31.5.09

Les eleccions al Parlament europeu del 7 de juny 2009


Foto SGR

El passat diumenge 7 de juny hi havia convocatòria electoral. Vint-i-set països europeus convocaven a les urnes els seus electors.

Nosaltres vam a nar a votar al col·legi habitual, l’IES Lluch i Rafeques. Eren prop de les cinc de la tarda i vaig tenir la sensació estranya d’haver-me equivocat de lloc. Les tres taules de l’aula eren completament buides i a la nostra, l’amiga O*, que hi estava com a interventora, ens va confirmar que la participació no arribava al 25 per cent.


Bé, poques hores més tard es va anar confirmant la baixíssima participació electoral a tota Europa i a Catalunya en particular.
La dreta s’imposa i les esquerres, esmicolades, amb prou feines mantenent el no res d’escons que les mantén vives. Tot se’m fa estrany: la campanya electoral vergonyant en la majoria d’aspectes, inclòs el fet que els periodistes de la televisio fessin el seu boicot particular a la campanya per enèsima vegada.
Recordo aquell famós eslògan del programa “Oh Europa” : “me la imaginava més gran” … ara caldria canviar-lo per “me la imaginava més sana” … i li podriem demanar a l’Espriu que composés un altre poema on el desencís no fos amb la pobra “bruta i dissortada” pàtria, sinó amb l’Europa sencera.

Hi ha qui recorda l’exemple de països com Brasil on el vot és obligatori. I qui recorda amb ironia que ens calia una Europa ben domocràtica per poder exercir el dret de “no votar” com a única opció vàlida i digna per expressar el rebuig contra l’actual classe política!

Es va fer didícil fer comentaris coherents sobre aquesta situació després de veure la manera esperpèntica -i tanmateix acurada- que els còmics de “Polònia” van triar per retratar la jornada electoral: un "sense sostre" entrant en un collegi electoral confonent-lo amb un Seu de Càrites! I la reacció criminal de la presidenta de la mesa electoral, obligant-lo a votar “tant si vols com si no vols”… Una cosa així havia experimentat jo el diumenge a la tarda.

El darrer blog de vergonya el vaig veure fa uns dies, mirant les intervencions en directe d’alguns des nostres representants polítics als Congrés dels Diputats: el representant de UPN , el del PSOE i en Ridau d’ERC... Nul·la auticrítica i cap proposta creativa.

No he aconseguit escoltar ni una sola proposta d’aplicar estratègies que serveixin per augmentar la participació per properes escomeses ni tan sols per racionalitzar la despesa indecent d'aquest tipus d'elecions. Horror!

Jo sóc dels que ja tinc assumit des de molt jove que acceptat el joc de les urnes i els votants, n’hi ha prou amb el 10% de votants per donar validesa a les votacions, i amb el 5% o menys i tot, també. A la taula del Bernat qui no hi vol ser no hi és comptat.

Però una cosa no treu l'altra: cal aprofitar els temps de crisi per ser imaginatius i trobar noves maneres de votar.
Entre el vot obligatori i l’abstenció de més del seixanta per cent, a mi sí que se me n’acut una solució intermèdia: que qui volgués votar hagués de demanar-ho explícitament amb una certa antel·lació, obtenint així una cartolina que permetés l’accés a la mesa electoral del dia de l’elecció.
Així s’evitaria malbaratar diners públics en quantitats substancials: es podria estalviar en meses, urnes i paperetes i, sobre tot, en les extraordinàries despeses per dietes al personal de transport, neteja, seguretat, i presidents i vocals de meses i urnes.
Potser, això comportaria, de retruc, poder estalviar, per innecessària, una publicitat electoral indecent, fastigosa i ridícula, que costa milers de milions d’euros als contribuents.
Que se'n podrien fer de coses importants en comptes d'enganxar cartells patètics que embruten el paisatge urbà i el paisatge rural, tot fent befa a la intel·ligència dels ciutadans!

Potser algú trobarà algun petit inconveient a la meva proposta... El món és ple de de gent que dedica més temps a trobar problemes que a cercar solucions. Us proposo que us estalvieu crítiques inútils -a les que jo no dedicaré gaire temps, aviso- i dediqueu tota la vostra intel·ligècia -oi?- a polir la meva proposta o a fer-ne d'altres de semblants o de molt millors. Segur que n'hi ha una munió per inventari implementar. Això sí, ho haurem de fer nosaltres. No ho deixeu en mans dels polítics que tenen a bastament demostrat que no saben què fer o sabent què cal fer no ho volen aplicar. És molt difícil treure el picarol al gat, però encara ho és més treure-li la merda !

