12.11.07

Alumnes amb armes a les mans ...

Vaig deixar uns comentaris al post de Toni Ibañez on ell feia referència al jove finlandès que va assassinar un grup de 8 nois més de la seva escola i després es va suicidar.

El to era una mica de broma, i potser tocava tractar-ho una mica més seriosament. El que passa és que jo no sé massa què dir, només quedar-me una mica astorat per aquest fet, com li passa a la majoria de gent normal, i exclamar, com és possible que passin fets com aquest?

Suposo que no deu pas ser el sistema escolar el culpable, sinó el fet que Finlàndia sigui un altre dels països més armats del món. I se m'acut pensar que si a Catalunya o a Espanya hi hagués permís d'armes, aquest tipus d'esdeveniments potser també es produirien.

Sigui com sigui, el que és gruixut és la frase -i la idea que transpira- que aquell noi duia estampada a una samarreta, tal com apareix en una imatge d'un video de YouTube:
"Humanity is overrated"!
Que la Humanitat està sobrevalorada? D'on haurà tret aquesta idea aquest jove?
Potser hauria d'haver estat considera com un símptoma de follia o de malatia greu, i hauria d'haver fer saltar alguna alarma.
Frases i idees com aquestes, no "curades" a temps, són les que provoquen després, quan ja és massa tard per aturar-ho, matances com aquesta que ha tingut lloc a Finlàndia.

Desafeccions ...

Hi ha articles de premsa que són antológics i que passaran a la Història.
Crec que el de Jordi Barbeta d'aquest diumenge 11 de novembre és d'aquesta categoria.
Permeteu-me, propietaris de La Vanguardia i Sr. Jordi Barbeta, que en recopiï aquí més tros del que toca, però el contingut s'ho val.
Política. Jordi Barbeta - 11/11/2007 . pg. 14

Muchos no son nadie
El auténtico desapego es el de la coalición hipano-madrleña
por el resto del país
"Los diarios de Madrid apenas han hecho caso de la advertencia del president Montilla sobre el estado de cabreo catalán por varias razones, pero la primera y fundamental es que ya hace tiempo que la capital española está ensimismada en sus asuntos y se ha convertido en impermeable a lo que ocurre en Barcelona, en Santander o en Teruel. Les importa un bledo siempre y cuando no sirva como arma arrojadiza entre las trincheras político-mediático-financieras que sociológicamente representan el PSOE y el PP, verbigracia, el trasvase del Ebro, el Estatut, el Prestige o los planes de Ibarretxe. El Estado tiene su sede en Madrid, que se ha constituido en un iluminado hub de poder político, mediático, industrial y financiero que compite en el mercado internacional y ..."
(...)
Pero hay un segundo motivo por el qual la coalición hispano-madrileña apenas reacciona ante los dramáticos avisos de Montilla ni cuando Carod-Rovira anuncia la independencia: no se lo toman en serio. El catalanismo ha perdido credibilidad porque se ha quedado sin autoridad moral y no tiene un interlocutor válido. Nunca estuvo tan desarticulado como ahora. De Montilla a Carretero, passando por Mas, Duran, Castells, Tura , Nadal, Carod, Puigcercós, Bertran..., son muchos pero no son nadie. (...)"
Cal llegir i rellegir l'article sencer. Dues i tres vegades. I treure'n conclusions.

A mi m'agradaria sentir les rèpliques ben argumentades de Mas, de Carod i de Saura, també la del President Montilla, però ja sabem que aquesta no podrà ser. Les altres tampoc ?
Què tenen a dir a l'acusació que els fa en Barbeta de comportar-se, lluny cap complicitat,
com els pitjors adversaris, disputant-se "miserables cuotas de protagonismo"?

Senyor Barbeta, en un proper article, escrigui sisplau, si té cap brillant idea, dient clarament als caps dels partits polítics com podríem recuperar la credibilitat a Madrid.
Com hi podria haver algun tipus de complicitat entre ERC i aquella CiU que va parir el video Confidencialcat.
Això sí, cal que tothom tingui clar que hi ha dues lleis que no fallen mai: les lleis de Murphy i la llei del Talió: Cada putada pagarà, tard o d'hora, amb la seva corresponent punyalada...
Només cal tenir paciència: la venjança, com tothom sap i és profecia, és molt millor freda que calenta.

Qui contesta?

La Vanguardia 11.11.2007

"Chávez: "Señor Rey, ¿sabía usted del golpe de estado contra
Venezuela?"

"Aquel gobierno español apoyó el golpe en Venezuela abiertamente (...) El
embajador español, con el gringo, fueron a aplaudir (...) mientras yo estaba
preso", dijo Chávez, en declaraciones a la prensa antes de iniciar viaje de
regreso a Venezuela tras la Cumbre Iberoamericana de Santiago de Chile.Tras
señalar que en el año 2002 había "el mismo Rey" en España, manifestó: "Señor
rey, responda...¿sabía usted del golpe de estado en Venezuela...?".Chávez mostró
su sorpresa por la "furia" mostrada por el Rey cuando
le
mandó callar
por interrumpir al presidente del Gobierno, José Luis Rodríguez
Zapatero, durante una sesión de la XVII Cumbre Iberoamericana, clausurada ayer
en Santiago de Chile."

11.11.07

No parem d' aprendre una mica de tot

* Ens hem assabentat que hi havia una edició catalana del Monde Diplomatique

* Hem fet una petita llista de seus de videos que ofereixen clips més o menys interessants.

Dailymotion
Edu3.cat
Google
Kewego
YouTube

* Preguntar dóna bons resultats, de vegades. No sempre. En el meu cas va funcionar perfectament, amb escreix.
Volia saber com fer-ho per inserir en una web algun reproductor d'àudio que reproduís fitxers sense que s'obrissin en una nova pàgina web.

Per una banda em van enviar la solució. Moltes soluvions, vaja.
¡Carmen, gracial mil por tu ayuda! T'as de beaux yeux, en plus ! ;-)

2º encuentro de edublogs Ayerbe 2007.
TALLER DE MULTIMEDIA (AUDIO Y VÍDEO EN EL BLOG)
http://roble.pntic.mec.es/apuente/tallermultimedia/

Per altra banda, em van enviar tot un paquet d' enllaços sobre síntesi de veu per a francès:

La synthèse vocale ou faire lire un texte en ligne:
* Loquendo, http://actor.loquendo.com/actordemo/default.asp?page=fl
* Acapela, http://demo.acapela-group.com/
* Text-To-Speech (TTS), http://www.research.att.com/~ttsweb/tts/demo.php
* Synthèse vocale France Telecom http://tts.elibel.tm.fr/tts
* Logiciel TextSound. Télécharger. http://www.winaide.net/article85.html http://www.findmysoft.com/TextSound-download.html
Il suffit de taper le texte que vous désirez faire lire en français, dans l'espace proposé. Vous devez choisir la langue dans laquelle il faut le lire, même si vous écrivez en français, et la voix, féminine ou masculine que vous souhaitez écouter.
* Téléchargement gratuit de logiciels de synthèse vocale: http://vue.active.free.fr/Telechargement/Synthese/Pages_Syntese.htm

Ara m'ho miraré per al català. Si algú en sap una mica o molt i ens envia alguna info sobre el tema, ho agrairem...

A mi tot això m'interessa, no sé si a vosaltres hi ha res de tot plegat que també us interessi poc o molt.
Sigui com sigui, net m'ho han donat, net us ho deixo a mà.

Visca la col·laboració internàutica!

La nueva educación, llibre de Ferran Ruiz Tarragó

M'ha fet molta il·lusió rebre un missatge del Ferran Ruiz [ex-director en cap de la Xarxa Telemàtica Educativa de Catalunya XTEC] en què em comunica amistosament i personal que el treball pel qual va rebre el Premi d'assaig 2006 de la Fundación Everis, de Madrid, per l'obra "Aprendizaje y educación en la sociedad del conocimiento"
acaba ara de ser publicat per LID Editorial Empresarial amb el títol "La nueva educación".

Les dades del llibre són aquí.

Ferran precisa que

"No era un premi estrictament d'educació sinó de "societat de la
informació".
El subtítol era "consideraciones sobre el agotamiento del modelo
escolar de la era industrial y la necesidad de transformar el sistema
educativo
", que d'alguna manera ja indica el tema de l'assaig, cosa a la que
s'afegeix la preocupació per l'ara i aquí a nivell espanyol."

Coneixent la seva vàlua, i el seu vast i profund coneixement del tema que tracta, només em queda per fer això que estic fent: dir-ho aquí i al meu cercle d'amistats per contribuir a difondre les seves reflexions i les seves propostes, perquè estic segur caldrà tenir-les en compte.

Sigui com sigui, jo em comprometo (sic) a fer-ne un comentari tan bon punt com m'ho hagi llegit.

Ferran, felicitats i endavant !

Sarkozinet i Sarkozybrut

La tiraron al barranco
La tiraron al barranco
La tiraron al barranco
La tiraron al barranco !

Fin de la primera parte
Fin de la primera parte
Y ahora viene la segunda
Que es la más interesante!

Semblantment a aquestes estrofes d’una humorística cançó popular andalusa, el meu post sobre Sarkozy té una segona part, que em sembla potser tan interessant o més que la primera .

Els esdeveniments no corren, volen … I tot just acabava la redacció d’aquell post sobre els nous verbs que creaven les accions del ciutadà Nico Sarko, que ja el nostre amic president en perpetrava de noves, a quina més sorprenent, i ens n’assabentàvem d’altres d'anteriors, d’aquelles que donen peu a més i més neologismes...històries de mai acabar.

