Contra la Ignorància i els tòpics

Una parella amiga ens envia per correu un regal curiós, interessant i útil.

The Book of General Ignorance by John Lloyd & John Mitchinson. Faber and Faber. London 2006.


A la tapa hi han afegit 3 cosetes que equivalen a una mica de propaganda senzilla i d'aquella que ens fa somriure:

El logotip de QI A Quite Interesting Book , que és una col·lecció www.qi.com a tenir en compte.

També una mena de segell estampat que fa així: Over 500,000 copies sold.
I, una precisió-picada d'ullet als entesos: hi ha un pròleg de Stephen Fry i "quatre ratlles" d'Alan Davis.

A una de les pestanyes interiors s'hi pot llegir això:

"Si vostè encara pensa que Enric VIIIè va tenir sis dones, que la terra només té una lluna, que l'Everest és la montanya més alta del món, llavors vostè necessita llegir aquest llibre. Urgentment!"

Una mica més avall, una frase divertida, d'aquelles que couen allà on fa més mal.

"Aquest llibre el farà sentir a vostè molt petit i molt ruc"

A la contraportada hi presenten algunes de les solucions provocadores, pensades per empényer-nos definitivament a començar la lectura del llibre sense esperar ni un minut més:

"Enric VIIIè només va tenir 2 dones
La terra té set llunes
Tots el humans tenim quatre melics
La màquina de vapor es va inventar a l'antiga Grècia
Bangkok no és la capital de Tailàndia
...
La Llum és invisible.

Tot això per acabar amb una nova frase lapidària :

"Everything you think you know is wrong".

O sigui que, a més saber poc, el poc que sabem encara ho sabem malament. Sí decididament, abans de començar la lectura del llibre pròpiament dit ja em sento més petit i més ruc del que em pensava ;-)

Bé, tot el que ens faci riure o somriure és bo per la salut. I en calen bones dosis de bon humor en temps de crisi i de floració de gravissims escàndols sobre corrupció i desgràcies gairebé impensables: 45 persones, treballadors de France Télécom s'han suicidat en poc temps. Països civilitzats?
Per tot això confio que entre dos llibres seriosos, la lectura d'aquesta mena de diccionari de veritats amagades i de precisions contra tòpics m'anirà bé per a la salut mental.

____________________

Proposta de canvi substancial en la informació als Mitjans de Comunicació Públics

Carta oberta a Mònica Terribas i Francesc Escribano

Benvolguts i admirats,

Us proposo aquí una fórmula que permetria al periodisme català fer història. Història!
Em refereixo concretament a la Televisió i a la Ràdio com a mitjans de comunicació, i proposo que tant als Telenotícies com a tota la programació de totes les cadenes públiques s'apliqués el vell concepte de quotes.
Concetament també, es tractaria d'aplicar la QPC sigles corresponents al nou concepte Quota de Positivitat i Creativitat i això consistiria exactament a establir per decret que tant la Ràdio com la Televisió nacional catalanes s'autoimposen d'emetre entre un 10% i un 15% de continguts positius que contrarrestiessin la necrologització actual de la informació radiada i televisada, que afegida a la pandèmia de sobresaturació d'informació esportiva y de l'entorn quasimafiós que envolta l'esport, creen un referent i un model mediàtic que no pot portar més que a la malatia mental i a la degeneració cerebral de la ciutadania.
Em nego a creure que sigui un objectiu dels responsables de la comunicació mediàtica d'aquest país, oi que no? ;-)
Però és el que hi ha i cal fer-hi front com si el que és: una greu malaltia vírica.

Aquí s'imposa un petit parèntesi per fer una reflexió quasi filosòfica sobre el concepte d'informació, que evidentment cal modificar en profunditat, ampliant-lo justament per tal que inclogui necessàriament els sememes de positivitat, creativitat, vida i felicitat al costat de les desgràcies i la mort en totes les seves mil i una cares i omnipresents i omnívores a totes les televisions.

Arreu del país, però també arreu de l'Estat, d'Europa i del món, al costat de les desgràcies provocades pels elements naturals, i les morts causades per les guerres, els accidents de trànsit i violències de tot tipus, hi ha fets petits i grans duts a terme per ciutadans normals. Fets que tenen a veure amb la solidaritat, amb la solució de problemes agraris, de comunitats, de barris urbans; amb la invenció de fàrmacs, amb les línies de treballs dels investigadors de tot tipus, la física, la química la biologia, l'etologia i l'etnografia i la paleontologia; amb la participació de ciutadans en festes i celebracions de tot tipus; amb la publicació de nous llibres que apareixen cada dia; amb els intercanvis escolars, amb les amistats i els llaços culturals que es creen amb els estudis universitaris; els joves que ja poden comprar pis i emancipar-se; els joves que troben treball per primera vegada; els aturars de llarga durada que acaben tornant a trobar una feina...
La llista és infinita. Només cal buscar, ravar i filmar i presentar aquestes NOTICIES de QPC i preparar-ne un determinat percentatge a incloure necessàriment al costat d'aquelles notícies d'"antic règim" que són les que patim actualment i que es mantenen vigents sense que ningú les qüestioni.
Tanmateix brollen d'un error de concepció que ja fa temps que s'hauria hagut de revisar: a aquella persona que va dir que notícia era "el fet que un home mossegués un gos" se li hauria de revisar la biografia i declarar-la terrorista comunicatiu i enemic dels pobles.
El mal que va fer a la Humanitat és infinit i inconmensurable, perquè ha impedit justament que la normalitat i la positivitat formin part de la notícia i que els periodistes del món sencer es dediquin gairebé exclusivament a cercar scoops negatius: la infelicitat, la desgràcia i la mort elevades a la categoria de mite i tresor que cal anar a cercar allà on sigui i mirar d'esventar al preu que sigui.

Bé, fixeu-vos que la implementació de la QPC no costaria gaires diners al Govern de Catalunya, només caldria susbtituir o -si fos necessari- allargar una mica els Telenotícies, de manera que de cada 10 morts es parlés del naixement d'algun nadó en algun lloc de Catalunya. Que de cada 10 desgràcies acumulades s'hagués d'aportar una notícia positiva que fes nèixer i créixer entre els ciutadans valors i ondes positives: models a imitar, conductes a canviar per millorar. Que de cada deu desgràcies ocorregudes als hospitals, s'anés a filmar la bona feina de les infermeres i els equips mèdics i la salut recuperada de milers de malalts arreu del país...
Que al costat de la filmació de camps de conreu devastats per pluges i pedregades o pestes, es filmés de tant en tant un camp o un hort esplendorós, ple de cereals o de fuita i de verdures a punt de collir i d'arrivar al mercat. Que al costat de la mort i la desgràcia es filmés també la vida i la felicitat, l'esperança i la il·lusió d'un món millor i d'una vida millor.

Tan senzill de fer i tan revolucionari! Tan senzill d'entendre però tan difícil de fer entendre al tot un pany de paret de periodisme tarat i obsolet centrat en la negativitat.
Penseu-hi! Feu que analitzin aquesta proposta a les facultats de periodisme del país i que entre tots els intel·lectuals i els bons gestors del país introdeixin en aquest temps de crisi un factor que capgiri totes les tendències negatives.
Mónica, Francesc, estudieu-vos la meva porposta, poliu-la tant com calgui, però aconseguiu fer-la implementar d'alguna manera. La societat catalana us ho agrairà i contribuireu més del que ens poguem pensar ara a canviar l'imaginari collectiu d'aquesta nostra petita però -diguin el que diguin- rica, plena, neta, feliç i molt estimada pàtria.


Sani Girona
______________

Grafits, amb missatge o sense

Quan hom té temps per badar, acostuma a descobrir un munt de detalls que li passen desapercebuts en la frenesia del dia a dia.

Darrerament m’he tornat a fixar en alguns dels grafits que embruten les parets de Vilanova i m’interpel·len sovint, algun, cada dia des de fa més d’un any…

Per això, ara que em vaga, fins i tot m’he entretingut a fotografiar-ne uns quants exemples. Curiosament són grafits amb missatge, perpetrats per alguns exemplars de porcus grafiticus, subespècie del porcus porcus, mamífer vertebrat, sense perill d'extinció.

Fotos SGR juliol 2009. VNG

Després de veure què passa arreu del món i des de quan passa… cal pensar que aquesta tendència a embrutar les parets forma part del genoma humà, i que empastifar és –probablement- una necessitat fisiològica semblant al fet respirar o haver d’evacuar els líquids i els aliments ingerits.

