31.12.07

Bon any 2008!

Aniria bé que tal dia com avui, un 31 de desembre d'any 2007, poguéssim ser força originals, però és la ocasió en que més es perdona que tothom ho sigui ben poc i es limiti a repetir el mateix de cada any: desitjar als altres i a un mateix tot un bon any, que volem forçosament encara millor que el que deixem enrere.

La lletania de les bones intencions també es perdona a tothom qui intenta escriure-les. És com l'encostipat de cada cap d'any.
M'ha fet gràcia veure que han actualitzat per al 2008 el generador interactiu bons propòsits, màquina virtual plena de bon humor.
Pel mateix preu ens proposen també viure una experiència "zen" de retorn a la vida cel·lular aquàtica ...
Jugar una estona amb aquestes dues joguines, per cap any o per reis no és la pitjor manera de començar l'any.




Encara bo si podem seguir fent una llista més i no hem de fer la llista de pressa i corrent com feia la protagonista de la pel·lícula de la Isabel Coixet La meva vida sense mi, que tothom hauria de tornar a veure una vegada a l'any.

Amb l'edat, ens ve un somriure als llavis que equival a un "tu ves dient, innocent", però això no hi fa res. Cadascú ha d'experimentar la seva al·lucinació, el seu miratge.
Cal fer-ho, cal ensopegar cada any en la mateixa pedra, perquè a tot estirar només són cent vegades. La fe en la vida, molt millor que cap altra.

Un amic estimat ha contestat a la meva felicitació sincera i d'injecció d'ànims pel 2008 amb aquestes paraules:
"Gràcies maco, per les teves paraules d'ànims. Faré els
possibles per assolir els impossibles: si no som una mica
idealistes, on anem? Una abraçada per tu i tota la família "

Això sol val un imperi! Efectivament, cal viure positivament, amb ànims fets d'ideals i d'il·lusions, i d'idealisme raonable, perquè de realisme en sobra, i massa que s'imposa cada dia sobre les nostres vides sense demanar permís.

29.12.07

El Post de Toni Sala sobre Gaziel | Blocomentari

Autor Toni Sala
Blog Toni Sala
Post Gaziel exilis i fe 2
This entry was posted Divendres, Desembre 28th, 2007
at 2:18 pm and is filed under Notes sobre literatura


Blocomentari al post.

Sani Girona Says:

Desembre 29th, 2007 at 3:14 pm
Hola Toni,
Potser recordaràs vagament aquel Sani Girona que a les Jornades de Sant Cugat (tempus fugit, oi?) seia al teu costat quan tu teclejaves al teu ordinador la crònica del debat sobre els escriptors de mà oberta i de mà tancada. I la posterior petita bronca que vaig muntar perquè, en la meva opinió no havies dit res sobre el que s’havia dit als torns de paraula, o una cosa semblant, que ja no recordo amb precisió.
El que de veritat és important és que hagi trobat aquest text teu sobre Gaziel.

Justament fa tres dies vaig anar a la biblioteca Cardona Torrandell de Vilanova i vaig endur-me Las meditaciones en el desierto (sic), la versió al castellà que va publicar Destino el 2005.El vaig començar a llegir i a fullejar , saltant d’un "post" a l’altre.
Jo sóc de l’any 52, saps?
En vaig tenir prou amb poca estona per adonar-me que és un llibre de lectura imprescindible per als catalans que vulguin entendre empàticament com es viu i com es pensa la catalanitat dins de la pell d’una de les víctimes de la guerra civil i el franquisme.Com maleeix i amb quanta raó les democràcies europees que van trair els demòcrates espanyols i catalans.

De seguida em va venir al cap la pel·lícula Por qué perdimos la guerra que et recomano vivament, Toni, si no l'has vista encara.
Google m’ha ajudat de seguida a trobar una cosa que havia deixat escrita, sobre aquest tema de la guerra civil, al blog de Juan Pedro Quiñonero Una temporada en el infierno, (a Blogger.com) en un post titolat
España / Francia: Una trágica página Infame, contada por Carles Fontserè (Monday, June 06, 2005)http://unatemporadaenelinfierno.blogspot.com/2005/06/espaa-francia-una-trgica-pgina-infame.html

Els posts i els comentaris són sucosos. Jo hi vaig deixar escrit això :

Una de los hechos que marcaron mi juventud fue ver en Valencia, minetras hacía la mili en Manises - a mis 22 o 23 años-, una sesión de cine en la que proyectaban dos películas en la misma sesión:
“Mourir à Madridhttp://www.imdb.com/title/tt0057327/
y , acto seguido,
“Por qué perdimos la guerra”
http://www.mundocine.net/Por-que-perdimos-guerra-pelicula-13723.html

Recomendaría vivir esa experiencia a todos los profesores de Historia de España y de Catalunya.
Incluso la buena fe que se supone a Frédéric Rossif, con su emotivo documental, acaba pareciendo un golpe bajo a la Verdad, o la la mucha más verdad que filmaron Diego Santillán y Luis Galindo.
Allá queda reflejada de manera clara, clarísima, la inmensidad de la cobardía y la traición de esa media Francia que se convertirá muy pronto en aliada del nazismo y colaborará eficazmente en exterminio de judíos. Allí se cuentan ya muy claro que a la República la traicionaron todos: los franceses, los ingleses y los rusos. A cuál más traidor y de peor calaña.

Salí llorando de rabia de ver cuán agria, penosa y miserable podía ser la cruda realidad.
PERO salí más sabio, con una inmensa lección aprendida para siempre jamás…
Sani Girona

9:24 PM
Juan Pedro Quiñonero said…
Sani..Yo hice la mili en ¡Paterna!!.. Estuve casi todo el tiempo en el calabozo: y allí la Recherche proustiana por vez primera.
Q.-

10:26 PMSantiago Delgado said…
Hay una novela, de Agustí Bartrá: Cristo de 100.000 brazos, sobre los campos de Argelés y otros. Fue un infierno, que debería avergonzar a la Francia de todos los tiempo.Un abrazo desde Murcia,
JPQ.

11:39 PMJuan Pedro Quiñonero said…
Hola, Santiago..Hay otra novela de Manuel Andujar que también está consagrada al tema. Por esas fechas fechas, mi padre estaba en la cárcel de las Agustinas, en Murcia.
Q.-


No devia llegir aquests darrers comentaris, perquè resulta, que curiosament, jo també em vaig llegir, en l'edició de la Pléiade, la Recherche du temps perdu a la mili, fet que algun problema em va causar... ¡Juan Pedro, eso en común tenemos también , que no es poco!


Bé com veus, Toni, tot empalma. I una informació complementa l'altra.
Gaziel, molt abans que tots els personatges que expliquen perquè van perdre la guerra , expressa de forma meridianament clara la immensa traició de la Gran Bretanya i els Estats Units que van fer-se còmplices de Franco.
La lliçó de Gaziel va encara més enllà, explicant que per a la Gran Bretanya, tot el món és una colònia. Dubto que hagin canviat en absolut. Quintacolumnistes permanents a Europa, són sempre uns depredadors perillosos de qui cal malfiar. Bé, en realitat, exactament com tots els altres. Ni més ni menys: Sarkozy ho demostra ben clarament quan imposa la seva estratègia als veïns més febles o en tot cas incapaços de liderar la panmediterraneïtat. Fan i desfan Europa a la seva mida. A nosaltres en deixen mirar i disfrutar-ne com a convidats.

Et felicito sincerament aquests articles tan treballats i que aporten tanta informació essencial.
Ho dic de veritat.

He decidit que una vegada llegida la versió castellana, em compraré les Meditacions en el desert de Gaziel en català, l’edició de Columna del 1999, sobre la qual van fer-ne la traducció el 2005. La vull tenir a casa perquè mereix un lloc entre els llibres imprescindibles a llegir i rellegir. I posseir com a medecina que cal tenir a mà "en cas de malheur".

Espero que ens poguem veure a Granollers a finals de gener, a la trobada literària de Catosfera 2008. No hi faltis.
Una abraçada amistosa.
Sani Girona


______________________



Sobre Gaziel i l'escriptura vaig escriure això :

En el seu “post” del 7 d’octubre de 1949 , titolat Examen de consciència.
Meditacions en el desert

Agustí Calvet, Gaziel, escriu que compleix 62 anys i que per això se li acut clavar una ullada sincera sobre el que ha estat la seva vida.

«Crec que vaig nèixer sent escriptor. Si la sort m’hagués estat favorable, crec
que haria pogut escriure obres importants, potser una gran obra –novel·la, asssaig, teatre, història.
Perpo estic arribant al final de la meva vida i no he sigut- per al meu gust, res més que un periodista, un petit escriptor de circumstància que no deixarà res de perdurable. I fins i tot un periodista truncat, que va haver d’emmudir quan arribava a la plena maduresa plena. "

Comença llavors a passar revista de les causes d’aquests fracàs o impossibilitat.
Per a mi, la més emotiva és la que ell posa en darrer terme.

“Es que mai no he sabut concebre la literatura com un fi en sí mateix. Des que era petit vaig sentir una boja passio per les lletres, ; pero sempre he sentit un amot encar amés gran per la vida. Sacrificar la vida per fer literatura , encara que sigui bona, sempre m’ha semblat una aberració morbosa”.

“Sempre he cregut que l’autèntic heroïsme de l’escriptor resideix en la seva lluita encarnissada, dolorosa i inacabable amb el seu propi esprit, fins acabar donant-li l’expressió màxima. (…)
No cal afegir-li el patiment de les nacessitats quotidianes. Ja n’hi ha prou amb el dolor espiritual, font de les més excelses obres literàries. »



Això em fa pensar si no hi ha una mica de contradicció en els termes, tal com ho planteja Gaziel, si justament aquesta lluita interior de l’escriptor no és incompatible amb la idea de bona vida…que suposa, per definició, el rebuig de la consciència i d’empatia en relació amb els problemes dels altres.
Em temo que necessitar escriure acaba sent una patologia com una altra, una malaltia crònica que cal mirar de controlar o acceptar de conviure-hi de la millor manera possible.

Ficció i realitat. Bernard Cotte & Guillaume Dasquié

Amb gairebé 30 anys de diferència, la ficció que Walter Lewino narra a Notre-Dame des ordinateurs, on apareix un protagonista anomenat Bernard Cotte, es projecta ara sobre la realitat del periodista Guillaume Dasquié, tal com apareix publicat al post
Défense : la DST, Guillaume Dasquié et Wikipedia
al blog Le Mondedublog.com

Amb una diferència important. Allà la ficció és ficció. Aquí, el periodista detingut per membres del servei del contraespionatge francès tenia informació secreta i la va publicar al diari Le Monde el 17 d'bril del 2007!

