Contes perfectes. Contes sublims

En una camisa de retalls pendents de lectura guardava un article d' Isabel Coixet al suplement
El Dominical del Periódico de fa uns mesos. Un article que ella va titular Cuentos sublimes

"Acabo de leer dos cuentos que me han parecido sublimes, redondos, bellísimos, crueles, y sí,
no dudaría en calificarlos de perfectos.
El primero es un relato de Edith Wharton titulado Souls belated, en España Almas rezagadas.
(...)
Noche sobre noche, el libro que acaba de publicar el escritor Ignacio Vidal-Folch, contiene dos piezas maestras: Prognosis y Mensaje , (...)

(iDom. MI HERMOSA LAVANDERÍA. Isabel Coixet)

Qualificar uns relats com sublims o obres mestres , ho escrigui qui ho escrigui,

acostuma a fer aixecar les orelles dels lectors...
Sublim? Penses que ni que fos una mica exagerat, com a mínim fóra molt bo, i que sovint

bo ja déu n'hi do, no cal demanar més...
Aquesta és la raó per la qual vaig decidir deixar-me caure a la trampa...aviam què en sortia de tot això.

Per una banda vaig anar a cercar a Google i en un moment vaig poder trobar i descarregar-me sencer el conte d'Edith Wharton, Souls Belated (1899),
Vaig trobar dos enllaços més que em van permetre de conèixer l'essencial de la seva autora i la seva obra i una crítica sobre aquesta narració tan especial.,

Si voleu fer drecera ja us dic on el trobareu, aquí: Souls Belated by Edith Wharton (1862-1937)

Per I'altra banda, avui, de tornada a casa, hem passat per la llibreria i hem trobat i m'han regalat Noche sobre noche, d' Ignasi Vidal-Folch, Editorial Destino. Col. Áncora y Delfín. Nº 1143.

Dotze relats ...

"que son otras tantas variaciones sobre el paso del tiempo, la muerte, la ruptura amorosa, el miedo, el arte de la fotografía como técnica moderna que detiene el tiempo y fija fragmentos de la engañosa realidad" (...)

Com diría en Punset, només amb la contraportada ya començo a ser feliç, a disfrutar-ne abans de començar a llegir-los, amb la idea que com a mínim un dels dotze serà sublim (¿?) o una cosa així, i vull creure que els altres onze, si són del mateix autor, potser no s'allunyaran gaire de la perfecció...

Ja sabem què acostumen a dir les contraportades, oi?, però vull creure que aquest cop, como

en tots els altres, el que hi diuen és la veritat, i no simple propaganda de l'obra ...

"historias que provocan una fascinación hipnótica de la que el lector difícilmente puede evadirse tal vez por el encanto singular de la misma aventura que narran, o tal vez por un estilo de escritura rotundamente logrado (...) que alcanza la excelencia en el apasionante arte de contar."

I si fos exactament així ? In dubio pro reo ;-) ...

Au, comencem, que no estan el temps com per deixar-se perdre contes sublims...

Ah! En el cas -força improbable- que us sentíssiu molt estafats per la narració, recordeu que jo em limito a fer de tornaveu. No mateu el missatger, ans demaneu dret de rèplica al Periódico i canteu-li la canya a la Isabel per hiperbòlica i hiperfeminista.

Imagino la trama d'un conte cruel que emboliqués en una relació d'amor prohibit un escriptor de contes sublims i una directora de cinema a qui li agraden ciutats com Vancouver i Tòkio i la música de Gino Paoli... En tot cas jo sóc capaç d''imaginar-me'n tota una pel·lícula ;-)

Mensaje es un relato demoledor sobre el miedo en el País Vasco (...)

Prefereixo no donar cap més pista que aquesta, segur com estic que excitarà la curiositat d'algú, com em va passar a mi.

Descobrim Souls belated i poseu-li vosaltres els vostres adjectius.
L'altre, el d'Ignasi Vidal-Folch , Mensaje , si us interessa... el podreu trobar en alguna biblioteca o com jo... en alguna llibreria...