Ho avala el fet que a tots els continents hi ha mostres de grafits d’èpoques prehistòriques que nosaltres en diem pintures i que hem elevat a la categoria d’art. Però el fet és que es van descobrir recentement a Sudàfrica unes pintures rupestres que il·lustraven una cerimònia ancestral en la qual s’atorgava el dret de rupestrar només als millors pintors de la tribu, i com es punien les marranades fetes pels jovenets preadoelscents i adolescents que sentien a la sang la necessitat d’embrutar les parets de les coves.

Bé, aquesta és almenys la interpretació que fa l’etnòloga i etòloga Joan Paintless d’una escena on tot un grup d’arquers llença fletxes al cul d’uns “joves” que embruten unes parets amb “signes i ninots” al costat d’unes pintures policromes de cavalls, bisons, elefants i girafes.

“La gran diferència entre ser un artista, porcus pictoricus, o ser un malparit porcus grafiticus té només a veure amb el lloc i el suport on el porcus “s’expressa” –dit en terminologia conservadora- o “ataca i perjudica” dit en terminologia de progrés.”

Aixó és el que va afitmar contundentment en el seu dia l’etnòloga i etòloga canadenca.

Aquest testimoni, únic al món, és el que el ha permès als italians declarar la guerra a l’enemic: Vegeu aquest video recent Guerra a l'enemic (BBC Cultura i societat)

I tanmateix (alg)una solució existeix, o així cal creure-ho, i batallar-hi per trobar-la i aplicar-la. Com més aviat millor, potser.

Cal educar els petits, des de l’escola Primària, amb el principi que els guixots només es poden fer a les llibretes, inculcant-los ja des dels primers anys de vida la idea que aquelles marranadetes, tal qual o llegureament retocades- poden acabar sent pintures de museu, ben valorades i admirades.

Després, sabent que la passió per embrutar -digueu-ne si voleu expressar-se rupèstricament,- és gairebé irrefrenable, cal que cada Ajuntament prevegui un espai ad hoc el el seu terme municipal, un Mur de les Expressions psicoartístiques i linguosociosexuals, de manera que es puguin preservar totes les parets de tots els municipis i totes les portes dels lavabos del món, tot permetent que tothom pugui projectar els seus fantasmes i necessitats artístiques o pseudoartístiques en l’espai del Mur que tindrà reservat del del moment de nèixer i quedat censat.

Se sap que la pandèmia és gairebé universal i per això, l’OMS ha donat ordres de dedicar fons, un 0,7/1000 el PIB a la recerca del “cromosoma grafitós” , responsable de la malaltia, i ja detectat, per tal que abans del 2020 es pugui aillar, tractar adequadament i en els casos més greus, “extirpar”.

_________________

Enllaços

Grafitis Graffitis Graffiti cerca a Google (Resultados de 81 a 90 en aproximadamente 272,000 de Grafitis Graffitis Graffiti)

Graffiti: Rinpa Eshidan, maestro japonés del graffiti. Video del mejor grafitero.

QUIMFOR. Graffitis Limpieza y Protección Antigraffitis

Graffiti: Arte o disidència

Escriure sobre la pròpia vida

No hi ha res més agradable que trobar escrit i ben dit allò que hom pensa... O potser sí, i és trobar alguna cosa que encar ano has pensat i que encaixa perfectament en allò que estaves pensant... Ve a ser el toc de gràcia que t'encoratja a tirar endavant, i a acostar-te a realitzar efectivament allò que anaves covant com a idea...

"Whatever we call the form -autobiography, memoir, personal history, family history- writing about one's life is a powerful human need. Who doesn't want to leave behind some record of his or her accomplishments and thoughts and emotions? (...)

Writers are the custodians of memory (...)
Whether your memory ever gets published isn't finally the point. There are many good reasons for writing that have nothing to do with getting published. One is the personal satisfaction of coming to terms with your life narrative (...)
All writers are embarked on a quest of some kind, and you're entitle to go on yours. (...)
Along the way in these mini-memoirs I've paused to explain technical decisions I made when I wrote them. They are the same kind of decisions you'll have to make when you write about your life. Mostly they are matters of craft: selection, reduction, organization, unity, voice, tone. But they are also matters of attitude: enjoyment, confidence, curiosity, intention, integrity, courage, grace. Those are the lubricants that keep us going and produce our best work. To write well about your life you only have to be true to yourself. "

William Zinsser. Writing about your life. A Journey into the Past. Da Capo Press 2004. pg. 6-8

Traductor automàtic anglès-català

M'encanta la lleugeresa i, al mateix temps, la profunditat d'aquesta frase que jo subratllo.

Només cal ser honest amb un mateix i amb això n'hi ha prou.

_________________

Enllaços

Taller de escritura autobiográfica

Descobrint Sándor Márai

Fou la Maite qui me'n va parlar recentment. Però ella em va citar concretament La dama justa i Divorcio en Buda. Les dues havien donat bon resultat al club de lectura.

Jo pel meu compte vaig anar a la biblioteca i vaig triar L'última trobada i L'herència d'Eszter que he llegit per aquest ordre.

Sí, realment Márai m'ha enganxat i entenc que gairebé totes les crítiques coïncideixin en assenyalar les qualitats de l'autor per retratar l'ànima humana.

En ambdós llibres es crea una espiral que ens atrapa fins al punt de sentir-nos dins de l'habitació i ser testimonis muts de l'acció. No podem deixar de seguir llegint perquè ens cal què contestarà i com reaccionarà en Konrád en front del setge emocional del seu amic . Necessitem saber quina decisió acabarà prenent l'Eszterenfront del setge emocional que força en Lajos...

A L'última trobada, el final és apoteòsic!

"-Dues preguntes -diu bruscament el Konrád, amb veu sorda. - Has dit que hi havia dues preguntes. Quina és la segona?
- La segona? -respon el general (...)
Nosaltres dos hem sobreviscut a la Krisztina-continua en to confidencial.
(...)
Però potser el significat de les nostres vides i de totes les nostres accions ha estat el lligam que ens unia a algú. El lligam o la passió, digues-ne com vulguis. ¿És aquesta l pregunta? Sí és aquesta. M'agradaia que em digussis quèn en penses tu.
No trobes que el significat de la vida és senzilament la passió que un dia envaeix el nostre cor, la nostra ànima i el nostr cos i que, passi el que passi segueix cremant eternament fina a la mort?
¿I que si experimentem auest passió no haurem viscut inútilment? (...) "

A L'herència d'Eszter, hi ha un moment que em va colpir especialment

"Has de saber que a les persones no les lliguen només les pauraules , els juraments o les promeses, de la mateixa manera que tampoc els sentiments o les simpatries determinen quines són les relacions més autèntiques . Hi ha una altra cosa, una llei més dura i rigorosa que fa que una persona concreta se senti íntimament lligada a una altra...
Com si fossin dos còmplices. Aquesta és la llei que va determinar que jo em relacionés amb tu. Jo sabia que hi havia aquesta llei. Fa vint anys que ho sabia. Quan et vaig conèixer ho vaig entendre tot immediatament.
No té cap sentit, que ara parli amb falsa modèstia: estic convençut, Eszter, que jo tinc un caràcter més fort que no pas tu. Per suposat aquest caràcter no és el mateix que apareix en els tractats d'ètica. Pero he estat jo , l'home de poca fe, el traïdor, el fugitiu, qui s'ha mantingut completament fidel , amb totes les seves forces a aquesta altra llei que no sur a cap llibre, encara que sigui la més autèntica. És una llei cruel... Escolta'm. La llei del món determina que hem d'acabar allò que un dia vam començar. I això no és precisament un motiu d'alegria. En la vida no hi res que arribi quan toca, mai no se'ns dona res en el moment en què estem disposats a rebre-ho. Patim molt per culpa d'aquest desordre, d'aquest retard. Ens pensem que algú es riu de nosaltres. Però un bon dia en adonem que tot estava predeterminat segons un mecanisme perfecte
Sándor Márai. Lúltima trobada (pg. 136)

Havent trobat unes referències sobre Divorcio en Buda:

«La conmoción que produjo en el lector EL ÚLTIMO ENCUENTRO se consolidó con LA HERENCIA DE ESZTER y ahora se prolonga con DIVORCIO EN BUDA, acaso la mejor de las tres, todas muy cerca de la excelencia.» (El País)

«La demorada narración, la maestría para sintetizar en breves líneas el carácter de toda una época y el advenimiento de otra rodeada e incertidumbres, todo ello y la finura psicológica hacen de esta novela una soberbia experiencia estética y humana.» (El Correo)

«Sándor Márai [es] un autor de soledades claustrofóbicas que, con franqueza, me conmueve.» (La Vanguardia) «Una novela desasosegante, turbadora, en la que Márai ha desplegado todo su talento.» (ABC Cultural)

i havent trobat una altra magnífica referència sobre La dama justa,

"Darrera d’una trama aparentment simple, un triangle amorós, s’amaga una història d’amor, de gelosia, de tristesa, de passió i de traïció. Ambientada a Budapest de mitjan segle passat, a través del monòleg dels tres personatges (Marikta, Peter i Judit), anem descobrint les complexes relacions sentimentals entre ells."

