El Senat francès, l'Académie i (els dimonis de) les llengües regionals

Libération.fr AFP 19.06.2008

"Le Sénat refuse d'inscrire les langues régionales dans la Constitution"

"La majorité UMP mais aussi les centristes, les communistes, les radicaux -dont l'ancien socialiste Michel Charasse- et quelques sénateurs PS, comme Robert Badinter et Jean-Luc Mélenchon, ont adopté par 216 voix contre 103, un amendement supprimant la référence aux langues régionales, ajoutée au texte par les députés.

Le PS, les Verts et quelques UMP ont voté contre. L'Assemblée nationale avait décidé à la quasi-unanimité d'ajouter à l'article 1 de la Constitution une phrase indiquant que "les langues régionales appartiennent au patrimoine" de la Nation.

Alors que la majorité sénatoriale avait, en commission, accepté le dispositif des députés, la discussion en séance a révélé la réalité d'une opposition farouche de l'UMP à cette mesure."

Segueixen unes precisions força il·lustratives:

"L'Académie française est montée lundi au créneau, jugeant que cette reconnaissance porte "atteinte à l'identité nationale", une prise de position aussitôt condamnée par les défenseurs des langues régionales.

La ministre de la Justice, Rachida Dati, qui a constaté "un profond désaccord entre le Sénat et l'Assemblée sur cette question", s'est en vain opposée à cette suppression, jugeant que l'article "ne remet pas en cause" le fait que "la langue de la République est le français".

"Il s'agit de reconnaître que les langues régionales sont une richesse de notre patrimoine, cela fait partie de notre identité, il convient donc de les préserver", a-t-elle argué."

El diari Le Monde.fr del 19 de juny diu exactament el matexi però una mica menys ben dit que els de Libération, de manera que no cal repetir-ho.
És aquí: LeMonde.fr del 19 de juny, article signat per Patrick Roger

Le Point.fr 17.06.2008
L'Académie française contre les langues régionales dans la Constitution
Par Ségolène de Larquier (avec agence)

"Depuis plus de cinq siècles, la langue française a forgé la France. Par un juste retour, notre constitution a, dans son article 2, reconnu cette évidence : La langue de la République est le français , expliquent les académiciens dans leur déclaration. Or, dans le texte adopté le 22 mai en première lecture, les députés "ont souhaité que soit ajoutée dans la Constitution, à l'article 1er - dont la phrase commence par les mots : La France est une république indivisible, laïque, démocratique et sociale - une phrase terminale : Les langues régionales appartiennent à son patrimoine ", poursuivent-ils.

C'est précisément cette dernière phrase qui suscite l'ire des membres de la Coupole. Ces quelques mots ont été ajoutés en application d'un amendement déposé par Jean-Luc Warsmann, le président UMP de la commission des lois de l'Assemblée nationale, et voté à la quasi-unanimité. Si les membres de l'Institut ne contestent pas l'importance des langues régionales, ils s'interrogent cependant sur leur "apparition soudaine dans la Constitution", qui met en cause, notamment, "l'accès égal de tous à l'administration et à la Justice".

"Déni de la République"

Les académiciens s'inquiètent également de la primauté accordée aux langues régionales, désormais inscrites dans l'article 1 de la Constitution, alors que la langue française reste mentionnée dans l'article 2. "Il nous paraît que placer les langues régionales de France avant la langue de la République est un défi à la simple logique, un déni de la République, une confusion du principe constitutif de la Nation et de l'objet d'une politique", relèvent les immortels.

