28.6.08

Els serveis de publicació i d'autoedició electrònica

Acabo de descobrir SCRIBD, un altre servei d'autoedició electrònica semblant al que ofereix ISSUU, tot i que aquest darrer sembla oferir opcions de visualització més avançades.

Hi ha també TRAFFORD , WORDCLAY , BUBOK i també LULU ... on el llibre no és exclusivament electrònic, sinó que s'obté un ISBN i un llibre en paper.
De manera que en el món de l'autoedició comença a haver-hi profusió de mitjants i l´únic problema és "l'embarras du choix."










Una mica de navegació pels documents penjats a Scribd m'ha permès de descobrir unes
Actes du 2ème Colloque Écritures en ligne : Pratiques et Communautés (setembre 2002), que un tunisià, Ben Romdhane, va penjar a la seva zona de docs scribdb el març del 2007.

He vist que Ben Romdhane té penjats una dotzena més de documents, alguns dels quals porten uns títols prometedors:

La conservation électronique des documents
La conservation électronique des documents www.foruminternet.org 1er décembre 2005 .

"Trop d'information tue l'information" s'applique-t-il à la lecture de documents électroniques?
"La lecture sur l'écran n'incite pas aà la lecture, au contraire, décourage et désoriente le lecteur et incite plutôt à la découverte de documents dans les lire" (...)

Lire un document électronique sur écran ou l'imprimer?
Avec le développement des ressources électroniques et des interfaces de lecture du document électronique, le lecteur est en train de changer ses habitudes de lecture.

És cert que "el lector està canviant els seus hàbits de lectura"? Suposo que sí, ho anirem veient mica en mica en les noves generacions... El que sé segur és que jo que llegeixo força sobre pantalla, retrobo el màxim de pau llegint assegut amb un llibre de paper a la mà.

Del que no cal dubtar un instant és que estan canviant els hàbits i les possibilitats de publicació i d'autoedició per a una massa immensa de persones. A costat de - i en convergència amb- el fenòmen blog, això representa una revolució copernicana, les conseqüències de la qual tot just es comencen a apreciar ara, però que han d'evolucionar fins al punt de trasbalsar-ho tot en el món de l'edició.

No cal patir per la qualitat de tot allò que s'escriu i del que ara es pot publicar en format electrònic. No cal que ningú s'estripi cap camisa ni vestit: com sempre, en el passat, en el present i en el futur, els déus reconeixeran el seus ;-)

24.6.08

El poema d'enguany serà en prosa

Avui, a Segur de Calafell, he estrenat la mar. He repetit el ritual anual de banyar-me concentrant-me amb la fredor i el poder de l'aigua tot mirant profundament tot el que m'envoltava. Bateig pagà, ritual sagrat necessari perquè més enllà del seny ens cal submergir-nos en l'element que ens és ogínen i fi.

El port acolorit al fons, una vela solitària, un surfista molt lluny, poca gent a l'aigua, gent que despertant d'una becaina o aixecant-se de taula anava omplint lentament la immensitat de la platja.
Hi havia, me n'he adonat, un bé de déu de quitxalla. He pensat, sí, que no cal patir, perquè la roda de la vida està més que assegurada.

He pensat en tu, pare, ara que ens deixes a poc a poc. He recordat els viatges en tren fins a Sant Vicenç de Calders, molt d'hora al matí del diumenge, la travessa inacabable dels camps de garrofers sortint de l'estació, fins arribar a una platja verge de petjades i que sempre se'ns regalava, era el premi, als matiners. Calia esmorzar i esperar dues hores....

- Dues hores, papa, tant ?
- Sí, passen de seguida. No et preocupis que ja t'avisaré. Juga amb la sorra ...

La sorra, els castells, els crancs i la font d'on brollava l' aigua que tot ho curava, segons la iaia ...
Després, les onades, la capbussada amb ulleres i tub... amb els amics, tot un món submarí a dos pams de fondària. Infantesa daurada. Records fugissers...

He vist clar que avui no hi hauria rima, ni ocells, ni gavines, ni estels a l'horitzó, ni cap línia blanca deixada per algun avió. Al cel, gairebé no hi havia ni núvols.
Només l'emoció de l'aigua, la fredor del record, la tensió del moment, la passió de la paraula imaginada, la música interior gronxada per l'escalfor d'un sol llunyà, poruc, escàpol...

He acabat capbussant-me una vegada més, en acabar d'imaginar aquests versos en prosa, per fondre amb la immensitat de la mar d'enguany el no res de dues llàgrimes.

____________

Enllaç

A la mar vull tornar SGR 7.06.2006

Revetlla de Sant Joan i pol·lució festiva

Que un elevat grau d'incivisme extrem (- barbàrie-?) segueix instal·lat en els cervells de molts joves catalans ho demostren les imatges de televisió que any rera any ens mostren l'estat en què queden les platges després de les celebracions de la nit de Sant Joan.

No hi ha massa a dir. Hi ha només molt a lamentar i una immensa vergonya a empassar-se.

Però no crec que ens hi haguem d'avesar ni considerar-ho un mal menor, ni molt menys encara una maledicció irreversible.
Després de les campanyes institucionals exitoses contra al tabac; contra els incendis; contra les infraccions que provoquen morts a les carreteres; contra els accidens laborals i moltes d'altres que segurament em deixo, potser en caldrà fer alguna cosa a les escoles, als instituts, a la televisió i on més calgui per impedir que tsunamis de brutícia vergonyosos arrasin places i racons urbans tots els caps de setmana de l'any arreu de Catalunya i totes les platges catalanes la nit de Sant Joan.

No serà fàcil, i no és segur que sigui per abans del 2050... Per això, els dissenyadors culturals i educatius que se'n surtin, faran un gran bé a la nostra societat. Qui accepta el repte d'enfrontar-s'hi?

El Senat francès, l'Académie i (els dimonis de) les llengües regionals

Libération.fr AFP 19.06.2008

"Le Sénat refuse d'inscrire les langues régionales dans la Constitution"

"La majorité UMP mais aussi les centristes, les communistes, les radicaux -dont l'ancien socialiste Michel Charasse- et quelques sénateurs PS, comme Robert Badinter et Jean-Luc Mélenchon, ont adopté par 216 voix contre 103, un amendement supprimant la référence aux langues régionales, ajoutée au texte par les députés.

Le PS, les Verts et quelques UMP ont voté contre. L'Assemblée nationale avait décidé à la quasi-unanimité d'ajouter à l'article 1 de la Constitution une phrase indiquant que "les langues régionales appartiennent au patrimoine" de la Nation.

Alors que la majorité sénatoriale avait, en commission, accepté le dispositif des députés, la discussion en séance a révélé la réalité d'une opposition farouche de l'UMP à cette mesure."