Algunes de les seves declaracions semblen extretes del llibre de Lewino que em conec gairebé de memòria per haver-lo traduit i tenir-lo com un dels meus referents literaris de tota la vida per tot un munt de raons personals, piscològiques, polítiques i literèries ...

Tot el que segueix és citació del post de referència del Blog LeMondedublog.com



"Publié le 26 décembre 2007 à 18:00


Guillaume Dasquié, journaliste, a été interpellé par des agents de la Direction
de la surveillance du territoire (DST) et mis en examen début décembre après
avoir publié, à partir de documents de la Direction Générale de la Sécurité
Extérieure (DGSE) un article dans Le Monde du 17 avril, il raconte dans
Le Monde daté du 27 décembre (page 15) son aventure.

"Une heure plus tard environ, deux policiers ouvrent, me demandent de me
tourner et m'enfilent les menottes. Je monte des escaliers, en haut on me dirige
vers la gauche, dans la salle d'audition no2. Autre pièce blanche sans fenêtre,
seuls un appareil de climatisation et un radiateur décorent les murs, tous deux
emprisonnés par un épais grillage blanc. Retrouvailles avec M. et S., face à
elles, on libère mes poignets. Rédaction du premier procès verbal d'audition :
"Chez nous, M. Dasquié, on appelle ça la grande identité, c'est une formalité."
Deux heures environ à décortiquer ma vie. Les bonnes et les mauvaises années
défilent.Le papier pour Le Monde, ça représentait trois mois de boulot, pour une
pige de 800 euros. Je m'attarde sur les difficultés du marché de l'édition, sur
mes livres. M. me confie qu'elle a "préparé les questions à partir de [ma] fiche
sur Wikipédia".

Al post
Gardé à vue, reportage à froid, par Guillaume Dasquié
LE MONDE 26.12.07 11h25 • Mis à jour le 26.12.07 11h35 ,
s'hi llegeix el que segueix:


"Le journaliste Guillaume Dasquié a été mis en examen jeudi 6 décembre pour
compromission du secret de la défense. Il lui est reproché d'avoir divulgué,
dans Le Monde du 17 avril, des documents non déclassifiés provenant de la
direction générale de la sécurité extérieure (DGSE). Il s'agit d'une analyse des
informations dont disposaient les services de renseignement français sur
Al-Qaida avant les attentats du 11 septembre 2001. En principe, l'article 109 du
code de procédure pénale autorise un journaliste à garder le secret sur ses
sources (Le Monde du 8 décembre et du 11 décembre). Le journaliste relate ici la
façon dont s'est déroulée sa garde à vue dans les locaux de la direction de la
surveillance du territoire, la DST.


Mercredi 5 décembre, jour des enfants, 8 h 20, coups de sonnette à la porte. Répétés. J'ouvre, face à moi : la moitié d'une équipe de foot. "Guillaume Dasquié ? – Oui. – Direction de la surveillance du territoire, vous êtes en garde à vue, compromission de la sécurité nationale, nous sommes autorisés à perquisitionner chez vous. – Entrez, je vous en prie." Le plus grand
transporte une valise métallique. Une voix précise : "C'est au sujet d'un article que vous avez signé dans Le Monde du 17 avril 2007. Nous recherchons des documents de la DGSE cités dans cet article."
Ils sont six, trois hommes, trois femmes. Elles s'appellent S., M. et S., mignonnes, la trentaine. Brassards police fluo, menottes et revolvers à la ceinture, des Sig-Sauer PRO, noirs, 'escouade de la DST visite notre living, engoncés dans des gilets pare-balles gris pâle. Le plus grand, P., petite cinquantaine, regard chargé d'humanité, me parle ; de mes droits, de la nécessité de contacter un avocat.
Les trois filles ouvrent deux ordinateurs portables de marque Dell, branchent des imprimantes qui fonctionnent mal. Plus loin, dans la chambre, Nathalie prépare les enfants, improvise une histoire. Une nounou, appelée à la rescousse, les emmène loin d'ici, en promenade.

Chacun se détend, y a plus de famille. Début de perquisition. Les six agents de la DST revêtent des gants blancs de latex. On fouille avec ordre et courtoisie. Nous nous déplaçons chez moi en banc de poissons, pièce après pièce, on dérange, on inspecte et on range. Je leur indique l'emplacement de l'objet de leur recherche, avec mes archives, dans l'armoire de la chambre. J'attrape le classeur rouge renfermant cette compilation historique de la DGSE qui raconte tout d'Al-Qaida dans les mois précédant le 11-Septembre, je le tends à S. Descente vers les caves de l'immeuble, inspection de valises renfermant des archives plus anciennes, rien de fameux. Fin de la perquisition.
M. me glisse : "M. Dasquié, nous fonctionnons en bonne intelligence, quand nous serons dans la rue, on ne vous enfile pas les menottes alors… pas de bêtise." Il est peut-être midi. S. me tend un sachet de pains au chocolat et de brioches. Nous sommes tous les sept sur le trottoir, devant la porte de l'immeuble. Dans l'attente de partir en voiture.
L'un d'eux persifle : "Pourquoi ne pas utiliser une bonne broyeuse ou sa cheminée ? Faut pas conserver plein de papiers chez soi." Justement. Marre de cette époque où, après un scoop à la sauvette, on détruisait tout, dans la crainte d'une descente. Nous n'existons pas sans nos sources, qu'elles soient humaines ou documentaires, accepter de s'en priver, de les dissimuler, c'est s'asphyxier.

"TOUT EST BLANC, HYPERSÉCURISÉ, SANS FENÊTRE"

Nous partons à deux voitures, doucement au début. Dans la mienne, le chauffeur écoute Radio Orient. Je lui demande s'il comprend l'arabe. Et puis, gyrophare, le pin-pon de a police, et les couloirs de bus remontés à la vitesse des livreurs de sushis.
En quinze minutes, nous traversons Paris. La course s'achève à Levallois-Perret
(Hauts-de-Seine), dans le parking du nouveau siège de la DST et des RG, anciens locaux d'Euro-RSCG – que des passionnés de l'info. Le personnel apprivoise encore les lieux.
La DST ne dispose toujours pas d'espace de détention à l'intérieur de leur immeuble moderne. S., P. et les autres me conduisent vers des geôles provisoires : un baraquement, recouvert de tôles métalliques noires, sur pilotis, six mètres environ au-dessus du bitume, échafaudé à même le parking. Superficie estimée : 200 m2, avec deux niveaux. Ça ressemble à un de ces studios confinés qu'édifient les sociétés de production pour leurs émissions de télé-réalité.
Grimper des escaliers, passer par un sas de contrôle, et, à l'intérieur, tout est blanc, hypersécurisé, sans fenêtre, la lumière du jour s'arrête ici. Mon escorte m'abandonne à deux policiers chargés de mon installation; ils me conduisent dans une pièce pour fouille et remise des effets personnels : "Mettez sur la table argent, clés et papiers. Ne gardez rien dans vos poches. Et déshabillez-vous complètement !" Je me rhabille; ils m'installent dans une pièce à double entrée, coupée par une paroi de métal et de Plexi sécurisé.
Mon avocat, Nicolas Verly, apparaît de l'autre côté. Entrevue légale, une quinzaine de minutes. Il s'inquiète d'abord pour moi, puis me rassure :
"Comme ils ont les documents qu'ils cherchaient, ça devrait aller vite. Pour ce qui concerne la protection de vos sources, invoquez l'article 109 du code de procédure pénale. Vous devriez être dehors dès ce soir." Car, sur le fond, pas grand-chose à nous reprocher : la jurisprudence de la Cour européenne des droits de l'homme autorise les journalistes à diffuser des données classifiées si elles apportent des informations sur des questions d'intérêt général et si leur publication ne menace pas un "besoin social impérieux". Les notes de la DGSE sur Al-Qaida rédigées avant 2001, citées et montrées en 2007, éclairent le citoyen sur les événements du 11-Septembre, sans mettre en péril les structures de la société française.
On m'enferme dans la cellule no2. Quatre mètres sur trois. Porte en verre blindé recouverte de plaques d'acier. Murs blancs, plancher gris en résine. Sur le côté, un banc en dur avec un matelas en plastique bleu, une couverture marron, petit lavabo et chiottes à la turque en Inox.

"TROIS MOIS DE BOULOT, POUR UNE PIGE DE 800 EUROS"

Une heure plus tard environ, deux policiers ouvrent, me demandent de me tourner et m'enfilent les menottes. Je monte des escaliers, en haut on me dirige vers la gauche, dans la salle d'audition no2. Autre pièce blanche sans fenêtre, seuls un appareil de climatisation et un radiateur décorent les murs, tous deux emprisonnés par un épais grillage blanc. Retrouvailles avec M. et S., face à elles, on libère mes poignets. Rédaction du premier procès verbal d'audition : "Chez nous, M. Dasquié, on appelle ça la grande identité, c'est une formalité." Deux heures environ à décortiquer ma vie. Les bonnes et les mauvaises années défilent.
Le papier pour Le Monde, ça représentait trois mois de boulot, pour une pige de 800 euros. Je m'attarde sur les difficultés du marché de l'édition, sur mes livres. M. me confie qu'elle a "préparé les questions à partir de [ma] fiche sur Wikipédia". Aux environs de 17 heures, coup de téléphone, M. décroche, énumère les stations de métro les plus proches du siège de la DST. "C'était le substitut du procureur, M. Dasquié, il veut vous voir." Signature du premier procès-verbal, mes gardiens me ramènent en cellule, menotté.

Je cours dans ma geôle, un footing sur place, les yeux fermés. Derrière mes paupières, j'emprunte des chemins sur les hauteurs de Cahors, dans la foulée de mon père.
Je dors une heure, apaisé. Vers 20 heures, une commissaire accorte, la cinquantaine conquérante, m'accueille pour m'amener dans une autre salle, en haut à droite. Dorénavant, dans mes déplacements, on ne me menotte plus. Vieille technique. J'entre, civilités avec Alexandre Plantevin, substitut du procureur.

