21.8.08

Les raons de Joan Saura. | Blocomentari

Blocomentari : n.m. ]

Blog : __________ Francesc Puigcarbó

Autor: _________ Francesc Puigcarbó


Data : ___ dijous 21.8.08

Extracte del post original:

"Va el Conseller Saura de IV-EUiA o quelcom així que es diuen i demana la compareixença del President Zapatero al Congrés dels Diputats perquè doni explicacions després d’incomplir la data del 9 d’agost d'enguany que fixava l’Estatut per l’acord del finançament. Semblava un acte de força i mediàtic de manera que permetia als de IV treure una mica el nas i tenir perfil propi dins del tripartit i, de passada per demostrar que encara que pocs (1+1) eren capaços de fer feina.
Però quan ahir vaig sentir que el Conseller Saura se n’havia anat a Vilanova i la G. (s’ha de dir així, que així consta als indicadors de carreteres), a trobar-se amb la "fideuà" de la Vega i declarant que havien pactat entre oliva i oliva retirar la sol·licitud de compareixença del President Zapatero, em vaig quedar esmaperdut."

Continua +


Comentari del Sani : Les raons de Joan Saura són raons que la raó no entén

En casos com aquest, sempre em pregunto què hi ha al darrere de tal feta. I sempre penso que no ho sabrAN -els qui ho sàpiguen- fins d'aquí a 50 anys, quan es desclassifiquin els papers secrets que expliquen pactes secrets i conxorxes actuals.

Això sí, per a l'ara mateix se m'acudeixen tres hipòtesis i dubto que n'hi hagin gaires més:

Primera. Saura és un heroi salvador de la pàtria que ha jugat la carta decisiva d'una raó d' Estat que ajuda a salvar el país de ves a saber quin mal.
El que passa és que el poble, la plebe, la púrria ciutadana , és a dir tots nosaltres, no podem entendre la música celestial que toquen els querubins en els despatxos governamentals.

Potser ens està salvant a tots d'un intent de cop d'estat que preparen ves a saber qui, tan bon punt JLRZ accedeixi a donar als catalans, seguint la lletra de l'Estatut, 4 € dels 100 que els ha arrabassat abans. Potser.

I nosaltres, davant de tant de sentit de país i d'estat i de govern i de secret d'estat ...li estem maleïnt els ossos, pobre Joan!
Ens podràs perdonar que ningú no entengui perquè traeixes el front comú català, perquè nosaltres som desgraciadets que no entenem les coses serioses? Ens ho podràs perdonar, Joan? Ja sé que no ens ho explicaràs perquè no ho entendríem, oi? Perdona'ns Joan Saura celestial, perquè no sabem què estem fent. Mentrestant, ves preparant la teva dimissió per al mes de novembre.
I pensar que al JLRZ , a l'escorpí de foc cremacatalans ... li deien "bambi !
"La vida te da sorpresas ... Sorpresas te da la vida !" ;-)

Segona hipòtesi:
Joan Saura ha vist la Verge Maria aquest estiu. Se li ha aparegut en algun lloc secret i li ha dit què era exactament el que havia de fer:

"Tindràs un encontre amb una gran senyora, sí Vicepresidenta, per a més senyes, et trobaràs amb ella en un lloc molt especial, Vilanova i la Geltrú, on hi viu aquell que escriu el Dipofilo, i ella et demanarà un favor.
Si vols guanyar-te un bon lloc al cel i la fama a la Terra, fes-li cas en tot i no se t'acudeixi portar-li la contrària... Sentiràs que et xiulen les orelles, però tu ni cas. Tot per l'Espanya"


Tercera:
Li fan xantatge. Guardaven les fotos per a una ocasió especial com aquesta:

"O evites que en JLRZ hagi de comparèixer a fer el ridícul davant de tota Espanya o pengem a YouTube les fotos de tu i la teva dona al llit ...
Tu tries, Joanet, consulta-ho amb la Imma Mayol i veuràs què cal decidir.
I fes-ho aviat que no tenim gaire temps per perdre."
Signat : IDE Inteligensia del Estao


A mi no se m'acudeixen d'altres explicacions, però segur que a vosaltres sí, oi?

La gràcia de la cosa és que tres mesos passen volant i aviat veurem, sí aquesta la veurem, la "solució" de la pel·lícula.
Ja us aviso: no us agradarà!
Millor que m'equivoqui del tot!


