28.1.08

2/10. Metablogositats. No comentaris, no blog

Els comentaris als posts són, com tothom sap i és profecia, una part essencial de la definició de l'Internet 2.0: sinònims d'interactivitat i d'immediatesa. No són un element secundari o superflu, sinó fonamental.
Des que vaig obrir el primer blog -Dipofilopersiflex- als servidor blocat.com, que després es va reconvertir en bloc.cat -i ara potser haurà de fer-ho com a blog.cat-, vaig tenir amb aquests elements especials, dimoniets divertits, les meves diferències.

Hi havia un corrent que preconitzava els posts curts o amb tendència a la minimalitat, i per això, durant un temps, semblava que escriure més de quatre ratlles exigia demanar disculpes.
"Perdoneu que m'allagui"; "Perdoneu si m'enrotllo"; "Perdoneu que hagi omplert més d'una pantalla"...
Aquesta situació quedava resolta en la secció de comentaris, on el requadre limitava l'extensió del text -no recordo si admetia hipertext- a un nombre relativament raquític de caràcters, nombre que, per cert, no quedava precisat enlloc. De manera que cada comentari a blocat.com era un risc. Risc de perdre el comentari sencer: si el comentari superava el límit estipulat, en validar i enviar es perdia irremisiblement i irrecuperable tot el que s'havia escrit.
L'emprenyada era tal que ningú permetia que li passes gaires vegades. La solució, escriure el comentari en un editor de text i llavors penjar-lo en forma de dos, tres o quatre trossos diferents, penjats un darrera l'altre.

Jo recordo haver-me'n queixat al fòrum, i haver preguntat si era degut al preu de l'espai al servidor o què. Tot era tan nou, que ningú no sabia ben bé com aniria evolucionant l'invent, però tothom olorava que allò no tenia límits i que calia demanar, proposar, "exigir" ...

Els comentaris eren, en comparació a les pàgines web, l'element viu que convertia cada blogaire en "escriptor" amb públic directe capaç d'interactuar amb l'autor i l'autor amb els seus lectors fossin 2 o dos cents. Realment revolucionari. Això no ha variat i és així i així serà, potenciat a més per factors com els de l' "escriptura sensitiva" que posarà en joc tots els sentits, i sempre en clau interactiva.

És per tot això i moltes més raons encara, que difícilment trobareu -i només fent esforços considerables- alguns blogs sense comentaris activats.
Ho anomenen blogs per pura inèrcia, però no perquè s'ajustin a la definició autèntica de blogs.

Argumentaran alguns que si els comentaris són opcionals als blogs, això vol dir que tenen tot el dret a no activar-los, oi?
Caldrà dir sense cridar gaire que cadascú es tria el que vol, però que justament per això se'n fa responsable? I si un tria ser propietari d'un blog sense comentaris, en realitat, velis nolis, tria una pàgina web de l'internet 1.0, és a dir hipertextual, però no interactiva.

No interactiva? Com! Què impedeix que els lectors puguin escriure un mel al "webòfil ainteractiu" i que aquest els contesti el missatge? Res no impedeix res. Tot és permès i tot és lícit, però en triar una opció, cadascú tria la seva comunitat de referència, es posiciona i es defineix...

Què es pot fer amb els blogs sense comentaris? Se m'acudeixen com a mínim tres coses.
Una, la d'intentar, empàticament, entendre la decisió assumida i les raons que l'acompanyen.
La segona, d'una manera Bondiana: viure i "deixar morir", i que no ofengui la metàfora! Deixar que l'obsolescència imposi la seva llei i la lògica s'imposi a la tossuderia...
La tercera, és arma de doble tallant: intentar convèncer els amics "equivocats" ( ja sento els seus crits, insults o brams) perquè deixin dreceres feréstegues i agafin el bon camí.

M'atreveixo a recomanar només les dues primeres, i deixar la tercera únicament per als més atrevits, o millor encara, evitar posar-nos allà no ens ho demanen ;-)

Quines raons poden raonablement fonamentar la decisió de no acceptar comentaris a un blog?
En els temps de la Catosfera 2008? Potser moltes d'altres, però se me n'acudeixen només dues de lògiques i normals.

A. Una raó podria ser el fet que la feina excessiva ja impedeixi implementar més o menys regularment un dietari i que, llavors, el fet d'haver encara de llegir i potser fins i tot contestar comentaris supera el temps valuós i sagrat que l'autor està disposar a sacrificar (?)

B. La segona, força versemblant tot i que sembli estranya: un autor es té en tan alta consideració i estima, considera tenir tan immensa categoria escriptòrica o literària que el fet d'obrir comentaris als seus escrits ho associa a obrir la porta a la xusma i la massa irresponsable que trucaria a les portes del seu palau per deixar-hi dit qualsevol bajanada insultant, insípida o miserable o, com a mínim, sempre molt allunyada d'un alt grau de "divinitat".

