"Divises" personals

Quan estava a punt d'afegir un enllaç a un comentari que aportava a un post de l'Efecte Jauss 2.0 m'he adonat que em faltava un post on recollís les meves grans "divises" personals. Aquelles que sobresurten per sobre de la maror d'altres divises: diguem-ne eslògans, frases fetes, aforismes, màximes, proverbis o sentències ...

És per això que, veient que no ho havia fet a la web Dicofilopersiflex, sinó només plantat a la portada, em decideixo a fer-ho ara i aquí.

La llista, sense ser infinita, és llarga. M'encanta la que va triar en Pere Marquès: "L'optimisme ho és tot en tot". Una bona referència filosofica per anar bé per la vida. També m'agrada la definició de Cultura que va fer Malraux, o la frase mítica de Casablanca lleugerament retocada: "Sempre ens quedarà el sentit de l'humor" [si ho arribessim a perdre tot]...
Cal tenir a mà aquesta sabiduria popular per sobreviure en la selva de la vida i les seves crisis cícliques.

Per ordre invers d'obsessió obsessiva, reprodueixo aquí a sota tres de les divises que en dic "meves" perquè em tenen el cor robat, i que sempre tinc presents en els meus pensaments, com si fossin fars que guien el vaixell a port o, com a mínim, eviten que s' encastri contra els esculls més afilats...

"The way to being natural is sometimes quite artificial"
Involuntary piece of Philosophy by a Californian advertiser

"Encara escric amb una certa por, o potser, més exactament caldria parlar d'un cert pudor elemental que, per sort meva, mai no m'abandona (...) Estimo molt també, allò que escric. Ho estimo tendrament, profundament, no amb un amor egoista i pedant sinó amb un amor clar, que posa accents de llibertat damunt cada paraula"
Miquel Martí i Pol. Les Clares paraules (Obra poètica IV)

"Sois toujours poète, même en prose"
Charles Baudelaire. Mon Coeur mis à nu (66)

Avui, l'amic de l'Efecte Jauss m'ha ajudat indirectament a imaginar-ne una de nova, de la qual em declaro creador:
"Més val penedir-nos del que hem escrit que d'allò que no hem escrit". SGR.

Sí, ja sé que és una variació d'una màxima més general vella com l'anar a peu... però justament en això rau la gràcia.
Conscients que ja està tot dit o gairebé tot dit, ens queda el recurs del matís, perquè en el matís hi ha el moll del significat, de la creativitat i, sovint, també el de la poesia.

______________

Intimacy. Hanif Kureishi

El missatge d'en P.M., proposant que considerés la possibilitat d'establir un intercanvi lingüístic a partir de la rentrée de setembre, portava implícit la promesa d'un contacte profitós. Ho començaríem a mitjan setembre o a principis d'octubre si ens anés bé als dos. Faríem conversa en anglès i en francès. I intercanviaríem informació. Quant de temps fa que somiava amb un contacte com aquell ! Ara semblava que per fi era, que és, vaja, a tocar amb la mà. Hi ha dies en què lluu el sol.

- Trobada a la Granja, a la una ... jo et duré ZYX , et sembla ?
- Molt bé. Jo et duré XYZ, et va bé ?

Dit i fet, tot fent un vermut amb cervesa i patates vam intercanviar llibres, DVDs, música, algun diari, un esborrany de proposta de com faríem les trobades i, sobre tot, conversa d'aquella que rega l'amistat, una amistat vella de molts anys, però reduïda a un estat d'hivernació permanent ... que només demana ser rebifada ... I així ho vam fer.
No dubto que el projecte d'intercanvi lingüístic serà quelcom de molt profitós. La trobada de contacte ja ho va ser, i ens va reportar als dos uns beneficis insospitats, o això és el que a mi em sembla.
D'entrada, tinc ara dos llibres més sobre la taula : Intimacy, d' Hanif Kureishi i Past Mortem, de Ben Elton. No em vaig poder estar d'encetar el de Kureishi. I sé que aviat no em podré estar d'encetar l'altre també.