... vaig deduir d'aquestes crítiques que no em puc perdre la lectura de cap d'aquelles dues obres, per res del món, i per això m' he fet el regal suplementari de reservar-me-les per quan hagi acabat la lectura de dos Márais més:



El primer de L'estranya, en català:

"VíktorAskenasi, un professor universitari que volta la cinquantena, passa uns dies de vacances en una illa, lluny de casa seva. Ha empès aquest viatge en solitari perquè necessita veure en perspectiva els últims esdeveniments que li han capgirat del tot la vida"

i de La hermana (1946), en castellà:

"Pocas veces, desde La montaña mágica, la enfermedad ha sido narrada con esta formidable y angustiosa precisión" (Vanity Fair).

Ambdues són a tornar el dia 5 de setembre. Però dubto que pugui passar dos dies sense posar-me a llegir L'Estranya...

La referència a l'obra de Thomas Mann m'ha dut encara a fer una capbussada en el passat. M'ha fet recordar que fa exactament 18 anys, durant l'estada a la universitat d'estiu de York, en Frank S*, un jove alemany de Münster que formava part del meu grup, em va regalar The Magic Mountain en anglès, en edició Penguin, en retorn del regal que li havia fet jo del llibre de Le Carré A perfect spy assegurant-li que era el millor llibre del món ...

La dedicatòria fa així:

"For my friend 'Sunny',

Our discussions and talks about the facts of life, philosophy, literature and love (of course) were very precious for me (...)
I hope that we can continue on talking about these wonderful topics. Thank you very much.

Frank S*
August 1991. York"

Com passen els anys. Gairebé com a les novel·les de Márai.
Vaig anar deixant la lectura del llibre per més endavant i així han anat passant 18 anys, tota una eternitat. No m'he pogut estar d'imaginar com fóra ara la nostra trobada si ens tornessm a trobar... Si tindríem gaire a dir-nos, si continuaríem parlant d'aquells temes que crearen en aquell temps un punt d'amistat.

He decidit que el posaria a la cua dels llibres que vaig llegint. Crec que ara és el moment. Ara o mai. Són 716 pàgines que em caldria llegir ja amb ulleres! Serà aquest agost del 2009... o mai. No veig gens clar que m'hi atreveixi.

Márai i Mann... Em veig fugint del present per submergir-me en un remot passat atemporal! I no puc treure'm del cap una pregunta: ¿què és més veritat ? ¿ Que "Mai no és tard " o bé que "Hi ha un temps per cada cosa" ?

___________________

Darrers tocs de teoria abans de posar-me a escriure de veritat.

Més val tard que mai, fa uns dies vaig acabar prenent una decisió important, -definitiva?- pel que fa al meu futur com escrividor de ficció literària: contes, relats o novel·les, i de la poca o molta poesia que sigui capaç de rimar consonantment o assonant, poesia en vers o en prosa...
a banda del que segueixi escrivint en els blogs propis i els comentaris que pengi en blogs d'altres blogaires...

Vaig regalar-me tres llibres de referència en el món de la literatura sobre com escriure ficció, com escriure una novel·la...Una mena de paquet definitiu i final abans de posar-me a escriure de veritat sense més dilació, no sigui cas que, quan vulgui posar-m'hi, ja sigui massa tard.
De fet, ja és massa tard, en sóc conscient, però no tard del tot.
Com a mínim fa més de 20 anys que m'hi hauria d'haver posat, i fa més de vint anys que arrossego la mateixa mandra de posar-mi. Crec que ara ja puc dir que la paraula exacta no és mandra, sinó "incapacitat" d'escriure i de restar en la situació del que somia ser escriptor sense escriure.

Ja em vaig empassar sencers, i vàries vegades dos llibres de John Gardner: The Art Of fiction (1963) i On becoming a novelist (1983) , i un de Mario Vargas Llosa Cartas a un joven novelista (1997), i una altra petita biblia essencial, el llibre de Jean Guenot. Écrire. Guide pratique de l'écrivain avec des exercices. [autopublicat per] Chez Jean Guenot. 85, rue des Tennerolles 92210 Saint Cloud.

A dins hi diu : Paris 26 de febrer de 1990. Va ser pels Carnavals d'aquell any: 527 pàgines de teca fina en 30 capítols que acaben, cada un d'ells, amb tot un seguit de propostes escriptòriques, anomenades exercicis. Mai no sabrem on hagués jo pogut arribar si des del març del 90 m'hagués aplicat a fer tots els exercicis allà proposats i me n'hagués sortit.

El primer capítol, titolat "L'auteur et l'écrivain" comença així:

"On commence à écrire par vanité, on continue par orgueuil ; on arrête lorsqu'on renonce à une certaine image de soi. Tout écrivain est d'abord un auteur, avant même d'écrire ; il le reste parfois après. "(...)

Creia que amb aquest paquet n'hi havia prou i de sobres per posar-me a escriure sense esperar a aprendre res més, però encara m'havia de trobar amb un altre llibre excepcionalment interessant: el vaig comprar a l'aeroport de Barcelona just abans d'agafar un avió per anar al Carib: parlo del llibre d'Elisabeth George Mes secrets d'écrivain, versió francesa de l'original en anglès titolat Write away (Harper and Collings. 2004).

Elizabeth George és al meu parer un llibre fonamental per a tothom que es proposi escriure més allà de l'escriptura iniciàtica de qualsevol taller d'escriptura.

E. George, a més, cita els seus referents fonamentals, que passen a ser, per la mateixa raó, referents afegits al seu propi llibre.

D'aquí ve que, com deia més amunt, em decidís en un rampell estrany, a comprar d'una sola tongada a Amazon.com el paquet definitiu:
El clàssic dels clàssics de James N. Frey How to Write a Damn Goof Novel (Saint Martin' s Press. new York. 1987).
Un manual amb un títol excel·lent, signat per James Scott Bell i titolat Plot & Structure. Techniques and exercises for crafting a plot that grips readers from start to finish .
Finalment, l'original en anglès d'Elizabeth George: Write away. One Novelist's Approach to Fiction and the Writing Life, en l'edició de Perennial Currents Edition (an Imprint of Harper & Collins). 2005.

Els estic devorant tots tres a l'hora, i al temps que llegeixo també una mica de tot. Els diaris, els blogs, el Temps, i fins i tot, articles que guardo per "quant tingui temps".

Així, a l'hora d'escriure aquest blog, he posat sobre la taula la pàgina 9 del Diari de Vilanova del dia 3 de juliol passat. Allà, la Ma Rosa Nogué hi escriví un article preciós titulat "Escriure de nit":

"Però tu, escrius amb un horari fix? Escrius cada dia? I si no en tens ganes?, solen ser preguntes habituals dels meus alumnes dels cursos de narrativa, en un intent gairebé desesperat que els digui que no, que és impossible escriure amb un horari fix, o fins i tot fer-ho cada dia, que val més quedar-se a l'espera de la visita de les muses, fent qualsevol altra cosa.
De fet, l'horari o la regularitat de l'escriptura no té cap importància, no hi té res a veure. L'únic que val és el text resultant. L'únic. Escric sempre que puc, si es de dia, de dia, si és de nit, de nit, els dic, encara que no en tingui ganes. Sempre em sembla que queden una mica decebuts."

He de fer com la Ma Rosa i com tanta altra gent. Cal trobar una estona i imposar-m'ho com una norma que no es pot trencar, passi el que passi. Exactament el que jo ja escrivia fa uns anys que Graham Greene feia dir al en Bendrix a la novel·la The End of the Affair.
Ho repeteixo aquí perquè hi farà bonic i s'hi escau perfectament:

"Graham Greene, en una de les seves grans obres, The End of the Affair, posa en boca del seu personatge Maurice Bendrix aquestes paraules que resumeixen perfectament la condició de l'escriptor:

"When young, one builds up habits of work that one believes will last a lifetime and withstand any catastrophe.