Els pseudoblaires i els webòfils ainteractius ja saben prou bé que els comentaris poden ser moderats per l'autor i donar pas només als que ells considerin vàlids. Però ca! Res no hi fa. Haver de llegir fulleraca, faramalla escriptòrica de qualsevol quidam sense nom o anonimitzat! Quin fàstic, i quina terrible pèrdua de temps! Fuig , fuig, de cap manera!

Sigui A o sigui B, les raons són opcions i, com se sol dir, totes les opcions són respectables (?) Cadascú és lliure de fer el que vol i no li cal donar explicacions de cap mena a ningú.

Això sí, en la nostra modesta opinió, modèstia que mai no hem d'oblidar i que hem d'estimar com una perpètua companya, el fet que un blog no admeti comentaris el transforma una mica en un bloc disminuit, autoinvalidad i desaprofitat, en part desposseït de l'essència del blog de veritat. Una mena de "no blog" vaja, -entre cometes, és clar -, per dir-ho curt i ras.

Així doncs, amic, amiga, tu t'ho tries, tu sabràs!
________________

25 comentaris:

TRAPEZISTA ha dit...

Gràcies per incloure'm al recull catosfèric.

El pescador ha dit...

A brau passat, he postejat una lleu referència al la Catosfera. la pots trobar al meu pseudoblog sense comentaris.

Totxo ha dit...

Jo no he dit ni pio sobre la Catosfera perquè no m'hi han convidat. Tampoc admeto comentaris (pel motiu B, com El Pescador).

Sr. Director ha dit...

Tinc por dels comentaris per si em critiquen i això...

Marieta ha dit...

Vaig ser el primer polític català amb pseudobloc.

César Calderón ha dit...

Desde mi modesta opinión, los blogs son comentarios son meras troneras, discursos desde una torre de marfil.

Pero el debate no solo se fomenta con los comentarios, tambien se puede hacer con los enlaces.

El mensaje de un blog se construye no solo con la opinión del autor, o al menos no debería, digo yo.

Sani Girona Roig ha dit...

Trapezista,
Res de gràcies. Calia fer una feina i l'hem feta seriosament i responsable.
Seguirem en contacte.

Sani Girona Roig ha dit...

Jaume Pescador,
T'he de confessar que en tu he pensat i t'he de dir que tu ets un d'aquells a qui jo voldria "salvar". Obre els comentaris.
Recordo que Flaneuse et va trobar fins i tot arguments per defensar la teva postura anticomentaris, però fixa't que ella no hi ha renunciat pas. Digues-li, gràcies, amiga ;-)

Aviam, afinem més: quins altres perfils de "no blog" em deixo?
Ajudam a redactar-ho, una vegada més, contraatac ...M-)

Pseudoblog ho dic jo per provocar, el ciberactivismea m'agrada ... i a més, ja pots pensar el gaire perillós que sóc jo, pobre Sani.
No tens perquè acceptar el terme i autoaplicar-te'l.

Només diré això així una vegada: no he buscat gaire per trobar blogs sense comentaris. I nomé en conec dos o tres pel als quals em sembla que la vostra opció és "imperdonable": jo he carregat una mica les tintes i ja veig que he fet diana en alguns blogaires de qui no esperava reacció.
Me'n felicito.
Obrir el post als comentaris us els faria més importants. Mont més importants encara, Jaume.

Al meus alumnes acostumo a recordar-los que la meva feina es donar-los feina.
Als amics blogaires i als qui no vulguisn ser amics també, que la meva ambició -petita gran ambició- és fer reaccionar el màxim nombre de persones sobre quants més temes importants, millor.

Tinc pendent refereir-me a les paraules del Biel, mestre entre els grans mestres, en un pots especial. Perquè els seu post mereix un monument i ser considerat un post antològic.

Jaume, si vols, en podem continuar parlant on vulguis quan puguis o poguem.

Rock your blog
Rock your Flux
Rock your Flux my friend !

Comentàricament

Sani Girona Roig ha dit...

Toxto,
Em penso que hi ha un petit malentès.
A la Catosfera no es convidava personalement.
Qui volia s'hi apuntava!
No ens equivoquem!

Quant als comentaris...només em puc remetre al meu post, sinó, ara aquí diria coses mal dites ...

Sani Girona Roig ha dit...

Sr. Director,
Vostè em sembla que és un "conyón".
I si és així, feliços els que gaudeixen de sentiti de l'humor.

Si no fos els cas... busqui psicòleg, argentí o no.
I sort.

Sani Girona Roig ha dit...

Els polítics són els únics que tenen una excusa per tenir un blog sense comentaris...
Però de cap manera tenen cap dret (sic) a no tenir un espai on rebre el comentaris al seu blog.

