Consumir o no consumir, aquest és el dilema

Crec recordar haver penjat fa uns mesos una foto d'una bossa d'una amiga francesa que portava escrit amb lletres ben grosses : "Le shopping, c'est moins cher qu'un psy" que en la filosofia popular equival a dir que més val gastar-se el diners al restaurant que no pas a la farmàcia; que més val anar de compres que no pas al psicòleg o al psiquiatre.
I no crec que ens puguin donar raons serioses en contra d'aquest argument científicament comprovat. Comprar i consumir són activits terapèutiques que eviten moltes depressions.

Fotos SGR. Juny 2009

Aquesta crisi serveix també per fer trontollar els pilars de l'ètica i la moral que regnava fins ara.
Sabem que el consum desfrenat, acompanyat de producció de milions de productes totalment inútils és culpable de l'efecte hivernacle i els seus problemes col·laterals sobre la salut humana arreu del planeta.
Però també hem après que el fre en el consum porta les societats desenvolupades a tasses d'atur socialment insuportables, que equivalen a una pandèmia d'enfermetats psicològiques i socials.

Estem doncs davant d'una situació ben difícil, on cal triar "entre dolent i pitjor".
Moltes de les solucions proposades són contradictories i ningú no sap massa bé com serà el futur, però trobo a faltar una certa dosi de pedagogia seriosa destinada a la ciutadania. Tothom hauria de caminar en la mateixa direcció o com a mínim evitar de banalitzar els problemes.

No crec que la solució passi per genealitzar ofertes que tornin a portar-nos al consum desaforat per culpa de preus amb poc marge de benefici, de caure al parany del consumir objectes i productes completament superflus.

La solució hauria de passar, em penso per reconduir intel·ligentment el consum a tots els nivells mentre, paral·lelament, es muntessin uns cordons sanitaris seriosos contres les corrupcions i les inconsciències.
Caldria aprofitar l'ocasió per ressucitar la cultura de l'esforç, la de l'estalvi, la de la lluita permanent contra el malbaratement dels diners públics, i a nivell particular, aplicar el seny i la racionalitat.

No veig massa clar que els mitjans de comunicació, que són una mica la prova del nou de la situació social actual , vagin per aquest camí. Es limiten a transformar els telenotícies en llargues llistes de les desgràcies que es produeixen arreu del món però no dediquen prou progrmes a la reflxió seriosa de la situació ni a la de propostes per resoldre els problemes reals.


________________

Les eleccions al Parlament europeu del 7 de juny 2009

Foto SGR

El passat diumenge 7 de juny hi havia convocatòria electoral. Vint-i-set països europeus convocaven a les urnes els seus electors.

Nosaltres vam a nar a votar al col·legi habitual, l’IES Lluch i Rafeques. Eren prop de les cinc de la tarda i vaig tenir la sensació estranya d’haver-me equivocat de lloc. Les tres taules de l’aula eren completament buides i a la nostra, l’amiga O*, que hi estava com a interventora, ens va confirmar que la participació no arribava al 25 per cent.


Bé, poques hores més tard es va anar confirmant la baixíssima participació electoral a tota Europa i a Catalunya en particular.
La dreta s’imposa i les esquerres, esmicolades, amb prou feines mantenent el no res d’escons que les mantén vives. Tot se’m fa estrany: la campanya electoral vergonyant en la majoria d’aspectes, inclòs el fet que els periodistes de la televisio fessin el seu boicot particular a la campanya per enèsima vegada.
Recordo aquell famós eslògan del programa “Oh Europa” : “me la imaginava més gran” … ara caldria canviar-lo per “me la imaginava més sana” … i li podriem demanar a l’Espriu que composés un altre poema on el desencís no fos amb la pobra “bruta i dissortada” pàtria, sinó amb l’Europa sencera.

Hi ha qui recorda l’exemple de països com Brasil on el vot és obligatori. I qui recorda amb ironia que ens calia una Europa ben domocràtica per poder exercir el dret de “no votar” com a única opció vàlida i digna per expressar el rebuig contra l’actual classe política!