Over twenty years I have probably averaged five hundred words a day for five days a week. I can produce a novel in a year and that allows time for revision and the correction of the typescript. I have been always very methodical and when my quota of work is done, I break off even in the middle of a scene. (...)

When I was young not even a love affair would alter my schedule. (...)

I was keen only for my desk, my sheet of paper, that quota of words dripping slowly, methodically, from the pen."

(The End of the Affair. Book One. Chapter 6)

No cal ser gaire perspicaç per imaginar que Maurice Bendrix, que és novel·lista en la novel·la, és el mateix Greene explicant el gran "truc" del seu ofici d'escriptor:
no deixar que res ni ningú (ni tan sols un asumpte amorós, deia ell) li trenqués el ritme de treball que s'havia autoimposat!

Si l'escriptor potencial és la persona que decideix escriure un conte o una història com el fruit d'una lectura, d'un estat d'ànim, d'una situació personal d'eufòria o de depressió ... - i sembla ser un cas molt freqüent -, tard o d'hora ho acaba deixant ...
Com a molt en surten fulls esporàdics sense conseqüència i només en casos molt especials alguna obreta d'èxit.

De fet, l'escriptura és, en metàfora d'en Vargas LLosa, una tènia o solitària amb la qui hom se sent condemnat a conviure cada moment del dia. L'escriptura, o és una "malaltia crònica" o no és."

He escapat una mica del tema voluntàriament. El tema és que se m'està acabant trobar excuses per no posar-me a fer el meu fet, valgui el que valgui, ni que valgui ben poc.

Aviat -és un dir- ho sabrem. Ja us ho faria saber ;-)

Modesta contribució a la Tipologia universal dels lectors (endegada pel Llibreter)

En el seu blog, el Llibreter publica un post ben interessant i ambiciós que porta per títol
Assaig de tipologia en curs.

Llegit el post i els comentaris, m'he atrevit a proposar-li dos "tipus" més als que ell presenta fins ara, i ho he fet en aquest termes:

"Hola Llibreter,
Si la tipologia ha de ser universal, crec que hi ha espai per a uns quants tipus més.

Així ara mateix se m'acut proposar-te'n dos:

1. Els lectors Compulsius.
El lector compulsiu, com el seu nom indica, no para de llegir i llegeix de tot, tothora i a tot arreu.
Es deixa aconsellar i demana sovint als amics què llegeixen.
Quan troba algú que li parla emocionadament d'un llibre, sigui el que sigui, mira de comprovar si és tan interessant o excitant com li acaben de dir.
Viu per llegir i no llegeix per viure.
Té tres o quatre gèneres favorits però està sempre obert a posar-se a llegir qualsevol llibre d'un gènere al qual està poc acostumat. Parafrassejant els clàssics, li agrada dir tagicòmicament "Res del que és escrit m'és aliè". ;-)


A costat del compulsiu, creix també...

2. Els lectors Frustrats...
Li agrada emocionar-se amb un títol o un autor i mirar de trobar on sigui i com sigui el llibre pel qual es deleix. Com més il·lusió posa en un títol, més greu acostuma a ser el seu desencís.

Pateix greus i sistemàtiques frustracions en llegir les primeres pàgines o els primers capítols de l'obra i constatar que res del que li havien dit es compleix. La seva vida es plena de llibres que no li fan el pes, tot i que ja només s'interessa per llibres que els amics o les crítiques serioses li recomanen com a imprescindibles, com "no te'l perdis per res del món".
Es consola pensant que demà, de llibres en publicaran més i que les crítiques i els crítics tard o d'hora l'endevinaran i potser en trobarà un que el satisfaci plenament... ;-)

Cuida't. Bon estiu. "

L'intent tipologitzador del LLibreter m'ha fetvenir al cap un llibre que vaig fer servir fa mil anys i un dia per animar una proposta de taller d'escriptura.

Em refereixo concretament al llibre d'Elias Canetti, escrit en alemany Der Ohrenzeugue. Fünfzig Charaktere, i traduit al castellà amb el títol de Cinquanta caràcters. El testimoni oidor , publicat a Alianza Editorial.

Els caràcters femenins i masculins que hi descriu són un model de creativitat: El Bibliòfag, la Depurasíl·labes, l'Escalfallàgrimes, entre molts d'altres...

Inspirant-nos ens aquells caràcters especials, nosaltres vam proposar de descriure un caràcter com el del/de la Rentaoptimismes, el/la Pintasomnis, l'Esmicolapassions, el/la Devoragràcies, el/la Ploraperfums... en un màxim de 200 paraules !
Vam haver d'inventar-nos-els, perquè ningú no es va dignar enviar cap proposta.

Ara, Llibreter, el teu intent de tipologia, m'equival, en realitat, a un "meme" especial, un petit repte que tothom podria entomar. N'hi ha prou en mirar de descriure's com a lector tot distorsionant una mica els trets per desbanalitzar-ne el retrat i fer-ne un petit poema en prosa.

No només no dubto que acabaràs fent una gran tipologia, sinó que per poc que t' esmercis a desenvolupar els que ja tens al sac, i els que t'aniran arribant, en podràs fer un gran llibre.
Puc arribar fins i tot a imaginar-ne la publicitat, amb element pedroerquiciós inclòs : "No es perdi aquest gran llibre sobre lectors i lectura... per a lectors com vostè".
T'agrada? Si t'agrada, te'l regalo. :-)

Èxit asegurat. Jo no en tinc cap dubte. Si t'hi llences, ja m'ho faràs saber. Sort. I gràcies per aquest magnífic post tan literari i tan creatiu!

________________

TERMCAT proposa utilitzar BLOG , BLOGAIRE i BLOGOSFERA

Amb un desplegament mediàtic volgudament auster i poc provocador, -no us estranyi no trobar-ho a cap portada dels diaris de la premsa escrita- , el TERMCAT ha decidit aprofitar l'avinentesa del dia 28 de desembre de 2008 per fer una declaració institucional transcendent :

"El TERMCAT, tenint en compte l'ús social de la llengua, la llei d'economia lingüística i la necessitat d'una regularització a nivell internacional, ha analitzat els termes blog, bloguejar, blogaire i blogosfera, i ha decidit de regularitzar-los, validar-los i proposar que, amb data de l'u de gener de 2009, aquest termes oficials substituexin els "quasibarbarismes" bloc, blocar, bloguista i blocosfera i d'altres derivats emprats fins ara per grups blocfonamentalistes.

D'aquesta resolució, adoptada per unanimitat pels membres del comité de crisi lingüística del TERMCAT, en reunió extraordinària del dia 27 de desembre de 2008, se n'envia còpia a les conselleries de Presidència, Educació, Cultura i Interior perquè sigui publicada al D.O.G. abans de fi d'any, es modifiqui l'apartat corresponent de la Llei de Política Lingüística i es prenguin les mesures adequades per implementar l'esmentada resolució amb totes les seves conseqüències en els diferents àmbits de la vida pública i de la xarxa virtual".

És ben sabut que el 28 de desembre, dia en què les coses gaudeixen d'un plus d'ambigüitat, és ideal per fer propostes revolucionàries, de tal manera que, en cas de rebuig social o polític excessiu, es pugui fer marxa enrere, és a dir, fer passar qualsevol declaració seriosa per una llufa o innocentada i evitar així escàndols mediàtics que puguin tenir algun tipus d'incidència en el terreny electoral.

En funció de la resposta social, a favor o en contra d'aquesta intel·igent resolució, el TERMCAT es reafirmarà o es desdirà properament d'aquesta decisió.
De manera que no us estranyeu si demà o en els propers dies llegiu alguna declaració institucional contrària a l'esperit de l'extracte que reprodueixo més amunt i que m'ha estat proporcionat per una font fidedigna, propera a un dels membres del jurat del Comité de Crisi Lingüística del TERMCAT.

Ens felicitem per la decisió - per allò de la sabiduria popular que afirma que "Més val tard que mai" ; o també que "De savis és rectificar "- tot recordant que fa mig any nosaltres vam fer una proposta perquè es pogués firmar la pau entre les dues faccions de la Catosfera i evitar la guerra "troianobloguera".

És probable que el front es mantingui obert, i que siguin ara el bloCaires qui demanin el cap dels responsables Termcatosos que van convocar l'esmentada cimera de crisi terminològica que ha provocat l'esperat retorn a la lògica i a la regularització perdudes.
El bon terminòleg que ho resolgui d'una vegada i per sempre, bon terminòleg serà.


