Continuarem al Dipofilopersiflex III / Baudelairianismes

Per anar-hi, cliqueu aquest enllac  sgironaroig.wordpress.com

                

Continuem fent blog al nostre Baudelairianismes (Dipofilopersiflex III), tercera etapa o tercer capítol de la nostra aventura escriptòrica.

I això fa un total de 300 posts. Tanco el Dipofilo II i enceto el Dipofilopersiflex III

Aquesta vegada, sense festa ni escarafalls, celebro amb total discreció els meus nous 300 posts del Dipofilopersiflex II que s'afegeixen a les reflexions del Dicofilopersiflex que havia començat sent web i el vaig passar a format blog fa dos o tres anys, i als 300 posts escrits al Dipofilopersiflex I que vam deixar al servidor blocat.com.

En aquella ocasió la meva idea va ser canviar de servidor i, per tant, inciar una nova etapa blogaire.

Aquesta vegada estic encara donant voltes a la idea de fer una cosa semblant i iniciar una nova etapa a can WordPress, probablement reprenent el blog Baudelairianisms que vaig inciar i abandonar al cap de poc temps. I és que la idea primigènia era penjar-hi només literatura literària, un blog "de lletres" estrictament. Però el meu cos m'ho impedeix i em demana que tafaneigi en tot i per tot i en faci "crònica" a la manera Herodòtica, Valéryniana o Planiana, sabent que només serà Saniniana i encara, però poc sempre ha sigut infinitament més que res i això és el que ens inspira.

Per a la literatura literària ja hi ha el format poema, conte i novel·la, que s'ha d'escriure i (auto)publicar a part. I això és guerra que també cal batallar i guanyar.

Ho decidiré en uns pocs dies. He de pensar si canvio el títol o enceto el Dipofilopersiflex III.

El que és realment important però és seguir viu -"alive and kicking"- en aquest món de l'escriptura blogaire, que canvia la manera que tenim de comunicar-nos i d'informar-nos.

Continuar és un èxit. Petitó i rabassut, però un èxit al cap i a la fi. I per això em fa content que caigui el número 300... que em recorda els herois d'Esparta !

Als happy few seguidors del meu blog, gràcies per fer-me costat, per anar passant per aquí de tant en tant, per fer-me feliç deixant els vostres comentaris. Ja us tindré informats de com continua el meu taller d'escriptura.

La gent acostuma a posar les dedicatòries dels llibres al començament. Jo la poso al final, i us dedico tota aquesta segona etapa del meu blog. Gràcies.

Fins aviat.

__________

M'en vaig pel món de la mà de Kapuscisnki i Heròdot

Reconec que amb la lectura d'en Kapuscinscki em cau la baba. Primer amb Eben i ara amb Viatges amb Heròdot, me'n vaig de viatge per móns antics i contemporanis i per immensos territoris d'arreu del món.

A la portada del llibre en l'edició catalana de l'obra d'Empúries/Anagrama hi ha la llebre més famosa de totes les llebres mai pintades al món: la llebre d'Albrecht Dürer.

I és curiós adonar-se que fins als voltants de la meitat del llibre no apareix l'explicació del perquè d'aquella portada.

El capítol XIV de l'obra (ni l'autor ni l'editor no especifica el número del capítol, pero ho faig jo) té per títol La llebre. S'hi explica l'intent fallit de Darios, rei de Pèrsia, per controlar els escites, poble situat al nord del seu reialme que s'estenia pels confins dels actuals Ucraïna i Polònia.

Kapuscinski es fa un fart de citar el tercer llibre d'Heròdot on s'hi explic aquesta campanya. Els Escites van decidir que no espodien enfrontar a un exèrcit tan poten com el Darios i van optar per fer com en Mao Tsé Dong molt més tard, només que els escites ho feien a cavall.

Quan els escites ja no es van poder o voler amagar més i van decidir fer front als perses, Heròdot descriu l'escena:

"Quan els escites estaven formats, hi va passat entremig una llebra i, a mesura que la veien, es posaven tots a empaitar-la. Tans avalotaven i vociferaven que Darios va preguntar a què venia aquell xivarri dels enemics; i en assabentar-se que empaitaven la llebre, va dir als companys habituals de confiança:'Molt en ens menyspreen aquests homes (...) ens cal un bon pla per retirar-nos amb seguretat' ."

Kapuscinski citant textualment Heròdot . Viatges amb Heròdot (pg. 135)

Continua ell dient :

"Una llebre amb un paper clau en la història? Els historiadors estan d'acord que els escites van deturar el progrés de Darios cap a Europa. Si no hagués estat així, el món podria haver canviat. I el que va decidir la retirada de Darios va ser la cacera plàcida d'una llebre (...) Aquell mensyspreu ia quella humiliació van significar per al rei dels perses un cop més terrible que si hagués perdut una gran batalla."
Kapuscinski . Viatges amb Heròdot (pg. 135)

No m'he pogut estar d'anar a buscar a la Vikipedia una imatge de la llebre d'Albrecht Dürer; una imatge d'Heròdot i una de Kapuscinski; els mapes convenient sper situar els món d'Heròdot, els Perses de Darios i els Escites de la llebre. M'he quedat ben descansat trobant-t'ho tot amb un tres i no res!

I he pensat en el destí de les obres de referència que hi ha a casa: els diccionaris de tota mena, una enciclopedia Sopena, una enciclopèdia Universalis, en francès, que va costar una fortuna fa 15 o 20 anys, encara una altra enciclopèdia juvenil, i fins i tot l'Atles universal de l'Enciclopèdia catalana!

Es una mervella saltar del Congo dels 60 a l'Iran de l'aiatol·là Khomeini, revistar la construccio de Persèpolis (330 a.C.) i veure com Alexandre el magne s'acosta Pèrsia amb els seus exèrcits...

Visitem Etiòpia i tornem per veure com Xerxes, substituteix Darios al capdevant de l'imperi persa...

La seducció que Kapuscincski sent per Heròdot en la transmet sencera i augmentada. Li dedica el capítol XVIII amb el títol Les tècniques del Grec on analitza la manera d'escriure i de gestionar la informació que reb Heròdot.
Com a periodista que és, aquelles tècniques de rocollir informació i abocar-la als seus llibres el fascinen, perquè el grec demostra en els seus escrits que fa tots els possibles per ser honest, comprovar i contrastar les informacions, i ser conscient que hi ha una realitat incerta que no té ganes d'inventar ni resoldre falsament, sinó mostrar la complexitat i justificar les pròpies deficiències...

Com més temps passava llegint les històries d'Heròdot méa afecte li agafava. Allò era gairebé una amistat. (pg. 165)

A mi em em resulta doblement plaent llegir el relat de les peripècies que passa durant els seus viatges com a corresponsal a la Xina, l'India, diversos països d'Africa i i a la vegada, recrear-me aquell segle Vè a.C. en que viu Heròdot. És una lectura que no em canso de recomanar a qui no l'hagi disfrutada encara.

______________

SMS als matins de TV3... NO!

En Francesc Puigcarbó avui ha escrit al seu blog un post ben especial que m'ha cridat l'atenció com ho fan sovint el seus posts, però avui, ha estat una mica especial, perque és un tema que a mi també em cou i em rasca.

Matins.SI - Matins.NO - o els S.M.S de mitjans públics o privats

"És pràctica habitual en els medis audiovisuals demanar la participació dels oients enviant missatges SMS per donar la seva opinió sovint sobre qualsevol bajanada, i fins i tot alguna vegada sobre qüestions serioses: Matins.si, Matins.no etc.Aixó té un cost per la persona que envia l’SMS, i un benefici que es reparteixen a mitges les companyies de telefonia mòbil i el medi que convida a participar als oients. És una manera de guanyar diners extres a costa de la bona fe de la gent, SMS que no serveixen per a res, perquè normalment es SI o NO, o sia de matisacions zero, i el resultat que donen aquestes participacions, és com a mínim dubtós. (...)
[ llegir el post sencer+]

Per alguna raó tècnica estranya no he pogut penjar el meu comentari al seu post, però li he enviat un mel amb una copia del comentari dient que com que jo no ho aconseguia, si ell podia i volia, que el pengés.

