Consumir o no consumir, aquest és el dilema

Crec recordar haver penjat fa uns mesos una foto d'una bossa d'una amiga francesa que portava escrit amb lletres ben grosses : "Le shopping, c'est moins cher qu'un psy" que en la filosofia popular equival a dir que més val gastar-se el diners al restaurant que no pas a la farmàcia; que més val anar de compres que no pas al psicòleg o al psiquiatre.
I no crec que ens puguin donar raons serioses en contra d'aquest argument científicament comprovat. Comprar i consumir són activits terapèutiques que eviten moltes depressions.

Fotos SGR. Juny 2009

Aquesta crisi serveix també per fer trontollar els pilars de l'ètica i la moral que regnava fins ara.
Sabem que el consum desfrenat, acompanyat de producció de milions de productes totalment inútils és culpable de l'efecte hivernacle i els seus problemes col·laterals sobre la salut humana arreu del planeta.
Però també hem après que el fre en el consum porta les societats desenvolupades a tasses d'atur socialment insuportables, que equivalen a una pandèmia d'enfermetats psicològiques i socials.

Estem doncs davant d'una situació ben difícil, on cal triar "entre dolent i pitjor".
Moltes de les solucions proposades són contradictories i ningú no sap massa bé com serà el futur, però trobo a faltar una certa dosi de pedagogia seriosa destinada a la ciutadania. Tothom hauria de caminar en la mateixa direcció o com a mínim evitar de banalitzar els problemes.

No crec que la solució passi per genealitzar ofertes que tornin a portar-nos al consum desaforat per culpa de preus amb poc marge de benefici, de caure al parany del consumir objectes i productes completament superflus.

La solució hauria de passar, em penso per reconduir intel·ligentment el consum a tots els nivells mentre, paral·lelament, es muntessin uns cordons sanitaris seriosos contres les corrupcions i les inconsciències.
Caldria aprofitar l'ocasió per ressucitar la cultura de l'esforç, la de l'estalvi, la de la lluita permanent contra el malbaratement dels diners públics, i a nivell particular, aplicar el seny i la racionalitat.

No veig massa clar que els mitjans de comunicació, que són una mica la prova del nou de la situació social actual , vagin per aquest camí. Es limiten a transformar els telenotícies en llargues llistes de les desgràcies que es produeixen arreu del món però no dediquen prou progrmes a la reflxió seriosa de la situació ni a la de propostes per resoldre els problemes reals.


________________

Rebaixes.

En la situació actual, pot resultar de mal gust analitzar el fenòmen de les rebaixes i tot l’iceberg que hi ha sota. Més val sortir i mirar de trobar algun objecte que ens pugui interessar i callar i donar-nos per satisfets.També les rebaixes són una petita guerra amb dos bàndols, on com en tantes coses serioses no hi terme mig ni neutralitat possible.

Les rebaixes, enguany, han de salvar moltes coses. Ho han de salvar gairebé tot: el comerc i el consum, i la salut psicològica ambient, és a dir han de salvar les empreses i aquestes han de salvar la feina perquè les families puguin seguir vivint. L’èxit de les rebaixes són l’èxit del sistema. D’un sistema en crisi total. Veurem com es refà.

Tot sembla molt lògic dins d’una irracionalitat admesa i acceptada com a racional.

Hi ha moltes veus que pronostiquen canvis totals, substancials, d’aquells que faran que després res ja no serà el mateix. Però com que som al començament del túnel, ningú no té massa clar quina serà l’evolució de la situació econòmica internacional.

Per poc curiós que hom sigui, el fet d’escoltar que a algunes comunitts autònomes han encetat les rebaixes el dia 2 de gener, amb descomptes fins al 70 %, ens porten a preguntar-nos quins són els marges de beneficis que apliquen els comerços als productes que venen en èpoques de no rebaixes. I com és que no es racionalitzen els preus demanera que s’equilibri molt més els consum durant tot l’any… Sovint em pregunto quin és el preu real de les coses i els aliments i perquè costen el que costen, però ni trobo resposta ni m'acabo atrevint a preguntar-ho als comerços.