Nous demeurons seuls. Costume impeccable, cravate rose, sourire Ultrabright, effluves raffinés, une base de vétiver peut-être. Face à lui, sur la table : un stylo et un formulaire à parapher, pour prolonger ma garde à vue de vingt-quatre heures. Je pue, je n'ai pas le droit de prendre une douche ce matin. Ambiance. "Vous savez ce que nous voulons, connaître la source, cette fuite inquiète en haut lieu. – Je comprends, je suis cependant tenu de vous opposer le secret de mes sources. – Très bien, il n'est pas interdit d'essayer. – Oui, c'est de bonne guerre." L'éventualité d'une mise en examen et d'un mandat de dépôt est citée, mais pas encore privilégiée. Nous prolongeons par une discussion courtoise un échange d'analyses sur les motifs de ma mésaventure. Je prends vingt-quatre heures de plus.
Retour en cellule, barquette de riz chauffée, et vers 21h30, direction la salle d'audience no2. M. m'attend derrière son ordinateur, au côté de S., réapparue. "Maintenant, nous entrons dans le vif du sujet. Votre article du 17 avril…" Elles me questionnent sur l'origine du classeur de notes de la DGSE. J'oppose le secret de mes sources. Puis, de manière évasive, sur mes contacts avec des membres de la DGSE.
Je me borne à énumérer, de mémoire, mes contacts pour des interviews, tels qu'ils doivent apparaître sur le relevé de mes appels téléphoniques, en m'efforçant de demeurer dans le cadre étroit de la construction de mon article.
Nous n'abordons plus de manière explicite la question de l'identité de ma source, nous jouons autour, chacun dans son registre. Signature du deuxième procès-verbal aux environs de 23 heures. Au revoir, à demain matin. Je m'étends sous la couverture marron, rêche, avec une seule pensée : dormir, pour garderles idées claires, comprendre ce qu'ils veulent.


"L'AMBIANCE SE DÉTERIORE"

Le lendemain, jeudi 6 décembre, 9 heures, à nouveau assis dans la petite salle d'audience no2, elles me donnent un café et me proposent de prendre des pains au chocolat qui restent de la veille. Elles veulent approfondir mes précédentes déclarations, les recouper. Deux détails les tracassent. D'une part, ma visite au siège de la DGSE en cours de reportage, où j'ai présenté la fameuse liasse de documents sur la table du chef de cabinet, afin qu'il l'authentifie – scène irréelle à leurs yeux. D'autre part, ma rencontre et mes menus échanges téléphoniques avec un cadre du service secret, appelons-le M. X…, une de ces personnalités croisées pour ce reportage mais qui a refusé d'être citée dans l'article. J'apprendrai, à l'issue de mes interrogatoires, qu'en réalité il était placé en garde à vue en même temps que moi. Les enquêteurs ont supposé tenir le journaliste et sa source. Or, de manière mécanique, mes déclarations de la veille au soir et les siennes, voisins de geôle tenus au secret l'un à l'égard de l'autre, fragilisent cette hypothèse.
En fin de matinée, l'ambiance se détériore, c'est perceptible. Plus nous progressons dans l'interrogatoire et moins les questions sur ce M. X… se justifient. Aux environs de midi, le sous-directeur de la DST en personne, Gilles Gray, pénètre dans notre pièce, se présente, fait assaut de politesse. Les deux officiers de police judiciaire qui remplissaient les procès-verbaux nous laissent seuls.


Il me rend compte de l'agacement du parquet : "Vous êtes un séducteur, M. Dasquié, mais vos propos, ils disent que c'est du caoutchouc, du chiqué." Il leur faut du solide, sinon, ça va se gâter. La perspective d'un mandat de dépôt se confirme si je ne livre pas un nom.
Nous parvenons à un accord : aucune information sur la personne m'ayant remis les documents, ma source directe, et des éléments de réponse d'ordre général sur les qualifications de la personne qui a sorti les documents de la DGSE, ma source indirecte. Mais les questions reprennent sur M.X…
Je me sens désorienté : selon des données publiques que ne peut pas ignorer la DST, les notes classifiées de cette compilation circulent librement dans Paris depuis fin 2001, six ans avant que ne je rencontre M. X… pour la première fois. A-t-il le défaut d'appartenir à la mauvaise chapelle au mauvais moment ?
La raison d'Etat exige son coupable. Longues minutes d'hésitation : protéger une source, protéger toutes les sources, protéger un innocent, se protéger soi ? Je signe le troisième procès-verbal et entame bientôt le quatrième, consacré celui-ci à la reconnaissance des pièces recueillies – les notes de la DGSE sur Al-Qaida. La question sur l'origine de ces documents revient. Au même moment, au tribunal de grande instance de Paris, on ouvre une information judiciaire. Entre 14 heures et 16 heures, derrière les baraquements noirs du parking de la DST, tout s'accélère, ils me tiennent, ils me pressent. Le sous-directeur et deux de ses adjoints multiplient les visites dans ma pièce.
Mes confidences très vagues ne leur suffisent pas, ils exigent que, dans un cinquième procès-verbal, je désigne la source de la DGSE en la nommant cette fois-ci au résent de l'indicatif, sous peine de mandat de dépôt, comme toujours.
Je leur oppose qu'ils bluffent. Gilles Gray me suggère de contacter le substitut du procureur pour corroborer ; c'est l'homme de loi de notre procédure, le tiers de
confiance. Une réunion téléphonique s'organise. Entre 16 heures et 17 heures,
depuis le téléphone filaire de la salle d'audience no2, nous appelons d'abord le
substitut sur son portable, puis sur une ligne de son bureau. Le magistrat me
confirme le marché : détention provisoire ou un aveu.
Une pensée fatale me traverse : j'imagine mes bambins, 5 ans et 7 mois, au parloir de la prison.
J'accepte, je m'exécute, je signe ; vingt minutes plus tard, allongé dans ma cellule, je pose la couverture sur mes yeux, pour me cacher de la caméra de surveillance. J'ai donné un nom, je n'oublierai rien, je raconterai tout.

Guillaume Dasquié, journaliste


_________________


Entre els 85 comentaris a l'article hi ha aquest dos

Jean-Baptiste B. 28.12.07 15h30
Qu'est ce qu'il y a dans ce rapport, qui fasse autant flipper l'Etat? Que les services secrets américains savaient ce qui allait se passer le 11 sept? Que nos amis saoudiens ont financé le truc? Tout le monde le sait, il n'y a pas de quoi réveiller les gens à 8h00.

Eric 28.12.07 00h41
Les deux visages du sarkozysme, cette garde à vue, et Carla à Louxor. Triste France. Et les réformes promises ? Du vent... Des coquilles vidées de leur substance pour "passer" au plus vite : quand on est pressé, on est faible pour négocier, et de toute manière ce qui compte est l'apparence. L'essentiel est que l'actualité du lendemain fasse oublier très vite celle de la veille ! Les journalistes ont toujours du matériel frais. Allez Le Monde, un article de bilan sur les fameuses réformes ?


(continuaré)

28.12.07

La muerte lenta de Luciana B., de Guillermo Martínez 4/X

Deu anys són molts anys, digui el que digui el tango.
La bellesa de Luciana ha desaparegut totalment. També la seva pau interior.
Ara és una dona demacrada i turmentada fins a extrems inimaginables.
Hi ha 18 línies de descripció forçada per insistir en la desgràcia, per pintar un retrat que faci visible l’horror de la transformació soferta per aquella ànima càndida que era un referent de bellesa clàssica.

El responsable, segons ella, és Kloster, que s’està venjant d’ella aplicant un càstig bíblic, un càstig set vegades més gran.

En setanta pàgines, un intent de bes, el gest de l’escriptor Kloster sobre Luciana s’ha transformat en una màquina infernal:
De la demanda judicial, la mort de la filla de Kloster, la separació irreparable de la seva dona, passem al testimoni de la mort del novio i dels pares de Luciana i després la del seu germà…


"-Dios mío, ¿no te das cuenta? Se está cumpliendo paso a paso. Y si nadie
se entera, si nadie lo detiene, seguirá y seguirá. "

La germaneta de Luciana, convertida ara en una noieta que estudia en un institut d’educació secundària, estudia literatura i la professora els ha encarregat la lectura d’un llibre.
Podia ser d'una altra manera? No pas: ella ha triat una obra de Kloster, que l’ha seduïda fins al punt que el vol fer anar a l’institut a fer una xerrada i compta fer-li una entrevista… per a la revista del centre.

Si van 4 morts de “venjança”, vol dir que encara en falten tres. Ai!
Anem per la pàgina 86.
No pots parar, impossible anar a dormir, o sortir a comprar. No, cal continuar llegint …
Comença el capítol 4.

Publicitat escriptòrica i literària.


CECI N'EST PAS UNE PIPE. ÉS PUBLICITAT.
Si puc aconseguir un any simpàtic, m'hi apuntaré.



PER NADAL, SIGUES ORIGINAL:
REGALA CULTURA
ESCOLA D'ESCRIPTURA
Ateneu Barcelonès

Benvolgudes/Benvolguts,

Us fem arribar, en un arxiu adjunt, l’oferta de Cursos d’hivern i primavera (2n i 3r trimestre) 2007/08 de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès.
A més de la vintena de cursos habituals –entre d’altres, Iniciació a la narrativa, Redacció i millora de textos escrits o El lector profesional–, l’oferta incorpora enguany importants novetats:

- Persiguiendo a Eros: literatura y erotismo
- El oficio de redactor editorial
- L’ofici de llibreter
- La volta al món en 16 obres mestres i més: Camins de la modernitat
- La volta al món en 16 obres mestres i més: Camins de la modernitat
- La volta al món en 16 obres mestres i més: Piedras de toque de la narrativa
universal
- De Edgar Allan Poe a Kurt Wallander. Historia y análisis del género negrocriminal
- Literatura fantàstica: tradició i modernitat
- Escritores ante su oficio II: ¿cómo relacionan los escritores vida y literatura?
- Contar contes
- La paraula amb vida: la poesia a l’escenari

El període de matrícula ja és obert i es tancarà dimecres 9 de gener de 2008 -per als cursos del 2n trimestre -els d'hivern-, els que comencen durant el mes de gener. La secretaria de l'
Escola romandrà tancada del 24 de desembre a l’1 de gener, ambdós dies inclosos.
Escola romandrà tancada del 24 de desembre a l’1 de gener, ambdós dies inclosos.
Us recordem que les places són limitades i que en cap cas es fa reserva de plaça ni cap tipus de preinscripció. La matrícula s'ha de formalitzar a la secretaria de l'Escola i no hi ha possibilitat de matricular-se telefònicament o per correu electrònic.

Així mateix, us recordem els escriptors i escriptores que participaran a les properes sessions del Cicle de conferències-col·loqui Amb veu pròpia: Rosa Regàs, Manuel Rivas, Narcís Comadira, Cristina Fernández Cubas, Alberto Manguel, Maria Antònia Oliver, Enrique Vila-Matas, Sergi Pàmies, Sergi Belbel i Susanna Rafart. També cal inscripció prèvia.


Molt bones festes i un literari 2008.

