Pintura del poeta Gabriel Ferrater

M'agradaria que la meva aportació fos l'equivalent d'un scoop. Penjo aquí el que fa dies que guardo com un petit tresor: són les fotos de tres quadres de Gabriel Ferrater que l'Ada Arias, directora de l'IES Gabriel Ferrater, i amiga, em va enviar, a petició meva.

Vaig veure els quadres en ocasió d'una visita al seu centre, i encara estaven per penjar. Em va dir l'Ada que uns amics del poeta havien fet la donació d'aquelles obres perquè l'Institut els guardés en usdefruit.

Li vaig demanar si els podria fotografiar i em va donar permís, però al final vam quedar en que les fotos me les enviaria ella una vegada penjats en una de les sales de l'Institut. I així ho va fer.

No sé quanta gent sap de l'existència d'aquests quadres ni quanta gent els ha vist ja. El que sí puc imaginar és que penjant aquí les fotos i fent conèixer la notícia al reusenc David Figueres, autor del blog Els dies i les dones i agitador socioculturalipolític, sé que conseguirem que se n'assabenti tot Reus primer, després tot Catalunya i més tard el planeta sencer. L'exposició permanent és i serà a l'IES Gabriel Ferrater de Reus.

Que jo sàpiga els quadres no tenen títol. Potser no cal, però tampoc no estaria de més rellegir la seva obra i trobar entre els seus versos un títol per cada quadre. Deixo feta la proposta per si algú la vol recollir.

Tant de bo que aquesta notícia faci tan feliç els que admiren i estimen el poeta com em fa a mi poder aportar aquest gra de sorra a l'univers ferraterià.


________________





_______________________________________

Com una carícia, gairebé com l'amor

A L.V.

Menys escriure al blog, porto dies fent molt de tot, i tot força interessant, i em quedo curt en l'adjectiu. El que passa és que s'acompleix per enèsima vegada allò que apareix en uns versos de Jacques Prévert. "Je suis OÙ je ne suis pas" ... que juga amb el dubte hamletià del ser o no ser i amb la constatació de "fer altra cosa que el que hauria d'estar fent", i de "ser aquí quan potser més valdria ser allà"...

Vaig llegir entre dos vols d'anar i tornar Los girasoles ciegos, d'Alberto Méndez, en l'edició de l'editorial Anagrama. I hi he trobat, enmig d'unes històries punyents i escrites amb prosa antològica i d'una extraordinària perfecció, un paràgraf que m'ha robat el cor. Tant li fa que el tregui de context, perquè es deixa manipular per tots aquells que estimen la paraula...

".... Intuía que disponía de más tiempo y encontró de repente cierto parecido entre la escritura y las caricias, entre las palabra y el afecto, entre la memoria y la complicidad." (Los girasoles ciegos. Pg. 78)

I m'ha fet pensar que en l'explicar-nos a algú estimat, en les confidències que fem a qui ens pot entendre, en el fet de remoure la memòria i narrar-la, en el fet de forçar una complicitat que es mantindrà ja per sempre més, es produeixen uns afectes i unes carícies reals, que sense ser-ho, són el que més s'assembla a l'amor.

El post s'hauria pogut titolar tmbé " Efectes col·laterals d'un divendres 13".