- El que és extraordinari d'aquest llibre és que la història de la separació entre el protagonista y la seva dona és una història real, la història del propi autor. Una mena d'autobiografia, com si fos la gravació en directe del que li va passar a l'autor el dia abans de la seva "fugida" de la casa familiar.
Aviam ho veurem. Són només 150 pàgines en un anglès entenedor que es devoren ràpidament ...pel que veig.
Em va sobtar trobar a la primera pàgina (pàgines 3-4 ) aquestes paraules tan punyents:

"The details I havent't decided. Almost certainly I will not tell her my intentions this evening or tonight. I will put it off. Why? Because words are actions and they make things happen. Once they are out you cannot put them back. Something irrevocable will have been done and I am fearful and uncertain. " (pg. 3-4)
Intimacy. Hanif Kureishi. Faber & Faber. 1998

Les paraules són actes, i fan que les coses passin de veritat. Una vegada pronunciades ja no no ens podem fer enrrere. I el seu efecte és irrevocable. Com en els escacs, fitxa moguda, fitxa jugada. Ja no es pot canviar de lloc ni desfer la jugada, ni per bé ni per mal.

En els darrers temps ho he sentit repetit moltes vegades, en molt diverses versions, allò que sempre hem sabut, que el poder de les paraules és immens i poderós.
La manera de dir les coses és de vegades la cosa mateixa. " Words make things happen "...
No parlem aquí de creació literària sinó de les relacions personals, i és per això que cal anar en compte
en la manera de dir les coses, perquè és realment decisiu, perquè hi ha adjectius que tallen com els ganivets esmolats, que dolen, que allunyen, que fan més mal que un cop físic. Cada matís compta. Compta el gest i l'entonació. Compta el to i la cadència...Costa tant fer-ho tot ben fet sempre!

Seguirem llegint ... l'argument és interessant ... I promet ser tot molt dens...
A la pàgina cinc hi ha més matèria de reflexió ...

"I have been trying to convince myself that leaving someone isn't the worst thing
you can do to them" (p. 5)
Intimacy. Hanif Kureishi. Faber & Faber. 1998

La pregunta s'imposa ... Tu què en penses Sani ? Jo ja us diré la meva, ja. Promès.

I tu ? Pots deixar-ho dit als comentaris ...
_________

Homonimografies

Sí, un nou concepte i com a tal, digne d'estudi i d'admiració.
Ho vaig trobar al llibre de Bernard Quiriny Contes Carnivores *2 *3 *4

El quart dels quatorze contes que conté el recull porta per títol Quelques écrivains, tous morts.
Clicant l'enllaç podreu escoltar el conte llegit pel seu autor que ofereix el servei audiovideo LibéLabo Libération !

Es dóna per suposat que, a més de morts, tots són apòcrifs, i descriu l'últim escriptor de la llista, Bertrand Sombrelieu (1915-1984) com un escriptor d'homonimografies, és a dir, de biografies de persones que ténen el mateix nom que personatges famosos sense tenir-hi però res a veure en absolut.
Així, la seva Vie de Théophile Gautier no té res a veure amb el Théophile Gautier a qui Charles Baudelaire dedica nogensmenys que el seu llibre Les Fleurs du Mal amb aquestes paraules (en traducció de Jordi Llovet)

Al poeta impecable
Al màgic perfecte de les lletres franceses,
Al meu molt estimat i venerat
Mestre i amic
Théophile Gautier
amb el sentiment
de la més profunda humilitat
dedico
aquestes Flors malaltisses

C.B.

No! El Théophile Gautier de Bertrand Sombrelieu ... és un sabater del poble de Lattes, al departament de l'Hérault.

El seu llibre Commentaires sur la vie de Rancé tampoc no té res a veure amb l'obra de Chateaubriand, sinó amb dos centenars d'aforismes d'un industrial alsacià que es deia Maurice Rancé.

La Vie de Lénine està consagrada a en realitat a un tal Clément Lénine , un ferroviari belga, membre del partit comunista de Liège.

I el darrer llibre, Bertrand Sombrelieu par Bertrand Sombrelieu , en comptes de ser la seva pròpia biografia, és en realitat la vida del propietari de l'hotel on l'estiu acostumava ell a passar les seves vacances pirinenques.

Aquest conte val per si sol tot un imperi, no només per la immensa gràcia que té, sinó perquè, a més, ens convida indefugiblement a pensar en personatges famosos i en possibles homònims, és a dir, funciona com a font d'inspiració *escriptèrica (escriptura histèrica) ...

