13.7.07

Castigar els culpables de crims perversos

Amb els anys hom acaba constatant que allò que alguna vegada van ser dèries, s’han acabat convertint en obsessions.
Una de les moltes obsessions meves és la que tinc pel càstig dels malvats. Aquells que superen amb escreix el filldeputisme ambient per arribar a atènyer cotes fora de mida.
És el cas dels gestors de l’ONG Intervida que pressuntament i molt segurament i molt probablement han estafat centenars de milers de persones en robar els fons destinats a nens del tercer món …i que, són per tant, responsables de la desconfiança generalitzada de milions de ciutadans de bona fe en relació amb l’efectivitat de qualsevol ajuda econòmica que es doni per a causes solidàries. Crim pervers que mereix un càstig exemplar.

La meva obsessió és que, a manca d'una guillotineta capaporcs, hi hauria d’haver legislada i fixada tanmateix la condemna a cadena perpètua per aquesta mena de crims. Crec que la por a aquest tipus de càstig fóra l’única manera d’evitar que ningú que no estés completament boig s’atrevís a robar i perjudicar directament els més innocents i més desvalguts del planeta, i que indirectament, creessin un clima de desconfiança que impedís que la generositat de la bona gent continués fent el bé en un món massa castigat per la desgràcia.

Però ja sabem que la culpa és molt negra i ningú no la vol. Qui són els culpables? Em vénen ganes de denunciar els governs per ser responsables indirectes d’aquesta maldat, per no ser capaços de muntar un sistema penal que castigui exemplarment i disuassòria aquest tipus de crims monstruosos.
Ho deia molt bé Sun Tzu a l’Art de la guerra, explicant que cal guanyar les guerres sense batalles.

III. ATTACK BY STRATAGEM
6. Therefore the skillful leader subdues the enemy's
troops without any fighting; he captures their
cities
without laying siege to them; he overthrows their
kingdom
without lengthy operations in the field.


La idea és genial, però per aconseguir-ho cal una legislació que ho faci possible.
De qui depèn que aquesta legislació es voti? Què esperen els tribunals superiors de justicia dels països civilitzats per resoldre aquesta xacra?

________

Referències

* La Fundació Intervida, investigada per presumpta desviació de fons
* 2.7.07. Responsabilitat global. La Fiscalia es querellarà contra l'ONG Intervida
* 11/7/2007 La policia judicial registra dues seus d'Intervida i tres domicilis d'alts càrrecs...

* Pilar Rahola. Alerta ONGs

”¿A què esperes per viure l’experiència de moure’t per Barcelona en bici ?“

Aquesta tarda he anat, per primera vegada a la vida, a Barna amb la bici “penjada” i en tren, Vilanova–Passeig de Gràcia, anar i tornar.
He fet un tros de Barna en bici ... i la veritat és que m’ha agradat molt l'experiència: “mola i mola cantiduviduviduvi “…Hi tornaré, segur. Jo us animo a provar-ho …Si no preneu mal, us encantarà ;-).
Per això cal que proposem reformes i millores per viure millor la Barcelona bicicletera …

Carrils bici per als ciclistes per tot arreu, que com a ecologistes pràctics mereixen un respecte. On? Està claríssim: s’han de pintar a terra però no cal ni que siguin a les voreres, que s’han de reservar pels vianants. Cal pintar-los sobre , com a mínim, un dels carrils de les vies urbanes (sí, sic) i que la norma expliciti que cal respectar la velocitat dels ciclistes quan van pel seu carril.
Dins de dos o tres anys, com a molt tard, ja no caldrà repintar-los perquè tothom ja els portarà pintats al cap. Mentrestant, cal pintar-ho a qualsevol dels carrils de les vies urbanes per donar entitat a la bici … Poca broma.

