Consumir o no consumir, aquest és el dilema

Crec recordar haver penjat fa uns mesos una foto d'una bossa d'una amiga francesa que portava escrit amb lletres ben grosses : "Le shopping, c'est moins cher qu'un psy" que en la filosofia popular equival a dir que més val gastar-se el diners al restaurant que no pas a la farmàcia; que més val anar de compres que no pas al psicòleg o al psiquiatre.
I no crec que ens puguin donar raons serioses en contra d'aquest argument científicament comprovat. Comprar i consumir són activits terapèutiques que eviten moltes depressions.

Fotos SGR. Juny 2009

Aquesta crisi serveix també per fer trontollar els pilars de l'ètica i la moral que regnava fins ara.
Sabem que el consum desfrenat, acompanyat de producció de milions de productes totalment inútils és culpable de l'efecte hivernacle i els seus problemes col·laterals sobre la salut humana arreu del planeta.
Però també hem après que el fre en el consum porta les societats desenvolupades a tasses d'atur socialment insuportables, que equivalen a una pandèmia d'enfermetats psicològiques i socials.

Estem doncs davant d'una situació ben difícil, on cal triar "entre dolent i pitjor".
Moltes de les solucions proposades són contradictories i ningú no sap massa bé com serà el futur, però trobo a faltar una certa dosi de pedagogia seriosa destinada a la ciutadania. Tothom hauria de caminar en la mateixa direcció o com a mínim evitar de banalitzar els problemes.

No crec que la solució passi per genealitzar ofertes que tornin a portar-nos al consum desaforat per culpa de preus amb poc marge de benefici, de caure al parany del consumir objectes i productes completament superflus.

La solució hauria de passar, em penso per reconduir intel·ligentment el consum a tots els nivells mentre, paral·lelament, es muntessin uns cordons sanitaris seriosos contres les corrupcions i les inconsciències.
Caldria aprofitar l'ocasió per ressucitar la cultura de l'esforç, la de l'estalvi, la de la lluita permanent contra el malbaratement dels diners públics, i a nivell particular, aplicar el seny i la racionalitat.

No veig massa clar que els mitjans de comunicació, que són una mica la prova del nou de la situació social actual , vagin per aquest camí. Es limiten a transformar els telenotícies en llargues llistes de les desgràcies que es produeixen arreu del món però no dediquen prou progrmes a la reflxió seriosa de la situació ni a la de propostes per resoldre els problemes reals.


________________

Partits Corruptes, Partits Podrits

El Diccionari de la Real Academia Española ho defineix així:

"podrido, da.

(Del part. de podrir).

1. adj. Dicho de una persona o de una institución: Corrompida o dominada por la inmoralidad.

estar ~ de.

1. loc. verb. coloq. Tener en gran abundancia dinero u otros bienes materiales. Están podridos de dinero. "

Hi ha partits polítics als qui la corrupció i la podridura se'ls suposa i els són caraterístiques innates.

El difícil és trobar les proves que ho demostrin. I ara, tot d'una, de proves de corrupció sembla que n'apareixen. La justícia, amb algun ull envenat i algun altre desenvenat descobreix immenses bosses de corrupció i de podridura amagada darrera aparences d'honorabilitat.

Cauen les caretes i apareix un iceberg de merda fètida que permet de predir que més del 90 per cent del tot és encara a sota, pendent de descobrir, amagat...

Apareixen també els que ho relativitzen dient que els "altres també" i els mal nascuts que es volen justificar amb "i tu més".

Malhauradament, no hi ha càstig... només dimissions, i copets a l'esquena. Ho sentim molt, així n'aprendreu per la propera vegada... I així mica en mica i sense massa sotracts millora l'espècie de les hienes i els voltors carronyers.

"Si per ruc t'han "pillat" t'apanyes ... Ja et buscarem un altre lloc quan passi la tormenta. Ara surt, ves, i si pot ser desapareix una temporada... al Carib és temporada baixa ...
Ves-te a gastar una part dels diners estafats, guanyats amb tràfics pseudolegals, il·legals o corruptes. No perjudiqueu la imatge del partit, la nostra tasca ha de continuar. "

Aquest és un exemple de consigna que ressona i comença a eixordar des de les Balears fins a Madrid passant per València... Això és almenys el que els diaris difonen dia a dia. Els ciutadans podem fer poca cosa més que badar i preguntar-nos fins on arriba la magnitud de la tragèdia o millor dit, la magnitud dels delictes i el crims.

Hauria d'estar prohibit utilitzar l'adjectiu popular amb fins perversos. Espero que tard o d'hora, un país com cal faci adoptar a cada partit l'adjectiu que li pertoca, el que demostra perpetrar.

Coneixeu algun partit que s'hagués de dit Partit Podrit, Partit Corrupte? Més d'un, dieu ? Apa som-hi.
Ja només falten 500.000 vots per aconseguir -per llei - que les paraules recuperin la seva dignitat.