Ben cordialment,

Escola d’Escriptura
(Ateneu Barcelonès)
C/ de la Canuda, 6
08002-Barcelona
93 317 49 08
escolaescriptura@ateneubcn.org
http://www.escoladescriptura.org/

26.12.07

Balanços i recomptes de fi d'any i bons propòsits d'any nou per a blogaires

Tret d’uns quants a qui ja els ho compten els de Technorati o Alianzo (fiabilitats a banda), la majoria del altres, si volem estadístiques ens les hem de treballar.

Manera de procedir:

Agafeu un fitxer de Word (els més ecologistes, feu-ho amb Open Source)
Enganxeu-hi tots els posts que heu anat publicant durant l’any. Poseu-ho absolutament tot, fins i tot, tot allò que heu recopiat de diaris, de llibres, de revistes o d’altres blogs. Afegiu-hi també els blogcomentaris: comentaris que heu deixat als nius dels altres.

Fet això: aneu al menú cerca. Comenceu a cercar i comptar. Si no sabeu com, aneu a l’Ajuda. Compteu, per separat, tots els ítems que llistem aquí a sota:

Caràcters (podeu fer recomptes parcials)
Accents (circonflexos escadussers inclosos, si n’hi hagués cap)
Apòstrofs
Punts i coma
Dos punts
Cometes
Punts d’exclamació
Punts d’interrogació
Parèntesis
Claudàtors
Emoticones
Paraules
Errors petits
Errades imperdonables
Paràgrafs
Posts
Imatges
Bones idees i creativitat (comptades sense autoenganyar-vos massa)

Pengeu-ho al vostre blog com un nou post. I afegiu-hi alguna reflexió assenyada.

Per poc bé que hagueu fet els recomptes, veureu que les quantitats passen (excepcions a part, tu per exemple) de molts milers a "mitja dotzena" mal comptada. De vegades des de l’infinit fins a zero rodó, o sigui, a res de res!

Per tant, per fer ben fets els bons propòsits d'any nou, només us falta acabar amb una cosa: prometre-us i prometre als bloglectors que per l’any que bé procurareu incrementar-ho tot, -excepte les errades- començant per sota: més idees, més posts, més imatges, més paràgrafs, més paraules, més ...

Si, a més, aconseguissiu deixar de fumar, aprimar-vos una mica, fer una micarrona de ioga o de tai-xi, caminar una estona cada dia, enganxar-vos a la bicicleta i comprar i llegir uns quants bons llibres més ... llavors, amics meus, amigues, el cel, la glòria i l’orgasme els tindrieu garantits. Una mica com dir "ja em puc morir" ... que no cal, és clar!
Però això fóra una altra història.

_______________


Enllaços a posts de balanços i recomptes

Els enigmàrius per a fi d’any 2007

Els enigmàrius del Màrius Serra per a fi d’any 2007

1. “El primer no és nou, però és el més nadalenc que dec haver formulat fins ara: "Idèntic a Jesucrist, de 6 lletres".

Em pregunto si la resposta és Cristo, o potser Mesies, però ves a saber quina una ens en té preparada el gran M a g (ius).

2. “El segon sí que és nou, i no trobaràs la solució impresa enlloc fins que no la formuli per antena, a El matí de Catalunya Ràdio, el dilluns 31/12: "El conjunt d'aquest any nou, de 4 lletres. Què? Te'n surts, o hauràs d'esperar al dilluns 31 a les 8:15 del matí?”

No sé si me'n surto, però m'atreveixo a aventurar una resposta. Provem-ho.
L’any que ve és el 2008 … així doncs: conjunt + vuit, és a dir: el conjunt buit?

3. “Finalment, la solució del tercer no sortirà enlloc, ni jo te la diré, morè. La part del pa que més odia en Ferran, de 6 lletres".

Aquí, no he pogut evitar recordar el que la meva iaia m’havia repetit mil vegades: una frase entre humorística i patètica, que segons ella, mirant a través d’una llesca de pa, li deia a sa mare…“Mare, tant que l’estimo i no la voldria vore!”…
Que era com dir que patien gana… i que hagués estat bé tenir una llesca plena, sense forat.
Però com que la resposta no poden pas ser ni forat ni molla (només tenen 5 lletres) imagino que ha de ser o bé crosta (6 lletres) o bé … el preu (6 lletres)

Ara, si després de tant d’esforç mental i teclístic, no endevino cap dels tres enigmàrius … m’ho faré mirar per algú que hi entengui!

Nadal 2007

L'Avui del dimarts 25 i dimecres 26 de desembre de 2007.

El que trobo més rellevant:

1. Metàfora grossa

David González. "Pensamiento nacional". pg. 3


"Tenemos un pesamiento nacional porque para nosotros el AVE
es coser con cables de acero todo el país, unirlo, conectarlo y sentirnos más
españoles."

(...) quedem cosits a l'Espanya 'tegevé' de la senyora Álvarez".

2. Invasions del segle XXI

A partir de l'1 de gener, la Xina envaheix [legalment] Europa

Europa es vesteix de seda i xinesa es queda (SGR)

3. Algun petit canvi perquè tot canviï

L'agència tributària catalana es posarà en marxa l'1 de gener (?)
Això és un gran canvi, no?

4. Juxtaposicions. Comparacions.

"El Rei d'Espanya reclama a PSOE i PP unitat en temes d'Estat" ( pg.7 )

El rei de Bèlgica "Albert II insta flamencs i valons a construir un 'futur comú'".
"Anima els ciutadans francòfons i neerlandòfons a fer l'esforç d'aprendre la llengua de l'altre.

(pg. 9)

Com per atzar, l'Avui juxtaposa, amb dues pàgines de diferència, els discursos nadalencs de dos monarques. Es fa gairebé necessari comparar. I jo hi veig alguna virtud d'un que podria servir d'exemple a l'altre.

Se m'acut que Joan Carles d'Espanya podria estudiar, avaluar i acabar decidint si també ell podria dir seriosament i conveçuda als ciutadans espanyols el mateix que ha dit Albert de Bèlgica als ciutadans belgues.
Potser la monarquia no hi perdria gran cosa i guanyaria el cor de moltíssims catalans, a banda de passar a la història amb un altre punt més, aquest decisiu, a la seva fitxa. Pensin-s'ho, senyors consellers del monarca de la casa Reial. Aconsellin-lo bé. Ja sé que és difícil, ja, el que suggereixo. Hiperdifícil, però no impossible. Necessari potser també.
Això sí, cal fer-ho quan toca, no quan ja no pugui ser ...


5. Recordatori d' una de les cares fosques de l'Islam.

El títol de l'article és "Un Nadal tranquil a Terra Santa." ... però a dins hi podem llegir això.

"Extremistes musulmans es consideren amb autoritat per fustigar i molestar els cristians, potser suposant que no hauran de pagar per fer-ho.
El fenònme no ha fet més que agreujar-se a la Franja de Gaza -on hi ha uns 2.500 cristians. [sobre una població de 2 milons de palestins]

A Betlem es troba aquests dies, precisament una jove cristiana de Gaza, Pauline Aiad, la vídua de Rami Aiad, que treballava a l'Institut Bíblic de Gaza. En refusar convertir-se a l'Islam, va ser segrestati després se'l va trobar mort, apunyalat."

Terrorisme islamista pur i dur.

6. Sèrbia, Russia i la UE

Mig amagat en una columna estreta l'article de Jodi Garcia-Petit sobre les elacions Unió europea mb Sèrbia-aliada-de-Rússia.


7. Per assaborir amb calma ... demà al matí

Els sucosos i molt llaminers articles de Miquel de Palol, de Sam D. Abams i la ristra de columnes i articles que incluen la paraula Nadal ... els deixo per un altre post ...

8. Necrològica. Oscar Peterson !

Salto directament i trista a una necrològica especial. La mort d'Oscar Peterson. Un dels déus del jazz i de qui jo em sentia un fan.
O.P. va ser durant vint anys l'orgull de la meva discoteca de discos de vinil, discos que encara guardo nostàlgicament a un armari de la llibreria i que deuen estar mig foradats de tant que els vaig posar i escoltar. Com cada vegada que cau algú dels qui composen l'àlbum de la meva vida, em passa que no em sé quedar indiferent, relativitzant i comprenent...
No, sempre em revolto una mica per dins, perquè no m'hi acabo d'acostumar mai, i encara menys d'acceptar flemàticament. Sempre se m'escapa el mateix, "quina putada, un altr@ que se'n va, un altre que ens deixa" ... Em provoca un neguit que, per sort, en la desgràcia, es va esvaïnt a poc a poc...

El Temps i la seva maleïda cadència, que no frena ni para ni un moment!
El Temps, el Temps que no para de passar i d'anar passant la dalla per allà on pot
Res d'eufemismes d'onades esborrant petjades a la sorra ... No, la dalla, la dalla! La maleïda dalla!

Ja és Sant Esteve ...

22.12.07

La muerte lenta de Luciana B. , de Guillermo Martínez 3/X

Com en una bona pel·lícula de suspens, la novel·la comença amb una trucada angoixada.

Aquest any, després d’haver vist i sentit a l’spot de la Marató de TV3 que una trucada pot salvar una vida, - vàries vegades al dia durant molts dies - els lector que llegeixin el llibre no podran evitar d’associar les dues idees. I efectivament, la trucada de Luciana al narrador, que és també escriptor, és la trucada d’una persona desesperada.

El capítol 1 és tot sencer un flash-back cap al passat, per recrear una situació que havia ocorregut deu anys abans.
Allà ja hi apareixen tots els principals protagonistes de l’obra. L’escriptor consagrat Kloster, de qui mai no sabrem el nom ; l’escriptor aspirant, el narrador de la història ; i Luciana B., de qui mai no sabrem el cognom, mecanógrafa hipereficient al servei de Kloster, a qui ell dicta les seves novel·les i ella les passa a l’ordinador.
El retall de fotografia de la portada del llibre-edició Destino- ens obliga a imaginar l’extremada bellesa de Luciana, de qui només veiem un coll llarguíssim i una pell finíssima, una fina cueta trenada i lligada que penja per sobre de l’espatlla dreta. N’hi ha prou, i de sobres, per imaginar la resta. Sensualitat extrema, erotisme pur.

Per “casualitat”, el narrador coneix algú que li recomana contactar amb Luciana, ara que Kloster fóra un temps de viatge i ella estaria lliure de feina durant unes setmanes.

“Le conté por teléfono lo que me había contado Campari al darme su teléfono, que debía devolverla intacta, y agregué que a mi pesar había cumplido.”


A la pàgina 29, que té només 5 línies, el capítol acaba ensenyant-nos una mà que toca el timbre de la casa de Luciana mentre es pregunta això:

“mientras miraba al bajar, en el espejo del ascensor, mi cara excavada por los años, no podía evitar preguntarme qué encontraria de ella al abrir la puerta.”