Es va fer didícil fer comentaris coherents sobre aquesta situació després de veure la manera esperpèntica -i tanmateix acurada- que els còmics de “Polònia” van triar per retratar la jornada electoral: un "sense sostre" entrant en un collegi electoral confonent-lo amb un Seu de Càrites! I la reacció criminal de la presidenta de la mesa electoral, obligant-lo a votar “tant si vols com si no vols”… Una cosa així havia experimentat jo el diumenge a la tarda.

El darrer blog de vergonya el vaig veure fa uns dies, mirant les intervencions en directe d’alguns des nostres representants polítics als Congrés dels Diputats: el representant de UPN , el del PSOE i en Ridau d’ERC... Nul·la auticrítica i cap proposta creativa.

No he aconseguit escoltar ni una sola proposta d’aplicar estratègies que serveixin per augmentar la participació per properes escomeses ni tan sols per racionalitzar la despesa indecent d'aquest tipus d'elecions. Horror!

Jo sóc dels que ja tinc assumit des de molt jove que acceptat el joc de les urnes i els votants, n’hi ha prou amb el 10% de votants per donar validesa a les votacions, i amb el 5% o menys i tot, també. A la taula del Bernat qui no hi vol ser no hi és comptat.

Però una cosa no treu l'altra: cal aprofitar els temps de crisi per ser imaginatius i trobar noves maneres de votar.
Entre el vot obligatori i l’abstenció de més del seixanta per cent, a mi sí que se me n’acut una solució intermèdia: que qui volgués votar hagués de demanar-ho explícitament amb una certa antel·lació, obtenint així una cartolina que permetés l’accés a la mesa electoral del dia de l’elecció.
Així s’evitaria malbaratar diners públics en quantitats substancials: es podria estalviar en meses, urnes i paperetes i, sobre tot, en les extraordinàries despeses per dietes al personal de transport, neteja, seguretat, i presidents i vocals de meses i urnes.
Potser, això comportaria, de retruc, poder estalviar, per innecessària, una publicitat electoral indecent, fastigosa i ridícula, que costa milers de milions d’euros als contribuents.
Que se'n podrien fer de coses importants en comptes d'enganxar cartells patètics que embruten el paisatge urbà i el paisatge rural, tot fent befa a la intel·ligència dels ciutadans!

Potser algú trobarà algun petit inconveient a la meva proposta... El món és ple de de gent que dedica més temps a trobar problemes que a cercar solucions. Us proposo que us estalvieu crítiques inútils -a les que jo no dedicaré gaire temps, aviso- i dediqueu tota la vostra intel·ligècia -oi?- a polir la meva proposta o a fer-ne d'altres de semblants o de molt millors. Segur que n'hi ha una munió per inventari implementar. Això sí, ho haurem de fer nosaltres. No ho deixeu en mans dels polítics que tenen a bastament demostrat que no saben què fer o sabent què cal fer no ho volen aplicar. És molt difícil treure el picarol al gat, però encara ho és més treure-li la merda !

_____________

Enllaços

JPQ. Una temporada en el infierno. Las elecciones vistas por 26 periodistas
Hiperpolis. Desafecció
Entrellum. Europa moribunda
Francesc Puigcarbó. Ja he anat a votar

Desmalaconscienciar-se: la supervivència en els temps del caos

Ahir al vespre, en sortir a llençar la brossa als contenidors em vaig trobar amb una postal postnadalenca que em fer tornar a entrar a casa a buscar la càmara per fixar-la per a la reflexió i qui sap si potser també per l'eternitat caducable.

Després de guaitar-la vàries vegades del dret i del revés, no m'he pogut estar de comentar-ho avui amb alguns companys a mig matí, tot esmorzant, i ha sigut així com hem encetat el tema del reciclatge, justament perquè dins del diari El Punt hi havia un article que en lletra grossa constatava Catalunya no recicla.

