Acte reflex. Provocació o legítima defensa?

Ahir , al tren, en vaig fer una com un cove. Després, al cap d'una bona estona, mentre hi pensava, me'n feia creus.
Avaluava la gosadia del fet i gairebé em semblava una covardia o com a mínim una acció de la qual no me'n podria sentir massa satisfet. Em preguntava jo mateix com n'hi diria... si provocació o legítima defensa o acte reflex o acte surrealista ...
Sé que algú m'ajudarà a resoldre el dubte ...

Eren prop de les quatre i agafava el tren de VIlanova a Barcelona. Anava a assistir a una cita especial amb amics blogaires de la corda de Transformacions.
El tren sortia de la via 11, i mentre caminava cap a l'andana ja n'anunciaven la sortida per megafonia. "Rodalies. Tren en direcció Sant Andreu Comtal ... "
Com que el tren sortia de Vilanova i era de wagons de dos pisos, no hi havia massa gent, i al pis de dalt érem potser sis o set persones com a molts. El tren és va posar en marxa puntualment al cap de poc minuts.
Quan jo vaig pujar, ja hi havia una noia o senyora jove telefonant amb el seu mòbil.
Jo vaig anar aseure uns 5 o 6 metres més endavant, al costat dret, per veure el mar des de les costes.
Al cap de tres o quatre minuts, quan jo ja havia tret el diari i començava a llegir-lo, el silenci total del wagó
seguia corromput per la trucada telefònica impúdica que ens feia a tots els passatgers partíceps dels afer s de la senyora telefonant.

Alguna cosa va passar al meu cervell que va provocar un acte reflex igual com ho hagués fet un mosquit aturat sobre la meva mà, intentant picar-me i xuclar-me la sang.
Vaig decidir que jo també em posaria a llegir l'article del diari en veu alta, comsi si jo també truqués per telèfon a casa o a un amic i li llegís per telèfon mòbil el contingut de l'article.

Avui. Pàgina 5. Unitat sobre el paper
Resolució: Tripartit i Ciu tanquen l'acord pel finançament, però l'interpreten diferent.
Clau: El text preveu el rendiment "complet" de tots els tributs cedits.
Xifra: Montilla i Mas acorden parlar de xifres en privat en el futur.

Així ara hi havia doble so al wagó. Vaig veure com un altre passatger , assegut a uns 3 metres d'on era jo llegint el diari en veu alta , d'esquena a la marxa i en cantó muntanya ... seguia amb el seu posat impassible sense riure ni somriure ni fer cara d'estranyat.

La conversa telefònica s'allargava i ni parava ni baixava el to de veu de la comunicació . Em va donar temps de llegir una columna i mitja de la crònica de Tian Riba titolada Debat al Parlament.
Va parar i vaig parar de llegir.
El tren va arribar a Sitges i va pujar un munt de gent.
Vaig pensar que si fins arribar a Barcelona algú es posava a telefonar jo em tornaria a posar a llegir el diari en veu alta.
No va ser el cas i l'acte surrealista es va acabar amb una única implementació..

Va ser tornant cap a casa que em vaig preguntar què hagués passat si qui hagués estat trucant hagués sigut un goliat de dos metres i m'hagués vingut a veure la car dient "Que passa res?" o "¿Pasa algo tío? Amb cara de bronca...

Jo, de natural tanquil i persona que no acostuma a fer sinó ajudar a baixar cotxets de criatures a les mares que en porten, a deixar seure algú si va dret i és una persona gran ... i coses d'aquelles que explicaven que calia fer al manual d'urbanitat de finals dels 50 i principis dels 60 ... em feia creus de l'acte reflex, quasi subversiu i surrealista que havia perpetrat el dia 3 de setembre del 2008.

Ál cap i a la fim ben pensat, pensar que una conversa de mòbil ens molesta és no tenir en compte que estem al 2008 i que el mòbil és tan o més quotidià qie el raspall de dents... i que la gent es comunica ...
El sielnci és un gran bé, però també ho és la vida que dóna veure que hi ha vida ...

Tot plegat em va fer pensar que per alguna raó ara gairebé mai RENFE no posa música als trens de rodalies ... mentre que abans ens deleitaven amb una mena de fil musical, de tendència clàssica, que ajudava, o així m'ho semblava a mi, a fer més agradable el viatge al temps que -com és ben sabut- la música amansa les feres i calma els esprits agitats.