_____________

Enllaços

JPQ. Una temporada en el infierno. Las elecciones vistas por 26 periodistas
Hiperpolis. Desafecció
Entrellum. Europa moribunda
Francesc Puigcarbó. Ja he anat a votar

30.5.09

La dama del bus. Mérignac-Bordeaux




Fa dos mesos exactament. Era a Mérignac i duia a la mà la càmara fotogràfica. Feia uns dies que havia anat seguint les imatges que el mestre Juan Pedro Quiñonero caçava per París.
"Todo se pega menos la hermosura" sé que hi ha que diu ... I en part és veritat. Vaig voler imitar el mestre. Vaig engegar, apuntar i disparar. Tres fotos. Aquesta és la bona. Les altres ja fa temps que les vaig esborrar.


Així que, Juan Pedro, te la dedico, valgui el que valgui... com a homenatge a la teva gran idea de caçar in situ imatges de les belleses de París, tot eternitzant la fugissera bellesa de moments irrepetibles.
Sí, fou per imitació que vaig pasar uns dies a Bordeus amb la càmara a punt de disparar, i vaig veure com n'és de difícil caçar imatges extraordinàries. Estic girebé convençut que a tu, amic, aquesta image també t'hauria agradar crear-la. Oi? O no?


À Madame,

Madame, j'espère que vous saurez me pardonner d'avoir osé vous prendre en photo dans ce contexte. Remarquez que nous étions tous à bord d'un bus, donc qu'il n'y avait pas de mal à ça.

Or si ça vous arrivait de vous voir sur Internet et que ça vous dérangeât, vraiment, pour une raison quelconque, vous n'avez qu'à me le signaler et l'enlèverais du blog aussitôt.
Par contre, je vous demande de bien vouloir prendre cette photo comme un petit hommage à votre brin de coquetterie qui ne fait que rajouter du charme à votre immense beauté.

Bien amicalement


______________

Foto al bus 50 de la línia Mérignac-Bordeaux. Març 2009.
Autor: Sani Girona. Copyright : tots els drets són de la senyora de la fotografia.

Les mil i una cares de la felicitat

En el llarg periple de promoció del seu assaig, el llibre Por qué somos como somos, Eduard Punset es va passejar per un munt d'estudis de televisió. Jo el vaig caçar tres vegades, una que no recordo, la segona al programa d'Andreu Buenafuente i la tercera a la cadena CNN.

Sense haver comprat ni llegit el llibre, per acumulació de repeticions em vaig anar convencent que ja me'n sabia alguns trossos de memòria. De l'allau d'exemples que aportava en cada entrevista, sempre el mateixos o gairebé, n'hi va haver un que em va interessar particularment, i és que el feia referència al tema de la felicitat:

Punset va repetir a cada entrevista, aquesta cançó aproximada:
M'he trobat gent a l'aeroport que m'ha vingut a saludar i a preguntar coses com aquesta: "¿És possible ser feliç de manera permanent?" I jo vaig contestar que, evidentment, no, no era possible. Que tan impossible era estar permanentment feliç com ser permanentment infeliç. Que la felicitat, per definició és un estat provisional.

I va afegir la idea clau: el meu gos, quan més feliç és és quan jo arribo a casa i endevina que li posaré el menjar al plat. Les festes que em fa el gos són la mostra més palpable que és completament feliç en l'espera i en la il·lusió del moment que en què tindrà el menjar.
Ara bé, quan li deixo el plat i es posa a menjar ... tot s'ha acabat. Fi de l'emoció. Fi de la felicitat (?).

