Repugnant cas Millet 3/X

A hores d'ara, sobre aquest cas repugnant ja hi ha escrit molt més del que ningú no es pensava en començar la premsa a destapar la caixa de Pandora del Palau de la Música.

La Vanguardia
Dijous 22 d'octubre de 2009.
"El caso Fèlix Millet desata una feroz pugna entre jueces y fiscales". (pg. 57)

"Millet presionó al "más alto nivel" por el Príncipe de Asturias" (pg. 58)

Regió 7
Divendres 23 d'octubre de 2009
"Millet diu que va obrir un copte a Suïssa per protegir els estalvis després de morir Franco" (pg, 22)
"Un germà de l'expresident del Palau diu que està malalt i que s'ha carregat el cognom" (pg. 22)
El cognom Millet ja gairebé s'ha convertit en anatema a la societat catalana i no són pocs els familiars de l'expresident del Palau de la Música a qui els esquitxa immerescudament la ignomínia dels seus excessos" (pg. 22)

El Periódico
Dissabte 24 d0ctubre de 2009
"Puja el suflé Millet. El fiscal eleva a 20 milions el saqueig del Palau " (portada).


Ara, llegides les informacions d'aquesa darrera setmana, ja són possibles les apostes per veure qui endevina a quants milions d'euros pujarà el robatori dels lladres i quantes persones i institucions més s'hi veuran implicades.

De moment la torrentada ja ha fet molt de mal, però probablement en farà encara molt més, a mida que es coneguin més i més detalls, com ara el de les factures de

"6.700€ en flors"

que declara en la portada El Periódico, o com el que es diu a l'interior, (pg. 17), que

"els reemborsaments al dirigent convergent Àngel Colom consten en dos rebuts
diferents (...) I en la comptabilitat de l'entitat [Fundació Orfeó Català]
hi ha dues sortides per aquest concepte, una del 31 d'agost del 2000, i una
altra, el 15 de setembre del mateix any".

Bé, Artur Mas pot anar de víctima, però el fet és que els esquitxos del cas, li agradin o no, taquen CDC per responsabilitat d'algun -ara- membre de la coalició, com Àngel Colom, no perquè algú el persegueixi. I hi ha també el tema dels fons rebuts per la Fundació Trias Fargas. Legalment? El que sí és clar és que CDC va estar 23 anys al front del govern de Catalunya i bona part del problema es va coure durant aquells anys! Alguna conselleria hi devia tenir alguna responsabilitat en el descontrol i saqueig dels diners que rebia el Palau de la Música... O no?

Tot i que la perspectiva és només la d'uns pocs dies, les declaracions dels advocats defensors de F. Millet i J. Montull explicant la autoinculpació dels implicats es converteixen en ridícules, cíniques i falsàries, i fan créixer la indignació en progressió geomètrica tot convertint-se en una mentida afegida que hauria d'estar contemplat com agreujant a la condemna.

Josep Cuní va fer d'un dels abanderat de la "manifestació vitual" de tots els ciutadans que no entenien com era que el jutge instructor del cas no decretés presó per als inculpats.
Només molt al final de la setmana quan hi va a començar a haver sèrioses desavinences entre els jutges catalans es va començar a parlar del concepte "d'alarma social" a més del de la por de fuga (poca i poc probable) i de la possibilitat que, en llibertat, els inculpats tinguessin marge de maniobra i impunitat per destruir proves, alertar terceres persones i muntar estratègies igual de sibilines que les que els van permetre delinquir a la cara de tothom durant anys i anys.

Per sort per a tantíssims experts que haurien hagut d'adonar-se'n abans, la "magnitud de la tragèdia" és tal que dilueix totes les responsabilitats en un oceà de culpables per omissió i irresponsabilitat, però que probablement tindrà poques conseqüencies.

Només ens queda la mica d'esperança -als qui els en quedi- de pensar que tot aquest terrible desastre servirà perquè els delinquents de rang supermafiós estiguin una mica quiets durant una curta temporada i tot plegt serveixi per netejar molta porqueria.