____________


Propostes Innocents o Innocentades ?

La Panxa del Bou, Júlia Costa.
Walter Lewino Blog
Casa gran del Catalanisme

Les fitxes de Roland Barthes

Retrobo Roland Barthes al número 455, especial de juliol-agost del 2006, del Magazine littéraire que em deixa l'amiga C*.
Un número que fa venir salivera lectòrica, "llegiguera" en termes de Biel Mesquida, des de la portada:

Roland Barthes au fil de ses fiches (pg. 96-97)
Le désir : de Platon à Gilles Deleuze
Les livres d'artistes
Entretien avec Jared Diamond, penseur de l'évolution

El dossier sobre el concepte de "desig", des dels grecs a l'actualitat, dóna per a uns quants posts, però si els fem ja els farem. Els segons plats van després dels entrants. Comencem pel nostre començament...

L'article sobre Roland Barthes em descobreix un Barthes que s'assembla molt a un blogaire compulsiu, pioner, un blogaire "avant la lettre", escriptor de miniposts-fitxa o fitxes-miniposts, un per a cada idea, i tantes fitxes o "posts barthians" com calguin, classificats per "paraules clau" o descriptors, tal com ho fa ara, trenta o quarant anys més tard Gmail amb el seu sistema de classificació i arxiu per etiquetes, de manera que una mateixa fitxa pugui ser etiquetada, per ser trobada més tard, per criteris de cerca diferents.

Així l'article en repodueix quatre (pàgines 96-97), tres de les quals són datades del 4 de gener del 1980, i la quarta, del 22 de gener.
Una fitxa-post del 4 de gener diu:

"Souvent je regarde l'heure parce
que je trouve que "ça" ne vas pas assez vite.
_ Imprudent qui souhaite (sic) hâter ta mort. " (hauria de dir souhaites)

L'altra, del mateix 4 de gener, és a dir tres mesos abans de la seva mort,
el dia 26 de març del 1980:

_ Idée facilitante de faire l'oeuvre vraiment pur moi, sans le corset imaginaire
de la publication.
_Mais alors, je serai désormais sans publier ?
_ Je peux faire à côté de l'oeuvre un livre bref (Fragments, Aphorismes)
peut être autour du Neutre (cf. Plaisir du Texte)." (sic)

Sorprenent reflexió en un home que ja havia publicat de tot i amb èxit, i llavors, després de tants anys es preocupava per la "veritat" del text, oposada a la "hipotètica submissió" -aquesta és la lectura que en faig- que l' edició-publicació pot comportar de vegades ...

Segons Éric Marty, autor de Roland Barthes. le métier d'écrire, Ed. du Seuil, (crec que paga la pena llegir-lo, però ja veurem si ens hi acabem decidint) hi ha dos grans tipus de fitxes: un grup de fitxes de lectura, amb anotacions i referències de tipus crítica literària, enciclopèdiques, o universitàries, per a les seves classes al Collège de France; i un altre tipus de fitxa més personal, amb reflexions literàries, mini-fragmens, cites que li inspiren comentaris...
Una mena de "reflexió o idea del dia" com la que fa ara mateix Walter Lewino al seu blog.

E. Marty aporta també una curiositat que diu molt de la fal·lera escriptòrica de Barthes: era capaç d'interrompre un sopar o una conversa per apuntar en un blog d'espiral que portava sempre la idea o frase que li venia al cap. Frase o idea que després recopiaria en una fitxa ...

Unes quinze mille fitxes com aquestes ... de 1943 fins a la seva mort composen una aventura escriptòrica ben especial, pròpia dels escriptors vocacionals, tocats pel virus de l'escriptura.

Tot això em fa pensar que Barthes era un creador-reciclador nat que se'ns apareix com un model a seguir. No deixar passar cap oportunitat per salvar qualsevol idea, qualsevol reflexió.
Ara, per sort, a més dels quaderns de sempre o les moleskines, tenim els aparells de gravació digital que ens ho poden facilitar: mp3 i mp4 que permeten guardar i emmagatzemar tot allò que se'ns acudeixi. Millor encara que l'escrit, on tanmateix haurem d'acabar anant a parar, és a dir transcrivint àudio digital o anotació temporal al paper o al post digital, per poder desbrossar, filtrar, polir la idea o reflexió gravada ...i penjar-la al blog en una versió provisionalment defininiva.
Únic problema, -petit i secundari-, que ens prenguin per boig tots aquells que ens sentin parlar sols, sense ni tan sols un mòbil a l'orella...
La solució pal·liativa que se m'acut: portar penjat un pin que digui
"Escriptor gravant el seus esborranys" (idea copirait del Sani)

Si tinc temps d'atrevir-me a provar-ho, encara em posaré a vendre pins d'aquest per la Rambles de Barcelona.
Per poder fer les paus, ja no dic fer negoci, ja us aviso que els hauré de vendre una mica cars... ;-)
Escriptors, filoescriptors, escriptoribles, escriporets i escriptorassos, aneu estalviant!

_______________

New Statesman. Concurs d'escriptura setmanal

Hi ha coses que només es poden fer a l’estiu, quan hom està de vacances. Coses com la que vaig fer ahir.
A la seu del New Statesman, un dels setmanaris britànics més antics i de més prestigi al món anglosaxó, els arxius electrònics permeten d’accedir gratuitament i de descarregar articles antics de la revista.
A mi, concretament m’interessava accedir al concurs literari més antic que conec i que dura des de fa més de 77 anys.
La Weekend Competition va ara per la proposta de redacció número 4040. Jo en tenia unes dues dotzenes de descarregades, entre l’any 2006 i el 2007, a carpeta English /NS/ però havia aturat les meves cerques, descàrregues i lectures … La vida és dura ...i no hi ha temps per a tot ...
Vet aquí doncs que ahir en un cop de neguit em vaig decidir a fer-ho i vaig esmerçar un munt d’hores descarregant-me totes les versions que em faltaven … I me’n faltaven un munt. Quantes?
Vaig fer un descobriment important: els concursos d’escriptura en format electrònic al New Statesman comencen al No 3552. Impossible de trobar-ne de més antics i descarregar-los. Si mai torno a Londres, ho investigaré: tornaré a anar a la seu del NS, just al costat de Victoria Station i pujaré a preguntar a Ms De Meaner com va anar el pas de la revista NS al format electrònic…




Fa uns deu o dotze anys vaig fer una sessió equivalent a la biblioteca de la Facultat de periodisme de la UAB. Allà em vaig passar una tarda sencera fotocopiant les Weekend Competitions de tots els exemplars de New Statesman que hi havia a l’hemeroteca.
Després no me les vaig llegir pas totes, però sempre he guardat tot aquell plec com un tresor.
L’home és un animal que acostuma a ensopegar sempre en les mateixes pedres, diuen… Mentre anava fent la feina de formigueta: selecciona, copia, enganxa i nomena … anava pensant en aquesta dita mentre -això també- em delia pensant en els immensos plaers lectòrics que m’esperen durant dies i dies de tardor i d'hivern llegint i gaudint de la genialitat escriptòrica d’aquesta mena de llibre de més de 200 concursos que m’he fabricat a cop de descàrrega.

Si ho voleu provar, el mètode no té massa secret:
Seu web New Statesman : http://www.newstatesman.com/
Al cercador intern, a dalt a la dreta, només cal escriure No 3552, el més antic o bé No 4038 , el més recent, i us donarà l’enllaç que cal clicar per llegir la proposta d’escriptura de la setmana : “What not to wear”…
Proveu d'esriure qualsevol número entre el 3552 i 4038 amb la sintaxi de cerca "No 3xyz" o "No 40xy".
Preoveu per exemple aquest enllaç i anireu a parar a la Competition No 3680

"You were asked for a new batch of neologisms - a comp that has to be set every so often as new names rise into the firmament: "tarrant", "widdecombe", etc."

That's it! I disfruteu-ne sense moderació.

Ja vaig somiar amb ser i fer de Ms De Meaner en català, i fins i tot ho vaig ser durant tres mesos allà pels volts de 1993. Per no embogir vaig haver de parar… però els efectes secundaris de la malatia escriptòrica –com tots els fantasmes personals- continuen provocant danys colaterals…
I continuo pensant encara que quan em jubili em dedicaré a fer com en Màrius Serra o en Jesús Ma Tibau, o com El veí de dalt, i coordinaré un Concurs de Redacció Setmanal si ningú abans no agafa la idea que jo ja havia posat sobre la taula fa molts anys i la implementa com cal. Ara, amb els blogs és possible.
Segueixo buscant col·legues que es vulguin apuntar a gestionar el concurs. Algu s'hi animarà, segur, oi? Cal no perdre mai l’optimisme, tant si és vermell com si és groc o blau.