Cal fer campanya per fer-los respectar pels motoristes, conductors de cotxes i furgonetes, i per taxis i autobusos, perquè no els comencin a atropellar a dojo...
Quant a RENFE …i els serveis de rodalies … Passeu-ho a algun dels responsables del Tripartit i també als de CiU i, si m’apureu, digueu-ho també als del PP … Cal que algú faci dissenyar per qui calgui vagons amb espais suficients per a bicis … la gent s’ho prendrà més seriosament …i s’animarà a agafar la bici per desplaçar-se per Barcelona.
I haurem implementat així alguna cosa novedosa i útil.
Ara com ara, m'ha semblat que això de pujar la bici al tren encara queda com una cosa de quatre atrevits i/o eixelebrats i/o pobres desgraciats… que no poden pagar l'autopista i el pàrking.
Cal erradicar l’error mental de les mentalitats petitburgeses. I per aconseguir-ho, no hi ha res com la publicitat ben entesa.
Recordeu aquell anunci que diu ... "Has fet l’amor amb un cigne al llac dels cignes? (o una cosa així, vull dir :-) ... i afegeix encara : “A tots ens queden coses per fer ... “?
Doncs bé , aquell anunci m’inspira a mi proposar de crear un spot semi-institucional, pagat per l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat de Catalunya, fifty-fifty, per exemple …Un anunci ben dissenyat que digui una cosa així com …
”¿A què esperes per viure l’experiència de moure’t per Barcelona en bici ?“
… Podria ser un anunci que fes venir a Barcelona els 6.000 milions d’habitants que encara no ens han vingut a visitar …
Però encara se m’acut una genialitat suplementària: fer-ho dir a la Scarlett Johansonn a la pel·lícula de Woody Allen … mentre ella mateixa passeja per algun lloc idílic de Barcelona, la Rambla o el barri gòtic o on sigui !!! Doneu-me el telèfon del Woody o el de la Scarlett i segur que els convenceré.
Eureka! Eureka!. He trobat l’anunci perfecte per a la nostra estimada Barcelona. Publicitat urbi et orbi. No us ho sembla?
Ep! Això sí, vull un tant per cent de la recaptació turística o del PIB català… Holé, em faré milionari i em podré dedicar al disseny i la creativitat full time! Faré histèria i història i seré recordat com uns dels potenciadors de la Barcelona ecològica en els temps del bicing!
Em prenc una copa de cava perquè me l’he ben guanyada.
Queda dit… us queda una cosa per fer: Aneu a Barcelona amb la bici i gaudiu de l’experiència:
"Viu Barcelona en bici. La bici és poesia."

Això sí, ara per ara, no oblideu de portar un cadenat …encara és necessari lligar-la, la bici, perquè no us la fotin! Però el dia vindrà que la vida serà meravellosa del tot i ni cadenat no caldrà.

Més ferits als San Fermines: "Asta con gusto no pica"

Avui a migdia he vist per la tele que hi havia tornar a haver ferits als San Fermines …
Després d'anant-hi pensant i donant voltes, he decidit que, ben mirat, no hi tenim cap dret a criticar-ho.
Per una banda, ja ens ho donen en diferit: ens estalvien la sang, les operacions i potser les cadires de rodes per a algun ferit.
Per altra banda, cal pensar que és un costum atàvic, entranyablement tatuat als ossos dels navarresos. Darrerament, alguns habitants de la ciutat global també s’hi apunten pensant que també ells tenen dret a viure tan fantàstica experiència.
Pamplona és un lloc de peregrinació pagana i a principis de juliol, aquella mena de Sodoma, Gomorra i Taurilància hi peregrina gent de tota mena amb molta fe i molta passió.
Tercer argument, gairebé definitiu: “cornada con gusto no pica “ …Allà ells i les seves columnes vertebrals … I si n’han d’enterrar algun, que l'enterrin. El suïcidi sempre ha sigut i serà lliure …o no?
Per si faltava algun altre argument ... ja se sap que totes les religions tenen els seus ritus i cultes, per molt bèsties que puguin semblar als no creients i als no practicants …
Dura Taurofília, sed Taurofília... què hi vols fotre si és així!

I encara bo que només tanquen els toros a la plaça i no els rosteixen en una foguera i se'ls cruspeixen allà mateix ... Tot un detall.

9.7.07

Llir, cards, Iemen, Pamplona i San Fermín


L’altre dia, l’ínclit Salvador, llir entre cards i gentusseta variada, ubèrrim en idees provocadores i/o creatives, feia des de la seva columna al diari Avui tota una ziga-zaga retòrica per no insultar directament les víctimes que hi va haver a Iemen recentment.
Després de manifestar-se amb termes políticament correctes, feia vàries preguntes que algú podria adjectivar com a semiinsultants tot i la suposada bona fe de l'autor:

“... Per què no anem a París, a Viena, a Londres, o a Berlín; per què no ajuntem les nostres fortunes i ens n'anem a descobrir Amèrica? Què hi has d'anar a fotre, al Iemen? El Iemen que és a totes les llistes de països perillosos i on no hi ha res a visitar que no siguin pedres.”