Afegitó al comentari :

Trobo a faltar algun programa d'humor que s'atreveixi a fer política ficció versemblant i/o inversameblant que ens tingués entretinguts imaginant possibles solucions a aquesta mena de problemes.
Com que és sabut que la realitat sempre supera la ficció, no fóra cap mal i potser fins i tot podria donar idees als polítics que estiguin a punt d'acabar-les.
Joves i no tant... au que tot està per fer! Animeu-vos!


Post Scriptum per al FP

Francesc, gràcies per fer-me l'honor de posar-me al grupet de blogs que anomenes "Blogs a mà" i no
al grup de la pila del greix . Sempre fa il·lusió saber-se una mica apreciat.

Reprenent el teclat. Per començar ... Humor del gros

Tot i que tinc la taula plena de fulls i l'agenda plena de posts en cua de publicació, per reprendre el ritme blogaire res millor que començar per una referència a unes paraules de Gabriel Jaraba que en el seu post "Los mosquitos , las moscas, lo limpio y lo sucio" del seu blog escriu això:

"Los progres de antaño creíamos que cuando desapareciese el franquismo disminuiría la pasión por el fútbol y desaparecería la prostitución en aras de la libertad sexual. Inocentes criaturas, hoy hay fútbol todo el año, día sí y día no, y las carreteras están llenas de putas, puticlubs y macarras de cien nacionalidades distintas. "

Ahora veo en la tele unos anuncios que parecen sustituir paulatinamente a los comerciales de jabones y detergentes: productos que pueden paliar el estreñimiento femenino. Decididamente, los hados del destino tienen un cruel sentido del humor. Cuando ya hemos limpiado nuestra existencia hasta la cuasi esterilización, resulta que nuestro mayor deseo es poder cagar."


Bé, jo he començat a riure i no he pogut parar ... la càrrega humorìstica de les reflexions del Gabriel té qualitats terapèutiques, segur.
No hi ha massa res a comentar. Només constatar amb una ganyota als llavis, quantíssima raó té en proclamar la seva innocència, ingenuitat i equivocació, que és també la meva i de moltíssima gent. No, Gabriel, no era cosa de progres, sinó cosa de tota persona normal i sensata.
Amb el temps vas veient que els grans mecanismes d'alienació de masses són indestructibles i gairebé necessaris.

Segueixo pensant que és una indecència la presència del fultbol a tots els mitjans de comunicació pel fet de suplantar el temps que caldria dedicar a la informació de milers de temes importants per a la societat, però com que sóc conscient de la inutilitat de la meva queixa, em sento una mica com un Winston passat per l'habitació 101: ja estic en disposició de començar a estimar la Lliga 2008-2009 que ens ajudarà a oblidar la realitat. Sí, l'opi futbolístic és baratet i legal... Tonto el qui no se n'aprofiti.

Quant als problemes per poder cagar regularment, no n'he tingut mai massa i em costa posar-me empàticament a la panxa dels qui en pateixen. Però segur que hi ha infinitat de remeis que no passen per menjar iogurt. Prunes i prou.

Els publicitaris són una raça de gent que em cau bé, malgrat que el resultat del seu treball em reboti sovint a la cara com un cop de punt i al cap com un cop de pal. Tot sigui per la creativitat.


Falta fer encara la publicitat d'un producte que permeti pixar també regularment, i que no sigui aigua -massa fàcil- , potser algun tipus de pasta, formatge o gaspatxo, vi o cava ...
Els de Don Simón, per ejemple, o un cava català, prometent que, a més de la regularitat, "t'hi podràs pixar de gust" insistint en la imprecisió perquè cadascú imagini el "HI" que vulgui ... fóra un gran anunci amb promesa de vendes milionàries. I encara està per crear i treure'n pela! Segur que ja no tardarem massa a sofrir-lo a la TV entre desgràcia i desgràcia.

10.8.08

Tansformació 242. McCain & Obama

Còpia del post original, que és al Blog Transformacions


Transformació 242: McCain & Obama (Per Sani)

..................



Eren dos. Caminaven a poc a poc, l'un al costat de l'altre, sense mirar-se. Com si ja s'ho tinguessin tot dit. El més vell tenia el cabell blanc i vestia amb elegància, corbata a joc amb la camisa blava, però la seva cara reflectia els estralls del sofriment patit a la guerra de Vietnam, com si estés patint encara una malatia crònica. El més jove era negre, alt i prim com un Sant Pau, tenia una cara resseca amb tets marcats, però sabia somriure a cada instant, fet que li conferia un atractiu especial. Deien d'ell que tenia el do del gest i la paraula, i havia fet fortuna amb una sola frase : "Yes, we can".