Jordi Llavina i "Nada es mezquino"

La Vanguardia del dia XYZ incloia un article de Jordi Llavina, a prop d'un altre de Pilar Rahola i de la columna de Baltasar Porcel (pg. 17) i just a sota d'un article de Salvador Cardús, La independencia del mensajero . Tot un regal de diari, el del dimecres. Gràcies.

L'article, Nada es mezquino, informant-nos que s'acaba de publicar recentment una traducció al castellà de l'obra completa de Salvat-Papaseït, em produeix una excitació especial, equivalent a la que em va proporcionar saber que Llovet havia traduit Baudelaire al català.

"He escrito qe releí a Salvat. No es del todo cierto. Lo he leído por primera
vez íntegramente en castellano, gracias a la traducción de su Poesía completa
que acaba de publicar el también poeta Jordi Virallonga (editorial la Poesía).
(...)
Al volver a Salvat, convivimos con una pandilla de personajes que forman parte de nuestro álbum de familia lector. (...)
Nada es mezquino para Salvat (...)
Su poesía hace que creamos en la belleza de la vida, en su intensidad, incluso cuando nos golpea el dolor o el tiempo se nos agota porque "cada minuto cae como agua de nieve".
(Jordi Llavina. Nada es mezquino. La Vanguardia 9.08.2008. pg. 20)

Confesso, Jordi, que m'ha emocionat aquest article, i que m'ha despertat més d'un desig.

El primer, el de donar-te un premi per aquesta frase tan preciosa: "Nada es mezquino para Salvat". Només se li pot acudir escriure una frase com aquesta a un gran lector, escriptor i poeta.

Després la de devorar voraçment aquesta traducció al castellà.

Més enllà en venen d'altres de més feréstegues, però també vàlides: em vaig preguntar si trobaria gaires exemples d'utilització de l'adjectiu isarda a Internet.
Vaig fer una cerca a Google i vaig descobrir que, mentre que per a esquerpa apareixen un 4280 resultats, per a "isarda -hora", és a dir resultats que no citin el vers de Salvat-Papaseït només hi va aparèixer un únic resultat.
L'expressió, única a Internet, a hores d'ara és, -ep, em sembla!- és aquesta: "L'aproximació és isarda i a opinió personal de les més boniques del Pirineu."

(16/06/07), Busquets, un excursionista poeta, explica això:

"Ansabere.
Les agulles d'Ansabere s'alçen majestuoses damunt les fagedes i apunten com una sageta que estripa el blau estrident de l'alba. Nosaltres marxem carregats de ferralla i de dubtes cap a la seva màgia calcarea i escalem dues joies del pirineisme:la cara Est de la Gran Agulla i l'emblemàtic Espígolo.
La cara est de la Gran Agulla recorre una evident fisura que ratlla bona part de la paret. L'aproximació és isarda i a opinió personal de les més boniques del Pirineu."

Després vaig intentar imaginar com s'ho hauria fet el traductor per traduir el vers sencer. Com ho hauria resolt.

Res no és mesquí ni cap hora és isarda

Nada es mezquino ni hay hora escabrosa
Nada es mezquino y no hay hora indomable
Nada es mezquino y hora alguna es salvaje
Nada es mezquino y ninguna hora es agreste

Quines altres variacions hi podríem afegir? Què haurà triat el traductor? Quina triaria jo? Quines altres variacions fóren acceptables? Quina triaries tu?
Em caldrà anar a trobar al resposta a la llibreria, o la demanaré al Llibreter.
No em podré estar de posar també al costat del Poema de la Flor als llavis, la traducció al castellà, com dos tresors d'aquells que no són de mera decoració, sinó dels que duem posats a sobre, encastrats al cervell i a l'ànima.

Un del plaers més plaents entre els grans plaers que ni estan prohibits ni engreixen és el de gaudir d'aquests jocs de transposició i creació de sentit que són les traduccions.
Cada matís, cada variació aportada per una traducció és un petit tresor. Cada cop que es resolt una dificultat lingüística, moltes de les quals s'amaguen sota una aparença de facilitat, d'un "ça va de soi" enganyós - i, de vegades, n'hi ha més d'una en una sola línia o en un sol vers-, equival a un fogot d'eufòria mental, un calfred neuronal, un orgasme mental que va més enllà de les paraules...

Navegant per aquesta costa, he trobat una perla complementària:

Salvat-Papasseit o los goces y alegrías del amor
por Miguel Arnas Coronado

"Salvat representó para muchos de nosotros, o al menos para mí, esas palabras de amor, el lenguaje que se susurra a la oreja para seducir, para confirmar lo que ya es ostensible pero hay que decirlo porque ¿qué sería de nosotros sin palabras?
No es el uso de diminutivos, ni siquiera el uso de versos de arte menor o la rima en asonante, más populares.
No, es ese no sé qué que queda en no sé dónde, que hace de la poesía el trono de las palabras, la única vía posible para lo inefable. Cuando dice: "Si et veia la sina/ veia dos fitons", (Si te veo el seno/ veo dos dianas), en su poema "Arquer d´amor" (Arquero de amor) utiliza la palabra como dardo a su vez; fitó es diana pero suena muy semejante a la palabra castellana pezón, aunque en catalán sea mugró; mugró suena brusco en tanto fitó es dulce, por el sonido, como la misma leche que alimentaba a sus hijas (algunos traducen fitó por blanco, y diciendo "veía dos blancos" no sé qué puede entender uno). En otros versos asegura: "Ulls clucs/ l´amor/ sap que la vida sempre és una festa" (Ojos cerrados/ el amor/ sabe que la vida siempre es una fiesta, o al menos así lo traduce Xavier Ribalta en un disco en el cual pone música a poemas de Salvat). A ulls clucs quiere decir a pies juntillas, saber a ciencia cierta, y eso es lo que sabe el amor respecto a la calidad festiva de la vida, pero en efecto, ulls clucs es a ojos cerrados, situación normal de los ojos cuando se besa y se sueña. Esas dos palabras, ulls clucs, pueden susurrarse en los temblorosos oídos de la amada. Porque el catalán, como el portugués o el alemán, es lengua consonántica, y la sonoridad de ella está basada en esa vibración de los sonidos duros que se hacen suaves.
Esa es la dulzura a la que hago referencia, la dulzura que construye la gran poesía y la convierte en expresión de lo inexpresable."

Vet aquí, doncs, un altre tocat de versos i de poesia. Una altra víctima del verí poètic de Salvat-Papaseït. Gràcies, Miguel, per dir-nos aquestes paraules tan boniques i dir-ho tan ben dit.

I gràcies a tu, Jordi, per despertar-me a mi el neguit de voler accedir, com tu, a tot un nou món de paraula i poesia que endevino hi ha en la traducció de Virallonga. Ja t'en diré alguna cosa quan l'hagi llegit.

Salut!

__________

Els que fugen ...

La casualitat va fer que despengés d'una prestatgeria el llibre de Simenon, que no m'havia llegit encara, mentre estava llegint el de Kureishi.

En ambdós casos, el protagonista se'n va de casa i deixa la família...

Però mentre que Kureishi explica la seva pròpia història personal, Simenon escriu una novela de ficció no gens autobiogràfica.

He estat temptat de trobar també Los mares del Sur, de Vázquez Montalbán, per veure si hi podria trobar alguna pista que indiqués que ell es va inspirar en la fuga que descriu Simenon.

I també se m'ha acudit que estaria bé fer un tomb per La Modification, de Michel Butor.

La llista deu ser molt llarga. Tot un pany de pared d ela literatura està fet d'aquest material amb variants infinites.

Qui se'n va i no torna. Qui torna canviat. Qui torna sense haver canviat. Qui torna ... però aconsegueix que llavors sigui la parella qui fugi ... !

Molta psicologia a costat de fets banals. Hi hauria tot un exercici a fer conssitent justament a llegir aquests llibres en diagonal, buscant i trobant l'estricta análisi psicològica, allò que en podríeme dir la reflexió filosòfica i psicològica de la novel·la.