Segueixen unes precisions força il·lustratives:

"L'Académie française est montée lundi au créneau, jugeant que cette reconnaissance porte "atteinte à l'identité nationale", une prise de position aussitôt condamnée par les défenseurs des langues régionales.

La ministre de la Justice, Rachida Dati, qui a constaté "un profond désaccord entre le Sénat et l'Assemblée sur cette question", s'est en vain opposée à cette suppression, jugeant que l'article "ne remet pas en cause" le fait que "la langue de la République est le français".

"Il s'agit de reconnaître que les langues régionales sont une richesse de notre patrimoine, cela fait partie de notre identité, il convient donc de les préserver", a-t-elle argué."

El diari Le Monde.fr del 19 de juny diu exactament el matexi però una mica menys ben dit que els de Libération, de manera que no cal repetir-ho.
És aquí:
LeMonde.fr del 19 de juny, article signat per Patrick Roger


Le Point.fr 17.06.2008
L'Académie française contre les langues régionales dans la Constitution
Par Ségolène de Larquier (avec agence)

"Depuis plus de cinq siècles, la langue française a forgé la France. Par un juste retour, notre constitution a, dans son article 2, reconnu cette évidence : La langue de la République est le français , expliquent les académiciens dans leur déclaration. Or, dans le texte adopté le 22 mai en première lecture, les députés "ont souhaité que soit ajoutée dans la Constitution, à l'article 1er - dont la phrase commence par les mots : La France est une république indivisible, laïque, démocratique et sociale - une phrase terminale : Les langues régionales appartiennent à son patrimoine ", poursuivent-ils.

C'est précisément cette dernière phrase qui suscite l'ire des membres de la Coupole. Ces quelques mots ont été ajoutés en application d'un amendement déposé par Jean-Luc Warsmann, le président UMP de la commission des lois de l'Assemblée nationale, et voté à la quasi-unanimité. Si les membres de l'Institut ne contestent pas l'importance des langues régionales, ils s'interrogent cependant sur leur "apparition soudaine dans la Constitution", qui met en cause, notamment, "l'accès égal de tous à l'administration et à la Justice".

"Déni de la République"

Les académiciens s'inquiètent également de la primauté accordée aux langues régionales, désormais inscrites dans l'article 1 de la Constitution, alors que la langue française reste mentionnée dans l'article 2. "Il nous paraît que placer les langues régionales de France avant la langue de la République est un défi à la simple logique, un déni de la République, une confusion du principe constitutif de la Nation et de l'objet d'une politique", relèvent les immortels.

Avui dimarts, dia de Sant Joan, llegeixo a La Vanguardia. 24 de juny de 2008.
Baltasar Porcel. El idioma padre y el absolutismo (pg. 17)

"(...) Pero mientras esos académicos babean ensoberbecidos, Francia se llena de minorías provenientes del mundo. Y es ya la primera nación islámica de Europa, teniendo que tragar con la lengua árabe, el velo femenino, las mezquitas y los jóvenes incendiarios del suburbio. Mísero país, que necesita basar su carcomido eco de grandeza en acogotar groseramente a unos miles de educados catalanes, vascos y corsos. Chirac ya se negó a firmar la carta europea de las lenguas minoritarias. Por lo demás, en estas regiones existen modestos y efectivos movimientos culturales autóctonos que, sin dejar de sentirse franceses, están también por sus raíces.(...)"
Baltasar Porcel. El idioma padre y el absolutismo (pg. 17)

Baltasar exagera un pèl en l'insult al país, quan suposo que contra qui s'indigna de veritat és contra l'Académie i els conservadors del Senat que van votar en contra de l'esmena. Segur que quan se n'adoni rectificarà.
Però crec que posa el dit a la nafra quan recorda el gest de Chirac, i quan assenyala que el que el govern francès s'equivoca d'enemic en veure fantasmes allà on no n'hi ha.

M'hauria agradat llegir que el Senat no s'oposava a una mesura que ja havia estat aprovada per l'Assemblea i el Govern i m'hagués agradat veure que l'Acadèmia esmenava la decisió de Chirac, però seguix quedant clar que per a una part dels francesos, els veïns i les seves llengües són els enemics. Van malament per aquest camí.

Com que la polèmica seguirà, haurem d'estar atents per veure com evolucionen el fons i les formes.

____________________

Enllaços

Vilaweb . Les llengües de la República

23.6.08

Poblacions europees i sobirania nordamericana?

EUROPE
Populations européennes sous souveraineté américaine
Jean-Claude PAYE
Mis en ligne le 23/06/2008

Le Traité de Lisbonne n'installe pas une nouvelle forme de souveraineté. L'Europe n'existe que par son insertion dans une structure politique globalisée, sous souveraineté américaine.Une opinion de Jean-Claude Paye, sociologue.

L'article és al diari belga La libre Belgique : lalibre.be

Aquest article, juntament amb el fragor i el ressò del NO d'Irlanda en el darrer referèndum em fa pensar que ja ho tenen això alguns referèndums...
Si n'haguessim hagut de votar algun fa uns dies, quan la gent buidava els supermercats per por atàvica a passar penúria, tot eren males cares de transportistes, pescadors i pagesos pel preu del gasoil i la benzina ... aquí també hagués sortit "No" a tot, 'hagues de votar el que s'hagués de votar.

Que Europa és un "mal rotllo" ho demostra el fet que ni abans que votessin els Irlandesos ni després, no hi ha hagut programes explicant què és ara mateix "Europa". No interessa que ningú remeni el concepte, perquè no estem a la muntanya i sí que faria pudor.

I tanmateix caldrà tard o d'hora posar-se a explicar-ho als joves i als adults de manera ben pedagògica i entenedora: quins països hi ha ara mateix i com ha evolucionat el mapa des que eren primer dotze i després quinze.
Fotos que mostrin els millers de millions de pesetes i d'euros que van arribar a Espanya i a quines greans explotacions agràries van anar a parar.
Fotos de l'Espanya de finals dels 70 i de l'Espanya actual.
Articles i programes que mostrin perquè els francesos van votar NO.
Resums dels Tractats : Niça(2000) , Lisboa (2007) ... què diuen i en què canvien. I perquè!
Quant paga cada soci i quan reben els que reben.
Gastos. Sumes i restes.

Queda ben clar que es pot ser europeu sense saber en absolut què és Europa ni què vol dir ser europeu.
N'hi ha prou doncs amb saber-nos beneficiaris d'una desunió de destí simbiòticoparasitària difícil de comprendre i impossible de definir.

Aporto aquí alguns enllaços que poden contribuir a la reflexió sobre el tema. Algú se n'ha de fer càrrec!

