Santayana, Santayana
Una és Marvin Harris, l’antropòleg, i l’altre Jorge (George) Santayana.
No exagerem pas massa … que s’estan creuant en la meva vida només vol dir que m’han aparegut sobre la taula vàries referències en poc temps , i és aquesta y repetició y concentració en el temps la que fa que m’hi hagi fixat i li dediqui la meva atenció.
Quant a Harris, li he de dedicar una mica d’espai especial en un altre post, a part, perquè va associat amb les ruïnes maies que hem visitat aquest estiu i amb el contacte amb la civilització maia al qual ens ha dut aquesta visita, a banda d’una referència interessant en la premsa, que hem llegit recentment.
Pel que fa a Santayana, la primera referència la vaig tenir llegint un post de JPQ al seu blog Una temporada en el infierno, y després vàries vegades més, sense que m’hagués arribat a convèncer que havia d’anar a buscar qui era tal personatge.
Una cerca del nom Santayana al blog de JPQ, amb el seu cercador avançat , dóna un mínim de 10 referències, sempre per dir-ne la seva importància y la seva admiració per la seva obra.
Ara, se’m posen els pèls de punta en veure que Santayana, a Google, dóna gairebé 850.000 entrades! (Resultados 1 - 10 de aproximadamente 845,000 de Santayana)
Ergo ... ens tocarà llegir-li a Santayana algunes coses, començant pel molt que ja hi ha a la xarxa.
La referència més recent que tinc, i que és la que em fa escriure tot això, l'he trobada a la pàgina 62 i següents del llibre El profesor de Franck McCourt , [ Madrid. Maeva, 2006 (5ªed.)] que tinc en procés de lectura.
“- Dispone de un par de minutos para leer la poesía que tiene delante, en la mesa. Cuando la haya leído, le pediremos que la analice y nos diga cómo la explicaría a una clase de instituto.El título de la poesía era descriptivo de cómo me sentía yo en aquela entrevista: “Quisiera olvidar que soy quien soy”
El hombre calvo de la derecha me preguntó si reconocía la forma de la poesía.- Sí, ah,sí. Es una sonata.
- ¿Una qué?
- Ah, perdón. Un soneto. Catorce versos.
(…)
-Y el poeta?
- Ah, creo que es Shakespeare. No, no, Wordsworth.
-Ni o uno ni lo otro, joven. Es Santayana.
El calvo me miró con furia, como si le hubiera ofendido.
-Santaya, Santayana - dijo, y casi me sentí avergonzado de mi ignorancia.”
El profesor . Franck McCourt , [ Madrid. Maeva, 2006 (5ªed.)] pg. 62-63
Avui jo he experimentat el mateix sentiment de vergonya per ignorància que en Franck, quan passava les seves oposicions … amb una diferència grossa! Que ell devia tenir llavors una vintena curta d’anys ... i a mi la mateixa ignorància m’agafa quan ja passo dels cinquanta…
L’única part positiva del desastre és que jo continuo tenint unes extraordinàries i perennement renovades ganes de conèixer i aprendre tot el que em presenten com interessant, important, imprescindible…
No acaba de compensar, però a mi em tranquilitza una mica la consciència, que no és poc!
Cada vegada tinc també més clar que ni fent-m’hi al màxim, no faré més que tapar quatre forats mal comptats d’una paret immensa, gairebé infinita … D’aquí ve la meva obsessió no només en no perdre gaire el temps, sinó també de no vessar-la gaire en allò que trio per llegir... Em caldria un aparell que medís i marqués la potència en interès i substancialitat i aconseguir així, triant sempre "interès màxim", no equivocar-me massa...