Aquesta manera d'explicar la felicitat com a conjunt emocions acumulades en l'espera del moment d'atényer la felicitat és prou ben trobada, tot i que no deixa de ser una idea ja sabuda i tan vella com el cagar ajupit: és el plaer del seductor somiant aconseguir vèncer la voluntat de la seva víctima; el plaer d'imaginar i preparar un viatge, tots els viatges, plaer tan plaent o més que el viatge mateix, que de vegades pot resultar fatal; el plaer fet de barreja de renúncies, d'esforç i de patiment invertits en aconseguir una fita; és la pastanage del ruc; és l'amor dels amants adolescents; l'amor prohibit dels amants adults... "Bonheur des amants, bonheur des intants", diu el poeta...
I per dir-ho tot, mutatis mutandi, la felicitat com a premi final a la virtud... no és també això el que proposen totes les religions ?
Em pregunto finalment si Punset tindrà en compte, per a succesives entrevistes o per a un proper assaig, l'exemple de felicitat i catarsi col·lectiva real de milions d persones viscuda per procuració, per mitjà de la identificació emocional amb un equip de jugadors que s'esforça i guanya.

No em puc estar però d'afegir el que he trobat aquests dies rellegint la primera novel·la de Benedetti Quién de nosotros (1953): una imatge de la felicitat que no té res a veure amb l'anterior. Una imatge de la felicitat muntada sobre la ignorància i sobre la inconsciència. Mens aparatosa que l'anterior, però igualment certa...

Primera parte. Miguel.
Capítulo 19

Hace un momento tuve la intención de registrar la vuelta de Martín [el seu fill]; luego. la de la nena [la seva filla Adela](...)
La carita de mi hija posee una ternura de animalito, una ternura que nunca es calculada, que le brota tan espontáneamente como el llanto o los mocos. (...)
Martín jamás me desconcierta. No es muy inteligente ni sensible y gozará despeocupadamente de la vida; vivirá sin enterarse de su insignificancia, y ésta es un variante, acaso la única posible, de la felicidad. Adelita, en cambio, estará siempre enterada de sus inhibiciones. (...) .
Mario Benedetti. pg 69-70. Quien de nosotros. Punto de lectura. Ed. santillana

Així doncs Benedetti ens recorda, -tampoc no descobreix res- que el saber i la reflexió poden ser fonts d'infelicitat, mentre que la ignorància i la despreocupació poden ser font de felicitat absoluta.

Llàstima doncs que la felicitat, de la qual sabem que forçosament és provisional, temporal i fugissera, a sobre, la venguin tan cara!

________________


20è aniversari de Tian'anmen. Pequín 1989

Ja fa dies que sento a parlar d'aquest aniversari. Tot i que la famosa foto de l'heroi que s'enfronta al tancs és del dia 5 de juny. Bé, com al maig del 68... la revolta xinesa té la seva capvuitada per davant i per darrere.

De fet, aquella foto, que vaig treure d'un vell número de la revista National Geographic, tot i que té data precisa de naixement, es pot dir que és atemporal i universal, car des del primer dia en què fou publicada es va transformar en una icona del poder i la força de l'individu enfrontat al que sigui i a qui sigui quan lluita a cos descobert sense por a la por a la mort i sense més armes que coratge i la convicció. Per sort aquesta és l'actitud positiva dels herois del món. Per desgràcia aquesta és també la posició dels terroristes suicides.







D'aquí ve que, ara que s'acosta el 20è aniversari d'aquella foto històrica, decideixo incorporar-la com a post al blog i canviar-ne la imarge-icona de l'encapçalament . La foto la deixo tal qual la vaig manipular quan vaig decidir de fer-la una mica meva i convertir-la en icona del meu blog.

Per a tot el que queda de primavera i potser fins a principis d'estiu, he triat per il·lustrar el blog una de les fotos favorites d'Aremac, un dels meus fotògrafs admirats, que té penjades a flickr i que em va permís explícit per utilitzar les seves fotos. Danke schön, Aremac !

___________________


Enllaços


Viquipèdia.

1. Protestes de la Plaça de Tian'anmen de 1989

2. Los Angeles Times.
Tiananmen anniversary unimportant to China's youth.
Many are happy with the government and the country's direction and don't want to learn about the brutal crackdown in 1989.


3. La Chine crispée à l'approche des 20 ans de Tian'anmen

I'll follow the sun


I'll follow the sun, première mise en ligne par aremac.

Je la prends pour illustrer mon blog jusqu'au début de l'été.Merci !

23.5.09

Se'n va Mario Benedetti


Tots els qui han llegit La Tregua han gravat el nom de Benedetti en el llibre d'or dels records imborrables.
Jo vaig fer-ho a principis dels vuitanta, i els efectes d'aquella història trista d'amor i mort entre Martín i (Laura) Avellaneda em van arribar molt endins.