Una de des coses que més crida l’atenció, que fa més palesa la crisi, és veure que la gent ha sortit tota a comprar “de rebaixes”.

No és que no hi hagués diners per a res ni menys encara per a coses poc necessàries. No, la crisi, té també un component psicològic amb unes normes sagrades: cal que tohom faci el que fa tothom quan tothom ho fa. Norma que funciona en dues direcions.

Això explica l’excepcional davallada de la venta dels cotxes aquest darrer any. No es pot anar a comprar un cotxe quan ningú no en compra, perquè passaríem per persones eixalabrades sense res al cap, si ens atrevissim a contradir la tendència general.
Contràriament, ara toca anar de rebaixes i “estalviar”, practicar un consum suposadament intel·ligent. Si s’ha de consumir, fins i tot articles no necessaris, ens agrada que com a mínim estiguin rebaixats (¿?). Ruc el que no hi vagi i es perdi gaudir de les grans oportunitats que hi ha. Comprar a un preu normal i lògic és excepcional !

Amb sistema petat o no, les rebaixes, com a mínim les d’enguany, semblen ser, una vegada més, un bàlsam per al dolor perpetu dels comerciants i per a la mala consciència dels consumidors. Que tingueu sort i trobeu la vostra talla!

_________________

Reprenent el teclat. Per començar ... Humor del gros

Tot i que tinc la taula plena de fulls i l'agenda plena de posts en cua de publicació, per reprendre el ritme blogaire res millor que començar per una referència a unes paraules de Gabriel Jaraba que en el seu post "Los mosquitos , las moscas, lo limpio y lo sucio" del seu blog escriu això:

"Los progres de antaño creíamos que cuando desapareciese el franquismo disminuiría la pasión por el fútbol y desaparecería la prostitución en aras de la libertad sexual. Inocentes criaturas, hoy hay fútbol todo el año, día sí y día no, y las carreteras están llenas de putas, puticlubs y macarras de cien nacionalidades distintas. "

Ahora veo en la tele unos anuncios que parecen sustituir paulatinamente a los comerciales de jabones y detergentes: productos que pueden paliar el estreñimiento femenino. Decididamente, los hados del destino tienen un cruel sentido del humor. Cuando ya hemos limpiado nuestra existencia hasta la cuasi esterilización, resulta que nuestro mayor deseo es poder cagar."


Bé, jo he començat a riure i no he pogut parar ... la càrrega humorìstica de les reflexions del Gabriel té qualitats terapèutiques, segur.
No hi ha massa res a comentar. Només constatar amb una ganyota als llavis, quantíssima raó té en proclamar la seva innocència, ingenuitat i equivocació, que és també la meva i de moltíssima gent. No, Gabriel, no era cosa de progres, sinó cosa de tota persona normal i sensata.
Amb el temps vas veient que els grans mecanismes d'alienació de masses són indestructibles i gairebé necessaris.
Segueixo pensant que és una indecència la presència del fultbol a tots els mitjans de comunicació pel fet de suplantar el temps que caldria dedicar a la informació de milers de temes importants per a la societat, però com que sóc conscient de la inutilitat de la meva queixa, em sento una mica com un Winston passat per l'habitació 101: ja estic en disposició de començar a estimar la Lliga 2008-2009 que ens ajudarà a oblidar la realitat. Sí, l'opi futbolístic és baratet i legal... Tonto el qui no se n'aprofiti.

Quant als problemes per poder cagar regularment, no n'he tingut mai massa i em costa posar-me empàticament a la panxa dels qui en pateixen. Però segur que hi ha infinitat de remeis que no passen per menjar iogurt. Prunes i prou.

Els publicitaris són una raça de gent que em cau bé, malgrat que el resultat del seu treball em reboti sovint a la cara com un cop de punt i al cap com un cop de pal. Tot sigui per la creativitat.

