Obra artística de Philippa Beveridge al FAD de Barcelona

Del dia 1 al 16 de setembre, Philippa Beveridge exposa a la Cripta del FAD (Foment de les Arts i del Disseny), a la Plaça del Àngels 5-6, davant del MACBA.

"La mostra de Philippa Beveridge, artista plàtica que treballa el vidre, reflexiona sobre el tema de l'artista com a portador de la memòria. Una cuirassa de vidre argentat que actua com una tela llisa captant imatges del seu entorn, plasmant-les com si fossin records i moments fugaços i distorsionant-los alhora, tal com ho faria la memòria. "

Pippa Beveridge porta un munt d'anys escolpint vidre i treballant amb emplomats. Ara, ara en un moment de plenitud, exposa un treball artístic extraordinari, fruit de troballes innovadores en l'art de gravar vidre modulat.

Apareixo en els crèdits de l'exposició de manera generosa per part de la Pippa i en Mark, per haver col·laborat mínimament amb ell en un petit detall del redactat.
Va ser un plaer acompanyar-los el dia de la inauguració de l'exposició, una ocasió que em va permetre conèixer també aquest espai tan singurar a Barcelona que és la Cripta del FAD que desconeixia completament.
Val a dir que l'agenda del FAD per al mes de setembre inclou entre altres exposicions:

El dimarts 9.10: Llibres d'artista. En els límits de la pàgina.

Del dijous 11.10 al dimarts 16.10 . Visualkultur.cat. Art/Disseny/Llibres.

Barcelona és plena de tresors per descobrir. Alguns són molt aprop i de fàcil accés.

Aprofito l'avinentesa per repetir una vegada més una dèria que tinc.
M'agradaria saber que cada un dels centres culturals i artístics de Catalunya compta amb un apartat orgnaitzatiu que enregistra en formats audiovisuals tot el molt que es fa al nostre país.
Es més una qüestió de creativitat i capacitat organitzativa que no pas de diners, que sempre poden ser excusa per no fer res.

Caldrà que en parléssim amb algun responsable de la Conselleria de Cultura. Hi ha un munt de coses a fer per la Conservació de la memòria cultural del nostre país que em penso ue no es fan.

Imatges de l'exposició.











Fotos SGR
____________

Article de Manel Haro a Time Out BCN 5-10 de setembre 2008


****************

Manual d'autodefensa per sobreviure a Barcelona...

Manual d'autodefensa ... per sobreviure a Barcelona en els temps de la sequera i l'estafa generalitzada

En el marc d'un intercanvi escolar entre un grup nois francesos del Collège Bourran de Mérignac i els nostres alumnes de l' IES MdCabanyes de Vilanova i la Geltrú van realitzar una visita a turística a Barcelona.
Havíem parlat de fer com d'altres anys i programar el dinar dels joves francesoso a la zona Maremagnum després d'haver passat per Montjuïc i la catedral, però algú va suggerir que potser fóra millor fer el pícnic al Parc Güell per evitar possibles robatoris.
Al final, fent cas al guia que ens encompanyava, un vilanoví veí del nostre centre, ho vam muntar al revés: Vam anar de la catedral al Parc Güell i després vam fer el tomb de la Sagrada Família per anar a petar finalment al Maremagnum.
Segons la seva experiència, actualment hi ha més robatoris al Parc Güell que al Maremagnum! Tot i que segons sembla robatoris n'hi ha un munt arreu.

No em va estranyar la seva afirmació en veure els allaus de turistes que es movien pel Parc. No era que hi hagués molta gent, sinó que em va semblar un nombre del tot excessiu. "Riuades" de visitants de Barcelona que fan encara més necessària la política d'emergència de l'aigua que consumeix la capital. Potser caldrà fer pagar un cànon per anar a c**** a la capital.

El fet és que en Joan, el guia, ens explicava com cada dia hi havia robatoris als turistes als qui guiava. Des de les "carpeteres" de la Sagrada Familia, majoritàriament noies de paisos de l'Est europeum fins als lladres professionals que es colen en els grups de turistes com uns turistes més i roben en l'interior dels autocars quan el grup baixa, i ells, amb alguna excusa, es queden.
També ens va explicar una anècdota curiosa: el cas d'un lladregots que van tenir la mala sort de robar el mòbil a un conseller que estava esmorzant en el bar que fa cantonada Via Laietana i l'avinguda de la catedral. Els agents secrets que es cuiden de la vigilància dels alts càrrecs polñitics van adonar-se del robatori... aquest cop.