A costat d’accions sorprenents, imprevibles i agoserades de Nicolas Sarkozy, d’aquelles que podríem posar al costat positiu de la balança, el nostre home a l’Elisi en fa d’altres que són de l’alçada d’un capanar, i que s'han de posar al costat negatiu d’una balança que amenacen de trencar..

Uns exemples.

El primer va ser l’ofensiva paraula "kärcherització" de la perifèria parisina per referir-se a una neteja en profunditat de persones i problemes socials! Equivalia a dir "arrencar la brutícia més incrustada".
Les paraules no són neutres i en boca dels màxims representants polítics, encara menys. Inacceptable. Nosaltren hi vam ja dir la nostra aquí.


La segona, l’ofensa als bretons de França, exclamant una cosa així com « Tant se me’n foten els bretons ». Inacceptable.

Gérard Gautier escriu a Newropeans magazine


« Les révélations faites par Yasmina Reza, dans son livre consacré à la campagne du candidat président Nicolas Sarkozy, à la suite de sa visite du 1er mai au CROSS CORSEN ont provoqué un grand émoi chez nombre de Bretons.
Il doit être en effet douloureux, surtout pour ceux qui lui ont apporté leurs suffrages, d’apprendre, à posteriori, qu’Il "se fout des Bretons!". Ils sont ainsi 39.63% (1.270.584 des électeurs inscrits) en Bretagne historique - comprenant la
Loire-Atlantique - à pouvoir trouver à tout le moins "saumâtres" les propos méprisants à leur endroit qui lui sont attribués. »

Una altra, la seva particular visió de la colonització francesa a l'Àfrica, expressada durant la seva visita al Senegal a finals de juliol 2007.

* Avui+ : Mig gir de l'Elisi en la política africana

* Punt de vista d'un senegalès: Boubacar Boris Diop
Africklive.com : Afrique: Le discours inacceptable de Nicolas Sarkozy, par Boubacar Boris Diop

"Il est peut-être écrit quelque part qu´entre Paris et ses anciennes colonies d´Afrique noire rien ne doit se passer selon les normes admises par le reste du monde. La brève visite de Nicolas Sarkozy au Sénégal aurait pu passer inaperçue : elle lui a au contraire servi de prétexte à un discours inacceptable, que jamais il n´aurait osé tenir hors du pré-carré, devant le plus
insignifiant de ses pairs. En Tunisie et en Algérie, il a bien compris qu´il ne lui serait pas permis de se comporter comme en pays conquis.
(...)
On aimerait bien connaître le bilan que le président francais lui-même a fait, en son âme et conscience, de sa visite à Dakar. Se peut-il qu´il n´ait pas compris à quel point nous nous sommes sentis insultés ? D´un point de vue rigoureusement politique, son discours est une faute. Il ne tardera pas à s´en rendre compte : les Africains et les Nègres de la diaspora ne le lui
pardonneront jamais. La bonne vieille langue de bois aurait mieux servi les intérêts de son pays. Elle lui aurait en outre évité ces effets oratoires si empruntés qu´ils en étaient parfois un peu pathétiques. (...)"

Par Boubacar Boris Diop, Intellectuel, Ecrivain et Journaliste sénégalais.

* Punt de vista del Monde Diplomatique en la seva edició en català :
L'Àfrica de Sarkozy, per Anne-Cécile Robert

La quarta, una que explica el Nouvel Observateur del 24/10/2007 (Portada: L’octobre noir de Sarkozy) pg. 33. Sarkozy-Poutine : la douche froide

« Ce mercredi 10 octobre, dans la salle Catherine du Kremlin, Vladimir Poutine a l'oeil mauvais et le visage de pierre. Devant un parterre de journalistes, il ne cache ni son ennui ni son irritation. Son hôte, Nicolas Sarkozy, tente bien de briser la glace : il le tutoie, lui donne du «Vladimir» et dodeline en souriant.
Mais le Russe reste froid comme un poisson mort. Il rejette les assauts d'amabilités, vouvoie le «président français» et refuse de croiser son regard.
Vaincu (humilié ?), Sarkozy remballe son «tu» et finit par appeler son homologue «M. Poutine». »
(…)
Que s'est-il donc passé entre les deux hommes qui, au début de la visite, semblaient pourtant s'entendre comme de vieux potaches ?
D'abord, Nicolas Sarkozy a péché par vanité. Le soir de la première rencontre, il s'est livré, tout émoustillé, à quelques confidences auprès de journalistes français. Il leur a, en particulier, laissé entendre que Poutine lui avait susurré le nom de son dauphin. Le maître du Kremlin, qui n'a encore rien dit
à son peuple, n'a pas dû apprécier.

(…)

O el que és el mateix… Vanitas , vanitatis et omnia vanitas. El ridícul mata, la vanitat , per desgràcia, no, només ho podreix tot...
O Sarkozy n'apren de pressa o pagarà car la seva manca de ridícul i excés de vanitat.


La cinquena: una vegada acomplerta amb èxit relatiu l’operació Txad, Nicolas Sarzoky va oblidar allò del “nunca segundas partes fueron buenas” i es va atrevir a dir , en un nou gest de vanitat, ofensiu per a la Justícia i el Govern txadià que aniria novament al Txad …
“a buscar els francesos que hi queden, sigui el que sigui el que hagin fet”.

En la meva santa innocència, vaig imaginar que els txadians li dirien a Sarkozy que ni se li acudís totnar a volar i acostar-se al Txad, perquè ja no el deixarien ni aterrar, però sembla que no va passar res i que tot es resoldrà amb una certa discreció diplomàtica ...

El diari Avui ho redactava així en l’acticle "Sarkozy anirà al Txad a buscar els francesos que queden detinguts".

Quin nom té això, venint d’un President de República? Ni que els acords diplomàtics entre França i el Txad permetin pensar que els acusats han de ser jutjats a França, hi ha unes formes polítiques que no s’han de perdre, per no ofendre els txadians.
Chad insiste en defender su soberanía ante las injerencias francesas

Després de tot plegat, potser no cal doncs inventar més paraules, n’hi ha prou amb triar-ne unes quantes entre les moltes que tenim a mà, a més de les habituals.
No solucionen res, però de vegades algunes permeten desfogar-nos i fer-nos passar una mica el mal humor.

La pregunta és si aquest desdoblament de personalitat entre Sarkozynet i el seu Sarkozybrut, aquesta mena de Dr. Jekyll i Mr. Hyde, té cura.
Anirem seguin l’evolució de la malatia … tot desitjant que millori sensiblement, pel bé de França i potser d’Europa sencera, si més no.

Crec que hauríem d'apostar perquè millorarà. N'estic convençut o, per dir-ho millor, així és com m'agrada imaginar-m'ho.

4.11.07

Sarkozyser, Sarkozyloir, Sarkozysar, Sarkozyzar, To Sarkozy

Per mirar de ser un dels primers a participar a la festa de l'alliberament dels implicats en l'affaire del Txad, m'afanyo a proposar els neologismes que s'imposen per a la reacció sorprenent de Nicolas Sarkozy.
T'has ben guanyat un verb i un substatiu.

El més fàcil és proposar els neologismes, el més difícil és definir exactament els palabros verbal i nominal, però estic segur que entre tots ho farem tot. Això sí, que quedi registrada la paternitat de la proposta, o com a mínim la meva decisiva participació espermatozoico-linguïstica.

* Français. Sarkozyser : verbe régulier comme aimer , p. passé sarkozysé).
alternativement Sarkozyloir : irrégulier comme vouloir p. passé zarkozylu. ex. "il a sarkozylu la situation".
loc. agir "à la sarkozy".
(essayer de) résoudre tous les problèmes même les plus épineux et ardus, et le faire au plus vite et le plus impeccablement possible. "Plus meilleur mieux" ... tu meurs! ;-
Substantif associé : une sarkozynée (une sarkozynette ?) (nom fém) : résultat de l'action de sarkozyser.
sarkozynette : le fait d'étonner tout le monde par un comportement surprenant, mélange de hardiesse, de sans-façons,
voire même de manque absolu du sens du ridicule, pour résoudre des problèmes ardus.

El meu vol ser un nou significat que s'afegeixi als pocs que hi ha per ara.
Si NS segueix pel mateix camí, no dubto que aviat en sortiran de nous, tants com bolets.


* Español-castellano : Sarkozyzar: coger todos los toros por los cuernos intentanto resolver pronto y bien cualquier tipo de problemas, por lo menos, aparentemente.
Substantivo asociado : una sarkozynada (subst. femenino). Sobre el modelo de "Juan Palomo... yo me lo guiso y yo me lo como, dejo a todo quisque con la boca abierta y ¡adivina quién t'ha da'o!".


* Català. Sarkozytzar: posar(-hi) els pebrots que calen per resoldre problemes de tota mena.
Actuar de manera sorprenent o sorpresívola, i de vegades eficaç, amb una barreja de coratge, de manca d'escrúpols i fins i tot de manca de sentit del ridícul, tan humà com impropi d'un president de República.
Substantiu associat: una sarkozynada (nom femení).
(sobre el model de pujolada, maragallada, montillada, carotada, saurada, que el precediren en el temps, però no el superaren en intensitat).


* English: To Sarkozy (regular verb : simple past sarkozyed, past participle sarkozyed)
In English: to try and implement solution after solution, as quickly and impeccably as possible.
Noun: his /her sarkozysm : the act of acting or reacting both casually, unduly, Frenchly and creativily!



