29.3.08

Pasqual Maragall, Català de l'Any 2007

He de confessar que mentre vaig anar seguint la llista de candidats i de finalistes al premi de Català de l'Any no les tenia totes ...
Vaig pensar que si el país optava per elegir un futbolista, Catalunya cauria en el pitjor de les formes de ridícul que pot fer un país sencer... Per sort, sembla ser que el seny o la manipulació assenyada del responsables finals, es va imposar i va triomfar la virtud per sobre de les tendències al suicidi surrealista, a la síndrome de la *chiquiliquatrositat espanyolista.



Jo que sóc molt crític amb la televisió i el seu paper en la formació cultural i ètica de la nostra societat, i que massa sovint no tinc res més que retrets a fer, he de reconèixer que el programa que van muntar TV3 i El Periódico per a homenatjar el Català de l'Any, el divendres 28 de març del 2008, va ser un gran èxit i un gran encert en tots els sentits.

La barreja de grans dosis d'intel·ligència i creativitat, d'humor de tots colors i d'emoció il·limitada, projectada en i despresa des de la figura d'alguns asssitents, com Neus Català, i dels finalistes i les seves especials circumstàncies, va donar un resultat extraordinàriament positiu.



L'elecció de Pasqual Maragall , en la meva opinió va ser encertada, i el seu discurs final va saber afegir una dolça cirera a un pastís ja fabulós: va saber dir les paraules justes i precises per plantar un arbre d'il·lusió i d'utopia positiva de cara al futur, per a la curació de la malaltia d'Alzheimer.

La gala de l'elecció del Català de l'Any 2007 no es va limitar a ser un programa televisiu més sinó que es va convertir en un acte d'afirmació de la nostra catalanitat i de manifestació de voluntat ètica que em va emocionar profundament.