30.10.09

Més debat sobre el llibre electrònic, Internet i el llibre paper

Copio - enganxo el que rebo del Monde d'avui 30 d'octubre

"DÉBATS : LE LIVRE SURVIVRA-T-IL À INTERNET ?
E-book, la grande braderie.
Les nouveaux accès aux textes ne doivent pas faire oublier les droits de l'auteur et du liseur, rappelle Antoine Gallimard, le PDG des éditions Gallimard.
Il ne faut pas édifier de ligne Maginot.
La lame de fond numérique n'a pas encore déferlé sur la chaîne du livre, mais tous les signes précurseurs sont là, souligne Bruno Racine, le président de la Bibliothèque
nationale de France.
Tout ce qui est solide se dissout dans le numérique.
Pour Rémy Toulouse, le directeur des éditions Les Prairies ordinaires, la lecture attentive et critique est menacée de marginalisation."

Bé, efectivament cal prendre's seriosament la revolució total que suposa el llibre digital, i cal prendre's igualment en serio les conseqüències económiques que tindrà la progressiva implantació de l'ebook.

Ara bé, no estic del tot d'acord amb en Rémy Toulouse. No crec que la lectura crítica i atenta estigui amenaçada. La seva és una afirmació exagerada i probablement interessada.

"La verdad es la verdad, dígala Agamenón o su porquero" (Feia dir Machado a Juan de Mairena ).
El mateixpodem afirmar nosaltres e l'estupidesa. Un es pot dit Rémy Toulouse i vessar-la completament!

Fa molts anys que tots llegim de tot a les pantalles dels ordinadors. Té sentit dir ara que tot el que estem llegint a la pantalla no serveix per a res, que pel fet de llegir en pantalla perdem capacitat decomprensió i de raonament crític ? No al dedicar-nos gaire estona a contradir aquest Rémy.

Dubto que jo canviï el format paper pel format electrònic de la nit a l'endemà, però no em penso negar a llegir un llibre en format electrònic com si fos una aberració!

Són els escarafalls que s'han fet sempre des de fa anys davant de les novetats i l'evolució de les tecnologies. Però es va veient que tot ni la televisó ha matat el cinema ni Internet matarà el llibre. Els suports cuturals es transformen però la cultura es manté. O així cal esperar-ho, oi?

___________________

Enllaços

L'avenir numérique du livre par Roger Chartier (Le Monde).

El futuro del libro, en un mundo digital

Pas de SMIC pour les écriveurs numériques

_

29.10.09

El futur proper dels ebooks: màquines multifuncions (blocomentari)

Començo aquí una nova experiència, Pere, la que en el post anterior vaig dir que encetaria: a partir d'ara, posar al blog tot el poc o molt que abans escrivia a l'espai de comentaris dels altres blogs. Al teu blog, en comptes del comentari t'hi deixaré un enllaç a aquest postcomentari ;-)

M'ho prenc com una experiència "flexible", com indica el títol del meu blog, és a dir amb el dret de canviar d'opinió i fer-me enrere -de savis és rectificar- tantes vegades com calgui o vulgui.



Blocomentari : El futur proper dels ebooks: màquines multifuncions

En Pere, de Saragatona escriu
Quin e-book t'emportaries a una illa deserta?


"Aquí teniu, més o menys, el que hi ha de moment. Ara, no dubto que en un futur no massa llunyà veurem lectors molt més sofisticats: tots permetran els colors i, sobretot, afegiran més prestacions, no només la d’escoltar música que ja existeix, de flexibilitat, que també existeix –va per tu, xurri- sinó la possibilitat de fer
fotografies, de mirar vídeos, de jugar al que sigui, de GPS... Per què, qui
vol un aparell que només serveixi per llegir llibres?"



Aquesta projecció de futur que fas, Pere, em sembla força versemblant i diria que lògica. I la pegunta final és una gran pregunta. Ambdues idees van prou lligades i em fan pensar de seguida en diverses respostes possibles:

Ahir, a Barcelona, en el marc de les actuacions que l'Ajuntament du a terme per tal d'apaivagar una mica la frustració i la mala baba ciutadanes, sembla que la policia municipal va actuar contra una sèrie de perruqueries xineses que oferien serveis sexuals complementaris als de tallar cabells. Uns serveis de perruqueria anoments "amb final feliç".

Doncs bé, això del final feliç és, probablement, el que em sembla que podria contribuir a fer triomfar els ebooks. L' empresa que abans s'atreveixi a integrar-ho en els seus models de gama alta -la funció "final feliç" - serà la que imposarà el model estàndar que inundarà el mercat.

Com tu, crec que l'èxit dels ebooks està superassegurat pel fet que probablement es convertiran en els nous mpx del futur proper. Ningú no voldrà un ebook que només permeti llegir llibres, això és impensable en l'estat actual de la tecnologia. Tothom voldrà tenir, com a mínim, l' ebook mp10 (10 en 1 ): potser en diran ebooks per dir-ne alguna cosa, però és més que segur que seran màquines multifuncions: una mena d' ordinador-iphotelèfon-reproductordemúsica-televisor-gps-fotocàmara-consoladejocs3D-gravadordevideo-discdurmultimèdia-ebook-orgasmatró-etc...

Com apuntava més amunt, aquesta darrera funció de consolació sexual, d'entrada pot sorprendre més d'un/a, però de ben segur que molt aviat es normalizarà, banalitzarà i assegurarà un èxit de vendes sostingut.
Si intento imaginar com podria ser aquest model, se m'acudeixen uns quants dissenys que tenen a veure amb el tipus de suport de l'ebook. No us en dono més detalls perquè m'afanyaré a presentar una patent abans no em robin la idea!


28.10.09

Comentari twittesc al post de Saül Gordillo i solució "tècnica" definitiva.

