Descobrint Sándor Márai

Fou la Maite qui me'n va parlar recentment. Però ella em va citar concretament La dama justa i Divorcio en Buda. Les dues havien donat bon resultat al club de lectura.

Jo pel meu compte vaig anar a la biblioteca i vaig triar L'última trobada i L'herència d'Eszter que he llegit per aquest ordre.

Sí, realment Márai m'ha enganxat i entenc que gairebé totes les crítiques coïncideixin en assenyalar les qualitats de l'autor per retratar l'ànima humana.

En ambdós llibres es crea una espiral que ens atrapa fins al punt de sentir-nos dins de l'habitació i ser testimonis muts de l'acció. No podem deixar de seguir llegint perquè ens cal què contestarà i com reaccionarà en Konrád en front del setge emocional del seu amic . Necessitem saber quina decisió acabarà prenent l'Eszterenfront del setge emocional que força en Lajos...

A L'última trobada, el final és apoteòsic!

"-Dues preguntes -diu bruscament el Konrád, amb veu sorda. - Has dit que hi havia dues preguntes. Quina és la segona?
- La segona? -respon el general (...)
Nosaltres dos hem sobreviscut a la Krisztina-continua en to confidencial.
(...)
Però potser el significat de les nostres vides i de totes les nostres accions ha estat el lligam que ens unia a algú. El lligam o la passió, digues-ne com vulguis. ¿És aquesta l pregunta? Sí és aquesta. M'agradaia que em digussis quèn en penses tu.
No trobes que el significat de la vida és senzilament la passió que un dia envaeix el nostre cor, la nostra ànima i el nostr cos i que, passi el que passi segueix cremant eternament fina a la mort?
¿I que si experimentem auest passió no haurem viscut inútilment? (...) "

A L'herència d'Eszter, hi ha un moment que em va colpir especialment

"Has de saber que a les persones no les lliguen només les pauraules , els juraments o les promeses, de la mateixa manera que tampoc els sentiments o les simpatries determinen quines són les relacions més autèntiques . Hi ha una altra cosa, una llei més dura i rigorosa que fa que una persona concreta se senti íntimament lligada a una altra...
Com si fossin dos còmplices. Aquesta és la llei que va determinar que jo em relacionés amb tu. Jo sabia que hi havia aquesta llei. Fa vint anys que ho sabia. Quan et vaig conèixer ho vaig entendre tot immediatament.
No té cap sentit, que ara parli amb falsa modèstia: estic convençut, Eszter, que jo tinc un caràcter més fort que no pas tu. Per suposat aquest caràcter no és el mateix que apareix en els tractats d'ètica. Pero he estat jo , l'home de poca fe, el traïdor, el fugitiu, qui s'ha mantingut completament fidel , amb totes les seves forces a aquesta altra llei que no sur a cap llibre, encara que sigui la més autèntica. És una llei cruel... Escolta'm. La llei del món determina que hem d'acabar allò que un dia vam començar. I això no és precisament un motiu d'alegria. En la vida no hi res que arribi quan toca, mai no se'ns dona res en el moment en què estem disposats a rebre-ho. Patim molt per culpa d'aquest desordre, d'aquest retard. Ens pensem que algú es riu de nosaltres. Però un bon dia en adonem que tot estava predeterminat segons un mecanisme perfecte
Sándor Márai. Lúltima trobada (pg. 136)

Havent trobat unes referències sobre Divorcio en Buda:

«La conmoción que produjo en el lector EL ÚLTIMO ENCUENTRO se consolidó con LA HERENCIA DE ESZTER y ahora se prolonga con DIVORCIO EN BUDA, acaso la mejor de las tres, todas muy cerca de la excelencia.» (El País)

«La demorada narración, la maestría para sintetizar en breves líneas el carácter de toda una época y el advenimiento de otra rodeada e incertidumbres, todo ello y la finura psicológica hacen de esta novela una soberbia experiencia estética y humana.» (El Correo)

«Sándor Márai [es] un autor de soledades claustrofóbicas que, con franqueza, me conmueve.» (La Vanguardia) «Una novela desasosegante, turbadora, en la que Márai ha desplegado todo su talento.» (ABC Cultural)

i havent trobat una altra magnífica referència sobre La dama justa,

"Darrera d’una trama aparentment simple, un triangle amorós, s’amaga una història d’amor, de gelosia, de tristesa, de passió i de traïció. Ambientada a Budapest de mitjan segle passat, a través del monòleg dels tres personatges (Marikta, Peter i Judit), anem descobrint les complexes relacions sentimentals entre ells."

