26.7.09

Copiar impunement s'ha d'acabar

En Màrius Serra va publicar recentment a La Vanguardia (dilluns 18 de maig de 2009) un article rodó i afinat sobre el programa Approbo i les seves aplicacions virtuoses.



“No hay nada malo en copiar. De hecho, la transmisión cultural se fundamenta en la imitación y en la copia. LO malo es hacerlo indiscriminadamente, sin citar la procedencia y, sobre todo, sin añadir nada de nuestra cosecha”
La Vanguardia. “Lo copio del pueblo”. 18.05.2009 .pg.21



Tot el que hi deia em va interesar doblement. Per una banda pel fet de veure que hi ha una eina més al servei dels creadors i creatius, espècie per la qual sempre he sentit una gran admiració. Una eina que els permet de protegir els seus legítims interessos de manera que es pugui garantir l’autoria de la creació i els drets que se’n desprenen.
Per altra banda, perquè com a profesional de l’educació, el tema de la bona i mala utilització que es pot fer d’Internet per part d’alumnes i professors és un tema que té una vigència permanent i un llarg camí per córrer per tal de millorar senssiblement.
La tópica queixa de molts professors que uns alumnes han copiat els treballs al “Rincón del Vago” posa en evidencia més als professors que als alumnes. I exigeix gairebé com a conseqüència directa un replantejament urgent i generalitzat del que cal demanar fer als alumnes. Efectivament , la culpa –que sempre és molt negra i ningú no la vol- és del tot dels professors, per demanar als alumnes un treballs que no toca demanar a l’era d’Internet.
Segurament evidencia que la responsabilitat que hi hagi alumnes que seleccionen, engaxen i copien desenes, dotzenes, i centenes de pàgines directament d’una seu Web , sigui del famós “Rincón del Vago” o de les Vikipèdies en tots els idiomes , que ho grapin i ho lliurin als professors i que aquest ho acceptin … és una responasabilitat culpable dels professors.
Cal urgentment establir una nomes de treball i de control de l’aprenentatge -i fer-ne una difusió universal -- que recordin que:
1. la famosa “cita pedagógica” o citació d’un text d’un altre autor , sigui qui sigui qui la utilitzi, ha de ser relativament curta (entre 5 i 10 línies com a màxim, o unes 100 paraules o uns 500 caràcters).
2. que necessàriament ha de comportar una referencia clara a l’autor i a la font de la qual s’extreu.
3. que el 90 per cent del que es presenta com treball personal ha de ser personal i que les citacions textuals d’altres fonts, escrites o digitals, siguin estrictament exemplificants o referencials, i que mai no es faci passar per contingut propi! Dit d’una altra manera : que quedi clar en cada treball quin és l’apartat corresponent a citacions d’altres fonts i quina és la part d’aportació personal, analítica i/o sintética. Encara que sembli mentida, encara cal repetir aquest tipus de bertranades!

Això és una petita revolució necessària i sine qua non per millorar sensiblement la qualitat de l’educació del país, i com a tal hauria de ser implementada amb urgència des de l’escola primària i imposar-ho com una norma sagrada a Secundària. Infringida a la Universitat, hauria de poder ser fins i tot sancionable penalment..
Aquesta revolució estalviaria als professors milions d’hores de pseudocorrecció farragosa i completament inútil de cara a l’educació dels alumnes; també s’estalviarien tonelades i tonelades de paper i tinta totalment malbaratades i afectaría directament el grau d’atenció i la qualitat d’estudi dels alumnes, que perdrien de cop la possibilitat de recorrer a aquesta patètica d’autoenganyar-se tot intentant enganyar els educadors!
Crec que aquest canvi en la manera de demanar feina als alumnes ha d’anar acompanyada d’allò que suposa apostar decididament per augmentar significativ ament l’oralitat: és a dir un augment de l’expressió oral en tots els fronts , susbtituint bona part del pseudo treball escrit : seleccionat, copia i enganxat , gat fet passar per llebre .

Trobar el punt just de les coses ha estat i será sempre una tasca difícil, però crec que aquest és un objectiu raonable: trovar un equilibri entre els extrems, un dels quals és aquesta còpia arrauxada , burda i inútil que es fa passar per treball seriós, només perquè està enquadernat, imprès amb impressora láser i a tot color.
Avui que es comença a veure l’horitzó de currículums quasi exclusivament digitals i amb aprenentages basat en bona part en la utilització sistemática de les TIC i les TAC, és un bon moment -millor avui que demà- per erradicar definitivament aquestes conductes pandèmiques basades en l’estafa, la còpia textual de textos d’Internet sense citar-ne la font original.
Benvingudes eines com l’Approbo, doncs, que entre altres bondats , acceleraran -esperem-ho, almenys- les mesures per ensenyar a aprendre a aprendre millor…