Els 6 professors responsables del grup vam anar doncs a dinar al Maremagnum i vam triar un dels grans restaurants del complex.
Ens va mosquejar no veure cap menú clar decentment posat als llocs d'informació. Hi havia, això sí, el grupet de persones de costum, com els que hi havia hagut tota la vida a la Barceloneta, i el que hi ha al Barri llatí de París, de joves que gairbé t'estien perquè entris i seguis al seu restaurant.

De seguida vam quedar estranyants del nombre de "cambrers" que posaven a la nostra disposició: tants o més que nosaltres. I de seguida va quedar clar que no aniria bé del tot el dinar quan vam llegir que el menú costava 13€91, sense IVA.

Un menú de 13€91 sense IVA , al qual calia afegir 1€40 del pa és com per fugir pitant.
Vam estar a punt d'aixecar-nos quan en demanar el vi, ens van dir que no tenien primer una i després una altra de dues ampolles de la llista, una de les quals era un vi del Penedès.
Jo vaig dir que hauríem de demanar els fulls de reclamació perquè no només no tenien marcada la no disponibilitat dels vins sinó que a més no esn oferien alternativa vàlida i ens ho volien fer pagar a preu de restaurant de categoria.

En pocs minuts va aparèixer una ampolla de rosat Marquès de Monistrol que vam pagar entre 4 i cinc vegades el preu normal a una botiga.
Encara vam haver de fer venir al capo suprem a l'hora de pagar perquè ens fessin dues factures separades ...

Això era un dilluns. El dissabte de la ateixa setmana jo vaig ser a fer un curset al campus de la vall d'Herbron però havia d'anar a recollir una cosa al centre. S'havia fet l'hora de dinar i vaig entrar en un bar del final de Rabla Catalunya, entre Gran Via i Ronda. Mentre seia a la barra, una senyora s'estava queixant a un cambrer que li havien cobrat no sé que ...i que no pensava pagar 15 euros per ... Va venir el capo de la troupe i després de mirar-se el tiquet, com no podia
ser d'una altra manera es va dispucpar dient que hi ha via hagut un error en ...
Una mica esgarrifat ... jo em vaig mirar bé els preus ... per si de cas ...
A dos pams del nas hi havia una pissarreta que marcava amb el preu de 4€50 tres tapetes i precisava IVA inclòs.
Amb la canya i el cafè, passava dels 8€ . Em vaig adonar que a la suma, m'havien cobrat l'IVA sobre els 4€50. Vaig reclamar i em van portar un altre tiquet que, per art de màgia, pujava a 7 euros rodons.

Mentre anava baixant al pàrking, pel quan encara vaig haver d'abonar més de 4 euros més, anava pensant en aquell famós Manual d'autodefensa que allà pels anys 80 havia escrit l'amic Sunyol i al qual jo ja hi tenia àmplia referència al meu Dicofilopersiflex. Pensava sobre tot que era urgent fer-ne una nova edició actualitzada i adequada als temps de la sequera i l'estafa i el robatori organitzats.
Vaig anar apuntant mentalment els capítols que caldria escriure de bell nou i em preguntava si l'hauria d'escriure jo tot sol o si trobaria algun amic que volgués escriure'l amb mi, a quatre mans, com una sonata de Vinteuil, que unís la bona escriptura a la utilitat més imperiosa, tàctiques i estratègies per aconseguir sobreviure sense massa ferides ni ferides mortals en la perillosa jungla de Barcelona, tan bonica per fora com podrida per dins.

Amics barcelonins: Joan, Miquel, Júlia, Cari, Mark ... qui s'anima primer? Jo estic preparat i ben disposat a treballar-hi. I potser podríem fer-ne un best-seller com en Zafón i fins i tot superar-lo. El públic teòric són 8 milions, sense comptar els turistes pels quals fariem traduccions ...

Titol i subtítol aproximats i provisionals:
Manual d'autodefensa per sobrevieure a Barcelona en temps de la sequera i l'estafa.
L'ombra dels perills és allargada
Editorial: Autodefensa catalana SL.

Continuarà...