Telegraph.co.uk.com. Ireland says 'No' to Treaty of Lisbon
Walter Lewino. L'Europe en formes
Le Figaro international. Traité européen : victoire du «non» en Irlande
OpenDemocracy. The road to rejection

Si us interessés tot això, potser també us podria interessar llegir aquest llibre:

Michael Bruter . Citizens of Europe? The Emergence of a Mass European Identity

Francament, ara mateix jo ara vaig de lectura de llibres de contes, i ja tinc en cartera tots els de la Rodoreda i els de Maupassant ... de manera que, temporalment, no em dol delegar en vosaltres la tasca de vetllar per la bona salut de l'Europa entelèquica de més amunt. Feu el que pogueu.

21.6.08

La necessitat d'escriure i l'art de viure

Hanif Kureishi, a Intimacy *2 fa escriure això al seu personatge:

"I will be needing pens and paper on my journey. I won't want to forfeit any important emotion. I will pursue my feelings like a detective, looking for clues
to the crime, writing as I read myself within. I want an obsolute honesty that
doesn't merely involve saying how awful one is. How do I like to write? With a soft pencil and a hard dick -not the other way round. (?)
I like paper of all kinds: creamy, white, yellow, thick , thin lined, plain. In my cupbord I have at least fifty notebooks, each of which, at the time of purchase, filled me with the excitement of what might be said, of news thoughts discovered. Each has a sheet of white blotting paper between the leaves, and all are blank apart from he first page., on wihich I have usually written something like "In this notebook I will write whatever come to my mind , and after a time I will see a picture of myself emerge, made up of significant fragments ..." And then, nothing. I freeze, as one does when things are getting illegitimately interesting.
I have tried devoting each notebook to a diferent subject: books I'm reading, thoughts on politics, problems I have with Mother, Susan, present lovers, etc. But as I begin I become busy washing my weeping fountain pens, refilling them, testing the nibs and wondering why the flow isn't regular.
There are few more exquisite instruments that a fountain pen as it glides over good paper, like a finger over young skin.
But somehow I am made for ferocious, uncontrolled scribbling on scrap paper with old Biros ans stubby pencils. (...)

If living is an art, it is a strange one, an art of everything, and particularly of spirited pleasure. Its developed form would involve a number of qualities sewn toghether: intelligence, charm, good fortune, unforced virtue, along with wisdom, taste, knowledge, understanding and the recognition of anguish and conflict as part of life. "(...)


Hanif Kureishi. Intimacy (pg. 62-63)
[L'interrogant i totes les paraules en negreta són meves]

Aquest passatge a mi m'ha fet l'"efecte magdalena" i m'ha retornat a l'època del meu diari personal en què de jovenet escrivia amb ploma en una vella i gruixuda llibreta de comptes del meu avi, i on jo hi anotava allò que matisava el que ja havia escrit una setmana abans, en una espiral matisadora de mai no acabar.

De fet, mentre llegia aquest passatge i decidia posar aquesta citació al blog, ho feia pensant en una mena de proposta de "meme". Saber com escriuren els altres escriptors és per a mi una curiositat perpètua, que molt rarament aconsegueixo fer-me passar. No parlo d'agendes, sinó de quaderns ...

És veritat que hi ha un plaer infinit en el fet d'encetar una pàgina blanca amb una ploma, un llapis o un bolígraf estimats, instruments màgics que estimem perquè se'ns amotllen als dits i perquè amb ells tenim la sensació de fixar millor la reflexió, la idea idea, redactar una carta que enviarem a algú estimat...
Val a dir però que tot i que la mitificació d'aquests instruments d'escriptura la mantinc intacta, ja fa segles que no sé escriure si no és amb el teclat ... i amb la idea de poder tornar sobre l'escrit una i vàries vegades per corregir les errades, polir l'expressió sabent que és possible canviar a voluntat l'ordre de frases i paràgrafs sencers.
M'admira en Josep Ma Espinàs que confessa escriure a màquina tot el molt i bo que escriu. A mi se'm fa difícil d'imaginar i em fóra impossible de fer el mateix.

Si Kureshi hagués escrit el llibre ara al 2008, en comptes de fer-ho el 1998, probablement faria parlar al seu personatge en temes de blog, i probablement diria que es plantejava d'escriure tot allò al seu blog i no en algun dels cinquanta quaderns que guarda a l'armari...tots verges excepte la primera pàgina de cada un d'ells, on ha encetat el tema i on suposa que hi escriurà tot allò que li vindrà al cap ...

Sí, el que costa més sempre és omplir la segona pàgina, o passar de l'esquema al flux permanent, de la sensació al poema sencer. Benventurats els qui ho aconsegueixen.

He acabat la citació allà on el protagonista reconeix la seva lluita permanent entre el voler i el poder, entre l'ideal i la realitat, confessant les seves contradiccions.

Després de lloar i de recrear-se en la voluptuositat de la ploma sobre el paper verge, acaba però reconeixent que, en realitat, ell està fet per escriure de manera barroera i incontrolada, i no en quaderns sinó en trossos de paper, i fent-ho amb qualsevol mena de bolìgraf ordinari o amb un tros de llapis qualsevol... (passo de comentar el mal acudit repecte a llapis tou i polla dura, que sembla més aviat quelcom massa forçat i fora de lloc).

És per això que em sembla extraordinàriament encertada la definició que fa de l'art de viure, especialment quan afirma que l'acceptació de l'angoixa i el conflicte formen també part del nombre de qualitats que conformen aquell art en el seu grau més elevat.

_________________

19.6.08

Presentació de l'antologia La catosfera literària 08 a l'FNAC-Triangle (Pça. de Catalunya), el 8 de juliol 2008

Com que no vaig poder ser a la gran festa de LCL 08 a Vallromanes, és cert que em fa una gran il·lusió poder ser a aquesta segona presentació magna d'aquesta superantologia. Coautors i amics, lectors lletraferits i no tant, blogaires i blocaires, detractors i menystenidors dels blogs i la Catosfera ... No hi falteu!

Tornarem a estar a l'altura de les circumstàncies i probablement superarem amb escreix les vostres espectatives en participar en un acte com aquest. Vingueu preparats a tot.

I no us deixeu els diners a casa! Entrant o sortint us vindran ganes de posseir com a mínim UNA d'aquestes antologies, un objecte de culte que podreu, a més , deixar com herència a la vostra descendència per a les futures generacions.


_____________________

Enllaços


Toni Ibáñez. Sèrie Blogs & literatura



Anar a veure preus

A la nostra cadena d’electrodomèstics habituals, anem a mirar els preus dels televisors de pantalla plana de 35 polzades màxim i de les rentadores ecològiques.