Potser algú et dirà, Salvador, que seguint aquesta lògica teva ens hauríem de quedar tots al menjador de casa i no anar ni a la cuina. De cap manera moure’ns per les platges de la mediterrània, ni tampoc anar a Londres, ni a París, ni agafar cap avió amb destí els USA ni, de cap manera, anar a cap país on no hi hagi representació diplomàtica vaticana.

Però és que per la mateixa lògica tampoc no hauria d’anar ningú ni a Pamplona, aquest juliol.
No vull ni pensar en la columna del Salvador el dia que els toros matin dos o tres joves amb el mocador vermell al coll …
Com ho diria als navarresos allò de
*”Què collons hi van a fer a Pamplona?”
* “Què collons hi fan corrent davant d’uns toros ?"

Segurament quedaríem sorpresos i corpresos del seu article… però hem de desitjar que els déus no vulguin que passi cap desgràcia.

Tornem allà on érem, si et sembla, Salvador… El teu raonament té bones intencions, cal reconèixer-ho… i no dubto que centenars o milers de burgesos et donin tota la raó. Raó sempre en tens: poqueta, una mica, bastanta, gairebé tota ... tot depèn.
Podent viure com un rei (suposo que ja t’està bé la comparació, oi?) o com un rajà per Barcelona, només als cutres se’ls acut anar a patir per aquests móns de Déu, cutres i insegurs, oi?
Perdona’ls, Salvador, perquè no en saben ni tampoc n’aprendran mai tant com tu. Lliri, només un, tu!
Hi ha un però: el dia que tots ens quedem a caseta per por d’un atemptat, aquell dia els terroristes i la barbàrie del bàrbars hauran guanyat la partida, i al cap de poc temps ja els veuràs com aniran a buscar-te directament a casa teva i els veuràs pujar l'escala o saltar la valla de la torre.
No sé si el meu és un bon argument, però també n'hi ha d’altres, potser més assenyants encara, com els d’en Martí Cabré al blog Trencavèl-, que acabo de descobrir tot googlejant.

Pensa-hi, Salvador, segur que et servirà, qualsevol un dia d’aquests, per escriure una altra columna llirosa que tant xal·la i tant ens fa xal·lar, enmig de cards, mediocritats assortides i vulgaritats variades …
Que la moma et duri força i que la disfrutis amb salut …

8.7.07

Desconnexions i "desconnexions"


Que de pressa passen els dies! I quina infinitat de coses que passen, i ens passen, sense que hi puguem fer massa res!
Crec recordar que una vegada m’ho mirava així: calia fer per manera que l’escriptura aconseguís resumir i retornar de manera concentrada tot l’allau d’esdeveniments que havíem guardat en la memòria recent per poder-ne comentar, com a mínim, tots aquells aspectes que havíem considerat importants … Ja que no podem aturar el riu de la vida, l'escriptura pot acompanyar el corrent i seguir-lo al seu ritme ...

Avui, i encara no sé ben bé per quina raó, m’ho miro justament al revés. No cal voler sintetitzar ni concentrar res, ni atrapar res del passat considerat com un tot. Més val triar un esdeveniment qualsevol, això sí, significatiu, i portar-lo al davant, posar-lo sobre la taula, i començar a tractar-lo. Així, a la visió alephiana de la vida i de les coses s’hi contraposa ara la visió googlemapiana del món, que consisteix en triar un punt, un esdeveniment i anar-hi a petar amb un zoom que ens porta del cel a la terra en pocs segons.

És fal·lera inútil voler aturar l’aigua del riu que va avall inexorablement. Encara gràcies si la memòria ens permet de recuperar i fixar en una instantània algun glop especial.

