, per innecessària, una publicitat electoral indecent, fastigosa i ridícula, que costa milers de milions d’euros als contribuents.
Que se'n podrien fer de coses importants en comptes d'enganxar cartells patètics que embruten el paisatge urbà i el paisatge rural, tot fent befa a la intel·ligència dels ciutadans!

Potser algú trobarà algun petit inconveient a la meva proposta... El món és ple de de gent que dedica més temps a trobar problemes que a cercar solucions. Us proposo que us estalvieu crítiques inútils -a les que jo no dedicaré gaire temps, aviso- i dediqueu tota la vostra intel·ligècia -oi?- a polir la meva proposta o a fer-ne d'altres de semblants o de molt millors. Segur que n'hi ha una munió per inventari implementar. Això sí, ho haurem de fer nosaltres. No ho deixeu en mans dels polítics que tenen a bastament demostrat que no saben què fer o sabent què cal fer no ho volen aplicar. És molt difícil treure el picarol al gat, però encara ho és més treure-li la merda !

_____________

Enllaços

JPQ. Una temporada en el infierno. Las elecciones vistas por 26 periodistas
Hiperpolis. Desafecció
Entrellum. Europa moribunda
Francesc Puigcarbó. Ja he anat a votar

La guerra en el front mediàtic 4/X

Ja hauria de ser al llit perquè demà, a més de llevar-me, com totohom, m'hauria de llevar fresc.
Però és ja tard i em trobo mirant el programa de TV1 "59 segundos" on es debat la guerra entre Israel i Palestina.

En la primera part, alguns dels tertulians més visceralment convençuts han parlat del fet que Israel ha anat més enllà dels límits acceptables.
Hi ha hagut qui proposava que la comunitat internacional imposi a Israel el respecte d'alguna norma i li impedeixi que se les salti totes sempre, sistemàticament ...

Tardo poc en "perdre el respecte" (sigui dit entre parèntesi) a tots aquest sessuts tertulians.
No aporten gaires arguments, ni novedosos, que vagin més enllà del que tots plegat podem pensar i opinar a partir de les poques i esbiaixades informacions que trameten els media de masses. I a sobre ara ja passen a parlar poc seriosament del look de la Ministra de Defensa durant la pasqua Militar. Adéu.

Jo sí que tinc alguna cosa nova a dir.
Està molt bé que reflexionem sobre el paper galdós que fa la Unió Europea en general i els diferents països de la UE en particular, entre ells Espanya.

Quant pesa la opinió de cada país europeu sobre la taula de decisió dels militars israelians, dels dirigents palestins a l'exili o a Palestina?
Potser és que tot ja estava molt ben calculat d'antuvi i que el que de veritat compti sigui el que Israel estigui disposada a negociar i cedir i a obtenir de la nova situació que es produirà com a conseqüència d'aquesta guerra.

En podem "enriure" o lamentar del paper whisfulthinkingnós, -com a mínim impotent davant dels fets -, dels governs espanyol, belga, irlandès o alemany, i fins i tot podem fer broma del paper negociador del president francès... però no sé si és gaire útil ni gaire seriós. I la gravetat de la situació no admet frivolitats.
Ara bé, a mi se'm fa estrany que de la mateixa que s'interperl·la a Barak Obama perquè es manifesti i es posicioni en relació a aquesta nova guerra, m'estranya que no s'interpel·li a amb la mteixa intensitat Rússia, Japó, Xina, Brasil, Índia...

Si hi ha algú a qui cal blamar seriosament i directa és l'ONU.
Jo em pregunto on és l'opinió de tantes grans potències del món?
Si hi ha alguna preguntà vàlida a fer-se és ¿com és que l'ONU es mostra tan impotent per resoldre un conflicte que afecta la pau i la seguretat del món sencer?