El nostre televisor Siemens, regal del meu pare, ha durat prop de 20 anys i tot just ara li comença a fallar alguna làmpara o algun transistor, com va passar ja alguna vegada , poques en la seva llarga vida .
La màquina de rentar té una existència més recent però tot apunat al fet que, en condicions normals, podria durar deu anys més. Això sí, el punt 5 falla i és una tortura trobar-lo…cal fer rodar la roda dues o tres vegades a cada rentada abans de’encertar el punt precís. Ës una mica irritant, prou com per maleïr-li els ossos una vegada cada vegada. Secretametn voldríem que s'espatllés del tot de veritat per poder tenir excusa per comprar-ne una de nova...

Anar de tendes és més barat que anar al psiquiatre, diuen els francesos ;-)
Jo hi afegiria : i també força il·lustratiu. Tota una classe d’microeconomia i de macroeconomia a la vegada.

L’amo, que ens dóna tota mena d’explicacions tècniques ens explica que tal marca és una segona marca de tal altra. Que LG això, i que Ariston allò. Que tal producte està fabricat aquí però complint les normes i condicions alemanyes:


- Veu, per això és d’acer i les portes s’bren de bat a bat, veu …

- I Hyundai ! Mare de déu els de Hyundai. Aquests fabriquen directament dalt dels vaixells ,
Vénen de Corea i com que naveguen per aigües internacionals, ningú
els pot dir res. Llavors, quan arriben prop de tal lloc, paren i descarreguen la producció. No hi ha qui pugui fer-los la competència.
Microones a entre 20 i 30 euros. Si tens capital fas una inversió en material i d’allà pots treure el que no treus en els televisors. Sony obliga a vendre a tal preu, vendre més barat fóra desprestigiar la marca. En canvi el de Media Markt, que són de capital alemany imposen els seus preus a Sony perque ja compren en origen … I aquells que a nosaltres
ens xulegen, als de MM els fan reverències i s'abaixen els pantalons...



Pel que fa a la distribució, ens explica que, evidentment, cal recórrer als autònoms, molt més barat que tenir personal donat d’alta a l’empresa : haver de pagar seguretat social, camionetes, despeses extraordinàries…. No pot ser de cap manera …!
- És una merda! Està tot podrit …-conclou …

Bé, tenim els preus i ja sabem què valen les coses…
Hem anat a veure preus i hem sortit d'una classe universitària de la facultat d'economia, teball i impostos. Caldrà contrastar-la, però m'ha fet entrar ganes d'anar a una altra sessió i provocar més educació per a la supervivència.

Ara veurem si ens decidim a comprar una cosa o una altra o a fer passar al davant tres o quatre ítems de la llista de “Tot urgent “: llibreries noves i sofà nou a l’estudi, muntar un talleret al garatge; mitja dotzena cadires del mejador … de les d'abans, de les que durin i no es tenquin ! Refer el jardinet barrufet ara que ja hi torna a haver aigua i no caldrà potser -potser- posar-hi grava! Tornar a New York al cap de 15 anys o tornar a San Francisco després de 14 anys. El nostre cotxe ja té 9 anys, va cap els 10, i ara hi ha crisi de vendes de cotxes i els nous són molt ecològics... La llista de despeses possibles és infinita ...

Com diuen els vells, cal dormir-hi a sobre i, llavors, decidir amb el cap …
Així ho farem …o mirarem de fer-ho així!

16.6.08

IEC. Espais escrits

Acabo de rebre el fulletó de la Institució de les Lletres catalanes Espais escrits : una finestra oberta als espais dels escriptors catalans.


espais_escrits


M'assabento de cop que existeixen ...

* Una Xarxa del patrimoni literari català creada per l'IEC
* 16 centres patrimonials
* 4 centres d'estudi
* Un mapa literari català MLC (mapa literatri català) que permet fer "un viatge emocional" pels diversos indrets i autors dels territoris de parla catalana ...

Em fa il·lusió assabentar-me'n i miraré de treure'n tot el profit que pugui.

Una de les primeres coses que em fa il·lusió fer és anar a resseguir la ruta pictòrico-literària Marià Manent i Joaquim Mir a l'Aleixar (Baix Camp) ...
però, a més, en descobreixo una altra, que està per muntar : la Ruta dels quatre centres d'estudi ... dos a Barcelona, un a Tàrrega i un altre a Vic ...
Miraré de pensar alguna cosa per proposar-ho a la gent de l'IEC ...

Així, en brut, se m'acut que caldria imaginar unes activitats participatives -actives, sobre tot, actives- senzilles però interessants que tinguin a veure amb lectura, escriptura, imatge, audio... i que anirien acompanyades -per allò que està bé el que acaba bé - d'un dinaret o un soparet en algun lloc agradable... -a triar entre vàries opcions. Oi que sona bé?
Si algú amb ganes de gresca ludoliterària està disposat a participar en el disseny d'aquesta "ruta" que m'escrigui i en parlarem. Però la idea la deixo sobre la taula per qui la vulgui començar a implementar... que vagi fent via ...

Creativament vostre.
Sani

14.6.08

Les saints des saints | Blocomentari

Blog : Blog de Walter Lewino. Une idée par jour ...
Autor : Walter Lewino
Post : Les saints des saints 14 juin, 2008

Blocomentari del Sani / [Blocomentari : n.m. ]

4. Sani. - 14 juin, 2008
Ah ! J’oubliais l’essentiel … côté saints, Sani, c’est Sadurní, catalan pour Saturnin et Sernin en français …
Quelqu’un s’est employé à rédiger l’article sur Wikipédia, le voici : http://fr.wikipedia.org/wiki/Saturnin_de_Toulouse
On y lit que Pape Fabien envoie Saturnin en Gaule qui convertit Honest , puis Firmin
Le taureau tue Saturnin … rue du Taur … ce qui le rend évèque martyre, comme quoi j'ai de quoi être contre toutes les tauromachies du monde …
L’ombre et la magie du bon évêque était donc fort allongée, qui est parvenu a laisser des traces le long du chemin qui mène de Rome à Toulouse en passant par Barcelone et Pampelune …

L’envie me prend de lire le martyre de mon saint préféré : Passio Saturnini … Lorsque je serai à la retraite, peut-être …
Si vous en avez une copie … merci !

5. Sani. - 14 juin, 2008
Xavier, merci de me placer près de Walter, sur la photo…!
Lui, qui montre, avec ses mains, qu’il a un coeur grand comme ça …
Toi aussi tu as un coeur généreux !
À propos, ça me ferait plaisir de prendre un verre ensemble avec tous ces mecs, un de ces jours … Est-ce impossible ?