... vaig deduir d'aquestes crítiques que no em puc perdre la lectura de cap d'aquelles dues obres, per res del món, i per això m' he fet el regal suplementari de reservar-me-les per quan hagi acabat la lectura de dos Márais més:



El primer de L'estranya, en català:

"VíktorAskenasi, un professor universitari que volta la cinquantena, passa uns dies de vacances en una illa, lluny de casa seva. Ha empès aquest viatge en solitari perquè necessita veure en perspectiva els últims esdeveniments que li han capgirat del tot la vida"

i de La hermana (1946), en castellà:

"Pocas veces, desde La montaña mágica, la enfermedad ha sido narrada con esta formidable y angustiosa precisión" (Vanity Fair).

Ambdues són a tornar el dia 5 de setembre. Però dubto que pugui passar dos dies sense posar-me a llegir L'Estranya...

La referència a l'obra de Thomas Mann m'ha dut encara a fer una capbussada en el passat. M'ha fet recordar que fa exactament 18 anys, durant l'estada a la universitat d'estiu de York, en Frank S*, un jove alemany de Münster que formava part del meu grup, em va regalar The Magic Mountain en anglès, en edició Penguin, en retorn del regal que li havia fet jo del llibre de Le Carré A perfect spy assegurant-li que era el millor llibre del món ...

La dedicatòria fa així:

"For my friend 'Sunny',

Our discussions and talks about the facts of life, philosophy, literature and love (of course) were very precious for me (...)
I hope that we can continue on talking about these wonderful topics. Thank you very much.

Frank S*
August 1991. York"

Com passen els anys. Gairebé com a les novel·les de Márai.
Vaig anar deixant la lectura del llibre per més endavant i així han anat passant 18 anys, tota una eternitat. No m'he pogut estar d'imaginar com fóra ara la nostra trobada si ens tornessm a trobar... Si tindríem gaire a dir-nos, si continuaríem parlant d'aquells temes que crearen en aquell temps un punt d'amistat.

He decidit que el posaria a la cua dels llibres que vaig llegint. Crec que ara és el moment. Ara o mai. Són 716 pàgines que em caldria llegir ja amb ulleres! Serà aquest agost del 2009... o mai. No veig gens clar que m'hi atreveixi.

Márai i Mann... Em veig fugint del present per submergir-me en un remot passat atemporal! I no puc treure'm del cap una pregunta: ¿què és més veritat ? ¿ Que "Mai no és tard " o bé que "Hi ha un temps per cada cosa" ?

___________________

Contes perfectes. Contes sublims

En una camisa de retalls pendents de lectura guardava un article d' Isabel Coixet al suplement
El Dominical del Periódico de fa uns mesos. Un article que ella va titular Cuentos sublimes

"Acabo de leer dos cuentos que me han parecido sublimes, redondos, bellísimos, crueles, y sí,
no dudaría en calificarlos de perfectos.
El primero es un relato de Edith Wharton titulado Souls belated, en España Almas rezagadas.
(...)
Noche sobre noche, el libro que acaba de publicar el escritor Ignacio Vidal-Folch, contiene dos piezas maestras: Prognosis y Mensaje , (...)

(iDom. MI HERMOSA LAVANDERÍA. Isabel Coixet)

Qualificar uns relats com sublims o obres mestres , ho escrigui qui ho escrigui,

acostuma a fer aixecar les orelles dels lectors...
Sublim? Penses que ni que fos una mica exagerat, com a mínim fóra molt bo, i que sovint

bo ja déu n'hi do, no cal demanar més...
Aquesta és la raó per la qual vaig decidir deixar-me caure a la trampa...aviam què en sortia de tot això.

Per una banda vaig anar a cercar a Google i en un moment vaig poder trobar i descarregar-me sencer el conte d'Edith Wharton, Souls Belated (1899),
Vaig trobar dos enllaços més que em van permetre de conèixer l'essencial de la seva autora i la seva obra i una crítica sobre aquesta narració tan especial.,

Si voleu fer drecera ja us dic on el trobareu, aquí: Souls Belated by Edith Wharton (1862-1937)

Per I'altra banda, avui, de tornada a casa, hem passat per la llibreria i hem trobat i m'han regalat Noche sobre noche, d' Ignasi Vidal-Folch, Editorial Destino. Col. Áncora y Delfín. Nº 1143.

Dotze relats ...

