14 de juliol: països, estats, nacions i pàtries
Fa uns dies vaig rebre de França un mel de ML, de RFI, demanant-me que escrivís alguna cosa pesonal sobre la meva vivència de la francofonia. Era un mel adreçat a un gran nombre de persones relacionades amb el món del francès i la francofonia. L'objectiu era poder recollir testimonis diferents i significatius per difondre-ho en ocasió de la festa nacional francesa del 14 de juliol.
El fet és que aquella sol·licitud m'haurà servit a mi perquè m'expliqui sobre algunes coses més i que, tot reflexionant sobre la millor manera de dir-ho, endreci i afini les definicions en el meu diccionari personal.
La pàtria o les pàtries són patrimoni de l'ànima, i per això cadascú se les pot triar i ningú no podrà canviar-li-ho. Aquí, s'entén, no parlo de DNI i passaport, ni de qüestions administratives ni economiques ni polítiques, s'entén suposo que parlo de identificació personal i íntima amb una entitat barreja de realitat i abstracció. Sóc català perquè a més de ser-ho, ho vull ser.
Per això hi ha gent vinguda d'arreu del món que es pot sentir tant o més catalana que una persona nascuda a Catalunya i perquè, contràriament, hi ha catalans que se senten espanyols i no se senten catalans en absolut.
Per això també, sentint-se catalans o sense sentir-se'n hi ha molts espanyols han fet i estan fent cada dia tantes coses importants per la cultura catalana i per Catalunya.
Alguns il·luminats busquen projectar sistemàticament (i interessada) sobre aquest patriotisme tots els mals del món.
Confonen i manipulen els fets concrets de determinades persones, per oposar-se i atacar el gruix d'un sentiment col·lectiu. No poden o no volen entendre que de la mateixa manera que hi ha Dinamarca, també hi ha Catalunya. Allà hi ha danesos, aquí hi ha catalans.
S'entesten a parlar d'exclusió o de descriminació quan el sentiment prioritari és sempre el d'autodefensa i la defensa d'aquesta identitat, que arreu on és minoritària, es veu sempre encerclada per identitats més majoritàries a qui fan nosa, enveja, competència, i per aquesta raó, si poden, les volen subjugar o reduir a la mínima expressió.
De pàtria, cadascú només en té una, generalment, però no és gens contradictori tenir-ne dues o arribar fins a tres. En són exemples els nombrosos casos de dobles nacionalitats i els d'alguns d'aquest que viuen encara en tercers països d'acollida i que acaben sent més pàtria que les nacionalitats administratives a les que estan adcrits.
Això permet també d'explicar,
encara que no justifiqui, el perquè dels moviments de lliberació patriòtica arreu del món i al llarg de la història, que fa veure com alguns dels qui van ser caps d'Estat a Israel, havien estat "terroristes" a ulls dels Govern Britànic en algun moment.
Això explica l'existència d'heroïs deconeguts al costat de molts heroïs mitificats arreu del món.
Això explica alguns casos d'espionatge al llarg del temps, i el fet que sempre hi hagi hagut "traïcions" o "heroïcitats", segons qui pronunciï el terme, gent disposada a fer el que sigui per un ideal patriòtic.
Així, la francofonia és per a mi la meva manera de sentir-me també
francès, a més de
català i d'
espanyol. Una pàtria feta de llengua, de cultura i de vivències personals que m'han acompanyat al llarg de tota la meva vida des l'adolescència. Un patriotisme fet de satisfaccions, de gratituds i de treball en relació a la llengua, la cultura i un cercle d'amistats i coneguts. No em calen passaports. En tinc prou amb el sentiment íntim.
Per res del món no voldria haver de renunciar a cap de les identitats que em conformen, i encara menys trobar-me en situació d'haver d'enfrontar entre elles les identitats que coexisteixen pacíficament en el meu món. Fora una situació dramàtica i tràgica, equivalent al fet d'escollir entre pare i mare, o per a uns pares, haver d'escollir entre els seus fills i renunciant als altres.
Paga la pena lluitar per preservar la calma i fer el que calgui per evitar la confrontació d'identitats, de patriotismes.
Per sort, encara ningú no ha trobat la manera de destruir aquest poder interior que permet que cadascú es triï la pàtria o les pàtries que vulgui tenir, independentment del país, estat, nació al que estigui adscrit administrativament.
Només George. Orwell va imaginar com aconseguir-ho, perversament, a la seva novel·la
1984.
I, per sort només és ficció. Que els déus ens ens guardin...