Avui dimarts, dia de Sant Joan, llegeixo a La Vanguardia. 24 de juny de 2008.
Baltasar Porcel. El idioma padre y el absolutismo (pg. 17)

"(...) Pero mientras esos académicos babean ensoberbecidos, Francia se llena de minorías provenientes del mundo. Y es ya la primera nación islámica de Europa, teniendo que tragar con la lengua árabe, el velo femenino, las mezquitas y los jóvenes incendiarios del suburbio. Mísero país, que necesita basar su carcomido eco de grandeza en acogotar groseramente a unos miles de educados catalanes, vascos y corsos. Chirac ya se negó a firmar la carta europea de las lenguas minoritarias. Por lo demás, en estas regiones existen modestos y efectivos movimientos culturales autóctonos que, sin dejar de sentirse franceses, están también por sus raíces.(...)"
Baltasar Porcel. El idioma padre y el absolutismo (pg. 17)

Baltasar exagera un pèl en l'insult al país, quan suposo que contra qui s'indigna de veritat és contra l'Académie i els conservadors del Senat que van votar en contra de l'esmena. Segur que quan se n'adoni rectificarà.
Però crec que posa el dit a la nafra quan recorda el gest de Chirac, i quan assenyala que el que el govern francès s'equivoca d'enemic en veure fantasmes allà on no n'hi ha.

M'hauria agradat llegir que el Senat no s'oposava a una mesura que ja havia estat aprovada per l'Assemblea i el Govern i m'hagués agradat veure que l'Acadèmia esmenava la decisió de Chirac, però seguix quedant clar que per a una part dels francesos, els veïns i les seves llengües són els enemics. Van malament per aquest camí.

Com que la polèmica seguirà, haurem d'estar atents per veure com evolucionen el fons i les formes.

____________________

Enllaços

Vilaweb . Les llengües de la República

Ramon Perera i les lliçons de la Història

Vaig mirar amb atenció i emoció el programa al Canal 33
Ramon Perera, l’home que va salvar Barcelona
sobre el paper d'aquest enginyer anònim en la construcció dels refugis antiaeris que tantes vides van salvar a Barcelona de les bombes feixistes durant la guerra civil, ara que es commemora l’aniversari dels bombardeigs sobre la ciutat màrtir.
No menys esfereidor va ser assabentar-me en aquell mateix documental que el govern de Winston Churchill va rebutjar els consells de Ramon Parera sobre la necessiatat de construir refugis antiaeris subterranis també a Londres, i menspreant les vides de la població civil
va optar per una solució britànica, els refugis Anderson , cadascú per ell mateix que descartava que les diferents classes socials els barregessin en els refugis i es creés així un clima social nou del qual en temien hipotètiques conseqüències:
El documental en fa una lectura clara quan mostra com les preguntes que es van fer a Ramon Perera en relació amb la reacció de la població civil a Barcelona mostren com les prioritats del govern de Churchill no eren tant les de salvar el màxim de vides sinó d’evitar el risc que la població civil, s’acomodés als refugis, s’acovardís i es negués a respondre “patriòticament” a les directrius que calgués prendre en funció dels esdeveniments…

“L'obra de Perera a Barcelona és tan important que a Anglaterra es genera un intens debat polític sobre el model de defensa civil: el "model Barcelona", defensat pels sectors més progressistes, o el que propugna que cadascú tingui el seu propi refugi privat. La composició conservadora del govern va fer que guanyés aquesta segona opció. Segons documents que ara surten a la llum, les autoritats britàniques temien que la construcció de refugis públics tornés la població "covarda i gandula". De res va servir que Cyril Helsby i altres científics diguessin que això no havia passat a Barcelona.”
Ramon Perera, l'home que va salvar Barcelona

Per si no ens feia ja prou fàstic imaginar unes democràcies europees covardes i traïdores que van abandonar l’Espanya republicana a la seva desgràcia i ni tan sols van oferir-li armes per a la seva defensa contra el feixisme de Francisco Franco i l'Església Catòlica i Vaticana que el beneïa, assabentar-me ara de quines van ser les raons que van dur el govern conservador a rebutjar la solució dels refugis antiaereis i optar per la defensa civil individaul només afegeix un immens disgust al profund disgust que ja tenia i que se’m renova i se m’enceta com una ferida mai curada cada vegada que es rememora el tema de la guerra civil.