La cosa ha anat així.
He vist a la llista dels meus Quintaessencials que Saül Gordillo havia escrit un post amb el títol:
Saül Gordillo www.saul.cat
Corrupció sociovergent o com Garzón ens aixeca la catifa

He volgut deixar-hi un comentari i l'he escrit, però després, per alguna raó que desconec, o no l'he enviat o no ha passat i no l'he vist implementat ! ;-(
Llavors he decidit que com que em feia mandra tornar a repetir més o menys el mateix, li ho twittejaria. He anat al Twitter i allà he vist que ell havia penjat a un enllaç al seu post.
Després se m'ha acudit copiar aquí,, al meu blog, la seqüència twittejada, que és això que segueix:

1. saulgordillo Corrupció sociovergent o com Garzón ens aixeca la catifa http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/149139 from web

2.sgironaroig @saulgordillo He deixat un comentari at teu post però no apareix.No sé si no ha passat per alguna raó què> from web in reply to saulgordillo

3.sgironaroig @saulgordillo Irrita molt veure que al cap d'una estona d'escriure el comment s'esfumi...Hi tornaré. Tens tota la raó però dues coses> from web in reply to saulgordillo

4. sgironaroig @saulgordillo 1. Deia que en Pujol, amb el q va dir al programa Agora m'ha caigut als peus i ja no li tindré + cap respecte. Demostra ser 1 mafiós també from web in reply to saulgordillo

5. sgironaroig @saulgordillo 2. Deia too que als periodistes us toca anar més enllà de "fer les preguntes"[com dius al final del teu post] q ja pot fer el ciutadà del carrer > from web in reply to saulgordillo

6. sgironaroig @saulgordillo Cal que aneu a visitar tota aquesta gent que se suposa que ha de controlar el pati, començant per l'oficina cat. anticorrupció> from web in reply to saulgordillo

7. sgironaroig @saulgordillo I apunteu les respostes. Cal que trobeu resposta al COM ÉS QUE ha de venir Garzón...I pregunteu a J. Pujol quin és el mal que ens faríem ! from web in reply

8. sgironaroig @saulgordillo si ens digués allò que insinua que sap. Se li va escapar, molt bé, doncs ara cal q digui tot el q sap i q peti qui peti. from web in reply to saulgordillo

+
9. (El que afegeixo ara aquí ):

El que dius, Saül, m'està tot bé rebé, menys la frase final: les preguntes ja les podem fer els ciutadans solets, que som prou grans i les podem fer a tot arreu, i ara sobren canals per fer-ho:
TV, ràdio, Internet (blog, twitter, facebook, etc..)

El que podeu o, més ben dit, haurieu de fer els periodistes, és dur a terme més investigació i fer més seguiment dels afers, i anar més al fons dels assumptes foscos.

Fins aquí el tema de fons, que és el que interessa.


Ara, aquí, un tema "tècnic" secundari: Avui, el problema del comentari "desaparegut" l'he resolt fent anar twitter seguit d'un copiar-enganxar per dir-te el que et volia dir... però el fet que no aparegués el meu comentari al teu blog (sense que se'm precisés que calia que el moderador aprovés el comentari) m'ha fet pensar que hi ha una manera d'evitar-ho, i és:
penjar al propi blog TOTS -absolutament tots- els comentaris que ara deixem als blogs d'altri.

Després n'hi ha prou amb afegir -facultativament- l' URL reduïda del nostre postcomentari al post de referència. Voilà.

Al fet de repetir al propi blog els comentars deixats al blogs d'altri jo en vaig dir
blocomentaris, però la veritat és que fa força mandra reprendre un comentari
ja fet i deixat ben deixat entre d'altres comentaris...
L'aspecte més positiu és que els blocomentaris es poden retocar per millorar-ne l'expressió o matisar algun detall, i després, més tard en el temps, poder encara tornar a modificar-ho si volem.
En canvi, als blogs dels altres, ens poden fer esperar que el moderador publiqui el comentari; si fem alguna errada no la podem corregir (cal esborrar el comentari sencer i tornar-lo a penjar corregit); finalment, si mai canviem d'opinió, no podem editar-la directament sinó que caldria penjar un altre comentari matisant el que ja havíem dit! Uf! Quin tou d'inconvenients, oi?

Ara veig que no cal. No, decididament per a mi s'ha acabat deixar comentaris a les cases blogueres del altres.
No, el que cal és posar els comentaris com a simples posts al nostre blog ! Tots!
Podem copiar la URL i , si cal, un tros de post aliè original i, sobre allò, fer-hi el nostre postcomentari o blocomentari...
Així, ens ho editem al nostre gust -font, color, imatge, i si cal àudio o video - i tot es queda a casa.
Res no ens impedeix tornar al post de referència i, en comptes de deixar-hi el comentari sencer, hi deixem només l'URL, l'enllaç permanent del nostre post.

Confio en què aquesta "idea", tan bertranesca i elemental com genial (-calia pensar-hi-),
sigui el principi d'una petita gran revolució. ;-)
Ja en parlarem a l'Internauta!


________________________

Blocomentari

Comentari al post de Saül Gordillo : Corrupció sociovergent o com Garzón ens aixeca la catifa

Màfialunya ? (II)

Sani Girona Roig ha dit...

Bé, he vist que el meu comentari efectivament ha aparegut al teu blog, Saül!
Segurament calia esperar la moderació del propietari del blog. Lamento doncs haver fet tant de soroll, però -no hi ha mal que per bé no vingui- m'ha servit per decidir, tal com et deia, que en comptes de fer servir l'espai de comentaris dels blogs que visito, a partir d'ara faré servir el meu blog per posar-hi els comentaris.
Aprofito l'avinentesa per preguntar/demanar-vos als periodistes dues cosetes:

1. Que us assabenteu del temps que es tarda en muntar una operació com aquesta Pretoria del jutge B. Garzón abans no es pugui dur a terme (independentment que després es pugui mantenir l'execució en standby, sense dur a efecte, fins que les cirscumstàncies polítiques i/o justiciables del jutge ho estimin convenient..)
i
2. Per televisió surt tothom menys el Conseller Saura. Estaria bé que burxessiu una mica perquè es vegi obligat a dir alguna cosa seriosa i substancial sobre el tema.
Salut!
28 octubre, 2009

_____________

25.10.09

Mai no és tard per descobrir Ryszard Kapuscinski

El passat 4 de setembre, ingressat a la 10 planta de l'Hospital Vall d'Hebron, l'amic T* em va venir a visitar i em va fer un regal valuosíssim.
Em va portar el llibre de Ryszard Kapuscinski Heban (Varsòvia. 2001) en la traducció al català de l'editorial Anagrama/Empúries Eben. (Segona edició, 2008)

La lectura del llibre sedueix des de la primera línia i segueix en progressió permanent o sostinguda fins al final.

