"Ahí ven o maio" 2009

Dedicat a Emilio Castro

L’amic Emilio, convidant-me a anar a fer uns tallers de TICE aplicats al FLE a Santiago de Compostela allà a principis de desembre del 2008, va desencadenar un petit tsunami amb uns efectes col·laterals positius que encara duren ara.

El desembre es va iniciar allò que al febrer va acabar sent un gran descobriment. Em va parlar del poeta i cantautor gallec Luis Emilio Batallán que havia musicat el poema Ahí ven o maio.

Vam trobar a INternet un videoclip a Youtube on es veuen velles imatges entranyables de les festes del Maios de 1931 i 1934, i després d’altres de molt més recents on es mostra com es munten al carrer aquells ninots cònics, enflorats i enfruitats, envoltats pels noiets amb bastons a les mans que fan servir per a realitzar els balls i marcar el ritme, tota una litùrgia pagana que es remunten lluny en el temps.

Em va explicar en David Garcimartín que Os Maios són unes escultures florals que tenen el seu origen en les festes celtes en honor a la primavera comuns a diveros pobles celtes, especialment a les festes irlandeses que se celebren també el primer de maig.

Ala web Galicia espallada hi vam trobar un treball força interessant on s’explica molt bé tot això:

"El Ciclo Anual Festivo en el Mundo Celta. Por Santiago Bernárdez Martínez. Estudiante del curso de "Especialización en Estudios Célticos" 2002-2003 de la Universidad Internacional Menéndez Pelayo. Para el Profesor D. Fernando Alonso Romero (Módulo de Etnología Celta)."

Allà s’hi pot llegir que dins de les festes que puntuen l’any celta, hi ha la festa del primer de maig o festa de Beltane, o Beltane, o Bealtaine (en gaèlic irlandés), Bealtuin (en gaèlic escocès), Calan Mai (en galés, semblant ja al terme gallec de Calendas Maias...

“ El primero de mayo.

Este día de fiesta era llamado Beltaine, probablemente en dedicación al dios Belenos aunque hay quien le atribuye el protagonismo de esta festividad a Cernunnos. Mientras sabemos que "tene" claramente significa "el fuego", no está tan claro si "Bel" es referido a Belenos, un dios pastoril de las Galia, o es "bel", que vendría siendo "brillante" en proto-celta. Aunque el legendario poeta galés Taliesin habría dicho que: "Beltain es una fiesta consagrada al dios Belenos, "Aquel Brillante".

De aquellos fuegos sagrados eran reencendidos todos los fuegos de los hogares, así se conseguían bendiciones de la misma forma que en Samhain. La gente y los ganados saltaban entre las hogueras en un ritual simbólico de purificación y protección. Era entonces que se podía ver un futuro inmediato de vida más fácil y fructífera por lo que la celebración tendría un carácter más lúdico que las dos anteriores. El Beltaine marcaba el principio del verano celta y su significado era más bien el opuesto a Samhain.

Lo más común serían los "Maios figurativos", estos por lo General serían grandes figuras de ornamento vegetal y forma cónica alrededor de las cuales se cantan coplas críticas y/o de homenaje a la reina o el rey del mayo.”

Tot això per anar a parar al començament: l’ Emilio em resumia tot el poema de L.E. Batallán en una estrofa d’aquelles que, una vegada escoltada, ja no s’oblida mai més:

Pra min non hai maio / Pra min sempre é inverno

Poema de Manuel Curros Enríquez (1880) Aires da miña terra.
Música e interpretación: Luis Emilio Batallán.
Álbum: Ahí ven o maio (1975)

Ahí ven o maio
de frores cuberto….
puxéronse á porta
cantándome os nenos;
i os puchos furados
pra min estendendo,
pedíronme crocas
dos meus castiñeiros.

Pasai, rapaciños,
calados e quedos;
que o qué polo de hoxe
que darvos non teño.
eu són vos o probe
do pobo gallego:
pra min non hai maio,
pra min sempre é inverno!

Cando eu me atopare
de donos liberto
i o pan non me quiten
trabucos e préstemos,
e como os do abade
frorezan meus éidos,
chegado habrá estonces
o maio que eu quero.