Continuarem aportant els molts matisos que hi falten ...

____________________


Opinions d'ampli espectre sobre la sarkozynada al Txad:

L'amiga Júlia ens proposa la de Gabriel Jaraba
Libération
Guardian


ONGs sota sospita.

Per si faltaven arguments a la idea que cal endurir les penes que sancionen els delictes, per tal que funcioni la dissuasió de cometre crims greus, darrerament hi ha hagut dos fets força dramàtics que n'aporten de nous i frescos.

Per una banda, s’ha fet públic la magnitud de l’estafa protagonitzada pels gestors de l’ONG Intervida, espanyola.

Per altra banda, l’assumpte de l’ONG Arche de Noé, francesa , un grup de persones de la qual, amb col·laboració o participació d’un grup d’espanyols, s’ha vist involucrat en una acusació de tràfic d’infants txadians …

No ens cal conèixer exactament tots els detalls, i podem fins i tot insistir en la presumció d’innocència de totes aquestes persones. Podem fins i tot imaginar que
seran posats aviat en llibertat sense càrrecs i que quedarà demostrat que actuaven de bona fe…

El tema és un altre.
Som a la ciutat-planeta global, en la qual tot té una repercusió a escala planetària. Les lleis fonamentals han de ser per tant també planetàries i hi ha uns apartats que s’han d’anar ja redactant …com més aviat millor.

La protecció dels infants hauria de ser tema d’una cimera mundial acompanyada per una legislació que castigui amb les màximes penes els crims comesos organitzadament contra la infancia: tràfic, pedofília, estafes sobre els fons de solidaritat …

Només així ja es podrien evitar grans malifetes i es podrien concentrar els esforços en erradicar les pràctiques d’esclavatge i explotació dels infants.

Cap ONG que funcioni amb els fons aportats per ciutadans que confien en que els seus diners seran invertits en causes solidàries no pot estar de cap manera sota sospita de corrupció.
Cal doncs una legislació internacional , com a mínim europea, que reguli clarament el control i la transparencia dels comptes d’aquestes organitzacions.

Els humans, amb els nostres estigmes de cobdícia i subsmissió a les baixes passions podem ser imperfectes, però la legislació i els càstigs previstos per a les infraccions dels crims greus han de ser gairebé perfectes, i prou dissuasoris com per evitar que es produeixi el màxim nombre de crims, i també per garantir, (i que tothom ho sàpiga), que qui la faci l’haurà de pagar molt cara.

25.10.07

Reflexions per a moments de crisi

Fa molt de temps, no mesos sinó anys, que tot porta a una doble conclusió terrible...
Per una banda que calen sancions més dures per a fets greus, tant si es tracta de l'escola com si es tracta de vandalismes com el cas de l’agressió a una noia equatoriana gravada per càmeres de seguretat, com si es tracta de grans delictes comesos per màfies de tota mena.

Calen radars i multes, i més multes, per evitar morts suicides a les carreteres i morts provocades per homicides.
Caldran penes serioses per evitar conductes racistes.
Caldrien solucions realistes però efectives, i algunes sancions serioses, per evitar la degradació de l’educació pública. La sensació d’impunitat provoca desastres i més desastres.

Segona, que costa molt de posar ordre i concert en societats nombroses i complexes com les nostres.
Són difícils d’aturar les tendències cap a la violència, l'agressivitat, la irresponsabilitat ...

L'escola i els instituts?
Només aturen el cop, perquè les coses no empitjorin massa més...
Fa molt de temps que la televisió ha robat la llicència d’educar a tots els educadors No hi ha valors ni referents clars, i els que ella transmet són perversos.
No hi ha cap educador sensat que s'atreveixi a contradir els pseudovalors i els pseudoreferents que dibuixen els programes televisius de gran audiència.
Una societat que demana set anys seguits de “Gran Hermano” , de programes dedicats a les baixes passions, dosis cada vegada més fortes de futbol i més futbol, i d'un munt de misèries semblants ... i els imposa en les hores de màxima audiència, desplaçant els programes culturals a hores impossibles, això quan no impedeix la seva mera existència ...és indubtablement una societat tarada, irremisiblement condemnada, que recull el que sembra, com una plaga bíblica!

I per reblar tots els claus... una impressió real d'impotència davant de l'excessiva impunitat de les malifetes d'uns i altres, des de les més petites a les més greus..

Hi ha molt poca cosa a fer … només una catàstrofe (indesitjable?) podrà crear el context ideal per plantejar-se canviar completament aquest model podrit, fastigós i pervers i tanmateix tan natural …

Que els déus hi facin més que nosaltres...
Amén.

24.10.07

Tot videoclips


* Tertulias Educativas » V Tertulia Educativa » Intervención D. Emilio Calatayud Pérez (V Tertulia Educativa-2006)

Duración: 20′ 56″
Intervención de D. Emilio Calatayud Pérez, Juez de Menores de Granada, en la V Tertulia del Consejo Escolar de La Comunidad de Madrid: "Familia y Escuela ante la Prevención de Conductas de Riesgo".
Autor: Consejería de Educación de la Comunidad de Madrid
123560 visualizaciones (a 24.10.2007)
21 Jun 07 (17:37)

Molt encertat. Però em neguiteja pensar-hi, perquè de seguida em pregunto com és que no s'implementen immediatament les idees brillants i les solucions que resolen problemes!

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * *


Enllaços educació

* Jordi Graupera. La bona educació
* Marcel·lí Reyes. La veritable magnitud del problema
* Salvador Sostres. La bona educació

18.10.07

D'un blog a un altre. | Blocomentari


El fet d'enviar un comentari al blog d'Arcadi Espada en català i que l'Arcadi acceptés d'incloure'l a la secció de "Correspondencias" , (gràcies Arcadi), amb l'enllaç al nostre Dipofilopersiflex, va modificar sensiblement i puntual l'estadística de "visites" del nostre blog.


D'una mitjana de 20 a 30 clics diaris va anar fins a
475 clics totals, dels quals,
415 clics "diferents", és a dir procedents d'IPs diferents
9 retorns

Val a dir que tantes visites només van produir un únic comentari, tan cutre, que el vaig eliminar ...
És reconèixer el poder de seducció que té el blog de l'Arcadi... i el poquíssim que en té el meu, que en dos dies ha tornat ja a la happyfewisitat absoluta habitual ... ;-)
Com no estar orgullós d'aquests 20 o 30 lectors (potser) fidels, aquests "Happy Few" que justifiquen sobradament la meva escriptura bloguera?
Asseguts a la vora del riu ... esperarem el 2.100 per veure passar la glòria, riu avall.

"Vostès tenen un problema" (JLCR)

Vaig veure només a trossos les intervencions de G. Llamazares i de J.A. Duran-Lleida al programa d'en Milà, tampoc vaig veure sencera la intervenció de J.L. Carod-Rovira però gairebé tota.
Veig veure i escoltar les intervencions més agressives i patètiques dels espectadors anticatalans, aquelles en les que víctimes de la seva impotència i enveja, menyspreu o odi, s'adreçaven al Josep Lluís tractant-lo de José Luis, per provocar-lo per insultar-lo...

Magnífiques les intervencions dels tres, com a mínim en tot el que vaig escoltar. Històrica, mítica (?) la resposta de Carod Rovira a la "senyora" de Valladolid ...



"Si en 300 anys, del del 1714, no han volgut aprendre a dir Josep Lluís però saben pronunciar Swardzeneger o Shevardnadze... vostès tenen un problema".

Va dir problema, no va dir "desgràcia" o "tara", que sense fugir massa d'estudi hagués sigut pertinent i justificat en aquell context, però hagués permès reaccions airades, ho hauria espatllat tot...
No, tant si ja tenia l'estratègia ben estudiada com si ho va improvitzar allà mateix de cap a peus, J.L. C-R va fer servir el to, la cara, el gest i les paraules justes per triumfar sobre l'insult.

Això va ser el més aconseguit, però no el més transcendent ...
El millor va ser aconseguir demostrar que tenia tota la raó de part seva afirmant que el que cal és vèncer amb les paraules i amb les idees, vèncer al cervell dels altres, i no amb la força bruta, i la imposició, i que RES , ABSOLUTAMENT RES NO JUSTIFICA VESSAR SANG DE PERSONES HUMANES... ni Euskadi, ni Catalunya, però tampoc Espanya... Una cosa així... No sic, però no hi fa res ....
Segur que, a hores d'ara, el discurs ja deu estar penjat a la xarxa a un munt de llocs... I hi serà per molts anys, per a l'educació sentimentalopolítica dels espanyols excloents (és greu , doctor, quants n'hi ha?) de vàries generacions... l'actual i les que vindran al darrera... que, molt probablement, seguiran patint la mateixa malaltia crònica, per a degràcia dels catalans...

Ah! Com m'agradaria equivocar-me ... oest enllà ...


____________


Hemeroteca

La Vanguardia. 18.10.2007. pg. 21.
El minuto [ de oro] de Carod. "Hasta 5,2 millones de espectadores siguieron al republicano en TVE."

Enllaços Internet

La Vanguardia.es: "No me llamo José Luís", insiste Carod-Rovira en TVE

YouTube part del programa "Tengo una pregunta ..."

TVE + Llamazares +Duran Lleida + Carod +"Tengo una pregunta para usted" + Vilaweb

Sortie de secours Blog de Marc Vidal
________________

12.10.07

Als mals temps ... Santayana!