Intimacy. Hanif Kureishi

El missatge d'en P.M., proposant que considerés la possibilitat d'establir un intercanvi lingüístic a partir de la rentrée de setembre, portava implícit la promesa d'un contacte profitós. Ho començaríem a mitjan setembre o a principis d'octubre si ens anés bé als dos. Faríem conversa en anglès i en francès. I intercanviaríem informació. Quant de temps fa que somiava amb un contacte com aquell ! Ara semblava que per fi era, que és, vaja, a tocar amb la mà. Hi ha dies en què lluu el sol.

- Trobada a la Granja, a la una ... jo et duré ZYX , et sembla ?
- Molt bé. Jo et duré XYZ, et va bé ?

Dit i fet, tot fent un vermut amb cervesa i patates vam intercanviar llibres, DVDs, música, algun diari, un esborrany de proposta de com faríem les trobades i, sobre tot, conversa d'aquella que rega l'amistat, una amistat vella de molts anys, però reduïda a un estat d'hivernació permanent ... que només demana ser rebifada ... I així ho vam fer.
No dubto que el projecte d'intercanvi lingüístic serà quelcom de molt profitós. La trobada de contacte ja ho va ser, i ens va reportar als dos uns beneficis insospitats, o això és el que a mi em sembla.
D'entrada, tinc ara dos llibres més sobre la taula : Intimacy, d' Hanif Kureishi i Past Mortem, de Ben Elton. No em vaig poder estar d'encetar el de Kureishi. I sé que aviat no em podré estar d'encetar l'altre també.

- El que és extraordinari d'aquest llibre és que la història de la separació entre el protagonista y la seva dona és una història real, la història del propi autor. Una mena d'autobiografia, com si fos la gravació en directe del que li va passar a l'autor el dia abans de la seva "fugida" de la casa familiar.
Aviam ho veurem. Són només 150 pàgines en un anglès entenedor que es devoren ràpidament ...pel que veig.
Em va sobtar trobar a la primera pàgina (pàgines 3-4 ) aquestes paraules tan punyents:

"The details I havent't decided. Almost certainly I will not tell her my intentions this evening or tonight. I will put it off. Why? Because words are actions and they make things happen. Once they are out you cannot put them back. Something irrevocable will have been done and I am fearful and uncertain. " (pg. 3-4)
Intimacy. Hanif Kureishi. Faber & Faber. 1998

Les paraules són actes, i fan que les coses passin de veritat. Una vegada pronunciades ja no no ens podem fer enrrere. I el seu efecte és irrevocable. Com en els escacs, fitxa moguda, fitxa jugada. Ja no es pot canviar de lloc ni desfer la jugada, ni per bé ni per mal.

En els darrers temps ho he sentit repetit moltes vegades, en molt diverses versions, allò que sempre hem sabut, que el poder de les paraules és immens i poderós.
La manera de dir les coses és de vegades la cosa mateixa. " Words make things happen "...
No parlem
aquí de creació literària sinó de les relacions personals, i és per això que cal anar en compte
en la manera de dir les coses, perquè és realment decisiu, perquè hi ha adjectius que tallen com els ganivets esmolats, que dolen, que allunyen, que fan més mal que un cop físic. Cada matís compta. Compta el gest i l'entonació. Compta el to i la cadència...Costa tant fer-ho tot ben fet sempre!

Seguirem llegint ... l'argument és interessant ... I promet ser tot molt dens...
A la pàgina cinc hi ha més matèria de reflexió ...

"I have been trying to convince myself that leaving someone isn't the worst thing
you can do to them" (p. 5)
Intimacy. Hanif Kureishi. Faber & Faber. 1998

La pregunta s'imposa ... Tu què en penses Sani ? Jo ja us diré la meva, ja. Promès.

I tu ? Pots deixar-ho dit als comentaris ...
_________

Homonimografies

Sí, un nou concepte i com a tal, digne d'estudi i d'admiració.
Ho vaig trobar al llibre de Bernard Quiriny Contes Carnivores *2 *3 *4

El quart dels quatorze contes que conté el recull porta per títol Quelques écrivains, tous morts.
Clicant l'enllaç podreu escoltar el conte llegit pel seu autor que ofereix el servei audiovideo LibéLabo Libération !

Es dóna per suposat que, a més de morts, tots són apòcrifs, i descriu l'últim escriptor de la llista, Bertrand Sombrelieu (1915-1984) com un escriptor d'homonimografies, és a dir, de biografies de persones que ténen el mateix nom que personatges famosos sense tenir-hi però res a veure en absolut.
Així, la seva Vie de Théophile Gautier no té res a veure amb el Théophile Gautier a qui Charles Baudelaire dedica nogensmenys que el seu llibre Les Fleurs du Mal amb aquestes paraules (en traducció de Jordi Llovet)

Al poeta impecable
Al màgic perfecte de les lletres franceses,
Al meu molt estimat i venerat
Mestre i amic
Théophile Gautier
amb el sentiment
de la més profunda humilitat
dedico
aquestes Flors malaltisses

C.B.

No! El Théophile Gautier de Bertrand Sombrelieu ... és un sabater del poble de Lattes, al departament de l'Hérault.

El seu llibre Commentaires sur la vie de Rancé tampoc no té res a veure amb l'obra de Chateaubriand, sinó amb dos centenars d'aforismes d'un industrial alsacià que es deia Maurice Rancé.

La Vie de Lénine està consagrada a en realitat a un tal Clément Lénine , un ferroviari belga, membre del partit comunista de Liège.

I el darrer llibre, Bertrand Sombrelieu par Bertrand Sombrelieu , en comptes de ser la seva pròpia biografia, és en realitat la vida del propietari de l'hotel on l'estiu acostumava ell a passar les seves vacances pirinenques.

Aquest conte val per si sol tot un imperi, no només per la immensa gràcia que té, sinó perquè, a més, ens convida indefugiblement a pensar en personatges famosos i en possibles homònims, és a dir, funciona com a font d'inspiració *escriptèrica (escriptura histèrica) ...

Quina homonimografia faríem per a Aznar, Pujol, Maragall, i Ratzinguer, per citar-ne només alguns dels més propers i molt característics ?...
De fet, jo conec un M. Aznar, una A. Pujol , un P. Maragall et un B. Ratzinguer, aquests darrer, Bernardo Ratzinguer,
si encara és viu, feia de guardaespatlles d'un signore sicilià, i era tiet d'un amic meu italià que vaig conèixer a París allà pels anys 80...

Als lletraferits escriptòfils no se'ls escaparà que aquí hi ha matèria de sobra per escriure,
com a mínim, un conte cruel ... que jo ja m'he apuntat a una llista que ja tinc gairebé enllestida i a punt de tancar ...