***************************

Enllaços

1. Approbo. Web oficial

2. Approbo: compara tus documentos con los contenidos de Internet http://approbo.citilab.eu/ Symmetric- CitilabDescripció: Programari gratuït per detectar i/o evitar coincidències en treballs acadèmics redactats en format electrònic. És un comparador de documents online que permet comparar el fitxer desitjat amb aquells que hi coincideixen i que es troben a internet tot indicant el grau de semblança entre l'original i els diversos resultats. També permet seleccionar paràgrafs per detectar altres documents que els continguin.
3. El Software antiplagio: detector de copiones. Approbo, la alternativa española

4.Aprendre a aprendre

23.7.09

Contes perfectes. Contes sublims

En una camisa de retalls pendents de lectura guardava un article d' Isabel Coixet al suplement
El Dominical del Periódico de fa uns mesos. Un article que ella va titular Cuentos sublimes



"Acabo de leer dos cuentos que me han parecido sublimes, redondos, bellísimos, crueles, y sí,
no dudaría en calificarlos de perfectos.
El primero es un relato de Edith Wharton titulado Souls belated, en España Almas rezagadas.
(...)
Noche sobre noche, el libro que acaba de publicar el escritor Ignacio Vidal-Folch, contiene dos piezas maestras: Prognosis y Mensaje , (...)

(iDom. MI HERMOSA LAVANDERÍA. Isabel Coixet)


Qualificar uns relats com sublims o obres mestres , ho escrigui qui ho escrigui,
acostuma a fer aixecar les orelles dels lectors...
Sublim? Penses que ni que fos una mica exagerat, com a mínim fóra molt bo, i que sovint
bo ja déu n'hi do, no cal demanar més...
Aquesta és la raó per la qual vaig decidir deixar-me caure a la trampa...aviam què en sortia de tot això.

Per una banda vaig anar a cercar a Google i en un moment vaig poder trobar i descarregar-me sencer el conte d'Edith Wharton, Souls Belated (1899),
Vaig trobar dos enllaços més que em van permetre de conèixer l'essencial de la seva autora i la seva obra i una crítica sobre aquesta narració tan especial.,
Si voleu fer drecera ja us dic on el trobareu, aquí: Souls Belated by Edith Wharton (1862-1937)

Per I'altra banda, avui, de tornada a casa, hem passat per la llibreria i hem trobat i m'han regalat Noche sobre noche, d' Ignasi Vidal-Folch, Editorial Destino. Col. Áncora y Delfín. Nº 1143.
Dotze relats ...



"que son otras tantas variaciones sobre el paso del tiempo, la muerte, la ruptura amorosa, el miedo, el arte de la fotografía como técnica moderna que detiene el tiempo y fija fragmentos de la engañosa realidad" (...)


Com diría en Punset, només amb la contraportada ya començo a ser feliç, a disfrutar-ne abans de començar a llegir-los, amb la idea que com a mínim un dels dotze serà sublim (¿?) o una cosa així, i vull creure que els altres onze, si són del mateix autor, potser no s'allunyaran gaire de la perfecció...

Ja sabem què acostumen a dir les contraportades, oi?, però vull creure que aquest cop, como
en tots els altres, el que hi diuen és la veritat, i no simple propaganda de l'obra ...


"historias que provocan una fascinación hipnótica de la que el lector difícilmente puede evadirse tal vez por el encanto singular de la misma aventura que narran, o tal vez por un estilo de escritura rotundamente logrado (...) que alcanza la excelencia en el apasionante arte de contar."


I si fos exactament així ? In dubio pro reo ;-) ...
Au, comencem, que no estan el temps com per deixar-se perdre contes sublims...

Ah! En el cas -força improbable- que us sentíssiu molt estafats per la narració, recordeu que jo em limito a fer de tornaveu. No mateu el missatger, ans demaneu dret de rèplica al Periódico i canteu-li la canya a la Isabel per hiperbòlica i hiperfeminista.
Imagino la trama d'un conte cruel que emboliqués en una relació d'amor prohibit un escriptor de contes sublims i una directora de cinema a qui li agraden ciutats com Vancouver i Tòkio i la música de Gino Paoli... En tot cas jo sóc capaç d''imaginar-me'n tota una pel·lícula ;-)


Mensaje es un relato demoledor sobre el miedo en el País Vasco (...)

Prefereixo no donar cap més pista que aquesta, segur com estic que excitarà la curiositat d'algú, com em va passar a mi.

Descobrim Souls belated i poseu-li vosaltres els vostres adjectius.
L'altre, el d'Ignasi Vidal-Folch , Mensaje , si us interessa... el podreu trobar en alguna biblioteca o com jo... en alguna llibreria...