"que son otras tantas variaciones sobre el paso del tiempo, la muerte, la ruptura amorosa, el miedo, el arte de la fotografía como técnica moderna que detiene el tiempo y fija fragmentos de la engañosa realidad" (...)

Com diría en Punset, només amb la contraportada ya començo a ser feliç, a disfrutar-ne abans de començar a llegir-los, amb la idea que com a mínim un dels dotze serà sublim (¿?) o una cosa així, i vull creure que els altres onze, si són del mateix autor, potser no s'allunyaran gaire de la perfecció...

Ja sabem què acostumen a dir les contraportades, oi?, però vull creure que aquest cop, como

en tots els altres, el que hi diuen és la veritat, i no simple propaganda de l'obra ...

"historias que provocan una fascinación hipnótica de la que el lector difícilmente puede evadirse tal vez por el encanto singular de la misma aventura que narran, o tal vez por un estilo de escritura rotundamente logrado (...) que alcanza la excelencia en el apasionante arte de contar."

I si fos exactament així ? In dubio pro reo ;-) ...

Au, comencem, que no estan el temps com per deixar-se perdre contes sublims...

Ah! En el cas -força improbable- que us sentíssiu molt estafats per la narració, recordeu que jo em limito a fer de tornaveu. No mateu el missatger, ans demaneu dret de rèplica al Periódico i canteu-li la canya a la Isabel per hiperbòlica i hiperfeminista.

Imagino la trama d'un conte cruel que emboliqués en una relació d'amor prohibit un escriptor de contes sublims i una directora de cinema a qui li agraden ciutats com Vancouver i Tòkio i la música de Gino Paoli... En tot cas jo sóc capaç d''imaginar-me'n tota una pel·lícula ;-)

Mensaje es un relato demoledor sobre el miedo en el País Vasco (...)

Prefereixo no donar cap més pista que aquesta, segur com estic que excitarà la curiositat d'algú, com em va passar a mi.

Descobrim Souls belated i poseu-li vosaltres els vostres adjectius.
L'altre, el d'Ignasi Vidal-Folch , Mensaje , si us interessa... el podreu trobar en alguna biblioteca o com jo... en alguna llibreria...

______________

Descobrint Baltasar Porcel a la revista El Temps

Al setmanari El Temps Nº 1308, del 7 de juliol de 2009 descobreixo una part del que calia saber de Baltasar Porcel.

Per una banda, un extens article signat per Lluís Bonada, amb els grans trets del personatge i per altre, un recull de delcaraions del l'autor al stmanari des de l'any 2000.

"Jo he transformat la meva vida en literatura. Disfruto més escrivint que gairebé vivint. Això no ho havia dit mai. I mireu, m'alegro que hàgiu vist això. I si sabéssiu el que he corregit us en farieu creus. I sabeu qè he corregit [de le novel·la Olimpia a mitjanit] (...)
vaig treballar les paginades de cap a cap tres vegades"

El Temps. Nº 1308. 7.07.2009. Cultura. pg. 76-82

M'omple de satisfacció haver descober aquest raferent que em servirà per composar la meva imatge del personatge i de la seva obra.

Escriptors : dèries i costums escriptòrics

Per celebrar la rentrée literària francesa d'enguany, la revista Le Magazine littéraire va demanar a un seguit d'autors dels que poublicaven llibre al setembre que acceptessin de participar en unes entrevistes curtetes que anirien a la web de la revista.

Així a la pàgina Rentrée Littéraire n'hi ha més de vint, que es poden escoltar i descarregar.
Ho han editat de tal manera que no hi apareixen les preguntes de la revista, tot i que s'endevinen fàcilment, i el resultat és un continuum ininterromput d'explicacions, opinions i matisos de cada escriptor durant 5 o 6 minuts.

Cada autor presenta la seva nova obra i fa un resum dels punts esencials.
Cada autor manifesta també què és escriure per a ell o ella i precisa, per acabar, de quina manera escriu, la tècnica escriptòrica personal, horaris d'escriptura i costums particulars o maniàtics si en té cap.

A banda de l'interès que suposa conèixer de primera mà o,si més no, per boca de l'autor, què hi ha al darrera de cada un d'aquests llibres nous que hi va haver a les llibreries el passat setembre, i d'on neix en cada cas cada una de les novel·les, vaig trobar interessant també poder conèixer uns detalls que sovint el lector ignora i que són les mil maneres que hi ha de crear una obra. Detalls secundaris, si es vol, però que els lectors curiosos de la feina de l'escriptor i de les gènesis de l'obra, "*voyeurs literaris ", com ara jo, disfruten coneixent...