"He viscut a l'Àfrica uns quants anys. Hi vaig anar per primera vegada el 1957.
Durant els quaranta anys següents, hi he tornat sempre que hi ha
hagut l'ocasió. N'he recorregut bona part. M'he mantingut lluny de les rutes
oficials, dels palaus, dels personatges importants
(...)
Aquest no és un llibre sobre l'Àfrica, sinó sobre un grapat de persones que
hi viuen, sobre les meves trobades amb ells i el temps que vam compartir.
Aquell continent és massa gran per descriure'l. És un veritable oceà, un
planeta a part, un cosmos polifacètic i extremadament ric."
(...) R. Kapuscinski . Eben . pg. 7

Des del primer capítol Començament. topada. Ghana 1958 fins al darrer: A l'Àfrica, a l'ombra d'un arbre (Adofo. Poblat de la província etíop de Welega), de la mà del periodista recorrem camins impossibles, visitem ciutats meravelloses i patim seds i calors insuportables i en endinsem al Serengueti, on...

"fins on en arribava la vista, es veien grans ramats de zebres, atílops,
búfals, i girafes.
(...)
Com si contempléssim el naixement d món, aqelle
instat tan particular en que ja existien la terra i el cel, on hi havia aigua,
plantesi animals salvatges, pèrò Adam i Eva encara no havien estat creats"

Ho descriu amb una llengua plena de mots i d'adjectius precisos, rics, plens de matisos i colors.
Vet aquí uns exemples que he anat caçant tot fullejant el llibre i trobant les marques que hi vaig posar mentre el llegia:

* cossos neulits
* ulls acalats
* sastres aqueferats
* el cafè es fa malbé, els arbusts s'embordoneixen

* marmanyeres palplantades sense fer res;
* unes dones amb unes grans sellones de terrissa
* Les escaramusses entre la canalla són particularment aferrissades i sangonents
* un altiplà vast i enorme tallat per nombroses valls i corregades
* aigües rabents i tempetuoses dels rius davallen per la llera d'aquests barrancs profunds
* La sort dels que viuen al rampeu de les muntanyes no era gaire més fàcil ni millor
* És l'Àfrica humida del tròpic: esponerosa, embullada, en un estat permanent de germinació (...) * Les herbes alteroses i els matorrals arrombollats l'atacaven per totes bandes
* Però en aquella regió de l'Àfrica, tan reblerta de vegetació, els llogarrets no solen arrenglerar-se al llarg del camí (...)
* Vaig anar amb els nanos a buscar aigua (...) A uns dos-cents metres de la casa s'escolava entre repalasses i vimeteres un torrentiol, amb prou feines un rajolí (...)
* N'hi ha que colguen els cossos [dels cadàvers] sota el trespol de la casa on viu la família
* En Simon -i de gent com ell n'hi ha a balquena- porta amb la bicicleta el gènere que les dones vendran al mercat (...)

Llegint el capítol titulat Zanzíbar aprenem, com en una enciclopèdia, tot l'univers del que va ser el tràfic d'eslaus i de l'esclavatge. Hom té la sensació d'haver trobat "per fi" el text que millor ho explica de la manera més entenedora però a la vegada més completa possible.
El tràfic d'esclaus dura 400 anys (A Nigèria fins l'any 1936) i el nombre d'africans segrestats i transportades en vaixells en condicions infrahumanes al continent americà són entre 15 i 30 milions de persones!

Llegint el capítol Una lliçó sobre Rwanda, ens assabentem de la magnitud de la tragèdia que protagonitzaren els Hutus i els Tutsis a Rwanda el 1994. Mig milió de morts, un milió?

Al capítol Amin [Dada] (pg. 142-151) Kapuscinski diu:

"Un dia se'm a acudir que podia escriure un llibre sobre Amin, parquè Amin és l'exemple clàssic entre el crim i la incultura
(...)
Amin va governar vuit anys. Segons diferents fons d'informació, el
mariscal vitalici va assassinar entre cent cinquanta mil i tres-centes mil
persones (...)"

Al capítol Lalibela, 1975 anem a Etiòpia. Viatgem amb ell i patim com ell un viatge difícil i complicat...patim tota la calor, la sed i les mosques qu va haver de suportar.

"Després un dia de viatge fins a Lalibela. Tota l'estona barrancs rocallosos abrusats com l'interior d'una alt forns, buits, despoblats de gent i de vegetació.
(...)
Finalment, Lalibela. Lalibela és una de les vuit meravelles del món. I si no, hauria de ser-ne una. "

Al capítol Hi haura una festa, Kapuscinski viatja amb un peridista de Kampala al poble natal d'aquest darrer (anys noranta).

"Al començament de l'any, s'apleguen unes quantes famílies, amollen uns quants cèntims i es compren al mercat una vaca. La vaca pastura pel poble; hi té herba a dojo. Quan s'acosta Nadal, la sacrifiquen. Tothom es reuneix per participa en
l'esdeveniment. Tothom vigila que el repartiment sigui just. D'una part substancial
de la sang se'n fa ofrena als avantpassats (no hi ha ofrena més valuosa que la sang
de vaca). La resta es rosteix i es cou de seguida. És l'unic cop en tot l'any que
el poble menja carn. Després es compra una altra vaca i, d'aquí un any, hi haurà una
altra festa"

___________

Un dels auxiliars d'infermeria de l'hospital VH, d'origen senegalès, em va dir que si m'interessaven llibres sobre l'Àfrica i la literatura africana, podia anar a la llibreria La Ploma, prop de la Sagrada Família.

I em va recomanar un autor i un llibre, la referència del qual vaig apuntar al final d'Eben: Amadou Hampaté Bâ i un dels seus llibres Amkoullel l’enfant peul.

Està a la llista d'espera. No sé quan serà però tinc tota la intenció de posar-lo a la meva vida.
A "Som el que llegim", hi trobo això sobe R. Kapuscinski, i ho afeigeixo a manera d'invitació als amics.