______________

17.7.09

Darrers tocs de teoria abans de posar-me a escriure de veritat.

Més val tard que mai, fa uns dies vaig acabar prenent una decisió important, -definitiva?- pel que fa al meu futur com escrividor de ficció literària: contes, relats o novel·les, i de la poca o molta poesia que sigui capaç de rimar consonantment o assonant, poesia en vers o en prosa...
a banda del que segueixi escrivint en els blogs propis i els comentaris que pengi en blogs d'altres blogaires...

Vaig regalar-me tres llibres de referència en el món de la literatura sobre com escriure ficció, com escriure una novel·la...Una mena de paquet definitiu i final abans de posar-me a escriure de veritat sense més dilació, no sigui cas que, quan vulgui posar-m'hi, ja sigui massa tard.
De fet, ja és massa tard, en sóc conscient, però no tard del tot.
Com a mínim fa més de 20 anys que m'hi hauria d'haver posat, i fa més de vint anys que arrossego la mateixa mandra de posar-mi. Crec que ara ja puc dir que la paraula exacta no és mandra, sinó "incapacitat" d'escriure i de restar en la situació del que somia ser escriptor sense escriure.

Ja em vaig empassar sencers, i vàries vegades dos llibres de John Gardner: The Art Of fiction (1963) i On becoming a novelist (1983) , i un de Mario Vargas Llosa Cartas a un joven novelista (1997), i una altra petita biblia essencial, el llibre de Jean Guenot. Écrire. Guide pratique de l'écrivain avec des exercices. [autopublicat per] Chez Jean Guenot. 85, rue des Tennerolles 92210 Saint Cloud.

A dins hi diu : Paris 26 de febrer de 1990. Va ser pels Carnavals d'aquell any: 527 pàgines de teca fina en 30 capítols que acaben, cada un d'ells, amb tot un seguit de propostes escriptòriques, anomenades exercicis. Mai no sabrem on hagués jo pogut arribar si des del març del 90 m'hagués aplicat a fer tots els exercicis allà proposats i me n'hagués sortit.

El primer capítol, titolat "L'auteur et l'écrivain" comença així:

"On commence à écrire par vanité, on continue par orgueuil ; on arrête lorsqu'on renonce à une certaine image de soi. Tout écrivain est d'abord un auteur, avant même d'écrire ; il le reste parfois après. "(...)
Creia que amb aquest paquet n'hi havia prou i de sobres per posar-me a escriure sense esperar a aprendre res més, però encara m'havia de trobar amb un altre llibre excepcionalment interessant: el vaig comprar a l'aeroport de Barcelona just abans d'agafar un avió per anar al Carib: parlo del llibre d'Elisabeth George Mes secrets d'écrivain, versió francesa de l'original en anglès titolat Write away (Harper and Collings. 2004).

Elizabeth George és al meu parer un llibre fonamental per a tothom que es proposi escriure més allà de l'escriptura iniciàtica de qualsevol taller d'escriptura.

E. George, a més, cita els seus referents fonamentals, que passen a ser, per la mateixa raó, referents afegits al seu propi llibre.

D'aquí ve que, com deia més amunt, em decidís en un rampell estrany, a comprar d'una sola tongada a Amazon.com el paquet definitiu:
El clàssic dels clàssics de James N. Frey How to Write a Damn Goof Novel (Saint Martin' s Press. new York. 1987).
Un manual amb un títol excel·lent, signat per James Scott Bell i titolat Plot & Structure. Techniques and exercises for crafting a plot that grips readers from start to finish .
Finalment, l'original en anglès d'Elizabeth George: Write away. One Novelist's Approach to Fiction and the Writing Life, en l'edició de Perennial Currents Edition (an Imprint of Harper & Collins). 2005.

Els estic devorant tots tres a l'hora, i al temps que llegeixo també una mica de tot. Els diaris, els blogs, el Temps, i fins i tot, articles que guardo per "quant tingui temps".

Així, a l'hora d'escriure aquest blog, he posat sobre la taula la pàgina 9 del Diari de Vilanova del dia 3 de juliol passat. Allà, la Ma Rosa Nogué hi escriví un article preciós titulat "Escriure de nit":



"Però tu, escrius amb un horari fix? Escrius cada dia? I si no en tens ganes?, solen ser preguntes habituals dels meus alumnes dels cursos de narrativa, en un intent gairebé desesperat que els digui que no, que és impossible escriure amb un horari fix, o fins i tot fer-ho cada dia, que val més quedar-se a l'espera de la visita de les muses, fent qualsevol altra cosa.
De fet, l'horari o la regularitat de l'escriptura no té cap importància, no hi té res a veure. L'únic que val és el text resultant. L'únic. Escric sempre que puc, si es de dia, de dia, si és de nit, de nit, els dic, encara que no en tingui ganes. Sempre em sembla que queden una mica decebuts."