Recordo molt clarament que un cap de setmana, potser un any o dos després d'haver llegit la novel·la, em vaig assabentar que a Prats de Lluçanès en projectaven la versió cinematogràfica, i li vaig proposar a la Paqui que l'havíem d'anar a veure.
Sempre m'ha interessat el cinema basat en obres literàries i encuriosit la manera de versionar-les.
Crec que vam marxar de casa ja molt tard al vespre i amb temps que amenaçava neu. I que en arribant a Prats ja va començar a nevar fluixet, erò per inconsciència o despreocupacó no en vam fer mass acas. En sortir, vam decidir que faríem el que calgués per tornar a Vic, amb mig pam de neu a la carretera. Probablement foren els àngels o els arcàngels qui ens van ajudar a no quedar atrapats a mig camí i a no tenir un accident que era el més probable patir en aquella carretera en aquells llavors tan poc transitada com perillosa.

Així, La Tregua constitueix per a mi una doble experiència vital que me la fa del tot inoblidable.

La lògica vital hagués imposat a aquella relació, tan banal per altra banda, la d'un home de cinquanta anys que es veu seduit per la bellesa d'una dona en la plenitud de la seva joventut, una enfermetat del protagonista o una impossibilitat vital o social que hagués calgut vèncer. Benedetti opta pel desenllaç tràgic de la mort de Laura, que tornarà a deixar així en Martín en la situació d'inanitat en la que vivia abans de conèixer-la.

La "treva" del títol és doncs el parèntesi vital que li és regalat en forma d' oportunitat de disfrutar d'un nou impuls vital en forma d'enamorament i d'amor. Petita treva temporal enmig d'una "guerra" vital.
La mestria de Benedetti consisteix a fer viure al lector el crescendo d'aquella relació en l'esperit d'un home mediocre i resignat a esperar una jubilació associada a la idea d'ocàs total.
I potser encara més a fer-li aceptar la tragèdia de la mort de la jove Laura, com a improbailitat possible, com a final de la treva...

Lunes 24 de Febrero

Es evidente que Dios me concedió un destino oscuro. Ni siquiera cruel. Simplemente oscuro. Es evidente que me concedió una tregua. Al principio, me resistí a creer que eso pudiera ser la felicidad. Me resistí con todas mis fuerzas, después me di por vencido y lo creí. Pero no era felicidad, era sólo una tregua. Ahora estoy otra vez metido en mi destino. Y es más oscuro que antes, mucho más.

Benedetti va escriure un clàssic d'una vigència perpètua. Una lliçó extraordinària d'educació sentimental vàlida per a tothom a qualsevol edat de la vida.
No sé si està escrit el poema invers al de Benedetti. La història d'una dona que retrobi en l'amor d'un jove el vertader amor de la seva vida o l'impuls per fer front a les noves etapes que s'obren després de la flor de la joventut. No dubto que la vida diària estigui al a dir que plena d'aquestes d'exemples d'aquest tipus de situacions, amb variant infinites, però val a dir que el relat de Benedetti és d'aquelles ficcions que superen la po`tica de la realitat.

He llegit que en el comiat de l'autor, ha nascut une lema precís i adequat que la gent s'ha inventat com a homenatge a l'escriptor: " ¡Gràcias, Mario !" així de curt i de substancial.
Gràcies per deixar-nos tanta bona poesia i tanta bona prosa, per deixar.-nos també un exemple de vida compromesa amb les idees d'honestedad i de justícia social.
Descansa doncs, amic i mestre, allà a l'olimp on resideixen tots aquells que foren a la terra homes bons, i que quan ens deixen es converteixen en els únics déus que mereixen la nostra fe i el nostre respecte.

___________________


L'amiga Mabel, en retorn d'un .pps que vaig enviar, em va enviar tres poemes d'en Mario, un dels quals m'abelleix d'incloure aquí com a homenatge al mestre i proposta vital per a tothom:


Defender la alegría

Defender la alegría como una trinchera
defenderla del escándalo y la rutina
de la miseria y los miserables
de las ausencias transitorias
y las definitivas

defender la alegría como un principio
defenderla del pasmo y las pesadillas
de los neutrales y de los neutrones
de las dulces infamias
y los graves diagnósticos

defender la alegría como una bandera
defenderla del rayo y la melancolía
de los ingenuos y de los canallas
de la retórica y los paros cardiacos
de las endemias y las academias

defender la alegía como un destino
defenderla del fuego y de los bomberos
de los suicidas y los homicidas
de las vacaciones y del agobio
de la obligación de estar alegres

defender la alegría como una certeza
defenderla del óxido y de la roña
de la famosa pátina del tiempo
del relente y del oportunismo
de los proxenetas de la risa

defender la alegría como un derecho
defenderla de dios y del invierno
de las mayúsculas y de la muerte
de los apellidos y las lástimas
del azar
y también de la alegría.