Falta fer encara la publicitat d'un producte que permeti pixar també regularment, i que no sigui aigua -massa fàcil- , potser algun tipus de pasta, formatge o gaspatxo, vi o cava ...
Els de Don Simón, per ejemple, o un cava català, prometent que, a més de la regularitat, "t'hi podràs pixar de gust" insistint en la imprecisió perquè cadascú imagini el "HI" que vulgui ... fóra un gran anunci amb promesa de vendes milionàries. I encara està per crear i treure'n pela! Segur que ja no tardarem massa a sofrir-lo a la TV entre desgràcia i desgràcia.

El govern xinès, els drets humans i la nostra acció

Molt lluny de l'abast de la meva proposta d'acció mundial contra el govern de la Xina, n'hi ha d'altres de puntuals refererides a accions de boicot per aconseguir que les autoritats xineses es vegin obligades a respectar els drets humans dels xinesos i a respectar el dret a la informació dels periodistes que cobriran els Jocs Olímpics 2008.
Això és el que proposa Walter Lewino en el seu post de l'1 d'agost.

"Accor, Adidas, la Française des jeux, Haribo, Mennen, Coca
Cola, Omega, Panasonic, Kodak, Samsung,L enovo, Visa…
Toutes ces marques, vous êtes en droit de les boycotter pour peu que la défense des droits de l’homme vous titille.Ce sont les principaux sponsors des JO de Pékin. N’ayez crainte, les Jeux se dérouleront quand même, les clowns qui nous gouvernent paraderont le jour de l’ouverture, nos grandes entreprises continueront à écouler nos TGV et à faire tisser nos chaussettes à bas prix .Simplement ça soulagera vos consciences. Ca ne peut pas faire de mal."
Thetime Ontime

Tal com diu en Walter, la nostra petita acció de boicot a les marques que apadrinen els Jocs no impedirà que es duguin a terme, i només serviria per tranquilitzar les nostres consciències amb la idea que ja hem aportat el nostre gra de sorra a la causa de la lluita pels drets humans. Això en el cas improbable que tingueu la consciència gaire neguitosa, és clar !

Es va deixar d'afegir que perquè les petites accions de boicot a les marques com a forma de pressió sobre el Govern Xinès tinguin un real efecte multiplicador i puguin ser mínimament efectives, cal fer una cosa més: cal dir-ho urbi et orbe, manifestant-ho a Internet, en un blog, en un fòrum, al Twitter i al Fecebook. Només aprofitant tàcticoestratègicament els media s'aconseguirà l'efecte papallona desitjat.

________________

Enllaços

La Vanguardia 26 de agosto 2008. Admiración e hipocresía ante el gigante Chino

Desmalaconscienciar-se: la supervivència en els temps del caos

Ahir al vespre, en sortir a llençar la brossa als contenidors em vaig trobar amb una postal postnadalenca que em fer tornar a entrar a casa a buscar la càmara per fixar-la per a la reflexió i qui sap si potser també per l'eternitat caducable.

Després de guaitar-la vàries vegades del dret i del revés, no m'he pogut estar de comentar-ho avui amb alguns companys a mig matí, tot esmorzant, i ha sigut així com hem encetat el tema del reciclatge, justament perquè dins del diari El Punt hi havia un article que en lletra grossa constatava Catalunya no recicla.

Això ho hem barrejat amb la pregunta de saber si unes obres de les noves dutxes que fan al centre des de ja fa massa temps i que ningú sap quan les acabaran (van parar durant dues setmanes -a més de les vacances, algú deu saber el perquè (?) ni molt menys encara és clar quan costaran al pobres contribuents ...
Unes obres que es fan ara després que ja fa 20 anys que haurien d'estat fetes!

Del tema de les obres dels vestidors i les dutxes hem passat a parlar de l'aigua ...
E* ha confessat que s'ho passa malament i té molts escrúpols de conciència cada vegada que s'ha de dutxar perquè a la casa unifamiliar on viu gasta cada cop tot un riu d'aigua abans no surt aigua calenta. I que per tranquilitzar la mala consciència, mira d'omplir ara la pica, ara l'aigüera ... Afirma que com que és prima, si l'aigua no és molt calenta, s'ho passa molt malament, no pot suportar l'aigua freda ... Però que això la fa patir. Li crea molt mala consciència ecològica!