Llavors se m'ha acudit que també podia posar-lo al blog i així ho estic fent. Li deia i us dic això:

Hola Francesc,

M'agrada que hagis tret aquest tema i que ho facis per denunciar-ho com un mal exemple i pràctica a condemnar. Fixa't que no donen pas l'opció alternativa d'enviar-ho per missatgeria electrònica, que surt "gratuïta " a la gent que ja paga ADSL...
Es una estafa a petita escala, perquè queda clar que no repercuteix en res vàlid (com no siguin sopars extra que facin en Cuní i el seu equip).
Però com que a mi em cauen més aviat bé aquests d'en Cuní, demano formalment des d'aquí que sigui la Pilar Rahola l'encarregada d'obtenir d'en "Josep" el compromís que els calés generats per aquest SMS vagin a parar a alguna causa solidària, rotativa com la Marató anual.

I que si ha de continuar havent expoliet SMS, que hi hagi també l'opció de participar-hi per melec (missatgeria electrònica). O bé això o bé faré una "denúncia" i una petició pública de boicot a la participació en aquesta mena de pseudoenquesta que no porta a res de res vàlid.

I per si serveix d'alguna cosa a algú, ja que toquem el tema de les enquestes i pseudoenquestes, proposo que llegiu i practiqueu el Desenquestem (sic).

Sani
____________________



Enllaços


A mi no me los vas a contar. Encuestas de opinión

A diferencia de l'amor...Educació ja té horari i dates amb nou calendari

Feia temps que ens ho havien avisat i ara ho han anunciat.
Educació ja té horari i noves dates en un nou calendari.
Independentment de les poques o moltes manifestacions en contra que hi pugui haver per part de col·lectius diversos, tot sembla indicar que el nou calendari està "dat i beneït" i que s'aplicarà ja per al curs vinent.

Curiosament aquí, per fer-nos combregar amb el canvis, s'acostuma sempre a argumentar-ho comparativament amb Europa o amb el que convingui, però de manera invariablement parcial i esbiaixada.....
Cada dia ens donen estadístiques sobre algun tema o altre, però a mi totes em sonen a ja escoltat, i a "déjà lu" a la fislosòfica novel·la 1984 d'Orwell. Informació orwelliana especialment fabricada per fer-nos aplaudir mesures o per crear missatges generadors d'esperança en temps de crisi.

Segur que no veurem mai cap quadre comparatiu on es mostri que Catalunya és l'única comunitat (nació, mentre no es demostri el contrari) de l'Estat en què els centres de secundària es fan classes matí i tarda.
Enviem-hi en Miquel Calçada Olivella i que es passegi ara per les Espanyes a la recerca de les zones d'intersecció amb Catalunya i àrees de diferències... (Això és una proposta oficial a TV3. T'estaria bé, a tu, Miquel? Voto sí.)

No veureu tampoc cap comparativa on es monstrin el nombre de centres amb menjadors escolars a França o a Alemanya o a Dinamarc i els que hi ha a Catalunya.

No veureu mai cap programa a TV3 que ens expliqui què és "La vie scolaire" als centres francesos, ni quines feines tenen encarregades i les feines que fan a Catalunya els professors de secundària.
Departament d'Educació: estadístiques -sisplau- del nombre de centres europeus on els professors hagin d'obrir i tancar les reixes d'entrada als centres, obrir i tancar lavabos.

Tenim nou calendari escolar. No sé si si hi ha previst cap modificació en el sentit de tornar a incorporar allò que havien sigut en el passat "exàmens de setembre".
Algú argumentava que podrien ser útils a una part de la població escolar que, d'acord amb la família, es veuria en la necessitat de no desconnectar completament dels estudis durant les vacances de l'estiu i tenir una motivació per "sacrificar-se" estudiant per aprendre i aprovar.
No he sentit que ningú en parli gaire i, per tant, deu ser un tema de "pacotilla" que no interessa o inteerssa poc.
A mi em sembla un tema important: contribuiria -al meu parer- a l a recuperació de la consideració de la vàlua dels estudis, de l'esforç, del sacrifici i de l'excel·lència.
Però d'aquests conceptes sembla que s'en faci només un discurs estrictament retòric (el PP se n'omple la boca sempre que en té ocasió!). Com s'implementa la famosa necessitat de formació permanent i la recuperació de la credibilitat dels estudis en tots els nivells educatius?

"Creativitas, creativitatis et omnia creativitas"... No cal crear algun lloc de treball?
Centenars de milers de joves amb necessitats d'estudiar una mica durant els mesos d'estiu podrien crear i donar feina a estudiants i a llicenciats.

Per acabar, com que avui parlem aquí d'educació, no em puc estar de proposar la lectura en paral·lel -o en oposat, si ho preferiu- de dos materials educatius dels quals he tingut notícia darrerament.

Un dels materials interessants que proposo tenir en compte és un debat sobre educació que es troba al blog Una Temporada en el Infierno UTI , de Juan Pedro Quiñonero, que es genera en forma de comentaris a un post (del 16 de novembre 2009) que porta per títol :
"Destrucción de la ciudadanía, en la escuela . Noviembre 16, 2009 23 Comentarios

L'altre material interessant al que em refereixo és el que proposa en Ferran Ruiz en la seva conferència davant la comissió d'educació al Senat, a Madrid, (el 28 d'octubre 2009):
Ferran_Ruiz_Comparecencia_Senado_Comision_Educacion.pdf
i que recull també dins del seu blog sobre temes educatius Notes d'opinió , que nosaltres tenim en gran consideració.


_____________________

Preguntes retòriques

* Quines consideracions feu al nou calendari escolar?
* Què en penseu dels exàmens de setembre que hi havia i es van eliminar? Us sembla malament tornar a proposar-los?
* Les bones pràctiques educatives són forçosament excepcions excepcionals o es pot aconseguir generalitzar-les? Quin preu tenen en recursos materials i humans? És sobre tot una qüestió de diners o més aviat una qüestió d'organització i creativitat?

_________________


Enllaços

Provisionals. Saragatona. Totxo, memo

Suïcidi de tres membres del Tribunal Constitucional (Entre el somni i el malson)

"Tres miembros del Tribunal Constitucional se han suicidado".
Era la portada del diari La Razón.

Seguien diverses conjectures sobre els continguts d'unes suposades cartes escrites pels "interfectes" i deixades al Senyor Jutge. La foto d'una de les cartes, il·legible, i signada amb signatura igualment il·legible no feia sinó aportar més dramatisme a la ja tràgica notícia.
I curiositat! Què li diria un membre del TC suïcida al jutge? Què explicava aquella decisió col·legiada que semblava, allò sí, haver estat degut a alguna mena de "consens" o de "juguesca"? A qui beneficiava el triple suïcidi?

No quedava clar si eren tres homes o si eren dos homes i una dona. L'única dona, es la presidenta del Tribunal, na Excma. Ma. Emilia Casas! No. De seguida van descartar aquell rumor sobre la Presidenta. És ben sabut i és profecia que les dones són molt més llestes i equilibrades que els homes... Ho diu el refrany, oi?

De seguida es va sentir dir que la presidenta havia començat a fer una ronda de trucades al més alt nivell polític i jurídic, sempre sengons els mitjans de cumunicació.
El País, en lletres de 72 px: "El TC se suicida".
Els periodistes amb columna fixa, maldaven per aconseguir el titular més (escabrós, original i ) impactant:

"Miembros del sector de los halcones del TC..."
"Se deshace por fin el entuerto en el que había caído el órgano supremo de ..."
"Llanto y desolación por doquier en el edificio del TC"
"Qué pasará con la sentencia sobre l'Estatut de Catalunya"
"¿El principio de la independència de CataluÑa?"
"Por primera vez en la historia judicial ..."
"El PP pide a Aznar que salve a España de ..."
"Modificación esencial de la correlación de fuerzas en el TC..."
"Tragedia Constitucional" (Intereconomía)
"Commoció general per la notícia" (Regió 7)
"Se suiciden tres membres del Tribunal Constitucional" (Vilaweb)

Una emissora emetia música fúnebre. Una altra feia una anàlisi de la situació anterior, la situació actual i pronosticava la situació futura del TC. Una tercera feia una panoràmica històrica del TC des de a seva creació fins al present.
Catalunya ràdio prometia una entrevista amb els principals líders dels partits polítics per conèixer llur opinió de primera mà.
TV3 anunciava un programa especial en què s’emetria un comunicat del molt honorable José Montilla.
TV1 estava a l'espera de connectar amb la Moncloa i escoltar el comunicat oficial.
Els programes “del cor”, especialment Dónde Estás Corazón i Sálvame de Luxe anunciaven una moratòria d’un mes sencer en senyal de dol.
Mentre que Gran Hermano i La Noria prometien adaptar els seus continguts, també en senyal de dol, evitant els comportaments frívols i les referències morboses habituals.
El programa 59 segundos emetria també un especial en format especial: excepcionalment foren "2 minutos medio"...