En aquestes condicions... es fa del tot impossible no tombar pàgina ràpidament i automàtica per començar a llegir l’inici del capítol 2. Així ho vaig fer...
_________________________

Catosfera 2008 X/100

En Toni Ibañez ha aconseguit muntar la taula literària de les Jornades de Granollers, Catosfera 2008 amb uns participants de vàlua que faran de la trobada un esdeveniment transcendent, tal com quedarà demostradíssim el dissabte 26.

Quant al tema del Blog literari Catosfera 2008 i del Llibre del Blog, veient que el nombre de blogaires frega els 100 o, probablement , a hores d’ara, ja va molt més enllà dels 100, es pot parlar de batalla guanyada sense disparar un sol tret: el somni de Sun–Tzu, èxit total. Tassa plena fins dalt. Hi suco una molla.

Ja podem anar pensant en més idees, amb més reptes importants i vàlids…
Toni, organitzem les miniponències per als blogaires literaris que assisteixin a les Jornades de Granollers. Muntem-ho, sobre tot, per fer virtualment presents a Granollers tots els blogaires d’arreu de la Catosfera que volent participar-hi però no hi podran assistir. Tinc pensat com es podria resoldre.

Hi ha un munt de “grans” obres que no demanen gairebé cap euro, només exigeixen que algú doni l’empenta inicial, que algú accepti el repte de fer-se’n responsable. Gent com nosaltres, per exemple.

21.12.07

21 de desembre, el meu dia especial. 55 anys!

Al meu carnet d'identitat hi posa que sóc del 21 de desembre. Però la meva mare m'ha dit tota la vida que sóc del dia de la rifa, del 22. I així ho vam celebrar sempre fins que em van donar el carnet. Llavors em vaig acostumar a celebrar el meu aniversari dues vegades, el 21 oficial i el 22 en família.
Com que mai no toca la loteria, tant li fa. Nosaltres ho celebrem sempre com si ens hagués tocat.
L'altre efecte col·lateral de ser d'un 21-22 és poder ser a la vegada Sagitari i Carpicorni, segons el que trio a cada moment. Les tres o quatre vegades l'any que per alguna raó o altre em passa un horòscop davant del nas i me'l miro, llegeixo primer Sagitari i si m'agrada, me'l faig meu. Si no m'agrada vaig a llegir què diu per als Capricorni, i si m'agrada més, canvio la tria.
Em fa l'efecte que sóc més capricornià, però ni hi crec gaire ni hi entenc massa. Però reconec que té un punt de divertit.
Això sí, he verificat gairebé científicament que tinc problemes de relació amb dones Leo, i que els Escorpio, la majoria dels Escorpio amb qui amb topo, acostument a ser el doble o el triple de xulos que els demés mortals. Aquí se m'acaba el meu know-how horoscopal...que com queda clar va molt poc enllà i a molt poca profunditat.
Aquest any, un col·lega nou, diu que s'hi ha dedicat i que amb poca estona en té prou per classificar una persona, conèixer-ne els aspectes fonamentals...

Avui ha sigut un dia de nervis perquè tenia pendent lliurar uns papers importants. No he pogut assistir al pica-pica de comiat de trimestre amb els companys i amics. Un altre trimestre serà!

La il·lusió del dia me l'ha donada la fotocòpia de la contraportada de La Vanguardia del dimarts 18 de desembre. L'entrevista de Víctor-M. Amela amb Jordi Sierra, escriptor.
Ja em passa a vegades això, que l'escriure i el treballar ens fa perdre el llegir. Cal apostar per la mica del col·lecció d'articles de la setmana ...que són el rebost per al divendres per la tarda, o per a alguna estona del dissabte o del diumenge.

Òndia del què m'he assabentat! Una història escruixidora: una porta de vidre que ell trenca amb els cos el deixa fet un quadre als 8 anys. Li queda sencera la mà per anar passant pàgines. Les lectures que va fer durant la llarga recuperació dels talls per tot el cos li van fer nèixer la vocació d'escriure. Una vocació profunda i total, capaç de vèncer dues frustracions immenses. L'una, la que li va fer patir el seu pare, que li va dir, referint-se a la seva primera novel·la: "No perdis el temps amb tonteries i estudia". Típic consell de milers imilers de pares, oi?
La segona, un seu professor, que li va dir això: "Ets un inútil. Busca't una feina, treballa i no somiïs". Com diria Brassens, hi ha els emmerdants, els emerderus i els petits merdeux de merdeue de professors no en tenen res.
Cada patacada forta vençuda és una victòria més sobre l'adversitat.
Ara l'entrevistaven en ocasió d'haver rebut un Premio Nacional de Literatura Infantil del Ministerio de Cultura, tenir escrits 359 llibres, tenir-ne 319 de publicats i ser un dels deu autors més llegits en escoles i instituts de tota Espanya.

De tota l'entrevista, antològica per al meu gust, em quedo amb aquesta confessió:


"Mi padre murió hace ya muchos años, pero cuando me comunicaron por teléfono lo del premio..., pensé en él. Y... me puse a llorar."


Però l'entrevista acaba amb una intervenció de força 10 de l'escala èticomoral:


"V-M-Amela: De las frases que ha escrito, elija una.
J.S.: "Todo es posible si lo deseas". Les repito a los adolescentes lo que nadie me dijo a mí."


Aquestes paraules em produeixen una reacció d'admiració i respecte, i m' émociona profundament a mi també.
Felicitats per aquest Premi, Jordi Sierra, que en disfrutis al màxim i indefinidament.

20.12.07

La insoportable lleugeresa de la vida amb Internet

Que el temps s’escola massa ràpidament entre els nostres dits és cosa ressabuda, però ens és tan familiar i consubstancial que ningú no pot estar-se d’anar-ho recordant i repetint (massa) sovint.

La proposta literària de Transformacions , per exemple, ens ho recorda cada dia i ens proposa que ho diguem de mil maneres diferents... Heu provat de participar-hi?

I Enrique Vila-Matas, a El País , en el seu Dietario voluble ( Cataluña -amb ñ, hélas ! - domingo 16.11.2007, pg. 2 ) en el seu post imprès titolat Historias lejanas, també s’hi refereix. Ho fa amb aquest termes:

3 La velocidad de las cosas, que diria Rodrigo Fresán. Parece que haya transcurrido una infinidad de tiempo desde aquel marzo de 2002, en que, en un ordenador ajeno, sentí que había quedado fascinado por Internet o, más concretamente, por el narrador de historias que se ocultaba en el buscador de Google.(…)
Al día siguiente me compraba un ordenador, Internet por módem via teléfono y Windows 98. Pero todo eso es hoy memoria extrañamente muy lejana. Y raro es decirlo, pero siento que respiro con una pulsión constante de lejanía, como si viviera a finales del siglo XXI. Y es que todo, incluso lo más moderno, se me vuelve enseguida antigualla y recuerdo bien lejano. Je me souviens d’internet, que diría Perec. Podria yo perfectamente decir lo mismo. “
(Enrique Vila-Matas)

I jo també, Enrique! Potser encara més, perquè la història dels meus contactes amb el codi va començar a Saint Nazaire (França), allà per l'estiu de 1986, just en el mateix stage en què participava en un taller d’escriptura de “ma tancada” que suposà un moment clau en la meva vida.
Mestre, barret! Preciosa prosa, gairebé poesia. Preciós post, que diu d'una manera tan rodona els efectes d'aquest tsunami que ens ofega a una velocitat de vertigen.

Queda per dir com, malgrat tot, - en una apòcrifa La insoportable lleugeresa de la vida amb Internet, que diria Milan Kundera-, ens acostumem a conviure i a sobreviure amb aquest nou spleen contemporani - l' internetspleen- que afegeix a la sensació de melanconia unes dosis d’estrès, de rauxa, de desconcert i -per sort- també unes gotes d’il·lusió amb esperança.

BloGs tothora, partout, everywhere... Nadal 2007

Portem uns dies plens de blogs a vessar. Blogs i blocs. Blocs i blogs ... a Catalunya som especials també en terminologia.
Des que em van parlar de Catosfera 2008 i vaig decidir d'aportar-hi idees, passant per avui mateix i fins a finals de gener que es realitzaran aquestes Jornades, porto a sobre una sobredosi de blogs. Aquest Nadal me'n desintoxicaré!





El dia 12 de desembre era a un centre educatiu de Cornellà ensenyant a uns col·legues a crear blogs en francès a can Blogg.org, a can Blogger.com i a can Wordpress.com ...

Via "intranet" -correu i google talk- hem estat amb el Toni parlant-ne també a bastament i en alguna mesura, petita però important (o així m'ho sembla), he estat participant en l'organització d'algun dels apartats de les taules de Catosfera 2008.

Ell que és un resolutiu, va ser capaç en dos o tres dies d' agafar la meva idea i proposta de creació d'un Blog de posts de blogaires i de fer-ne un llibre imprès que tindria una finalitat solidària...a més de literària ..., d'agafar la idea bruta, deia i fer-ne una realitat diamantina.
Aquesta idea bruta - i tanmateix genial, ja ho sé, gràcies- té el seu mèrit, però la implementació de les idees en té cent vegades més.
Ara bé, una cosa no treu l'altra i cadascú necessita sentir-se important: "Vanitas, vanitatis et omnia vanitas" ... Ni que sigui en quantitat ínfima o infinitesimal, cal doncs donar a cada cèsar el que li pertoca. Així és la vida. Així ha d'anar, i aprendre a fer-ho i fer-ho ben fet és prou important, és intel·ligència emocional, de vegades descuidada per algunes patums o pseudopatums!
És per això que jo només m'autoadjudico -com a mínim- la P o la i del "Premi solidari" que concedien a la iniciativa de la creació llibre dels posts que està en marxa.

Avui, abans de plegar veles, he vist gairebé de rebot dos enllaços simètrics que semblen respondre a una pregunta bàsica: què és un blog?

En Toni Ibáñez reprodueix al seu blog el post C'est quoi un blog de la gent de Libération.
i
Flaneuse, al seu Blog, proposa al post Encara no sabeu què és un blog? un video penjat a can YouTube amb el títol Blogs in plain English , que no deixa de ser la resposta en anglès a la mateixa pregunta: Què és un blog ?

Trobo curiós que encara ara -després de 10 anys- i milions de blogs a tot el món, i un creixement diari en proporció quasigeomètrica, encara estem explicant el b-a ba de la cosa.
No hauríem de passar ja per una lliçó una mica més avançada? Sembla que queda molt camí d'alfabetització per córrer, molta catosfera a caminar. Benvinguda doncs Catosfera 2008!

