La vida passa molt de pressa...
Per no autofrustrar-me, ja no només no em proposo seguir el fil de l'actualitat i mirar d'escriure sobre algun dels temes més roents, sinó que crec que algun dia em vaig proposar de deixar córrer el flux del temps sense voler-lo atrapar, sense voler-lo mirar, sense voler-lo copsar, sense voler-lo analitzar, només deixar-lo córrer...i així ho faig.
Això és, si fa no fa, l'equivalent del "no les vull, estan verdes", però és l'única manera de no posar-nos pedres al fetge voluntàriament, prou que ja se'ns hi fan elles soles, sense la nostra intervenció.
I tanmateix, al cap d'uns dies, no em puc estar de fer una mena de repàs mental de tot el que s'ha endut el vent... Per dir-ho tot, no sé si sóc jo qui conscientment ho penso o és el ressò de les sinèrgies neuronals, -diguem-n'hi inconscient?- que funcionen pel seu compte i ens envien imatges "surrealistes", associacions impossibles i sense control que ens sorprenen per desafiar qualsevol referent ètic o moral, sinèrgies neuronals que fan de cedàs irracional i capriciós de la realitat.
Sí, hi ha una aparent contradicció entre el que vull pensar i el que en realitat penso, entre el que vull oblidar i el que en realitat oblido. Voldria manar jo sobre el meu cap, però és el meu cap qui mana.
D'aquí ve que no em pugui estar de pensar que encara he d'escriure un missatge de condol al Màrius Serra, tal com ho prometía en un comentari que vaig deixar en el blog del Salvador Macip, que és qui donava la notícia de la mort d'en Llullu.
Hi ha tot un ventall de coses i fets que va de la banalitat més estricta a la màxima importància. Cadascú fixa els seus paràmetres. Per a mi, el comportament d'en Màrius en relació amb el seu fill em mereix un gran respecte i una profunda admiració, i no em puc estar de manifestar-ho d'una manera o altra.
Hi ha hagut també l'efemèride de la Semana Tràgica de 1909. Moment de tornar a recordar especialment els anys de l'anarquisme, l'antimilitarisme dels obrers catalans obligats a anar a morir al Marroc, l'anticlericalisme associat al rebuig a les classes dirigents, la crema de convents i la figura de Francisco Ferrer Guardia i la seva mort, cap de turc triat per punir una petita revolució.
A la biblioteca Armand Cardona (VNG) vaig veure que hi havien exposat una sèrie de llibres significatius, entre els que hi havia la summa de la professora Joan Connelly Ullman, i un llibret sobre Ferrer Guardia.
També vam interessar-nos, al canal CNN+ , pel programa en què Francisco Bergasa era entrevistat com a autor del llibre ¿Quién mató a Ferrer y Guardia?, acompanyat
per l' historiador entès en els fets de la Setmana Tràgica, José Álvarez Junco. Entre un i altre ens van donar la majoria de les claus que ens calien per entendre els aspectes essencials d'aquells esdeveniments del 1909.
Com en tants altres aspectes de la vida, unes poques hores de biblioteca i lectura permeten passar de la ignorància absoluta a un coneixement vàlid de fets significatius.
Vaig llegir també el que en deien els blogs de Saragatona, la Júlia a la Panxa del Bou i el Francesc Carbonell.
I per acabar vaig anar a mirar què en deia en Carles Querol . Vaig veure que, com a historiador seriós que és, el 2008 s'havia interessat per la informació sobre un Consell de Guerra celebrat a Vilafranca del penedès el 1909 contra dos ciutadans per la seva participació amb els incidents de la Setmana Tràgica.
Carles Querol Rovira18.09.2008 Señores,
Les ruego que me indiquen cómo contactar con el Archivo Histórico de Capitanía General de Cataluña, para realizar una consulta sobre un Consejo de Guerra celebrado en el cuartel de Vilafranca del Penedès (Barcelona) a finales del mes de marzo de 1909, contra Clemente Raventós y Francisco Rovira por su participación en los incidentes de la Setmana Tràgica.
Muchas gracias,
Carles Querol
Barcelona
Les ruego que me indiquen cómo contactar con el Archivo Histórico de Capitanía General de Cataluña, para realizar una consulta sobre un Consejo de Guerra celebrado en el cuartel de Vilafranca del Penedès (Barcelona) a finales del mes de marzo de 1909, contra Clemente Raventós y Francisco Rovira por su participación en los incidentes de la Setmana Tràgica.