"(...) el millor homenatge possible és, ras i curt, llegir-lo, conèixer-lo,
atendre la seva veu, fer-nos partíceps de la seva humanitat, de la seva qualitat
i del seu treball per aconseguir que aquest món sigui, cada dia, una mica
millor.
Perquè aquest polac pertany a una espècie de reporters, viatgers,
escriptors i persones en vies de desaparició, cal llegir-lo."

_________________________

Repugnant cas Millet 3/X

A hores d'ara, sobre aquest cas repugnant ja hi ha escrit molt més del que ningú no es pensava en començar la premsa a destapar la caixa de Pandora del Palau de la Música.

La Vanguardia
Dijous 22 d'octubre de 2009.
"El caso Fèlix Millet desata una feroz pugna entre jueces y fiscales". (pg. 57)

"Millet presionó al "más alto nivel" por el Príncipe de Asturias" (pg. 58)

Regió 7
Divendres 23 d'octubre de 2009
"Millet diu que va obrir un copte a Suïssa per protegir els estalvis després de morir Franco" (pg, 22)
"Un germà de l'expresident del Palau diu que està malalt i que s'ha carregat el cognom" (pg. 22)
El cognom Millet ja gairebé s'ha convertit en anatema a la societat catalana i no són pocs els familiars de l'expresident del Palau de la Música a qui els esquitxa immerescudament la ignomínia dels seus excessos" (pg. 22)

El Periódico
Dissabte 24 d0ctubre de 2009
"Puja el suflé Millet. El fiscal eleva a 20 milions el saqueig del Palau " (portada).


Ara, llegides les informacions d'aquesa darrera setmana, ja són possibles les apostes per veure qui endevina a quants milions d'euros pujarà el robatori dels lladres i quantes persones i institucions més s'hi veuran implicades.

De moment la torrentada ja ha fet molt de mal, però probablement en farà encara molt més, a mida que es coneguin més i més detalls, com ara el de les factures de

"6.700€ en flors"
que declara en la portada El Periódico, o com el que es diu a l'interior, (pg. 17), que
"els reemborsaments al dirigent convergent Àngel Colom consten en dos rebuts
diferents (...) I en la comptabilitat de l'entitat [Fundació Orfeó Català]
hi ha dues sortides per aquest concepte, una del 31 d'agost del 2000, i una
altra, el 15 de setembre del mateix any".

Bé, Artur Mas pot anar de víctima, però el fet és que els esquitxos del cas, li agradin o no, taquen CDC per responsabilitat d'algun -ara- membre de la coalició, com Àngel Colom, no perquè algú el persegueixi. I hi ha també el tema dels fons rebuts per la Fundació Trias Fargas. Legalment? El que sí és clar és que CDC va estar 23 anys al front del govern de Catalunya i bona part del problema es va coure durant aquells anys! Alguna conselleria hi devia tenir alguna responsabilitat en el descontrol i saqueig dels diners que rebia el Palau de la Música... O no?

Tot i que la perspectiva és només la d'uns pocs dies, les declaracions dels advocats defensors de F. Millet i J. Montull explicant la autoinculpació dels implicats es converteixen en ridícules, cíniques i falsàries, i fan créixer la indignació en progressió geomètrica tot convertint-se en una mentida afegida que hauria d'estar contemplat com agreujant a la condemna.

Josep Cuní va fer d'un dels abanderat de la "manifestació vitual" de tots els ciutadans que no entenien com era que el jutge instructor del cas no decretés presó per als inculpats.
Només molt al final de la setmana quan hi va a començar a haver sèrioses desavinences entre els jutges catalans es va començar a parlar del concepte "d'alarma social" a més del de la por de fuga (poca i poc probable) i de la possibilitat que, en llibertat, els inculpats tinguessin marge de maniobra i impunitat per destruir proves, alertar terceres persones i muntar estratègies igual de sibilines que les que els van permetre delinquir a la cara de tothom durant anys i anys.

Per sort per a tantíssims experts que haurien hagut d'adonar-se'n abans, la "magnitud de la tragèdia" és tal que dilueix totes les responsabilitats en un oceà de culpables per omissió i irresponsabilitat, però que probablement tindrà poques conseqüencies.

Només ens queda la mica d'esperança -als qui els en quedi- de pensar que tot aquest terrible desastre servirà perquè els delinquents de rang supermafiós estiguin una mica quiets durant una curta temporada i tot plegt serveixi per netejar molta porqueria.

El que caldria retocar, la llei sobre finançament dels partits polítics i la modificació del codi penal, endurint de veritat les penes per a delictes d'aquestes caraterístiques i magnituds, probablement quedarà com a utopia a implementar cap a finals de segle XXI o mitjan segle XXII.
I tant de bo que m' equivoqui!

_________________


Enllaços

Salvador Cardús. Política i antipolítica
Saragatona. Millet
Francesc Puigcarbó. Palau de la Música? ¡No! Plaza Féliz Millet
El Periódico. Millet retiró 10 millones en efectivo de las cuentas del Palau en 6 años
Google : "Félix Millet" +Palau +corrupció +política

16.10.09

Contra la Ignorància i els tòpics

Una parella amiga ens envia per correu un regal curiós, interessant i útil.

The Book of General Ignorance by John Lloyd & John Mitchinson. Faber and Faber. London 2006.


A la tapa hi han afegit 3 cosetes que equivalen a una mica de propaganda senzilla i d'aquella que ens fa somriure:

El logotip de QI A Quite Interesting Book , que és una col·lecció www.qi.com a tenir en compte.

També una mena de segell estampat que fa així: Over 500,000 copies sold.
I, una precisió-picada d'ullet als entesos: hi ha un pròleg de Stephen Fry i "quatre ratlles" d'Alan Davis.

A una de les pestanyes interiors s'hi pot llegir això:

"Si vostè encara pensa que Enric VIIIè va tenir sis dones, que la terra només té una lluna, que l'Everest és la montanya més alta del món, llavors vostè necessita llegir aquest llibre. Urgentment!"
Una mica més avall, una frase divertida, d'aquelles que couen allà on fa més mal.

"Aquest llibre el farà sentir a vostè molt petit i molt ruc"

A la contraportada hi presenten algunes de les solucions provocadores, pensades per empényer-nos definitivament a començar la lectura del llibre sense esperar ni un minut més:

"Enric VIIIè només va tenir 2 dones
La terra té set llunes
Tots el humans tenim quatre melics
La màquina de vapor es va inventar a l'antiga Grècia
Bangkok no és la capital de Tailàndia
...
La Llum és invisible.