Abstrets en la conversa es miraven d'esquitllada, desconfiant l'un de l'altre, sabent què s'hi jugaven comandar el destí l'Imperi, sobre tot el més vell, conscient que aquesta era la seva darrera oportunitat …

- A la vida no hi ha temps per a tot, Barak Hussein, una mica d'Acadèmia naval, una mica de navegació, una mica de Vietnam, una mica de política conservadora , poc riure i molt plorar i, quan vols ser president t'adones que l'arròs gairebé se t'ha passat…
- No t'equivoquis pas, John Sidney, no pesen els els anys sinó la teva actitutd conservadora. Fixa't que jo també he patit des que tenia dos anys … La vida no és fàcil per ningú, i en néixer já t'has de preparar per sofrir. Al món li cal un nou Imperi que ara hem de dissenyar… Jo represento el futur, mentre que tu només encarnes el passat.

- I aquesta remor de negritud que hi ha escampada arreu, que no la sents? No creus que farà plorar els infants blancs?

- Oh! Per això no pateixis, és la remor del futur. Potser costarà una mica al principi, però ben aviat tothom s'hi avesarà.

____________


Enllaços

* Tots els exercicis d'estil que he presentat fins ara a Transformacions
* Blog Podcast Traduccions. És un dir . Transformacions



Análisi Política

* Kriptópolis : Obama + Biden = más de lo mismo


9.8.08

Agost: tarda de compres al mercat i a una botiga de pesca

Divendres 8 d’agost per la tarda.

Per anar a pescar caldrà que anem a comprar cucs. Serem tres.
Cop de moto fins a la botiga del carrer Llibertat. Milers de canyes de pescar donen la benvinguda als clients. La mestressa està atenent un grup de tres joves que s’enduen material per eliminar tota una espècie mediterrània.

Mentre faig temps miro els estris i els preus. Hi ha salabres de dimensions descomunals. Per posar-hi tonyines de més de 20 quilos.
Aviat em toca a mi.

- Jo voldria uns quants hams, petits, uns quants ploms i una capsa de llombriu. Serem tres.
- Home, si és per a tres, poter farà curt ...
- Doncs posi’m una altra capsa. Si no l’acabem aquest vespre, serà per demà.
- Del mateix o vol alguna altra cosa. Rosca? Coreà? …El coreà aguanta més …
- Posim coreà, doncs. Ja hi peix per a tothom…?
- Peix n’hi ha. Peix, n’hi ha...

Quan surto ja entren dues persones més. Es nota un moviment frenètic al voltant de la dèria de la pesca de canya…

Enfilo cap al mercat municipal. Hi ha algunes parades tancades. Força gent comprant. A la parada del peix que ens van recomanar com a “molt de fiar” no han posat números de tanda i una senyora pregunta qui és l’ultima. Li dic que jo que encara no havia agafat tanda de ningú. Em pregunta darrera de qui vaig i li dic que ara ho preguntaré. Tot rient li dic que ja la deixo passar davant mentre, mirant a la mestressa de la parada, li dic que han de posar números per evitar els petits caos que es creen si no hi ha un ordre … Em costa molt poc endevinar què pensa .. que tenen massa feina com per posar màquines de números. Que ells no en necessiten … que ja fan prou via amb les clientes … Sí, sóc l’unic home enmig d’una munió de mestresses de casa.

Vaig mirant els preus … Gamba vermella de Vilanova … n’hi ha unes de més petites a 42€ i les grosses, un metro més enllà a 60 euros! El llenguado a 39,50€ (sic) i ja no en queden gaires. Llucets frescos i macos a 16€. L’emperador no duu el preu, però me n’assabento quan ho pregunta una senyora: a 19€ el quilo.
Hi ha sardina però mentre jo sóc allà ningú no en demana. Tampoc no demanen ni pelaies, ni dorades ni maires …

- Tot és de per aquí aquest peix ? -li pregunto
- Oh i tant! De fora només hi ha els musclos i les rossellones, que vénen de Sant Carles.

El peix fa goig, però les factures s’enfilen i enfilen... Calen bitllets de vint o de cinquanta euros per pagar....