He de fer com la Ma Rosa i com tanta altra gent. Cal trobar una estona i imposar-m'ho com una norma que no es pot trencar, passi el que passi. Exactament el que jo ja escrivia fa uns anys que Graham Greene feia dir al en Bendrix a la novel·la The End of the Affair.
Ho repeteixo aquí perquè hi farà bonic i s'hi escau perfectament:



"Graham Greene, en una de les seves grans obres, The End of the Affair, posa en boca del seu personatge Maurice Bendrix aquestes paraules que resumeixen perfectament la condició de l'escriptor:

"When young, one builds up habits of work that one believes will last a lifetime and withstand any catastrophe.

Over twenty years I have probably averaged five hundred words a day for five days a week. I can produce a novel in a year and that allows time for revision and the correction of the typescript. I have been always very methodical and when my quota of work is done, I break off even in the middle of a scene. (...)

When I was young not even a love affair would alter my schedule. (...)

I was keen only for my desk, my sheet of paper, that quota of words dripping slowly, methodically, from the pen."

(The End of the Affair. Book One. Chapter 6)

No cal ser gaire perspicaç per imaginar que Maurice Bendrix, que és novel·lista en la novel·la, és el mateix Greene explicant el gran "truc" del seu ofici d'escriptor:
no deixar que res ni ningú (ni tan sols un asumpte amorós, deia ell) li trenqués el ritme de treball que s'havia autoimposat!

Si l'escriptor potencial és la persona que decideix escriure un conte o una història com el fruit d'una lectura, d'un estat d'ànim, d'una situació personal d'eufòria o de depressió ... - i sembla ser un cas molt freqüent -, tard o d'hora ho acaba deixant ...
Com a molt en surten fulls esporàdics sense conseqüència i només en casos molt especials alguna obreta d'èxit.

De fet, l'escriptura és, en metàfora d'en Vargas LLosa, una tènia o solitària amb la qui hom se sent condemnat a conviure cada moment del dia. L'escriptura, o és una "malaltia crònica" o no és."



He escapat una mica del tema voluntàriament. El tema és que se m'està acabant trobar excuses per no posar-me a fer el meu fet, valgui el que valgui, ni que valgui ben poc.

Aviat -és un dir- ho sabrem. Ja us ho faria saber ;-)

Descobrint Baltasar Porcel a la revista El Temps

Al setmanari El Temps Nº 1308, del 7 de juliol de 2009 descobreixo una part del que calia saber de Baltasar Porcel.

Per una banda, un extens article signat per Lluís Bonada, amb els grans trets del personatge i per altre, un recull de delcaraions del l'autor al stmanari des de l'any 2000.



"Jo he transformat la meva vida en literatura. Disfruto més escrivint que gairebé vivint. Això no ho havia dit mai. I mireu, m'alegro que hàgiu vist això. I si sabéssiu el que he corregit us en farieu creus. I sabeu qè he corregit [de le novel·la Olimpia a mitjanit] (...)
vaig treballar les paginades de cap a cap tres vegades"

El Temps. Nº 1308. 7.07.2009. Cultura. pg. 76-82


M'omple de satisfacció haver descober aquest raferent que em servirà per composar la meva imatge del personatge i de la seva obra.

13.7.09

Participeu als Jocs politicolingüístics

Si encara no coneixeu aquests jocs, ara que hem penjat el 17è és una bona ocasió per descobrir-los. Són aquí: Jocs politicolingüístics

Poseu a prova la vostra comprensió lectora, el vostre nivell d'intuïció morfosintàctica,
el vostre grau d'empatia sociopolítica, i l'abast del vostre coneixement mediàtic.


Observació:

Els jocs proposats estan basats en textos reals.
Tanmateix gairebé tots els textos han estat adaptats o lleugerament
trets de contexte, és per això que, juntament amb les opcions proposades,
no totes políticament correctes, poden ferir la sensibilitat del lector.
El que avisa no és traidor. ;-)

tens un racó dalt del món: Textos proposats per al 116è joc literari

tens un racó dalt del món: Textos proposats per al 116è joc literari

116è joc literari . @ Tens un racó dalt del món.

Proposta del Sani per al 116è joc literari d'en J.M. Tibau @ Tens un racó dalt del món

Algun dia tornaré als teus braços

En obrir el bagul, aparegué una capsa que contenia postals de l'àvia i algunes de les fotos escadusseres que, per raons desconegudes, mai no foren enganxades a cap dels àlbums familiars que eren a les prestatgeries del menjador i que havíem mirat mil vegades.