Així, em va sorprendre força llegir que Catherine Lépront confessa escriure al primer raig, i que rarament modifica allò que va escrivint. Assegura que va escrivint tal com li raja la inspiració i no es preocupa massa de trobar temps extra per dedicar-se a corregir-ho o a escriure més. Que escriu aprofitant el temps que li deixen la seva feina i les seves obligacions d'intendència familiar. Aquí en diríem que és una "marujona" que escriu ...


En un altre extrem, o en un extrem determinat, l'escriptora Nina Bouraoui confessa que abans de posar-se a escriure, necessita tenir un esquema molt detallat tant de l'evolució de la novel·la com de l'evolució dels personatges. I amb això vaig recordar tot el que diu Elisabeth George en el seu llibre Mes secrets d'écrivain sobre la manera de construir una novel·la, i que és per a mi un dels millors llibres escrits sobre com abordar la redacció d'una novel·la i els elements que hi ha en joc en l'escriptura.

Pascal Quignard, que viu "a províncies", diguem al camp , allunyat de les convencions socials, explica que es lleva cada dia a les quatre del matí !
- qui en dona més? - per tornar-se a posar a escriure al llit durant cinc o six hores ... de manera, que als voltants de les onze del matí, diu que ja ha acabat la seva jornada de treball, i que llavors es posa a fer música per esperar -afamat- l'hora de dinar ...


Vint- i- tres caps, vint-i -tres barrets, vint-i tres plomes que s'expliquen i ens expliquen el què i el com i el perquè de la seva escriptura.





___________

Les fitxes de Roland Barthes

Retrobo Roland Barthes al número 455, especial de juliol-agost del 2006, del Magazine littéraire que em deixa l'amiga C*.
Un número que fa venir salivera lectòrica, "llegiguera" en termes de Biel Mesquida, des de la portada:

Roland Barthes au fil de ses fiches (pg. 96-97)
Le désir : de Platon à Gilles Deleuze
Les livres d'artistes
Entretien avec Jared Diamond, penseur de l'évolution

El dossier sobre el concepte de "desig", des dels grecs a l'actualitat, dóna per a uns quants posts, però si els fem ja els farem. Els segons plats van després dels entrants. Comencem pel nostre començament...

L'article sobre Roland Barthes em descobreix un Barthes que s'assembla molt a un blogaire compulsiu, pioner, un blogaire "avant la lettre", escriptor de miniposts-fitxa o fitxes-miniposts, un per a cada idea, i tantes fitxes o "posts barthians" com calguin, classificats per "paraules clau" o descriptors, tal com ho fa ara, trenta o quarant anys més tard Gmail amb el seu sistema de classificació i arxiu per etiquetes, de manera que una mateixa fitxa pugui ser etiquetada, per ser trobada més tard, per criteris de cerca diferents.

Així l'article en repodueix quatre (pàgines 96-97), tres de les quals són datades del 4 de gener del 1980, i la quarta, del 22 de gener.
Una fitxa-post del 4 de gener diu:

"Souvent je regarde l'heure parce
que je trouve que "ça" ne vas pas assez vite.
_ Imprudent qui souhaite (sic) hâter ta mort. " (hauria de dir souhaites)

L'altra, del mateix 4 de gener, és a dir tres mesos abans de la seva mort,
el dia 26 de març del 1980:

_ Idée facilitante de faire l'oeuvre vraiment pur moi, sans le corset imaginaire
de la publication.
_Mais alors, je serai désormais sans publier ?
_ Je peux faire à côté de l'oeuvre un livre bref (Fragments, Aphorismes)
peut être autour du Neutre (cf. Plaisir du Texte)." (sic)

Sorprenent reflexió en un home que ja havia publicat de tot i amb èxit, i llavors, després de tants anys es preocupava per la "veritat" del text, oposada a la "hipotètica submissió" -aquesta és la lectura que en faig- que l' edició-publicació pot comportar de vegades ...

Segons Éric Marty, autor de Roland Barthes. le métier d'écrire, Ed. du Seuil, (crec que paga la pena llegir-lo, però ja veurem si ens hi acabem decidint) hi ha dos grans tipus de fitxes: un grup de fitxes de lectura, amb anotacions i referències de tipus crítica literària, enciclopèdiques, o universitàries, per a les seves classes al Collège de France; i un altre tipus de fitxa més personal, amb reflexions literàries, mini-fragmens, cites que li inspiren comentaris...
Una mena de "reflexió o idea del dia" com la que fa ara mateix Walter Lewino al seu blog.