Em vaig despertar amarat de suor, assegut a la tassa del vàter. Vaig prèmer el botó de la cisterna. Mentre em rentava les mans me les mirava amb el temor que gotegessin sang.
No. El mirall em va tornar la imatge d'un altre jo una mica espessa i somnolient.
M'hi havia quedat adormit tot llegint Novela de Ajedrez de Stefan Zweig.
Per dinar només havia begut aigua i l'únic medicament que havia pres, de bon matí, era una pastilla de ferro, contra l'anèmia. No estava doncs sota els efectes de cap droga estranya, tret dels efluvis marejadors de les notícies de la vida diària.

De sobte vaig recordar, però, que demà és dimarts, i que al blog Dimarts de sang hi penjarien un nou enigma "negre o criminal" que caldria resoldre.
Ara entenc, - o així m'ho sembla- el perquè de tot plegat -vaig dir-me.

I em vaig adonar que tot havia estat un somni. Un malson, vaja, per dir-ho ben dit. "Una pesadilla", "un cauchemar", "una nightmare"... que en realitat havia tingut lloc durant el dia, a s'hora baixa, un capvespre amb cel rogent, amb vent i sense pluja.
I és que aquests dies, les notícies sobre el TC són tan negres, tan "quasi criminals" que fan anar de cul les neurones i les sinèrgies cerebrals de la gent més assenyada.
No m'estranya que algunes es desmadrin i s'alterin de valent tot provocant aquests monstres estranys, malsons incontrolables, barreja de desig i d'impotència.


__________________

Nº especial de Sciences Humaines sobre Lévi-Strauss.

Hi ha figures que, en morir, imposen més respecte que d'altres. Cadascú té els propis referents, i és ben normal que n'hi hagi moltes que no ens conmouem gaire.
Claude Lévi-Strauss és d'aquelles personalitats que fan la unanimitat col·lectiva en l'estima i/o el respecte.

Algú del nostre país va encertar-la quan va decidir d'atorgar-li el Premi Internacional Catalunya el març del 2005.


Jueves, 31 Marzo, 2005
Leer el artículo completo: 'Lévi-Strauss: "Mi incapacidad para la actualidad me llevó a las tribus primitivas"'

L'amic Alain em fa saber que la revista Sciences Humaines, en homenatge a Lévi-Strauss, ofereix gratuitament tot els articles i dossiers continguts en el número especial de novembre-desembre tiulat Comprendre Lévi-Strauss. La informació és un valuós regal. Gràcies !

Edito : Pour une archéologie de l'esprit humain
Nicolas Journet et Jasmina Sopova

Repères
Claude Lévi-Strauss : Du Brésil au fauteuil de l'académie française
Claude Lévi-Strauss, le tourneur de pages Nicolas Journet
Trois moments d'un oeuvre Nicolas Journet
Lévi-Strauss en dix mots-clés Nicolas Journet
Les mythologiques, monument inachevé Entretien avec Emmanuel Désveaux

Parenté et mythes
Les limites d'une grande idée Entretien avec Laurent Barry
Les mathématiques de l'homme Claude Lévi-Strauss
Offrir, c'est souhaiter Claude Lévi-Strauss

Le voyageur nostalgique
Les mutiples lectures de Tristes tropiques Vincent Debaene
À la recherche du monde perdu

La pensée sauvage
Tous les hommes sont modernes Frédéric Keck
Sorciers et psychanalyse Claude Lévi-Strauss

La diversité culturelle
Controverse sur la diversité humaine Wiktor Stoczkowski
La renaissance indigène au Brésil Jean-Patrick Razon
1961 : La crise moderne de l'anthropologie Claude Lévi-Strauss

Masques et symboles
Claude Lévi-Strauss contre l'art magique Carlo Severi
Anthropologie de l'art : le renouveau Entretien avec Anne-Christine Taylor
L'art de donner du goût Claude Lévi-Strauss

L'héritage
Vers les sciences cognitives Maurice Bloch
Pourquoi je suis structuraliste Entretien avec Françoise Héritier
Actualité d'une oeuvre Entretien avec Philippe Descola
Les sciences sociales sont un humanisme Claude Lévi-Strauss
Bibliographie


Tenint-ho a mà ens serà més fàcil llegir-ne una part.

___________________

No anar a votar és també corrompre's una mica

He rebut via un fòrum educatiu un missatge amb unes reflexions interessants que acaben amb una conclusió decebedora i revoltant.

Sense rumb
Kika Rodríguez 02/11/2009 Vistes: 101

La vida professional de Marta és com la de molts professors de Secundària,
d'absoluta resistència. Ella és de les poques del seu institut de Palma que, amb 20 anys d'antiguitat, mai no ha estat de baixa per estrès o depressió i que fins i tot qualque pic a la setmana va a fer feina animada i amb ganes. La setmana passada, quan va saber la proposta del nou ministre "progressista" d'allargar a 18 anys l'ensenyament obligatori, va sentir la desagradable sensació del dejà vu i de la història cíclica que es torna a repetir. A l'institut no es parlava de cap altra cosa. Sembla que els socialistes no hi aprenen: primer fins als 16 i ara fins als 18, la qual cosa significa aguantar repetidors de 20 anys a les aules. El grupet es va fer més gran i els professors es lamentaven i la majoria calculaven els anys de jubilació propis i de Zapatero.
Eren les dues del migdia i Marta tenia la darrera hora de classe, a una aula de tercer d'ESO amb 30 alumnes on més de la meitat ha repetit qualque curs. Marta no va poder donar l'escassíssim temari programat perquè parlar de la festa de Halloween i abusar del nou alumne asiàtic que no sap dir ni bon dia els va semblar, a la gran majoria, més entretingut que aprendre gramàtica castellana. Ella no es va deprimir gens perquè ha après a conviure amb la seva frustració professional i amb el fracàs d'un sistema que obliga a romandre als centres alumnes sense cap tipus de motivació ni ganes per estudiar.
Ni el cas de Marta és especial ni la seva plaça a l'institut és dolenta, sinó més aviat al contrari. Amb els anys de docència es considera afortunada perquè, llevat de la mala educació regnant de l'alumnat i de la incompetència de la Conselleria, no ha tengut seriosos problemes. A l'hora de dinar ella i les seves companyes tornaren a la conversa sobre la darrera del ministre "progre" de torn. El to era cínic i trist perquè, per més inri, totes són votants d'esquerra i a les darreres eleccions amb una gafa ben grossa al nas van votar Zapatero.

En acabar de dinar havien arribat a dues grans conclusions:

La primera era que per ser ministre d'Educació s'hauria d'exigir haver fet classe, amb el guix a la mà i 30 alumnes per aula.
La segona, més plausible, va ser unànime: mai més tornarem a anar a votar. Així, segons va argumentar la de ciències, cada vegada que senti llàstima pels alumnes bons i brillants oblidats i abandonats perl'Administració pensaré que jo no som còmplice de tot aquest despropòsit."

Poso en negreta i en blau aquest final que, com deia en començar, trobo decevedor i revotant.

Insistexo a dir que caure en la trampa de no voler anar a votar és caure en la corrupció intel·lectual i política.
Més que mai cal prendre una opció: Es pot votar a favor del Partit Antitaurí si es vol, o a favor d'un partit d'extrema esquerra. També es pot votar l'extrema dreta o el PP. Es pot canviar l'opció política que hom tenia abans del desencís i el fàstic que ara afecta el país com una pandèmia més.
També es pot optar per anar a estripar la papereta davant la mesa electoral, -prquè cal que tothom sàpiga que pensa tothom; o esperar a cremar-la quan s'acostin les càmeres de televisió. Es pot votar en blanc, o es pot escriure tot el que es vulgui sobre la papereta escollida. Si el que hi diu no és cap bajanada, el missatge us el pot reproduir més tard fins i tot TV3.
Podeu votar un nou partit, perquè la seva virginitat ja és - temporalment- un punt al seu favor. Els caldrà negociar dur per obtenir poder i estaran un llarg període de temps abans no facin com els altres.
Encara es pot acabar triant les tres o quatre paperetes dels tres o quatre partits als qui mai no es votaria i llavors posar-les en sobres i escollir un sobre a l'atzar, acte surrealista quasi-suprem, perquè tothom sap que l'acte surrealista suprem és un altre.