Totes les cares eren noves per mi i tots els paisatges m'eren exòtics o estranys. Només algunes postals reproduïen capitals del món properes: Madrid, Roma i Amsterdam, també Lisboa i París mostraven monuments que ja ens eren familiars.
Enmig del paquetet aparegué una postal diferent de totes les altres: el retrat del cap d'una nina rossa, amb uns ulls d'un blau vert encisador que llençaven una mirada perduda. No portava vestits ni anava pintada. La seva boqueta de pinyó era tancada i no era fàcil d'endevinar si preguntava res o si era a punt de contestar-me.

Vaig tombar la postal i em vaig trobar amb només tres dades: un segell francès matasegellat a Bordeus el 30 de juliol del 1936 i una frase que era tot un poema:

El tic tac dels teus ulls em farà voltar el món, però algun dia tornaré als teus braços.

Ho signava , amb una lletra amatent i aplicada, un Albert que, evidentment, no era pas el meu avi.

Per això, aquell vespre vaig esperar amb neguit que tothom acabés el sopar i cadascú se n'anés a la seva cambra per pujar a demanar a l'avia que m'expliqués la història amagada en el missatge de la postal.

Quan l'àvia em mirà fit a fit, em va semblar descobrir el seu esguard per primera vegada: tenia també ella, com la nina, una mirada perduda i clara, i uns ulls d'un blau verd maragda.

Va esperar una estona abans no es va decidir a començar el relat, com si prengués el temps que li calia per reconstruir tot un pany de paret del seu passat. Amb els ulls humits i la veu trencada va fer així:

- L'Albert, nena, fou l'home que més vaig estimar. La guerra me'l va manllevar... Van passar els mesos i els anys, m'escriví des de diversos països d'Amèrica, però mai més no tornà als meus braços...

I així em va continuar explicant el seu drama. El relat d'aquella història acabà de matinada, quan fora, al carrer, ja apuntava l'alba...


________________

12.7.09

De pastilles miraculoses. Ja només en falta una altra i podrem [podran] fer tocar campanes

En Francesc Puigcarbó m'ha convidat avui, des del seu blog, a passejar-me per d'altres blogs de columnistes de l'Avui, un darrera l'altre...

En llegir la primera part de l'article d'Albert Om,
Examen visual, examen sexual ,

"S’ha dit i molt que la societat posa una pressió excessiva en el cos de la dona. Potser no s’ha dit tant que l’home la pressió la nota en el sexe. Les dones passen un examen visual, i els homes, un examen sexual. Moltes angoixes d’elles vénen derivades de no poder complir els cànons de bellesa, allò del 90-60-90. Moltes angoixes nostres vénen perquè sí que ve d’un pam i sí que ve de deu minuts més o menys. Escenas de matrimonio resumeix en cada gag tot això que intento explicar: ella sempre és una foca, i ell, un impotent. Les dones ja han sortit de l’armari i han aconseguit un cert consens social que no cal tanta exigència en el físic. Els homes encara ho pateixen en silenci i proven de superar-ho a base de pastilles. Des de dimecres, ja n’hi ha una contra l’ejaculació precoç. Viagra, per una banda, i Priligy, per l’altra." (...)"


se m'ha acudit penjar-hi un comentari que ara reprodueixo aquí:

14. Albert, ho sento, t'he de prendre per un moment la glòria eterna amb la idea que proposo tot seguit i que hauries pogut proposar tu per poc que haguessis tingut un estoneta per pernsar-hi: Cal que abans d'arribar als 1000 programes, o justament el dia D, convidis un químic, un sexòleg, una sexòloga i un farmacèutic, i els preguntis per quan serà la pastilla única "TI" (tot inclòs) un terç levitra enduridora i de manteniment, un segon terç priliantiejaculació precoç, que aposti per l'estona, allargant-ne mínimament la durada, i un darrer terç que faci de "pota sud" del tema: la part de pastilla que augmenti i allargui durant una estona la massa muscular [fins aconseguir el cilíndric pam de titani].
Queda clar que la pastilla del segle XXI serà trifuncional.
Anem pels dos terços. Ja falta menys per poder fer tocar capanes.

Suposo que intueixes que si aconsegueixes una resposta sextisfactòria a totes aquestes preguntes... la teva es convertiria immediatament en l'entrevista del segle.
Bona sort i bones vacances!
Sani 12.07.09,

______________



La reflexió que fa una Ma Mercè al post d'en Albert em sembla tan antològica que no em puc estar de reproduir-la també aquí tot felicitant-la per la grandesa de les seves paraules.
Ma Mercè, amb tota la meva admiració:


"06 .Si els homes no es preocupessin tan del sexe (que a les dones no ens obssessiona tan) i pensessin més en l'afecte, la dolçor,la tendresa, el petó suau i desinteressat, les parelles duaradrien més, i tots seriem més feliços. Perquè el sexe, per llei de vida, s'a caba i la parella caldria que continués, el que falla és l'afecte; hi ha homes que només fan un petó o una moxaina quan volen sexe; una pena!!!!
Mª Mercè11.07.09, 06:24 "

11.7.09

Més misèria primermundista: escàndols de premsa groga

Obro el correu Yahoo i em trobo amb aquesta bafarada pestil·lent:

"Scandale : gwyneth Paltrow, Elle Mc Pherson, George Michael espionnés?