De la Gran Bretanya com a govern , siguin Laboristes o Conservadors els qui governin, no n’hem pogut esperar mai res de bo. Sempre han anat a la seva i sempre ens han perjudicat.. Entre els amics francesos que sempre ens han volgut dominar i els amics anglesos que ens han menyspreat sistemàticament, no ens calen enemics, ja els tenim!
M’agradaria pensar que avui al 2008 això ja és història passada i que en cas d'una nova desgràcia, la Història no es tornaria a repetir, però ni jo que formo part dels Amics del francès a Catalunya i ser un francòfil declarat, no estic pas del tot convençut que arribat el moment no ens tornessin a apunyalar una vegada més.
Fóra bo que les noves generacions tinguessin ben present el grau d’ignomínia del que han estat capaços d'acumular els governs de França i de Gran Bretanya perquè sàpiguen a què cal atenir-se.

"Catalans! Yes, you can! Let Independent people become Independent"

"Catalans.. Yes, you can! Let Independent people become Independent"

Barak Obama, hauria pronunciat aquestes paraules en un míting pronunciat -segons fonts oficioses- a la Cornell University ahir dilluns 16 de febrer de 2008, dia en que es feia efectiva la independència de Kosovo, recolzada pels EEUU i alguns dels democràtics estats centreeuropeus con França, Angleterra i Alemanya, i amb l'oposició d'Estats europeus de la talla moral d'Espanya i Xipre.

Per la seva part, Nicolas Sarkozy, des de les escales del palau de l'Elisi, va explicar perquè el seu estat jacobí havia donat el seu suport sense restriccions ni condicions a un Kosovo independent, i va acabar dient:

"Tôt ou tard , il faudra accorder aussi l'indépendance aux Basques et aux Catalans et aux Galiciens, s'ils sont majoritaires aux urnes" ...

Nois, noies, amics i amigues, ho sento, no us feu il·lusions: ni l'amic Barak va anar a la Universitat de Cornell a dir tot això de més amunt, ni l'amic Nicolas va donar aquella mena d'explicacions, a peu dret, a les escales de casa seva, a costat de la seva senyora.

Tot això, només va ser un somni, no sé si dir-ne un malson, que vaig patir ahir de matinada, perquè em vaig despertar tot suat i neguitós i amb ganes d'anar a prendre una dutxa escocesa que apaivagués la meva excitació ... ;-)

Mentre passava de l'aigua freda a l'aigua calenta, i de l'aigua calenta a l'aigua freda, sense poder fer-hi res, anava cantussejant les paraules de Martin Luther King barrejades amb les de la cançó "As time goes by" de Casablanca, lleugerament retocades ...

"I have a dream , I have a dream" ...
"A dream is just a dream" ...
ti-ro-li-ro, ti-ro-liro ...
ti-ro-li-ro, ti-ro-lí !
"Oh yes, the world will always welcome
In de pen dence ...
As time goes by "

Com diria el filòsof : El cervell té reaccions que la raó no entén ! (SGR)

Sarkozinet i Sarkozybrut

La tiraron al barranco
La tiraron al barranco
La tiraron al barranco
La tiraron al barranco !

Fin de la primera parte
Fin de la primera parte
Y ahora viene la segunda
Que es la más interesante!

Semblantment a aquestes estrofes d’una humorística cançó popular andalusa, el meu post sobre Sarkozy té una segona part, que em sembla potser tan interessant o més que la primera .

Els esdeveniments no corren, volen … I tot just acabava la redacció d’aquell post sobre els nous verbs que creaven les accions del ciutadà Nico Sarko, que ja el nostre amic president en perpetrava de noves, a quina més sorprenent, i ens n’assabentàvem d’altres d'anteriors, d’aquelles que donen peu a més i més neologismes...històries de mai acabar.

A costat d’accions sorprenents, imprevibles i agoserades de Nicolas Sarkozy, d’aquelles que podríem posar al costat positiu de la balança, el nostre home a l’Elisi en fa d’altres que són de l’alçada d’un capanar, i que s'han de posar al costat negatiu d’una balança que amenacen de trencar..