I mentre no arriben les properes eleccions generals, es pot organitzar un moviment ciutadà que exigeixi la reforma en profunditat de la llei electoral i la fi de les llistes tancades .
L'únic que no val , la pitjor de les opcions posibles és "no anar a votar".

Aquests professors fan bé opinant i denunciant la difícil situació que hi ha en els centres d'educació. Però crec que arriben a la pitjor conclusió possible, que equival a un suicidi polític i a un delicte de corrupció per omissió.
Aquesta fóra la millor manera d'assegurar que ens continuarien robant i estafant, però aquesta vegada ho faríen amb el consentiment de tots els absentistes.


______________________

França: Premis Goncourt i Renaudot 2009

Premis literaris Goncourt i Renaudot edició 2009.

Le Nouvel Observateur publica un article amb els guanyador de l'edició d'enguany d'aquests dos prestigiosos premis literaris francesos.
El premi Goncourt 2009 és per al l'escriptora Marie NDiaye, d'origen senegalès, per la seva novela Trois femmes puissantes.

El premi Renaudot 2009 és per a l'escriptor Frédéric Beigbeder per la seva novela Un roman français.
En un moment d'una entrevista que li fan, F. Beigbeder explica la seva satisfacció per obtenir un premi que fou guardó, en el passat, per obres tan importants com Voyage au bout de la nuit , de L.-Ferdinand Céline (1932) i per Les choses, de G. Perec (1965).

Sobre la guanyadora del Goncourt sabem ja que fou descoberta com a talent escriptòric des del 1985, per l'editor Jérôme Lindon de les Éditions de Minuit, quan ella encara estudiava a l'Institut i només tenia 17 anys. Això és un talent especial.

"Cette lectrice hors pair [l'actual directora de Les éditions de Minuit, Irène Lindon] est présente derrière les plus beaux et singuliers romans de cette rentrée : «Des hommes», de Laurent Mauvignier, et «la Vérité sur Marie», de Jean-Philippe Toussaint. Les deux ont d'ailleurs rejoint, sur les listes des meilleures ventes, «Trois Femmes puissantes», de Marie NDiaye, aujourd'hui publiée par Gallimard mais dont Jérôme Lindon a été, en 1985, le découvreur (de cette lycéenne de 17 ans, il aima et édita «Quant au riche avenir», roman suivi de six autres chez Minuit, dont «Rosie Carpe», prix Femina 2001)."

En una entrevista al NObs, Bernard Pivot -membre de l'Acadèmia Goncourt- apunta, a més, que per a aquesta edició del Goncourt, l'obra de Marie NDiaye va anar guanyant sempre per unanimitat del jurat per sobre de totes les demés novel·les presentades a concurs. Així doncs, sembla que Trois femmes puissantes té garanties absolutes de qualitat.

Reportatges, crítiques, i tot i més sobre aquest dos premis de referència a França, en aquesta adreça del NObs.

_________


Enllaços

Video. Entrevista exclusiva amb Marie NDiaye a Arte.tv
Interview : David Bornstein (ARTE, 02/11/2009)

Més debat sobre el llibre electrònic, Internet i el llibre paper

Copio - enganxo el que rebo del Monde d'avui 30 d'octubre

"DÉBATS : LE LIVRE SURVIVRA-T-IL À INTERNET ?
E-book, la grande braderie.
Les nouveaux accès aux textes ne doivent pas faire oublier les droits de l'auteur et du liseur, rappelle Antoine Gallimard, le PDG des éditions Gallimard.
Il ne faut pas édifier de ligne Maginot.
La lame de fond numérique n'a pas encore déferlé sur la chaîne du livre, mais tous les signes précurseurs sont là, souligne Bruno Racine, le président de la Bibliothèque
nationale de France.
Tout ce qui est solide se dissout dans le numérique.
Pour Rémy Toulouse, le directeur des éditions Les Prairies ordinaires, la lecture attentive et critique est menacée de marginalisation."

Bé, efectivament cal prendre's seriosament la revolució total que suposa el llibre digital, i cal prendre's igualment en serio les conseqüències económiques que tindrà la progressiva implantació de l'ebook.

Ara bé, no estic del tot d'acord amb en Rémy Toulouse. No crec que la lectura crítica i atenta estigui amenaçada. La seva és una afirmació exagerada i probablement interessada.

"La verdad es la verdad, dígala Agamenón o su porquero" (Feia dir Machado a Juan de Mairena ).
El mateixpodem afirmar nosaltres e l'estupidesa. Un es pot dit Rémy Toulouse i vessar-la completament!

Fa molts anys que tots llegim de tot a les pantalles dels ordinadors. Té sentit dir ara que tot el que estem llegint a la pantalla no serveix per a res, que pel fet de llegir en pantalla perdem capacitat decomprensió i de raonament crític ? No al dedicar-nos gaire estona a contradir aquest Rémy.

Dubto que jo canviï el format paper pel format electrònic de la nit a l'endemà, però no em penso negar a llegir un llibre en format electrònic com si fos una aberració!

Són els escarafalls que s'han fet sempre des de fa anys davant de les novetats i l'evolució de les tecnologies. Però es va veient que tot ni la televisó ha matat el cinema ni Internet matarà el llibre. Els suports cuturals es transformen però la cultura es manté. O així cal esperar-ho, oi?

___________________

Enllaços

L'avenir numérique du livre par Roger Chartier (Le Monde).

El futuro del libro, en un mundo digital

Pas de SMIC pour les écriveurs numériques

_

El futur proper dels ebooks: màquines multifuncions (blocomentari)

Començo aquí una nova experiència, Pere, la que en el post anterior vaig dir que encetaria: a partir d'ara, posar al blog tot el poc o molt que abans escrivia a l'espai de comentaris dels altres blogs. Al teu blog, en comptes del comentari t'hi deixaré un enllaç a aquest postcomentari ;-)

M'ho prenc com una experiència "flexible", com indica el títol del meu blog, és a dir amb el dret de canviar d'opinió i fer-me enrere -de savis és rectificar- tantes vegades com calgui o vulgui.



Blocomentari : El futur proper dels ebooks: màquines multifuncions

En Pere, de Saragatona escriu
Quin e-book t'emportaries a una illa deserta?

"Aquí teniu, més o menys, el que hi ha de moment. Ara, no dubto que en un futur no massa llunyà veurem lectors molt més sofisticats: tots permetran els colors i, sobretot, afegiran més prestacions, no només la d’escoltar música que ja existeix, de flexibilitat, que també existeix –va per tu, xurri- sinó la possibilitat de fer
fotografies, de mirar vídeos, de jugar al que sigui, de GPS... Per què, qui
vol un aparell que només serveixi per llegir llibres?"

Aquesta projecció de futur que fas, Pere, em sembla força versemblant i diria que lògica. I la pegunta final és una gran pregunta. Ambdues idees van prou lligades i em fan pensar de seguida en diverses respostes possibles:

Ahir, a Barcelona, en el marc de les actuacions que l'Ajuntament du a terme per tal d'apaivagar una mica la frustració i la mala baba ciutadanes, sembla que la policia municipal va actuar contra una sèrie de perruqueries xineses que oferien serveis sexuals complementaris als de tallar cabells. Uns serveis de perruqueria anoments "amb final feliç".

Doncs bé, això del final feliç és, probablement, el que em sembla que podria contribuir a fer triomfar els ebooks. L' empresa que abans s'atreveixi a integrar-ho en els seus models de gama alta -la funció "final feliç" - serà la que imposarà el model estàndar que inundarà el mercat.

Com tu, crec que l'èxit dels ebooks està superassegurat pel fet que probablement es convertiran en els nous mpx del futur proper. Ningú no voldrà un ebook que només permeti llegir llibres, això és impensable en l'estat actual de la tecnologia. Tothom voldrà tenir, com a mínim, l' ebook mp10 (10 en 1 ): potser en diran ebooks per dir-ne alguna cosa, però és més que segur que seran màquines multifuncions: una mena d' ordinador-iphotelèfon-reproductordemúsica-televisor-gps-fotocàmara-consoladejocs3D-gravadordevideo-discdurmultimèdia-ebook-orgasmatró-etc...