I si demànàvem a RENFE que munti per a rodalies una bona selecció de música terapèutica, científicament estudiada, per tal de fer més feliços a milions d'usuaris? ...

___________

”¿A què esperes per viure l’experiència de moure’t per Barcelona en bici ?“

Aquesta tarda he anat, per primera vegada a la vida, a Barna amb la bici “penjada” i en tren, Vilanova–Passeig de Gràcia, anar i tornar.
He fet un tros de Barna en bici ... i la veritat és que m’ha agradat molt l'experiència: “mola i mola cantiduviduviduvi “…Hi tornaré, segur. Jo us animo a provar-ho …Si no preneu mal, us encantarà ;-).
Per això cal que proposem reformes i millores per viure millor la Barcelona bicicletera …

Carrils bici per als ciclistes per tot arreu, que com a ecologistes pràctics mereixen un respecte. On? Està claríssim: s’han de pintar a terra però no cal ni que siguin a les voreres, que s’han de reservar pels vianants. Cal pintar-los sobre , com a mínim, un dels carrils de les vies urbanes (sí, sic) i que la norma expliciti que cal respectar la velocitat dels ciclistes quan van pel seu carril.
Dins de dos o tres anys, com a molt tard, ja no caldrà repintar-los perquè tothom ja els portarà pintats al cap. Mentrestant, cal pintar-ho a qualsevol dels carrils de les vies urbanes per donar entitat a la bici … Poca broma.

Cal fer campanya per fer-los respectar pels motoristes, conductors de cotxes i furgonetes, i per taxis i autobusos, perquè no els comencin a atropellar a dojo...
Quant a RENFE …i els serveis de rodalies … Passeu-ho a algun dels responsables del Tripartit i també als de CiU i, si m’apureu, digueu-ho també als del PP … Cal que algú faci dissenyar per qui calgui vagons amb espais suficients per a bicis … la gent s’ho prendrà més seriosament …i s’animarà a agafar la bici per desplaçar-se per Barcelona.
I haurem implementat així alguna cosa novedosa i útil.
Ara com ara, m'ha semblat que això de pujar la bici al tren encara queda com una cosa de quatre atrevits i/o eixelebrats i/o pobres desgraciats… que no poden pagar l'autopista i el pàrking.
Cal erradicar l’error mental de les mentalitats petitburgeses. I per aconseguir-ho, no hi ha res com la publicitat ben entesa.
Recordeu aquell anunci que diu ... "Has fet l’amor amb un cigne al llac dels cignes? (o una cosa així, vull dir :-) ... i afegeix encara : “A tots ens queden coses per fer ... “?
Doncs bé , aquell anunci m’inspira a mi proposar de crear un spot semi-institucional, pagat per l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat de Catalunya, fifty-fifty, per exemple …Un anunci ben dissenyat que digui una cosa així com …
”¿A què esperes per viure l’experiència de moure’t per Barcelona en bici ?“
… Podria ser un anunci que fes venir a Barcelona els 6.000 milions d’habitants que encara no ens han vingut a visitar …
Però encara se m’acut una genialitat suplementària: fer-ho dir a la Scarlett Johansonn a la pel·lícula de Woody Allen … mentre ella mateixa passeja per algun lloc idílic de Barcelona, la Rambla o el barri gòtic o on sigui !!! Doneu-me el telèfon del Woody o el de la Scarlett i segur que els convenceré.
Eureka! Eureka!. He trobat l’anunci perfecte per a la nostra estimada Barcelona. Publicitat urbi et orbi. No us ho sembla?
Ep! Això sí, vull un tant per cent de la recaptació turística o del PIB català… Holé, em faré milionari i em podré dedicar al disseny i la creativitat full time! Faré histèria i història i seré recordat com uns dels potenciadors de la Barcelona ecològica en els temps del bicing!
Em prenc una copa de cava perquè me l’he ben guanyada.
Queda dit… us queda una cosa per fer: Aneu a Barcelona amb la bici i gaudiu de l’experiència:
"Viu Barcelona en bici. La bici és poesia."

Això sí, ara per ara, no oblideu de portar un cadenat …encara és necessari lligar-la, la bici, perquè no us la fotin! Però el dia vindrà que la vida serà meravellosa del tot i ni cadenat no caldrà.