Això ho hem barrejat amb la pregunta de saber si unes obres de les noves dutxes que fan al centre des de ja fa massa temps i que ningú sap quan les acabaran (van parar durant dues setmanes -a més de les vacances, algú deu saber el perquè (?) ni molt menys encara és clar quan costaran al pobres contribuents ...
Unes obres que es fan ara després que ja fa 20 anys que haurien d'estat fetes!

Del tema de les obres dels vestidors i les dutxes hem passat a parlar de l'aigua ...
E* ha confessat que s'ho passa malament i té molts escrúpols de conciència cada vegada que s'ha de dutxar perquè a la casa unifamiliar on viu gasta cada cop tot un riu d'aigua abans no surt aigua calenta. I que per tranquilitzar la mala consciència, mira d'omplir ara la pica, ara l'aigüera ... Afirma que com que és prima, si l'aigua no és molt calenta, s'ho passa molt malament, no pot suportar l'aigua freda ... Però que això la fa patir. Li crea molt mala consciència ecològica!

I d'allà, en un salt qualitatiu, ens n'hem anat a fer un repàs a les greus contradiccions del sistema:
Que què passa amb els camps de golf i perquè no els prohibeixen directament!
Que perquè no controlen les obres públiques arreu on se'n fan i no exigeixen un nivell de qualitat i uns terminis raonables que evitin que tot es converteixi en una immensa estafa...
Que perquè no es regula per llei l'excessiu consum de paper, cartró i tota mena d'embalatges
Que si està prohibit circular a més de 120 km per hora i ara a moltes zones a 80, que perquè no imposen als constructors uns limitadors de sèrie que impedeixin viure a la població en permanent estat d'infracció ...
Com és que cada vegada amb més frequència cal llençar tota mena d'aparells i màquines caríssimes i sofisticadíssimes: electrodomèstics, mòbils, ordinadors, , televisors, cotxes...
Qui decideix que això sigui així a escala continental i a escala planetària?
Preguntes massa sofisticades i profundes per fer-se a l'hora de l'entrepà... mitja hora molt mal conptada. Això sí, mil vegades millor enfilar-se en distopies que no pas en la bajanada perpètua del futbol ...

Com sempre, quan tot es començava a escalfar s'ha començat a fer l'hora de parar de reflexionar i, per tant, d'acabar de com el rosai de l'aurora amb el doble tòpic etern i previsible:
Tot és una enganyifa i Res no té solució.

... Però avui ha quedat temps per una petita torna ... no tan previsible: hem llençat un missatge terapèutic que pot millorar de qualitat de vida de més d'un : Desmalaconsciència' t

Dutxa't sense patir gens ni mica fins que no vegis que llauren tots els camps de golf.
Fes trampes tanquil fins que no vegis que engarjolen abans tots els grans mafiosos.
Malgasta paper tranquilament fins que no vegis publicar una llei que impedixi malbaratar millions de tones d'embalatges superflus.
Consumeix, escalfa i crema el planeta fins que faci un pet...no es perdrà gran cosa ...Cadascú té el que es mereix.
Els déus reconeixeran els seus.

De l'ecologia a l'autonomia

Ja fa temps vaig tenir clar que fins que no es comencessin a fer cimeres mundials a dojo, els problemes globals no es resoldrien de cap manera. I que potser ni amb cimeres, tampoc.

Un dels problemes més gruixuts que té la ciutat global, àlies planeta, que cal resoldre urgentment, ja ha quedat ben clar i sembla que tothom té assumit, és que cal disminuir el consum inútil que perjudica el planeta.

De fet però, ara cal veure com se’n surten per fer assumir a cada col·lectiu que els cops de pal van per a tothom.
Un exemple ben clar de les nostres contradiccions i de les nostres incapacitats per resoldre els més petits problemes és el del desgavell i la disbauxa consumista que produeixen les festes de Nadal. Deixant de banda el consum de productes alimentaris, hi ha un consum inútil de tota inutilitat que ningú no sembla decidit a resoldre.
Es tracta del consum de bosses de plàstic i de cartró i embalatges de tota mena, que tot mantenint-se en cotes completament irracionals durant tot l’any, durant els mesos de desembre i gener arribarà als seu zènit apocalíptic.
Vaig sentir dir que a Irlanda, el fet de fer-les pagar totes, les bosses de plàstic, per decisió adoptada per llei, va aconseguir reduir-ne el consum en un 90 % en pocs mesos! Caldria verificar les dades, però no m’enstranyaria que fossin certes.
I si fos així, són dades que equivalen a demostrar clarament com n’és de fàcil canviar alguns mals hàbits per les bones o per via d’amenaçar amb tocar-nos la butxaca.