El que caldria retocar, la llei sobre finançament dels partits polítics i la modificació del codi penal, endurint de veritat les penes per a delictes d'aquestes caraterístiques i magnituds, probablement quedarà com a utopia a implementar cap a finals de segle XXI o mitjan segle XXII.
I tant de bo que m' equivoqui!

_________________


Enllaços

Salvador Cardús. Política i antipolítica
Saragatona. Millet
Francesc Puigcarbó. Palau de la Música? ¡No! Plaza Féliz Millet
El Periódico. Millet retiró 10 millones en efectivo de las cuentas del Palau en 6 años
Google : "Félix Millet" +Palau +corrupció +política

La tele, el fracàs escolar i el rànquing d’universitats

Vaig llegir recentment al diari , i després ho vaig escoltar a la tele, una notícia de les de la branca d’estadístiques que, per enèsima vegada, ens col·loca lluny de la vanguàrdia i l’excel·lència.

En el rànquing d’universitats de prestigi mundial, la UB, Universitat de Barcelona figura en el lloc 190 i desplaça a la Universitat de Madrid …

(…) The real gap in Europe’s Higher Education seems to be in
southern Europe.Italy’s only entrant, La Sapienza University, appears in 197th
place, down 72 places.
Spain manages one new entrant, Barcelona, at 190,
replacing the relegated Madrid. These results reemphasise the severe challenges
higher education faces in both countries (…)

[Font: The Times Higher Education]

La Viquipèdia ofereix d’altres dades, però tot sembla indicar que alguna cosa no va bé del tot.

Sempre espero, inútilment, que algú expliqui o intenti explicar una mica el perquè de les coses.
La incomunicació és justament la suma de milers de notícies assèptiques, orwellianes, que tant poden ser veritat com mentida, però que en cap cas aporten gaire res a la millora dels problemes o de les situacions greus. No expliquen res ni proposen res.De la televisió no cal esperar mai res en absolut pel que fa a les anàlisis. Gairebé per definició, televisió és sinònim de manipulació i de desinformació, amb molt poques excepcions.

A la premsa s’hi pot trobar alguna cosa: la notícia que jo vaig llegir anava signada per una periodista que sí que donava algun tipus d’explicació: segons ella, tenia molt a veure amb l’antic sistema, corrupte, d’accés a la docència i a la investigació universitàries, un sistema disfressat d’oposicions, manipulades d’antuvi, on les places presentades a concurs no eren sempre per als més vàlids, sinó per a les amistats més consolidades, de manera que només calia esperar torn…amb paciència i devoció a la causa.
No puc entrar a analitzar res de tot això perquè no en sé res ni mica, i estic a galàxies llum dels lobbies universitaris. Però hi deu haver molta gent que sí que ens en podria explicar de l’alçada d’un campanar i no acabar. Dubto que ho faci ningú.

Tanmateix, a mi m’agradaria que algú encetés una nova línia d’investigació que mirés d’esbrinar si hi ha relació directa –jo em temo molt que sí- entre la programació de les cadenes de televisió d’aquest país i l’excessiu fracàs escolar i el relatiu fracàs universitari, i amb la persistència d’una mena de tuf de podrit que envolta la cultura de la societat espanyola.
La meva tesi fóra que el grau de gravetat del delicte augmenta de les públiques a les privades i de la perifèria al centre. Excepció Canal 9 Valencià, que potser (¿?)arriba a la categoria de “crim” (¿?)