Als llestos no els cal cap dibuix.
Un blog seriós no està fet per rebre muntanyes de spam merdós de l'opisició ni de gent amb ganes de gresca ...

Però no us disculpa de muntar un sistema alternatiu, tècnicament filtrat contra spam que faci la feina dels comentaris... és a dir un segon blog o whatever ... demaneu als enginyers informàtics que us diguin com ha d'anar.

Oi que m'explico?
Dit això...
Miquel Iceta em mereix un gran respecte i el considero un polític molt valuós, imprescindible per a Catalunya.

Sani Girona

Sani Girona Roig ha dit...

César,
Perdona amic, et tocarà después de sopar ...
First things first.
D'aqui a una estona.
Contesto.

Júlia ha dit...

Des del principi dels temps blogueros els blogs sense comentaris no m'han agradat. Tot són gustos i respecto tendències, però per a mi, el blog ideal:
a) Ha de permetre comentaris. Aquí es podria debatre sobre la moderació o no abans de publicar-los,però això és un tema sense massa importància.
b) El blogaire comentat ha de tenir, al menys, de tant en tant, l'amabilitat de respondre i de visitar-te, si no és que li has dit alguna grolleria. Deixar-se estimar està bé però avorreix una mica.
c) S'ha d'utilitzar l'hipertext, que per això el tenim.
d) Sense publicitat, ep, però tots som humans i mai no es pot dir d'aquesta aigua no en beuré ni la publicitat no li posaré -i així cobraré-.

De tota manera, respecto l'absoluta llibertat de tendències, ja que tinc també, com amb la tele, la llibertat d'entrar on em sembli.

El millor dels blogs, per a mi, és que vas fent amics, coneguts i saludats i això és el millor de tot.

Júlia ha dit...

El dogmatisme sobre el tema sempre és perillós. Qui pot dir què és o no és un blog? Ningú, la veritat.

M'agrada que incideixis en el tema de la llargada dels posts, jo que tinc tendència a l'excés grafòman me n'he sentit de molts colors sobre el tema. A mi els massa breus m'avorreixen, també, però hi ha d'haver de tot.

He llegit en algun lloc una entrevista a un personatge brillant de la catosfera que criticava 'l'onanisme líric' d'alguns blogs, per exemple. Som un país amb un excés perillós d'experts i totòlegs, una mica de modèstia general no ens aniria malament.

Arare ha dit...

Doncs bé, cadascú que faci el que vulgui, oi? A mi m'encanta comentar, que em comentin i sobre tot, que em contestin quan he comentat. Una, que és així! I, com la Júlia, m'encanta posar cares i cossos reals a les paraules que m'arriben des de la virtualitat.

Una abraçada ben real.

Sani Girona Roig ha dit...

Júlia,

Apuntar que voler fer passar gat per llebre és una enganyifa ... és gairebé una obligació.

Reflexionar sobre els tipus de blogs, un exercici distret si més no...

Dir que tal blog no és un blog és dogmatisme.

Dir que tothom pot fer el que vulgui és una veritat de Pere Patata, altrement dit una "perepatatada".

Dir que un blog que no accepta comentaris és "una mena de no blog" és una saninada.

...

Sani Girona Roig ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Sani Girona Roig ha dit...

Arare,
Chère amie,
Ara l'àvia més fesca i bonica del globus...
Jo amb això no que sóc gaire bo. A l'hora de contestar comentaris fallo més d'una vegada... però que tal com m'agrada molt rebre'n sé que és de persona ben educada i agraïda saber contestar-los tots...
Sé que ha de ser així tot i que no sempre m'aplico la teoria ..

T'havia de dir una cosa respecte al que em dius ...
I és que em sembla que ja passem per una lliçó on podem anar més enllà del simple constatar que cadascú faci el que vulgui, ara que, per sort, vivim en una època i en un lloc on ho podem fer.

Es tracta em sembla d'opinar i de marcar tendència tot opinant. Triar sempre porta associat el risc d'equivocar-nos.
Quan no cal, no cal, però està bé que la gent es mulli i prengui partit.

Es el que em retreia una amiga canadenca, de mare catalana. Segons ella aquí tothom vol quedar bé amb tothom i nungú no opina sincerament... deia...
A Canadà o als Estats Units -sempre segons ella- la gent s'atreveix a dir exactament el que pensa, el que tria, i ho diu obertament. No se n'amaga. (?)
Si fos així, podria ser que fos perquè no van patir la negra nit de la tirania i la barbàrie del franquisme...
Però ara potser torna a tocar opinar, més enllà del deixar fer i respectar, és clar, les opcions diferents de les nostres ...

Cuida't i felicitats!

Sani Girona Roig ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Sani Girona Roig ha dit...