Tot això per acabar amb una nova frase lapidària :

"Everything you think you know is wrong".


O sigui que, a més saber poc, el poc que sabem encara ho sabem malament. Sí decididament, abans de començar la lectura del llibre pròpiament dit ja em sento més petit i més ruc del que em pensava ;-)

Bé, tot el que ens faci riure o somriure és bo per la salut. I en calen bones dosis de bon humor en temps de crisi i de floració de gravissims escàndols sobre corrupció i desgràcies gairebé impensables: 45 persones, treballadors de France Télécom s'han suicidat en poc temps. Països civilitzats?
Per tot això confio que entre dos llibres seriosos, la lectura d'aquesta mena de diccionari de veritats amagades i de precisions contra tòpics m'anirà bé per a la salut mental.


____________________

Repugnant cas Millet 2/X. Lliçons d'economia

L'altre dia, després d'haver passat abans gairebé una hora de conversa telefònica amb l'amic M*, expert en altes finances, vam parlar de l'estat de l'economia a Catalunya.
Dos dies després em va enviar per correu una faula que és tota una lliçó d'economia. Tendenciosa, és clar, però lliçó al cap i a la fi. I tan interessant, que no em puc estar de penjar-la perquè la puguin analizar aquells que, com jo, voldrien ser entesos en matèria econòmica pero no hi entenem ben bé res. Segur que hi ha qui hi entén una mica i ens explica de manera entenedora -confirma o infirma - la moral de la faula...


"LOS IMPUESTOS DESDE EL PUNTO DE VISTA SOCIALISTA


LA PARABOLA DEL SOCIALISMO

Todos los días 10 hombres se reúnen en un bar para charlar y
beber cerveza. La cuenta total de los diez hombres es de 100
€ . Acuerdan pagarla de la manera proporcional en que se pagan los
impuestos en la sociedad de un país, con lo que la cosa sería más o
menos así, según la escala de riqueza e ingresos de cada
uno:


Los primeros 4 hombres (los más pobres) no pagan nada.

El 5º paga 1 €.
El 6º paga 3 €.
El 7º paga 7 €.
El 8º paga 12 €.
El 9º paga 18 €.
El 10º (el más rico) paga 59 €.


A partir de entonces, todos se divertían y mantenían este acuerdo
entre ellos, hasta que, un día, el dueño del bar les metió en un problema:
“Ya que ustedes son tan buenos clientes,” les dijo, “Les voy a reducir
el costo de sus cervezas diarias en 20 €.
Los tragos desde ahora les costarán 80 €.”


El grupo, sin embargo, planteó seguir pagando la cuenta en la
misma proporción que lo hacían antes.
Los cuatro primeros siguieron bebiendo gratis; la rebaja no les
afectaba en absoluto.

Pero ¿qué pasaba con los otros seis bebedores, los que realmente abonan
la cuenta? ¿Cómo debían repartir los 20 € de rebaja de manera que cada
uno recibiese una porción justa?
Calcularon que los 20 € divididos entre 6 eran 3,33 €, pero, si
restaban eso de la porción de cada uno, entonces el 5º y 6º hombre
estarían cobrando para beber, ya que el 5º pagaba antes 1 € y el 6º 3 €.
Entonces el barman sugirió que sería justo reducir la cuenta de
cada uno por, aproximadamente, la misma proporción, y procedió a calcular
la cantidad que cada uno debería pagar.


El 5º bebedor, lo mismo que los cuatro primeros, no pagaría nada: (100%
de ahorro).
El 6º pagaría ahora 2 € en lugar de 3 €: ( ahorro 33%)
El 7º pagaría 5 € en lugar de 7 €: ( ahorro 28%).
El 8º pagaría 9 € en lugar de 12 €: ( ahorro 25%).
El 9º pagaría 14 € en lugar de 18 €: ( ahorro 22%).
El 10º pagaría 49 € en lugar de 59 € ahorro 16%).


Cada uno de los seis pagadores estaba ahora en una situación mejor
que antes : los primeros cuatros bebedores seguían bebiendo gratis y un
quinto también.
Pero, una vez fuera del bar, comenzaron a comparar lo que estaban ahorrando.

“Yo sólo recibí un euro de los 20 € ahorrados,” dijo el 6º hombre: señaló
al 10º bebedor diciendo “Pero él recibió 10 €”
“Sí, es correcto,” dijo el 5º hombre. “Yo también sólo ahorré 1 €;
es injusto que él reciba diez veces más que yo.”
“Verdad!!” , exclamó el 7º hombre. “¿Por qué recibe él 10 € de
rebaja cuando yo recibo sólo 2 €? Los ricos siempre reciben los
mayores beneficios!”
“Un momento!”, gritaron los cuatro primeros al mismo tiempo. “Nosotros no
hemos recibido nada de nada. El sistema explota a los pobres!”
Los nueve hombres rodearon al 10º y le dieron una paliza.

La noche siguiente el 10º hombre no acudió a beber, de modo que los nueve
se sentaron y bebieron sus cervezas sin él. Pero a la hora de pagar
la cuenta descubrieron algo inquietante:
Entre todos ellos no juntaban el dinero para pagar ni siquiera LA MITAD
de la cuenta.
Y así es, amigos y amigas, periodistas y profesores
universitarios, gremialistas y asalariados, profesionales y gente de la
calle, la manera en que funciona el sistema de impuestos. (???)
La gente que paga los impuestos más altos son los que se benefician
más de una reducción de impuestos. Póngales impuestos muy altos,
atáquenlos por ser ricos, y lo más probable es que no aparezcan nunca más.
De hecho, es casi seguro que comenzarán a beber en algún bar en el
extranjero donde la atmósfera es algo
más amigable.

Moraleja: “El problema con el socialismo es que eventualmente uno
termina quedándose sin el dinero de la otra gente.”


_____________


Fins aquí la faula . Ara va la meva reflexió i la meva proposta.