M’obre dos llucets i me’ls hi treu l’espina, que em guarda i em posa en una altra bosseta. Després pela dos llenguados, amb una malla de fil que li pemet estirar amb força la pell, primer d'un costat després de l'altre. Una vegada pelats , veient el que queda, torno a mirar el cartellet de 39,50 euros... incrèdul però resignat. Això és inflació, i contribuir a la inflació, penso.

A la parada de fruita que hi ha a la cantonada no hi ha posat cap preu. Ni un! He de començar a preguntar. La síndria a 1,50€, però el meló d’etiqueta i garantia a 2,20 € i els préssecs grocs a 2,20€ . Són legals aquests preus de la fruita ? El meló que em pesa fa més de 5 euros. Hi renuncio. I li dic a la mestressa que aprofitin l’agost que amb aquest preus no es podrà anar al mercat de dins. Que haurem comprar-ho tot a les parades de fóra el dissabte al matí, on els melons, sense etiqueta, això, sí, no passaran mai d 1,50 el quilo, i els préssecs tampoc. I els beneficis, siguin els que siguin, seran per al pagès que ho ven.

Si hem d’anar a pescar hem de fer uns bocates. He de decidir on comprar el pa. Si al forn o al panificador baratet d’oferta permanent: dues barres “baguets” (sic) per un euro. Ja que em fet tant de gasto al mercat potser que estalviem una mica -estalvi pírric- amb això que sembla pa i que gairebé té gust de pa … Vinga! Estalviem!
- Posim també 6 croisantets … i una canya ...
Aprofito l'avinentesa per fullejar el diari que avui no he comprat. Tot va de Jocs Olímpics… No cal que miri la programació perquè avui anirem a pescar la platja del Xiringuito. El tema de la financió de Catalunya me lk'he de mirar amb calma i amb profunditat quan tingui una mica de temps.

Quan torno a engegar la moto, ja s’ha fet un quart de nou …
El cel no està gens clar. Hi ha uns núvols estranys que em fan témer que avui serà molt mala nit per pescar… A males, ens banyarem.
Sort que el peix ja l’hem comprat al mercat.

8.8.08

New Statesman. Concurs d'escriptura setmanal

Hi ha coses que només es poden fer a l’estiu, quan hom està de vacances. Coses com la que vaig fer ahir.
A la seu del New Statesman, un dels setmanaris britànics més antics i de més prestigi al món anglosaxó, els arxius electrònics permeten d’accedir gratuitament i de descarregar articles antics de la revista.
A mi, concretament m’interessava accedir al concurs literari més antic que conec i que dura des de fa més de 77 anys.
La Weekend Competition va ara per la proposta de redacció número 4040. Jo en tenia unes dues dotzenes de descarregades, entre l’any 2006 i el 2007, a carpeta English /NS/ però havia aturat les meves cerques, descàrregues i lectures … La vida és dura ...i no hi ha temps per a tot ...
Vet aquí doncs que ahir en un cop de neguit em vaig decidir a fer-ho i vaig esmerçar un munt d’hores descarregant-me totes les versions que em faltaven … I me’n faltaven un munt. Quantes?
Vaig fer un descobriment important: els concursos d’escriptura en format electrònic al New Statesman comencen al No 3552. Impossible de trobar-ne de més antics i descarregar-los. Si mai torno a Londres, ho investigaré: tornaré a anar a la seu del NS, just al costat de Victoria Station i pujaré a preguntar a Ms De Meaner com va anar el pas de la revista NS al format electrònic…




Fa uns deu o dotze anys vaig fer una sessió equivalent a la biblioteca de la Facultat de periodisme de la UAB. Allà em vaig passar una tarda sencera fotocopiant les Weekend Competitions de tots els exemplars de New Statesman que hi havia a l’hemeroteca.
Després no me les vaig llegir pas totes, però sempre he guardat tot aquell plec com un tresor.
L’home és un animal que acostuma a ensopegar sempre en les mateixes pedres, diuen… Mentre anava fent la feina de formigueta: selecciona, copia, enganxa i nomena … anava pensant en aquesta dita mentre -això també- em delia pensant en els immensos plaers lectòrics que m’esperen durant dies i dies de tardor i d'hivern llegint i gaudint de la genialitat escriptòrica d’aquesta mena de llibre de més de 200 concursos que m’he fabricat a cop de descàrrega.