Ramon Perera i les lliçons de la Història

Vaig mirar amb atenció i emoció el programa al Canal 33
Ramon Perera, l’home que va salvar Barcelona
sobre el paper d'aquest enginyer anònim en la construcció dels refugis antiaeris que tantes vides van salvar a Barcelona de les bombes feixistes durant la guerra civil, ara que es commemora l’aniversari dels bombardeigs sobre la ciutat màrtir.
No menys esfereidor va ser assabentar-me en aquell mateix documental que el govern de Winston Churchill va rebutjar els consells de Ramon Parera sobre la necessiatat de construir refugis antiaeris subterranis també a Londres, i menspreant les vides de la població civil
va optar per una solució britànica, els refugis Anderson , cadascú per ell mateix que descartava que les diferents classes socials els barregessin en els refugis i es creés així un clima social nou del qual en temien hipotètiques conseqüències:
El documental en fa una lectura clara quan mostra com les preguntes que es van fer a Ramon Perera en relació amb la reacció de la població civil a Barcelona mostren com les prioritats del govern de Churchill no eren tant les de salvar el màxim de vides sinó d’evitar el risc que la població civil, s’acomodés als refugis, s’acovardís i es negués a respondre “patriòticament” a les directrius que calgués prendre en funció dels esdeveniments…

“L'obra de Perera a Barcelona és tan important que a Anglaterra es genera un intens debat polític sobre el model de defensa civil: el "model Barcelona", defensat pels sectors més progressistes, o el que propugna que cadascú tingui el seu propi refugi privat. La composició conservadora del govern va fer que guanyés aquesta segona opció. Segons documents que ara surten a la llum, les autoritats britàniques temien que la construcció de refugis públics tornés la població "covarda i gandula". De res va servir que Cyril Helsby i altres científics diguessin que això no havia passat a Barcelona.”
Ramon Perera, l'home que va salvar Barcelona

Per si no ens feia ja prou fàstic imaginar unes democràcies europees covardes i traïdores que van abandonar l’Espanya republicana a la seva desgràcia i ni tan sols van oferir-li armes per a la seva defensa contra el feixisme de Francisco Franco i l'Església Catòlica i Vaticana que el beneïa, assabentar-me ara de quines van ser les raons que van dur el govern conservador a rebutjar la solució dels refugis antiaereis i optar per la defensa civil individaul només afegeix un immens disgust al profund disgust que ja tenia i que se’m renova i se m’enceta com una ferida mai curada cada vegada que es rememora el tema de la guerra civil.

De la Gran Bretanya com a govern , siguin Laboristes o Conservadors els qui governin, no n’hem pogut esperar mai res de bo. Sempre han anat a la seva i sempre ens han perjudicat.. Entre els amics francesos que sempre ens han volgut dominar i els amics anglesos que ens han menyspreat sistemàticament, no ens calen enemics, ja els tenim!
M’agradaria pensar que avui al 2008 això ja és història passada i que en cas d'una nova desgràcia, la Història no es tornaria a repetir, però ni jo que formo part dels Amics del francès a Catalunya i ser un francòfil declarat, no estic pas del tot convençut que arribat el moment no ens tornessin a apunyalar una vegada més.
Fóra bo que les noves generacions tinguessin ben present el grau d’ignomínia del que han estat capaços d'acumular els governs de França i de Gran Bretanya perquè sàpiguen a què cal atenir-se.

Les Menines fotògrafes, per Saninàzquez

La reunió de Tertùlia era a Barcelona, al Cafè del Centre.

No era al matí, sinó que eren als voltants de les sis d'una tarda freda i humida d'hivern,

també una mica mullada.

Aviat es va fer el caliu de la trobada amb la represa dels comentaris dels darrers posts i les converses creuades...

Sobre el marbre, taula rodona que els esprits agermana, drogues toves, permeses: cervesa, cava i xocolata, i unes boires de fum, per poetitzar l'aire ...

I regals de reis amb capvuitada: música i flors, tintes xineses, grogues i liles, per composar un quadre signat amb el cor.

Llibres: Queneau en anglès, el totxo d'en Little i una primera edició d'Àngel Guimerà.

La disbauxa i l'orgia fou suau... Jo sóc un dels que més hi va sortir guanyant, en poder desvirtualitzar, per fi i de cop, un grapat d'amics i amigues blogaires ...

Tv3 va arribar un pèl tard. Si no, ara tindrien material per a incloure a Sis a traició (erem 8), a 30 minuts (estona de màxima disbauxa tertuliana) o a Thalassa: eren allà Des del meu mar i Aiguamarina.

Una de les coses que vam fer ben fetes va ser pensar a dur les càmeres digitals. L'èxit de les imatges ja són figues d'un altre paner. Una bona resolució per al 2008 serà llegir bé fins a dominar almenys una mica les opcions bàsiques de la màquina, i el què no s'ha de fer!

Tanmateix, qui no es conforma és perquè no vol, la trobada va quedar relativament immortalitzada. I jo m'atorgo la glòria d'haver fet una mica de Velàzquez, fent una foto amb "charme": Caçar les charmantes C* i M*, Menines fotògrafes, fent fotos divergents, mentre per casualitat i al vol, çacava també sobre el mirall del fons, la meva pròpia imatge.