Això si, m'hauria d'afanyar a escriure-ho, abans no es posi a escriure'l , a acabar-lo i a fer-ne un best-seller l'Enrique Vila-Matas. No m'estranyaria gens que ja hi estés treballant ...

10.6.08

Anar de botigues, l'alternativa barata ...

Le shopping, c'est moins cher qu'un psy !
La bossa, amb un missatge com aquest, fa patxoca de veritat ! I ho diu d'una manera gairebé convincent. Convida a dir "Si, perquè no sortir a comprar-me ...?"

Comprar-se el que sigui, calgui o no.

SHOPPING_PSY

8.6.08

Creativitat, humor i ironia a la blogosfera francòfona

Una de les moltes raons que expliquen la meva irregular contribució a la marxa del meu blog és la meva petita participació, igualment irregular, però real, al blog de Walter Lewino, que va decidir d'obrir un blog a principis de mars.
Tal com promet el títol-subtítol del blog "Une idée par jour concoctée par un noble vieillard facétieux", Walter Lewino aporta idees originals per fer front a problemes de tota la vida; suggereix guions per a telesèries o línies argumentals per a pel·lícules i , recentment, des de fa unes setmanes, encara té esma per proposar un joc d'enginy basat en una imatge: Qu'est-ce ? [Com interpreteu vosaltres aquesta imatge?]
Ell dóna exemple proposant d'entrada, per a cada imatge, quatre possibles interpretacions en clau d'humor i sàtira ... A nosaltres ens convida a participar al seu joc aportant tantes lectures com siguem capaços de proposar.

La manca de participació de blogaires francòfons en una proposta tan creativa i singular em fa pensar que, amb una *Francosfera com la que tenen, França i la seva cultura no només ja no són el que eren, sinó que van per molt mal camí ;-).

Estic segur que algú s'apuntarà la idea i mirarà d''adaptarla i proposar-la com a joc als blogaires de la Catosfera. Fóra una bona idea. Algú s'anima a implementar-ho en clau catalana o hispanosa?

Afegitó:

Al darrer "billet" publicat per al 10 de juny, titolat Conneriescope , en Walter, fa tot una declaració de principis en dues línies tot contestant un comentari:

"... Faut pas m’en vouloir, une seule chose me convient : secouer le cocotier
des idées reçues, des fausses évidences, en un mot foutre la merde. "

Segurament ho hauria pogut dir més bonic, però difícilment hagués estat més directe i clar ...
Així doncs, a les idees d'humor, ironia, creativitat i intel·ligència crec que cal afegir també la d'una actitud de permanent revolta contra la passivitat i aborregament.


_____________

Can Montesquieu : el castell de la Brède

Una de les visites curioses programades per fer d'enguay era la del château de la Brède, can Montesquieu, situat a uns 30 kilòmetres de Bordeus.


DSCF4290


Pero ens en va passar una com un cove. Havent hagut d'esperar un professor que ens acompanyaria se'ns van fer les dues, l'hora en què teníem programada la visita. Hi vam arribar al castell de la Brède gairebé a les tres.

No hi va haver res a fer, cap intent de justificar el retard ni cap frase graciosa dita amb el to més amable i la cara més somrient no van aconseguir tòrcer la inflexibilitat de la senyora encarregada, que ens va assegurar que estava esperant -i ja arribaven també amb minuts de retard- un grup de 50 adults a les 15 hores i que, per tant fóra impossible del tot fer una visita a l'interior del castell.

Hi va haver espès i menut explicant que ells ja s'havien posat en contacte amb l'Oficina de Turisme de Bordeus, a través del qual la direcció del Collège havia fet la reserva, però que en trucar, no havien pogut parlar amb ningú, de manera que no s'havia pogut negociar res per via diplomàtica, de manera que a aquella hora la visita es feia del tot impossible.

Per entrar a la propietat amb l'immens autocar de 60 places que portàvem calia fer 600 o 800 metres més i anar a girar al poblet de la Brède, i llavors, amb cura, mirant de no rascar les valles, ja era possible entrar.
Aixi, mentre jo anava amb el xofer a fer la volta, els meus companys i la professora que ens acompanyava van negociar la visita exterior del castell.

Pagant un tant, ens van deixar fer, excepcionalment, la volta sencera per l'exterior del castell, ens van donar uns fulletons informatius per cada un de nosaltres amb el contingut d'allò que és actualment el castell de la Brède i d'allò que es pot visitar: poca cosa.

Christine ens va explicar que, ben mirat no ens perdíem res d'extraordinari a l'interior, atès que no hi ha cap del seus llibres, ni tans sols reproduccions, perquè foren cedits tots a la biblioteca municipal de Bordeus. Però que per alguna raó inexplicable, les prestatgeries encara eren buides, totalment buides! Ni tan sols hi havien posat reproduccions o facsímils que es poguessin mirar com en un museu ...

Amb el que teniem preparat i els fulletons vam improvitzar una "classe" a l'aire lliure, prop de l'entrada principal del castell, amb les noies, assegudes a les baranes de les "douves" d'aigua que encerclen el castell .

Vam començar parlant del fet que en Charles Louis de Secondat, baró de La Brède neix exactament 100 anys abans de la revolució francesa de 1789.

Vam continuar parlant del fet que fou un escriptor crític amb la seva societat, escrivint amb la "novel·la epistolar" Lettres Persanes (Cartes perses), una crítica del sistema polític del seu temps, mitjançant una obra escrita en clau d'humor i sàtira.
L'obra, que fou publicada el 1721 a Amsterdam, amb pseudònim.


"Si on lit entre les lignes, Montesquieu critique clairement de façon implicite le système monarchique sous lequel il vit. Cette « arme fatale » (créée par Richelieu) consiste à réunir les 3 pouvoirs (législatif, judiciaire et exécutif) sur la tête d'une seule et même personne: le Roi. En résumé, dans ce texte, Montesquieu laisse entendre la vulnérabilité et la versatilité des Français face à leur souverain."
Vam explicar que abans d'escriure el tractat L'Esprit des Lois, en Carles-Lluís havia fet el tomb per tot el món civilitzat del seu temps:

"Après son élection à l'Académie française (1728), il réalise une série de longs voyages à travers l'Europe, lors desquels il se rend en Autriche, en Hongrie, en Italie (1728), en Allemagne (1729), en Hollande et en Angleterre (1730), où il séjourne plus d'un an. Lors de ces voyages, il observe attentivement la géographie, l'économie, la politique et les mœurs des pays qu'il visite.