Al mals temps, bona cara.
(Anònim optimista)

Als mals temps, Santayana !
(Sani Girona, optimistically/.


Properament en aquesta pantalla ;-)

Punts de vista sobre la immigració ...

Bocins de conversa entre dues senyores, escoltats "al vol", a la Rambla de Vilanova.
En castella original, sense subtítols...
Cal precisar que la reproducció és aproximada, però gairebé textual.


- (...) Mejor ecuatorianos, colombianos o argentinos que moros...
Cuantos más vengan, mejor, aunque no sé si caben ya más ...
(...)
- Eso, cada sudaca de más es un velo de menos . Los moros (... )

(Autores, dues mestresses de casa anònimes)

_______________



Assegut a la vora del riu he vist passar ...

Aquest darrers dies, carregat de feina fins al punt que el treballar m'ha fet perdre l'escriure, he tingut la sensació d'estar assegut a la vora del riu, com en l'aforisme xinès, veient passat "cadàvers" ...


*Fotos del rei d'Espanya cremades per eixalabrats; imatges de la repressió corresponent;
* les notícies polítiques del País basc, amb la violència i el terror que torna;
* Ibarretxe que va a la seva, tibant la corda, peti qui peti , Salvador Cardús , opinava sobre això en un article titulat Radicalitat democràtica;
* Guerra i Ibarra amenaçant amb aplicar la Constitució per les bones o amb els tancs, abans no ho facin els del PP , perquè que qui tira primer, tira dues vegades;
* l'ofensiva "tous azimuts" dels capos del PP que tot plegat ara comença, que ha de continuar molt i molt enllà fins el 2008 per recuperar el tron d'Aznar ;
* l'inici de la polèmica pel mocador al cap de les nenes a les escoles i als instituts catalans;
* Catalunya a la Fira de Frankfurt; les crítiques habituals dels crítics habituals per qui tot és un desastre de tràgiques magnituds ;-), les crítiques inflamades a favor de Quim Monzó (in medio virtus?) ;
* l'affaire Cristina Peri Rossi ...;
* les pluges que cada tardor plouen malament sobre Catalunya i al País valencià;
* les habituals males notícies des d'Iraq i des de Myanmar-Birmània;
* feina i més feina;
* poques gotes de satisfacció i de creativitat;
* gairebé grau zero d'escriptura creativa ...

Tot riu avall ...

Per sort sabem que després de la pluja, tard o d'hora, torna el bon temps ... o no hi ha mal que 1000 anys duri...

I avui ja és 12 d'Octubre, la diada nacional d'Espanya (espanyols, felicitats!) que ens permet de fer un pont llarg. Descans i família.

Escriure... eina de poder ?

A l’Avui del 5.10.2007 pg. 48 (Cultura) Ada Castells fa la ressenya del llibre de Daniel Cassany Esmolar l’eina, i afegeix una referència a la reedició de Manual d’estil (el Manual)

Ressalten la frase “Escriure és una eina de poder” amb lletres de 50 punts, cosa que fa força patxoca …
El context concret dins del qual s’emmarca la frase és


“ En un món tan sofisticat, complex i lletrat com el que vivim, escriure és una
eina de poder. Es tracta de construir una identitat perquè ets el que escrius,
tant si ets jutge, com historiador o polític”.

I em sembla una reflexió interessant, i la frase hagués millorat encara si a la llista d’exemples hi hagués afegit un “ o un Joan o una Montserrat qualsevol”.

Pagarà la epna llegir-ho? Som el que escrivim? La llista es va allargant, Som el que mengem, som el que llegim, som la tele que mirem, som les platges on ens banyem, l'aigua que bevem i les hores que treballem i les hores que dormim, ...

Si em decideixo a llegir-lo serà per la curiositat que em provoca veure quines respostes dóna a preguntes tals com : “Com construeix l’autor el seu lector” o Com es controla la construcció de la imatge que un ofereix per escrit ?”
De fet, no n’espero massa, però sí que em permetria de confrontar-ho amb les meves pròpies idees. El que sí cal tenir a mà, m'adono, és aquest Manual d'estil (Eumo, AM Rosa Sensat, UNiv. Pompeu Fabra) que ens promet "resoldre els dubtes que no trobarem ni en un diccionari ni en una gramàtica", la vareta màgica, doncs, la moma.

Tinc clar que el que cal és ser un mateix, identitat que es construeix modulant-nos a base de lectures que ens empenyen cap a una constant evolució més o menys intensa, més o menys eficaç … I "tant pis" pels rànkings i les estadístiques de la blogosfera! ;-) Ja ens llegiran al 2100!

Queda per escriure, em sembla, una autoanàlisi de la pròpia escriptura, feta per part d’un autor que s’atreveixi a fer-ho des d’un punt de vista múltiple … com ho apuntava Georges Perec en un de les seves propostes d’experiments escriptòrics.

Quant a les afirmacions gruixudes, això que « escriure és una eina de poder » hi estic d’acord si s’entén en el doble sentit de poder d’autoafirmació i d’atac , d’una banda i, d’altra banda com a eina de defensa contra la falsedat i la mentida de la paraula dels altres. Però no en el sentit de poder de veritat. Per això, emsembla que caldria escriure la paraula poder en minúscules, entre cometes, o llegir-la amb boqueta de pinyó … perquè el poder de veritat (la raó del més fort) el detenten en cada cas els que decideixen sobre els fets i sobre les persones, amb raó o sense. Escriptor, no et facis il·lusions ;-)


_________________

6.10.07

Prou de dir que "ja n'hi ha prou". Proposeu alguna cosa.

Toni Ibáñez, apuntava al seu blog que Vicent Partal, al seu mail obert (Vilaweb. Divendres 5/10) "Ja n'hi ha prou" estava inspirat ...

Canya per als dos!

Al Toni per ser el primer en insultar descaradament tot el partit ERC sense matisos i demanar després que votin junts, vagin de bracet a no sé on, i que junts salvin el país ...
Això en quin corrent filosòfic s'incriu?

Al Vicent per fer etzagaiades com la del seu article a Vilaweb, perquè queda només en una queixa emprenyada (una més) !
Això del català "emprenyat" ja fa riure. Qui no està emprenyat? Tots ho estem, d' emprenyats! ;-)

Caldria prohibir la queixa inútil i caldria imposar l'obligatorietat de fer propostes concretes.
Aquesta és la meva obsessió des de fa anys: denunciar totes les retòriques inútils, vinguin d'on vinguin, i les digui qui les digui, i fer veure la necessitat d'un nou comportament cívic que vagi un pas enllà.

Crec que el que cal és insistir ara mateix en el perill que suposa la nova ofensiva del PP per intentar guanyar vots a tota Espanya i a Catalunya, per recuperar el Govern de l'Estat.
Ho fa i ho farà utilitzant totes les tàctiques, totes les estratègies i naturalment totes les mangarrufes que calgui, en les que són especialistes, milions d'euros " à l'appui" ...
I mentrestant, tots els partits polítics catalans estan com el tonto, mirant el dit en comptes de mirar la lluna , incapaços d' organitzar cap contraofensiva clara i neta que aconsegueixi vèncer el perill (sic)?

Ens cal la creativitat política que tenen els creatius publicitaris catalans.
Cal mirar i remirar la pel·lícula 300. No sé si calen espartans. Crec que no. Esperem que no. Vulguem que no.
Però sé que cal que tots llegim i rellegim també nosaltres Sun Tzu i Maquiavel... perquè el PP no només ho té llegit i memoritzat, sinó que ho implementa dia a dia i té tots els màsters en aquestes disciplines ... i si badeu, recordeu-ho bé, Toni, Vicent, PSC, ERC, CiU i ICV ... aquells "perses" ens fotran! Els déus no ho vulguin ;-)

O sigui que ... com abans us poseu a concretar i a organitzar, a actuar i a negociar, a i proposar i a signar acords i acabeu de cantar els "Ja n'hi ha prou" ... millor ens anirà!

Mireu els polítics als ulls i digueu-los què haurien de fer per evitar el desastre... I exigiu que us diguin què penser fer per evitar-lo.

Una abraçada amistosa Toni i Vicent.
I bon cap de setmana.


_____________________

Petites errades, grans danys ...

Aquest és el missatge que volia enviar per mitjà del formulari electrònic de l’Ajuntament de Barcelona que, sota el lema amistós i tranquilitzador de L’Ajuntament t’escolta s’ofereix als ciutadans per canalitzar el diàleg, demandes, suggeriments, queixes , etc…

Passa però, però, que els esquifits 1200 caràcters de texte permesos, amb espais inclosos! … és d’una tacanyeria excessiva i no dóna per a gaire res. Que potser tenen por dels textos de més de 10 línies? Recordo que vaig fer campanya perquè el servei de blogs Blocat.com no limités l'extensió dels comentaris, i sé que aquest punt de vista es va acabar imposant , com era lògic. Ara reclamo que mirin de corregir aquesta anomalia del servei de formularis de l'Ajuntament de Barcelona.


Hi ha més greu que l'extensió del texte: l'exigència d' haver de donar la ubicació exacta pot ser , en alguns casos, com aquest, un obstacle definitiu que impedeix poder fer-los arribar el meu missatge a l'Ajuntament. Frustrant.





[Captura de pantalla : formulari de l'Ajuntament de Barcelona]


La inflexibilitat del formulari electrònic pot ser un obstacle (que no existiria en un missatge de veu, per exemple) … i aquest detall important caldria revisar-lo per millora-ho. Qui se n’encarrega?