E. Marty aporta també una curiositat que diu molt de la fal·lera escriptòrica de Barthes: era capaç d'interrompre un sopar o una conversa per apuntar en un blog d'espiral que portava sempre la idea o frase que li venia al cap. Frase o idea que després recopiaria en una fitxa ...

Unes quinze mille fitxes com aquestes ... de 1943 fins a la seva mort composen una aventura escriptòrica ben especial, pròpia dels escriptors vocacionals, tocats pel virus de l'escriptura.

Tot això em fa pensar que Barthes era un creador-reciclador nat que se'ns apareix com un model a seguir. No deixar passar cap oportunitat per salvar qualsevol idea, qualsevol reflexió.
Ara, per sort, a més dels quaderns de sempre o les moleskines, tenim els aparells de gravació digital que ens ho poden facilitar: mp3 i mp4 que permeten guardar i emmagatzemar tot allò que se'ns acudeixi. Millor encara que l'escrit, on tanmateix haurem d'acabar anant a parar, és a dir transcrivint àudio digital o anotació temporal al paper o al post digital, per poder desbrossar, filtrar, polir la idea o reflexió gravada ...i penjar-la al blog en una versió provisionalment defininiva.
Únic problema, -petit i secundari-, que ens prenguin per boig tots aquells que ens sentin parlar sols, sense ni tan sols un mòbil a l'orella...
La solució pal·liativa que se m'acut: portar penjat un pin que digui
"Escriptor gravant el seus esborranys" (idea copirait del Sani)

Si tinc temps d'atrevir-me a provar-ho, encara em posaré a vendre pins d'aquest per la Rambles de Barcelona.
Per poder fer les paus, ja no dic fer negoci, ja us aviso que els hauré de vendre una mica cars... ;-)
Escriptors, filoescriptors, escriptoribles, escriporets i escriptorassos, aneu estalviant!

_______________

IEC. Espais escrits

Acabo de rebre el fulletó de la Institució de les Lletres catalanes Espais escrits : una finestra oberta als espais dels escriptors catalans.





M'assabento de cop que existeixen ...

* Una Xarxa del patrimoni literari català creada per l'IEC
* 16 centres patrimonials
* 4 centres d'estudi
* Un mapa literari català MLC (mapa literatri català) que permet fer "un viatge emocional" pels diversos indrets i autors dels territoris de parla catalana ...

Em fa il·lusió assabentar-me'n i miraré de treure'n tot el profit que pugui.

Una de les primeres coses que em fa il·lusió fer és anar a resseguir la ruta pictòrico-literària Marià Manent i Joaquim Mir a l'Aleixar (Baix Camp) ...
però, a més, en descobreixo una altra, que està per muntar : la Ruta dels quatre centres d'estudi ... dos a Barcelona, un a Tàrrega i un altre a Vic ...
Miraré de pensar alguna cosa per proposar-ho a la gent de l'IEC ...

Així, en brut, se m'acut que caldria imaginar unes activitats participatives -actives, sobre tot, actives- senzilles però interessants que tinguin a veure amb lectura, escriptura, imatge, audio... i que anirien acompanyades -per allò que està bé el que acaba bé - d'un dinaret o un soparet en algun lloc agradable... -a triar entre vàries opcions. Oi que sona bé?

Si algú amb ganes de gresca ludoliterària està disposat a participar en el disseny d'aquesta "ruta" que m'escrigui i en parlarem. Però la idea la deixo sobre la taula per qui la vulgui començar a implementar... que vagi fent via ...

Creativament vostre.
Sani

Intimacy. Hanif Kureishi

El missatge d'en P.M., proposant que considerés la possibilitat d'establir un intercanvi lingüístic a partir de la rentrée de setembre, portava implícit la promesa d'un contacte profitós. Ho començaríem a mitjan setembre o a principis d'octubre si ens anés bé als dos. Faríem conversa en anglès i en francès. I intercanviaríem informació. Quant de temps fa que somiava amb un contacte com aquell ! Ara semblava que per fi era, que és, vaja, a tocar amb la mà. Hi ha dies en què lluu el sol.

- Trobada a la Granja, a la una ... jo et duré ZYX , et sembla ?
- Molt bé. Jo et duré XYZ, et va bé ?