Uns exemples.

El primer va ser l’ofensiva paraula "kärcherització" de la perifèria parisina per referir-se a una neteja en profunditat de persones i problemes socials! Equivalia a dir "arrencar la brutícia més incrustada".
Les paraules no són neutres i en boca dels màxims representants polítics, encara menys. Inacceptable. Nosaltren hi vam ja dir la nostra aquí.


La segona, l’ofensa als bretons de França, exclamant una cosa així com « Tant se me’n foten els bretons ». Inacceptable.

Gérard Gautier escriu a Newropeans magazine

« Les révélations faites par Yasmina Reza, dans son livre consacré à la campagne du candidat président Nicolas Sarkozy, à la suite de sa visite du 1er mai au CROSS CORSEN ont provoqué un grand émoi chez nombre de Bretons.
Il doit être en effet douloureux, surtout pour ceux qui lui ont apporté leurs suffrages, d’apprendre, à posteriori, qu’Il "se fout des Bretons!". Ils sont ainsi 39.63% (1.270.584 des électeurs inscrits) en Bretagne historique - comprenant la
Loire-Atlantique - à pouvoir trouver à tout le moins "saumâtres" les propos méprisants à leur endroit qui lui sont attribués. »

Una altra, la seva particular visió de la colonització francesa a l'Àfrica, expressada durant la seva visita al Senegal a finals de juliol 2007.

* Avui+ : Mig gir de l'Elisi en la política africana

* Punt de vista d'un senegalès: Boubacar Boris Diop
Africklive.com : Afrique: Le discours inacceptable de Nicolas Sarkozy, par Boubacar Boris Diop

"Il est peut-être écrit quelque part qu´entre Paris et ses anciennes colonies d´Afrique noire rien ne doit se passer selon les normes admises par le reste du monde. La brève visite de Nicolas Sarkozy au Sénégal aurait pu passer inaperçue : elle lui a au contraire servi de prétexte à un discours inacceptable, que jamais il n´aurait osé tenir hors du pré-carré, devant le plus
insignifiant de ses pairs. En Tunisie et en Algérie, il a bien compris qu´il ne lui serait pas permis de se comporter comme en pays conquis.
(...)
On aimerait bien connaître le bilan que le président francais lui-même a fait, en son âme et conscience, de sa visite à Dakar. Se peut-il qu´il n´ait pas compris à quel point nous nous sommes sentis insultés ? D´un point de vue rigoureusement politique, son discours est une faute. Il ne tardera pas à s´en rendre compte : les Africains et les Nègres de la diaspora ne le lui
pardonneront jamais. La bonne vieille langue de bois aurait mieux servi les intérêts de son pays. Elle lui aurait en outre évité ces effets oratoires si empruntés qu´ils en étaient parfois un peu pathétiques. (...)"

Par Boubacar Boris Diop, Intellectuel, Ecrivain et Journaliste sénégalais.

* Punt de vista del Monde Diplomatique en la seva edició en català :
L'Àfrica de Sarkozy, per Anne-Cécile Robert

La quarta, una que explica el Nouvel Observateur del 24/10/2007 (Portada: L’octobre noir de Sarkozy) pg. 33. Sarkozy-Poutine : la douche froide

« Ce mercredi 10 octobre, dans la salle Catherine du Kremlin, Vladimir Poutine a l'oeil mauvais et le visage de pierre. Devant un parterre de journalistes, il ne cache ni son ennui ni son irritation. Son hôte, Nicolas Sarkozy, tente bien de briser la glace : il le tutoie, lui donne du «Vladimir» et dodeline en souriant.
Mais le Russe reste froid comme un poisson mort. Il rejette les assauts d'amabilités, vouvoie le «président français» et refuse de croiser son regard.
Vaincu (humilié ?), Sarkozy remballe son «tu» et finit par appeler son homologue «M. Poutine». »
(…)
Que s'est-il donc passé entre les deux hommes qui, au début de la visite, semblaient pourtant s'entendre comme de vieux potaches ?
D'abord, Nicolas Sarkozy a péché par vanité. Le soir de la première rencontre, il s'est livré, tout émoustillé, à quelques confidences auprès de journalistes français. Il leur a, en particulier, laissé entendre que Poutine lui avait susurré le nom de son dauphin. Le maître du Kremlin, qui n'a encore rien dit
à son peuple, n'a pas dû apprécier.