Queredes castañas
dos meus castiñeiros?
cantádeme un maio
sin bruxas nin demos:
un maio sin segas,
usuras nin preitos.
sin quintas, nin portas,
nin foros, nin cregos.

Aquell passatge concret ens recorda un dels temes del Halloween anglosaxó: els nins passant per les cases -com aquí per caramelles- demanant alguna almoina: dolços o monedes, el famós “trick or treat”. I és en aquest context que apareix la meravellosa estrofa on diu:

Passeu, passeu, però sapigueu que no us puc oferir res…

Sóc el pobre més pobre de tot el poble gallec…

Per a mi no n’hi ha de maig

Per a mi sempre fa hivern

Sé segur que en el meu cap ho vaig associar a aquells contes de pobres que de petit m'explicava la meva iaia, el conte d'en Peret de rescallengües, aquella família tan pobra tan pobra que no tenia gairebé res per subsistir. Només un pernilet per Nadal. I quan el pobre que venia a demanar almoina va sentir aquelles paraules li va dir a en Peret que ell bé que se'n deia de Nadal, i que per tant, ja li podia donar el pernilet ! L'humor florint sobre coixins de pobresa, d'ignorància i d'ingenuitat, per acabar amb rebrots d'astúcia, coratge i sang...

De la cançó d'en Batallán jo vaig voler treure'n una idea de força consistent a imaginar el vers contrari: Per a nosaltres, habitants del primer món, de fet el que no tenim és hivern, per a nosaltres tot és maig…totes ens ponen ... i aquesta idea no deixa de ser l’equivalent salvatià dels versos antològics “primavera d’hivern, primavera d’estiu, i tot és primavera...” només que molt menys poètic, i molt més dramàtic.

Bé això sembla que ha estat així fins l’arribada d’aquesta crisi que ho trasbalsa tot i que pot seguir transformant completament, i de manera irreversible, el tipus de vida arauxada que hem anat seguit fins ara, conreant la irracionalitat, durant els darrers 15 o 20 anys.

Tanmateix, el més important és el que tot això m'ha comportat a nivell personal: tu, Emilio, i Gabriela; Gabriela i tu. La feina ben feta als tallers; el contacte amb col·legues més joves; Santiago i el museu Pedagóxico de Galicia; el barri de la Catedral; la biblioteca de la Universitat i la copa al Parador; Ferrol i les drassanes d’Astano; la nostra amistat i les circumstàncies que em van permetre d’estrendre-la a la de la dama de Sar, LVH, ànima bessona i amb qui tinc la sensació d'entrendre'm perfectament, tot plegat fou ja un "Maio" en ple hivern, i una gran joia poder gaudir-ne tan intensament.

És tot aquest conjunt de records i de vivències que ha trenat tot un immens ram de flors que jo volia penjar sobre el nostre “Maio” particular, justament avui dia 1 de Maig del 2009, per tal que el nostre sigui el tòtem pagà més bonic de tots, un déu vestit de flors i de fruits d’amistat sincera i perdurable.

_____________________

Enllaços

Imatges de la festa Os Maios celebrats a Poio i a Combarro l’any 2006.

Beltaine en français Mythologie celtique

Beltane in English Celt Mythology

Com una carícia, gairebé com l'amor

A L.V.

Menys escriure al blog, porto dies fent molt de tot, i tot força interessant, i em quedo curt en l'adjectiu. El que passa és que s'acompleix per enèsima vegada allò que apareix en uns versos de Jacques Prévert. "Je suis OÙ je ne suis pas" ... que juga amb el dubte hamletià del ser o no ser i amb la constatació de "fer altra cosa que el que hauria d'estar fent", i de "ser aquí quan potser més valdria ser allà"...

Vaig llegir entre dos vols d'anar i tornar Los girasoles ciegos, d'Alberto Méndez, en l'edició de l'editorial Anagrama. I hi he trobat, enmig d'unes històries punyents i escrites amb prosa antològica i d'una extraordinària perfecció, un paràgraf que m'ha robat el cor. Tant li fa que el tregui de context, perquè es deixa manipular per tots aquells que estimen la paraula...