Bé, potser haureu endevinat que aquesta faula, que ja deu fer temps que corre per Internet devia ser feta per una persona del Partit Presunto, o per alguna de les persones
associades a les de la categoría dels “paganos” aquell a qui, a la faula, apallissen i obliguen a buscar paraïsos fiscals on els tractin bé.

A mi el que més m’interessa d’aquesta lliçó “tendenciosa” d’economia és saber si hi ha manera intel·ligent de retocar-la per tal que la moralina sigui més versemblant, més ètica, més efectiva i menys hipòcrita. I que també acabi bé.

D’entrada, jo que d’economia no en sér res de res i els nombres em fan venir mal de cap,
m’atreveixo a dir que tot hauria estat més fàcil i menys violent si el desgraciat de
l’amo del bar no hagués decidit de “rebaixar” el preu, provocant així un gran conflicte!

Sabut és que les coses que ja funcionen bé no s’han de tocar massa. I la cosa, mentre
quatre no pagaven directament -peo sí indirectament al "pagano"- i sis altres pagaven semiproporcionalment, la cosa ja rutllava, ningú s’emprenyava massa –la faula almenys no diu res sobre aquest punt- i no hi havia ni enveges ni violència, i si n’hi havien, com cal imaginar que passava, cadascú jugava tranquilament el seu paper a la tragicomèdia. Això sí, com a mínim aquella situació no desembocava en la violència contra "el bon ric" que a la faula equival a justificar “la fugida de capitals” que es veu forçat a realitzar.

De fet no sé que més s'hauria de fer perquè ningú no es vegi obligat a anar a beure
a Suissa i de passada aprofitar per deixar centenars de milions d'euros a les seves banques.

Si teniu alguna cosa a dir no us esteu d'aportar les vostres idees. Segurament, el conseller Castells us ho agrairà.

Diàlegs de política imposada

El diari argentí Clarín.com publica aquesta notícia:

"El Acuerdo de San José, base de negociación entre Zelaya y
Michelettti

18:34. Los delegados de Manuel Zelaya y del gobernante de facto
Roberto Micheletti alcanzaron un acuerdo sobre la restitución del presidente
derrocado, que ahora debe recibir la aprobación de ambos líderes, usando como
base el Acuerdo de San José."

Aviam si serveix perquè els colpistes retornin el poder usurpat i s'evitin matances de civils innocents.

Cal suposar que tot aquest episodi, si acaba bé, serà la manera que tenen els poders fàctics dels USA per imposar un govern que eviti a l'Amèrica Central la influència dels governs bolivarians de l'Amèrica del Sud.

Curiós que se'n parli tant poc al nostre país, justament ara que es reclama, amb tota la raó, l'anulació del judici sumarissim de la dictadura assasina de Franco contra Luís Companys.

On són les declaracions d'Europa contra els cops d'Estat a l'Amèrica Central, recolzats o proposats i finançats com sempre directament pel Pentàgon però protagonitzats per polítics titelles de torn?
On són es reaccions dels demòcrates contra els colpistes de Guatemala?

9.10.09

Diàlegs de políticaficció. Hugo Chávez & Lula da Silva

Hugo Chávez a I. Lula da Silva

- Saludos Lula, aquí Chávez. Amigo, te felicito por el éxito de Rio de Janeiro para el 2016 porque imagino que eso nos va a cambiar el Cono Sur entero de manera que no lo va a conocer ni la madre que lo parió. Sí, me acordé de la "boutade" que hizo el bolivariano Alfonsito Guerra en España. No se equivocó el boludo! Bueno, Inácio, amigo, te llamo también y ante todo para recordarte que en Tegucigalpa tenemos al amigo Manuel Zelaya bien jodido en tu embajada, rodeada por las tropas del golpista Micheletti.
El Presidente sigue ahí pero no sabe si los golpistas se lo van a cargar de un balazo o no…Vaya potra tuvo el tío… si no llega a ser por los Juegos Olímpicos del 2016 y el éxito que has tenido, el golpista Micheletti ya habría ordenado el asalto y ahora estaríamos de luto, llorando sobre la tumba de Manuel y tu reconstruyendo tu embajada!


Horas más tarde

I. Lula da Silva a Hugo Chávez


- No te preocupes, Huguito, bolivariano amigo. Lo primero que hice al enterarme de la noticia de Rio fue llamar al Pentágono para que me pusieran con el abuelo Henry Kissinger.
No me tardaron ni cinco minutos en encontrarlo. Eso sí que es eficacia.

Le pregunté por su estado de salud y me dijo que estaba hecho un toro, “como un chaval de favela”, me dijo, que humor se gasta el abuelo Henry, ¿eh? …

Le pedí por favor que si no quería seguir ensuciando su biografía con Guatemala 2009, después de lo que mandó hacer en Chile, Argentina, El Salvador, Nicaragua... y la lista es muy larga, que mandara dar un toque a Micheletti y a sus muchachos para que cambiaran de actitud. Que no empezaran a empañar Rio de Janeiro con un golpe de estado, el allanamiento de mi embajada y la muerte del amigo Zelaya …que había que guardar las formas! ¡Que ahora no tocaba!
Se lo dije muy en serio y creo que se lo tomó en serio.

Me prometió que mandaría hacer las gestiones oportunas …y que "pronto veríamos los resultados"




Horas más tarde


“Radio Trinchera . HONDURAS: Micheletti da marcha atras

Octubre 6, 2009 by Narud . Filed under Noticias

Micheletti restaura libertades y admite posibilidad de restituir a Zelaya

TEGUCIGALPA (AFP)
El gobernante de facto de Honduras, Roberto Micheletti, admitió el lunes por primera vez la posibilidad de una restitución del presidente Manuel Zelaya y restableció las libertades civiles, abriendo el camino a un diálogo que busca el fin de la crisis política.

Cediendo a demandas dentro y fuera del país, Micheletti derogó el decreto con que restringió el 27 de septiembre las libertades de reunión, asociación y prensa, en vísperas de una negociación que bajo verificación de la OEA busca superar la crisis desatada por el golpe de Estado, que derrocó a Zelaya hace 100 días.”



24 horas más tarde

Lula da Silva a Hugo Chávez


- Ves amigo Chávez lo que vale tener buenos amigos en el Pentágono!

Bastó un ukase del abuelo Henry para que nos respetaran la Embajada. Ahora que somos amigos de Obama no me iban a ensuciar la hacienda ni a hacer la marrana.