______________

Màquines per a escriure 1/2

Olympus Dictaphone numérique WS-311M

Podria intentar fer allò que s'acostuma a fer per a crear interès en l'interlocutor, que és amagar el tipus de màquina a la qual em refereixo i deixar per al final l'efecte sorpresa ...
Però com que sempre he sentit per aquesta mena d'estratègia una gran aversió, per alguna raó que desconec, i crec que sóc totalment incapaç d'aplicar-la, ara per ara, en cap del àmbits en els que em moc actualment: ni en l'ensenyament ni en l'escriptura ni en la retòrica quotidiana, em veig doncs empès a dir immediatament que no parlo de teclats sinó de gravadores. Parlo molt concretament d'un estri meravellós anomenat gravadora digital de butxaca...

A hores d'ara ja queda poca gent que no tingui i faci servir normalment un aparell mp3 o mp4, o un mòbil amb gravadora de veu incorporada. Els preus raonables d'aquest estris fan possible allò que era impensable només fa uns pocs anys.
Però la gravadora té una característica que el fa un estri ben especial: l'altaveu incorporat ens permet d'escoltar les gravacions immediatament i en qualsevol lloc sense haver de posar-nos cap andòmina a l'orella. Això sol compensa de sobres l'inconvenient que tingui menys capacitat d'emmagatzematge que els mp4 , i que no inclogui cap de les mil i una qualitats meravelloses d'un iPod que, per la seva part, només déu deu saber perquè, no inclou ni el servei de gravació de veu! Un bon telèfon mòbil amb pestacions de gravació incloses resulta encara més car. De manera que, fet i fotut, la "meva" gravadoreta era una bona opció.

Vaig tenir durant moltíssims anys una gravadoreta analògica Sony, amb cintes magnètiques petites, de les que també ens servien per al contestador automàtic. La veritat és que no en vaig fer massa servei, però el fet de tenir-la i de dur-la a sobre em donava molta seguretat. Era com tenir la solució a punt de funcionar.

Ara vaig tornar a desenvolupar una altra dèria que no va havia d'amainar fins que no aconseguís tenir a les mans una Olympus digital per poder gravar urbi et orbi tot el que es posés davant, i després poder-ho editar en un tres i no res en format mp3.

El que havia de ser un tràmit facilísim es va convertir en una epopeia digna de ser explicada en un post, com si fos un conte més, com una història de les moltes que la gent s'empenya en titllar de conte, per a gaudi de lectors amb sentit de l'humor i com a referència d'escarment per a compradors compulsius per via electrònica.

Com que els 105 o 115 euros que me'n demanaven els de Redcoon em semblava massa car, i vaig decidir buscar millor preu o algun model més barat.
NexTag Comparison Shopping presentava diversos distribuïdors amb el mateix producte per menys de 80 dòlars nordamericans! Meitat de preu !... Una ganga !

Vaig triar un distribuidor que em feia fer la compra electrònica via Amazon.com.
Tant per tant- vaig pensar, n'encarrego dos: un per al departament de francès i un altre per al departament d'anglès. Deu professors en traurien, segur, bon profit per a les seves classes. Les aplicacions per a l'ensenyament d'idiomes són incomptables i penso en algunes per a desenvolupar-les a nivell experimental.

Però jo imaginava fer-ho servir també per a molt més, gravar per a escriure...
Cap més idea perduda, totes salvades. Aquí un vers, allà una idea, allà un argument, allà un so, més enllà una conversa, més enllà encara un fragment de notícia a la ràdio o la televisió...
La gravadora al servei de l'escriptura: una màquina per a escriure. La idea em feia feliç.

Vaig començar a neguitejar-me en veure que la comanda tardava a arribar moltíssim més del que ja era de preveure. Tres setmanes i cap notícia!
Quan per fi vaig rebre una trucada del servei de missatgeria DHL va ser per patir una mala notícia:

- Sr. Sadurní Girona? Li truquem de DHL per dir-li que Aduanes ens comunica que tenen retingut un paquet al seu nom. Ens hauria de dir primer quin producte és i després acceptar les despeses d'aduanes perquè li poguem lliurar el paquet !