Per sort jo tinc el meu blog personal, que em pemet fer periodisme electrònic obert i patafísic sense excessives limitacions d’espai. Per això ho deixo dit aquí així …

Cher Quiño, ja veus … “vivir se puede, pero no te dejan” ... que disait l’autre … Tot és més difícil del que sembla. Aquest accent està portant cua...




Foto de JPG


Del post n’envio còpia als VIPs, tal com t'havia dit que faria, perquè em temo que no passaran per can Dipofilopersiflex a llegir aquest post …
Això sí, tal com vam quedar, --i una juguesca és una juguesca--, si abans de Nadal no està resolt el tema, em plantejaré seriosament instal·lar-me amb una tenda de campanya sota el senyal a la Ronda Litoral i m’hi quedaré fins que no treguin l’accent a Josep Plà ! Tindria els 15 segons de glòria mediàtica assegurats , però confio en no haver d'anar tan enllà ;-)

Segueix el texte del formulari que no he pogut transmetre a l'Ajuntament per condicionants del formulari electrònic:

"Exc. Senyor Hereu,

Fa 2 estius 2, Juan Pedro Quiñonero, corresponsal a Paris i, a l'estiu resident a Caldetes, va observar i deixar constància escrita i gràfica que a la Ronda del Litoral, hi havia un senyal de trànsit amb el nom de Josep Pla amb accent sobre la "a".
L'estiu passat va tornar a dir (això ja era denunciar) que l'accent encara
hi era! i que o bé ningú no s'havia molestat en demanar que ho canviessin o bé,
si algú ho havia demanat, ningú no ho havia corregit.

Mig en broma mig en serio li vaig dir que escriuria als VIPs mediàtics de casa nostra i que de segur que si se'n feien ressò, ho resoldrien ben aviat, .. que m'hi jugava ... les orelles del jugador ...;-) o en cas contrari, jo mateix aniria a pintar-ho amb escala i pintura blanca per eliminar l'accent.

Ara, aprofitant l'avinentesa d'haver llegit que l'Ajuntament canviaria un munt les plaques del carrer Comte de Güell, perquè
per una errada entre divertida i patètica, havien escrit Compte en lloc de Comte....



[ Foto del diari Avui+)

Aprofitant que s'ha fet pública aquesta eRRRRada considerable (que justifica el títol del meu post), m'afanyo a demanar als responsables de l'Ajuntament que just abans o just en acabar de canviar les plaques, passin per la Ronda del Litoral amb 1 cm3 de pintura blanca per esborrar l'accent al nom “ Josep Plà” del senyal on hi figura i no hi ha de ser.

He somiat que una gavina voladora, decidia deixar caure una cagadeta sobre l'accent i ho tapava... i evitava així que el servei de manteniment de l'Ajuntament (o potser depèn de Madrid això de la senyalització vertical (?) hagués d'esmerçar temps i diners en demostrar que tothom, del primer ciutadà a l´últim , a Catalunya ens preocupem per la cultura, que de vegades està feta d'aquests minúsculs grans
detalls.

Els somnis, somnis són ... i sé que les gavines, ni tan sols aquelles de Hitchcock, no
tenen encara tanta punteria ni tant de "savoir faire alfabetitzador", i que, velis nolis caldrà que algú s'arremangui, pugi a una escala i esborri o pinti l'accent, de la manera que sigui.
Sisplau, que algú immortalitzi aquell moment històric amb una foto i/o un petit
videoclip, que podran servir, a més, d’exemple del que passa quan s’escriu incorrectament el català.

Gràcies per endavant , senyor Hereu, confio en que vostè no ens decebrà, oi?


[Només són uns 2520 caràcters amb espais...]

______________________

29.9.07

Comentaris a "El momento más alucinante de los últimos 30 años" | Blocomentari

Blog: Una temporada en el infierno

Autor/a: Juan Pedro Quiñonero

Post: “El momento más alucinante de los últimos 30 años..” (Títol d'un article de Fernanado Ónega a La Vanguardia)

Posted in España, Caína, Actualidad, Política, Historia Saturday, September 29th, 2007 Trackback

______________________


"Fernando Ónega fue mi primer jefe radiofónico. Él me envió a El Cairo, antes de convertirme en algo así como corresponsal ¿europeo? ¿diplomático?, lo que me permitió viajar mucho. Gallego fino, hoy describe sin acritud el esperpento cuyas escenas yo describiría con tintes más feroces, quizá intolerables, pero él disecciona con impecable pulcritud ¿informativa? ¿política..?"
[JPQ]

"[ ... ]
La Vanguardia, 29 septiembre 2007.
El momento más alucinante de los últimos 30 años
FERNANDO ÓNEGA


"En este final de septiembre, la socorrida historia imaginada del viajero que
llega a España no tendría precio. Podría mandar este telegrama a su familia:
“Apasionante España. Alcalde pequeño pueblo proclama república. Senadores quitan
Rey jefatura ejército. Pueblos niéganse a poner bandera nación. Iglesia pide
abdicación monarca. Presidente vasco anuncia consulta separarse de España.
Oposición culpa gobierno de deshacer país. Prensa denuncia soledad Juan Carlos.
Príncipe heredero abucheado independentistas vascos. Senador vasco calvo, a la
cabeza movimiento republicano”.
Recibido este telegrama, el periodista de esa familia llamaría a su periódico: “Director, tengo noticias fidedignas de que España está a punto de cambiar de régimen. Es más: es posible que esa nación se escinda en el plazo de un año”. El director, que tiene un viejo amigo conservador en la sucursal de un banco español, le pregunta qué está pasando, y el amigo le cuenta que existe una confabulación de republicanos e independentistas para instaurar un régimen político basado en la confederación de los estados español, catalán y vasco. La masonería no es ajena al proyecto.
El director, intrigado por esos fantásticos sucesos de la lejana España,
reclama un informe verbal de su corresponsal en Madrid: “Es difícil de contar,
director. Y más difícil de entender. Todo es una enorme y continuada
contradicción. La oposición cree que la quema de retratos de los Reyes es
gravísima, pero los incendiarios identificados son puestos en libertad por los
jueces. La crítica más ácida a los miembros de la familia real no se hace en los
periódicos ni en el Parlamento, sino en programas rosas de la televisión.
Alguien dijo que don Juan Carlos es tratado como Paquirrín, hijo de una célebre
cantante de copla. La Corona sigue siendo la institución más valorada y querida;
pero la imagen que más ven los españoles en los noticiarios es la del Rey en
llamas”.
”Es -sigue diciendo- un momento mágico, pero doloroso para la
monarquía donde, si alguien se quiere hacer famoso, no tiene más que proclamarse
republicano o insultar a don Juan Carlos o los Príncipes. Pequeños pueblos
desconocidos están saltando a la fama por esa razón. Es como una locura
colectiva, seguramente episódica, pero con temible riesgo de contagio. Respecto
a los movimientos secesionistas, son una constante, que revela la inestable
convivencia de las regiones y lo mal resuelta que está la llamada cuestión
territorial. Quien gobierne España tendrá que contar con esos desafíos, y la
máxima aspiración es que las tensiones no terminen en confrontación civil”.
”¿Y qué dicen los grandes partidos políticos? ¿Es que no tienen el mismo
proyecto de nación?”, inquirió el director. “Les he preguntado -dijo el
corresponsal- y el Partido Popular (la derecha) me respondió: ´Mientras gobierne
Zapatero, los independentistas seguirán campando a sus anchas y los republicanos
no encontrarán ningún freno´. En el PSOE (actual gobierno) me han dicho: ´Cuando
la derecha está en la oposición, juega con la catástrofe como recurso para
volver al poder´. “¿Y quién tiene razón?”, preguntó el director. Y el
corresponsal se ruborizó: “Es increíble, pero tienen razón los dos”.
[La Vanguardia, 29 septiembre 2007.
El momento más alucinante de los últimos 30 años
FERNANDO ÓNEGA ]

* * * * * * * * * * * * * *

4 Comentarios a ““El momento más alucinante de los últimos 30 años..””
Toni Ibàñez dice: September 29th, 2007 at 11:21 am
Yo me dejaría de humoradas y empezaría a plantearme seriamente El Problema. España es una entelequia que debe ser dilucidada. La Hora ha llegado.


Sani dice: September 29th, 2007 at 12:04 pm
Sí. Mira, coincido con Toni en considerar que el momento no está para chistes fáciles aunque sean agradables de leer.
En tu anterior post sobre Zapatero, Putin y todo lo demás, el alud de buenas preguntas que proponías me han hecho pensar indefectiblemente en la genialidad y donaire de “Juan de Mairena” aconsejando a sus alumnos a preguntar … preguntar siempre … y es una de las estrategias vitales que me va acompañando toda la vida…Lo que pasa es que esa genialidad mairenesca presupone que alguien conteste. Y aquí no contesta casi nadie.
O, mejor dicho sí, unos, como Ónega con “peteneras” y otros a lo delirium tremens populista. Contesta Rajoy, a su manera, sí, diciendo que hay que conseguir que toda España vuelva a votar al PP para que puedan recuperar el poder y el poder de poder imponer, manipular y enriquecerse impunemente a costa de terribles catástrofes de todo tipo, pasadas previamente, eso sí, por el sello de la legalización.
Contesta la Conferencia episcopal y su coro infernal de Libertad Digital con insultos, chillidos, ladridos y aullidos.
¿Así que todo lo que se le ocurre al señor Ónega es decir que alucina y a escribir columnas-monólogos a la Buenafuente …? Apañados vamos.
A mi, mi sentido del humor me da para bastante y también puedo ponerme en el plan de preguntar si los del PP empiezan ya a construir campos de concentración en los páramos mesetarios. Si alguien sabe si Zarkozy ha empezado sigilosamente a dar instrucciones para volver a acomodar las playas de Argelès-sur-Mer y los páramos del Larzac… ¿Si se sabe algo de si Siemens está experimentando con nuevos modelos de hornos ?…
Pero no me hago mucha gracia, la verdad.