Vam intentar fer entendre el que suposava viatjar arreu del món occidental, fa 300 anys, i tot el que allò suposava: contacte amb altres maneres de viure, de governar, de fer les coses ... havia trobat la inspiració per teoritzar sobre la manera de governar ... i que fou així com el 1748 va publicar un dels tractats més decisius i influents en l'organització del sistemes polítics arreu del món : la teoria de la separació dels poders en Poder Legislatiu, Poder Executiu i Poder Judicial, que suposava un canvi en la manera de pensar el govern de l'Estat: la monarquia francesa basada en els tres estats: aristocràcia, clergat i poble ras.

Ho vam lligar , per acabar, -la capacitat d'atenció dels adolescents té límits - dient que tenien la sort de ralitzar aquell intercanvi que també a ells els obriria els ulls i els serviria de molt en le seves vides, que fossin receptius a tot el que veiessin, que no paressin d'aprendre ...

I vam començar a fer la volta sencera al castell. Una volta peripatètica que convidava a omplir els pulmons d'aire pur i fresc, i gaudir de les vistes del castell i dels boscos i camps de pastura que l'envolten ...

DSCF4279



DSCF4289


Es va complir un cop més la dita del "no hi ha mal que per bé no vingui", o dit d'una altra manera que sempre es pot trobar el costat positiu dels contratemps.
El pelegrinatge al castell de la Brède ens va servir doncs de metàfora i ens va deixar un bon regusts, malgrat la visita fallida.

A mi, em va fer pensar que aquest estiu fóra una bona ocasió per acostar-me de nou a Montesquieu altrament que per a passar un examen. Ho faré per assaborir amb ganes la lectura de les Cartes Perses i alguns dels articles clau de l'Esperit de les Lleis... aviam què hi trobo!

2.6.08

Màquines per a escriure 2/2

Què en fem dels fitxers de so gravats amb el dictàfon?

A banda de poder-ho escoltar tantes vegades com vulguem amb l'altaveu incorporat el reproductor de l'aparell o bé per altaveu d'orella, aquests fitxers, emmagatzemats en format .wma es poden abocar al PC.
Un cop abocats al PC, els fitxers es poden escoltar amb el Windows Media Player o amb Real Player.

Ara bé com que generalment ens interessarà poder editar-los, per guardar només allò que ens interessa i esborrar parts de gravació brossa, ens caldrà exportar-los a mp3 i editar-ho amb Audacity o programa similar.


DSCF4546

Un dels programes conversors de formats d'àudio de fàcil utilització és el Free WMA mp3 Converter, un altre de semblant és el Switch Sound File Converter ...



Així es veu la interfície del Free Mp3 Wma Converter


freemp3converter


La primera cosa que cal fer és configurar els paràmetres de sortida:

En quina carpeta voldrem guardar els fitxers convertits a mp3
El format del fitxer: que serà mp3 excepte que volguem fer experiments d'àudio
Qualitat escollida: la millor opció és 44.100 kHz i 128 kbps.

Segona operació:
Clicant la icona Fitxers a convertir , a dalt a la dreta amb la fletxeta versda. Llavors es nageva per l'ordinador o per la memòria USB fins trobar el fitxer o fitxers que volguem convertir en format mp3.

Tercera operació i final:
Els fitxers .wma triats apareixen en forma de llista a la finestra. Ja només caldrà prémer el botó Converteix. La conversió és gairebé immediata, o en molt pocs segons - exagero molt poc ... Una meravellla! I això és tot.
Ja només cal escoltar-ho o reescoltar-ho, i editar-ho si s'escau, per exemple per tallar-ho en fitxers -d'uns 10 mb- que puguin ser enviats per correu electrònic als amics amb qui vulguem compartir la informació ...

Tot plegat "amb quina finalitat?" potser es preguntarà algú ...
Jo ho tinc clar: per posar-me a escriure, que per això ho vaig gravar!

1.6.08

El poder dels blogs segons La Vanguardia

Els de La Vanguardia, via lvmailnews, m'envien la carta habitual. Clico i selecciono aquesta notícia...

Domingo, 01 de junio de 2008

El poder del BLOG
La bitácora se consolida como motor de cambio social
MAITE GUTIÉRREZ - Barcelona - 01/06/2008
DEL YO AL NOSOTROS Los blogs dejan de estar aislados y crean una red con poder de influencia.
Con sólo diez años de existencia a sus espaldas, el blog, o bitácora - diario personal electrónico-, está gestando otra nueva revolución en su breve pero intensa historia. Este año, auguran los expertos, las bitácoras culminarán su unión formando grupos de interés, nodos de comunidades que llevarán su influencia y sus propósitos más allá de internet. La blogosfera se ve como un motor de cambio que acabará de consolidarse en los próximos meses y se extenderá, poco a poco, hacia cualquier faceta de la vida, desde el activismo o la política hasta la educación o la economía de empresa. "La blogosfera será testigo del paso definitivo de la cultura del yo, rey, al nosotros, red", explica el tecnólogo y economista David de Ugarte, miembro de la Sociedad de las Indias Electrónicas (SIE), que estudia el estado de la blogosfera y sus
tendencias. ...

Tot això i molt més ... Però em quedo desinflat de seguida.
Dóna per a comentar unes quantes coses aquest article i, sobre tot, per fer unes quantes preguntes... aviam qui ens les contesta !

1. "Este año, auguran los expertos, las bitácoras culminarán su unión formando grupos de interés, nodos de comunidades que llevarán su influencia y sus propósitos más allá de internet."
Experts en què ? Quin experts ?
A quina influència i a quins propòsits es refereix ?

2. "La blogosfera se ve como un motor de cambio ".
Qui ho veu?
De quin canvi parlen?

És molt patètic tot plegat. Sembla redacció de nens de Batxillerat i encara. Veure com el bla bla bla passa per cosa seriosa fa mal a les neurones. Una cosa és la ficció i l'altra la informació o anàlisi periodística. Que n'és de fàcil, sembla, poder omplir pàgines de faramalla, plenes de tòpics inexpressius. Una llàstima!

Algú haurà de dir als de La Vanguardia que s'ho facin mirar i que en el llibre d'estil hi afegeixin una clàusula prohibint les collonades massa evidents, vingui de qui vinguin.

Potser sí que els blogs enterraran més d'un periodista i potser algun diari i tot.

Màquines per a escriure 1/2

Olympus Dictaphone numérique WS-311M

Podria intentar fer allò que s'acostuma a fer per a crear interès en l'interlocutor, que és amagar el tipus de màquina a la qual em refereixo i deixar per al final l'efecte sorpresa ...
Però com que sempre he sentit per aquesta mena d'estratègia una gran aversió, per alguna raó que desconec, i crec que sóc totalment incapaç d'aplicar-la, ara per ara, en cap del àmbits en els que em moc actualment: ni en l'ensenyament ni en l'escriptura ni en la retòrica quotidiana, em veig doncs empès a dir immediatament que no parlo de teclats sinó de gravadores. Parlo molt concretament d'un estri meravellós anomenat gravadora digital de butxaca...