(…)

O el que és el mateix… Vanitas , vanitatis et omnia vanitas. El ridícul mata, la vanitat , per desgràcia, no, només ho podreix tot...
O Sarkozy n'apren de pressa o pagarà car la seva manca de ridícul i excés de vanitat.

La cinquena: una vegada acomplerta amb èxit relatiu l’operació Txad, Nicolas Sarzoky va oblidar allò del “nunca segundas partes fueron buenas” i es va atrevir a dir , en un nou gest de vanitat, ofensiu per a la Justícia i el Govern txadià que aniria novament al Txad …
“a buscar els francesos que hi queden, sigui el que sigui el que hagin fet”.

En la meva santa innocència, vaig imaginar que els txadians li dirien a Sarkozy que ni se li acudís totnar a volar i acostar-se al Txad, perquè ja no el deixarien ni aterrar, però sembla que no va passar res i que tot es resoldrà amb una certa discreció diplomàtica ...

El diari Avui ho redactava així en l’acticle "Sarkozy anirà al Txad a buscar els francesos que queden detinguts".

Quin nom té això, venint d’un President de República? Ni que els acords diplomàtics entre França i el Txad permetin pensar que els acusats han de ser jutjats a França, hi ha unes formes polítiques que no s’han de perdre, per no ofendre els txadians.
Chad insiste en defender su soberanía ante las injerencias francesas

Després de tot plegat, potser no cal doncs inventar més paraules, n’hi ha prou amb triar-ne unes quantes entre les moltes que tenim a mà, a més de les habituals.
No solucionen res, però de vegades algunes permeten desfogar-nos i fer-nos passar una mica el mal humor.

La pregunta és si aquest desdoblament de personalitat entre Sarkozynet i el seu Sarkozybrut, aquesta mena de Dr. Jekyll i Mr. Hyde, té cura.
Anirem seguin l’evolució de la malatia … tot desitjant que millori sensiblement, pel bé de França i potser d’Europa sencera, si més no.

Crec que hauríem d'apostar perquè millorarà. N'estic convençut o, per dir-ho millor, així és com m'agrada imaginar-m'ho.

Nicolas Sarkozy, ja comença malament? II

Serà dur... Com a mínim serà dur ...

La premsa francesa comença a trobar morbo en la designació del Primer ministre François Fillon. L'opinió unànime sembla ser que President i Primer ministre són caràcters gairebé oposats.

Trobat a Can Yahoo 21.05.2007

" PARIS (AFP) - Les éditorialistes de la presse quotidienne sont nombreux à souligner les personnalités opposées de Nicolas Sarkozy et François Fillon, que le premier vient de nommer à Matignon (...)

Dans Libération, Renaud Dély entonne le même refrain: "Nicolas Sarkozy ne voulait pas s’embarrasser d’un second indocile et imprévisible, modèle Jean-Louis Borloo. Il lui fallait un lieutenant appliqué, discipliné, un rien effacé: le choix de François Fillon s’imposait".

Dans L'Humanité, sous la plume de Patrick Apel-Muller, le nouveau Premier ministre est présenté comme "un homme adroit et à droite" qui a "pour tâche de faire ingurgiter sans spasme la potion des réformes ultralibérales".

Pierre Taribo, dans L'Est républicain, remarque que "François Fillon est là (...) mettre en musique la politique d'un président à l'américaine dans un pays quasiment entré dans la VIe République avec un chef de l'Etat actif : M. Sarkozy; un chef du gouvernement : M. Sarkozy; un chef de la majorité : M. Sarkozy."