Muchas gracias,
Carles Querol
Barcelona
Li preguntaré si va poder consultar el arxius i va esbrinar què va passar en aquell Consell de Guerra.
M'he quedat amb les ganes de tornar a mirar la pel·lícula La ciutat cremada, on recordo molt bé que hi actuava l'Ivan Tubau, encarnant el paper d'un anarquista.
Em ve de gust fer una petita cerca i espero poder trobar-la sens trobar-me amb massa dificultats.
Un dia n'empeny un altre i de la tragèdia del 1909 passem a una altra tragèdia del 2009.
Nova efemèride, els 50 anys de l'ETA.
Atemptats a Burgos i a Mallorca, i assassinat de dos Guardia Civils! Commoció a tota Espanya i a tota Catalunya.
Vaig llegir al blog del Francesc aquella història on es diu que el País Basc ja mig la té la independència !
I a vui llegeixo a BBC Mundo del divendres 31 de juliol un article ben especial:
¿Por qué sigue existiendo ETA? que fa reflexionar i que a la vegada obre un cert nombre d'interrogants fruits d ela curiositat.
Jo que no conec res de res del País Basc, tret d'una curta visita a Bilbao fa dos o tres anys, ho ignoro tot sobre els partits polítics, la relació de forces polítiques i les tensions de la vidacotidiana, no he deixat de preguntar-me des de fa temps si no hi ha alguna cosa nova a fer des del punt de vista informatiu.
Em pregunto si els espanyols no ens mereixem una informació seriosa sobre aquesta història de l'ETA des de la implantació de la democràcia fins l'actualitat. Si no hi ha manera de conèixer una part de la relaitat dels presos d'ETA i si no es possible imaginar -com a mínim imaginar i presentar- diferents hipòtesis que mostrin una utopia possible d'un País Basc ja sense l'ETA.
Amb ex-etarres alliberats, treballant políticament i democràtica als ajuntaments i les institucions basques...
Articles com aquest són poc freqüents i encara ha d'anar signat per la BBC! No ho podria explicar la Televisió espanyola això? No falla alguna cosa en la manera en que es presenta la informació als ciutadans ? No falla alguna cosa en el contingut de la informació que es dona als ciutadans?
Penso que des de fa molts anys la immensa majoria dels ciutadans desitja la fi del terror i l'aposta per la democràcia, que està prou garantida, per això em costa d'entendre que no s'informi amb prou profunditat de tot el que va més enllà dels comunicats de comdemna oficials, els minuts de silenci, el dol de les families, els enterraments...
Tinc la sensació que falta alguna cosa més, no sé exactament què, però em quedo amb un buit que em fa pensar que falta i falla alguna cosa.
No toca ja que tota Espanya conegui a bastament , a fons i seriosament les realitats del País Basc i de Catalunya ? Es pot permetre encara al 2009 que una part important d'espanyols considerein bascos i catalans com a enemics. Em temo que no és només el PP qui en té la culpa !
La noche temática : CIA, guerras secreta presentava ben tard , de tres quars de dotze a tres quats de tres de la matinada, els bons programes sempre els emeten massa tard, -qui dubta que està fet amb tota la mala baba perquè no aribin a la gran massa de ciutadans?- d'una manera clara i ben documentada les actuacions de la CIA , l'FBI , els governs i els grans grups de pressió desl Estats Units "d'una guerra a l'altra": des d'abans de la caiguda del mur i les tensions de la guerra freda fins l'actualitat. Les relacions entre l'Aràbia Saudí i els Estats Units...
La cruesa i aparent sinceritat amb la que grans actors de la política analitzen i critiquen les actuacions de presidents com George Bush, els seus vicepresidents, i màxime responsables econòmics i militars contribueixen a reforçar la idea que no hi ha un pam de net i que les corrupcions i les actuacions contra natura d'uns i altres són el pa de cada dia...
La vida passa molt de pressa i ara ja no cal ni haver d'esperar cinquanta o setanta anys per saber les grans veritats sobre polítiques nefastes, immensos errors històrics...Això sí, conèixer la veritat ens convida drectament a fugir de la primera línia de foc i mirar de trobar un racó de jardí on plantar i conrear una mica de petita felicitat.