Si ho voleu provar, el mètode no té massa secret:
Seu web New Statesman : http://www.newstatesman.com/
Al cercador intern, a dalt a la dreta, només cal escriure No 3552, el més antic o bé No 4038 , el més recent, i us donarà l’enllaç que cal clicar per llegir la proposta d’escriptura de la setmana : “What not to wear”…
Proveu d'esriure qualsevol número entre el 3552 i 4038 amb la sintaxi de cerca "No 3xyz" o "No 40xy".
Preoveu per exemple aquest enllaç i anireu a parar a la Competition No 3680

"You were asked for a new batch of neologisms - a comp that has to be set every so often as new names rise into the firmament: "tarrant", "widdecombe", etc."
That's it! I disfruteu-ne sense moderació.

Ja vaig somiar amb ser i fer de Ms De Meaner en català, i fins i tot ho vaig ser durant tres mesos allà pels volts de 1993. Per no embogir vaig haver de parar… però els efectes secundaris de la malatia escriptòrica –com tots els fantasmes personals- continuen provocant danys colaterals…
I continuo pensant encara que quan em jubili em dedicaré a fer com en Màrius Serra o en Jesús Ma Tibau, o com El veí de dalt, i coordinaré un Concurs de Redacció Setmanal si ningú abans no agafa la idea que jo ja havia posat sobre la taula fa molts anys i la implementa com cal. Ara, amb els blogs és possible.
Segueixo buscant col·legues que es vulguin apuntar a gestionar el concurs. Algu s'hi animarà, segur, oi? Cal no perdre mai l’optimisme, tant si és vermell com si és groc o blau.

3.8.08

Passejada lectoblogòrica de diumenge

Avui m'he llevat d'hora amb ganes d'escriure, però com que he començat per obrir La Vanguardia electrònica, he començat una passejada lectòrica que se m'ha endut blogosfera endins i m'he ofegat en mars planes ... abans de tornar, ja cansat, a imposar-me la disciplina de fer anar el teclat ...

M'ha tocat el voraviu llegir com Pilar Rahola diu que se'n va a descansar i a retrobar-se amb la seva intimitat:

(...) Si me permiten, este artículo tiene vocación de pequeña despedida. Agosto
me abduce más allá de lo cotidiano, me exige parar el tiempo, volver a mí misma.
Durante este mes, como tantas otras miles de personas, tomaré las maletas de la
vida, las llenaré de todo lo que no sé gozar, intensamente, durante el resto del
año, y dedicaré las horas a todo lo que deseo y amo. Los libros que me retornan
a las emociones más precisas, quizás más indómitas. La música que me balancea el
cuerpo, como si fuera una vieja mecedora. Las conversaciones pendientes, sin
otro fin que dejar fluir la palabra. Las risas que faltan por reír. Los paisajes
amados. Mi gente, mi red protectora, mi plural querido. Mi plural trabajado.
Quizás dedicaré el tiempo a nada, a esa nada repleta de todo, como una caja de
sorpresas que uno desecha con la mirada, ciego de adivinar la grandeza de su
interior. Las vacaciones deben ser eso, la conquista de la nada, seducidos por
un tiempo que, finalmente, conseguimos controlar nosotros mismos. (...)

Pilar Rahola. La Vanguardia. 3.08.2008

Un text tot ell preciós que comença i tanca amb un record emocionat de Marta Pessarrodona i els seus versos: "Voldria donar-te una rosa".

Després he anat a parar al blog de Jordi Cervera on he descobert un extraordinari poema de Toni Ibáñez: Quan la lluna surti. Toni, mai no és tard... Se m'havia passat llegir-ho al teu blog... però ho he llegit ara. Felicitats per tan alta poesia.

He anat a parar també al web d'un dels meus ídols des de fa 20 anys: John Pilger. I m'he assabentat que el seu documental The war on democracy ha estat guardonat com el millor documental del 2008 als OWMA . Cada un dels seus treballs és una obra rigorosa i un referent ètic i moral.
M'ha fet il·lusió retrobar-me amb el mestre d'aquesta manera. I ja maldo per poder veure aquesta obra tard o d'hora quan arribi a casa nostra ... si arriba.

Quan ja al migdia he retornat de la passejada ... he anat a petar a La panxa del Bou i he pogut apreciar com la Júlia, amb el seu immens torrent de paraula fina, idees sempre interessants i judicis ponderats afegia també el seu personal homenatge a la Pessarrodona: Evocació capmanyiana. Gràcies Júlia!