Jo penso –i proposo que es faci- que es podria fer una campanya institucional per mentalitzar tothom que cal portar sempre cistell o cabàs amb rodes per anar a comprar. Algú potser riuria una mica, però no pas gaire estona. Només somriuria fins a escoltar les xifres de malversament d’energia que suposa arreu del món el consum irresponsable d’aquest producte.
Potser no caldria fer con a Irlanda i imposar per llei una bona taxa sobre totes les bosses de plàstic i n’hi hauria prou amb un bon missatge publicitari convincent.
Però de seguida vaig pensar que algú ens hauria d’explicar, -perquè de segur que ho tenen molt ben comptat- , si per al planeta foren millor les bosses de paper o les bosses de plàstic. Què contamina globalment menys?

Tota aquesta reflexió ve a tomb perque m’he parat a pensar que si per una cosa tan petita i secundària les grans cimeres polítiques que debaten problemes energètics no són capaces de fixar normes, i el món no és capaç de posar-se d’acord, no veig gens clar que ens en poguem sortir de cap manera per a temes més gruixuts i complicats.

El fet evident és que qualsevol cosa provoca canvis considerables que poden trencar el precari equilibri sobre el que tot està muntat.
Què provocaria menys pèrdues de llocs de treball arreu del món? : eliminar en pocs mesos o anys l’inútil consum de boses de plàstic o l’inútil consum de bosses de paper?
Quants milions de llocs de treball es perdrien pel fet de reduir l’inútil i perjudicial consum d’embalatges de paper, cartró i plàstic per a tot i a tot arreu?

A quins col·lectius pertoca imaginar, dissenyar i fomentar campanyes per aconseguir reduir significativament els consums inútils en tots els àmbits de la vida diària sense que s’hagi de tenir la sensació que tornem a cap caverna?
Resar a Santa Bàrbara quan trona no val. Estalviar l’aigua, el llum, reduir el consum de gas i els de bosses de plàstic o de paper ha de ser una prioritat de cada dia de cada dia arreu del primer món.
Mirarem de fer arribar la idea al President Montilla, a Josep Lluis Carod Rovira, i a l’Artur Mas, a Herera i a tota laresta, perquè em temo que cap partit polític de Catalunya no té res escrit sobre aquest punt. Un punt que per nostrat, senzill, secundari i quotidià però totalment paradigmàtic de les nostres contradiccions i malfer ecològic cal afanyar-se a resoldre o com a mínim reduir-ne la gravetat.
Amén.

______________

PS

El títol d'aquest post, és el mateix , però en català, que el títol d'un llibret
De la ecología a la autonomía
Cornelius Castoriadis, Daniel Cohn-Bendit
Barcelona : Mascarón, D.L. 1982. ISBN 84-85834-20-8
Unes conferències que van tenir lloc a la Universitat de Lovaina i on hi participaren Cornelius Castoriadis, Daniel Cohn Bendit i els estudiants universitaris.Reflexions i propostes sobre l'ecologia, el consum i la coherència necessària que cal tenir en la nostra vida diària.
En vaig ser el traductor.