__________________

Pasqual Maragall, Català de l'Any 2007

He de confessar que mentre vaig anar seguint la llista de candidats i de finalistes al premi de Català de l'Any no les tenia totes ...
Vaig pensar que si el país optava per elegir un futbolista, Catalunya cauria en el pitjor de les formes de ridícul que pot fer un país sencer... Per sort, sembla ser que el seny o la manipulació assenyada del responsables finals, es va imposar i va triomfar la virtud per sobre de les tendències al suicidi surrealista, a la síndrome de la *chiquiliquatrositat espanyolista.



Jo que sóc molt crític amb la televisió i el seu paper en la formació cultural i ètica de la nostra societat, i que massa sovint no tinc res més que retrets a fer, he de reconèixer que el programa que van muntar TV3 i El Periódico per a homenatjar el Català de l'Any, el divendres 28 de març del 2008, va ser un gran èxit i un gran encert en tots els sentits.

La barreja de grans dosis d'intel·ligència i creativitat, d'humor de tots colors i d'emoció il·limitada, projectada en i despresa des de la figura d'alguns asssitents, com Neus Català, i dels finalistes i les seves especials circumstàncies, va donar un resultat extraordinàriament positiu.



L'elecció de Pasqual Maragall , en la meva opinió va ser encertada, i el seu discurs final va saber afegir una dolça cirera a un pastís ja fabulós: va saber dir les paraules justes i precises per plantar un arbre d'il·lusió i d'utopia positiva de cara al futur, per a la curació de la malaltia d'Alzheimer.

La gala de l'elecció del Català de l'Any 2007 no es va limitar a ser un programa televisiu més sinó que es va convertir en un acte d'afirmació de la nostra catalanitat i de manifestació de voluntat ètica que em va emocionar profundament.

Adéu Paco, descansa en pau!

Avui, la notícia més important de totes era la mort d'un dels avis més estimats i respectats de Catalunya. Un home que havia fet vibrar tohom amb la seva manera de ser i mostrar-se. A molts catalans d'una determinada edat se'ns moria un conegut entranyable, tota la bona gent perdia un dels seus grans models.
Un home humil, bo, "missioner" en terra pròpia. Un referent per a les noves generacions que l'hauran de descobrir i mirar d'entendre...

Una mica com va passar amb en Xirinacs recentment, es tractava de comprovar el grau d'excel·lència de la nostra societat catalana en circumstàncies com aquesta,
en el moment del darrer adéu a una persona de la seva talla ètica i moral.

Avui m'he limitat a seguir-ho tot de lluny, per la ràdio, però el que he sentit m'ha tranquilitzat i m'ha allunyat tots els neguits. Sembla que sí, que tothom ha estat a l'altura que les circumstàncies exigien estar i que Paco Candel tindrà un comiat digníssim, tal com era de justícia fer-ho.

Paco Candel era, desde sempre (des de feia uns cinquanta anys), un exemple de compromís i de coherència moral.

Gràcies, Paco Candel, per haver-te mantingut fidel als principis que et van fer gran i heroi llavors i que ara et converteixen, justament, en mite per sempre.

Alumnes amb armes a les mans ...

Vaig deixar uns comentaris al post de Toni Ibañez on ell feia referència al jove finlandès que va assassinar un grup de 8 nois més de la seva escola i després es va suicidar.

El to era una mica de broma, i potser tocava tractar-ho una mica més seriosament. El que passa és que jo no sé massa què dir, només quedar-me una mica astorat per aquest fet, com li passa a la majoria de gent normal, i exclamar, com és possible que passin fets com aquest?

Suposo que no deu pas ser el sistema escolar el culpable, sinó el fet que Finlàndia sigui un altre dels països més armats del món. I se m'acut pensar que si a Catalunya o a Espanya hi hagués permís d'armes, aquest tipus d'esdeveniments potser també es produirien.

Sigui com sigui, el que és gruixut és la frase -i la idea que transpira- que aquell noi duia estampada a una samarreta, tal com apareix en una imatge d'un video de YouTube:
"Humanity is overrated"!
Que la Humanitat està sobrevalorada? D'on haurà tret aquesta idea aquest jove?
Potser hauria d'haver estat considera com un símptoma de follia o de malatia greu, i hauria d'haver fer saltar alguna alarma.
Frases i idees com aquestes, no "curades" a temps, són les que provoquen després, quan ja és massa tard per aturar-ho, matances com aquesta que ha tingut lloc a Finlàndia.

Reflexions per a moments de crisi

Fa molt de temps, no mesos sinó anys, que tot porta a una doble conclusió terrible...
Per una banda que calen sancions més dures per a fets greus, tant si es tracta de l'escola com si es tracta de vandalismes com el cas de l’agressió a una noia equatoriana gravada per càmeres de seguretat, com si es tracta de grans delictes comesos per màfies de tota mena.

Calen radars i multes, i més multes, per evitar morts suicides a les carreteres i morts provocades per homicides.
Caldran penes serioses per evitar conductes racistes.
Caldrien solucions realistes però efectives, i algunes sancions serioses, per evitar la degradació de l’educació pública. La sensació d’impunitat provoca desastres i més desastres.