És per això, que en un comentari deixat a can Flaneuse, jo proposava d'escriure a la gent de Common Craft per demanar que continuessin gravant la sèrie de videos didàctics que havien encetat amb temes com aquests:

Perquè cal crear un blog?
Com reconèixer un bon blog d'un de dolent?
Com penjar bons comentaris?
Mil i un temes a plantejar o replantejar

Després he vist amb sorpresa agradable i admiració que, efectivament, la gent de Common Craft ja tenia d'altres propostes interessants a punt:

Video: RSS in Plain English (203341)
Video: Wikis in Plain English (101131)
Video: Social Bookmarking in Plain English (51763)

Però no n'hi ha cap, -encara no- dels que jo els proposaria gravar... I que potser ells no gravaran mai. Ho pot fer el primer que s'hi atreveixi. I farà ben fet.
Tot està permanentment per fer... De feina a fer n'hi ha un tou!

Ja que hi estem posats, queda per tractar un tema escruixidor. El nom. Perquè el nom fa la cosa, sí o no? Blog o Bloc?
En castellà, en francès, en italià, en anglès, arreu del món tothom ha optat per la denominació Blog. A Catalunya, en català, alguns especialistes de Termcat, (o va ser un únic cervell privilegiat?) en un gest de creativitat i originalitat sense límits, van optar per Bloc.
A les Jornades de Catosfera 2008 se'n discutirà. I espero que el debat serveixi per alguna cosa útil.
Jo ja tinc dit i escrit que si de savis és rectificar, si em convencen, estic disposat a canviar els meus blogs per blocs, però m'hauran de convèncer que cal parlar de blocs, blocaires, blocar...
Com que hem de suposar que això de rectificar és una virtut de doble direcció, potser no estaria malament que a les Jornades bloGosfèriques de Granollers en sortís la possible rectificació per part de Termcat, si s'arriba a la conclusió que no cal mantenir inútilment una irregularitat tan flagrant.

Ara per ara, els blogaires, - perquè els dels blocs són bloggers o blocaires, oi? - ... seguirem bloguejant.
Farem el que toqui, però ara per ara, no penso blocagar.
Siguem sempre poetes ... també en prosa digital.
Voilà.

11.12.07

La muerte lenta de Luciana B., de Guillermo Martínez 2/X

Sentir dir que hi ha un llibre d'aquells que et llegiràs d'una tirada, o en només dos dies perquè no podràs parar de llegir, és com sentir que et donen la combinació d'una caixa forta. La temptació per veure què hi ha dins és massa forta com per poder resistir-s'hi.

Ens prometen un final obert i una pregunta capciosa per a la qual no tenim resposta ni ens l'hem plantejat mai abans: "quina és la justa proporció de càstig que cal aplicar sobre algú que ens ho ha pres tot y ens ha causat el màxim dolor possible?".

Vaig trobar una entrevista amb l'autor on ell insisteix en el tema de la venjança, de la proporció entre crim i càstig...




Suposo que és en la mesura en què ens sentim
interpel·lats per la pregunta que ens podem
sentir encara més atrets i seduits per la
idea de llegir el llibre per esbrinar-ho.


En el meu tercer post comentant l'obra, penso parlar una mica de tot plegat inclòs en final de la novel·la. Segurament no caldria -bé, de fet,no cal- però ho faig de tota manera: avisar als qui no els agrada que els expliquin com acaben les pel·lícules ni les novel·les abans d'haver-les anat a veure o abans d'haver-les llegit ells primer... No us llegiu el post, i ja està. El meu blog és casa meva i allà hi faig el que sembla. Quedi tothom avisat.

3.12.07

Punt de vista macroeconòmic sobre la Educació

Espero que siguem capaços de trobar entre tots les set errades del text, perquè aquest punt de vista sembla totalment esgarriat, propi de gent antisistema amb pinta d'anar flipada ...
No pots ser d'altra manera, perquè com veureu, si a més de ben trovato fos cert ... llavors fóra terrible, esfereïdor, orwellià!

La referència és a la revista electrònica de la Universitat Abad Oliva CEU, on el professor Javier Barraycoa opina sobre el llibre La escuela de la ignorancia , de Jean-Claude Michéa (Acuarela Libros, Madrid, 2002. 101 págs.)

i entre d'altres coses diu això:

"A la larga, el sistema económico no podrá absorber una masa de ciudadanos
bien preparados. La escuela de calidad es necesaria, pero para unos pocos. El
resto del sistema educativo es mejor que no funcione. La conflictividad derivada
de un sistema educativo generalizado y de alta calidad no podría ser soportada
por el sistema económico, donde muchos individuos bien preparados deberían
competir por muy pocos puestos de trabajo. Mejor dejarlo todo en manos del
darviniano sistema de selección natural y que de un sistema educativo mediocre
emerjan por sí mismos los pocos ejemplares excelentes que necesitará el sistema.
La educación universal y de calidad no es un objetivo político. Estos argumentos
no son política ficción, antes bien se desprenden de los documentos antes
mencionados y corresponden a las elites económico-políticas de la
globalización."

A La pastilla roja: Software libre & Educación ho veuen així :

"Inquietante la teoría conspiratoria de la escuela de la ignorancia de Jean-Claude Michéa (...)

El resumen es escalofriante:
• El sistema educativo moderno no está funcionando porque a determinadas oligarquías ven como una amenaza que las masas desarrollen inteligencia crítica. Prefieren gente con tendencia a creerse las explicaciones simplistas de las cosas.
• Las personas con mayor nivel de formación no quieren que el populacho tenga acceso a la educación de calidad y empiece a competir por los puestos de trabajo antaño reservados a los hijos de padres adinerados que podían costearse la educación.
• Interesa producir consumidores hedonistas e inmaduros que no traten de atentar contra la jerarquía establecida. Yo creo que es cierta la cita de Jacques Attali respecto de que subsiste una herencia cultural originaria de la edad de las hambrunas, que tiene tendencia a tratarlo todo como un recurso limitado. Una mentalidad propia de cuando había que racionar el pan y el aceite, y, más tarde, el espectro radioeléctrico.

Este paradigma percibe los puestos de trabajo como algo limitado, cuando en realidad se pueden crear más, percibe el conocimiento como algo 'a repartir' a pesar de los antaño inimaginables progresos de los últimos siglos. Dicen que hasta la honra perciben como algo limitado, por aquello que a menos honroso que seas tu, más lo seré, comparativamente, yo mismo, y por eso hacen campañas políticas basadas sólo en descalificar al otro.Los intentos (más que evidentes por doquier) por manipular y controlar la cultura son un crimen, porque robándole a la gente su juicio crítico se les priva de la libertad, de la misma libertad que ha costado milenios y ríos de sangre."


Esperem que tot plegat només sigui d'un exercici d'estil com alguns dels que darrerament corren per la catosfera 1* 2* 3*, que només sigui una broma retòrica passatgera.
Si no, aneu resant això: "Sant Just, Sant Marc, Santa Creu, Santa Bàrbara! No ens deixeu !"
;-)

29.11.07

La muerte lenta de Luciana B., de Guillermo Martínez 1/X




La muerte lenta de Luciana B., de Guillermo Martínez . Ed. Destino. Col. Áncora y Delfín. Vol. 1100. Barcelona. 2007




Fa un munt de dies que volia començar a parlar-ne, a explicar-m'ho a mi mateix per escrit. però ja sabem que el treballar fa perdre l'escriure i fa una temporada que anem de cul. ;-(


Tot va començar ara fa un mes o mes i mig, el temps fuig tan de pressa! Anava cap a Sant Saduní a veure la família, de manera que devia ser prop de la una de migdia. Per la ràdio parlaven d'aquest llibre i del seu autor, Guillermo Martínez.
En deien meravelles així com de l'èxit d'una altra novel·la de G.M. Los crímenes de Ofxord, que va ser Premi Planeta a Argentina el 2003, i de la qual, pel que sembalva ja s'estava fent o s'havia fet una adptació al cinema, que s'ha d'estrenar ben aviat, però ja al 2008.

La gràcia consistia a que hi havia un final prou ben aconseguit -totalment obert- com perquè tothom es fes la pregunta de qui és el culpable.
L'autor parlava amb una naturalitat exquisida i explicava molt tranquilament tot un munt de coses de les quals vaig retenir espacialement això:
a. Qque malgrat ser doctor en matemàtiques, ell es considerava escriptor per sobre de tot.
b.Va posar émfasi en els seus primers llibres de contes

c. Va reconèixer una influència literària directa d'Henry James.
d. Explicà amb prou força de seducció que en el seu llibre s'hi tractava el tema de la proporció del càstig pel mal comès.
e. Que alguns lectors li havien reconegut que se l'havien llegit d'una tirada. Força irresistible, sinònim d'èxit total via boc a orella.


Per tot allò explícit que vaig sentir i sutileses que vaig endevinar, però que ja no recordo, sé que en vaig treure la idea que calia córrer a comprar-lo i llegir-lo. I així va ser.

Educació DCLXVI

Llegir tot el que va sortint darrerament als diaris sobre Educació, acumulat a la infinitud de literatura que s'ha general durant els darrers 15 anys, inclosos articles com
"El fracaso de la educación secundaria no obligatoria es un triunfo", de Nora Catelli a El País del 29 de novembre ... provoca una gran irritació i , en alguns casos, com el d'un amic, porta a fer la pregunta del milió: Com és que ningú no ha demanat o exigit un "Procés de Nuremberg" contra els perpetradors de la LOGSE?". Jo quedo astorat... ;-)


Qui ha fet balanç de les víctimes educatives per culpa de depressió?
Qui ha avaluat la magnitud de la tragèdia per al nostre país del que ha suposar la destrucció del sistema d' ensenyament secundari amb l'excusa i pretext de resoldre el problema de l'educació professional?

Aquest meu amic insisteix a dir: "Massa Rosa Sensat ! Massa Rosa Sentat"...! (???)

El que passa a molts professors de l'ensenyament secundari, a molts d'aquells que estan comptabilitzats entre el 80% dels que tenen problemes per gestionar l'aula, és que somien obsessivament en escapar-se de la presó. Però no s'atreveixen ni poden, però ho intenten per tots els mitjans... La resta és blablablablatura....

"Tonto l' últim a escapar-se'n!" ... Diuen que aquesta és una de les veus encantades que ressonen en els passadissos de molts centres educatius.

Informes PISA, Informe Bofill, ...
Algú assegura que només són la punta de l'iceberg ... que algú deu tenir les estadístiques i la gràfica del nombre de mitges jornades demanades durant els darrers 15 anys; que algú deu tenir les estadístiques i la gràfica del nombre de baixes per depressió i malaties colaterals entre els professors ocorregudes durant els darrers 15 anys.