".... Intuía que disponía de más tiempo y encontró de repente cierto parecido entre la escritura y las caricias, entre las palabra y el afecto, entre la memoria y la complicidad." (Los girasoles ciegos. Pg. 78)

I m'ha fet pensar que en l'explicar-nos a algú estimat, en les confidències que fem a qui ens pot entendre, en el fet de remoure la memòria i narrar-la, en el fet de forçar una complicitat que es mantindrà ja per sempre més, es produeixen uns afectes i unes carícies reals, que sense ser-ho, són el que més s'assembla a l'amor.

El post s'hauria pogut titolar tmbé " Efectes col·laterals d'un divendres 13".

Bordeaux, Sant Michel i la detenció de la "cúpula" d'ETA

Una de les visites que tenia programada fer a Bordeus, durant l'estada de realització de l'intercanvi escolar amb el entre alumnes dels nostres instituts de Vilanova i els del Collège Bourran de Mérignac, era la visita, el diumenge al matí, al mercat del brocanters a la Plaça de l'església Saint Michel.

Fa tres anys, el meu hoste i amic a Mérignac, el director del collège, amb qui m'uneix des de fa anys una bona amistat, m'hi havia acompanyat i m'havia guiat, com qui fa de guia de museu, pels stands del Passatge Sant Michel, antiquités & brocante.

Ell és un entès en brocanteria i antigüetats, pel fet d'haver-se dedicat a fer compravenda d'objectes de manera amateur, no professional i jo sempre he tingut el gust pels objectes de segona mà i els objectes antics. De fet, Bordeus deu ser, des de bon començament del segle XVIII, una de les ciutats del món on el col·leccionisme i l'intercanvi d'objectes anaven de bracet amb el comerç dels esclaus, del vi i de les espècies.

Aquest any, hi anavem sols l'Enrique i jo. Vam agafar el tram a Mérignac després d'haver fet ambdós "une grasse matinée" que ens va portar a sortir de l'aparthotel al voltant de les onze del matí.
Tot va ser arribar a Bordeaux i posar-se a ploure a bots i a barrals ... Vam decidir donc fer temps, baixant a la terminal de Place de Bourgogne i agafant l'altra línia per anar a la marge dreta del Garona per sobre del pont Napoléon. Anar i tornar. Vistes inèdites per a mi sobre el Garona. Va parar de ploure una estona i vam decidir anar al mercat fos com fos. Hi érem a tocar.

De fet la pluja havia espatllat el diumenge, les parades eren xopes i els mercaders anaven recollint i plegant veles mica en mica abans d'hora. Jo em vaig firar dos mussolets d'una parada que en tenia potser un centenar de totes mides i fets de tota mena de materials. Un dels dos me'l guarda l'amiga Delphine. Comme ça tu penseras à moi ... de temps en temps. Bona idea.

Vam entrar al passatge Saint Michel i vam fer-hi una volta més aviat ràpida. Jo em vaig enamorar d'uns quadres que hi havia en un strand que no atenia ningú.
Vaig decidir fer unes fotos, primer amb flash, després sense, per veure quines quedaven millor.
Aviat es va presentar un bon home rondinant ...

- Vostè no demana permís a ningú per fer fotos?
- Miri, no he vist en lloc cap cartell prohibint fer-ne, però si vol que li demani permís li puc demanar permís ... No em costa gaire a mi ... Sap, són per una amiga a qui li encanta Edward Hopper i que la setmana passada em va ensenyar unes còpies que havia passat a uns alumnes i jo veig que aquest quadre és Hopperià i ...

Jo estava disposat a passar mitja hora enrollant-me i explicant-li per quina raó havia fotografiat aquells quadres ... tot pensant per dins que ja feia bé jo aplicant la tàctica de "primer disparar i després preguntar", altrament no en tindria cap, de foto!
L'home es va calmar na mica amb les meves explicacions...





................. Fotos SGR i l'amic del Passatge Saint Michel.

- Miri, és que aquí en veiem de tots els colors, sap? Aquí ve gent que
fotografia objectes per després fer-ne còpies i falsificacions ...