Se'm van posar els pèls de punta i em vaig encendre una mica !
Com, que no tenen màquines per a saber què és què ? Si poden mirar fins i tot els cervells! Que no estem tots dins de les fronteres de l'Imperi ?
I despeses d'aduanes? Quines despeses d'aduanes? No en deien res sobre despeses d'aduanes, allà on jo ho comprava... Quan puja aquest impost ? Potser uns 70 euros, diu? Que està de broma? Que estan boixos?

Li vaig començar a explicar les meves penes en cascada: (reproducció aproximada)

- Miri, aixo són dues gravadores digitals que van destinades
a un departament de llengües estrangeres d'un cente públic de la Generalitat
de Catalunya. Sap que jo hauria pogut encarregar el producte a una
distribuidora amb seu a Badalona per nomes 110 euros? I que ho vaig comprar
via Internet als EEUU per estalviar diners al contribuent i no perquè surti
més car ?
Escolti, li puc donar el NIF del centre, els noms i els telèfons del director i la Secretària del centre, li puc demostrar que ho farem servir per ...

La senyora, molt professional, va aconseguir calmar una mica el meus nervis primer escoltant de manera impassible tots els meus arguments i després anotant aquelles dades que jo li donava en relació amb el meu centre.

- Miri, el que podem fer és mirar de posar-nos en contacte amb Aduanes i que
ells es posin en contacte amb el distribuïdor americà demanant que canviïn
l'adreça de destí i precisant per tant que com que és un centre públic, no
caldrà aplicar taxa d'aduanes ... però no li ho puc garantir. Això sí, tòt això
tardarà un dies més!

- Bé, sí, faci-ho , sisplau, faci-ho !

Quan vaig penjar, em vaig veure fotut com qui s'adona que ha estat fent el negoci de Robert de les cabres! Em repetia la penitència: El barat surt car ! Cal comprar prop de casa ! Mai més res per Internet ... Em volia fondre ...

Però la història té un final feliç. Per confirmar la regla, suposo!

Al cap d'uns dies vaig rebre des dels EEUU un correu de resposta a la meva queixa, on jo havia detallat fil per randa els ets i uts de la desgràcia , dient que les seves normes els impedien canviar l'adreça del destinatari, però que farien el que estés en les seves mans perquè jo rebés la meva comanda el més aviat possible.

Pocs dies més tard, els de DHL em van trucar per dir que ja tenien el paquel a punt de lliurar ben aviat. Ho vaig rebre el dilluns 9 de maig. Les despeses d'aduanes eren 38,74 €.

Però tres setmanes més tard, vaig rebre una altra vegada la visita de DHL amb un full ben precintat on, contra tot pronòstic, em retornaven els 38,74 euros i un paper on deia : No procede cobro de tasa de aduanas...
El tinc fotografiat i el guardo com un tresor. Al cap i a la fi, m'ha pemet d'escriure aquest conte de fades bones del segle XXI. I a més com a prova que, si no hi ha angelets bufadors al cel, de vegades ho sembla. I ara la gravadora em permetrà d'escriure el meu recull de contes cruels, dels que ja he començat a gravar els arguments i els personatges...

Encara ara em dura el mig somriure agredolç que em va produir la notícia. Ben mirat ... vivim en un món feliç.

Contrastos: online vs paper ... Pobres arbres!

Dipofilo II | 310

El dia 8 de maig, a mitja tarda, a l'andana tres de l'estació de VNG, esperant el tren de les 17h50, en direcció a Barcelona, vaig trobar dues amigues que feien el mateix que jo. Jo me n'anava als Jocs Florals i elles dues a la presentació del llibre de Laura Vicente Teresa Claramunt. Pionera del feminismo obrerista anarquista. Madrid. Fundación Anselmo Lorenzo, 2006.