3.5.09

Apunts tècnics: video i música

Quant al video:
He recuperat un PC actual del mes de febrer i hi he trobat una anàlisi comparativa sobre els millors servidors de videostreaming disponibles pensant sempre amb serveis gratuits.

El que ja sabia :
1. Que el millor servidor gratuit amb molta distància al capdevant és
VIMEO www.vimeo.com
2. En segona, tercera i quarta posició hi ha
JAYCUT www.jaycut.com
DAILYMOTION www.dailymotion.om
BLIP.TV blip.tv
respectivament

El que no sabia:
1. Que en prestacions, el servidor Jaycut passava per davant a Dailymotion
2. Que hi havia un bon nombre d'altres servidors de video dels quals ni tan sols n'havia sentit parlar:

Break www.break.com
Dalealplay www.dalealplay.com
Guba www.guba.com
Live Video www.livevideo.com
Megavideo www.megavideo.com
Photobucket www.photobucket.com

i bé, de fet ... queda demostrat que ho calia.

Quant a la música:
Mita J* em va fer descobrir el servei blip.fm, que a més de ser gratuit aporta moltes altres satisfaccions.
Buscant les teves cançons preferides et vas composant la teva pròpia llista personal de música e tota mena: jazz, clàssica, reagge o rock !
En l'argot del servei, blipar una cançó és triar-la personalment, i afegir-la a la playlist, però també es poden "xuclar" cançons d'altres DJs , és a dir, de d'altres membres abonats al servei,
clicant simplement sobre una icona per reblipar la musiqueta.



Per allò de la lei de Murphy, no hi h hagut manera de trobar-hi unes quantes de les meves musiquetes que em faria molta il·lusió trobar, però val a dir que els aspectes positius són infinitament superiors als petits detalls negatius... com el fet que de tant en tant, en clicar sobre una cançó, apareix un frustrant missatge de "no disponible".

Ente les moltes gràcies que té blip.fm us en presento algunes:
1. La meva playlist a Blip.fm, en el seu estat actual és aquí: blip.frm/sgironaroig
2. Veureu que fins i tot ofereixen la possibilitat de generat un codi per inser-lo en webs o blogs.
Gràcies !
3. Ens deixen escollir entre escoltar la llista de reproducció sencera de més antiga a més recent o en ordre invers, de baix a dalt, però es que, a més,
4. ens deixen moure de lloc les cançons, que queden emmagatzemades per ordre cronològic de la nostra tria.
5. Avui mateix hi he descobert una cantant brasilera, Adriana Calcanhotto que em fa molt de tilín!
6. Tot plegat, i per aquest preu insuperable,... em sembla un gran què...

Tinc una dotzena de DJs preferits que vaig clicant de tant en tant per veure si trobo entre les seves llistes -alguns són de xifres astronòmiques- alguna cançó que em cridi l'atenció.
Tinc també una desena de "seguidors" de la meva llista de reproducció que em fan sentir acompanyat i tot. Un gran servei, que us recomano, vaja.

El plaer complet el trobo ara compartint amb vosaltes aquesta informació, valgui el que valgui,
tot dient-vos que mireu si hi ha res que encara no sapiguessiu i us pugui interessar.
S'admeten consells i informacions complementàries ;-)

"Ahí ven o maio" 2009

Dedicat a Emilio Castro


L’amic Emilio, convidant-me a anar a fer uns tallers de TICE aplicats al FLE a Santiago de Compostela allà a principis de desembre del 2008, va desencadenar un petit tsunami amb uns efectes col·laterals positius que encara duren ara.

El desembre es va iniciar allò que al febrer va acabar sent un gran descobriment. Em va parlar del poeta i cantautor gallec Luis Emilio Batallán que havia musicat el poema Ahí ven o maio.