No patiu, no publicaran aquestes dades ... fins d'aquí 50 anys... Secret d'Estat (?)
Provocarien un daltabaix.

24.11.07

De l'ecologia a l'autonomia

Ja fa temps vaig tenir clar que fins que no es comencessin a fer cimeres mundials a dojo, els problemes globals no es resoldrien de cap manera. I que potser ni amb cimeres, tampoc.

Un dels problemes més gruixuts que té la ciutat global, àlies planeta, que cal resoldre urgentment, ja ha quedat ben clar i sembla que tothom té assumit, és que cal disminuir el consum inútil que perjudica el planeta.

De fet però, ara cal veure com se’n surten per fer assumir a cada col·lectiu que els cops de pal van per a tothom.
Un exemple ben clar de les nostres contradiccions i de les nostres incapacitats per resoldre els més petits problemes és el del desgavell i la disbauxa consumista que produeixen les festes de Nadal. Deixant de banda el consum de productes alimentaris, hi ha un consum inútil de tota inutilitat que ningú no sembla decidit a resoldre.
Es tracta del consum de bosses de plàstic i de cartró i embalatges de tota mena, que tot mantenint-se en cotes completament irracionals durant tot l’any, durant els mesos de desembre i gener arribarà als seu zènit apocalíptic.
Vaig sentir dir que a Irlanda, el fet de fer-les pagar totes, les bosses de plàstic, per decisió adoptada per llei, va aconseguir reduir-ne el consum en un 90 % en pocs mesos! Caldria verificar les dades, però no m’enstranyaria que fossin certes.
I si fos així, són dades que equivalen a demostrar clarament com n’és de fàcil canviar alguns mals hàbits per les bones o per via d’amenaçar amb tocar-nos la butxaca.

Jo penso –i proposo que es faci- que es podria fer una campanya institucional per mentalitzar tothom que cal portar sempre cistell o cabàs amb rodes per anar a comprar. Algú potser riuria una mica, però no pas gaire estona. Només somriuria fins a escoltar les xifres de malversament d’energia que suposa arreu del món el consum irresponsable d’aquest producte.
Potser no caldria fer con a Irlanda i imposar per llei una bona taxa sobre totes les bosses de plàstic i n’hi hauria prou amb un bon missatge publicitari convincent.
Però de seguida vaig pensar que algú ens hauria d’explicar, -perquè de segur que ho tenen molt ben comptat- , si per al planeta foren millor les bosses de paper o les bosses de plàstic. Què contamina globalment menys?

Tota aquesta reflexió ve a tomb perque m’he parat a pensar que si per una cosa tan petita i secundària les grans cimeres polítiques que debaten problemes energètics no són capaces de fixar normes, i el món no és capaç de posar-se d’acord, no veig gens clar que ens en poguem sortir de cap manera per a temes més gruixuts i complicats.

El fet evident és que qualsevol cosa provoca canvis considerables que poden trencar el precari equilibri sobre el que tot està muntat.
Què provocaria menys pèrdues de llocs de treball arreu del món? : eliminar en pocs mesos o anys l’inútil consum de boses de plàstic o l’inútil consum de bosses de paper?
Quants milions de llocs de treball es perdrien pel fet de reduir l’inútil i perjudicial consum d’embalatges de paper, cartró i plàstic per a tot i a tot arreu?

A quins col·lectius pertoca imaginar, dissenyar i fomentar campanyes per aconseguir reduir significativament els consums inútils en tots els àmbits de la vida diària sense que s’hagi de tenir la sensació que tornem a cap caverna?
Resar a Santa Bàrbara quan trona no val. Estalviar l’aigua, el llum, reduir el consum de gas i els de bosses de plàstic o de paper ha de ser una prioritat de cada dia de cada dia arreu del primer món.
Mirarem de fer arribar la idea al President Montilla, a Josep Lluis Carod Rovira, i a l’Artur Mas, a Herera i a tota laresta, perquè em temo que cap partit polític de Catalunya no té res escrit sobre aquest punt. Un punt que per nostrat, senzill, secundari i quotidià però totalment paradigmàtic de les nostres contradiccions i malfer ecològic cal afanyar-se a resoldre o com a mínim reduir-ne la gravetat.
Amén.

______________

PS

El títol d'aquest post, és el mateix , però en català, que el títol d'un llibret
De la ecología a la autonomía
Cornelius Castoriadis, Daniel Cohn-Bendit
Barcelona : Mascarón, D.L. 1982. ISBN 84-85834-20-8
Unes conferències que van tenir lloc a la Universitat de Lovaina i on hi participaren Cornelius Castoriadis, Daniel Cohn Bendit i els estudiants universitaris.Reflexions i propostes sobre l'ecologia, el consum i la coherència necessària que cal tenir en la nostra vida diària.
En vaig ser el traductor.

23.11.07

Adéu Paco, descansa en pau!


Avui, la notícia més important de totes era la mort d'un dels avis més estimats i respectats de Catalunya. Un home que havia fet vibrar tohom amb la seva manera de ser i mostrar-se. A molts catalans d'una determinada edat se'ns moria un conegut entranyable, tota la bona gent perdia un dels seus grans models.
Un home humil, bo, "missioner" en terra pròpia. Un referent per a les noves generacions que l'hauran de descobrir i mirar d'entendre...

Una mica com va passar amb en Xirinacs recentment, es tractava de comprovar el grau d'excel·lència de la nostra societat catalana en circumstàncies com aquesta,
en el moment del darrer adéu a una persona de la seva talla ètica i moral.

Avui m'he limitat a seguir-ho tot de lluny, per la ràdio, però el que he sentit m'ha tranquilitzat i m'ha allunyat tots els neguits. Sembla que sí, que tothom ha estat a l'altura que les circumstàncies exigien estar i que Paco Candel tindrà un comiat digníssim, tal com era de justícia fer-ho.

Paco Candel era, desde sempre (des de feia uns cinquanta anys), un exemple de compromís i de coherència moral.

Gràcies, Paco Candel, per haver-te mantingut fidel als principis que et van fer gran i heroi llavors i que ara et converteixen, justament, en mite per sempre.

Leticia de Borbón , Magdalena Álvarez, Manuel Marín i José Bono

Tot volant per sobre de la setmana sense tocar de peus a terra ...i sense fer escala enlloc, se m'acut fer com a mínim una mena de revista de premsa...

Rodoníssim i intel·ligentíssim l'article de la cntraportada de l'Avui del dimarts 20 de novembre 07 fent referència ben explícita a l'evocació de Dimarts i 13 :

(...)"Sopo amb una amiga que em pegunta el matexi que em pregunten, que què faig callada des de fa tant de temps. Doncs escriure un diari, on m'ho apunto tot. Si arribo a reina, me'l guardaré en un calaix. I si no, serà el millor reportatge de la meva vida."


L'Albert Hom acaba la frase allà on els de El jueves van imaginar una historieta. I a mi me'n venen ganes, d'escriure coses, però només afegiré això: si s'apunta tot el que passa, ja té més feina de la que pot fer.

2. La ministra de Foment, Magdalena Álvarez, entre el que va exclamar l' altre dia al Congrés "ante' partía que doblá" i el que va replicar ahir dimecres al portaveu d'IC-V al Congrés, Joan Herrera, ja s'ha fet un lloc a la història dels famosos amb frases famoses, per divertides, per sucoses, per cromàtiques i expressives: "em necessiten per mirar de tornar a guanyar les eleccions"...

3. Trist, força trist que Manuel Marín, president del Congrés dels Diputats, home que generalment cau mitjanament bé a gairebé tothom , se n'hagi d'anar emprenyat.
"perquè el PSOE pretén rellevar-lo per Bono" (Avui 16.11.pg.9)
Tothom acaba trobant-li el gust a tron i al poder ...
Si ho deixa és perquè l'han fet emprenyar. Necessiten un Pepe Bono al seu lloc per mirar de tornar a guanyar les properes eleccions. Marín és massa sec i independent. I per a grans mals, calen grans remeis. A la guerra com a la guerra, cal un actor polític mediàtic capaç de generar, també ell, llenya per al foc.
Anem-nos preparant per tornar a escoltar frases inspirades en la gràcia i el "donaire" de la de Magdalena, però passades pel foc roent i l'espasa afilada de J. Bono.

Coses com "ante' muerto' que verlo' andá suerto' por ahí" ... i d'altres de les que fan tremolar les haurem de tornar a entomar.
Amb la seva retòrica mesetària, quasi pepeïsta, José Bono fará entrar vots pel PSOE a cabassos plens...

Aviam si m'equivocaré o no.

La *ciubigüitat de CiU, amb o sense Unió DC, i amb Artur Mas al capdevant, mereix post a part. __________________________

Francesc Marc Àlvaro i Màrius Serra a la biblioteca Cardona Torrandell de VNG




Fotos: Sani Girona


Biblioteca Cardona Torrandell. VNG.
22.11.2007. 19h


Si tinc una estona també penjaré un comentari de l'acte, i unes pinzellades d'algun moment especial, que com era d'esperar ha sigut molt interessant de principi a fi. N'he sortit ben satisfet i , a la mà, amb un exemplar dedicat de
De com s'escriu una novel.la, tenint ben assumint que no és cap manual per aaprendre a esciure novel·les, sinó la biografia d'una novel·la: verbaliatge d'en Màrius que em venia de gust tastar aprofitant l'avinentesa... Ja en direm alguna cosa ...un dia d'aquests.

Nois, felicitats i gràcies!

De l'acudit a la pseudopolítica, passant per la llengua

Avui m'han enviat un acudit força divertit que fa així:


"A Spanish teacher was explaining to her class that in Spanish,
unlike English, nouns are designated as either masculine or feminine."House", for instance, is feminine: "la casa."
"Pencil", however, is masculine: "el lápiz."
A student asked: "What gender is 'computer'?".
Instead of giving the answer, the teacher split the class into two groups, male and female, and asked them to decide for themselves whether "computer" should be a masculine or a feminine noun.
Each group was asked to give four reasons for its recommendation. The men's group decided that "computer" should definitely be of the feminine gender ("la ordenadora"), because:
1. No one but their creator understands their internal logic;
2. The native language they use to communicate with other computers is incomprehensible to everyone else;
3. Even the smallest mistakes are stored in long term memory for
possiblelater retrieval;
and
4. As soon as you make a commitment to one, you find yourself spending halfyour paycheck on accessories for it.

The women's group, however, concluded that computers should be
Masculine ("el ordenador"), because:
1. In order to do anything with them, you have to turn them on;
2. They have a lot of data but still can't think for themselves;
3. They are supposed to help you solve problems, but half the time they ARE the problem;
and4. As soon as you commit to one, you realize that if you had waited a little longer, you could have gotten a better model...