Quina homonimografia faríem per a Aznar, Pujol, Maragall, i Ratzinguer, per citar-ne només alguns dels més propers i molt característics ?...
De fet, jo conec un M. Aznar, una A. Pujol , un P. Maragall et un B. Ratzinguer, aquests darrer, Bernardo Ratzinguer, si encara és viu, feia de guardaespatlles d'un signore sicilià, i era tiet d'un amic meu italià que vaig conèixer a París allà pels anys 80...

Als lletraferits escriptòfils no se'ls escaparà que aquí hi ha matèria de sobra per escriure, com a mínim, un conte cruel ... que jo ja m'he apuntat a una llista que ja tinc gairebé enllestida i a punt de tancar ...

Això si, m'hauria d'afanyar a escriure-ho, abans no es posi a escriure'l , a acabar-lo i a fer-ne un best-seller l'Enrique Vila-Matas. No m'estranyaria gens que ja hi estés treballant ...

Publicitat escriptòrica i literària.

CECI N'EST PAS UNE PIPE. ÉS PUBLICITAT.
Si puc aconseguir un any simpàtic, m'hi apuntaré.


PER NADAL, SIGUES ORIGINAL:
REGALA CULTURA
ESCOLA D'ESCRIPTURA
Ateneu Barcelonès

Benvolgudes/Benvolguts,

Us fem arribar, en un arxiu adjunt, l’oferta de Cursos d’hivern i primavera (2n i 3r trimestre) 2007/08 de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès.
A més de la vintena de cursos habituals –entre d’altres, Iniciació a la narrativa, Redacció i millora de textos escrits o El lector profesional–, l’oferta incorpora enguany importants novetats:

- Persiguiendo a Eros: literatura y erotismo
- El oficio de redactor editorial
- L’ofici de llibreter
- La volta al món en 16 obres mestres i més: Camins de la modernitat
- La volta al món en 16 obres mestres i més: Camins de la modernitat
- La volta al món en 16 obres mestres i més: Piedras de toque de la narrativa
universal
- De Edgar Allan Poe a Kurt Wallander. Historia y análisis del género negrocriminal
- Literatura fantàstica: tradició i modernitat
- Escritores ante su oficio II: ¿cómo relacionan los escritores vida y literatura?
- Contar contes
- La paraula amb vida: la poesia a l’escenari

El període de matrícula ja és obert i es tancarà dimecres 9 de gener de 2008 -per als cursos del 2n trimestre -els d'hivern-, els que comencen durant el mes de gener. La secretaria de l'
Escola romandrà tancada del 24 de desembre a l’1 de gener, ambdós dies inclosos.
Escola romandrà tancada del 24 de desembre a l’1 de gener, ambdós dies inclosos.
Us recordem que les places són limitades i que en cap cas es fa reserva de plaça ni cap tipus de preinscripció. La matrícula s'ha de formalitzar a la secretaria de l'Escola i no hi ha possibilitat de matricular-se telefònicament o per correu electrònic.

Així mateix, us recordem els escriptors i escriptores que participaran a les properes sessions del Cicle de conferències-col·loqui Amb veu pròpia: Rosa Regàs, Manuel Rivas, Narcís Comadira, Cristina Fernández Cubas, Alberto Manguel, Maria Antònia Oliver, Enrique Vila-Matas, Sergi Pàmies, Sergi Belbel i Susanna Rafart. També cal inscripció prèvia.


Molt bones festes i un literari 2008.

Ben cordialment,

Escola d’Escriptura
(Ateneu Barcelonès)
C/ de la Canuda, 6
08002-Barcelona
93 317 49 08
escolaescriptura@ateneubcn.org
http://www.escoladescriptura.org/

La muerte lenta de Luciana B. , de Guillermo Martínez 3/X

Com en una bona pel·lícula de suspens, la novel·la comença amb una trucada angoixada.

Aquest any, després d’haver vist i sentit a l’spot de la Marató de TV3 que una trucada pot salvar una vida, - vàries vegades al dia durant molts dies - els lector que llegeixin el llibre no podran evitar d’associar les dues idees. I efectivament, la trucada de Luciana al narrador, que és també escriptor, és la trucada d’una persona desesperada.