I d'allà, en un salt qualitatiu, ens n'hem anat a fer un repàs a les greus contradiccions del sistema:
Que què passa amb els camps de golf i perquè no els prohibeixen directament!
Que perquè no controlen les obres públiques arreu on se'n fan i no exigeixen un nivell de qualitat i uns terminis raonables que evitin que tot es converteixi en una immensa estafa...
Que perquè no es regula per llei l'excessiu consum de paper, cartró i tota mena d'embalatges
Que si està prohibit circular a més de 120 km per hora i ara a moltes zones a 80, que perquè no imposen als constructors uns limitadors de sèrie que impedeixin viure a la població en permanent estat d'infracció ...
Com és que cada vegada amb més frequència cal llençar tota mena d'aparells i màquines caríssimes i sofisticadíssimes: electrodomèstics, mòbils, ordinadors, , televisors, cotxes...
Qui decideix que això sigui així a escala continental i a escala planetària?
Preguntes massa sofisticades i profundes per fer-se a l'hora de l'entrepà... mitja hora molt mal conptada. Això sí, mil vegades millor enfilar-se en distopies que no pas en la bajanada perpètua del futbol ...

Com sempre, quan tot es començava a escalfar s'ha començat a fer l'hora de parar de reflexionar i, per tant, d'acabar de com el rosai de l'aurora amb el doble tòpic etern i previsible:
Tot és una enganyifa i Res no té solució.

... Però avui ha quedat temps per una petita torna ... no tan previsible: hem llençat un missatge terapèutic que pot millorar de qualitat de vida de més d'un : Desmalaconsciència' t

Dutxa't sense patir gens ni mica fins que no vegis que llauren tots els camps de golf.
Fes trampes tanquil fins que no vegis que engarjolen abans tots els grans mafiosos.
Malgasta paper tranquilament fins que no vegis publicar una llei que impedixi malbaratar millions de tones d'embalatges superflus.
Consumeix, escalfa i crema el planeta fins que faci un pet...no es perdrà gran cosa ...Cadascú té el que es mereix.
Els déus reconeixeran els seus.

Big Google is watching us ... Ja ho sabieu?

Ja fa molts anys que ens en parlen. Hi ha tot una "indústria" dedicada a analitzar el nostre perfil i a classificar-nos en alguna categoria, de tal manera que amb els aitals perfils, degudament venuts a les indústries del consum, ens puguin mirar d'entabanar amb productes que sentim propers, fets per a nosaltres i les nostres necessitats.

Ja fa temps que ens van dir que les nostres targetes VISA són objecte d'anàlisi per a saber quin tipus de consumidor i de ciutadà som.
També a nivell de control polític, és clar, per a tenir una fitxa GranGermanosa de cadascú de nosaltres, ara que l'emmagatzemament de dades electròniques no és cap problema i que l'accés a aquestes dades és cosa de milisegons ...

No sé qui ho fa, ni on ho fan , però no dubto que ho facin.

L'Stasi va ser , tot i la seva relativa eficàcia, un prototip protohistòric del tipus d'organització de control dels ciutadans a l'estil Orwellià. Més tard, Echelon devia ser en el seu primer moment el nou model, la v2.0 de la cosa, i ara aneu a saber per quina versió passen... El que és clar que és una versió completament diferent V3.XYZ, on Google pot comptar els pèls que us queden al cap, si us heu afeitat o no, escolta tot el que dieu, llegeix tot el que escriviu, i ja estan preparant la V4 que controlarà fins i tot el que penseu. M'hi jugo una Voll Damm ben freda.