Vam trobar a INternet un videoclip a Youtube on es veuen velles imatges entranyables de les festes del Maios de 1931 i 1934, i després d’altres de molt més recents on es mostra com es munten al carrer aquells ninots cònics, enflorats i enfruitats, envoltats pels noiets amb bastons a les mans que fan servir per a realitzar els balls i marcar el ritme, tota una litùrgia pagana que es remunten lluny en el temps.

Em va explicar en David Garcimartín que Os Maios són unes escultures florals que tenen el seu origen en les festes celtes en honor a la primavera comuns a diveros pobles celtes, especialment a les festes irlandeses que se celebren també el primer de maig.


Ala web Galicia espallada hi vam trobar un treball força interessant on s’explica molt bé tot això:

"El Ciclo Anual Festivo en el Mundo Celta. Por Santiago Bernárdez Martínez. Estudiante del curso de "Especialización en Estudios Célticos" 2002-2003 de la Universidad Internacional Menéndez Pelayo. Para el Profesor D. Fernando Alonso Romero (Módulo de Etnología Celta)."

Allà s’hi pot llegir que dins de les festes que puntuen l’any celta, hi ha la festa del primer de maig o festa de Beltane, o Beltane, o Bealtaine (en gaèlic irlandés), Bealtuin (en gaèlic escocès), Calan Mai (en galés, semblant ja al terme gallec de Calendas Maias...

“ El primero de mayo.

Este día de fiesta era llamado Beltaine, probablemente en dedicación al dios Belenos aunque hay quien le atribuye el protagonismo de esta festividad a Cernunnos. Mientras sabemos que "tene" claramente significa "el fuego", no está tan claro si "Bel" es referido a Belenos, un dios pastoril de las Galia, o es "bel", que vendría siendo "brillante" en proto-celta. Aunque el legendario poeta galés Taliesin habría dicho que: "Beltain es una fiesta consagrada al dios Belenos, "Aquel Brillante".

De aquellos fuegos sagrados eran reencendidos todos los fuegos de los hogares, así se conseguían bendiciones de la misma forma que en Samhain. La gente y los ganados saltaban entre las hogueras en un ritual simbólico de purificación y protección. Era entonces que se podía ver un futuro inmediato de vida más fácil y fructífera por lo que la celebración tendría un carácter más lúdico que las dos anteriores. El Beltaine marcaba el principio del verano celta y su significado era más bien el opuesto a Samhain.

Lo más común serían los "Maios figurativos", estos por lo General serían grandes figuras de ornamento vegetal y forma cónica alrededor de las cuales se cantan coplas críticas y/o de homenaje a la reina o el rey del mayo.”

Tot això per anar a parar al començament: l’ Emilio em resumia tot el poema de L.E. Batallán en una estrofa d’aquelles que, una vegada escoltada, ja no s’oblida mai més:

Pra min non hai maio / Pra min sempre é inverno


Poema de Manuel Curros Enríquez (1880) Aires da miña terra.
Música e interpretación: Luis Emilio Batallán.
Álbum: Ahí ven o maio (1975)

Ahí ven o maio
de frores cuberto….
puxéronse á porta
cantándome os nenos;
i os puchos furados
pra min estendendo,
pedíronme crocas
dos meus castiñeiros.

Pasai, rapaciños,
calados e quedos;
que o qué polo de hoxe
que darvos non teño.
eu són vos o probe
do pobo gallego:
pra min non hai maio,
pra min sempre é inverno!

Cando eu me atopare
de donos liberto
i o pan non me quiten
trabucos e préstemos,
e como os do abade
frorezan meus éidos,
chegado habrá estonces
o maio que eu quero.

Queredes castañas
dos meus castiñeiros?
cantádeme un maio
sin bruxas nin demos:
un maio sin segas,
usuras nin preitos.
sin quintas, nin portas,
nin foros, nin cregos.


Aquell passatge concret ens recorda un dels temes del Halloween anglosaxó: els nins passant per les cases -com aquí per caramelles- demanant alguna almoina: dolços o monedes, el famós “trick or treat”. I és en aquest context que apareix la meravellosa estrofa on diu:


Passeu, passeu, però sapigueu que no us puc oferir res…

Sóc el pobre més pobre de tot el poble gallec…

Per a mi no n’hi ha de maig

Per a mi sempre fa hivern


Sé segur que en el meu cap ho vaig associar a aquells contes de pobres que de petit m'explicava la meva iaia, el conte d'en Peret de rescallengües, aquella família tan pobra tan pobra que no tenia gairebé res per subsistir. Només un pernilet per Nadal. I quan el pobre que venia a demanar almoina va sentir aquelles paraules li va dir a en Peret que ell bé que se'n deia de Nadal, i que per tant, ja li podia donar el pernilet ! L'humor florint sobre coixins de pobresa, d'ignorància i d'ingenuitat, per acabar amb rebrots d'astúcia, coratge i sang...