La meva dosi d'escriptura ha consistit avui a acabar el comentari que havia començat a escriure ahir i que volia deixar al blog del mestre J.P. Quiñonero. Havia d'anar com a comentari al post La crisis vista por Cioran y Le Monde però finalment m'he decidit penjar-lo al nou post Pedro Solbes miente , concretament aquí.

Hi ha diumenges magnífics ... com el d'avui, 3 d'agost de 2008... Esperem que no s'espatlli!

2.8.08

El govern xinès, els drets humans i la nostra acció

Molt lluny de l'abast de la meva proposta d'acció mundial contra el govern de la Xina, n'hi ha d'altres de puntuals refererides a accions de boicot per aconseguir que les autoritats xineses es vegin obligades a respectar els drets humans dels xinesos i a respectar el dret a la informació dels periodistes que cobriran els Jocs Olímpics 2008.
Això és el que proposa Walter Lewino en el seu post de l'1 d'agost.

"Accor, Adidas, la Française des jeux, Haribo, Mennen, Coca
Cola, Omega, Panasonic, Kodak, Samsung,L enovo, Visa…
Toutes ces marques, vous êtes en droit de les boycotter pour peu que la défense des droits de l’homme vous titille.Ce sont les principaux sponsors des JO de Pékin. N’ayez crainte, les Jeux se dérouleront quand même, les clowns qui nous gouvernent paraderont le jour de l’ouverture, nos grandes entreprises continueront à écouler nos TGV et à faire tisser nos chaussettes à bas prix .Simplement ça soulagera vos consciences. Ca ne peut pas faire de mal."
Thetime Ontime

Tal com diu en Walter, la nostra petita acció de boicot a les marques que apadrinen els Jocs no impedirà que es duguin a terme, i només serviria per tranquilitzar les nostres consciències amb la idea que ja hem aportat el nostre gra de sorra a la causa de la lluita pels drets humans. Això en el cas improbable que tingueu la consciència gaire neguitosa, és clar !

Es va deixar d'afegir que perquè les petites accions de boicot a les marques com a forma de pressió sobre el Govern Xinès tinguin un real efecte multiplicador i puguin ser mínimament efectives, cal fer una cosa més: cal dir-ho urbi et orbe, manifestant-ho a Internet, en un blog, en un fòrum, al Twitter i al Fecebook. Només aprofitant tàcticoestratègicament els media s'aconseguirà l'efecte papallona desitjat.

________________

Enllaços

La Vanguardia 26 de agosto 2008. Admiración e hipocresía ante el gigante Chino

1.8.08

Dret a la lentitud i l'oci? [Per desgràcia] S'haurà de guanyar amb sang

[Blocomentari : n.m. ]

Blog : __________ Plagueta de Bord
Autor: __________ Biel Mesquida
Títol del post: ____ La lentitud i l'oci
Data : ___ dijous, 31 de juliol de 2008 11:04h


Extracte del post original :

" NO FARÉ UN POST. Copiaré un fragment que m'ha entusiasmamt d'aquest bloguer «Crítica creación» que he descobert (via El Llibreter, gràcies!) i amb el qual hi tenc afinitats electives.


“Más allá del gran debate sobre la productividad se encuentra la pregunta probablemente más importante de todas: ¿para qué es la vida? (…) dejar que el trabajo ocupe la mayor parte de nuestras vidas es una locura. Hay demasiadas cosas importantes que requieren tiempo, como los amigos, la familia, las aficiones y el descanso”. Son palabras de Carl Honoré, periodista canadiense que en 2004 sacó un libro que glorifica la lentitud, la pausa, no los cinco minutos para tomarse un té, sino por lo menos medio día: Elogio de la lentitud. Sus teorías son parte de un movimiento mundial, arraigado sobre todo en países desarrollados: el Movimiento Slow, un conjunto de consejos para mejorar la calidad de vida que en su mayor parte tienen que ver con no tomarse las cosas tan a pecho, con hacer las tareas a nuestro ritmo. Con vivir.

Pero antes de Honoré hubo un tal Lafargue, que pensó más o menos lo
mismo . (...)