Estem sempre amb la vida perdonada, perquè si ens la vulguessin complicar, ho tindrien molt fàcil.
He trobat un post amb un títol que es fa mirar. Big Google, sap el que estem fent a cada moment. Bé, com Déu, com tots els altres déus, com Big Brother, la CIA, el Mossad i l' MI5. No sé si també, a hores d'ara, l'Agència Espanyola de Seguretat Interior i la Catalan Intelligence & Dynamic Agency (CIDA). Segur que també.

Google, Like God, Knows What You're Doing

If there's one constant in the online universe, it's
that search engines and
other web services are gathering more and more
information on us, reports the BBC.
Search engines from Google to
Yahoo to MSN, and even individual sites, track what we do online and build
profiles of us based on that behavior. This worries privacy advocates, who feel
we are no longer able to keep our activities to ourselves under such intimate
surveillance.
The companies doing the tracking, though, claim it's all about
providing a more relevant experience for users.
There's also the advertising
aspect. By painting a user picture based on search, e-commerce and other online
habits, ads from major ad vendors can be better targeted. This provides a more
relevant ad experience to the user and therefore more value to the advertiser
and vendor, who can charge a premium rate for access to desired demographics.
One expert says that as a culture we will come to terms with this close
behavioral scrutiny within five years. By then, he speculates, technologies will
exist to empower people to choose the extent to which they wish to be
identified.
Until then, it's incumbent on the user to be mindful of what
their online self-portrait looks like, click by telling click. "

Que hem d'anar en compte amb el que cliquem? Bona, aquesta! Un amic meu m'explicava que fa uns anys es va subscriure al setmanari Newsweek justament per tenir una prova del seu pronordamericanisme. Mares de déus que se'n poden fer de tonteries a la vida!
Però potser no és mala idea. I per fer cas al consell, -no se sap mai- us recomano que de tant en tant cliqueu la web oficial de la Ràdio Vaticana, la de la Conferència Episcopal Espanyola. i la de la Casa Blanca. Això us pot salvar o apanyar una mica la resta del vostre perfil, per molt demoníac que sigui.

Tanmateix, que la cosa està encara poc afinada és un fet constatable, perquè jo (i com jo molta gent que conec) rebo un munt de spams molt pintorescs, com aquells en què des de l'Àfrica tropical o des de l'Àsia exòtica em demanen que em posi en contacte amb algú que ha heredat una millonada de dollars i em proposen fer d'intermediari per poder gaudir d'aquelles quantitats, amb promeses ridícules de quantitats generoses o percentatges temptadors.

Rebre spams d'aquest tipus vol dir que dec figurar encara a la llista general d'imbècils passarells, innocents i ingenus, amb perfil de potencials víctimes d'estafa, amb qualsevol bajanada.

No sé què pensar, però m'inclino a pensar que és més aviat bon senyal. Sí, deu ser bon senyal. Potser fóra més preocupant rebre missatges on em proposessin el tipus de llibres, música, viatges o productes que realment m'interessen, fóra el senyal més clar que ja m'havien caçat definitivament: analitzat, classificat i posat al cove.

Probablement ja n'estic de ben caçat... No, res de probablement: segur!
Però com a mínim jo no en tinc proves... puc somiar i fins i tot inventar-m'hi elements. Això em fa pensar que dins de la mitologia religiosa que ens injectaven de petits hi havia la imatge d'un funcionari del cel que al final de la vida ens llegia la fitxa sencera. No tenien un pèl de tontos aquells capellans. Ja intuien que algú, algun dia fóra capaç d'arramblar, alephianament, amb tota la informació sobre tots els quidams, i fer-ne balanç! Això sí que és tenir visió de futur!

Algú sap a on ens podem adreçar per consultar la nostra fitxa actual i veure si es correspon més o menys amb la visió que nosaltres tenim de nosaltres mateixos?

Mira, això fóra tot un èxit. Un sorteig a nivell mundial ... "This is your life according to Big Google" ... Darrerament ... no paro d'imaginar coses que queden per fer!

__________________

Arte TV Galérie Videos : Faut-il avoir peur de Google ?