Jo vaig demostrar que estava al seu costat i en contra de les falsificacions...que
jo era només un amateur i un diletant, algú a qui li interessaven aquells
objectes per la seva bellesa i no pas pel seu valor en euros, fossin pocs o molts.

- Oh, i aquella làmpara modernista tan maca que té allà, en aquella
vitrina, quant val?

Ho va anar a mirar, però el preu no era visible.
Calia obrir la vitrina i mirar l'etiqueta, col·locada de manera que no es pogués
veure a simple vista.

- No ho porto jo això, ja. Ara ho porta el meu fill i avui no hi és. No tinc la clau de la vitrina i la meva dona tampoc. Si li interessa, haurà de venir un altre dia ...

- Improbable... No, miri,
només era curiositat. Gràcies de tota manera ...
- Adéu siau !
- Adéu siau ...

Ja no va ploure més. Vam enfilar el camí del mercat des Capucins i caminant caminant vam anar fins l'estació Saint Jean.
És perillós anar amb un amic que s'entrena per fer un tros del camí de Santiago!
El premi a tan llarg pelegrinatge va ser poder calcular el preu del bitllet de Bordeus a Tolosa -33€ anar i 66€ anar i tornar- per amor a la informació per la informació, i després, molt més agrait, un menú de 19,50€ en un restaurant just davant de l'estació, que incloia de primer l'opció de sis ostres d'Arcachon i un onglet al punt amb patatetes i una crema cremada deliciosa. El pichet de vi rosat sempre va a part i amb el vi de la casa mai no t'ofeguen. Per ara, el pichet o l'ampolla d'aigua segeixen sent gratuits arreu: que duri ! ... Perquè no t'escapes gaire dels 25 euros!
El millor del dinar va ser però la llarga sobretaula amb cafè en la que vam parlar del passat, del present i del futur. Confidències entre amics d'aquelles que reguen l'amistat i la fan crèixer.

La tornada a Mérignac va ser més calmada i ben fàcil. Ara, a Bordeus, siguis on siguis, sempre tens a prop una parada de tramvia o de bus per anar a tot arreu. Bordeus és ara més que mai un amor de ciutat.

Dimarts o dimecres al vespre, en tornar a l'aparthotel i engegar la tele, vam assabentar-nos que prop d'allà on havíem passat el diumenge la policia francesa havia detingut una cúpula d'ETA integrada per tres homes i una dona. He de confessar que el tema d'ETA i el país basc supera la meva escassa capacitat d'anàlisi política.
Tot i la sorpresa, vam ser capaços de fer-ne una mica de broma. Aviam si encara tindríem visita de les forces especials confonent la nostra innocent estada a Mérignac amb una cel·lula de refoç o de substitució...! Vam riure la gràcia sense massa intensitat, enmig de la sorpresa que produia una notícia tan significada.

En realitat, aquelles detencions es van realitzar, sembla ser, unes hores després que JLRodríguez Zapatero s'hagués entrevistat a la Moncloa amb el lehendakari Ibarretxe. De manera que ja devia fer molt de temps que els tenien localitzats i sota control. Ens fan veure el que volen, quan volen i com volen. Ens ho ensenyen de lluny i fosc, com si no interessés que ens hi interesséssim gaire. No hi ha un pam de clar !

Francesc Marc Àlvaro i Màrius Serra a la biblioteca Cardona Torrandell de VNG

Fotos: Sani Girona

Biblioteca Cardona Torrandell. VNG.
22.11.2007. 19h

Si tinc una estona també penjaré un comentari de l'acte, i unes pinzellades d'algun moment especial, que com era d'esperar ha sigut molt interessant de principi a fi. N'he sortit ben satisfet i , a la mà, amb un exemplar dedicat de
De com s'escriu una novel.la, tenint ben assumint que no és cap manual per aaprendre a esciure novel·les, sinó la biografia d'una novel·la: verbaliatge d'en Màrius que em venia de gust tastar aprofitant l'avinentesa... Ja en direm alguna cosa ...un dia d'aquests.

Nois, felicitats i gràcies!