_________________

Crisi política a Bèlgica

Le Soir. 17.07.2008

Luc Delfosse . Un pays au bord du gouffre

(...) "S'il [Yves Leterme] veut éviter une séparation de velours à la Tchécoslovaque, au nom des mêmes égoïsmes, son successeur devra impérativement suivre la même voie.
Car enfin, au-delà de la scission de BHV et de la délimitation de nouvelles
frontières qui, un jour ou l'autre, pourraient devenir des frontières d'Etat, il
s'agit aujourd'hui de savoir ce que l'on peut encore reconstruire sur cette
ligne de fracture tectonique qu'est devenue la Belgique.
Aujourd'hui, l'heure n'est plus au mégotage, aux crises d'ego, au chantage des ultras.
Ce pays, répétons-le sans se lasser, ne survivra que s'il évolue vers un nouveau modèle : un État confédéral mature, composé de trois Régions émancipées. La Flandre, la Wallonie et Bruxelles. N'en déplaise au Nord qui ne veut pas sortir de la logique bornée et égoïste de la négociation de communauté à communauté.
(...)

____________________

Enllaços

Luc Devoldere. La Belgique : un laboratoire pour l'Europe ?
Rédacteur en chef de l'association flamando-néerlandaise Ons Erfdeel, qui veut promouvoir la coopération culturelle entre tous les néerlandophones et informer l'étranger sur la culture de Flandre et des Pays-Bas.
www.onserfdeel.be (site Internet en néerlandais, français et anglais)

Juan-Pedro Quiñonero. Corresponsal a París
Así se “descompone” un Estado miembro de la UE

Poblacions europees i sobirania nordamericana?

EUROPE
Populations européennes sous souveraineté américaine
Jean-Claude PAYE
Mis en ligne le 23/06/2008

Le Traité de Lisbonne n'installe pas une nouvelle forme de souveraineté. L'Europe n'existe que par son insertion dans une structure politique globalisée, sous souveraineté américaine.Une opinion de Jean-Claude Paye, sociologue.

L'article és al diari belga La libre Belgique : lalibre.be

Aquest article, juntament amb el fragor i el ressò del NO d'Irlanda en el darrer referèndum em fa pensar que ja ho tenen això alguns referèndums...
Si n'haguessim hagut de votar algun fa uns dies, quan la gent buidava els supermercats per por atàvica a passar penúria, tot eren males cares de transportistes, pescadors i pagesos pel preu del gasoil i la benzina ... aquí també hagués sortit "No" a tot, 'hagues de votar el que s'hagués de votar.

Que Europa és un "mal rotllo" ho demostra el fet que ni abans que votessin els Irlandesos ni després, no hi ha hagut programes explicant què és ara mateix "Europa". No interessa que ningú remeni el concepte, perquè no estem a la muntanya i sí que faria pudor.

I tanmateix caldrà tard o d'hora posar-se a explicar-ho als joves i als adults de manera ben pedagògica i entenedora: quins països hi ha ara mateix i com ha evolucionat el mapa des que eren primer dotze i després quinze.
Fotos que mostrin els millers de millions de pesetes i d'euros que van arribar a Espanya i a quines greans explotacions agràries van anar a parar.
Fotos de l'Espanya de finals dels 70 i de l'Espanya actual.
Articles i programes que mostrin perquè els francesos van votar NO.
Resums dels Tractats : Niça(2000) , Lisboa (2007) ... què diuen i en què canvien. I perquè!
Quant paga cada soci i quan reben els que reben.
Gastos. Sumes i restes.

Queda ben clar que es pot ser europeu sense saber en absolut què és Europa ni què vol dir ser europeu.
N'hi ha prou doncs amb saber-nos beneficiaris d'una desunió de destí simbiòticoparasitària difícil de comprendre i impossible de definir.

Aporto aquí alguns enllaços que poden contribuir a la reflexió sobre el tema. Algú se n'ha de fer càrrec!

Telegraph.co.uk.com. Ireland says 'No' to Treaty of Lisbon
Walter Lewino. L'Europe en formes
Le Figaro international. Traité européen : victoire du «non» en Irlande
OpenDemocracy. The road to rejection

Si us interessés tot això, potser també us podria interessar llegir aquest llibre:

Michael Bruter . Citizens of Europe? The Emergence of a Mass European Identity

Francament, ara mateix jo ara vaig de lectura de llibres de contes, i ja tinc en cartera tots els de la Rodoreda i els de Maupassant ... de manera que, temporalment, no em dol delegar en vosaltres la tasca de vetllar per la bona salut de l'Europa entelèquica de més amunt. Feu el que pogueu.

