La muerte lenta de Luciana B., de Guillermo Martínez 4/X

Deu anys són molts anys, digui el que digui el tango.
La bellesa de Luciana ha desaparegut totalment. També la seva pau interior.
Ara és una dona demacrada i turmentada fins a extrems inimaginables.
Hi ha 18 línies de descripció forçada per insistir en la desgràcia, per pintar un retrat que faci visible l’horror de la transformació soferta per aquella ànima càndida que era un referent de bellesa clàssica.

El responsable, segons ella, és Kloster, que s’està venjant d’ella aplicant un càstig bíblic, un càstig set vegades més gran.

En setanta pàgines, un intent de bes, el gest de l’escriptor Kloster sobre Luciana s’ha transformat en una màquina infernal:
De la demanda judicial, la mort de la filla de Kloster, la separació irreparable de la seva dona, passem al testimoni de la mort del novio i dels pares de Luciana i després la del seu germà…

"-Dios mío, ¿no te das cuenta? Se está cumpliendo paso a paso. Y si nadie
se entera, si nadie lo detiene, seguirá y seguirá. "

La germaneta de Luciana, convertida ara en una noieta que estudia en un institut d’educació secundària, estudia literatura i la professora els ha encarregat la lectura d’un llibre.
Podia ser d'una altra manera? No pas: ella ha triat una obra de Kloster, que l’ha seduïda fins al punt que el vol fer anar a l’institut a fer una xerrada i compta fer-li una entrevista… per a la revista del centre.

Si van 4 morts de “venjança”, vol dir que encara en falten tres. Ai!
Anem per la pàgina 86.
No pots parar, impossible anar a dormir, o sortir a comprar. No, cal continuar llegint …
Comença el capítol 4.

La muerte lenta de Luciana B. , de Guillermo Martínez 3/X

Com en una bona pel·lícula de suspens, la novel·la comença amb una trucada angoixada.

Aquest any, després d’haver vist i sentit a l’spot de la Marató de TV3 que una trucada pot salvar una vida, - vàries vegades al dia durant molts dies - els lector que llegeixin el llibre no podran evitar d’associar les dues idees. I efectivament, la trucada de Luciana al narrador, que és també escriptor, és la trucada d’una persona desesperada.

El capítol 1 és tot sencer un flash-back cap al passat, per recrear una situació que havia ocorregut deu anys abans.
Allà ja hi apareixen tots els principals protagonistes de l’obra. L’escriptor consagrat Kloster, de qui mai no sabrem el nom ; l’escriptor aspirant, el narrador de la història ; i Luciana B., de qui mai no sabrem el cognom, mecanógrafa hipereficient al servei de Kloster, a qui ell dicta les seves novel·les i ella les passa a l’ordinador.
El retall de fotografia de la portada del llibre-edició Destino- ens obliga a imaginar l’extremada bellesa de Luciana, de qui només veiem un coll llarguíssim i una pell finíssima, una fina cueta trenada i lligada que penja per sobre de l’espatlla dreta. N’hi ha prou, i de sobres, per imaginar la resta. Sensualitat extrema, erotisme pur.

Per “casualitat”, el narrador coneix algú que li recomana contactar amb Luciana, ara que Kloster fóra un temps de viatge i ella estaria lliure de feina durant unes setmanes.

“Le conté por teléfono lo que me había contado Campari al darme su teléfono, que debía devolverla intacta, y agregué que a mi pesar había cumplido.”

A la pàgina 29, que té només 5 línies, el capítol acaba ensenyant-nos una mà que toca el timbre de la casa de Luciana mentre es pregunta això:

“mientras miraba al bajar, en el espejo del ascensor, mi cara excavada por los años, no podía evitar preguntarme qué encontraria de ella al abrir la puerta.”

En aquestes condicions... es fa del tot impossible no tombar pàgina ràpidament i automàtica per començar a llegir l’inici del capítol 2. Així ho vaig fer...
_________________________

La muerte lenta de Luciana B., de Guillermo Martínez 2/X

Sentir dir que hi ha un llibre d'aquells que et llegiràs d'una tirada, o en només dos dies perquè no podràs parar de llegir, és com sentir que et donen la combinació d'una caixa forta. La temptació per veure què hi ha dins és massa forta com per poder resistir-s'hi.

Ens prometen un final obert i una pregunta capciosa per a la qual no tenim resposta ni ens l'hem plantejat mai abans: "quina és la justa proporció de càstig que cal aplicar sobre algú que ens ho ha pres tot y ens ha causat el màxim dolor possible?".

Vaig trobar una entrevista amb l'autor on ell insisteix en el tema de la venjança, de la proporció entre crim i càstig...

Suposo que és en la mesura en què ens sentim
interpel·lats per la pregunta que ens podem
sentir encara més atrets i seduits per la
idea de llegir el llibre per esbrinar-ho.

En el meu tercer post comentant l'obra, penso parlar una mica de tot plegat inclòs en final de la novel·la. Segurament no caldria -bé, de fet,no cal- però ho faig de tota manera: avisar als qui no els agrada que els expliquin com acaben les pel·lícules ni les novel·les abans d'haver-les anat a veure o abans d'haver-les llegit ells primer... No us llegiu el post, i ja està. El meu blog és casa meva i allà hi faig el que sembla. Quedi tothom avisat.

La muerte lenta de Luciana B., de Guillermo Martínez 1/X

La muerte lenta de Luciana B., de Guillermo Martínez . Ed. Destino. Col. Áncora y Delfín. Vol. 1100. Barcelona. 2007

Fa un munt de dies que volia començar a parlar-ne, a explicar-m'ho a mi mateix per escrit. però ja sabem que el treballar fa perdre l'escriure i fa una temporada que anem de cul. ;-(

Tot va començar ara fa un mes o mes i mig, el temps fuig tan de pressa! Anava cap a Sant Saduní a veure la família, de manera que devia ser prop de la una de migdia. Per la ràdio parlaven d'aquest llibre i del seu autor, Guillermo Martínez.
En deien meravelles així com de l'èxit d'una altra novel·la de G.M. Los crímenes de Ofxord, que va ser Premi Planeta a Argentina el 2003, i de la qual, pel que sembalva ja s'estava fent o s'havia fet una adptació al cinema, que s'ha d'estrenar ben aviat, però ja al 2008.

La gràcia consistia a que hi havia un final prou ben aconseguit -totalment obert- com perquè tothom es fes la pregunta de qui és el culpable.
L'autor parlava amb una naturalitat exquisida i explicava molt tranquilament tot un munt de coses de les quals vaig retenir espacialement això:
a. Qque malgrat ser doctor en matemàtiques, ell es considerava escriptor per sobre de tot.
b.Va posar émfasi en els seus primers llibres de contes

c. Va reconèixer una influència literària directa d'Henry James.
d. Explicà amb prou força de seducció que en el seu llibre s'hi tractava el tema de la proporció del càstig pel mal comès.
e. Que alguns lectors li havien reconegut que se l'havien llegit d'una tirada. Força irresistible, sinònim d'èxit total via boc a orella.


Per tot allò explícit que vaig sentir i sutileses que vaig endevinar, però que ja no recordo, sé que en vaig treure la idea que calia córrer a comprar-lo i llegir-lo. I així va ser.