Dalt del tren la Laura Vicente em va explicar detalls interessants de la publicació del llibre, fruit d'una beca obtinguda a través de l'Ajuntament de Sabadell allà per l'any 2001 o 2002.
Mil exemplar editats, si no ho vaig entendre malament.

A l'altura de Gavà o de Viladecans, se'ns va acostar una noia que repartia uns fulletons, tamany quartilla. Van resultar ser contes que es venien al preu d'un euro. En unes altres circumstàncies potser n'haguéssim comprat un, però aquella interrupció sorpresiva, enmig de la conversa, ens va agafar en fred i no vam fer fira.
Però com que duia la càmara penjada, vaig tenir el reflex de fer dues fotos. I just després de la segona, la bateria va fer figa definitivament.


És per això que puc reproduir aquí aquest tipus de comerç ambulant de material artístic que deu tenir arrels seculars, per no dir mil·lenàries. Contes en format paper venuts al tren. Curiós , oi? No vaig tenir esma de preguntar-li si era ella mateixa qui ho escrivia i imprimia o si eren contes d'algun col·lectiu o ... Després, quan ja no hi era a temps, se'm van anar acudint un munt de preguntes... Vaig retenir que la
idea era encara vendre literatura en format paper, com si es tractés d'un caramel.



Jo mateix visc ara amb la idea d'editar en paper el meu Dipofilo I, potser també amb alguna cosa del Dicofilo ... El fet és que mentre hi ha qui somia amb paper, tota una tendència del "només en línia" va fent camí, imparable.

Ho llegia l'altre dia a un vell The Herald Tribune a punt de ser portat al reciclatge: Secció Business Technology & Media: Divendres 6 d'abril 2007. pg. 11. Online only
Per celebrar el Dia de la Terra, el 22 d'abril, el setmanari The Week muntava la "tirada" d'un número únicament "en línia", iniciativa esbombada arreu amb el padrinatge de la marca Lexus, de cotxes de gamma alta. El projecte es rematava amb un altre acte mediàtic a Los Angeles, sobre temes medioambientals, també apadrinat per Lexus.

L'article explicava també que, properament, diverses revistes del grup Hachette: Elle, Girl i Premiere, ja només seran publicades en format electrònic, el mateix que la revista Child , de l'empresa Meredith i que altres dues Life i Teen People de Time Warner...

Tot això contrasta amb el fet que alguns pobres-de-nosaltres ens obsedim encara pel format paper, mentre la tendència imparable és el "gairebé tot format electrònic".

Fóren bones notícies pels arbres si no fos perquè una altra notícia, aquesta electrònica, a Planète-urgence.org, , que dóna xifres del consum de paper de wc a Suissa ... posa els pèls de punta.

"Une étude du WWF montre que seul le dixième du papier WC et domestique vendu en Suisse est produit à base de vieux papier. Pour fabriquer les 90% restants, à base de cellulose fraîche, ce sont des forêts entières qui disparaissent. A eux seuls, les Suisses consomment plus de 5.000 arbres par jour, soit l’équivalent d’une surface de forêt de 160.000 mètres carrés, ou encore de 22 terrains de football."

Un rouleau par semaine

Des forêts entières sont rasées pour fabriquer un produit qui finira dans les toilettes ou à la poubelle après un usage unique, (...)

En 2004, les Suisses ont consommé 156.000 tonnes de papier hygiénique et de ménage, soit 16,6% de plus qu’en l’an 2000. Semaine après semaine, chaque habitant de notre pays expédie environ un rouleau de papier toilette dans les égouts. Or, le bois utilisé pour fabriquer ce papier toilette provient des forêts d’Amérique latine, d’Asie et de Russie, où l’abattage sauvage est monnaie courante.

Em pregunto quina xifra correspon a Espanya durants els mesos de juliol i agost i a tota Europa tot un any! Anem pensant quines mesures haurem d'acabar adoptant a l'hora d'anar ... de ventre.