Dit i fet, tot fent un vermut amb cervesa i patates vam intercanviar llibres, DVDs, música, algun diari, un esborrany de proposta de com faríem les trobades i, sobre tot, conversa d'aquella que rega l'amistat, una amistat vella de molts anys, però reduïda a un estat d'hivernació permanent ... que només demana ser rebifada ... I així ho vam fer.
No dubto que el projecte d'intercanvi lingüístic serà quelcom de molt profitós. La trobada de contacte ja ho va ser, i ens va reportar als dos uns beneficis insospitats, o això és el que a mi em sembla.
D'entrada, tinc ara dos llibres més sobre la taula : Intimacy, d' Hanif Kureishi i Past Mortem, de Ben Elton. No em vaig poder estar d'encetar el de Kureishi. I sé que aviat no em podré estar d'encetar l'altre també.

- El que és extraordinari d'aquest llibre és que la història de la separació entre el protagonista y la seva dona és una història real, la història del propi autor. Una mena d'autobiografia, com si fos la gravació en directe del que li va passar a l'autor el dia abans de la seva "fugida" de la casa familiar.
Aviam ho veurem. Són només 150 pàgines en un anglès entenedor que es devoren ràpidament ...pel que veig.
Em va sobtar trobar a la primera pàgina (pàgines 3-4 ) aquestes paraules tan punyents:

"The details I havent't decided. Almost certainly I will not tell her my intentions this evening or tonight. I will put it off. Why? Because words are actions and they make things happen. Once they are out you cannot put them back. Something irrevocable will have been done and I am fearful and uncertain. " (pg. 3-4)
Intimacy. Hanif Kureishi. Faber & Faber. 1998

Les paraules són actes, i fan que les coses passin de veritat. Una vegada pronunciades ja no no ens podem fer enrrere. I el seu efecte és irrevocable. Com en els escacs, fitxa moguda, fitxa jugada. Ja no es pot canviar de lloc ni desfer la jugada, ni per bé ni per mal.

En els darrers temps ho he sentit repetit moltes vegades, en molt diverses versions, allò que sempre hem sabut, que el poder de les paraules és immens i poderós.
La manera de dir les coses és de vegades la cosa mateixa. " Words make things happen "...
No parlem aquí de creació literària sinó de les relacions personals, i és per això que cal anar en compte
en la manera de dir les coses, perquè és realment decisiu, perquè hi ha adjectius que tallen com els ganivets esmolats, que dolen, que allunyen, que fan més mal que un cop físic. Cada matís compta. Compta el gest i l'entonació. Compta el to i la cadència...Costa tant fer-ho tot ben fet sempre!

Seguirem llegint ... l'argument és interessant ... I promet ser tot molt dens...
A la pàgina cinc hi ha més matèria de reflexió ...

"I have been trying to convince myself that leaving someone isn't the worst thing
you can do to them" (p. 5)
Intimacy. Hanif Kureishi. Faber & Faber. 1998

La pregunta s'imposa ... Tu què en penses Sani ? Jo ja us diré la meva, ja. Promès.

I tu ? Pots deixar-ho dit als comentaris ...
_________

La muerte lenta de Luciana B., de Guillermo Martínez 2/X

Sentir dir que hi ha un llibre d'aquells que et llegiràs d'una tirada, o en només dos dies perquè no podràs parar de llegir, és com sentir que et donen la combinació d'una caixa forta. La temptació per veure què hi ha dins és massa forta com per poder resistir-s'hi.

Ens prometen un final obert i una pregunta capciosa per a la qual no tenim resposta ni ens l'hem plantejat mai abans: "quina és la justa proporció de càstig que cal aplicar sobre algú que ens ho ha pres tot y ens ha causat el màxim dolor possible?".

Vaig trobar una entrevista amb l'autor on ell insisteix en el tema de la venjança, de la proporció entre crim i càstig...

Suposo que és en la mesura en què ens sentim
interpel·lats per la pregunta que ens podem
sentir encara més atrets i seduits per la
idea de llegir el llibre per esbrinar-ho.

En el meu tercer post comentant l'obra, penso parlar una mica de tot plegat inclòs en final de la novel·la. Segurament no caldria -bé, de fet,no cal- però ho faig de tota manera: avisar als qui no els agrada que els expliquin com acaben les pel·lícules ni les novel·les abans d'haver-les anat a veure o abans d'haver-les llegit ells primer... No us llegiu el post, i ja està. El meu blog és casa meva i allà hi faig el que sembla. Quedi tothom avisat.