Ni Photoshop no pot arreglar una foto mal ajustada i moguda, però aquesta conté la emoció i la gràcia d'haver estat feta -una vegada entre cent mil- al bon lloc, en el moment adequat copsant un instant màgic.

Decididament, -faig com feia el màgic Andreu-, em penjo una medalla!

I a tots vosaltres, petons!

”¿A què esperes per viure l’experiència de moure’t per Barcelona en bici ?“

Aquesta tarda he anat, per primera vegada a la vida, a Barna amb la bici “penjada” i en tren, Vilanova–Passeig de Gràcia, anar i tornar.
He fet un tros de Barna en bici ... i la veritat és que m’ha agradat molt l'experiència: “mola i mola cantiduviduviduvi “…Hi tornaré, segur. Jo us animo a provar-ho …Si no preneu mal, us encantarà ;-).
Per això cal que proposem reformes i millores per viure millor la Barcelona bicicletera …

Carrils bici per als ciclistes per tot arreu, que com a ecologistes pràctics mereixen un respecte. On? Està claríssim: s’han de pintar a terra però no cal ni que siguin a les voreres, que s’han de reservar pels vianants. Cal pintar-los sobre , com a mínim, un dels carrils de les vies urbanes (sí, sic) i que la norma expliciti que cal respectar la velocitat dels ciclistes quan van pel seu carril.
Dins de dos o tres anys, com a molt tard, ja no caldrà repintar-los perquè tothom ja els portarà pintats al cap. Mentrestant, cal pintar-ho a qualsevol dels carrils de les vies urbanes per donar entitat a la bici … Poca broma.

Cal fer campanya per fer-los respectar pels motoristes, conductors de cotxes i furgonetes, i per taxis i autobusos, perquè no els comencin a atropellar a dojo...
Quant a RENFE …i els serveis de rodalies … Passeu-ho a algun dels responsables del Tripartit i també als de CiU i, si m’apureu, digueu-ho també als del PP … Cal que algú faci dissenyar per qui calgui vagons amb espais suficients per a bicis … la gent s’ho prendrà més seriosament …i s’animarà a agafar la bici per desplaçar-se per Barcelona.
I haurem implementat així alguna cosa novedosa i útil.
Ara com ara, m'ha semblat que això de pujar la bici al tren encara queda com una cosa de quatre atrevits i/o eixelebrats i/o pobres desgraciats… que no poden pagar l'autopista i el pàrking.
Cal erradicar l’error mental de les mentalitats petitburgeses. I per aconseguir-ho, no hi ha res com la publicitat ben entesa.
Recordeu aquell anunci que diu ... "Has fet l’amor amb un cigne al llac dels cignes? (o una cosa així, vull dir :-) ... i afegeix encara : “A tots ens queden coses per fer ... “?
Doncs bé , aquell anunci m’inspira a mi proposar de crear un spot semi-institucional, pagat per l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat de Catalunya, fifty-fifty, per exemple …Un anunci ben dissenyat que digui una cosa així com …
”¿A què esperes per viure l’experiència de moure’t per Barcelona en bici ?“
… Podria ser un anunci que fes venir a Barcelona els 6.000 milions d’habitants que encara no ens han vingut a visitar …
Però encara se m’acut una genialitat suplementària: fer-ho dir a la Scarlett Johansonn a la pel·lícula de Woody Allen … mentre ella mateixa passeja per algun lloc idílic de Barcelona, la Rambla o el barri gòtic o on sigui !!! Doneu-me el telèfon del Woody o el de la Scarlett i segur que els convenceré.
Eureka! Eureka!. He trobat l’anunci perfecte per a la nostra estimada Barcelona. Publicitat urbi et orbi. No us ho sembla?
Ep! Això sí, vull un tant per cent de la recaptació turística o del PIB català… Holé, em faré milionari i em podré dedicar al disseny i la creativitat full time! Faré histèria i història i seré recordat com uns dels potenciadors de la Barcelona ecològica en els temps del bicing!
Em prenc una copa de cava perquè me l’he ben guanyada.
Queda dit… us queda una cosa per fer: Aneu a Barcelona amb la bici i gaudiu de l’experiència:
"Viu Barcelona en bici. La bici és poesia."

Això sí, ara per ara, no oblideu de portar un cadenat …encara és necessari lligar-la, la bici, perquè no us la fotin! Però el dia vindrà que la vida serà meravellosa del tot i ni cadenat no caldrà.