A hores d'ara ja queda poca gent que no tingui i faci servir normalment un aparell mp3 o mp4, o un mòbil amb gravadora de veu incorporada. Els preus raonables d'aquest estris fan possible allò que era impensable només fa uns pocs anys.
Però la gravadora té una característica que el fa un estri ben especial: l'altaveu incorporat ens permet d'escoltar les gravacions immediatament i en qualsevol lloc sense haver de posar-nos cap andòmina a l'orella. Això sol compensa de sobres l'inconvenient que tingui menys capacitat d'emmagatzematge que els mp4 , i que no inclogui cap de les mil i una qualitats meravelloses d'un iPod que, per la seva part, només déu deu saber perquè, no inclou ni el servei de gravació de veu! Un bon telèfon mòbil amb pestacions de gravació incloses resulta encara més car. De manera que, fet i fotut, la "meva" gravadoreta era una bona opció.

Vaig tenir durant moltíssims anys una gravadoreta analògica Sony, amb cintes magnètiques petites, de les que també ens servien per al contestador automàtic. La veritat és que no en vaig fer massa servei, però el fet de tenir-la i de dur-la a sobre em donava molta seguretat. Era com tenir la solució a punt de funcionar.

Ara vaig tornar a desenvolupar una altra dèria que no va havia d'amainar fins que no aconseguís tenir a les mans una Olympus digital per poder gravar urbi et orbi tot el que es posés davant, i després poder-ho editar en un tres i no res en format mp3.

El que havia de ser un tràmit facilísim es va convertir en una epopeia digna de ser explicada en un post, com si fos un conte més, com una història de les moltes que la gent s'empenya en titllar de conte, per a gaudi de lectors amb sentit de l'humor i com a referència d'escarment per a compradors compulsius per via electrònica.

Com que els 105 o 115 euros que me'n demanaven els de Redcoon em semblava massa car, i vaig decidir buscar millor preu o algun model més barat.
NexTag Comparison Shopping presentava diversos distribuïdors amb el mateix producte per menys de 80 dòlars nordamericans! Meitat de preu !... Una ganga !

Vaig triar un distribuidor que em feia fer la compra electrònica via Amazon.com.
Tant per tant- vaig pensar, n'encarrego dos: un per al departament de francès i un altre per al departament d'anglès. Deu professors en traurien, segur, bon profit per a les seves classes. Les aplicacions per a l'ensenyament d'idiomes són incomptables i penso en algunes per a desenvolupar-les a nivell experimental.

Però jo imaginava fer-ho servir també per a molt més, gravar per a escriure...
Cap més idea perduda, totes salvades. Aquí un vers, allà una idea, allà un argument, allà un so, més enllà una conversa, més enllà encara un fragment de notícia a la ràdio o la televisió...
La gravadora al servei de l'escriptura: una màquina per a escriure. La idea em feia feliç.

Vaig començar a neguitejar-me en veure que la comanda tardava a arribar moltíssim més del que ja era de preveure. Tres setmanes i cap notícia!
Quan per fi vaig rebre una trucada del servei de missatgeria DHL va ser per patir una mala notícia:

- Sr. Sadurní Girona? Li truquem de DHL per dir-li que Aduanes ens comunica que tenen retingut un paquet al seu nom. Ens hauria de dir primer quin producte és i després acceptar les despeses d'aduanes perquè li poguem lliurar el paquet !

Se'm van posar els pèls de punta i em vaig encendre una mica !
Com, que no tenen màquines per a saber què és què ? Si poden mirar fins i tot els cervells! Que no estem tots dins de les fronteres de l'Imperi ?
I despeses d'aduanes? Quines despeses d'aduanes? No en deien res sobre despeses d'aduanes, allà on jo ho comprava... Quan puja aquest impost ? Potser uns 70 euros, diu? Que està de broma? Que estan boixos?

Li vaig començar a explicar les meves penes en cascada: (reproducció aproximada)

- Miri, aixo són dues gravadores digitals que van destinades
a un departament de llengües estrangeres d'un cente públic de la Generalitat
de Catalunya. Sap que jo hauria pogut encarregar el producte a una
distribuidora amb seu a Badalona per nomes 110 euros? I que ho vaig comprar
via Internet als EEUU per estalviar diners al contribuent i no perquè surti
més car ?
Escolti, li puc donar el NIF del centre, els noms i els telèfons del director i la Secretària del centre, li puc demostrar que ho farem servir per ...

La senyora, molt professional, va aconseguir calmar una mica el meus nervis primer escoltant de manera impassible tots els meus arguments i després anotant aquelles dades que jo li donava en relació amb el meu centre.


- Miri, el que podem fer és mirar de posar-nos en contacte amb Aduanes i que
ells es posin en contacte amb el distribuïdor americà demanant que canviïn
l'adreça de destí i precisant per tant que com que és un centre públic, no
caldrà aplicar taxa d'aduanes ... però no li ho puc garantir. Això sí, tòt això
tardarà un dies més!

- Bé, sí, faci-ho , sisplau, faci-ho !

Quan vaig penjar, em vaig veure fotut com qui s'adona que ha estat fent el negoci de Robert de les cabres! Em repetia la penitència: El barat surt car ! Cal comprar prop de casa ! Mai més res per Internet ... Em volia fondre ...

Però la història té un final feliç. Per confirmar la regla, suposo!

Al cap d'uns dies vaig rebre des dels EEUU un correu de resposta a la meva queixa, on jo havia detallat fil per randa els ets i uts de la desgràcia , dient que les seves normes els impedien canviar l'adreça del destinatari, però que farien el que estés en les seves mans perquè jo rebés la meva comanda el més aviat possible.

Pocs dies més tard, els de DHL em van trucar per dir que ja tenien el paquel a punt de lliurar ben aviat. Ho vaig rebre el dilluns 9 de maig. Les despeses d'aduanes eren 38,74 €.

Però tres setmanes més tard, vaig rebre una altra vegada la visita de DHL amb un full ben precintat on, contra tot pronòstic, em retornaven els 38,74 euros i un paper on deia : No procede cobro de tasa de aduanas...
El tinc fotografiat i el guardo com un tresor. Al cap i a la fi, m'ha pemet d'escriure aquest conte de fades bones del segle XXI. I a més com a prova que, si no hi ha angelets bufadors al cel, de vegades ho sembla. I ara la gravadora em permetrà d'escriure el meu recull de contes cruels, dels que ja he començat a gravar els arguments i els personatges...

Encara ara em dura el mig somriure agredolç que em va produir la notícia. Ben mirat ... vivim en un món feliç.