Es hora de dar y pedir opiniones serias, propuestas de negociación y de consenso
Es hora de verbalizar cómo impedir que personas como Maty formen parte del consejo redactor el nuevo texto Constitucional …
Cómo conseguir garantías europeas de que la guillotina no va a volver a funcionar, ahora en la plaza del Sol. ¿Cómo evitar nuevos 23F?

La sociedad española tiene el derecho moral de pedir a sus intelectuales un mínimo de compromiso y un mucho de participación activa en la reconstrucción espiritual de todo el país. Eso que tu, Quiño, llevas haciendo desde hace tanto. Seriedad y responsabilidad.
¡Que dejen los chistes para los humoristas de El Jueves!


Toni Ibàñez dice: September 29th, 2007 at 12:19 pm
Me temo, amigo Sani, que intelectuales españoles és un oxímoron. Para muesta un botón: Fernando Savater. Es para echar a correr… que es lo que ya estamos haciendo los vascos y los catalanes: AHÍ TE QUEDAS, ESPAÑA, CON TUS PPs I TUS PSOEs., con tus BORBONES… ADÉU ESPANYA!!!


Sani dice: September 29th, 2007 at 12:19 pm
Otrosí,
@ Maty antes de que replique …
Lo que digo lo digo -”casi sin acritú” - porque te veo excesivamente excitado y nervioso. “Harto”, según tus palabras …
Por eso me alegra pensar que en este país, a diferencia de Estados Unidos, no hay hoy por hoy permiso de armas, porque justamente en el fragor del contexto correríamos el riesgo de que la gente de aquí, de alláy de acullá empezara a disparar … por culpa del exceso de nervios, de la “hartura” total proclamada…
Ergo, si nos prometes que te vas a calmar un poco, o por lo menos todo lo que te deje el cuerpo, estoy dipuesto a proponerte como miembro del sector extremoduro de los redactores constitucionalistas.
Y feliz 12 de Octubre anticipado!


JP Quiñonero dice: September 29th, 2007 at 12:46 pm
Sani, Toni,
… me siento un poco “interpelado” por vuestros comentarios… y me puse a redactaros una respuesta… he consagrado tantos años a esta historia, con tan pocos frutos, que, finalmente, os respondo con una nueva entrada que resumirá siquiera muy parcialmente lo que llevo escrito dentro y fuera de este Infierno.
Q.-
PS. Toni, que tanto diálogo y reflexión sobre España y Cataluña me pide… recibió mi libro De la inexistencia, ¿hace cuantos años?… ayer me felicitaba por la próxima edición catalana… ya veremos: la edición castellana solo mereció un silencio sepulcral. No fue el único. Seguirá Sobre España, el concepto de nación y la destrucción de Cataluña…


maty dice: September 29th, 2007 at 12:50 pm
@ Sani
No estoy especialmente excitado, todo lo contrario. Por suerte o desgracia, soy una persona bastante racional, que no suele tomar decisiones en base a impulsos. Procuro utilizar mi intelecto para afrontar los problemas, dedicando tiempo para estudiarlos debidamente. Con decir que cuando me saqué el carné de conducir visité/visitamos cinco autoescuelas en busca de presupuestos, preguntando y preguntando (a veces soy muy pesado, pero siempre procuro enterarme bien, por ejemplo con las comisiones bancarias y demás, y así he ido acumulando conocimientos varios, útiles, y que comparto con los de mi entorno, buscando siempre la optimización -recientemente comenté aquí lo del aire acondicionado y el ahorro conseguido). Muchos, en cambio, en cuanto dejaron los estudios prescinden de entrenar el intelecto, quedándose estancados.
Otros, sí que son impulsivos, y no dudan en descalificar a los demás, recurriendo a un lenguaje más propio de los periodistas “profesionales” españoles (con excepciones contadas, como las del maestro Ónega, uno de los grandes, admirado por mí hace muchos años, demasiados).
La política nunca me ha interesado en demasía, pero estos últimos años me han obligado a interesarme por ella. Y mucho menos los partidos españoles, donde prima el amiguismo, el “prietas las filas”, la incompetencia, los vividores de la cosa pública…, de ahí mi desilusión con C’s, al remedar los mismos males, que al parecer son propios del carácter hispano, me temo.
Procuro basarme en MIS principios/Ideario, que no escondo. No los impongo, sólo los utilizo para entender la realidad. Y lo fundamental de mi pensamiento “político” se centra en la defensa de la PERSONA. Ello me lleva a chocar inevitablemente con el nacionalismo excluyente catalán, puesto que mi conciencia me impide seguir impasible mientras los derechos de muchos de mis conciudadanos son vulnerados sistemáticamente.
Catalunya, si tiene un valor en sí, es por sus ciudadanos, no por el sistema político en sí. Si los primeros son pisoteados, difícilmente puede hablarse de democracia plena.
“Y feliz 12 de Octubre anticipado!”
Nunca he sentido emoción alguna en dicha fecha, ni con la bandera española, ni con su himno, ni con cualquier otro. Carezco de sentimiento/espíritu gregario. Ni me alegra/entristece que el Nàstic suba a 1ª división o baje a 2ª, pero sí cómo se utilizan los recursos públicos (Ayuntamiento de Tarragona) en un club privado, en vez de emplearlos en las mejoras de las condiciones de vida de mis vecinos tarraconenses. Ahora bien, la Constitución Española la fija como fiesta, así como los símbolos, por los que han de ser respetados, tal es el funcionamiento del Estado de Derecho, que tan difícilmente quieren comprender los nacionalistas excluyentes, “tan democráticos ellos”.
Luego sacas el tema de las armas… ya puestos, podrías decir que “me como crudos a los niños catalanes”.
En su día, cansado de sufrir descalificaciones varias, procedentes de personas incapaces de argumentar debidamente su posicionamiento (habitualmente “hijos de la LOGSE”) escribí un artículo años atrás, que suelo referenciar para estos casos.
Antiguo Nauscopio Soy de extrema derecha, eso dicen


Sani dice: September 29th, 2007 at 1:12 pm
Maty,
En serio, hay en todo lo que escribes y en lo que tienes escrito una argumentación y una coherencia innegables e impecables.
Lo cierto es que ese “je ne sais quoi” que no sé definir me empuja a querer darte un abrazo por más que te sienta entre lejano y contrario… pero quede aquí constancia de mi respeto. Y no hay contradicción en esos términos. Cada cual es como es.
Convendrás, Maty, quizás, en que aplicar la Constitución como pides no sea tan fácil ni tan claro. Sabemos todos perfectamente que la Constitución proclama el derecho de todos los españoles a tener trabajo y casa decente. Y no se cumple. Y no se “aplica” correctivo punitivo alguno. Y nadie va a la cárcel por ello, ni ministros de UCD ni del PP ni del PSOE…
El verbo "aplicar" tiene sinónimos, antónimos y topónimos de infausta memòria.
Habrá que hilar fino para no caer en el error de decir aplicar si se quere decir encarcelar o eliminar .¿Ideas de cómo se aplica la Constitución a los manifestantes de Girona?¡Mañana pueden ser cientos de miles en la Plaza de Catalunya !Ojo con los sinónimos de “aplicar”!… Los hay unos más peligrosos que otros.Y algunos perfectamente inútiles.Sólo eso.


maty dice: September 29th, 2007 at 1:40 pm
¡Mañana pueden ser cientos de miles en la Plaza de Catalunya !
Confundes deseos con realidad. El 11 de Septiembre último, sólo acudieron unos pocos centenares a la manifestación convocada por ERC. Y así muchos españoles, que no tienen ni idea de lo que realmente sucede en la sociedad catalana, pues los medios de (in)comunicación incumplen sistemáticamente con su deber de informar verazmente.
Lo dicho, la tortilla comienza a dar la vuelta. También me dijeron agorero cuando escribía en esta bitácora en enero del 2006 avisando de la crisis económica que se nos iba a venir encima. Hay que informarse y analizar debidamente, algo que desgraciadamente no favorecen los medios españoles. En fin, el tiempo dirá y nos pondrá a todos en nuestro lugar.
Los catalanes están mucho más preocupados por sus hipotecas, por la educación, por el trabajo, por la salud, por el fútbol… que por el desvarío nacionalista, tal como se vió en el pasado referéndum estatutario. Y ese hastío se verá reflejado en la creciente abstención en las generales, me temo.
Yo, como muchos otros catalanes, quiero que las Administraciones Públicas funcionen debidamente y garanticen un correcto funcionamiento de los servicios que gestionan. Con tanto centrarse en el discurso identitatio, han descuidado la buena gestión. Más aún, como los partidos se nutren de sus afiliados para los cargos, resulta que apenas encuentran gente preparada para ocuparlos, pues han huido de los partidos. Y el gobierno, en vez de buscar a profesionales independientes para ocupar ciertos cargos de Dirección General, agrava el problema. Todo por su ciego sectarismo.
No, Sani, los vientos de la historia son otros. Todavía de escasa velocidad, brisa, pero si te fijas bien sentirás como un ligero escalofrío en tu piel nacionalista
PD: esta noche no dormirás