”¿A què esperes per viure l’experiència de moure’t per Barcelona en bici ?“

Aquesta tarda he anat, per primera vegada a la vida, a Barna amb la bici “penjada” i en tren, Vilanova–Passeig de Gràcia, anar i tornar.
He fet un tros de Barna en bici ... i la veritat és que m’ha agradat molt l'experiència: “mola i mola cantiduviduviduvi “…Hi tornaré, segur. Jo us animo a provar-ho …Si no preneu mal, us encantarà ;-).
Per això cal que proposem reformes i millores per viure millor la Barcelona bicicletera …

Carrils bici per als ciclistes per tot arreu, que com a ecologistes pràctics mereixen un respecte. On? Està claríssim: s’han de pintar a terra però no cal ni que siguin a les voreres, que s’han de reservar pels vianants. Cal pintar-los sobre , com a mínim, un dels carrils de les vies urbanes (sí, sic) i que la norma expliciti que cal respectar la velocitat dels ciclistes quan van pel seu carril.
Dins de dos o tres anys, com a molt tard, ja no caldrà repintar-los perquè tothom ja els portarà pintats al cap. Mentrestant, cal pintar-ho a qualsevol dels carrils de les vies urbanes per donar entitat a la bici … Poca broma.

Cal fer campanya per fer-los respectar pels motoristes, conductors de cotxes i furgonetes, i per taxis i autobusos, perquè no els comencin a atropellar a dojo...
Quant a RENFE …i els serveis de rodalies … Passeu-ho a algun dels responsables del Tripartit i també als de CiU i, si m’apureu, digueu-ho també als del PP … Cal que algú faci dissenyar per qui calgui vagons amb espais suficients per a bicis … la gent s’ho prendrà més seriosament …i s’animarà a agafar la bici per desplaçar-se per Barcelona.
I haurem implementat així alguna cosa novedosa i útil.
Ara com ara, m'ha semblat que això de pujar la bici al tren encara queda com una cosa de quatre atrevits i/o eixelebrats i/o pobres desgraciats… que no poden pagar l'autopista i el pàrking.
Cal erradicar l’error mental de les mentalitats petitburgeses. I per aconseguir-ho, no hi ha res com la publicitat ben entesa.
Recordeu aquell anunci que diu ... "Has fet l’amor amb un cigne al llac dels cignes? (o una cosa així, vull dir :-) ... i afegeix encara : “A tots ens queden coses per fer ... “?
Doncs bé , aquell anunci m’inspira a mi proposar de crear un spot semi-institucional, pagat per l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat de Catalunya, fifty-fifty, per exemple …Un anunci ben dissenyat que digui una cosa així com …
”¿A què esperes per viure l’experiència de moure’t per Barcelona en bici ?“
… Podria ser un anunci que fes venir a Barcelona els 6.000 milions d’habitants que encara no ens han vingut a visitar …
Però encara se m’acut una genialitat suplementària: fer-ho dir a la Scarlett Johansonn a la pel·lícula de Woody Allen … mentre ella mateixa passeja per algun lloc idílic de Barcelona, la Rambla o el barri gòtic o on sigui !!! Doneu-me el telèfon del Woody o el de la Scarlett i segur que els convenceré.
Eureka! Eureka!. He trobat l’anunci perfecte per a la nostra estimada Barcelona. Publicitat urbi et orbi. No us ho sembla?
Ep! Això sí, vull un tant per cent de la recaptació turística o del PIB català… Holé, em faré milionari i em podré dedicar al disseny i la creativitat full time! Faré histèria i història i seré recordat com uns dels potenciadors de la Barcelona ecològica en els temps del bicing!
Em prenc una copa de cava perquè me l’he ben guanyada.
Queda dit… us queda una cosa per fer: Aneu a Barcelona amb la bici i gaudiu de l’experiència:
"Viu Barcelona en bici. La bici és poesia."

Això sí, ara per ara, no oblideu de portar un cadenat …encara és necessari lligar-la, la bici, perquè no us la fotin! Però el dia vindrà que la vida serà meravellosa del tot i ni cadenat no caldrà.

Contrastos: online vs paper ... Pobres arbres!

Dipofilo II | 310

El dia 8 de maig, a mitja tarda, a l'andana tres de l'estació de VNG, esperant el tren de les 17h50, en direcció a Barcelona, vaig trobar dues amigues que feien el mateix que jo. Jo me n'anava als Jocs Florals i elles dues a la presentació del llibre de Laura Vicente Teresa Claramunt. Pionera del feminismo obrerista anarquista. Madrid. Fundación Anselmo Lorenzo, 2006.