Scandale au pays des Beckham et des Windsor! Le Guardian, un quotidien de gauche, est à l'origine de révélations selon lesquelles des tabloïds britanniques ont fait écouter des milliers de personnalités en toute illégalité avant de payer plus d'un million de livres pour tenter d'étouffer l'affaire. "

Poc comentari a fer. Només constatar que la morbositat forma part de la definició de persona humana. Què hi farem si estem parits així ?
Somriure i riure, i enfotre'ns-en. No hi podem fer massa més.

10.7.09

Consumir o no consumir, aquest és el dilema

Crec recordar haver penjat fa uns mesos una foto d'una bossa d'una amiga francesa que portava escrit amb lletres ben grosses : "Le shopping, c'est moins cher qu'un psy" que en la filosofia popular equival a dir que més val gastar-se el diners al restaurant que no pas a la farmàcia; que més val anar de compres que no pas al psicòleg o al psiquiatre.
I no crec que ens puguin donar raons serioses en contra d'aquest argument científicament comprovat. Comprar i consumir són activits terapèutiques que eviten moltes depressions.



Fotos SGR. Juny 2009


Aquesta crisi serveix també per fer trontollar els pilars de l'ètica i la moral que regnava fins ara.
Sabem que el consum desfrenat, acompanyat de producció de milions de productes totalment inútils és culpable de l'efecte hivernacle i els seus problemes col·laterals sobre la salut humana arreu del planeta.
Però també hem après que el fre en el consum porta les societats desenvolupades a tasses d'atur socialment insuportables, que equivalen a una pandèmia d'enfermetats psicològiques i socials.

Estem doncs davant d'una situació ben difícil, on cal triar "entre dolent i pitjor".
Moltes de les solucions proposades són contradictories i ningú no sap massa bé com serà el futur, però trobo a faltar una certa dosi de pedagogia seriosa destinada a la ciutadania. Tothom hauria de caminar en la mateixa direcció o com a mínim evitar de banalitzar els problemes.

No crec que la solució passi per genealitzar ofertes que tornin a portar-nos al consum desaforat per culpa de preus amb poc marge de benefici, de caure al parany del consumir objectes i productes completament superflus.

La solució hauria de passar, em penso per reconduir intel·ligentment el consum a tots els nivells mentre, paral·lelament, es muntessin uns cordons sanitaris seriosos contres les corrupcions i les inconsciències.
Caldria aprofitar l'ocasió per ressucitar la cultura de l'esforç, la de l'estalvi, la de la lluita permanent contra el malbaratement dels diners públics, i a nivell particular, aplicar el seny i la racionalitat.

No veig massa clar que els mitjans de comunicació, que són una mica la prova del nou de la situació social actual , vagin per aquest camí. Es limiten a transformar els telenotícies en llargues llistes de les desgràcies que es produeixen arreu del món però no dediquen prou progrmes a la reflxió seriosa de la situació ni a la de propostes per resoldre els problemes reals.


________________

9.7.09

Codi per la creació d'una zona de color d'amplada variable

(div style="PADDING-RIGHT: 20px; PADDING-LEFT: 30px; BACKGROUND: #FFFF00; COLOR: #0000FF; width: 500px")

El text que desitgem reproduir i acabar amb l'etiqueta de tancament de la zona "div"

(/div)
Cal canviar els parèntesis pels símbols < i >


El color de fons, background, es pot canviar a voluntat:
#EFEFEF gris clar ; #FFFF00 groc

El color del text , color, també es pot canviar a voluntat:
#0000FF blau ; #000000 negre

Per escollir els colors i copiar-ne el codi corresponent, cal conèixer un bon diccionari de colors com aquest Pourpre.com

Per colors http://pourpre.com/chroma/dico.php?typ=teinte
Per noms http://pourpre.com/chroma/dico.php?typ=index


El codi de més amunt permet crear una zona amb el color de fons i color de lletra volguts, i amb una amplada determinada que nosaltres precisem en píxels.
Vàlid per a posar de relleu un text o per a per a citacions, per exemple...