_________________________
Enllaços
May 7th, 2007 at 7:33 pm
Hola a todos,
A ver, de todo lo escrito lo único que me enerva, por así decirlo, es leer esto:
Bueno, la idea que la propaganda actue en plan hipnotizador y manipulador sobre nada menos que el 35% de los franceses … eso me parece un desbarre total y absoluto, *venga de quien venga*. [Ho afirma J. Marseille, catedràtic d'Història de les Idees a la Sorbona]
Aunque esté feo decirlo, me parece más razonable argumentar que en Francia como en España hay dos bandos, y por lo tanto - que de uno de los dos bandos te guarde Dios- en el espectro que va de la suave y educada oposición hasta el odio, el caldo ya está en la olla, y el grado de enfrentamiento viene dado por la circunstancias. En esa elección se han tensado todos los arcos porque todo el mundo ha considerado la dimensión de lo que había en juego …
O sea que dudo mucho que la propaganda consiga entontecer a todos más de lo entontecido que cada uno ya esté. Ni allí ni aquí hay tanto tonto manipulable…
En España, el PP actual también intenta sembrar odios pero no conseguirá salirse con la suya.
O así lo veo yo, claro …
May 7th, 2007 at 7:50 pm
Sani,
Quién salió en defensa de Sarko, en el Nouvel Observateur, fue Claude Lanzmann, que, como sabes, es director de Le Temps Moderns, la revista fundada por Sartre. Sin desvelar secretos de alcoba, tampoco fueron un secreto las relaciones sentimentales entre Lanzmann (defensor de Sarkozy en el Nouvel Obs.) y Mme. Simone de Beauvoir,
Q.-
PS. Lo de extrapolar Spain and France, derechas e izquierdas, NO me parece Nada Sensato. Que cada palo aguante su vela. Esas generalizaciones abren el paso a todos los populismos, a todas las demagogias y a todas las manipulaciones.
May 8th, 2007 at 1:26 am
Dear JP,
A ver, aquí no te sigo, porque es como si fueran comentarios completamente cruzados, sobre contenidos absolutamente distintos.
1. En mi comentario, el grueso de lo que digo es que me parece que el 35% (por no decir el 46%) de los franceses ya era anti-sarkozy antes de la propaganda electoral que se ha cebado en él con todo tipo de argumentos, los válidos y los de muy baja calaña: lo que tu llamabas Tormentas de basura
Esto explica -que no justifica- el “todo vale”, incluído lo éticamente reprobable.
Y pienso que la novedad estriba en que produce en tiempos de Internet y de Blogosfera, o sea en un medio en que se sabe de la amplísima e inmediata difusión y repercusión mediática de cualquier chiste o bajeza…
2. Las estrapolaciones y la comparaciones, aunque algunas resulten ridículas, son completamente normales. Cuanto menos son “irrefrenables” para la mayoría de los modestos estrategas y politicólogos de café (entre los que yo me cuento).
Intentamos mezclar todo y comparar todo para ver claro, no para manipular. Sólo para entender y para entendernos entre nosotros. Y diría más, también para intentar aprender en cabeza ajena… ¿me explico?
No confundamos las cosas: la mayoría de comparaciones o extrapolaciones demuestran justamente la necesidad llevar a terreno vital lo que ocurre en terreno ajeno. Esto acostumbra a ser equivalente de una confesión de “ignoracia” … no de “sabiduría “…
Ya me gustaría a mi poder hacer finos y sesudos análisis de la política francesa y limitarme a ella, pero no es mi profesión y además tengo sentido del ridiculo!
3. Eso sí : no te extrañe, que cuando oigo “odio” me venga a la cabeza la actual dirección del PP…y su infame estrategia de siembra de mentira y cizaña, de odio y desprecio a los todos nacionalistas, catalanes o vascos … que se parece mucho (o supera en diabolización) a la campaña anti-sarko.
¿Y no tiene Gallardón algo de Bayrou? ¿No necesitan también aquí las izquierdas hacer “algo”? ¿ Crees que Sarkozy se manchará la mano saludando a gente de la ralea de Acebes o Zaplana…?
Yo también me opongo a las generalizaciones, no creas, y comparto totalmente tu apreciación pero, JP, este no es el caso..
Yo no generalizo, me libren los dioses. Aquí se trata de asociaciones mentales, que son como los sueños y las pesadillas : dan lo que dan y son incontrolables!
¿Una nueva ocasión para constatar que “Nobody is perfect”?
Sí, vale, pero una vez asumido para siempre, luego ¿qué?
Cúidate.
__________________
PS
Tu paseo quasi melancólico por París es -también -
un precioso poema en prosa. Chapeau !