El capítol 1 és tot sencer un flash-back cap al passat, per recrear una situació que havia ocorregut deu anys abans.
Allà ja hi apareixen tots els principals protagonistes de l’obra. L’escriptor consagrat Kloster, de qui mai no sabrem el nom ; l’escriptor aspirant, el narrador de la història ; i Luciana B., de qui mai no sabrem el cognom, mecanógrafa hipereficient al servei de Kloster, a qui ell dicta les seves novel·les i ella les passa a l’ordinador.
El retall de fotografia de la portada del llibre-edició Destino- ens obliga a imaginar l’extremada bellesa de Luciana, de qui només veiem un coll llarguíssim i una pell finíssima, una fina cueta trenada i lligada que penja per sobre de l’espatlla dreta. N’hi ha prou, i de sobres, per imaginar la resta. Sensualitat extrema, erotisme pur.

Per “casualitat”, el narrador coneix algú que li recomana contactar amb Luciana, ara que Kloster fóra un temps de viatge i ella estaria lliure de feina durant unes setmanes.

“Le conté por teléfono lo que me había contado Campari al darme su teléfono, que debía devolverla intacta, y agregué que a mi pesar había cumplido.”

A la pàgina 29, que té només 5 línies, el capítol acaba ensenyant-nos una mà que toca el timbre de la casa de Luciana mentre es pregunta això:

“mientras miraba al bajar, en el espejo del ascensor, mi cara excavada por los años, no podía evitar preguntarme qué encontraria de ella al abrir la puerta.”

En aquestes condicions... es fa del tot impossible no tombar pàgina ràpidament i automàtica per començar a llegir l’inici del capítol 2. Així ho vaig fer...
_________________________

Escriure... eina de poder ?

A l’Avui del 5.10.2007 pg. 48 (Cultura) Ada Castells fa la ressenya del llibre de Daniel Cassany Esmolar l’eina, i afegeix una referència a la reedició de Manual d’estil (el Manual)

Ressalten la frase “Escriure és una eina de poder” amb lletres de 50 punts, cosa que fa força patxoca …
El context concret dins del qual s’emmarca la frase és

“ En un món tan sofisticat, complex i lletrat com el que vivim, escriure és una
eina de poder. Es tracta de construir una identitat perquè ets el que escrius,
tant si ets jutge, com historiador o polític”.

I em sembla una reflexió interessant, i la frase hagués millorat encara si a la llista d’exemples hi hagués afegit un “ o un Joan o una Montserrat qualsevol”.

Pagarà la epna llegir-ho? Som el que escrivim? La llista es va allargant, Som el que mengem, som el que llegim, som la tele que mirem, som les platges on ens banyem, l'aigua que bevem i les hores que treballem i les hores que dormim, ...

Si em decideixo a llegir-lo serà per la curiositat que em provoca veure quines respostes dóna a preguntes tals com : “Com construeix l’autor el seu lector” o Com es controla la construcció de la imatge que un ofereix per escrit ?”
De fet, no n’espero massa, però sí que em permetria de confrontar-ho amb les meves pròpies idees. El que sí cal tenir a mà, m'adono, és aquest Manual d'estil (Eumo, AM Rosa Sensat, UNiv. Pompeu Fabra) que ens promet "resoldre els dubtes que no trobarem ni en un diccionari ni en una gramàtica", la vareta màgica, doncs, la moma.

Tinc clar que el que cal és ser un mateix, identitat que es construeix modulant-nos a base de lectures que ens empenyen cap a una constant evolució més o menys intensa, més o menys eficaç … I "tant pis" pels rànkings i les estadístiques de la blogosfera! ;-) Ja ens llegiran al 2100!

Queda per escriure, em sembla, una autoanàlisi de la pròpia escriptura, feta per part d’un autor que s’atreveixi a fer-ho des d’un punt de vista múltiple … com ho apuntava Georges Perec en un de les seves propostes d’experiments escriptòrics.

Quant a les afirmacions gruixudes, això que « escriure és una eina de poder » hi estic d’acord si s’entén en el doble sentit de poder d’autoafirmació i d’atac , d’una banda i, d’altra banda com a eina de defensa contra la falsedat i la mentida de la paraula dels altres. Però no en el sentit de poder de veritat. Per això, emsembla que caldria escriure la paraula poder en minúscules, entre cometes, o llegir-la amb boqueta de pinyó … perquè el poder de veritat (la raó del més fort) el detenten en cada cas els que decideixen sobre els fets i sobre les persones, amb raó o sense. Escriptor, no et facis il·lusions ;-)


_________________