...This is why in Spanish Spanish -women won! - you say "el ordenador". But in Bolivarian Spanish -men won, los muy boludos !- you say "la computadora", "la computación"...



______________

Fins aquí l'acudit, on la darrera part, en negreta, és la meva personal aportació al text "original", que com veureu és força insípid:


"The women won... (but only because it is "el ordenador" in
Spanish)"
M'ha semblat que aquest final era fracament millorable i que amb poca cosa n'hi hauria prou per fer-ho més divertit.

De fet jo buscava com dir "en español llatinoamericà o sudamericà", però per alguna associació d'idees automàtica amb en Chávez i el Rei, Veneçuela i España, Espanya i l'espanyol... m'ha vingut al cap, sense poder evitar-ho, "español bolivariano" ... un oxímoron, metàfora forçada, hipèrbole o ironia... com un altre :-)
He anat a Google a buscar què trobava amb aquesta sintaxi "Bolivarian Spanish" i he vist que no sortia res!:

"Les termes de recherche spécifiés - "Bolivarian Spanish" – ne correspondent à aucun document."
Això era veritat a les 0h42 a.m. del 23.11.2007.
Si fos de dia m'entretindria a comprovar quanta estona (hores) tarda Google a xuclar aquesta expressió desafortunada i a presentar-la com a disponible en aquest blog a qualsevol hipotètic curiós que cerqués l'expressió.
Però a aquestes hores renuncio a tot, i més encara als experiments, i me'n vaig a descansar, que demà serà un altre dia.

____________________

Avui ja és l'endamà. Dissabte 24 de noevmbre.
I ja és a Google, és clar ... "Bolivarian Spanish" hi apareix com a única referència associada al nostre blog. Tota una novetat.


Això sí, amb errada inclosa: l'entrada la posa amb data de 26 d'Octubre, no hi ha manera de saber perquè. Fet fefaent que Google, com tots els Grans Germans, pot enganyar qui vulgui, on vulgui i com vulgui. No us en fieu massa de Google... que no és de fiar i quan menys us ho espeseu, us la fotrà.

22.11.07

Evoca. Servei de misatgeria de veu.

A banda SPRINGDOO (àudio i video) , hi ha el servei EVOCA (només àudio) que hauria de fer perdre totes les manies (i annular totes les excuses als) dels qui diuen que no se'n surten amb els estris complementaris al teclat de l'ordinador.

Fer anar EVOCA és ...

1. Donar-se d'alta gratuitament triant identificador i paraula de pas
En triar aquestes dues dades, es crea automàticament una adreça web
on aniran a parar, penjats, els missatges de veu que produirem.
2. Entrar a la seu Evoca i carregar el nostre compte amb identificador i contrasenya.
3. Triar l'opció : micro ... i acceptar
4. Començar a parlar amb el micro fins a 5 minuts de xerrera, significativa o no 5. Escriure el tema i el text que es vulgui (si es vol, perquè no és obligatori)
6. Escriure l'adreça del destinatari o destinataris a qui volem enviar les nostres paraules (i text escrit)
7. Enviar-ho ... i ja està!

Els destinataris reben al seu compte de correu un missatge amb un enllaç. Clicant l'enllaç es va a petar a la pàgina web on hi ha la icona d'un reproductor que permet d'escoltar el missatge que ens han enviat....

Per a nens de 8 a 108 anys... No hi ha excusa que valgui.
Si algú argumenta que no se'n surt o que no li funciona... ho haurà de demostrar perquè ens ho creguem! L'única explicació serà que no hagueu connectat cap micro o que l'hagueu connectat al forat dels auriculars, o un xafastre similar... ! :-)

Proveu-ho. En quedareu encantats.
I que tant de bo us serveixi per a fer el bé i per ser més feliços.

Evocativament ...
Sani
_______________


PS
Proposta d'exercicis /deures

Graveu uns quants missatges de protesta, adreçant -los a diferents destinataris, explicant les peripècies que heu viscut per arribar al centre de Barcelona.

17.11.07

Springdoo

Fa uns dies explicava que m’havien enviat informació sobre programes de síntesi vocàlica o veu robotizada que tansforma el text en veu (TTS Text to Speech).
Ja sé que això no és gens nou i que a fa molts anys que funciona, el tema és més aviat com ha anat evolucionant l’invent i l’estat de la qüestió.
Fins on jo he arribat, no gaire enllà, he vist que programes com TextAloud llegeixen el text de manera penosa, però a la web del Nouvel Obs es poden escoltar alguns articles amb un francès d’una qualitat acceptable…
I el servei demo d’ATT permet imaginar una perfecció del 99% per molt aviat.

Avui m’han enviat notícia del servei SPRINGDOO ...
Com veureu, es tracta d’un estri més per poder trafiquejar amb àudio en comptes d’escriptura.

Com que sé que tots sou lletraferits, en comptes de saltar d'alegria, segurament més d'un arrufarà el nas ... però és el que hi ha i per on semblen anar moltes coses.
Semblava que primer havia de venir el tsunami de l’àudio i després el del video, però tinc la impressió que YouTube i altre serveis de video van invertir la lògica. Ara tinc la impressió que l’evolució de l’àudio a Internet també avança molt ràpidament.

Messenger i Google Talk , entre d’altres programmes, em sembla que ja fan tot o gairebé tot el que ofereix Springdoo. La novetat és que aquí donen 250 megues d'espai per cap, la possibilitat d’enviar àudio directe o video de webcam i ho presenten dins d’una interfície més o menys agradable...M’he donat d’alta, però evidentment no conec totes les possibilitats del servei.

Tot sembla anar en la direcció de matar una mica més l'escriptura. Voluntàriament o no, és així.
No sé si se’n sortiran, però deu n’hi do la “feina” feta en aquest sentit. Per a les noves generacions, escriure és una dificultat més gran de la que ja sempre ha sigut, i no cal ser gaire savi per pronosticar que serà progressivament més difícil encara. Podent enviar SMS de veu, perquè enviar SMS escrits?

El que m’adono és que encara no han aconseguit eliminar el micro per gravar àudio! Pero imagino que al pas que tot evoluciona, aviat veurem gravar amb una ventosa engaxada al cap i l’altra punta a un port USB de l'ordi.
El xip que ho controlarà tot - implantat al coco o al cos - potser tardarà una mica més, no pas gaire ... Segur que ja hi treballen de valent, això si no està ja funcionant en versió beta al cap d’algu pobre conillet.

12.11.07

Alumnes amb armes a les mans ...

Vaig deixar uns comentaris al post de Toni Ibañez on ell feia referència al jove finlandès que va assassinar un grup de 8 nois més de la seva escola i després es va suicidar.

El to era una mica de broma, i potser tocava tractar-ho una mica més seriosament. El que passa és que jo no sé massa què dir, només quedar-me una mica astorat per aquest fet, com li passa a la majoria de gent normal, i exclamar, com és possible que passin fets com aquest?

Suposo que no deu pas ser el sistema escolar el culpable, sinó el fet que Finlàndia sigui un altre dels països més armats del món. I se m'acut pensar que si a Catalunya o a Espanya hi hagués permís d'armes, aquest tipus d'esdeveniments potser també es produirien.

Sigui com sigui, el que és gruixut és la frase -i la idea que transpira- que aquell noi duia estampada a una samarreta, tal com apareix en una imatge d'un video de YouTube:
"Humanity is overrated"!
Que la Humanitat està sobrevalorada? D'on haurà tret aquesta idea aquest jove?
Potser hauria d'haver estat considera com un símptoma de follia o de malatia greu, i hauria d'haver fer saltar alguna alarma.
Frases i idees com aquestes, no "curades" a temps, són les que provoquen després, quan ja és massa tard per aturar-ho, matances com aquesta que ha tingut lloc a Finlàndia.

Desafeccions ...

Hi ha articles de premsa que són antológics i que passaran a la Història.
Crec que el de Jordi Barbeta d'aquest diumenge 11 de novembre és d'aquesta categoria.
Permeteu-me, propietaris de La Vanguardia i Sr. Jordi Barbeta, que en recopiï aquí més tros del que toca, però el contingut s'ho val.
Política. Jordi Barbeta - 11/11/2007 . pg. 14

Muchos no son nadie
El auténtico desapego es el de la coalición hipano-madrleña
por el resto del país
"Los diarios de Madrid apenas han hecho caso de la advertencia del president Montilla sobre el estado de cabreo catalán por varias razones, pero la primera y fundamental es que ya hace tiempo que la capital española está ensimismada en sus asuntos y se ha convertido en impermeable a lo que ocurre en Barcelona, en Santander o en Teruel. Les importa un bledo siempre y cuando no sirva como arma arrojadiza entre las trincheras político-mediático-financieras que sociológicamente representan el PSOE y el PP, verbigracia, el trasvase del Ebro, el Estatut, el Prestige o los planes de Ibarretxe. El Estado tiene su sede en Madrid, que se ha constituido en un iluminado hub de poder político, mediático, industrial y financiero que compite en el mercado internacional y ..."
(...)
Pero hay un segundo motivo por el qual la coalición hispano-madrileña apenas reacciona ante los dramáticos avisos de Montilla ni cuando Carod-Rovira anuncia la independencia: no se lo toman en serio. El catalanismo ha perdido credibilidad porque se ha quedado sin autoridad moral y no tiene un interlocutor válido. Nunca estuvo tan desarticulado como ahora. De Montilla a Carretero, passando por Mas, Duran, Castells, Tura , Nadal, Carod, Puigcercós, Bertran..., son muchos pero no son nadie. (...)"
Cal llegir i rellegir l'article sencer. Dues i tres vegades. I treure'n conclusions.

A mi m'agradaria sentir les rèpliques ben argumentades de Mas, de Carod i de Saura, també la del President Montilla, però ja sabem que aquesta no podrà ser. Les altres tampoc ?
Què tenen a dir a l'acusació que els fa en Barbeta de comportar-se, lluny cap complicitat,
com els pitjors adversaris, disputant-se "miserables cuotas de protagonismo"?

Senyor Barbeta, en un proper article, escrigui sisplau, si té cap brillant idea, dient clarament als caps dels partits polítics com podríem recuperar la credibilitat a Madrid.
Com hi podria haver algun tipus de complicitat entre ERC i aquella CiU que va parir el video Confidencialcat.
Això sí, cal que tothom tingui clar que hi ha dues lleis que no fallen mai: les lleis de Murphy i la llei del Talió: Cada putada pagarà, tard o d'hora, amb la seva corresponent punyalada...
Només cal tenir paciència: la venjança, com tothom sap i és profecia, és molt millor freda que calenta.