He passat en pocs dies de l’estrés més estressant del final de curs a l’excitació vacacional , que no deixa de ser una variant igualment greu del fenòmen, perquè cal triar i mirar de no errar-la massa què fer en cada un dels millions de segons que ens ofereixen com a premi a la dura professió d’educador i ensenyant. Cal mirar de no malbaratar ni un sol minut de vacances.
Festes i celebracions i més festes i més celebracions, puntejades d’anniversaris de gent nascuda sota el signe de Bessons. Cava i més cava i massa pastetes i pastissos i massa farra pels que tenim tendència a posar quilets. Temo que m’hauré d’apuntar a la secta dels masoquistes del gimnàs, vist que no aconsegueixo seguir el meu ja vell i mitificat propòsit d’anar sovint a la piscina i fer bicicleta dia si i dia també. Això pel que fa al context … fi de juny principis de juliol del 2007.

Ara, anem per feina … anem a dir el que tenia per dir.
Havia fet foto fixa del terme Desconnexió, perquè en pocs dies s’han acumulat també tot un seguit d’informacions polítiques que semblaven anar en el sentit de substituir el terme d’autodeterminació o d’independència per aquest , molt més tècnic i versemblant de desconnexió.
Tot el que té d’utòpic -so far- el terme *independència ho té d’atractiu, seductor i pràctic el terme de *desconnexió. *1, *2 i *3

Qui no voldria desconnectar-se del monopoli de Telefònica que ens mantén a tots agafats pels collons exactament igual com ho ha fet tota la vida? És posible desconnectar-se? Sí, si volem caure a la trampa d'anar a petar a les mans de les companyies alternatives que han estat semi-promogudes per Telefònica mateix per fer veure que aquí estem en un mercat liberal i dissimular la situació monopolística de facto … ;-(
Tothom aspira a algun tipus de desconnexió, tothom somia amb desfer-se d'alguna cadena, d'algun nus o compromís que ens lliga a algu altre o a alguna cosa. Aquí és on apareix el "to be or not to be" cagadubtós... que ens recorda que el color més freqüent a la vida és el gris triomfant.

Una cosa sí que està clara… la meva immensa decepció en veure que ERC també ha caigut en la desgràcia de trencar-se abans de consolidar-se. Murphy no perdona ni als semidivins.

Hi ha hagut les declaracions i els posicionament del sector ERCer de Carretero; la pseudo-aliança entre Carod i Puigcercós per contrarrestar les pretencions dels primers; la intervenció de Puigcercós a La nit al dia de la Terribas; la tongada d’intervencions de líders ERCistes en diferents fòrums; la gruixuda -en tots els sentits de la paraula- intervenció d'Agustí Cerdà d’ERC al Parlament de Madrid, amb les rèpliques i contrarèpliques de J.-L. Rodríquez Zapatero; i hi ha hagut encara el gest de picar l'ullet del Govern de JLRZ prometent a Unió-CIU la cessió de les rodalies catalanes, en comptes de fer-ho, com hagués fos just i normal, al govern tripartit de Catalunya PSC , ICV i ERC en constatar per enèsima vegada el desgavell d’aquest servei, que acaba sent, juntament amb el tema de l'aeroport del Prat , metafòricament i quotidiana, la putada permanent del vampir Espanya a la iugular Catalunya (per no fer servir d’altres imatges igual d’escaients però més pornogràfiques ;-).
S’ha de fer molt bé el teatre polític al congrés dels Diputats i en això, cal reconèixer-ho, a Madrid en saben molt. Ho fan molt bé...

Com que jo no estava entre el selecte auditori que va escoltar en Puigcercós explicant com ens podríem anar desconnectant, m’he de quedar amb la idea esborranyosa del "concepte" …
Que per cert, no sé si està ben escrit i desenvolupant en algun lloc ...(?)
Je sento els crits i els brams i els udols dels vampirs que constantment parlen del “nacionalismo excluyente”, concepte creat ad hoc pel espanyonacionalisme parasitari.
Per cert, si algú veu en Miquel Iceta, pregunteu-li què entén ell per federalisme ... Jo li ho demanaré escrivint-li al seu blog.

Em pregunto quines sorpreses ens depararà el futur i intento inútilment saber quin o quins dels grupúsculs que formen l’actual ERC podrà implementar els primers passos desconnectius, ara que la meva demostrada incapacitat per fer políticaficció m’impedeix d’imaginar com podria anar aquesta novel·la.

Mestrestant anirem fent les maletes per marxar de vacances i implementar la nostra particular desconnexió real que acaba sent l’única que compta i per la que paga la pena lluitar amb totes les nostres forces.

_______________