Dalt del tren la Laura Vicente em va explicar detalls interessants de la publicació del llibre, fruit d'una beca obtinguda a través de l'Ajuntament de Sabadell allà per l'any 2001 o 2002.
Mil exemplar editats, si no ho vaig entendre malament.

A l'altura de Gavà o de Viladecans, se'ns va acostar una noia que repartia uns fulletons, tamany quartilla. Van resultar ser contes que es venien al preu d'un euro. En unes altres circumstàncies potser n'haguéssim comprat un, però aquella interrupció sorpresiva, enmig de la conversa, ens va agafar en fred i no vam fer fira.
Però com que duia la càmara penjada, vaig tenir el reflex de fer dues fotos. I just després de la segona, la bateria va fer figa definitivament.


És per això que puc reproduir aquí aquest tipus de comerç ambulant de material artístic que deu tenir arrels seculars, per no dir mil·lenàries. Contes en format paper venuts al tren. Curiós , oi? No vaig tenir esma de preguntar-li si era ella mateixa qui ho escrivia i imprimia o si eren contes d'algun col·lectiu o ... Després, quan ja no hi era a temps, se'm van anar acudint un munt de preguntes... Vaig retenir que la
idea era encara vendre literatura en format paper, com si es tractés d'un caramel.



Jo mateix visc ara amb la idea d'editar en paper el meu Dipofilo I, potser també amb alguna cosa del Dicofilo ... El fet és que mentre hi ha qui somia amb paper, tota una tendència del "només en línia" va fent camí, imparable.

Ho llegia l'altre dia a un vell The Herald Tribune a punt de ser portat al reciclatge: Secció Business Technology & Media: Divendres 6 d'abril 2007. pg. 11. Online only
Per celebrar el Dia de la Terra, el 22 d'abril, el setmanari The Week muntava la "tirada" d'un número únicament "en línia", iniciativa esbombada arreu amb el padrinatge de la marca Lexus, de cotxes de gamma alta. El projecte es rematava amb un altre acte mediàtic a Los Angeles, sobre temes medioambientals, també apadrinat per Lexus.

L'article explicava també que, properament, diverses revistes del grup Hachette: Elle, Girl i Premiere, ja només seran publicades en format electrònic, el mateix que la revista Child , de l'empresa Meredith i que altres dues Life i Teen People de Time Warner...

Tot això contrasta amb el fet que alguns pobres-de-nosaltres ens obsedim encara pel format paper, mentre la tendència imparable és el "gairebé tot format electrònic".

Fóren bones notícies pels arbres si no fos perquè una altra notícia, aquesta electrònica, a Planète-urgence.org, , que dóna xifres del consum de paper de wc a Suissa ... posa els pèls de punta.

"Une étude du WWF montre que seul le dixième du papier WC et domestique vendu en Suisse est produit à base de vieux papier. Pour fabriquer les 90% restants, à base de cellulose fraîche, ce sont des forêts entières qui disparaissent. A eux seuls, les Suisses consomment plus de 5.000 arbres par jour, soit l’équivalent d’une surface de forêt de 160.000 mètres carrés, ou encore de 22 terrains de football."

Un rouleau par semaine

Des forêts entières sont rasées pour fabriquer un produit qui finira dans les toilettes ou à la poubelle après un usage unique, (...)

En 2004, les Suisses ont consommé 156.000 tonnes de papier hygiénique et de ménage, soit 16,6% de plus qu’en l’an 2000. Semaine après semaine, chaque habitant de notre pays expédie environ un rouleau de papier toilette dans les égouts. Or, le bois utilisé pour fabriquer ce papier toilette provient des forêts d’Amérique latine, d’Asie et de Russie, où l’abattage sauvage est monnaie courante.

Em pregunto quina xifra correspon a Espanya durants els mesos de juliol i agost i a tota Europa tot un any! Anem pensant quines mesures haurem d'acabar adoptant a l'hora d'anar ... de ventre.