Si fos així... tot anirà bé fins que l'home orquestra peti, i si no es calma ... pronostico que farà un pet com una gla.

Opinions ...

Dipofilo II / 307

El que segueix és fruit de l'intercanvi de comentaris al blog de Juan Pedro Quiñonero: Una temporada en el infierno.

El seu post titolat ...

¿Puede salir Francia de la espiral demagógica que la ha empobrecido..?

inclou una entrevista de JPQ amb "
"Jacques Marseille, catedrático de historia de las ideas económicas, en la Sorbona. Su obra ha contribuido de manera significa a revelar los orígenes de la crisis de Francia y la urgencia de una ruptura con 25 años de demagogias de izquierda (François Mitterrand) y derecha (Jacques Chirac)".

Y en una de les seves rèpliques diu això:

"La campaña socialista contra Sarkozy ha tenido todos los ingredientes del odio absoluto, con flecos racistas. Se ha ironizado de manera odiosa sobre su físico. Se han criticado sus orígenes de hijo de un inmigrante, un extranjero. En ese punto, las críticas de la extrema derecha han rozado la xenofobia racista. Hay que remontarse a los ataques de las extremas derechas, contra Leon Blum, en los años treinta, para recordar algo semejante. El resultado de la campaña contra Sarkozy, desde la izquierda socialista, ha sido eficaz y revelador, hasta conseguir que un 35 por ciento de los franceses digan detestar a Sarkozy. Se trata de un tema y una situación típica de guerra civil."

Aquest punt és el que em va fer pensar una mica y em va decidir a deixar el meu comentari.
Segueix una rèplica de JPQ al meu comentari . I per acabar -per al·lusions- ;-) la meva recent rèplica. Paraules, paraules, paraules ....

1. Sani dice:
   May 7th, 2007 at 7:33 pm

   Hola a todos,
   A ver, de todo lo escrito lo único que me enerva, por así decirlo, es leer esto:

   “Hay que remontarse a los ataques de las extremas derechas, contra Leon Blum, en los años treinta, para recordar algo semejante. El resultado de la campaña contra Sarkozy, desde la izquierda socialista, ha sido eficaz y revelador, hasta conseguir que un 35 por ciento de los franceses digan detestar a Sarkozy. Se trata de un tema y una situación típica de guerra civil.”

   Bueno, la idea que la propaganda actue en plan hipnotizador y manipulador sobre nada menos que el 35% de los franceses … eso me parece un desbarre total y absoluto, *venga de quien venga*. [Ho afirma J. Marseille, catedràtic d'Història de les Idees a la Sorbona]
   

   Aunque esté feo decirlo, me parece más razonable argumentar que en Francia como en España hay dos bandos, y por lo tanto - que de uno de los dos bandos te guarde Dios- en el espectro que va de la suave y educada oposición hasta el odio, el caldo ya está en la olla, y el grado de enfrentamiento viene dado por la circunstancias. En esa elección se han tensado todos los arcos porque todo el mundo ha considerado la dimensión de lo que había en juego …
   O sea que dudo mucho que la propaganda consiga entontecer a todos más de lo entontecido que cada uno ya esté. Ni allí ni aquí hay tanto tonto manipulable…

   En España, el PP actual también intenta sembrar odios pero no conseguirá salirse con la suya.
   O así lo veo yo, claro …
   
   
   

2. JP Quiñonero dice:
   May 7th, 2007 at 7:50 pm

   Sani,

   Quién salió en defensa de Sarko, en el Nouvel Observateur, fue Claude Lanzmann, que, como sabes, es director de Le Temps Moderns, la revista fundada por Sartre. Sin desvelar secretos de alcoba, tampoco fueron un secreto las relaciones sentimentales entre Lanzmann (defensor de Sarkozy en el Nouvel Obs.) y Mme. Simone de Beauvoir,

   Q.-

   PS. Lo de extrapolar Spain and France, derechas e izquierdas, NO me parece Nada Sensato. Que cada palo aguante su vela. Esas generalizaciones abren el paso a todos los populismos, a todas las demagogias y a todas las manipulaciones.
   
