Homonimografies

Sí, un nou concepte i com a tal, digne d'estudi i d'admiració.
Ho vaig trobar al llibre de Bernard Quiriny Contes Carnivores *2 *3 *4

El quart dels quatorze contes que conté el recull porta per títol Quelques écrivains, tous morts.
Clicant l'enllaç podreu escoltar el conte llegit pel seu autor que ofereix el servei audiovideo LibéLabo Libération !

Es dóna per suposat que, a més de morts, tots són apòcrifs, i descriu l'últim escriptor de la llista, Bertrand Sombrelieu (1915-1984) com un escriptor d'homonimografies, és a dir, de biografies de persones que ténen el mateix nom que personatges famosos sense tenir-hi però res a veure en absolut.
Així, la seva Vie de Théophile Gautier no té res a veure amb el Théophile Gautier a qui Charles Baudelaire dedica nogensmenys que el seu llibre Les Fleurs du Mal amb aquestes paraules (en traducció de Jordi Llovet)

Al poeta impecable
Al màgic perfecte de les lletres franceses,
Al meu molt estimat i venerat
Mestre i amic
Théophile Gautier
amb el sentiment
de la més profunda humilitat
dedico
aquestes Flors malaltisses

C.B.

No! El Théophile Gautier de Bertrand Sombrelieu ... és un sabater del poble de Lattes, al departament de l'Hérault.

El seu llibre Commentaires sur la vie de Rancé tampoc no té res a veure amb l'obra de Chateaubriand, sinó amb dos centenars d'aforismes d'un industrial alsacià que es deia Maurice Rancé.

La Vie de Lénine està consagrada a en realitat a un tal Clément Lénine , un ferroviari belga, membre del partit comunista de Liège.

I el darrer llibre, Bertrand Sombrelieu par Bertrand Sombrelieu , en comptes de ser la seva pròpia biografia, és en realitat la vida del propietari de l'hotel on l'estiu acostumava ell a passar les seves vacances pirinenques.

Aquest conte val per si sol tot un imperi, no només per la immensa gràcia que té, sinó perquè, a més, ens convida indefugiblement a pensar en personatges famosos i en possibles homònims, és a dir, funciona com a font d'inspiració *escriptèrica (escriptura histèrica) ...

Quina homonimografia faríem per a Aznar, Pujol, Maragall, i Ratzinguer, per citar-ne només alguns dels més propers i molt característics ?...
De fet, jo conec un M. Aznar, una A. Pujol , un P. Maragall et un B. Ratzinguer, aquests darrer, Bernardo Ratzinguer, si encara és viu, feia de guardaespatlles d'un signore sicilià, i era tiet d'un amic meu italià que vaig conèixer a París allà pels anys 80...

Als lletraferits escriptòfils no se'ls escaparà que aquí hi ha matèria de sobra per escriure, com a mínim, un conte cruel ... que jo ja m'he apuntat a una llista que ja tinc gairebé enllestida i a punt de tancar ...

Això si, m'hauria d'afanyar a escriure-ho, abans no es posi a escriure'l , a acabar-lo i a fer-ne un best-seller l'Enrique Vila-Matas. No m'estranyaria gens que ja hi estés treballant ...

La insoportable lleugeresa de la vida amb Internet

Que el temps s’escola massa ràpidament entre els nostres dits és cosa ressabuda, però ens és tan familiar i consubstancial que ningú no pot estar-se d’anar-ho recordant i repetint (massa) sovint.

La proposta literària de Transformacions , per exemple, ens ho recorda cada dia i ens proposa que ho diguem de mil maneres diferents... Heu provat de participar-hi?

I Enrique Vila-Matas, a El País , en el seu Dietario voluble ( Cataluña -amb ñ, hélas ! - domingo 16.11.2007, pg. 2 ) en el seu post imprès titolat Historias lejanas, també s’hi refereix. Ho fa amb aquest termes:

3 La velocidad de las cosas, que diria Rodrigo Fresán. Parece que haya transcurrido una infinidad de tiempo desde aquel marzo de 2002, en que, en un ordenador ajeno, sentí que había quedado fascinado por Internet o, más concretamente, por el narrador de historias que se ocultaba en el buscador de Google.(…)
Al día siguiente me compraba un ordenador, Internet por módem via teléfono y Windows 98. Pero todo eso es hoy memoria extrañamente muy lejana. Y raro es decirlo, pero siento que respiro con una pulsión constante de lejanía, como si viviera a finales del siglo XXI. Y es que todo, incluso lo más moderno, se me vuelve enseguida antigualla y recuerdo bien lejano. Je me souviens d’internet, que diría Perec. Podria yo perfectamente decir lo mismo. “
(Enrique Vila-Matas)

I jo també, Enrique! Potser encara més, perquè la història dels meus contactes amb el codi va començar a Saint Nazaire (França), allà per l'estiu de 1986, just en el mateix stage en què participava en un taller d’escriptura de “ma tancada” que suposà un moment clau en la meva vida.
Mestre, barret! Preciosa prosa, gairebé poesia. Preciós post, que diu d'una manera tan rodona els efectes d'aquest tsunami que ens ofega a una velocitat de vertigen.

Queda per dir com, malgrat tot, - en una apòcrifa La insoportable lleugeresa de la vida amb Internet, que diria Milan Kundera-, ens acostumem a conviure i a sobreviure amb aquest nou spleen contemporani - l' internetspleen- que afegeix a la sensació de melanconia unes dosis d’estrès, de rauxa, de desconcert i -per sort- també unes gotes d’il·lusió amb esperança.