No em puc estar d'afegir un punt nou que encara havia tractat en relació amb els Blogs que no admeten comentaris.

No cal pensar que se'n poden escapar de ser comentats. Ho explico crec que prou edntenedorament al meu post sobre Metablogositats. Comentaris als blogs aliens i blocomentaris.

Allà dic que tots els nostres comentaris als posts de blogs aliens, hauríen d'estar penjats primer al nostre blog, i segonament al post i blog aliè corresponent.

Aquesta és la funció del que jo anomeno *blocomentari: serveix per deixar a casa nostra el comentari que el "no blog" no ens hi deixa penjar.

En el món dels hiperenllaços, allà on sigui l'escrit físicament és secundari. El que realment és important és que hi sigui i que estigui ben enllaçat.

Això com veieu és una novetat: generalment no es comenten posts de blogs que no admeten comentaris per pura conseqüència amb aquell "no blog", conscients que allò que comentem no tindrà probablement resposta per part de l'autor.
Ara bé, si prescindim d'aquesta suposició i comentem a casa nostra aquell post, potser l'autor que no vol haver d'interactuar amb els lectosd accepta, en canvi, respondre a un comentari que li fan allà ben lluny ...

Tot plegat em fa pensar que si aquests "no blogs" potser no mereixen que els hi dediquem tanta atenció, la reflexió que provoquen i la solució del blocomentari, paguen la pena del temps esmerçat en parlar-ne.

vpamies ha dit...

Sani, estic absolutament en desacord que un blog sense comentaris no sigui un blog.

Caldria remuntar-nos a la definició de blog. Què és un blog?

Jo sempre he defensat que un blog és un mitjà, que es defineix pel seu format i no pas pel seu contingut, absolutament variable i inacotable.

Abans, es feien les pàgines web amb programació HTML o amb altres sistemes complexos i costosos.

El blog no deixa de ser un gestor de continguts, senzill i efectiu, on hi cap tot. Sí tot. Encara no ho hem inventat tot a la xarxa, segur!

Per tant, com que hi cap tot, cadascú que l'utilitzi com vulgui.

Potser en un blog d'opinió s'hi fa imprescindible obrir els comentaris (moderats, per descomptat, per evitar la invasió de trolls i altres personatges deplorables que acompanyen la xarxa de xarxes), perquè cerquen precisament aquesta comunicació amb els lectors.

però altres blogs, amb altres finalitats, poden prescindir olímpicament dels comentaris. Perquè no calen.

A més, com t'apuntava César Calderón, la comunicació entre autor i lectors no cal que sigui només a través dels comentaris.

Els comentaris no deixen de ser, de vegades, un acte privat cridat als quatre vents.

Oblidem molt sovint que a la xarxa ens estan veient molta altra gent i perdem el pudor i la confidencialitat amb actes irresponsables de privacitat compartida.

Salutacions cordials des de Vallromanes

Víctor Pàmies
[Raons que rimen]

Sani Girona Roig ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Sani Girona Roig ha dit...

Víctor,

El títol, ara ho veig, volia provocar i ho vaig aconseguir...
(une fois n'est pas coutume !)
M'està bé haver provocat i haver collit aquesta allau de comentaris.
Perquè com tu dius és generositat total i reflexió compartida.

Si llegeixes amb empatia el meu raonament veuràs que tret del títol, a tota la resta del post constato -com no podria ser d'altra manera - que hi ha de tot a la vinya del senyor...
i parlo de "una mena de no blog", etc..

És clar que és un blog, però un blog diferent ...La diversitat gairebé reclama comparació i opció personal.

Aquí em veig obligat a repetir i tornar a repetir com ho he fet darrerament, que a més de constatar que hi ha diversitat, també cal optar per algun camí concret per seguir endavant... No es pot caminar per dos camins diferents i divergents a la vegada ...
Aquesta és la moral de la faula. (del Sani).... o així m'ho sembla a mi!

vpamies ha dit...

Sani, dius: «també cal optar per algun camí concret per seguir endavant... No es pot caminar per dos camins diferents i divergents a la vegada ...».

Tu que et mous pels camins de la filosofia, em sobta que només prevegis dues alternatives. Sempre pots optar pel camí del mig, per no moure't d'on ets o fins i tot cercar una marrada, que no sempre el camí recte és el més curt. ;-)

Sani Girona Roig ha dit...

Víctor,

No t'estranyis! No t'estranyis!
Efectivament no em considero immobilista sinó més aviat flexible (DipofilopersiFLEX) mal·leable i resilient o així és com m'agradaria ser.

Més enllà de dues opcions? I tant, perquè no!
M'encanten els neologismes.
A mi m'estaria fins i tot bé el que jo proposava a JP de Blogs & Blocs de Lletres... BLOCG / BLOCGS ;-) Faria bona fila.

Mira si et sembla bé a tu també.