Sani dice: September 29th, 2007 at 5:15 pm
Maty, una última precisión, por alusiones.
Tengo que matizar que yo no deseo ese tipo de manifestaciones ni sueño con ellas.En absoluto. Quería decir lo que decían hace dos días los tertulianos de Josep Cuní en su programa de Radio: Algo así como que donde ayer había 300, una mala gestión del problema pudiera agravarlo en lugar de resolverlo.
Ojalá todo se quede en brisa ambiente en la cara, ligeros escalofríos en la piel y aliento constitucional en el cogote!!! Ojalá.
Intentaré, como cada día, dormir profundamente, como se merece mi tranquila conciencia, pero por si acaso, y para evitar sufrir pesadillas goyescascon imágenes de castigos constitucionales formadas por electrodos, cabras legionarias en la Diagonal, fusilamientos sumarios, o bombardeos de Barcelona con las state-of-the-art bombas rusas…esta noche me tomaré una manzanilla y una dormidina …


maty dice: September 29th, 2007 at 6:03 pm
Para que tengas sueños placenteros, nada mejor que esta extraordinaria colección de fotografías que acabo de reseñar ya mismo en el lateral de Nauscopio.
Bored Night National Park USA Collection - PART 2
Por lo demás, un consejo, no hagas demasiado caso a los tertulianos que son capaces de opinar de cualquier cosa como si fueran una autoridad, y más si son periodistas “profesionales” españoles. La mayoría de ellos tienen una formación muy inferior a la de muchos bitacoreros que reseño. Otro tanto vale con los políticos que nos gobiernan, presidentes incluidos.
PD: por si acaso, yo miraría debajo de la cama, no vaya ser…
_________________

Blogs. Blogs de Lletres guanya el Premi LLetra 2007

Assisteixo gairebé en directe, cap a 2/4 de 2 de la matinada del 29 de setembre, a la rinocerontització del títol del blog guanyador del premi Lletra 2007.

El que fins ahir era Blogs de Lletres, ara, amb el Premi LLetra, passa a ser Blocs de Lletres.
















El premi té, sembla ser, un preu, i és que cal abaixar-se els pantalons i escriure ara Blocs de lletres amb una c en relleu, que es noti, allà on fins fa molt poc s'escrivia blog amb g.


El blog Blocs de lletres ha estat blog fins fa una estona de la nit del divendres 29 de setembre, com ho demostren algunes de les imatges que he caçat al vol de la "mise à jour" per part del seu autor.

També ho observa en M.A. de Saragatona, al seu blog

"Acabo de llegir que Blogs de Lletres (no Blocs al títol i sí a l'adreça d'internet) acaba de guanyar el 7è Premi LLetra.
Felicitats des d'aquí a Josep Porcar i per molts anys i que es vagi incrementant
el volum de blocs. Tant de bo la cosa oral anés pel mateix camí. Llàstima que el
Prudènci Bertrana s'hagi declarat desert."


Miquel, veig que quedem poquets amb això del blog. A la llista hi ha també, que jo sàpiga, en Toni Ibáñez i, també, en Carles, el Llibreter, que, -com a Bérangers -, persisteixen, persistim, en l'error i heretgia de seguir escrivint blog allà on els normalitzadors ja han decretat que calia escriure bloc i ho apliquen arreu amb eficàcia orwelliana.






















Fas bé, Josep Porcar, de "renegar" de la G de Blog. El premi Lletra 2007 bé val una missa de C.

Caure en la rinoceritis és d'allò més humà que hi ha, i "rectificar", no només és cosa de savis, també ho és de "llestos i vius com les raboses" ... mentre que persistir en l'actitud Bérengerosa ... pot acabar sent només una mena de posat, de mania autoafirmativa acapullada i estèril, una opció de perdedors. La meva.

Les imatges que aportem sobre la confrontació bloc vs blog (icones i captures de pantalles) traeixen l'estrip intern, -petit trauma :-?)- que has patit en el procés d'adaptació, Josep Porcar, però que segurament ja estàs superant ràpidament i ben aviat donaràs per vençut, curat i assumit.
[Com llegir si no això d' hyperblok que escrius al text alternatiu ?? Fart i cuit de la dicotomia?]

Sempre queden, quedem, uns quants Bérangers díscols, cada vegada menys nombrosos, amb tendència a desaparèixer, perquè la rinocerontització és més forta que el més fort dels caràcters, i gairebé sempre, fins tots amb les ovelles negres, funciona el vell reflex d'"unir-se a l'enemic que no es pot vèncer". Estem condemnats a haver de *blocatitzar la *blogogefília

Jo mateix no descarto caure un dia a la trampeta d'unir-me als "blocaires"... però no pas ara mateix. Jo penso seguir fent blog fins al final-final, i llavors ja en parlarem.

Malgrat que ara ens separi sentimentalment una "G", Josep Porcar, moltes felicitats! Gaudeix del teu merescut premi! I que segueixis amb aquest teu blog tan gruixut i consistent.

Ben sincerament

Sani

__________________

23.9.07

"Això és el que ens costa el nostre Ajuntament"

La CUP (Candidatura d’Unitat Popular) de Vilanova i la Geltrú ha editat i distribuit per tota la ciutat un fulletó informatiu de dues pàgines a doble cara que conté tot un seguit d’informacions sucoses que mereixen un comentari.

A la portada hi ha la foto tamany natural i a tot color dels membres de l’Ajuntament en ple.
PSC-10, CiU-9, PP-2, ICV-2, ERC-1, CUP-1.
Les dades que aporten i posen en coneixement de tots els ciutadans de VNG són aquestes:

Títol del fulletó:

"AIXÒ ÉS EL QUE ENS COSTA EL NOSTRE AJUNTAMENT
Els sous dels regidors, càrrecs de confiança, grups municipals i altres"

Sous

Alcalde 57.320€ fins al 7/07. A partir del 8/07, increment del 4,7%. Sou actual 60.000€
5 regidors amb dedicació plena. Increment de l’1,8%. Sou actual 52.500€
4 regidors amb dedicació del 75%. Increment del 7,8%. Sou actual 39.375€
2 regidors amb dedicació del 50%. Increment del 8,2%. Sou actual 26.250€
1 regidor amb dedicació mínima. Increment de l' 11%. Sou actual 7.990€
12 regidors de l’oposició. ..............Increment de l ‘11%. Sou actual 7.990€

Càrrecs de confiança i càrrecs directius

Després de les darreres eleccions del maig 2007, s’ha establert que, a compte del pressupost de l’Ajuntament, hi ha la figura de 3 càrrecs de confiança exclusius de l’equip de govern, és a dir, un per cada partit del tripartit del govern, amb el sou de 3.306,74€ mensuals, dos càrrecs de confiança per a CiU amb els sous de 2006,74 i 890,81 respectivament i un càrrec de confiança per al PP, amb sou de 1300€ i 1 càrrec de confiança per la CUP amb el sou de 758,66€ al qual la CUP renuncia.

Els càrrecs directius són càrrecs amb tasca idèntica als càrrecs de confiança de l’equip de govern. Passen a ser 3 (un més que en l’anterior legislatura).
1 càrrec de direccció per a PSC, amb un sou de 3.428,20€
1 càrrec de direccció per a ICV, amb un sou de 3.077, 04€
1 càrrec de direccció per a ERC, amb un sou de 2.812,05€

“El pacte de govern amb ERC, per reeditar el tripartit
incloïa la invenció d’un nou càrrec per permetre l’entrada a l’Ajuntament del número dos d’ERC, donat que els resultats electorals d’aquesta formació no ho van permetre. (…) Es tracta del Cap de Maneniment de la Ciutat, amb una dedicació de 35 hores setmanals i una retribució de 2.812,05 € mensuals."

Dotació econonòmica per als grups municipals i Dotació extraordinària

Hi ha fixada i aprovada una dotació mensual per a cada grup municipal: 1,231€ per grup més 270,74€ per cada regidor electe.

PSC 10 regidors: 3.939,19€
CiU 9 regidors: 3.668,41€
PP 2 regidors: 1.773, 36€
IC-V 2 regidors: 1.773, 36€
ERC 1 regidor: 1.502,56€
CUP 1 regidor: 1.502,56€

Matar els deutes amb euros

Però a més, [sembla ser que com que calia pagar deutes de les depeses electorals i sempre hi ha més despeses de les que es preveuen en un principi,] es va acordar dotar cada grup municipal amb 6000€ per cada regidor, fet que ha suposat una kermesse orgiàstica generalitzada amb només una excepció : la de la CUP, que hi renuncia i l’emprenyada de la qual explica la publicació d’aquest fulletó amb d’aquestes dades, i amb voluntat de denúncia.


"La Candidatura d'Unitat Popular (CUP), amb aquests breus
línies que teniu ara mateix a les vostres mans, intentem exposar-vos i
alhora denunciar també, alguns fets que segons el nostre entendre mereixen ser coneguts per tots els vilanovins i vilanovines"

PSC. 60.000€
CiU. 54.000€
PP. 12.000€
IC-V. 12000€
ERC. 6000€
CUP. 6000€ , als quals la CUP renuncia.