Just abans o just després de la notícia que anunciava per televisió aquelles dades sobre el rànquing de les universiatats arreu del món, s’informava urbi et orbi el llençament de la novena temporada de Gran Hermano GH9! I apareixia publicada a la premsa el triomf de sèries com “Escenas de matrimonio”, on en clau d’humor, les tres parelles s’insulten i menyspreen a cor què vols … “Humor espanyol” (¿?)El Periódico publicava recentment unes estadístiques de seguiment d’aquests programes per part de diversos sectors de la població, i els joves adolescents apareixien com a consumidors habituals d’aquests models d’antivalors. És un cas d’alienació col·lectiva digne d’estudi.
Les cadenes d’àmbit nacional van plenes de programes anomenats “del cor”, l’extensió pestífera dels quals només s’explica per l’èxit immens que aconsegueixen a nivell d’audiència. No hi ha assignatura d’ Educació per la ciutadania que es pugui enfrontar amb èxit
a l’eficàcia aplastant d’aquella font de contravalors i contraeducació que són tots aquests programes. La tasca educativa de milers de professors queda annulada cada dia de cada dia per una televisió perversa que desfà per la tarda i per la nit allò que els educadors han intentant teixir de dia. Pena perduda nois, preneu-vos-ho amb filosofia. És una batalla entre forces desiguals i esteu condemnats al fracàs.

Val a dir que les cadenes catalanes, TV3 i C33, s’allunyen força del model espanyol, i en podem estar ben orgullosos, però també a casa nostra la televisió s’ha convertit en un duplicat patètic d’aquell patètic diari de la postguerra , anomenat El Caso, “el periódico que chorrrrea sangre” , n’hi deien, i s’acostumava a aconsellar els petits que d’ El Caso no en miressin ni les portades, tot i que eren penjades a la botiga-basar del meu poble.

[3] Francisco Umbral ha escrito al respecto que El Caso "era una
manera de dar España real, contra la España oficial de la dictadura. Los sucesos
fueron una tercera vía para dar la verdad del país (como el "Pascual Duarte" de
Cela, en muy diferente y altísimo nivel literario). Franco permitió El Caso
porque pensaba que la gente, distraída con el crimen de la portera, la gata con
alas o el hongo milagroso, se iba a despolitizar, como así fue". (Francisco
Umbral, "Los sucesos", en El Mundo, 16.3.93, p. 7).

Comunicación y sociedad (Univ. de Navarra. Junio 1994)

Ara anomenen Telediario o Telenotícies a una mena de El Caso televisiu: una llarga llista d’accidents, catàstrofes, morts o assessinats, abans de passar a una tongada d’anuncis publicitaris i continuar per donar la paraula a esportistes que no tenen mai res a dir, i a comentaristes esportius que pasen hores senceres "delinquint" parlant de foteses …
Espero el dia que algun polític català clavi un cop de puny sobre la taula i canviï per llei
els continguts televisius.
Cal una televisió que trobi espai per a progames informatius, pedagògics i culturals que fomentin la intel·ligència i la creativitat en comptes d'entontir tota una societat.
Jo potser no ho veuré, però demano que algú declari delicte el fet omplir espai televisiu amb programes de comentaris sobre esports: només una petita molèstia per a uns quants afeccionats i periodistillos però un gran pas per a la humanitat.

Amb tota modèstia em permeto aventurar que aquesta televisió de mínims culturals i de màxims en hipocresia, cinisme i contravalors és un des factors decisius que expliquen les desgràcies educatives i ens situen invariablement, en algun lloc indefinit, al costat de Grècia i Portugal en els rànquins europeus, i al costat de països africans exòtics en rànquings a nivell mundial.
Evidentment, la degradació actual sempre pot arribar encara molt més lluny, però ja comença a costar d’imaginar en què consistirà tanta desgràcia.

Aquelles persones que siguin capaces de modificar la filosofia i la pràctica que regeixen la televisió podràn ser ben bé considerades com herois nacionals.
El canvi de mentalitat potser haurà de passar, necessàriament, per un moviment popular que amenaci i dugui a terme un boicot efectiu als productes que s’anunciïn en aquelles cadenes que converteixen la televisió en una font d’enfermetats mentals pandèmiques.
El bon organitzador que ho organitzi, bon organitzador serà.

________________

Enllaços

Fr. Puigcarbó. TV3 Notícies? Societat de la desinformació