Com apuntava més amunt, aquesta darrera funció de consolació sexual, d'entrada pot sorprendre més d'un/a, però de ben segur que molt aviat es normalizarà, banalitzarà i assegurarà un èxit de vendes sostingut.
Si intento imaginar com podria ser aquest model, se m'acudeixen uns quants dissenys que tenen a veure amb el tipus de suport de l'ebook. No us en dono més detalls perquè m'afanyaré a presentar una patent abans no em robin la idea!

Comentari twittesc al post de Saül Gordillo i solució "tècnica" definitiva.

La cosa ha anat així.
He vist a la llista dels meus Quintaessencials que Saül Gordillo havia escrit un post amb el títol:
Saül Gordillo www.saul.cat
Corrupció sociovergent o com Garzón ens aixeca la catifa

He volgut deixar-hi un comentari i l'he escrit, però després, per alguna raó que desconec, o no l'he enviat o no ha passat i no l'he vist implementat ! ;-(
Llavors he decidit que com que em feia mandra tornar a repetir més o menys el mateix, li ho twittejaria. He anat al Twitter i allà he vist que ell havia penjat a un enllaç al seu post.
Després se m'ha acudit copiar aquí,, al meu blog, la seqüència twittejada, que és això que segueix:

1. saulgordillo Corrupció sociovergent o com Garzón ens aixeca la catifa http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/149139about 6 hours ago from web

2.sgironaroig @saulgordillo He deixat un comentari at teu post però no apareix.No sé si no ha passat per alguna raó què>10 minutes ago from web in reply to saulgordillo

3.sgironaroig @saulgordillo Irrita molt veure que al cap d'una estona d'escriure el comment s'esfumi...Hi tornaré. Tens tota la raó però dues coses>8 minutes ago from web in reply to saulgordillo

4. sgironaroig @saulgordillo 1. Deia que en Pujol, amb el q va dir al programa Agora m'ha caigut als peus i ja no li tindré + cap respecte. Demostra ser 1 mafiós també 6 minutes ago from web in reply to saulgordillo

5. sgironaroig @saulgordillo 2. Deia too que als periodistes us toca anar més enllà de "fer les preguntes"[com dius al final del teu post] q ja pot fer el ciutadà del carrer >5 minutes ago from web in reply to saulgordillo

6. sgironaroig @saulgordillo Cal que aneu a visitar tota aquesta gent que se suposa que ha de controlar el pati, començant per l'oficina cat. anticorrupció> 4 minutes ago from web in reply to saulgordillo

7. sgironaroig @saulgordillo I apunteu les respostes. Cal que trobeu resposta al COM ÉS QUE ha de venir Garzón...I pregunteu a J. Pujol quin és el mal que ens faríem !2 minutes ago from web in reply

8. sgironaroig @saulgordillo si ens digués allò que insinua que sap. Se li va escapar, molt bé, doncs ara cal q digui tot el q sap i q peti qui peti.less than 5 seconds ago from web in reply to saulgordillo

+
9. (El que afegeixo ara aquí ):

El que dius, Saül, m'està tot bé rebé, menys la frase final: les preguntes ja les podem fer els ciutadans solets, que som prou grans i les podem fer a tot arreu, i ara sobren canals per fer-ho:
TV, ràdio, Internet (blog, twitter, facebook, etc..)

El que podeu o, més ben dit, haurieu de fer els periodistes, és dur a terme més investigació i fer més seguiment dels afers, i anar més al fons dels assumptes foscos.

Fins aquí el tema de fons, que és el que interessa.


Ara, aquí, un tema "tècnic" secundari: Avui, el problema del comentari "desaparegut" l'he resolt fent anar twitter seguit d'un copiar-enganxar per dir-te el que et volia dir... però el fet que no aparegués el meu comentari al teu blog (sense que se'm precisés que calia que el moderador aprovés el comentari) m'ha fet pensar que hi ha una manera d'evitar-ho, i és:
penjar al propi blog TOTS -absolutament tots- els comentaris que ara deixem als blogs d'altri.

Després n'hi ha prou amb afegir -facultativament- l' URL reduïda del nostre postcomentari al post de referència. Voilà.

Al fet de repetir al propi blog els comentars deixats al blogs d'altri jo en vaig dir
blocomentaris, però la veritat és que fa força mandra reprendre un comentari
ja fet i deixat ben deixat entre d'altres comentaris...
L'aspecte més positiu és que els blocomentaris es poden retocar per millorar-ne l'expressió o matisar algun detall, i després, més tard en el temps, poder encara tornar a modificar-ho si volem.
En canvi, als blogs dels altres, ens poden fer esperar que el moderador publiqui el comentari; si fem alguna errada no la podem corregir (cal esborrar el comentari sencer i tornar-lo a penjar corregit); finalment, si mai canviem d'opinió, no podem editar-la directament sinó que caldria penjar un altre comentari matisant el que ja havíem dit! Uf! Quin tou d'inconvenients, oi?

Ara veig que no cal. No, decididament per a mi s'ha acabat deixar comentaris a les cases blogueres del altres.
No, el que cal és posar els comentaris com a simples posts al nostre blog ! Tots!
Podem copiar la URL i , si cal, un tros de post aliè original i, sobre allò, fer-hi el nostre postcomentari o blocomentari...
Així, ens ho editem al nostre gust -font, color, imatge, i si cal àudio o video - i tot es queda a casa.
Res no ens impedeix tornar al post de referència i, en comptes de deixar-hi el comentari sencer, hi deixem només l'URL, l'enllaç permanent del nostre post.

Confio en què aquesta "idea", tan bertranesca i elemental com genial (-calia pensar-hi-),
sigui el principi d'una petita gran revolució. ;-)
Ja en parlarem a l'Internauta!


________________________

Blocomentari

Comentari al post de Saül Gordillo : Corrupció sociovergent o com Garzón ens aixeca la catifa

Màfialunya ? (II)

Sani Girona Roig ha dit...

Bé, he vist que el meu comentari efectivament ha aparegut al teu blog, Saül!
Segurament calia esperar la moderació del propietari del blog. Lamento doncs haver fet tant de soroll, però -no hi ha mal que per bé no vingui- m'ha servit per decidir, tal com et deia, que en comptes de fer servir l'espai de comentaris dels blogs que visito, a partir d'ara faré servir el meu blog per posar-hi els comentaris.
Aprofito l'avinentesa per preguntar/demanar-vos als periodistes dues cosetes:

1. Que us assabenteu del temps que es tarda en muntar una operació com aquesta Pretoria del jutge B. Garzón abans no es pugui dur a terme (independentment que després es pugui mantenir l'execució en standby, sense dur a efecte, fins que les cirscumstàncies polítiques i/o justiciables del jutge ho estimin convenient..)
i
2. Per televisió surt tothom menys el Conseller Saura. Estaria bé que burxessiu una mica perquè es vegi obligat a dir alguna cosa seriosa i substancial sobre el tema.
Salut!
28 octubre, 2009

_____________

Mai no és tard per descobrir Ryszard Kapuscinski

El passat 4 de setembre, ingressat a la 10 planta de l'Hospital Vall d'Hebron, l'amic T* em va venir a visitar i em va fer un regal valuosíssim.
Em va portar el llibre de Ryszard Kapuscinski Heban (Varsòvia. 2001) en la traducció al català de l'editorial Anagrama/Empúries Eben. (Segona edició, 2008)

La lectura del llibre sedueix des de la primera línia i segueix en progressió permanent o sostinguda fins al final.

"He viscut a l'Àfrica uns quants anys. Hi vaig anar per primera vegada el 1957.
Durant els quaranta anys següents, hi he tornat sempre que hi ha
hagut l'ocasió. N'he recorregut bona part. M'he mantingut lluny de les rutes
oficials, dels palaus, dels personatges importants
(...)
Aquest no és un llibre sobre l'Àfrica, sinó sobre un grapat de persones que
hi viuen, sobre les meves trobades amb ells i el temps que vam compartir.
Aquell continent és massa gran per descriure'l. És un veritable oceà, un
planeta a part, un cosmos polifacètic i extremadament ric."
(...) R. Kapuscinski . Eben . pg. 7

Des del primer capítol Començament. topada. Ghana 1958 fins al darrer: A l'Àfrica, a l'ombra d'un arbre (Adofo. Poblat de la província etíop de Welega), de la mà del periodista recorrem camins impossibles, visitem ciutats meravelloses i patim seds i calors insuportables i en endinsem al Serengueti, on...