La meva interpretació i comentaris :

1. Els sous dels càrrecs electes, tant a nivell municipal com a nivell autonòmic o nacional, per més que semblin elevats, sempre són baixos. Hi va el bon funcionament dels municipis i les institucions democràtiques. Són càrrecs als quals tothom té la possibilitat d'accedir, si vol, als quals s'accedeix per votació i és una gestió controlada cada quatre anys... De manera que no hi ha massa a criticar.
El que cal és evitar les corrupcions garantint per tant unes auditories serioses i la transparència informativa en les depeses i els balanços.
Les comissions subterrànies, d'això sempre n'hi ha hagut i sempre n'hi haurà.

2. Caldria preguntar si és normal que la meitat dels regidors no tinguin dedicació plena al seu càrrec, en un municipi d'uns 60.000 habitants.
I també si no és suprimible una regidoria on el regidor o regidora només cal que s’hi dediqui mínimament. Crec detectar-hi una anomalia important que caldria corregir. Qui contesta?

3. És veritat que els càrrecs de confiança i els càrrecs directius, (que sembla que es poden anar incrementant en nombre, arbitràriament) tal com estan designats actualment acaben sent càrrecs de gestió pública no elegits democràticament ni elegits per mèrits en concursos públics i transparents. Això suposa una altra anomalia política que no es veu ben ve qui la resoldrà, si fins i tot els partits d’esquerres són els primers en provocar-la o en perpetuar-la.

4. La jugada dels 6.000 euros suplementaris per barba demostra l'elevat grau de creativitat que demostren els polítics, i el gran sentit de l’humor i de la impunitat de què gaudeixen.
Sempre en tenen una d’amagada per poder resoldre els problemes i les urgències de calers, sobre tot si parlem d’un municipis on les arques del tresor recaptat són penes a vessar…
“Nostre Senyor proveirà” deien els contes del catecisme … Quines metàfores més boniques per dir “Gastem-nos-els que algú pagarà”!
Si això ho fa un govern d'esquerres, mira d'imaginar el que fóra capaç de fer la dreta! Ni t'ho imagines ...

5. M’agradaria saber a quants municipis de Catalunya hi ha hagut algú que hagi editat un full com aquest des del PSC, ERC o IC-V per donar a conèixer a la ciutadania com “s’inverteixen” els diners dels ciutadans contribuents. Cal posar l’única esperança de transparència informativa en les CUP?

Faltaria encara que es publiquessin també, detalladament, les despeses en obres públiques als pobles i a les ciutats de Catalunya i potser així quedaria clar on són els forats negres que engolleixen “quasi delictivament” centenars de milions d’euros i clamen venjança al cel.
Caldrà que els partits d’esquerra, com a mínim ells, es comprometin a fer d’accés públic i universal aquesta mena de dades dins d’aquesta legislatura.

També això contribuiria a democratitzar efectivament el país i evitaria bona part de l’abstenció a les eleccions. Cadascú sabria amb més coneixement de causa qui votar i perquè.

______________

Lector/a...

Tu ja tens les dades del teu Ajuntament? Exigeix que es publiquin!

Serendipity, Veinardise i ... Xurra, Xamba o Serendípia

Acabo de penjar un comentari post al Fòrum Llengua francesa en marcat en el conjunt de fòrums lingüístics de WordReference.com, on explico perquè cal inventar en francès un terme nou , *la veinardise (copirait del Sani), per al terme anglès serendipity.

Ho he penjat en un fil de discussió on algú començava preguntant com caldria pronunciar en francès la paraula sérendipité: és a dir si algú savia si calia pronunciar la segona síl·laba com a nasal o no. Pel mig han aparegut un cert nombre de comentaris interessants que tenien a veure amb la tendència a l'anglicisació del francès i a la dificultat de resoldre de vegades el tema de la pronúncia de determinats préstes lingüístics. Tanmateix jo he tirat pel dret i he proposat un neologisme.

La meva argumentació sencera diu així:


"Chers collègues,

Il me semble qu’on est en train de perdre le fil. Je reviens à vos moutons … pour ajouter ceci : Fi des sérendipes, sérendipités et autres sparadraps ...
Pourquoi faudrait-il aujouter un accent sur le prémier « e » ???
Fi de la francisation ridicule de certains termes anglais ! Fi de l’anglicisation honteuse ! Il faut oser néologismer intelligent.
C'est pas cher, et ça rapporte gros.
En anglais serendipity (
http://www.thefreedictionary.com/serendipity)
c'est bien joli.

Or, en français, serendipité ou sérendipité, avec ou sans accent, avec « e » nasal ou pas,… c'est moche comme tout !
Alors, après avoir désestimé *le pothasard *la potardise et *la potardité... je crois que ça devrait donner un de ces trois mots: *la veinardise *la veinardité ou *la veinhasardité ;-)

Je serais carrément pour *la veinardise , mot qui n'apparaît pour l'instant ni dans le Grand Larousse Français-Espagnol, Espagnol-Français papier, ni dans le
Dico
multifonctions de TV5
en ligne, ni dans le Grand Dictionnaire
Terminologique
, ni dans le Trésor de la Langue Française informatisé !
Mon dieu ! Est-ce qu'on ne découvre jamais rien par hasard en France ?

En attendant de me renseigner sur la façon de communiquer la trouvaille du bijou à
l'Académie, ou plutôt aux gens du CRTEL (Centre de Ressources Textuelles et Lexicales) ou encore aux gens du CENTAL (Centre de Traitement Automatique du Langage), je vais soumettre ma proposition aux fin nez linguistique des correcteurs du Monde, animateurs du blog Langue Sauce piquante ... histoire de voir ce qu'ils en pensent, ce qu’ils en disent...

Voilà ... Bon courage.

Et, de grâce, néologismez, néologismez, il en restera toujours quelque chose !"


De ben segur hi haurà alguna reacció. Esperem que siguin felicitacions i no pas pedres ;-). Ja ho veurem .

I per associació d'idees m'he dit que no havia vist com ho diuen, això, els diccionaris catalans.
Sorpresa desagradable: no és al GDLC . Sorpresa agradable: ja apareix al DIEC2.
Felicitats!


"f. [LC] Descobriment casual o imprevist fet per un
investigador en el curs d’una recerca orientada a altres objectius i amb
pressupòsits teòrics diferents."


Jo ja estava a punt de queixar-me, pero no puc fer-ho. Ja havia imaginat com dir-ho en català cas que tampoc no ho hagués trobat ni al DIEC2 ni a l 'Alcover Moll
Què en faig ara doncs de la meva paraula? ... No s'hi val llençar les idees a la brossa: potser no estarà de més que hi hagi un sinònim popular per a un terme tan poc econòmic, quasicientífic i infreqüent.
Com que de petit, al meu poble, de la sort en dèiem "xiripa" (del castellà chiripa) o "xurra", tot i que ho pronunciàvem txiripa i txurra... m'he decidit a proposar quetambé se'n digui *xurra ( sinònim curt, precís, bonic i barat) d'allò que d'altres en diuen xamba o serendípia.
En castellà he trobat això : serendipia.

Ho enviarem als de Termcat, que és el nostre Vaticà, i ells potser sabran què fer-ne. Jo ja he fet la meva feina.


_______________

16.9.07

Sobre les veritats | Blocomentari |

Blog: La panxa del bou
Autor/a: Júlia Costa
Post: Sobre la veritat ... relativa
Comentari: Sobre les veritats ...
Blocomentari


Sani Girona Roig ha dit...

Chère Júlia,
Jo també hi tinc la meva fixació amb la idea de "la veritat". Fins al punt que a la pàgina d'entrada de la meva web profesionnal, Pages du FLE, hi tinc tres citacions: Dues de falses i una de vertadera !!!

La bona és la d'en Baudelaire, que ens aconsella que siguem sempre poetes, fins i tot fent prosa... Me la vaig agafar pel meu compte i me la vaig fer "meva" de tant bonica com és.
Les altres dues ... me les vaig inventar jo mateix i les hi tinc escrites com si formessin part d'un poemari (ara confesso aquí que és apòcrif) titulat Poèmes de l'optimisme bleu:

"Bien nommer les choses ajoute au bonheur du monde", n'es una.
"Malheureusement, toute vérité en cache toujours une autre" és l'altra.

Ja ho veus, això diu el molt que m'angoixa que hi hagi massa veritats per a un mateix fet, objecte o idea ... I és aquesta polisèmia de la veritat el que em fa pensar que no hi ha manera d'entendre'ns bé objectivament, només ens podem entendre per aproximació. Per això també, sovint, les veritats dels altres són per a mi mentides o veritats a mitges, que pel cas és el mateix.
Cal tenir-ho present a l'hora de parlar i d'escriure i de llegir les veritats dels altres ... Això sense comptar amb el factor evolutiu de la veritat ... que és el que acaba fent vessar el got: les veritats d'avui poden ben ve ser les mentides de demà, i viceversa. Els darrers grans descobriments en els camps de l'Antropologia, la Física i la Biologia ens tenen acostumats a desconfiar sistemàticament i per sempre més de les Grans Veritats. Senzillament, són falses i no hi ha un pam de veritat enlloc.
Ergo ...cal que ens ho prenguem tot amb una certa calma.
És curiós constatar això que expliques perquè a mi l'edat em perjudica força en el sentit de fer-me més segur de les meves veritats, és a dir més intransigent. =:-(
Jo per caràcter voldria que això anés al revés, que ho relativitzés tot més, i que m'apliqués "de veritat" el consell de la calma ... però el cor va per un camí i el cervell n'agafa un altre.
I m'he de fotre!
Cuida't.
Sani