De la cançó d'en Batallán jo vaig voler treure'n una idea de força consistent a imaginar el vers contrari: Per a nosaltres, habitants del primer món, de fet el que no tenim és hivern, per a nosaltres tot és maig…totes ens ponen ... i aquesta idea no deixa de ser l’equivalent salvatià dels versos antològics “primavera d’hivern, primavera d’estiu, i tot és primavera...” només que molt menys poètic, i molt més dramàtic.


Bé això sembla que ha estat així fins l’arribada d’aquesta crisi que ho trasbalsa tot i que pot seguir transformant completament, i de manera irreversible, el tipus de vida arauxada que hem anat seguit fins ara, conreant la irracionalitat, durant els darrers 15 o 20 anys.

Tanmateix, el més important és el que tot això m'ha comportat a nivell personal: tu, Emilio, i Gabriela; Gabriela i tu. La feina ben feta als tallers; el contacte amb col·legues més joves; Santiago i el museu Pedagóxico de Galicia; el barri de la Catedral; la biblioteca de la Universitat i la copa al Parador; Ferrol i les drassanes d’Astano; la nostra amistat i les circumstàncies que em van permetre d’estrendre-la a la de la dama de Sar, LVH, ànima bessona i amb qui tinc la sensació d'entrendre'm perfectament, tot plegat fou ja un "Maio" en ple hivern, i una gran joia poder gaudir-ne tan intensament.


És tot aquest conjunt de records i de vivències que ha trenat tot un immens ram de flors que jo volia penjar sobre el nostre “Maio” particular, justament avui dia 1 de Maig del 2009, per tal que el nostre sigui el tòtem pagà més bonic de tots, un déu vestit de flors i de fruits d’amistat sincera i perdurable.



_____________________



Enllaços


Imatges de la festa Os Maios celebrats a Poio i a Combarro l’any 2006.

Beltaine en français Mythologie celtique

Beltane in English Celt Mythology

Finançament i futbol

M'han enviat des de Madrid un missatge xifrat que reprodueix o bé una conversa telefònica entre un parell d'alts responsables del PP estatal, o bé una conversa de despatx ministerial, o de despatx autonòmic de la C.A. de Madrid, o bé entre elements descontrolats de les màfies madrilenyes...

"(...) Esa derrota del Real Madrid esta tarde ante el Barça, tan humillante para media España y tan excitante para los periféricos nos va que ni pintada, porque nos permitirá poder rebajar la financiación a los catalanes en varios miles de millones de euros. Lo concretamos la semana que viene... No hay desgracia que por bien no venga (...)"
(Ànonim madrileny 2.04.2009 al vespre)
Com us podeu imaginar, el meu contacte, una mena de mosca a la pared que tot ho escolta i tot ho sap, no em precisa ni qui ho ha dit ni d'on ha aconseguit aquest scoop preocupant, ni amb quins mitjans ;-). Els espies funcionen així, són discrets per definició.

Esperem que des dels despatxos de la Generalitat fins als de la Casa Gran del catalanisme, i des dels despatxos de les CUP fins als dels PPC (a no confondre amb Partit Parcialment Comunista ;-) prenguin bona nota d'aquesta dada objectiva i siguin capaços de crear estratègies per fer front a aquesta nova agressió que s'està coent a les més altes instàcies governamentals, carregant-la a compte de l'excitació al·lucinògena que provoquen els triomfs opiaciofutbolístics.

Compte, que aquella gent no fan servir vaselina ! Qui avisa no és traidor. Queda dit !

_____________________________


PS .
Per alguna estranya associació mental, em venen al cap aquests versets... Hauré de mirar d'esbrinar quina relació tenen amb el que deia més amunt... s'admeten interpretacions.

Qui serà que no dirà
en veure com s'estarrufa
Qui serà que no dirà...
Plantem-li la llufa?

Plantem-li, ja està!
_______________________