"fins on en arribava la vista, es veien grans ramats de zebres, atílops,
búfals, i girafes.
(...)
Com si contempléssim el naixement d món, aqelle
instat tan particular en que ja existien la terra i el cel, on hi havia aigua,
plantesi animals salvatges, pèrò Adam i Eva encara no havien estat creats"

Ho descriu amb una llengua plena de mots i d'adjectius precisos, rics, plens de matisos i colors.
Vet aquí uns exemples que he anat caçant tot fullejant el llibre i trobant les marques que hi vaig posar mentre el llegia:

* cossos neulits
* ulls acalats
* sastres aqueferats
* el cafè es fa malbé, els arbusts s'embordoneixen
* marmanyeres palplantades sense fer res;
* unes dones amb unes grans sellones de terrissa
* Les escaramusses entre la canalla són particularment aferrissades i sangonents
* un altiplà vast i enorme tallat per nombroses valls i corregades
* aigües rabents i tempetuoses dels rius davallen per la llera d'aquests barrancs profunds
* La sort dels que viuen al rampeu de les muntanyes no era gaire més fàcil ni millor
* És l'Àfrica humida del tròpic: esponerosa, embullada, en un estat permanent de germinació (...) * Les herbes alteroses i els matorrals arrombollats l'atacaven per totes bandes
* Però en aquella regió de l'Àfrica, tan reblerta de vegetació, els llogarrets no solen arrenglerar-se al llarg del camí (...)
* Vaig anar amb els nanos a buscar aigua (...) A uns dos-cents metres de la casa s'escolava entre repalasses i vimeteres un torrentiol, amb prou feines un rajolí (...)
* N'hi ha que colguen els cossos [dels cadàvers] sota el trespol de la casa on viu la família
* En Simon -i de gent com ell n'hi ha a balquena- porta amb la bicicleta el gènere que les dones vendran al mercat (...)

Llegint el capítol titulat Zanzíbar aprenem, com en una enciclopèdia, tot l'univers del que va ser el tràfic d'eslaus i de l'esclavatge. Hom té la sensació d'haver trobat "per fi" el text que millor ho explica de la manera més entenedora però a la vegada més completa possible.
El tràfic d'esclaus dura 400 anys (A Nigèria fins l'any 1936) i el nombre d'africans segrestats i transportades en vaixells en condicions infrahumanes al continent americà són entre 15 i 30 milions de persones!

Llegint el capítol Una lliçó sobre Rwanda, ens assabentem de la magnitud de la tragèdia que protagonitzaren els Hutus i els Tutsis a Rwanda el 1994. Mig milió de morts, un milió?

Al capítol Amin [Dada] (pg. 142-151) Kapuscinski diu:

"Un dia se'm a acudir que podia escriure un llibre sobre Amin, parquè Amin és l'exemple clàssic entre el crim i la incultura
(...)
Amin va governar vuit anys. Segons diferents fons d'informació, el
mariscal vitalici va assassinar entre cent cinquanta mil i tres-centes mil
persones (...)"

Al capítol Lalibela, 1975 anem a Etiòpia. Viatgem amb ell i patim com ell un viatge difícil i complicat...patim tota la calor, la sed i les mosques qu va haver de suportar.

"Després un dia de viatge fins a Lalibela. Tota l'estona barrancs rocallosos abrusats com l'interior d'una alt forns, buits, despoblats de gent i de vegetació.
(...)
Finalment, Lalibela. Lalibela és una de les vuit meravelles del món. I si no, hauria de ser-ne una. "

Al capítol Hi haura una festa, Kapuscinski viatja amb un peridista de Kampala al poble natal d'aquest darrer (anys noranta).

"Al començament de l'any, s'apleguen unes quantes famílies, amollen uns quants cèntims i es compren al mercat una vaca. La vaca pastura pel poble; hi té herba a dojo. Quan s'acosta Nadal, la sacrifiquen. Tothom es reuneix per participa en
l'esdeveniment. Tothom vigila que el repartiment sigui just. D'una part substancial
de la sang se'n fa ofrena als avantpassats (no hi ha ofrena més valuosa que la sang
de vaca). La resta es rosteix i es cou de seguida. És l'unic cop en tot l'any que
el poble menja carn. Després es compra una altra vaca i, d'aquí un any, hi haurà una
altra festa"

___________

Un dels auxiliars d'infermeria de l'hospital VH, d'origen senegalès, em va dir que si m'interessaven llibres sobre l'Àfrica i la literatura africana, podia anar a la llibreria La Ploma, prop de la Sagrada Família.

I em va recomanar un autor i un llibre, la referència del qual vaig apuntar al final d'Eben: Amadou Hampaté Bâ i un dels seus llibres Amkoullel l’enfant peul.

Està a la llista d'espera. No sé quan serà però tinc tota la intenció de posar-lo a la meva vida.
A "Som el que llegim", hi trobo això sobe R. Kapuscinski, i ho afeigeixo a manera d'invitació als amics.

"(...) el millor homenatge possible és, ras i curt, llegir-lo, conèixer-lo,
atendre la seva veu, fer-nos partíceps de la seva humanitat, de la seva qualitat
i del seu treball per aconseguir que aquest món sigui, cada dia, una mica
millor.
Perquè aquest polac pertany a una espècie de reporters, viatgers,
escriptors i persones en vies de desaparició, cal llegir-lo."

_________________________

Repugnant cas Millet 3/X

A hores d'ara, sobre aquest cas repugnant ja hi ha escrit molt més del que ningú no es pensava en començar la premsa a destapar la caixa de Pandora del Palau de la Música.

La Vanguardia
Dijous 22 d'octubre de 2009.
"El caso Fèlix Millet desata una feroz pugna entre jueces y fiscales". (pg. 57)

"Millet presionó al "más alto nivel" por el Príncipe de Asturias" (pg. 58)

Regió 7
Divendres 23 d'octubre de 2009
"Millet diu que va obrir un copte a Suïssa per protegir els estalvis després de morir Franco" (pg, 22)
"Un germà de l'expresident del Palau diu que està malalt i que s'ha carregat el cognom" (pg. 22)
El cognom Millet ja gairebé s'ha convertit en anatema a la societat catalana i no són pocs els familiars de l'expresident del Palau de la Música a qui els esquitxa immerescudament la ignomínia dels seus excessos" (pg. 22)

El Periódico
Dissabte 24 d0ctubre de 2009
"Puja el suflé Millet. El fiscal eleva a 20 milions el saqueig del Palau " (portada).


Ara, llegides les informacions d'aquesa darrera setmana, ja són possibles les apostes per veure qui endevina a quants milions d'euros pujarà el robatori dels lladres i quantes persones i institucions més s'hi veuran implicades.

De moment la torrentada ja ha fet molt de mal, però probablement en farà encara molt més, a mida que es coneguin més i més detalls, com ara el de les factures de

"6.700€ en flors"

que declara en la portada El Periódico, o com el que es diu a l'interior, (pg. 17), que

"els reemborsaments al dirigent convergent Àngel Colom consten en dos rebuts
diferents (...) I en la comptabilitat de l'entitat [Fundació Orfeó Català]
hi ha dues sortides per aquest concepte, una del 31 d'agost del 2000, i una
altra, el 15 de setembre del mateix any".

Bé, Artur Mas pot anar de víctima, però el fet és que els esquitxos del cas, li agradin o no, taquen CDC per responsabilitat d'algun -ara- membre de la coalició, com Àngel Colom, no perquè algú el persegueixi. I hi ha també el tema dels fons rebuts per la Fundació Trias Fargas. Legalment? El que sí és clar és que CDC va estar 23 anys al front del govern de Catalunya i bona part del problema es va coure durant aquells anys! Alguna conselleria hi devia tenir alguna responsabilitat en el descontrol i saqueig dels diners que rebia el Palau de la Música... O no?

Tot i que la perspectiva és només la d'uns pocs dies, les declaracions dels advocats defensors de F. Millet i J. Montull explicant la autoinculpació dels implicats es converteixen en ridícules, cíniques i falsàries, i fan créixer la indignació en progressió geomètrica tot convertint-se en una mentida afegida que hauria d'estar contemplat com agreujant a la condemna.