   
   

3. Sani dice:
   May 8th, 2007 at 1:26 am

   Dear JP,
   A ver, aquí no te sigo, porque es como si fueran comentarios completamente cruzados, sobre contenidos absolutamente distintos.

   1. En mi comentario, el grueso de lo que digo es que me parece que el 35% (por no decir el 46%) de los franceses ya era anti-sarkozy antes de la propaganda electoral que se ha cebado en él con todo tipo de argumentos, los válidos y los de muy baja calaña: lo que tu llamabas Tormentas de basura
   Esto explica -que no justifica- el “todo vale”, incluído lo éticamente reprobable.
   Y pienso que la novedad estriba en que produce en tiempos de Internet y de Blogosfera, o sea en un medio en que se sabe de la amplísima e inmediata difusión y repercusión mediática de cualquier chiste o bajeza…

   2. Las estrapolaciones y la comparaciones, aunque algunas resulten ridículas, son completamente normales. Cuanto menos son “irrefrenables” para la mayoría de los modestos estrategas y politicólogos de café (entre los que yo me cuento).
   Intentamos mezclar todo y comparar todo para ver claro, no para manipular. Sólo para entender y para entendernos entre nosotros. Y diría más, también para intentar aprender en cabeza ajena… ¿me explico?
   No confundamos las cosas: la mayoría de comparaciones o extrapolaciones demuestran justamente la necesidad llevar a terreno vital lo que ocurre en terreno ajeno. Esto acostumbra a ser equivalente de una confesión de “ignoracia” … no de “sabiduría “…
   Ya me gustaría a mi poder hacer finos y sesudos análisis de la política francesa y limitarme a ella, pero no es mi profesión y además tengo sentido del ridiculo!

   3. Eso sí : no te extrañe, que cuando oigo “odio” me venga a la cabeza la actual dirección del PP…y su infame estrategia de siembra de mentira y cizaña, de odio y desprecio a los todos nacionalistas, catalanes o vascos … que se parece mucho (o supera en diabolización) a la campaña anti-sarko.
   ¿Y no tiene Gallardón algo de Bayrou? ¿No necesitan también aquí las izquierdas hacer “algo”? ¿ Crees que Sarkozy se manchará la mano saludando a gente de la ralea de Acebes o Zaplana…?

   Yo también me opongo a las generalizaciones, no creas, y comparto totalmente tu apreciación pero, JP, este no es el caso..
   Yo no generalizo, me libren los dioses. Aquí se trata de asociaciones mentales, que son como los sueños y las pesadillas : dan lo que dan y son incontrolables!
   ¿Una nueva ocasión para constatar que “Nobody is perfect”?
   Sí, vale, pero una vez asumido para siempre, luego ¿qué?

   Cúidate.
   __________________

   PS
   Tu paseo quasi melancólico por París es -también -
   un precioso poema en prosa. Chapeau !

Nicolas Sarkozy, nou President de la República francesa

Dipofilo II / 306

A poques hores de conèixer el resultat de les eleccions presidencials franceses, se m'acut posar al blog una imatge que em va enviar un amic de França, d'Alsàcia concretament, fa pocs dies.

Jo ja li havia preguntat ara fa un mes aproximadament com ho veia, i em va contestar dient que li semblava haver de triar entre el dolent i el pitjor.

He anat llegint una mica a tot arreu que, tot i les esperances que podia representar imaginar Ségolène Royal presidenta de la República, massa gent important a tots els àmbits de la cultura i la política francesa l'ha qualificada des de poc apte fins a incompetent per al càrrec. Sempre ha anat per darrere del seu oponent en tots els sondeigs d'opinió.
Ara s'ha confirmat la seva derrota. Segur que tindrà una segona oportunitat, d'aquí a cinc anys. Veurem com continua la seva trajectòria dins del seu partit.