Agafant-ne mitja dotzena potser se'n podria fer tot un "nou" tractat, destinat a l'educació sentimental dels joves solters en edat d'establir-se en parella.

És només una idea d'aquelles que flueixen incontrolables, com els actes reflexes ...

"I am living this woman alone with two young children. She will have to care for them, predominantly, herself. My presence, however baleful, has perhaps reassured her. Now she will work, buy their clothes, feed them, tend them when they are sick.
I am sure she will ask herself, if she hasn't already, what men are for."
H.K. (pg. 115)

"But I could only think hat there are some fucks for wich a person would have
their partner and children drown in a freezng sea. My kingdom for a come. Women,
I've noticed, are particularly tenacious in this respect. When they want
someone, there's no stopping them.
HK (pg. 120)

[Asif]"All of us yearn for more. We are never satisfied. Wisdom is to know
the value of what we have. Every day, if there is some little good fortune, and
our children smile at us or for once do what we say, we should consider ourselves
lucky . (...)
Yes it makes me feel unique for loving the same person continuously
for a number of years and not covertly planning an escape. But I do love it
here. Every day something is built upon."
HK (pg. 131)

"Lying I don't recommend. Except in certain circumstancies. (...)
Lying protects all of us. (...) A world without lying wuld be impossible. A
world in which lying wasn't desprecated is also impossible. (...) Truth telling
therefore has to be an ultimate value , until it clashes with another ultimate
value, pleasure, at wich point, to state the obvious, there is conflict
HK (pg 136)

Standing up, I scribbed a note. 'Dear Susan, I have left this house and
won't be coming back. I'm sorry to say that I don't think we can make one
another happy. I will speak to you tomorrow.' That is it. (...)
HK ( pg. 151)

Quan el protagonista ha deixat definitivament casa, dona i fills, i va a instal·lar-se per uns dies a casa d'un amic seu, aquest li diu que la seva amant, Nina, l'ha trucat, sabent que ell la buscava.

I l'autor fa acabar la novel·la en el punt àlgid del retrobament dels dos amants.

"Then you moved closer, stroked my hair anf took my hand. (...)
Suddenly I had the feeling that eveerything was asit should be and nothing
culd add to that happiness or contentment. This was all that there
was, and all that could be. The best of everything has acmlated in this
mment. It could only have been love."
HK (pg. 155)

Punt final.

Per ser realment consequent, no hauria d'haver posat aquest tros al costat dels altres. Aquest no hi va... Això és novel·la, i no psicologia ni filosofia ...

Aquí hi hauria d'anar la reflexió sobre la reacció de la dona i els fills quan s'assabenten de la seva fugida de casa. De la seva reacció a la de la seva ex-família. També hi podria anar l'anàlisi i el balanç, positius o negatius - que en fa el protagonista al cap d'uns anys ...

Però és clar, això ja fóra una altra història, i aquesta fi que ell ha decidit d'escriure, és el que més s'assembla a un final cinematogràfic feliç, que compensa el sabor agredolç que deixa a les neurones pensar que potser sí que la recerca del plaer i la il·lusió de la felicitat té dret a vèncer la covardia i la irresponsabilitat. Només vèncer, sense convèncer!

Ah! Novel.les!

LCL 08. Presentació de l'antologia a l'FNAC-TRIANGLE

Presentació del llibre La catosfera literària 08. Primera antologia de posts de blogs en català, editat per l'editorial Cossètània de Valls.
FNAC TRIANGLE DIMARTS 8 DE JULIOL DE 2008 a les 19h30.


És un plaer per mi poder estar en la trobada d'aquesta tarda aquí, al centre FNAC TRIANGLE, atès que circumstàncies personals em van impedir ser a Vallromanes, tal com m'hauria agradat.

Vaig demanar a la Judith Juncosa i al Toni Ibáñez un espai de temps raonable per fer la meva intervenció que ja fa dies vaig imaginar, cartesianament, en tres punts: el passat, el present i el futur de la catosfera literària.
Conscient que potser no hi haurà temps d'exposar-ho aquí com voldria, escric aquest meu "discurs" i el penjo sencer al meu blog, per fer-ho també tot ben catosfèric.


Passat : Detalls de la creació i creixement de la catosfera literària

Quant al passat, la història i origen del projecte, aprofito l'avinentesa per posar una pedra més a les moltes que ja s'han plantat, entre d'altres les del Toni en el seu blog i en una entrevista a Vilaweb, i en Jesús Ma. Tibau en un article recent a L'Accent, periòdic popular dels Paísos catalans, al nº 132, del 10 al 23 de juny de 2008, titolat Ajudant a néixer la catosfera literària, on explica gairebé hora a hora com van anar les coses el dia 26 de novembre de 2007 i que em permeto de reproduir aquí , tot donant-li a ell també la paraula:

"És interessant analitzar minut a minut l´anar i vindre dels correus electrònics aquell 26 de novembre, de forma resumida:
12.51 Toni Ibáñez fa un primer contacte i m´exposa la idea de crear un blog amb un recull de posts literaris en català i/o publicar un llibre, i fer una llista de blogaires a qui convidar.
13.06 Des de Tortosa, accepto l´oferta de col·laborar en el projecte.
14.20 Toni Ibáñez concreta la idoneïtat de fixar un nombre màxim de
100 posts per al recull i planteja la dificultat de trobar una editorial.
15.36 Proposo posar-me en contacte amb Cossetània Edicions per oferir-los la publicació.
18.23 Jordi Ferré, de Cossetània Edicions, accepta des de Valls la proposta d´editar el recull de posts literaris.
22.30 Sani Girona, des de Vilanova i la Geltrú, després d´haver rebut un missatge del Toni Ibàñez, s´afegeix al projecte de forma entusiasta, comença a proposar idees i a elaborar la llista que anirem completant entre tots."

Una mostra d'aquelles idees a les que es refereix Jesús Ma, i que estan registrades a can Gmail, va ser el fet de crear un compte gmail catosfera2008@gmail.com per gestionar tota la correspondència que generés el projecte. Una altra, de més tardana, va ser la de demanar que el llibre dediqués una part dels beneficis que obtingués a una causa solidària. Pel mig, molta feina de col·laboració en l'equip i la causa, de la qual em sento ben orgullós.

Acabo amb això: tot i la participació permanent dels quatre coordinadors en LCL 08 des del 26 de novembre fins l’acte d’avui, aquí a l’FNAC-TRIANGLE, passant per les Jornades de Granollers i els acords als que vam arribar sobre la versió definitiva del llibre, i la presentació del llibre a Vallromanes, entre altres actes, s'ha de dir, per fer honor a la veritat , que l'impuls al projecte, el coordinador màxim, i el treballador incansable que ha fet possible l'èxit d'aquesta antologia ha estat sempre en Toni Ibáñez. I mareix una vegada més, el nostre reconeixement públic.


Present de la catosfera literària

El present és aquest llibre, aquesta magnífica edició de l'editorial Cossetània i d'en Jordi Ferré i aquestes trobades, Llibreria Catalònia, Vallromanes , FNAC BCN, i totes les que hi haurà encara, que són una mostra de la realitat blogaire catalana en la seva vessant literària i filoliterària.
Se m'acut afegir, justament aquí, que si bé "ho són tot els que hi són, no hi són tots els que hi haurien de ser "! Això sí, d'haver convidat tohom a participar-hi, nosaltres vam fer tot el que va estar a les nostres mans per, després, aconseguir que algunes persones que consideràvem referents importants s'afegissin al projecte i participessin en l'antologia.

Dit això, voldria tres coses importants:

La primera : Defensar el llibre, com a cocoordinador i com a coautor, contra la opinió d'alguns detractors que inisteixen en la contradicció que una antologia de posts i de blogaires i, per tant, essencialment electrònica, s'editi en format paper.
És ben sabut que la manera de llegir i de publicar està canviant arreu del món amb l'evolució de l'Internet 2.0 , però no és menys cert que vàries generacions actuals som fills i carn de paper i de llibre, i que per a tots nosaltres, el llibre és encara un objecte de culte que necessitem com a aliment cultural. Per tot això, en comptes de considerar LCL 08 com una contradicció, cal entendre-ho, com a mínim així ho faig jo, com un complement i enriquiment ideal, en el marc d'una visió positiva de les coses.