Josep Cuní va fer d'un dels abanderat de la "manifestació vitual" de tots els ciutadans que no entenien com era que el jutge instructor del cas no decretés presó per als inculpats.
Només molt al final de la setmana quan hi va a començar a haver sèrioses desavinences entre els jutges catalans es va començar a parlar del concepte "d'alarma social" a més del de la por de fuga (poca i poc probable) i de la possibilitat que, en llibertat, els inculpats tinguessin marge de maniobra i impunitat per destruir proves, alertar terceres persones i muntar estratègies igual de sibilines que les que els van permetre delinquir a la cara de tothom durant anys i anys.

Per sort per a tantíssims experts que haurien hagut d'adonar-se'n abans, la "magnitud de la tragèdia" és tal que dilueix totes les responsabilitats en un oceà de culpables per omissió i irresponsabilitat, però que probablement tindrà poques conseqüencies.

Només ens queda la mica d'esperança -als qui els en quedi- de pensar que tot aquest terrible desastre servirà perquè els delinquents de rang supermafiós estiguin una mica quiets durant una curta temporada i tot plegt serveixi per netejar molta porqueria.

El que caldria retocar, la llei sobre finançament dels partits polítics i la modificació del codi penal, endurint de veritat les penes per a delictes d'aquestes caraterístiques i magnituds, probablement quedarà com a utopia a implementar cap a finals de segle XXI o mitjan segle XXII.
I tant de bo que m' equivoqui!

_________________


Enllaços

Salvador Cardús. Política i antipolítica
Saragatona. Millet
Francesc Puigcarbó. Palau de la Música? ¡No! Plaza Féliz Millet
El Periódico. Millet retiró 10 millones en efectivo de las cuentas del Palau en 6 años
Google : "Félix Millet" +Palau +corrupció +política

Contra la Ignorància i els tòpics

Una parella amiga ens envia per correu un regal curiós, interessant i útil.

The Book of General Ignorance by John Lloyd & John Mitchinson. Faber and Faber. London 2006.


A la tapa hi han afegit 3 cosetes que equivalen a una mica de propaganda senzilla i d'aquella que ens fa somriure:

El logotip de QI A Quite Interesting Book , que és una col·lecció www.qi.com a tenir en compte.

També una mena de segell estampat que fa així: Over 500,000 copies sold.
I, una precisió-picada d'ullet als entesos: hi ha un pròleg de Stephen Fry i "quatre ratlles" d'Alan Davis.

A una de les pestanyes interiors s'hi pot llegir això:

"Si vostè encara pensa que Enric VIIIè va tenir sis dones, que la terra només té una lluna, que l'Everest és la montanya més alta del món, llavors vostè necessita llegir aquest llibre. Urgentment!"

Una mica més avall, una frase divertida, d'aquelles que couen allà on fa més mal.

"Aquest llibre el farà sentir a vostè molt petit i molt ruc"

A la contraportada hi presenten algunes de les solucions provocadores, pensades per empényer-nos definitivament a començar la lectura del llibre sense esperar ni un minut més:

"Enric VIIIè només va tenir 2 dones
La terra té set llunes
Tots el humans tenim quatre melics
La màquina de vapor es va inventar a l'antiga Grècia
Bangkok no és la capital de Tailàndia
...
La Llum és invisible.

Tot això per acabar amb una nova frase lapidària :

"Everything you think you know is wrong".

O sigui que, a més saber poc, el poc que sabem encara ho sabem malament. Sí decididament, abans de començar la lectura del llibre pròpiament dit ja em sento més petit i més ruc del que em pensava ;-)

Bé, tot el que ens faci riure o somriure és bo per la salut. I en calen bones dosis de bon humor en temps de crisi i de floració de gravissims escàndols sobre corrupció i desgràcies gairebé impensables: 45 persones, treballadors de France Télécom s'han suicidat en poc temps. Països civilitzats?
Per tot això confio que entre dos llibres seriosos, la lectura d'aquesta mena de diccionari de veritats amagades i de precisions contra tòpics m'anirà bé per a la salut mental.

____________________

Repugnant cas Millet 2/X. Lliçons d'economia

L'altre dia, després d'haver passat abans gairebé una hora de conversa telefònica amb l'amic M*, expert en altes finances, vam parlar de l'estat de l'economia a Catalunya.
Dos dies després em va enviar per correu una faula que és tota una lliçó d'economia. Tendenciosa, és clar, però lliçó al cap i a la fi. I tan interessant, que no em puc estar de penjar-la perquè la puguin analizar aquells que, com jo, voldrien ser entesos en matèria econòmica pero no hi entenem ben bé res. Segur que hi ha qui hi entén una mica i ens explica de manera entenedora -confirma o infirma - la moral de la faula...

"LOS IMPUESTOS DESDE EL PUNTO DE VISTA SOCIALISTA


LA PARABOLA DEL SOCIALISMO

Todos los días 10 hombres se reúnen en un bar para charlar y
beber cerveza. La cuenta total de los diez hombres es de 100
€ . Acuerdan pagarla de la manera proporcional en que se pagan los
impuestos en la sociedad de un país, con lo que la cosa sería más o
menos así, según la escala de riqueza e ingresos de cada
uno:


Los primeros 4 hombres (los más pobres) no pagan nada.

El 5º paga 1 €.
El 6º paga 3 €.
El 7º paga 7 €.
El 8º paga 12 €.
El 9º paga 18 €.
El 10º (el más rico) paga 59 €.


A partir de entonces, todos se divertían y mantenían este acuerdo
entre ellos, hasta que, un día, el dueño del bar les metió en un problema:
“Ya que ustedes son tan buenos clientes,” les dijo, “Les voy a reducir
el costo de sus cervezas diarias en 20 €.
Los tragos desde ahora les costarán 80 €.”


El grupo, sin embargo, planteó seguir pagando la cuenta en la
misma proporción que lo hacían antes.
Los cuatro primeros siguieron bebiendo gratis; la rebaja no les
afectaba en absoluto.

Pero ¿qué pasaba con los otros seis bebedores, los que realmente abonan
la cuenta? ¿Cómo debían repartir los 20 € de rebaja de manera que cada
uno recibiese una porción justa?
Calcularon que los 20 € divididos entre 6 eran 3,33 €, pero, si
restaban eso de la porción de cada uno, entonces el 5º y 6º hombre
estarían cobrando para beber, ya que el 5º pagaba antes 1 € y el 6º 3 €.
Entonces el barman sugirió que sería justo reducir la cuenta de
cada uno por, aproximadamente, la misma proporción, y procedió a calcular
la cantidad que cada uno debería pagar.


El 5º bebedor, lo mismo que los cuatro primeros, no pagaría nada: (100%
de ahorro).
El 6º pagaría ahora 2 € en lugar de 3 €: ( ahorro 33%)
El 7º pagaría 5 € en lugar de 7 €: ( ahorro 28%).
El 8º pagaría 9 € en lugar de 12 €: ( ahorro 25%).
El 9º pagaría 14 € en lugar de 18 €: ( ahorro 22%).
El 10º pagaría 49 € en lugar de 59 € ahorro 16%).


Cada uno de los seis pagadores estaba ahora en una situación mejor
que antes : los primeros cuatros bebedores seguían bebiendo gratis y un
quinto también.
Pero, una vez fuera del bar, comenzaron a comparar lo que estaban ahorrando.

“Yo sólo recibí un euro de los 20 € ahorrados,” dijo el 6º hombre: señaló
al 10º bebedor diciendo “Pero él recibió 10 €”
“Sí, es correcto,” dijo el 5º hombre. “Yo también sólo ahorré 1 €;
es injusto que él reciba diez veces más que yo.”
“Verdad!!” , exclamó el 7º hombre. “¿Por qué recibe él 10 € de
rebaja cuando yo recibo sólo 2 €? Los ricos siempre reciben los
mayores beneficios!”
“Un momento!”, gritaron los cuatro primeros al mismo tiempo. “Nosotros no
hemos recibido nada de nada. El sistema explota a los pobres!”
Los nueve hombres rodearon al 10º y le dieron una paliza.