Pel que fa al seu oponent, ara m'enviava, sense cap comentari, aquesta imatge anti-Sarkozy on l'acusen d'excloure més de mitja França: els pobres, els homosexuals, els d'esquerres i els d'extrema esquerra, els estrangers, els que cobren l'RMI sou d'inserció social, els discapacitats, els àrabs, els negres, ni que siguin figures de l'sport com el tennista en Yannich Noah o el futbolista Lilian Thuram. L'acusen d'anar contra l'educació i la cultura... i acaben atacant-lo a nivell de la seva vida privada!


Bé, ara tindrà a la mà les eines i el poder per demostrar que tot això només era un cartell de propaganda amb molta mala bava i amb els arguments equivocats.

Ara ens tocarà estar expectants per veure com comença el nou president de la República a materialitzar el seu programa.
Sembla ser que canviaran moltes coses i per tant, caldrà veure com ens afecta als catalans i als espanyols. Caldrà veure com s'apliquen els canvis i si els remeis no són pitjors que l' enfermetat.
Val a dir que la seva aposta per la cultura de l'esforç i per la creació de riquesa sonen la mar de bé.

Sigui com sigui el que li passi a França, el que a mi em passa és que quedo seduït per l'efecte purificador de gairebé totes les comeses electorals. M'agrada veure que es parla de coses serioses, que reneixen les somortes confrontacions d'idees i les estratègies d'actuació, que la gent ha de prendre posició i s'ha de plantejar com vol les coses.

Estic segur que amb aquesta renovació, una vegada més, França serà una font de beneficis per a tota Europa i de retruc, per a tots nosaltres.

_______________


Pacticipació rècord: 85%

La participation frôle un record: le regain civique des Français confirmé

Débat Ségolène vs Sarkozy 2.04.2007

Dipofilo II || 301.

Enllaços de Yahoo en relació al debat Ségolène vs Sarkozy


Sarkozy-Royal, un duel entre courtoisie et virulence Reuters

Immigration: Ségolène Royal accuse Nicolas Sarkozy de "jouer sur la misère des gens" AP

Nicolas Sarkozy accuse Ségolène Royal de "perdre ses nerfs" Reuters

Impôts: "les baisses" accordées aux "plus riches" par Sarkozy sont "importantes et injustes", selon le PS AP

Royal accuse Sarkozy de se poser en "victime", lui d'être "méprisante" AP

Royal à Sarkozy: "on atteint le summum de l'immoralité politique" AP

Royal et Sarkozy s'affrontent sur la réforme des retraites, d'accord sur les régimes spéciaux AP

Passe d'armes Royal/Sarkozy autour des 35 heures AP

Sarkozy un brin désarçonné par la capacité de Royal à "surfer" d'un sujet à l'autre AP

Passe d'armes Royal-Sarkoy sur la dette et la croissance AP

Ségolène Royal attaque Nicolas Sarkozy sur la sécurité AP

Ségolène Royal attaque d'emblée Nicolas Sarkozy sur son bilan Reuters

Ouverture du débat entre Nicolas Sarkozy et Ségolène Royal AP

Débat Royal/Sarkozy: les deux candidats arrivent au studio AP


_____________


El bonic serà llegir tot això no ara, sinó d'aqui a dos o tres mesos, quan ja tinguem instal·lat o instal·lada el nou president de la República i es comenci a veure o a fitar què hi ha de totes aquestes promeses de canvis.

Quan hagi mirat el debat i llegit tot plegat ja passaré a donar la meva opinió sobre tot plegat. Però d'entrada ja puc dir que m'ha provocat llàstima i fàstic llegir que tot el que si li ha acudit al candidat le Pen és fer una crida a l'abstenció.
És ben bé tocar fons i fer la fi del cagaelàstics.
Adieu, le Pen, adieu !