El Post de Toni Sala sobre Gaziel | Blocomentari

Autor Toni Sala
Blog Toni Sala
Post Gaziel exilis i fe 2
This entry was posted Divendres, Desembre 28th, 2007
at 2:18 pm and is filed under Notes sobre literatura


Blocomentari al post.

Sani Girona Says:

Desembre 29th, 2007 at 3:14 pm
Hola Toni,
Potser recordaràs vagament aquel Sani Girona que a les Jornades de Sant Cugat (tempus fugit, oi?) seia al teu costat quan tu teclejaves al teu ordinador la crònica del debat sobre els escriptors de mà oberta i de mà tancada. I la posterior petita bronca que vaig muntar perquè, en la meva opinió no havies dit res sobre el que s’havia dit als torns de paraula, o una cosa semblant, que ja no recordo amb precisió.
El que de veritat és important és que hagi trobat aquest text teu sobre Gaziel.

Justament fa tres dies vaig anar a la biblioteca Cardona Torrandell de Vilanova i vaig endur-me Las meditaciones en el desierto (sic), la versió al castellà que va publicar Destino el 2005.El vaig començar a llegir i a fullejar , saltant d’un "post" a l’altre.
Jo sóc de l’any 52, saps?
En vaig tenir prou amb poca estona per adonar-me que és un llibre de lectura imprescindible per als catalans que vulguin entendre empàticament com es viu i com es pensa la catalanitat dins de la pell d’una de les víctimes de la guerra civil i el franquisme.Com maleeix i amb quanta raó les democràcies europees que van trair els demòcrates espanyols i catalans.

De seguida em va venir al cap la pel·lícula Por qué perdimos la guerra que et recomano vivament, Toni, si no l'has vista encara.
Google m’ha ajudat de seguida a trobar una cosa que havia deixat escrita, sobre aquest tema de la guerra civil, al blog de Juan Pedro Quiñonero Una temporada en el infierno, (a Blogger.com) en un post titolat
España / Francia: Una trágica página Infame, contada por Carles Fontserè (Monday, June 06, 2005)http://unatemporadaenelinfierno.blogspot.com/2005/06/espaa-francia-una-trgica-pgina-infame.html

Els posts i els comentaris són sucosos. Jo hi vaig deixar escrit això :

Una de los hechos que marcaron mi juventud fue ver en Valencia, minetras hacía la mili en Manises - a mis 22 o 23 años-, una sesión de cine en la que proyectaban dos películas en la misma sesión:
“Mourir à Madrid” http://www.imdb.com/title/tt0057327/
y , acto seguido,
“Por qué perdimos la guerra”
http://www.mundocine.net/Por-que-perdimos-guerra-pelicula-13723.html

Recomendaría vivir esa experiencia a todos los profesores de Historia de España y de Catalunya.
Incluso la buena fe que se supone a Frédéric Rossif, con su emotivo documental, acaba pareciendo un golpe bajo a la Verdad, o la la mucha más verdad que filmaron Diego Santillán y Luis Galindo.
Allá queda reflejada de manera clara, clarísima, la inmensidad de la cobardía y la traición de esa media Francia que se convertirá muy pronto en aliada del nazismo y colaborará eficazmente en exterminio de judíos. Allí se cuentan ya muy claro que a la República la traicionaron todos: los franceses, los ingleses y los rusos. A cuál más traidor y de peor calaña.

Salí llorando de rabia de ver cuán agria, penosa y miserable podía ser la cruda realidad.
PERO salí más sabio, con una inmensa lección aprendida para siempre jamás…
Sani Girona

9:24 PM
Juan Pedro Quiñonero said…
Sani..Yo hice la mili en ¡Paterna!!.. Estuve casi todo el tiempo en el calabozo: y allí la Recherche proustiana por vez primera.
Q.-

10:26 PMSantiago Delgado said…
Hay una novela, de Agustí Bartrá: Cristo de 100.000 brazos, sobre los campos de Argelés y otros. Fue un infierno, que debería avergonzar a la Francia de todos los tiempo.Un abrazo desde Murcia,
JPQ.