La noche siguiente el 10º hombre no acudió a beber, de modo que los nueve
se sentaron y bebieron sus cervezas sin él. Pero a la hora de pagar
la cuenta descubrieron algo inquietante:
Entre todos ellos no juntaban el dinero para pagar ni siquiera LA MITAD
de la cuenta.
Y así es, amigos y amigas, periodistas y profesores
universitarios, gremialistas y asalariados, profesionales y gente de la
calle, la manera en que funciona el sistema de impuestos. (???)
La gente que paga los impuestos más altos son los que se benefician
más de una reducción de impuestos. Póngales impuestos muy altos,
atáquenlos por ser ricos, y lo más probable es que no aparezcan nunca más.
De hecho, es casi seguro que comenzarán a beber en algún bar en el
extranjero donde la atmósfera es algo
más amigable.

Moraleja: “El problema con el socialismo es que eventualmente uno
termina quedándose sin el dinero de la otra gente.”

_____________


Fins aquí la faula . Ara va la meva reflexió i la meva proposta.

Bé, potser haureu endevinat que aquesta faula, que ja deu fer temps que corre per Internet devia ser feta per una persona del Partit Presunto, o per alguna de les persones
associades a les de la categoría dels “paganos” aquell a qui, a la faula, apallissen i obliguen a buscar paraïsos fiscals on els tractin bé.

A mi el que més m’interessa d’aquesta lliçó “tendenciosa” d’economia és saber si hi ha manera intel·ligent de retocar-la per tal que la moralina sigui més versemblant, més ètica, més efectiva i menys hipòcrita. I que també acabi bé.

D’entrada, jo que d’economia no en sér res de res i els nombres em fan venir mal de cap,
m’atreveixo a dir que tot hauria estat més fàcil i menys violent si el desgraciat de
l’amo del bar no hagués decidit de “rebaixar” el preu, provocant així un gran conflicte!

Sabut és que les coses que ja funcionen bé no s’han de tocar massa. I la cosa, mentre
quatre no pagaven directament -peo sí indirectament al "pagano"- i sis altres pagaven semiproporcionalment, la cosa ja rutllava, ningú s’emprenyava massa –la faula almenys no diu res sobre aquest punt- i no hi havia ni enveges ni violència, i si n’hi havien, com cal imaginar que passava, cadascú jugava tranquilament el seu paper a la tragicomèdia. Això sí, com a mínim aquella situació no desembocava en la violència contra "el bon ric" que a la faula equival a justificar “la fugida de capitals” que es veu forçat a realitzar.

De fet no sé que més s'hauria de fer perquè ningú no es vegi obligat a anar a beure
a Suissa i de passada aprofitar per deixar centenars de milions d'euros a les seves banques.

Si teniu alguna cosa a dir no us esteu d'aportar les vostres idees. Segurament, el conseller Castells us ho agrairà.

Diàlegs de política imposada

El diari argentí Clarín.com publica aquesta notícia:

"El Acuerdo de San José, base de negociación entre Zelaya y
Michelettti

18:34. Los delegados de Manuel Zelaya y del gobernante de facto
Roberto Micheletti alcanzaron un acuerdo sobre la restitución del presidente
derrocado, que ahora debe recibir la aprobación de ambos líderes, usando como
base el Acuerdo de San José."

Aviam si serveix perquè els colpistes retornin el poder usurpat i s'evitin matances de civils innocents.

Cal suposar que tot aquest episodi, si acaba bé, serà la manera que tenen els poders fàctics dels USA per imposar un govern que eviti a l'Amèrica Central la influència dels governs bolivarians de l'Amèrica del Sud.

Curiós que se'n parli tant poc al nostre país, justament ara que es reclama, amb tota la raó, l'anulació del judici sumarissim de la dictadura assasina de Franco contra Luís Companys.

On són les declaracions d'Europa contra els cops d'Estat a l'Amèrica Central, recolzats o proposats i finançats com sempre directament pel Pentàgon però protagonitzats per polítics titelles de torn?
On són es reaccions dels demòcrates contra els colpistes de Guatemala?

Diàlegs de políticaficció. Hugo Chávez & Lula da Silva

Hugo Chávez a I. Lula da Silva

- Saludos Lula, aquí Chávez. Amigo, te felicito por el éxito de Rio de Janeiro para el 2016 porque imagino que eso nos va a cambiar el Cono Sur entero de manera que no lo va a conocer ni la madre que lo parió. Sí, me acordé de la "boutade" que hizo el bolivariano Alfonsito Guerra en España. No se equivocó el boludo! Bueno, Inácio, amigo, te llamo también y ante todo para recordarte que en Tegucigalpa tenemos al amigo Manuel Zelaya bien jodido en tu embajada, rodeada por las tropas del golpista Micheletti.
El Presidente sigue ahí pero no sabe si los golpistas se lo van a cargar de un balazo o no…Vaya potra tuvo el tío… si no llega a ser por los Juegos Olímpicos del 2016 y el éxito que has tenido, el golpista Micheletti ya habría ordenado el asalto y ahora estaríamos de luto, llorando sobre la tumba de Manuel y tu reconstruyendo tu embajada!

Horas más tarde

I. Lula da Silva a Hugo Chávez

- No te preocupes, Huguito, bolivariano amigo. Lo primero que hice al enterarme de la noticia de Rio fue llamar al Pentágono para que me pusieran con el abuelo Henry Kissinger.
No me tardaron ni cinco minutos en encontrarlo. Eso sí que es eficacia.

Le pregunté por su estado de salud y me dijo que estaba hecho un toro, “como un chaval de favela”, me dijo, que humor se gasta el abuelo Henry, ¿eh? …

Le pedí por favor que si no quería seguir ensuciando su biografía con Guatemala 2009, después de lo que mandó hacer en Chile, Argentina, El Salvador, Nicaragua... y la lista es muy larga, que mandara dar un toque a Micheletti y a sus muchachos para que cambiaran de actitud. Que no empezaran a empañar Rio de Janeiro con un golpe de estado, el allanamiento de mi embajada y la muerte del amigo Zelaya …que había que guardar las formas! ¡Que ahora no tocaba!
Se lo dije muy en serio y creo que se lo tomó en serio.

Me prometió que mandaría hacer las gestiones oportunas …y que "pronto veríamos los resultados" …

Horas más tarde

“Radio Trinchera . HONDURAS: Micheletti da marcha atras

Octubre 6, 2009 by Narud . Filed under Noticias

Micheletti restaura libertades y admite posibilidad de restituir a Zelaya

TEGUCIGALPA (AFP)
El gobernante de facto de Honduras, Roberto Micheletti, admitió el lunes por primera vez la posibilidad de una restitución del presidente Manuel Zelaya y restableció las libertades civiles, abriendo el camino a un diálogo que busca el fin de la crisis política.

Cediendo a demandas dentro y fuera del país, Micheletti derogó el decreto con que restringió el 27 de septiembre las libertades de reunión, asociación y prensa, en vísperas de una negociación que bajo verificación de la OEA busca superar la crisis desatada por el golpe de Estado, que derrocó a Zelaya hace 100 días.”

24 horas más tarde

Lula da Silva a Hugo Chávez

- Ves amigo Chávez lo que vale tener buenos amigos en el Pentágono!

Bastó un ukase del abuelo Henry para que nos respetaran la Embajada. Ahora que somos amigos de Obama no me iban a ensuciar la hacienda ni a hacer la marrana.

Además ya habrás leído lo poco que cuesta al Micheletti decir Diego donde dijo Digo…Si es que hay cosas que son de un fácil!

Y es que donde está el patrón Kissinger no manda Micheletti. ¡La mano del abuelo es larga y de hierro!

Cumplió su promesa.

Bueno, cuando veas a Manuel Zelaya cuéntale mis gestiones y dile que recuerde que nos debe una…

Y tu, Huguito, ahora, me hacés un favor: no me le toques las pelotas al amigo Barak, ni mucho ni poco, por lo menos durante una buena temporada, que el pobre ya tiene lo suyo con su Health Care Policy en la que se ha metido, y haberle hecho un feo a su Chicago. Así, que favor, no me lo excites nada, Hugo, que el pobre necesita un descanso…

Ah! Y Mándale una postal de Maracaibo a Henry, que lo cortés nunca quita lo valiente.

Yo le mandé ya una foto de las playa de Copacabana junto con una invitación para el 2016.

Con sus 93 añitos estará hecho un chaval, y seguro que viene!
Ese nos entierra a todos, ¡sin metáfora!

¡Salud y Bolívar!

_________________