La segona: Contestar un atac contra nosaltres que no voldria deixar passar.
Un senyor Manel (?), en comentari a un post del blog de Saül Gordillo va escriure això:

"deixeu de fer-nos creure que els blocs en català han d'estar "monitoritzats"
per quatre persones que tenen un ego il·limitat i una frustració mal païda"

Deixant de banda els adjectius agressius i les desqualificacions implícites, s'imposa deixar clar una obvietat: aquí ningú no ha volgut fer creure mai res, senyor Manel, ni mai hi ha hagut cap voluntat monitoritzadora sobre res per part de ningú. Vostè va molt errat.
Només hi ha hagut voluntat de dinamització cultural, d'afirmació lingüística, de divulgació literària i molt, molt de treball ben fet per part de molta gent per tal d'aconseguir que tot plegat fos un èxit.
Aquest tipus de crítiques negatives no aporten res, però valen encara molt menys que això: fan pena.

La tercera: La meva proposta d'aconseguir fer arribar la realitat d'aquesta antologia arreu dels Països catalans amb la màxima difusió possible per part de tots els coautors i de l'editorial, i amb l'ajut dels mitjans de comunicació.
Una idea: Crec que caldria estudiar la manera d'aconseguir que tots els centres d'educació secundària i totes les biblioteques de Catalunya disposin de diversos exemplars o, com a mínim, d'un. El joves són els futurs blogaires catosfèrics i els futurs grans escriptors en català, de manera que adreçar-nos a ells mostrant-los l'antologia és essencial perquè actuïn creativament a partir d'aquesta mostra, petita però representativa i pionera.


El futur de la catosfera literària :

És aquest apartat el que més em preocupava trenar bé, expressar bé per intentar convèncer el màxim nombre de blogaires i blocaires.
Conscients que la vida segueix, és lícit disfrutar del present però també ho és intentar imaginar el futur i mirar de crear-lo en allò que sapiguem i volguem.

Jo m'atreveixo a proposar avui i aquí la idea d'una futura nova antologia de la catosfera literària, i ho faig suggerint una sèrie d'dees en brut que esperen provocar una reacció positiva en cadena per part de tots els blogaires de la catosfera:

- Que comencem a pensar ja en una probable segona antologia de la catosfera literària, per no més tard del 2010.

- Que considerem la possibilitat que la propera antologia sigui en format paper però també en format electrònic (amb les condicions i matisos que calgui establir).

- Que considerem la possibilitat d'establir un premi amb vàries categories, finançat per padrins que permetin crear un premi important i de referència.

- Que valorem la possibilitat de reduir el nombre de blogaires 50 o 60 per tal de poder augmentar el nombre de posts a dos tres per cada blogaire.

- Que considerem, inversament, la possibilitat d'augmentar el nombre de blogaires fins a 160 o 200, tot fixant un nombre màxim de caràcters per posts presentat a l'antologia.

En ambdós casos, caldria que hi hagués un jurat encarregat de fer la selecció i per tant ...

- Que no més tard de finals d'octubre es creï una comissió de catosfèrics literaris disposats a organitzar uns estats generals catosfèrics dels quals en surtin uns representants gestors, encarregats de redactar les bases i els protocols de la propera antologia de blogs literaris i de coordinar-ne tota l'activitat.

Convençut que algunes d'aquestes propostes són mínimament interessants i que forçosament generaran reaccions de tota mena (?), -esperem que els insults siguin pocs, petits i rabassuts- proposo que tot el que hagueu de dir no ho envieu a aquest post, sinó que ho escriviu directament als vostres blogs afegint el tag « catosfera literària » i que n'envieu còpia a l'adreça electrònica catosfera.literaria@gmail.com (és operativa des de les 01.00 a.m. del dia 9 de juliol), que funcionarà com a punt de trobada dels catosfèrics literaris que ho desitgin. Un blog de nova creació, i amb gestió compartida, ens permetrà de reproduir totes les aportacions vàlides rebudes perquè sigui també un espai interactiu al servei de tothom i de la catosfera literària en particular.

Agraïnt-vos la vostra atenció i, per endavant, les vostres reaccions creatives, us saludo ben catosfèricament.

Sani Girona
Dipofilopersiflex I & Dipofilopersiflex II

Vilanova i la Geltrú, 8 de juliol de 2008

____________________________________


...........Enllaços

David Figueres. Els dies i les dones.
Enric Gil. Meditacions des de l'esfera.
Toni Ibáñez. Entrellum.
Vicent Sanz. Triticària

Literata. Primera agenda literària de Barcelona. 8 de juliol
Sala de premsa de Cossetània. Crònica cossetànica de l'acte.
Imatges : Àlbum de fotos SGR @ Flickr

Àudio Podcast :

.....................................................Foto: © Sala de Premsa Cossetània

Meme d'estiu © SGR

Se m'acut proposar "un meme" que encara ningú no ha llençat a la catosfera, que jo sàpiga.
Meme d'estiu : "Consistiria en fotografiar la taula on teniu l'ordinador portàtil o PC mamotrètic. Sense donar explicacions de la resta ni sobre l'estat de la taula, caldria només comentar per quin dels objectes que hi ha allà sobre sentiu algun tipus d'amor o carinyo especial.
Alternativament pot ser també el contrari. Per quin objecte de la vostra taula sentiu algun tipus d'aversió determinada "...
Fins aquí la descripció acurada del meme. Ara bé, el que importa és jugar-hi, participar a la kermesse col·lectiva ni que sigui de manera aproximada.

Tot molt inútil, com veieu, amb l'únic propòsit de fer-vos escriure quatre o quatre-centes ratlles.
Si acceptessiu el repte de memar el meme i m'envieu l'adreça del vostre blog, àlbum Flickr o àlbum Picasa on l' implementeu o semi-implementeu ... em comprometo a fer una llista d'enllaços a totes les produccions...
Sé que és improbable que la proposta properi gaire perquè afecta la vostra intimitat ... però res no us impedeix fer una mica de trampa i photoshopar una mica la foto, endreçar una mica el caos, netejar una mica la ronya que hi hagueu acumulat ... o, al revés, fer veure que sou una mica desendreçats i recol·locar algun objecte on no és normalment, crear una mica de desordre, perquè ja sabem que massa ordre fa fàstic i podria ser senyal d'algun tipus de frustració sexual o d'algun altre tipus encara més greu ... ;-)

Jo ja aviso que no el faré, el meme, perquè no confongueu "bones idees" amb "passarellisme", bé, vull dir implicació necessària...
Però vosaltres... sempre hi ha qui no té vergonya, ni sentit del ridícul i també qui té ganes de donar exemple, o de mostrar el punt d'excel·lència on ha arribat ... És per això que m'atreveixo a proposar-vos-ho, esperant que sigui veritat allò que "hi ha de tot a la vinya del déus" i ... que algú memi el meme.

Desitjo que, tot *memant, disfruteu del plaer d'escriure sobre vosaltres mateixos, de millorar la vostra tècnica fotogràfica, d'endreçar el despatx o desendreçar-lo una mica i de reflexionar si hi ha res que cal canviar de lloc a la vostra taula/vida. Amén.

IEC. Espais escrits

Acabo de rebre el fulletó de la Institució de les Lletres catalanes Espais escrits : una finestra oberta als espais dels escriptors catalans.





M'assabento de cop que existeixen ...

* Una Xarxa del patrimoni literari català creada per l'IEC
* 16 centres patrimonials
* 4 centres d'estudi
* Un mapa literari català MLC (mapa literatri català) que permet fer "un viatge emocional" pels diversos indrets i autors dels territoris de parla catalana ...

Em fa il·lusió assabentar-me'n i miraré de treure'n tot el profit que pugui.

Una de les primeres coses que em fa il·lusió fer és anar a resseguir la ruta pictòrico-literària Marià Manent i Joaquim Mir a l'Aleixar (Baix Camp) ...
però, a més, en descobreixo una altra, que està per muntar : la Ruta dels quatre centres d'estudi ... dos a Barcelona, un a Tàrrega i un altre a Vic ...
Miraré de pensar alguna cosa per proposar-ho a la gent de l'IEC ...

Així, en brut, se m'acut que caldria imaginar unes activitats participatives -actives, sobre tot, actives- senzilles però interessants que tinguin a veure amb lectura, escriptura, imatge, audio... i que anirien acompanyades -per allò que està bé el que acaba bé - d'un dinaret o un soparet en algun lloc agradable... -a triar entre vàries opcions. Oi que sona bé?

Si algú amb ganes de gresca ludoliterària està disposat a participar en el disseny d'aquesta "ruta" que m'escrigui i en parlarem. Però la idea la deixo sobre la taula per qui la vulgui començar a implementar... que vagi fent via ...

Creativament vostre.
Sani