Alternativament a l'etiqueta div es pot fer servir l'etiqueta span
Es posa entre cometes el color de background que triem per al nostre text, i llavors només cal tancar l'etiqueta. i podem precisar per a aquell tros de text únicament el color de fons:

padding marge esquerre i dret en pixels
backgroung-color codi de color triat
font-family nom de la font triada
font-size dimensions de la lletra en pixels

Sí, jugar amb les possibilitats del codi pot ser divertit





_________

8.7.09

Taller d'escriptura creativa virtual. Mercè Rey. VNG

No em puc estar de fer una mica de publicitat d'aquest Taller d'escriptura creativa virtual que anima Mercè Rey a través de la Biblioteca Joan Oliva de Vilanova i la Geltrú, i que es publica a través del bibliobloc Fora del prestatge.

El Diari de Vilanova del 3 de juliol 2009 inclou un llarg article on es parla d'aquesta iniciativa.


"No hi ha límit d'inscripcions ni horaris, no cal començar-lo el primer dia o acabar-lo l'ultim, i poden entrar-hi tant els qui participen com els qui no"
(Cultura. pg. 65)

La Mercè comença proposant uns exercicis de "desbloqueig" escriptòric. :
    1.Escriptura automàtica ; 2.Binomis o conjunts de paraules ; 3.Conjeturar.
    4.Creació d’esbossos ; 5.Escriure els somnis.
Suposo que pot interessar a més d'un jove escriptor amateur i a algun de més granadet amb ganes de participar a un taller d'aquest tipus. No em fa res Així que

No m'he pogut estar tampoc d'anar a visitar el blog d'en Jesús Mª Tibau Tens un racó dalt del món que, ho dic amb una mica de vergonya, he tingut molt descuidat des de fa temps.
Espero Jesús Ma que no m'ho tindràs en compte! : faré un "exàmen de consciència i dolor dels pecats" i miraré de participar en els propers jocs...

Celebro la inicitiva de la mercè Rey i li desitjo un gran èxit des de tots els punt de vista. Ho seguirem de ben a prop.

____________________


9.07.2009


Afegeixo unes línies del llibre d'Amélie Nothomb Biographie de la faim


C'est en 1989 que je me suis mis à écire àplein régime
Rtrouver le sol japonais m'en donna l'énergie.
C'est là que j'adoptai ce qui est devenu mon rythme :
consacrer un minimum de quatre heures par jour à l'écriture.
Écrire n'avait plus rien à voir avec l'extraction hasardeuse
du début : c'était désormais ce que c'est aujourd'hui -
la grande poussée, la peur juissive, le désir dans cesse ressourcé,
la nécessité voluptueuse"
Biographie de la Faim. Albin Michel. 2004. Le livre d epoche. Pag. 185


Si hi ha un lloc on aquesta citació té sentit, crec que és en un loc com aquest, on es parla d'escriptura a lletraferits de totes les condicions barrejades.

Hi ha uns principis que han d'acabar -quana sigui, quan pugui ser- amb la cadira enganxada al cul , tal com recomanen tant Amélie Nothomb com Elisabeth George Mes secrets d'écrivain.
Escriure com un escriptor té aquest preu.

6.7.09

Modesta contribució a la Tipologia universal dels lectors (endegada pel Llibreter)

En el seu blog, el Llibreter publica un post ben interessant i ambiciós que porta per títol
Assaig de tipologia en curs.

Llegit el post i els comentaris, m'he atrevit a proposar-li dos "tipus" més als que ell presenta fins ara, i ho he fet en aquest termes:

"Hola Llibreter,
Si la tipologia ha de ser universal, crec que hi ha espai per a uns quants tipus més.

Així ara mateix se m'acut proposar-te'n dos:

1. Els lectors Compulsius.
El lector compulsiu, com el seu nom indica, no para de llegir i llegeix de tot, tothora i a tot arreu.
Es deixa aconsellar i demana sovint als amics què llegeixen.
Quan troba algú que li parla emocionadament d'un llibre, sigui el que sigui, mira de comprovar si és tan interessant o excitant com li acaben de dir.
Viu per llegir i no llegeix per viure.
Té tres o quatre gèneres favorits però està sempre obert a posar-se a llegir qualsevol llibre d'un gènere al qual està poc acostumat. Parafrassejant els clàssics, li agrada dir tagicòmicament "Res del que és escrit m'és aliè". ;-)


A costat del compulsiu, creix també...

2. Els lectors Frustrats...
Li agrada emocionar-se amb un títol o un autor i mirar de trobar on sigui i com sigui el llibre pel qual es deleix. Com més il·lusió posa en un títol, més greu acostuma a ser el seu desencís.