Comentari del Sani

Al Biel Mesquida
[Per desgràcia] S'haurà de guanyar amb sang

Sani Adreça electrònica divendres, 1 d'agost de 2008 01:35h


Fa gairebé 30 anys, Adriana C, una argentineta que treballava a Bèlgica, em feia petar de riure quan, amb cara seriosa, repetia vàries vegades al dia "Vivir se puede, pero no te dejan". Aquest és el tema. Voler no és poder, per més que l'acudit contrari tingui molt d'èxit.

Bé, l'slow food i la vida slowada amb música de slows ... no deixa de ser una utopia, atès que, actualment, una sola potència com la Xina amenaça l'estabilitat mundial en tots els sentits i en tots els camps de la vida i fa impossible que la utopia tingui la més mínima possibilitat.

És la Xina qui directament, podríem dir, ha fet anar en orris tota la revolució que proposava França amb les 35 hores, el primer esglaó de la utopia ...
De manera que siguem seriosos i demanem l'impossible: Que el món civilitzat declari la guerra mundial a la Xina i li imposi la filosofia slow, el treball slow, i el consum slow... de manera que no espatllin en poques dècades tot un món occidental que ha tardant centúries a arribar a una cosa vivible ...
Que es rendeixin immediatament o se'ls aniquili sense contemplacions.
Que s'inventi una mena de "nova guillotina" del segle XXI. Una màquina paralitzadora o capa-treball que imposi sobre els xinesos, de bon grat o per força, les tesis de Paul Laforgue i les de Carl Honoré ...i les de Luis Racionero (Del paro al ocio) i les de l'Eduardo Punset (Viaje a la felicidad ) i tants milers d'altres propostes assenyades...

Però cal fer alguna cosa. No em cansaré mai de repetir que aquest món no va bé perquè només es proposen idees coixes ... que no van acompanyades de mesures vàlides que pemetin de fer realitat els somnis i els desitjos ....
Què proposa l'Honoré per poder fer efectiva la seva proposta? El moviment hippy ja va implementar, marginalment, la filosofia del "fes l'slow i no la feina "... Però tots van tornar de les platges de Goa o de la comuna de la muntanya, amb la cua entre cames, i en direcció cap a la cadena de muntatge, cap al despatx amb corbata posada, cap a la caseta o el piset amb hipoteca ...

L'autodefensa està contemplada i beneïda a tots els mites de totes les civilitzacions, a la Biblia, i a totes les constitucions dignes d'aquest nom. Abans no em matis tu et mato jo. Per tant: la felicitat en la que somia Carl Honoré, Biel, passa per la declaració de guerra mundial als països que putegen tan decisivament el món pre-civilitzat que és el nostre, i que dubto que -al pas que anem- aconsegueixi mai arribar a la categoria de civilitzat. No és que els desgraciats oblidem de viure i triem de matar-nos treballant ...oblidant que cal treballar per viure i no viure per treballar ...No, és que NO ho hi haurà feina per ningú ... NO quedarà cap empresa dreta...NO ens podrem pas triar si volem menjar durant mitja hora o durant tres hores amb sobretaula ... No, és que NO hi haurà calers per anar a dinar no ja amb els amics sinó ni a casa en família ...

El que proposava Lafargue al 1880 ho segueix reivindicant Brel , patèticament, cent anys després ... amb la cançó "Jaurès"

lls étaient usés à quinze ans
Ils finissaient en débutant

Les douze mois s'appelaient décembre
Quelle vie ont eu nos grands-parents
Entre l'absinthe et les grand-messes
Ils étaient vieux avant que d'être
Quinze heures par jour le corps en laisse

Laisse au visage un teint de cendre
Oui, notre Monsieur oui notre bon Maître


I ara, 130 anys després, amb Carl Honoré al capdavant, si vols, continuem somiant ... "wishfulthinkingly" : sense pebrots al damunt ... Paper mullat, no res o ben poca cosa. Millor que m'equivoqui molt ...!

Sigui com sigui ... et desitjo que puguis trobar el teu camí cap a l'Arcàdia del món tranquil i convivial - cel a la terra - on tot és "ordre et beauté, luxe et calme et volupté " ... i de plaer te'n serveixen a dojo "bien avant qu'on en redemande" ...

Els paraïsos de veritat només són per als individus ... que se'ls saben guanyar. Bon agost!

Sani

___________

PS.

Errada grossa al comentari anterior
Sani Adreça electrònica divendres, 1 d'agost de 2008 01:42h
Volia dir : paradisos ( i no el que escrit paraïsos , que fóren països a l'atur :-)!

Ho sento.