Además ya habrás leído lo poco que cuesta al Micheletti decir Diego donde dijo Digo…Si es que hay cosas que son de un fácil!

Y es que donde está el patrón Kissinger no manda Micheletti. ¡La mano del abuelo es larga y de hierro!

Cumplió su promesa.

Bueno, cuando veas a Manuel Zelaya cuéntale mis gestiones y dile que recuerde que nos debe una…

Y tu, Huguito, ahora, me hacés un favor: no me le toques las pelotas al amigo Barak, ni mucho ni poco, por lo menos durante una buena temporada, que el pobre ya tiene lo suyo con su Health Care Policy en la que se ha metido, y haberle hecho un feo a su Chicago. Así, que favor, no me lo excites nada, Hugo, que el pobre necesita un descanso…

Ah! Y Mándale una postal de Maracaibo a Henry, que lo cortés nunca quita lo valiente.

Yo le mandé ya una foto de las playa de Copacabana junto con una invitación para el 2016.

Con sus 93 añitos estará hecho un chaval, y seguro que viene!
Ese nos entierra a todos, ¡sin metáfora!

¡Salud y Bolívar!


_________________



7.10.09

Repugnant "Cas Millet" 1/X

A hores d'ara, els ciutadans que disposen d'accés a Internet tenen una font inesgotable d'informació. Valgui el que valgui aquesta informació. Em refereixo als cercadors en general i a Google en particular. Acabo de trobar-hi "marro" sobre el repugnant "Cas Millet".

Fa dies que volia dir alguna cosa -no m'atreveixo a dir "a dir la meva"- perquè reconec que ho veig tan gruixut que encara no tinc opinió del tot formada. Només sentiments primaris, com la majoria de catalans que van de sorpresa en sorpresa, en dosis homeopàtiques perquè no es produeixin massa suïcidis ni homicidis.
Mica en mica, la merda es va escampant i estarà bé que esquitxi a tots els hipòcrites que han participat en aquesta gran traïció a la Catalunya honesta.
Cal que l'oasi català olori tota la pestil·lència que calgui i que ningú es posi pel mig a mirar de relativitzar la magnitud de la tragèdia.
Caldrà que la Justícia faci bé la seva feina perquè aquí en aquest cas s'hi juga bona part del minvat prestigi que li queda.

Per mirar de fer-me una idea del que s'ha dit fins ara se m'ha acudit començar per anar a buscar a les "fonts de Google" la informació directa sobre el cas, "tal com raja" de les dolls:

Sorpreses immediates:
1. Resultados 1 - 10 de aproximadamente 55.700 de "Cas Millet".
2. Resultados 1 - 10 de aproximadamente 30 de "Cas Millet" +estafar +partits polítics
3. Resultados 1 - 10 de aproximadamente 19 de "Cas Millet" +"càstig exemplar".

No sé massa bé per on començar, però faré una tria.
El pitjor és que amb la decisió de no prendre declaració als màxims "presumptes" fins el dia 16 d'octubre, el jutge instructor del cas l'ha feta bona. És un molt mal començar o així ens ho sembla als ciutadans "d'a peu". Sembla que doni al implicats uns marges de maniobra que equivalen a tracte discriminatori al seu favor. Es lògic? És sensat?

M'oloro que estem davant de l'escàndol català de part del segle XX i del segle XXI, i que el que fins ara se sap és només la centèsima part de la punta de l'iceberg.
Intento imaginar el nombre de milers de fulls que tindrà el sumari i el nombre de persones directament connectades amb la trama de corrupció. Intento imaginar quan se celebrarà el judici i quin serà l'estat de salut del senyor Millet per aquella data llunyana allà cap el 2014? O potser encara molt més enllà? Intento imaginar si entrarà a la presó o s'ho farà venir bé per fer-s'ho perdonar...

Si no fos per la crisi profunda que travessa el país, tot plegat només fóra una estafa més, en la immensitat de l'oceà d'estafes en que sura aquest país. Però resulta que ara ja parlen -Edward Hugh al programa Singulars, d'avui dimarts 6.09.09- de reduir els sous i els preus un 20% per sortir de la crisi. I això són xifres prou extremes que obligaran els ciutadans a exigir que abans d'apujar impostos, rebaixar sous i imposar una mena d'economia de guerra abans es passi el cedàs i tornin tots els botins robats , (ja que no hi ha guillotina) tots els lladres, estafadors, corruptes, mentiders i farsants que s'han lucrat durant anys i panys.

Veient la magnitud dels casos Huguet-De La Rosa-Núñez i Navarro que ara es jutgen; el cas Gürtel i el Cas Millet, no puc deixar de pensar que una actuació decidida i combinada per part dels ministeris d'Economia, Treball, Interior i Justícia a nivell estatat i de les mateixes conselleries a nivell autonòmic potser farien aflorar sobre la taula no ja 15.000 milions d'euros sinó deu vegades més i que amb aquells 150.000 milions potser sí es podria fer alguna cosa a molts nivells.

Patètic i escandalós Duran Lleida avui 6.09. 2009 declarant a televisió, per a defensar que A. Colom aconseguís 12 milions de pessetes per netejar deutes del PI, que tots els partits van a trucar portes i buscar fons per finançar-se, i que això és totalment legal. ja es veu ben clar que no té la consciència tranquila.

Em temo que el cas Millet posarà a molta gent al seu lloc: molts polítics corruptes o incompetents fóra de la política i uns altres a la presó.

De tots aquest afers repugnants n'hauria de sortir un país més net i honest, però això passa necessàriament perquè es faci justícia de veritat... Peti qui peti!

____________________________



5.10.09

Gràcies per recordar-nos Mercedes Sosa, Vicent

Vicent Partal em fa emocionar amb el seu post dedicat a Mercedes Sosa.
Extraordinària cançó de Violeta Parra, que és un meravellós cant a la vida i a la llibertat.


Els SMS dels polítics. Joan Saura i Daniel Sirera

L’assumpte dels SMS del Parlament, enviats per mòbil per Joan Saura i Daniel Sirera respectivament ha tingut força ressò mediàtic, però em temo que no ha estat objecte encara d’una análisi acurada i alternativa, que és la que jo proposo aquí, amb tota modèstia.