Pateix greus i sistemàtiques frustracions en llegir les primeres pàgines o els primers capítols de l'obra i constatar que res del que li havien dit es compleix. La seva vida es plena de llibres que no li fan el pes, tot i que ja només s'interessa per llibres que els amics o les crítiques serioses li recomanen com a imprescindibles, com "no te'l perdis per res del món".
Es consola pensant que demà, de llibres en publicaran més i que les crítiques i els crítics tard o d'hora l'endevinaran i potser en trobarà un que el satisfaci plenament... ;-)

Cuida't. Bon estiu. "

L'intent tipologitzador del LLibreter m'ha fetvenir al cap un llibre que vaig fer servir fa mil anys i un dia per animar una proposta de taller d'escriptura.

Em refereixo concretament al llibre d'Elias Canetti, escrit en alemany Der Ohrenzeugue. Fünfzig Charaktere, i traduit al castellà amb el títol de Cinquanta caràcters. El testimoni oidor , publicat a Alianza Editorial.

Els caràcters femenins i masculins que hi descriu són un model de creativitat: El Bibliòfag, la Depurasíl·labes, l'Escalfallàgrimes, entre molts d'altres...

Inspirant-nos ens aquells caràcters especials, nosaltres vam proposar de descriure un caràcter com el del/de la Rentaoptimismes, el/la Pintasomnis, l'Esmicolapassions, el/la Devoragràcies, el/la Ploraperfums... en un màxim de 200 paraules !
Vam haver d'inventar-nos-els, perquè ningú no es va dignar enviar cap proposta.

Ara, Llibreter, el teu intent de tipologia, m'equival, en realitat, a un "meme" especial, un petit repte que tothom podria entomar. N'hi ha prou en mirar de descriure's com a lector tot distorsionant una mica els trets per desbanalitzar-ne el retrat i fer-ne un petit poema en prosa.

No només no dubto que acabaràs fent una gran tipologia, sinó que per poc que t' esmercis a desenvolupar els que ja tens al sac, i els que t'aniran arribant, en podràs fer un gran llibre.
Puc arribar fins i tot a imaginar-ne la publicitat, amb element pedroerquiciós inclòs : "No es perdi aquest gran llibre sobre lectors i lectura... per a lectors com vostè".
T'agrada? Si t'agrada, te'l regalo. :-)

Èxit asegurat. Jo no en tinc cap dubte. Si t'hi llences, ja m'ho faràs saber. Sort. I gràcies per aquest magnífic post tan literari i tan creatiu!

________________



3.7.09

Facultat oratòria

En el seu llibre de relats El informe de Brodie, Jorge Luis Borges comença El evangelio según Marcos escrivint:

“El hecho sucedió en la estancia La Colorada,en el partido de Junín, en los últimos días del mes de marzo de 1928. Su protagonista fue un estudiante de medicina, Baltasar Espinosa. Podemos definirlo por ahora como uno de tantos muchachos porteños, sin otros rasgos dignos de nota que esa facultat oratoria que le había hecho merecer más de un premio…”
Això de la facultat oratòria d’aquell noi argentí em va fer venir al cap la conversa que tres setmanes abans havia tingut amb en Toni A* a la sala de visites de l’hospital Sant Camil.
Recordo bé l´origen de la conversa: la dificultat que tenen els alumnes per escriure però encara més per expressar-se oralment. I saltant d’una cosa a l’ altra va aparèixer el tema que a Itàlia, (ho sabia ara que ell s´havia posat a estudiar italià) els alumnes feien un examen oral per cada examen escrit i que aquell fet tant aparentment senzill explicava després de donar-hi voltes i més voltes la immensa capacitat verborreica i retòrica dels italians i estirant-ho una mica més i sense por d’ exagerar massa la dels argentins i uruguaians, que justament tenen origen italià.
Recentement encra m'ha dit en Toni que té més arguments que proven aquella teoria seva.
Tan bon punts en les aporti les afegirem aquí.

Li vaig anar donant voltes a la conclusió lògica a la que havíem arribat: que s’ imposava tornar a l’antic mètode de fer recitar les lliçons de memòria i de fer explicar oralment, i de manera sistemàtica, tot el que es va ensenyant als alumnes.
El cost d´aquesta petita revolució seria equivalent a la “xocolata del lloro” del pressupost educatiu, mentre que les conseqüències, -tot beneficis-, ens acostarien mica en mica a l’ expressivitat extraordinària i mestratge retòric d’italians i argentins.
No puc imaginar cap “però” ni cap argument contrari que pugui anorrear aquesta idea: prioritat total a l’expressió oral, que hem de convertir com més aviat millor en objectiu prioritari, al mateix nivell que l’aprenentatge de la lectura i l’escriptura. Tan bàsic i simple com difícil d’aplicar.

Ens estudiarem amb cura la nova LEC i veurem si hi ha alguns aspectes que impulsin professors i alumnes a anar pel bon camí.