Segona, que costa molt de posar ordre i concert en societats nombroses i complexes com les nostres.
Són difícils d’aturar les tendències cap a la violència, l'agressivitat, la irresponsabilitat ...

L'escola i els instituts?
Només aturen el cop, perquè les coses no empitjorin massa més...
Fa molt de temps que la televisió ha robat la llicència d’educar a tots els educadors No hi ha valors ni referents clars, i els que ella transmet són perversos.
No hi ha cap educador sensat que s'atreveixi a contradir els pseudovalors i els pseudoreferents que dibuixen els programes televisius de gran audiència.
Una societat que demana set anys seguits de “Gran Hermano” , de programes dedicats a les baixes passions, dosis cada vegada més fortes de futbol i més futbol, i d'un munt de misèries semblants ... i els imposa en les hores de màxima audiència, desplaçant els programes culturals a hores impossibles, això quan no impedeix la seva mera existència ...és indubtablement una societat tarada, irremisiblement condemnada, que recull el que sembra, com una plaga bíblica!

I per reblar tots els claus... una impressió real d'impotència davant de l'excessiva impunitat de les malifetes d'uns i altres, des de les més petites a les més greus..

Hi ha molt poca cosa a fer … només una catàstrofe (indesitjable?) podrà crear el context ideal per plantejar-se canviar completament aquest model podrit, fastigós i pervers i tanmateix tan natural …

Que els déus hi facin més que nosaltres...
Amén.

Nicolas Sarkozy, ja comença malament? II

Serà dur... Com a mínim serà dur ...

La premsa francesa comença a trobar morbo en la designació del Primer ministre François Fillon. L'opinió unànime sembla ser que President i Primer ministre són caràcters gairebé oposats.

Trobat a Can Yahoo 21.05.2007

" PARIS (AFP) - Les éditorialistes de la presse quotidienne sont nombreux à souligner les personnalités opposées de Nicolas Sarkozy et François Fillon, que le premier vient de nommer à Matignon (...)

Dans Libération, Renaud Dély entonne le même refrain: "Nicolas Sarkozy ne voulait pas s’embarrasser d’un second indocile et imprévisible, modèle Jean-Louis Borloo. Il lui fallait un lieutenant appliqué, discipliné, un rien effacé: le choix de François Fillon s’imposait".

Dans L'Humanité, sous la plume de Patrick Apel-Muller, le nouveau Premier ministre est présenté comme "un homme adroit et à droite" qui a "pour tâche de faire ingurgiter sans spasme la potion des réformes ultralibérales".

Pierre Taribo, dans L'Est républicain, remarque que "François Fillon est là (...) mettre en musique la politique d'un président à l'américaine dans un pays quasiment entré dans la VIe République avec un chef de l'Etat actif : M. Sarkozy; un chef du gouvernement : M. Sarkozy; un chef de la majorité : M. Sarkozy."

Si fos així... tot anirà bé fins que l'home orquestra peti, i si no es calma ... pronostico que farà un pet com una gla.

Nicolas Sarkozy, ja comença malament? I

Alain Fienkelkraut escriu això a Le Monde :

"L'état de disgrâce Article paru dans l'édition du 11.05.07 On ne peut pas se réclamer du général de Gaulle et se comporter comme Silvio Berlusconi. On ne peut pas en appeler à Michelet, à Péguy, à Malraux et barboter dans le mauvais goût d'une quelconque célébrité de la jet-set ou du show-biz. On ne peut pas prononcer des odes à l'Etat impartial et inaugurer son mandat en acceptant les très dispendieuses faveurs d'un magnat des affaires. Contrairement à ce qu'il avait annoncé sur un ton grave, Nicolas Sarkozy ne s'est pas retiré du monde pour habiter la fonction présidentielle : entre le Fouquet's, Falcon et palace flottant, il a oublié qu'il venait d'être élu président de la République. Il avait peut-être ses raisons que la raison ignore. Espérons cependant qu'il s'en souviendra, une fois de retour sur le plancher des vaches, et qu'il saura, comme il l'avait promis dans des discours de très haute tenue, incarner la France. Pendant trois jours, il nous a fait honte. Alain Finkielkraut
Això no s'escriu cada dia. I qui ho diu no és un qualsevol. Aquestes declaracions sulfúriques les reprenen els del Nouvel Obs aquí. I un blogaire, al fòrum de France 5 : Ripostes, demostra que el mateix Sarkozy tenia (el 2005) de Finkielkraut una gran opinió que expressava en aquests termes "Ironie de l'histoire : Nicolas Sarkozy jugeait en décembre 2005 que : "M. Finkielkraut est un intellectuel qui fait honneur à l'intelligence française et s'il y a tant de personnes qui le critiquent, c'est peut-être parce qu'il dit des choses justes". No m'estranya que en l'òrbita del president Sarkozy no puguin estar massa feliços de com s'inicia la presidència ... Veurem con continua la cosa ... _______________