Més d’un recordarà que en el món acadèmic es demana introduir el tema, tocar el tema i acabar concloent dient que s’ha tocat el tema… QED…
Donc bé, el que jo proposo és una anàlisi que sosté una tesi més que versemblant per a cada cas, i complementàriament una proposta al senyor Sirera perquè a més de trobar una sortida digna a la crisi provocada, col•labori decisivament amb la ciència neurològica mundial.
Som-hi!
Primer punt: el missatge d’en Joan Saura, perfectament caçat per algun fotògraf de premsa no deixa de ser un muntatge polític. No hi ha ningú amb tres dits de front que es pugui empassar que els Serveis d’ Intel•ligència Catalans (SIC) són tan incompetents com per no haver aconsellat el seu Cap que evités enviar cap SMS si no els volia veure publicat a la premsa. Ells ja li havien fotografiat algun missatge a la seva senyora i saben perfectament que les reflex actuals gairebé fan análisis de sang. Sisplau, un respecte als nostres SIC i al seu cap senyor Saura.

No, en escriure el que va escriure, i en el moment en que ho va escriure, en Joan Saura feia una feina política conscient i li enviava al seu amic Montilla un missatge clar: “pixo el meu territori”, amb l’excusa de trobar pegues al discurs del seu company:

“ Ha començat bé el primer minut, després un rollo. I poc sensible amb la
gent amb dificultat.
Kin 'toston ', oi?”


Justament el que volia el Joan Saura és que poques hores després, el molt honorable José Montilla sapigués que per a l’horitzó de les properes elecccions, el NeoTripartit hauria de cedir a ICVerts més carteres, més poder i més pes específic.
Naturalment no ho puc demostrar, però sé que en les seves Memòries, el ministre de l’Interior senyor Joan Saura em donarà la raó. Calia marcar distàncies, i les va marcar.

El cas Daniel Sirera, en canvi, és a anys llum del cas anterior. Només a la premsa tradicional se li acut posat al mateix sac ambdós afers. Quina poca imaginació! I quina poca capacitat d’anàlisi políticomediàtica! Decevedor..
Amdós afers només tenen en comú la falsa “pillada” (que en diuen ara els media en llenguatge pseudocoloquial) que com sabem no és tal: no menystinguem tontament la intel•ligència dels nostres polítics!
D’entrada, jo no descartaria que també fos un muntatge mediàtic, però en aquest cas de tipus econòmic: el senyor Sirera conxorxat amb la firma Gillette, fabricant de gel per a la barba i de fulles d’afaitar en línia per deixar un cutis fi com el culet d’un nadó…


-“Vostè faci’n una de grossa… de ben grossa, de tal manera que surti a tots els diaris i mitjans de comunicació la seva cara mal afeitada i peluda de tres dies com la que portava abans en Felip Puig i nosaltres ja ens encarregarem de la resta. Al cap de pocs dies, això sí, haurà de sortir explicant que la seva nova imatge es deu a Gillette: gel i no pas escuma i Flash 5…”lo mejor para el hombre”, i això li reportarà un milió d’euros. Què li sembla? I a més lligarà molt més, dins i fora del Partit.“.


Sí, efectivament, això és un guió inventat, però força força versemblant. Oi?

La segona hipòtesi, més versemblant encara i molt més probable és que hi va haver alguna causa o força desconeguda que va obligar el diputat del PPC a confessar per SMS els seus pensaments més profunds. Bruixeria? Mal d’ull? Vudú?
Sabem, gràcies a en Jaume Barberà i a un científic de Harvard a qui va entrevistar recentment al programa Singulars, que tot i els grans avenços que s’han fet en el coneixement del funcionamernt del cervell, encara no som capaços de saber-ho tot sobre aquest òrgan de textura pastosa que, de vegades, ens gasta males passades...

Per aquesta raó fóra una gran oportunitat per al senyor Sirera i per a la ciència neurològica que acceptés de col•laborar amb la recerca més puntera tot indicant QUÈ (gest, olor, sabor, mirada, soroll, insecte volador, paraula, etc…) o QUI (Montilla i el seu discurs, Iceta i els seu discurs, Puigcercós i el seu discurs, Mas i el seu discurs, ) el van portar a aquella mena de suicidi polític que va ser confessar i posar per escrit allò que un pensa: “Este partido es una mierda”.
Potser li va venir al cap la idea que podria optar a alguna conselleria si es transfugava a ICV o a CIU, o a ERC o al PSC (¿?)
Dolors Montserrat ho tenia clar. Va dir que si li hagués passat a ella, ja hagués dimitit (bé, ho va dir molt però que molt mal dit, em remeto als videos del TV3), però el to fulminant s’entenia perfectament.
.
Conèixer exactament què o qui va provocar la reacció sindròmica del senyor Sirera podria ser un gran pas per a la Humanitat.
Ben mirat i debatut, queda clar que la sortida més digna i més útil per a tothom, llegexi’s : Partit Popiular de Catalunya, ciència neurològica i el propi interessat, vaja, és que el senyor Sirera reconegui que li va venir una “pàjara” estranya, inexplicable però que posa el seu cervell en mans de la ciència perquè els experts ho esbrinin i puguin seguir avançant en el coneixement dels actes reflexos confessionals provocats per estímuls interns o externs indefinits.
De ben segur que a la CIA li interessa el tema, perquè és el que més s’acosta a una “màquina de la veritat” barateta, inòcua...no, perdó, inòcua no, volia dir indolora, i eficaç.

I deixar passar una mica de temps... El PP arreu de l’Estat sap perdonar les ovelles més negres i les més corruptes. Segurament perquè ja saben que la corrupció se'ls suposa. El problema és que cal demostrar-la amb proves, i són mestres en fer-les desaparèixer o no deixar-ne ni una. En aquestes circumstàncies, com no hauria de perdonar una frase innocent i descriptiva, escrita en un moment de "rauxa" per un dels seus il•lustres representants a Catalunya?
Saben que cal perdonar al bon Daniel perquè molt els serà perdonat quan els enxampin a ells, si els enxampen.
Catòlics, apostòlics, econòmics, mafiòsics i vaticànics!

___________________


ENLLAÇOS