11:39 PMJuan Pedro Quiñonero said…
Hola, Santiago..Hay otra novela de Manuel Andujar que también está consagrada al tema. Por esas fechas fechas, mi padre estaba en la cárcel de las Agustinas, en Murcia.
Q.-


No devia llegir aquests darrers comentaris, perquè resulta, que curiosament, jo també em vaig llegir, en l'edició de la Pléiade, la Recherche du temps perdu a la mili, fet que algun problema em va causar... ¡Juan Pedro, eso en común tenemos también , que no es poco!


Bé com veus, Toni, tot empalma. I una informació complementa l'altra.
Gaziel, molt abans que tots els personatges que expliquen perquè van perdre la guerra , expressa de forma meridianament clara la immensa traició de la Gran Bretanya i els Estats Units que van fer-se còmplices de Franco.
La lliçó de Gaziel va encara més enllà, explicant que per a la Gran Bretanya, tot el món és una colònia. Dubto que hagin canviat en absolut. Quintacolumnistes permanents a Europa, són sempre uns depredadors perillosos de qui cal malfiar. Bé, en realitat, exactament com tots els altres. Ni més ni menys: Sarkozy ho demostra ben clarament quan imposa la seva estratègia als veïns més febles o en tot cas incapaços de liderar la panmediterraneïtat. Fan i desfan Europa a la seva mida. A nosaltres en deixen mirar i disfrutar-ne com a convidats.

Et felicito sincerament aquests articles tan treballats i que aporten tanta informació essencial.
Ho dic de veritat.

He decidit que una vegada llegida la versió castellana, em compraré les Meditacions en el desert de Gaziel en català, l’edició de Columna del 1999, sobre la qual van fer-ne la traducció el 2005. La vull tenir a casa perquè mereix un lloc entre els llibres imprescindibles a llegir i rellegir. I posseir com a medecina que cal tenir a mà "en cas de malheur".

Espero que ens poguem veure a Granollers a finals de gener, a la trobada literària de Catosfera 2008. No hi faltis.
Una abraçada amistosa.
Sani Girona


______________________



Sobre Gaziel i l'escriptura vaig escriure això :

En el seu “post” del 7 d’octubre de 1949 , titolat Examen de consciència.
Meditacions en el desert

Agustí Calvet, Gaziel, escriu que compleix 62 anys i que per això se li acut clavar una ullada sincera sobre el que ha estat la seva vida.

«Crec que vaig nèixer sent escriptor. Si la sort m’hagués estat favorable, crec
que haria pogut escriure obres importants, potser una gran obra –novel·la, asssaig, teatre, història.
Perpo estic arribant al final de la meva vida i no he sigut- per al meu gust, res més que un periodista, un petit escriptor de circumstància que no deixarà res de perdurable. I fins i tot un periodista truncat, que va haver d’emmudir quan arribava a la plena maduresa plena. "

Comença llavors a passar revista de les causes d’aquests fracàs o impossibilitat.
Per a mi, la més emotiva és la que ell posa en darrer terme.

“Es que mai no he sabut concebre la literatura com un fi en sí mateix. Des que era petit vaig sentir una boja passio per les lletres, ; pero sempre he sentit un amot encar amés gran per la vida. Sacrificar la vida per fer literatura , encara que sigui bona, sempre m’ha semblat una aberració morbosa”.

“Sempre he cregut que l’autèntic heroïsme de l’escriptor resideix en la seva lluita encarnissada, dolorosa i inacabable amb el seu propi esprit, fins acabar donant-li l’expressió màxima. (…)
No cal afegir-li el patiment de les nacessitats quotidianes. Ja n’hi ha prou amb el dolor espiritual, font de les més excelses obres literàries. »


Això em fa pensar si no hi ha una mica de contradicció en els termes, tal com ho planteja Gaziel, si justament aquesta lluita interior de l’escriptor no és incompatible amb la idea de bona vida…que suposa, per definició, el rebuig de la consciència i d’empatia en relació amb els problemes dels altres.
Em temo que necessitar escriure acaba sent una patologia com una altra, una malaltia crònica que cal mirar de controlar o acceptar de conviure-hi de la millor manera possible.